ATENCIÓ: NOTÍCIA IMPORTANT A AMPOSTA

Aquest matí membres de la brigada municipal han retirar la plataforma instal•lada davant del que va ser la cafeteria Twister. Dita cafeteria portava tancades des finals dels mes de març i, la seva propietària, l’Encarnació Benimuslem va treure tot el de dintre del bar menys “el pirulo” (imitant un tornat) que van penjar a la part baixa del balcó del pis superior i la terrassa.
A la primera foto s’hi poden veure els treballadors a primera hora del matí (han començat sobre 2/4 de 7) i ja per la tarda els cotxes havien aparcat al lloc que ocupava dita terrassa. El capatàs de la brigada m’ha dit haurien de cridar al ferrer per a partir-la ja que no havia forma de poder-la treure. Efectivament, segons el meu fill, així ha estat.

EL CONTUBERNI SOCIALISTA

Els qui, com jo, som fills del “baby boom”, no vàrem conèixer els anys més negres i repressius del franquisme y, dels darrers anys, on la repressió era un xic més blana (per qualificar-ho d’alguna manera, encara que Franco seguis signant penes de mort i executant individus), no érem conscients del que estava passant, degut a dues coses: l’educació dintre de les normes establertes pels dirigents de la dictadura i la curta edat. Potser per això, ahir, em va sorprendre veure al Plural que l’any 1962 representants espanyols de la societat civil es van desplaçar fins a Munic per a protestar contra el govern de Franco. El titular deia així: “Els hereus dels qui no van anar a Munic el 1962 a denunciar la dictadura ara descobreixen Europa per atacar al govern democràtic”.
Franco parlava de contuberni jueu-maçònic i ara, escoltant els “peperos”, hauria que afegir i “sociata!” Segons la seva Secretària General, la Cospedal i d’altres dirigents com l’Arenas, el tema de les escoltes telefòniques és un fet. Però encara no han aportat cap prova que sigui així. Però com al PP no dimiteix ningú i voldrien que els demés ho fessin tots, segueixen insistint i “erra que erra” que així acabarà recalant a l’opinió publica i potser no es parli dels seus afers.
Afers que, per l’altre costat, cada dia ens hi surten més. Ahir va ser el cas Gürtel tercera part. Quan la “xulesca” Rita Barberà estava al front de la Federació Espanyola de Municipis i Províncies, també va signar contractes amb el Correa per valor d’uns 800 mil euros. Potser ara es compren el perquè li regalaven bosses de ma de la marca Luis Vuitton. Però quan la policia judicial “entra” a un local, és perquè els indicis de un possible delicte són patents. I ahir van entrar a la seu de la citada FEMP.
I mentre, que diu Josemari. No us estranya el seu silenci. O ell amb la seva FAES està al darrera de tot o està esperant que l’actual cúpula del PP s’ensorri definitivament per a convertir-se amb el “Salvador” de tota aquesta catàstrofe.
Però com la vara de mesurar que usen els del PP no és per a tots igual, resulta que per a que Leire Pajín, candidata a ocupar un lloc al senat per representació de les Corts Valencianes, li volen fer passar una espècie d’examen per veure si “sé sent valenciana”. La d’avui és forta: ara resulta que, segons el PP, parla català i no valencià... Si jo també parlo valencià! (això sí, amb una mica d’accent català)
Crec, amb tota sinceritat que els dirigents del PP s’han tornat bojos. Ja no és que vegin fantasmes per tot arreu (com deia no fa gaires dies), sinó que ara, per a ser senador cal passar un examen... Hi ha alguna llei que així ho estableixi. Potser ells que ens saben tantes (Trillo seria un bon exemple) la coneixent, jo no.
De fet, si existís una llei que obligues a molts polítics a passar una prova, voldria veure quants en passarien. Sense anar més lluny una prova de catalanitat a mols dels dirigents de Catalunya. Potser ens trobaríem amb la sorpresa que no tenen ni el nivell B de català.
I entre els valencians, ja, ni em parlem, veritat?

XANTATGE ETARRA

Després de l’assassinat de dos guàrdia civils a Mallorca, només fa uns pocs dies, la banda terrorista ETA va tornar a aparèixer ahir amb 3 o 4 artefactes (s’està pendent d’esbrinar si una quarta explosió va ser o no una bomba) de petita potència, també a Mallorca. Aquest cop, afortunadament no hi va haver víctimes humanes.
Abans de les explosions, membres d’ETA van alertar de la col•locació dels artefactes explosius sense determinar-ne el lloc exacte y també van fer una sèrie d’advertiments, entre ells, un a la ciutadania per a que “prenguessin precaucions al passar prop de seus del PSOE o del PP”. També van reclamar una negociació amb el govern de l’Estat, ja que, segons ells “no estan acabats ni molt menys”.
Podrà canviar la sofisticació del mètodes emprats per a sembrar el terror, però hi ha coses que no canvien a la banda, com la de voler enganyar al govern quan ells passen per un mal moment.
La detenció de la majoria dels darrers dirigents de la banda en pocs mesos, ha fet que aquesta tingui greus problemes de lideratge. Quan ha patit situacions similar, ETA, ha volgut negociar amb el govern per mirar de guanyar temps...
Però poc a poc han anat esgotant les possibilitats d’aconseguir “un bon tracte” per part dels dirigents espanyols.
La última treva, decretada de forma unilateral, la van trencar ells mateixos quan els hi va donar la gana. Va ser amb el brutal atemptat de la T-4 de l’aeroport de Barajas de Madrid on van morir dos persones el 30 de desembre de 2006. La treva va durar tot just 9 mesos.
ETA està tocada, no cal que ho diguin els responsables del Ministeri de l’Interior, només cal fixar-se amb les evidències. Però no per això cal fiar-se’n. Mentre quedi un sol terrorista lliura, es mantindrà la facultat d’assassinar.
El que pretén la ETA és obtenir una treva per part de l’Estat per a poder fer el de sempre: organitzar-se i armar-se. Però ja ho ha fet tants de cops que no li queda credibilitat.

