ELS ÁRIAS-CAMISÓN D’ESPANYA

Segurament el nom de José Eugenio Árias-Camisón no us dirà res. Si us dic que el tal Árias-Camisón és el propietari del rostidor Guadalmina de Marbella, potser alguns començareu a intuir de qui estic parlant...

Bé, la darrera pista. És aquell senyor que es va declarar insubmís quan es va aprovar la llei del tabac  i va dir que al seu establiment deixaria fumar, encara que per aquest fet va rebre més d’una sanció de la Junta d’Andalusia.

Árias-Camisón es declarava contrari al govern socialista i admirador del PP, fins al punt que va oferir dinar gratis als seus amics i clients el dia després del 20-N, amb la seguretat que els homes i dones de Rajoy guanyarien les eleccions generals. Igual li va passar a Salvador Alcaraz del restaurant el Langostino de Oro de Vinaròs que l’estiu de 2011 em va dir que a partir del dia 20 de novembre tot canviaria...    

Ara em pregunto: Què deuen de pensar els qui van confiar cegament que amb l’arribada del PP Espanya milloraria? Segueixen pensant que amb Rajoy estem millor que abans? Les polítiques que s’han aplicat fins ara, en lloc de reactivar l’economia espanyola, el que han fet  és, precisament, l’efecte contrari. Que l’economia espanyola es contregui. Diuen els responsables de l’equip econòmic del govern que, en el futur, totes aquestes mesures donaran els resultats esperats. Però abans, quants restaurants hauran de tancar?

El propietari del rostidor de Marbella tenia la seguretat que una de les primeres mesures que aplicaria el nou govern seria derogar la llei del tabac que prohibia fumar a qualsevol tipus d’establiment públic, com ara els restaurants. Una altra mesura que havia d’afavorir els empresaris era la modificació de la llei de l’IVA en l’apartat de no tenir l’obligació de liquidar les quotes repercutides d’aquest impost fins haver-les cobrat, ja que no sempre es cobra immediatament d’haver fet la venda o la realitzat la prestació de servei. Fins i tot recordo que els populars d’Amposta en van fer bandera a l’hora d’explicar les bondats del programa electoral del seu partit. Res més lluny de la realitat. Després de 10 mesos, el govern de Rajoy encara no ha derogat la llei del tabac (ni ganes tampoc!) i en el tema de les quotes repercutides de l’IVA segueix com abans, es a  dir, les hagin cobrar o no, les han de liquidar el trimestre corresponent.

Imagino que els Árias-Camisón o els Alcaraz deuen d’estar profundament decebuts amb un govern del qui esperaven tot i que no els hi ha reportat res. Però aquest sentiment és generalitzat i avarca a la pràctica totalitat de ciutadania. Son molts els qui els van votar el PP esperant trobar un lloc de treball o que els hi canviés la seva situació econòmica i, en l’actualitat, es troben en una situació molt pitjor i no només en el camp econòmic, sinó també social. La profunda decepció de la societat espanyola és molt gran.

I el pitjor de tot, ningú ens pot garantir que aquesta situació millorarà en un futur no molt llunyà. Les perspectives són, ara com ara, d’una degradació continuada de l’estat del benestar fins al punt de que, potser, dintre de poc, ja no en quedarà cap indici, només el record.  

GRAVACIÓ DEL "CROWDIFUNDIG" PER A FER UN CURTMETRATGE (segona part)

Joan Sambró fundador de l'associació lo Riu i Vicent Campos supervivent de la lleva del biberó. 

Vicent Campos li ensenya una foto de la seva dona a Maria Joan Martí. 

Joan Antonio, president del Centre d'Estudis de la Terra Alta, amb el director del projecte Pau Bertomeu.

CONTRACTE VERBAL

A final de mes em caduca el contracte amb l’actual subministradora de telefonia (tant fixa com mòbil) Com que no estem gens contents pel tracte rebut, hem decidit canviar.
Abans de fer-ho som conscients de que canviarem un puta per un lladre (tal i com diu l’argot popular) Però el que no podíem arribar a pensar és que, abans de signar cap tipus de contracte, ja començaria el nostre particular calvari.
Sabeu, per a que vosaltres també us passa, que normalment reps trucades de diverses companyies amb el propòsit de que et canviïs. Finalment, i com es va apropant el venciment de l’actual contracte amb Vodafone, decidirem escoltar l’oferta de Jazztel.

Primer ens va costar que entenguessin que a casa hi havia dos mòbils i una línia fixa que, evidentment incloïa l’ADSL i volíem que se’ns fes una oferta per tot el conjunt. Quan finalment va parèixer que ho van entendre, va arribar el principal escull per a descartar finalment la companyia.

