A veure si ens entenem. Si Espanya no vol ni
sentir-ne a parlar de que Catalunya pugui ser un estat independent, és per amor
o per interès?
Com sé que els meus seguidors sou persones intel·ligents,
imagino que us haureu adonat que el discurs dels nacionalistes espanyols ha
canviat substancialment. Ara ens adverteixen que Catalunya sense Espanya no
seria res. L’altre dia, l’economista Mikel Buesa, consultat pel diari ABC, va
dir que la renda per càpita catalana seria similar a la de Xipre.
També diuen que on vendran els seus productes
els empresaris catalans... Certament ara, per a moltes indústries catalanes, el
primer mercat és l’Estat Espanyol, però si hi tornés ha haver-hi un boicot com
el del cava de fa uns anys, és evident que caldria obrir nous mercats. Però a
Europa i, sobre tot a Llatinoamèrica hi ha grans possibilitats.
Una altra advertència és sobre la moneda. Es
diu que Catalunya hauria de sortir de l’Euro. I jo pregunto, per què? És que no
hi ha d’altres països de Europa que sense formar part de la Unió Europea estan
a la zona Euro i el tenen com a moneda (Andorra, Sant Marí, el Vaticà,
Malta...)
A més, si ens volen fora de l’Euro, potser
fins i tot millor. Sempre podríem tornar a la pesseta que reivindicaríem com a
nostra, ja que l’origen de la mateixa és català. Pesseta deriva de pes i es va
instaurar a Espanya quan el català Laureano Figuerola va ser Ministre
d’Hisenda., però a Catalunya ja existia des de molt abans. L’argument té prou
força com per a que, en el cas de no deixar-nos estar a la zona Euro, ningú ens
discutís el retorn a la pesseta.
Però quan parlo de nacionalistes espanyols no
em refereixo només als del PP. Desgraciadament veus com la de Vicente del
Bosque n’hi ha poques a Espanya. La majoria d’espanyols ens estimen molt, però
volen que formessin part de la “unitat indivisible”. Però quan esgrimim la
bandera del secessionisme, la resposta espanyola (crec que seria millor parlar
de castellana) és unànime. Llavors, partits en teoria tan dispars com el
PP i el PSOE són capaços de posar-se d’acord i, a sobre, comptarien amb
l’estimable col·laboració del partit de Rosa Diaz que, encara que sigui Basca,
a espanyola no li guanya ningú.
Rubalcaba ja ho va dir l’altre dia al marc de
la festa de la Rosa de Gavà: Si CiU es vol separar d’Espanya, ens tindrà
davant enfrontats. Perfecte, no esperava menys d’ell. El que no vaig llegir
ni escoltar és que digués que estava per un estat federal tal i com li
reclamava el primer secretari dels socialistes catalans Pere Navarro. Si quan
comparteixes escenari, Rubalcaba no recolza els teus interessos, algú em pot
dir quan ho farà? Quan estigui fent mítings per Andalusia o Extremadura?
Potser per
això avui he llegit al Periódico que els socialistes catalans s’estan
replantejant la seva estratègia. Exactament diu això: Diversos dirigents afins a Navarro demanen reformular el projecte de
partit. I encara més: La cúpula
constata la decepció per la falta de compromís federal de Rubalcaba.
Quan de temps fa que ho vinc dient? No heu
llegit diversos escrits meus on demano que el PSC maqui el seu propi perfil i
que abandoni la idea d’assolir una Espanya federal i que passi a demanar la
independència de Catalunya.
Però a partir d’aquí em se plantegen diversos
dubtes: Arribarà a temps el PSC? o li passarà com quasi sempre que, davant les
indecisions polítiques, després costa que l’electoral se’ls cregui?
Es presentarà Navarro a les primàries per a
escollir el cap de cartell electoral de cara les autonòmiques catalanes? No
seria millor buscar algú menys contaminat?
Què no ens enganyi ningú: Espanya ens vol per interès, d’amor
no ens en tenen gens (o molt poc)
Us deixo amb un acudit relacionat (encara que
sigui en castellà)
Está el director general de una gran empresa
en su despacho, sin nada que
hacer, por supuesto, y se plantea si el hacer
el amor con su mujer es
trabajo o placer.
A esto que aparece el subdirector general, y
el director le plantea:
¿Hacer el amor con mi mujer es trabajo o
placer?
El subdirector responde: Pues no lo sé,
tendría que estudiarlo.
El director le dice que tiene 1 hora para
responderle.
El subdirector general, también de
"panching", le pregunta al responsable
de recursos humanos: ¿Que el director general
se haga el amor a su mujer es un
acto de trabajo o de placer?.
A lo que el responsable de recursos humanos,
entretenido, sin hacer nada,
le responde que no lo sabe.
El subdirector le dice que tiene 45 minutos
para averiguarlo.
El responsable de recursos humanos le hace la
misma pregunta al técnico
de formación, que estaba muy ocupado
peleándose con la máquina del café, sin
nada que hacer...pero tampoco sabe la
respuesta.
A todo esto llega la pregunta al becario, que
tiene la mesa llena de
expedientes, listas de asistencias que enviar,
valoraciones que
realizar...
Su jefe le dice que tiene 5 minutos para
decirle si el hecho de que el
director general haga el amor a su mujer es
trabajo o placer.
El becario responde sin levantar la cabeza de
la mesa: ¡Es por placer!.
Su jefe, intrigado por la rápida respuesta, le
pregunta que cómo ha
llegado tan rápido a esa conclusión.
El becario, cargado de trabajo, ya harto de
que le entretuvieran por
cualquier chorrada, le responde: ¡COÑO, PORQUE
SI FUERA TRABAJO TAMBIÉN
ME TOCARÍA A MI HACERLE EL AMOR, JODER!.