COM ENS VEUEN ELS DE FORA?

Entre ahir i avui el diari el Punt ha publicat una sèrie d’entrevistes a diferents corresponsals de premsa establerts a Catalunya. El col•lectiu es ampli (una vintena de periodistes), de diferents països, tant de premsa general com esportiva, dels dos sexes, etc. Davant d’un grup així cal esperar, també, que les opinions siguin molt diverses. Ara bé, jo n’extrac una conclusió clara: La majoria no acaben de comprendre la manera de ser dels catalans”. I a l’hora de definir catalans, no diria allò de “català és tot aquell que viu i treballa a Catalunya”, com es va dir duran l’època del president Pujol, sinó que “catalans som els nascuts a Catalunya i que tenim com a primera llengua la nostra, el català”. Evidentment a aquests catalans els hauria de buscar, preferentment a la Catalunya rural més que a la urbana, més a ciutats petites i mitjanes que a les grans.
A continuació us donaré una mostra del que es diu de nosaltres (no patiu, només serà una mostra)
-“No estic orgullós de no saber català, però el castellà és prioritari”. Armand Chauvel, francès.
-“És molt difícil d’explicar que hi ha un nacionalisme d’esquerres”. Julia Macher, alemanya.
-“El millor de Catalunya és la diversitat cultural que té”. Jorge Rangel, brasiler.
-“A Catalunya hi ha un antiespanyolisme molt visceral”. Héctor Zampaglione, francès.
-“No entenc per què els catalans volen ser independents”. Henk van den Boom, holandès.
-“Alguns catalans opten pel victimisme”. Anuschka Seifert, alemanya.
-“La manera de viure el bilingüisme és un model de convivència i saviesa”. Kim Bradley, nord-americana.
-“El millor de Catalunya és la seguretat publica i la sanitat”. Marina Dimitrova, búlgara.
-“Entenc més un model d’estat federal que l’independentisme”. Roberta Bosco, italiana.
-“S’ha de motiva que s’aprengui el català, però no com una obligació”. Fina Íñiguez, brasilera.
-“No existeix la identitat espanyola”. Kristina Nastopkaite, lituana.
Com es pot comprovar, opinions per a tots els gustos que no difereixen tant de les opinions de ciutadans de parla castellana. Estic segur que si les mateixes preguntes s’haguessin fet a ciutadans de Madrid, Andalusia, o de les dues Castelles, les respostes no haguessin estat tan diferents.
L’explicació penso que està a que, quan es ve a viure i a treballar a Barcelona, quasi ningú coneix que existeix una identitat, un idioma, una cultura, propis i diferenciats de la resta d’Espanya. Pensen que Catalunya (i sobre tot Barcelona, on arriben la immensa majoria), és una província més d’Espanya. Alguns se’n adonen aviat. Possiblement per que als seus països d’origen també hi ha comunitats amb característiques semblants a la catalana. D’altres no ho acabaran de veure mai encara que hi visquin molts d’anys. I més que veureu, comprendreu... Ja que als seus països, el nacionalisme centralista s’exerceix amb força i apaga qualsevol veu que vulgui reivindicar una identitat pròpia dintre del seu país.
Per acabar només dues experiències personals. El meu contacte diari amb el públic em dóna la possibilitat de poder relacionar-me amb gent molt diversa i vinguda de molts de llocs. De vegades els hi he preguntat si a l’arribar a Catalunya eren conscients de que teníem un idioma propi (ja no una cultura i uns costums) La majoria m’han respost que no, que els va sorprendre molt.
La segona experiència es remunta a la meva infantesa. El meu pare va ser immigrant a França durant molts anys. Una part d’aquest els vàrem acompanyar ma mare i jo mateix. A Barcelona hi havia un mestre del meu poble. Llavors l’anomenàvem D. Germán. Sovint passàvem per Barcelona a veure’l, ja de tornada al poble. Us estic parlant de la dècada dels anys 60. Recordo que uns dia ens digué: “Quan a França os preguntin d’on sou, cal que respongueu que de Catalunya; allí ja sabent diferenciar un català de la resta d’espanyols...”