Vull remarcar que relatant-vos aquests fets he estat molt curt, perquè varem rebre trucades del 34983443307 diversos dies i a qualsevol hora, inclosos dissabtes i a partir de les 9 de la nit.
I per què finalment descartarem la companyia? Perquè volien que els hi donéssim un número de targeta de crèdit per a cobrar-nos 60 euros que, segons ells, era el cost de fer la portabilitat de l’altra companyia. Es varem negar rotundament  facilitar-los cap número de targeta i no perquè tinguéssim sospites de que en volien ensarronar i no eren els que deien ser, sinó perquè, fins i tot donar-los 60 euros sense rebre res a canvi, no ens semblava ni normal ni ètic per part de la companyia.
La meva dona, que va ser qui va portar el pes de les negociacions els exigia un contracte, al menys un correu electrònic on s’establissin unes condicions que, després, poguéssim impugnar en cas de no estar-hi d’acord. Res, immobilisme total per part dels comercials. Finalment ens van dir que era un contracte verbal.
Cóm es pot fer un contracte verbal al segle XXI? Això és més propi del segle XIX que dels temps actuals!
Finalment la meva dona els hi va dir: Vostès em donarien el número de targeta de crèdit? La seva resposta va ser: A vostè o, a Jazztel, sí.
Però Jazztel en cap moment va donar cap garantia de que estaves parlant amb ells i no amb algú que els podia perfectament suplantar la identitat. Això no és una companyia seriosa!
Després de dir-los que ho deixàvem estar, encara ens trucaren una darrera vegada. Sense deixar-los parlar els hi vaig dir que presentaria una denúncia per assetjament.  
De moment sembla que ens han deixat tranquils.  

LA VIDA ÉS BELLA (a Amposta)

Les festes majors d’Amposta 2012 van ser les més curtes en moltes dècades. Als ajuntaments, la crisi es nota sobre tot als actes culturals i festius i això fa que la qualitat de la programació baixi molt. De la festa cap destacar... Ara mateix no sé m’acut res. Potser perquè no hi va haver cap acte que destaques per sobre de la resta.
No obstant això, la Regidora de Festes deia que la gent la parava pel carrer para felicitar-la per la programació... Perplex!
Amposta és una ciutat on, aparentment tothom hi viu feliç. D’això se’n encarrega l’equip de govern buscant les solucions més adequades per a que la ciutadania estigui entretinguda. Més que entretinguda, que no tingui que pensar. I és que la gent que pensa molt no poden ser feliços perquè se’n adonen de que tot no és tan bonic com es vol aparentar. 

 
Un clar reflex és la Revista Amposta (tornem-hi!) Amb un consell d’administració monocolor, es a dir, totalment controlat per l’equip de govern, és molt difícil que s’hi publiquin notícies que puguin donar a entendre que la nostra ciutat no passa, precisament, pel seu millor moment.
Només cal donar-hi un cop d’ull. Sempre hi ha un personatge omnipresent, sobre tot a la portada y a les primeres fulles. Aquest personatge és el cap i casal de la nostra ciutat, conegut com lo sinyó ancalde.  
Vestit impecablement i amb el somriure als llavis, es deixa retratar per a que totes les ampostines i ampostins que fullegin la RA se’n adonin que a Amposta no hi ha cap problema (només cal veure’l) Sense cap dubte representa l’estereotip de l’home ampostí: tothom voldria ser com ell. 

 

Lo sinyó ancalde representa a l’home triomfador que s’ha fet a ell mateix (perdó, va créixer a l’ombra del Roig i gualdo i s’ha convertit en una burda imitació d’aquest) Però oblidem-nos d’aquest petit detall i tornem a centrar el tema. Dóna o no el pego quan el veus? Veient-lo qui ha de pensar que Amposta té problemes? I quan els mals ampostins el critiquen i li retreuen actuacions de dubtosa legalitat (que segur que ell no ha comés, faltaria més!), ho fan amb l’única intenció de molestar-lo i fer-lo infeliç i llavors, clar, s’enfada i diu el que diu.

Però les ampostines i ampostins contents. Quan arribaran les eleccions municipals els hi pagaran un bon berenar per a donar-los la papereta de vot i tots a votar pel sinyó ancalde o per la persona que el pugui substituir, ja que, pel que sembla ser, la cosa no està clara del tot. Però és igual. Qui torni a tenir la responsabilitat de governar a Amposta també vetllarà per la felicitat de tots els ciutadans d’Amposta (bé, d’uns més que dels altres: si dius que ets català i que saps ballar la sardana tens preferència) I tornarà a sortir a la RA ben mudat (o mudada) I la Revista Amposta seguirà explicar les bondats de l’equip de govern i el bé que treballen pel poble. I sortiran inaugurant les noves infraestructures o col·locant la primera pedra que é una forma molt gràfica de dir que es comença a fer alguna obra.
I seguirem sent un món feliç i la vida serà bella plena de flors, moixonets i un arc de Sant Martí preciós per acabar de decorar el paisatge.