PAISATGES DEL NOSTRE TERRITORI BESEIT V

TALLEN EL CARRER ULLDECONA DE TORTOSA

A l’hora d’esmorzar estava tallat el carrer Ulldecona de Tortosa per repintar la senyalització horitzontal de la zona i, també completar-la.

M’explico. Des de fa anys, al carrer Ulldecona hi ha diversos passos de vianants (o zebra) que per culpa de passar-hi per sobre la gent, els cotxes, però també el temps, acaben per desaparèixer i, de tant en tant, necessiten ser repintats. Fins aquí res d’anormal.

En arribar a l’encreuament amb el carrer la Ràpita, un mic me’n ha fet adonar que havien pintat una fletxa al terra com si, a partir d’ara, en aquest punt no es pogués girar cap a l’esquerra. De no ser així, el més normal és que s’hauria d’haver pintat una doble fletxa (cap avant i cap a l’esquerra) El mateix passava a la cruïlla amb el carrer Llarg de Sant Vicent. A partir d’ara no es podrà girar cap a la dreta? 

 

Si així fos, el més normal és que s’hagués de completar la senyalització amb senyals verticals que indiquessin el canvi de normativa. Caldrà veure que passarà en el futur.

Però el més greu estava per arribar. Hi ha vegades que tens les evidències davant i no te’n adones. Ja m’havia incorporat al meu lloc de treball i, en passar per davant, el meu amic s’ha apropat i m’ha dit: 

 

-Ja te’n has adonat que en tallar el carrer, han tallat l’entrada d’urgències de l’Aliança (ara Clínica Terres de l’Ebre)?    

 

No. El cert és que n’hi se’m havia acudit. També m’ha dit que ha vist sortit un cotxe de l’aparcament del darrere de la Nissan i que durant molts d’anys va ser taller de la SEAT i que, en veure el carrer tallat es preguntava en veu alta què és el que havia de fer...

Al final ha optat per la solució més raonable: anar en la direcció del carrer i esquivar com ha pogut les cintes col·locades pujant per damunt de la vorera.

Imagino que els operaris que han tallat el carrer seguien ordres del cap de la brigada, però fos qui fos qui hagi pres la determinació de tallar-lo per tots dos costats, sé li hauria de preguntar baix quin criteri ho ha fet i si és normal deixar sense servei l’entrada d’urgències de una clínica i atrapats els cotxes que estaven aparcats o dintre dels pàrquings de la zona.

Molt normal no és.

Sí (70%) + Sí (70%) = 49%

Rafa Martínez

Catedràtic de Ciència Política (UB)

La reforma de la Constitució seria el punt de consens si en la consulta ningú vencés arrasadorament

Circula per internet un post amb un intent d'explicació de l'afirmació del títol d'aquest article. El més paradoxal d'aquesta indiscutible realitat matemàtica és fins a quin punt seria enormement complex explicar a la ciutadania que amb aquest resultat l'independentisme hauria perdut la consulta. Jo ho vaig intentar aquest Nadal amb la meva mare i no hi va haver manera. «¿Com és possible que amb un 70% en cada pregunta es perdi? ¡Alguna cosa està malament!». Ja ho crec que hi ha coses defectuoses: no hi ha doble pregunta, no és del tot clara i inclusiva, no hi ha facilitat en la lectura dels resultats i no hi ha credibilitat sobre què significa cada potencial resultat. ¡Només falta que tot això sigui tendenciós! (que cadascú en determini la intencionalitat).
S'insisteix en la idea que hi ha dues preguntes. Però això suposaria que tothom pot respondre a les dues qüestions i que obeeixen a aspectes diferents. En canvi, el que s'ha anunciat és un segon interrogant subordinat del primer i excloent per als que hagin respost de determinada manera. No estem davant dues preguntes on tots responen a tot al mateix temps. O davant una doble volta on tots responen a tot en dos moments temporals diferents, i es poden reduir el volum d'opcions d'una consulta a l'altra. En el model proposat es responen les dues qüestions al mateix temps, però no per part de tots -¡compte amb el vot nul!
La segona disjuntiva és, suposadament, una clarificació només si vols ser Estat («amb majúscules», com va dir el president). Si no vols ser-ho, no hi ha res a matisar.
En el panorama actual, com a mínim hi ha els que volen recentralitzar l'Estat, els que volen que no canviï res, els que volen canvis sense modificar la Constitució, els que volen modificar la Constitució -cadascú amb propostes de reformes diverses- i els que volen ser un Estat independent (alguns, només si no implica sortir de la UE). ¿Tot això està integrat a la pregunta principal i la subordinada?
De resultes d'aquesta amalgama d'opcions integrades en les tres possibles respostes (no, sí + no i sí + sí) sorgeixen els dubtes respecte de què representen. Un triomf del no s'interpreta com un fracàs de l'independentisme, com una expressió de victòria del nacionalisme espanyol. Però ¿per què no com un triomf dels reformadors de la Constitució? ¿Com sabrem que no és això? El sí + no es diu que seria la victòria del federalisme o del confederalisme, vés a saber qui guanya i què signifiquen aquests llimbs. I amb el sí + sí guanya l'independentisme. ¿Però quin? ¿El que no vol sortir de la UE o el que vol ser independent costi el que costi? ¿El que vol negociar la ruptura amb Espanya o el que advoca per l'això és el que hi ha? Però és que, a més, com reflecteix el títol d'aquestes reflexions, guanyar, fins i tot amb percentatges elevats, no suposa ser majoritari, perquè en la segona pregunta el percentatge no serà total, sinó únicament sobre els que han dit sí en el primer interrogant. ¡Quin merder!
En un conflicte polític polaritzat, són els centres de les famílies de preferència els que acaben triomfant dins de cada pol perquè, sense ser forçosament els majoritaris al principi, sí que són els que són capaços d'aglutinar voluntats quan cada subjecte formula les seves subsegüents opcions. I solen ser els centres de famílies de preferència, quan cap pol triomfa de manera nítida, els que acaben trobant els punts de contacte entre blocs; el mínim comú denominador que habilita un consens. En el nostre cas, sembla obvi que una reforma de les regles de joc, de la Constitució, seria aquest punt de contacte que permetria assolir consensos entre les parts si cap fos capaç d'una victòria contundent. Faltaria, ni més ni menys, posar-se d'acord en l'abast de la reforma, i hi ajudaria molt saber quina força té cadascuna de les opcions en disputa; una informació que la pregunta seqüencial plantejada no facilitarà. És més, fins i tot l'equivocarà, com pretenc reflectir al títol.
finalment, ofereixen molt poqueta credibilitat els partits polítics defensors de cada opció. Els del no pretenen fer-nos creure que tot va genial i que no fan falta canvis; deu ser gràcies a ells. ¡Mare meva! Els del sí + no estan intentant descobrir què és això del federalisme i del confederalisme, ja que no acaben de poder concretar-ho. I els independentistes cada dia l'edulcoren, fins al punt de propugnar últimes confederacions ibèriques. ¡Ai, ai, ai! Deuen haver arribat al convenciment que som tots idiotes i ens empassem qualsevol cosa. Si no, no s'entén. Al final tindrà raó el meu pare, que per intentar que la meva mare ho entengués li va dir: «Això és com el fora de joc o com el valor doble dels gols en camp contrari». ¡Doncs això!

POLÍTIC CESSAT

El passat dijous dia 16, el Diari Oficial dela Generalitat de Catalunya va publicar el cessament de Rojo y Gualdo com a gerent d’Entitats Participades de l’Àrea de Patrimoni, Inversions i Recursos Humans dels Servei Català de la Salut. Manda huevos. No em direu que el títol no és ben rimbombant. Una altra cosa és l’efectivitat que pugui tenir. Tal vegada el resum seria: Gerent del cementiri d’elefants. Ves a saber...

De totes maneres no tinc constància de s’ha nomenat a algú per a ocupar la seva vacant. No dic que no, només dic que no tinc constància. Normalment els cessaments i els nomenaments van lligats i es publiquen de forma conjunta.

Encara tinc més dubtes a l’hora de saber si ha estat un cessament en tota regla o bé és per jubilació. L’edat reglamentaria per a fer-ho ja la té. No obstant, sigui pel primer motiu o pel segon, ell ho vendrà com a jubilació sinó és que han pensat per a ell un nou càrrec. Recordo que una vegada vaig proposar que l’enviessin d’ambaixador al Principat de Sealand o bé de Defensor del Ciutadà a Amposta. Crec que per a tots dos càrrecs té la formació adequada.

L’altre dia va aparèixer (segueixo parlant de Rojo y Gualdo) a l’espai Primera Columna del periodista Gustau Moreno (Canal 21 Ebre) L’exalcalde d’Amposta mostrar-se partidari al procés sobiranista, en sintonia amb la nova doctrina de la seva formació política.

Us he de confessar la meva total incredulitat sobre el que està passant al sí de Convergència. Jo entenc que una persona pugui deixar enrere les seves creences i abraçar una nova fe. Puc entendre que siguin uns quants i també molts... Però tots? Bé, ja sé que tots no seran, però una gran majoria i, això sí, tots els que ocupen llocs de responsabilitat al partit.

Mireu, jo vaig coincidir amb Rojo y Gualdo 4 anys a l’Ajuntament d’Amposta. Temps més que suficient per a conèixer bé a una persona. En aquell temps, evidentment no era independentista, però ara tampoc no ho és. Creieu-me!

Mireu, Rojo y Gualdo sempre ha estat seguidor del Madrid. Evidentment no en fa massa ostentació, però els que el coneixen de sempre ho saben. Encara que sé que hi ha qui no opina el mateix que jo, sempre he dit que un del Madrid que, a la vegada es declari independentista, no és possible. Mireu, el Barça sempre ha tingut com a valor el catalanisme, sobre tot durant la dictadura quan era a l’únic lloc que podies expressar aquest sentiment personalitzat en el club. En canvi, al Madrid sempre s’ha fomentat l’odi contra Catalunya. Des del meu punt de vista són sentiments totalment contraposats i incompatibles. Fins ara, els que opinen el contrari solen ser seguidors del Madrid. Serà per alguna cosa?

Però tal com estan succeint els esdeveniments, un dia ens sorprèn i surt dient que s’ha convertit en seguidor del Barça. Per aquells que pensem que ho hem vist tot o quasi, seria una sorpresa majúscula!

A veure, a veure...