Allí on vagis, és igual el poble, la ciutat o el racó del món més amagat. Per qualsevol indret on et trobis, segurament, la gent, sobre tot els més vells, et contaran històries, anècdotes, dites i fets que els hi són propis. Igual els han sentit explicar als seus iaios, de vegades els protagonistes es perden en el temps. D’altres són més recents i, fins i tot, els “protagonistes, es poden identificar amb noms i cognoms o “malnoms”.
Avui us vull explicar anècdotes, dites i fets que han passat al meu poble, la Galera, i que sovint he sentit explicar als meus pares, Juanito i Carmeta.
UNA FORMA MOLT ‘PARTICULAR’ DE DESITJAR BONA TARDA. S’explica que un mes de setembre força plujós, al poc d’haver començat el curs escolar, dues mestres passejaven després d’haver dinat pel camí del costat del barranc. Sota una figuera, el sord del Dengo estava collint figues mentre les veia arribar. En veure-les pensà: “Ara em diran ‘bones tardes’ i jo els hi respondré: ‘Així les tinguin vostès!’”. Però vet aquí que les mestres, en veure les figues totes obertes per la pluges de finals de l’estiu, exclamaren: “Quines figues més obertes!” I el bon home –recordem-ho, sord com estava- els hi respongué: “Així les tinguin vostès!”.
UN PERMÍS MOLT BEN GUANYAT. Al poc d’acabar la guerra, un soldat de lleva conegut al poble com “Pilatos” estava a la primera fila de la formació tot esperant l’arribada d’un conegut general que es disposava a passar revista a la tropa. En passar el general pel davant seu, el soldat allargà el braç i el tocà amb la ma. El general, desconcertat, va girar-se de sobte i exclamà: “¿Quién me ha tocado?” I el soldat, sense dubtar-ho un moment, li respongué: “¡Yo, mi general!”. I el general insistí: “¿Y por qué me ha tocado usted?”. La resposta del soldat no podia deixar indiferent el general: “Porqué cuando en mi pueblo me pregunten si he visto a vuestra excelencia, les podré responder: ‘Le he visto y le he tocado’”. El general va acabar donant-li un ben guanyat permís.
UN DINAR DE MENTIDA. Per aquell temps de la postguerra, la gent passava montes penúries. La majoria d’articles no estaven a l’abast de tothom i les famílies més humils tenien que menjar allò que sortia dels horts i corrals i poca cosa més. Una tarda, en arribar de treballar del camp, Santiago, va anar a tallar-se el cabell al d’Enrique de Bandera (el primer perruquer que me’l va tallar a mi, ja que tenia la barberia al mateix carrer on jo vivia) En arribar, el barber li van preguntar: “Què has menjat avui, Santiago?” I aquest li respongué: “Pollastre!”. Enrique se’l va mirar de dalt a baix i veient que a la camisa hi portava un reguerall de farinetes (fetes normalment amb farina de guixa o panís), li contestà: “Sí, i a la camisa en portes una ploma!”.
UNA FORMA ENGINYOSA DE COMUNICACIÓ. Després de la guerra, la correspondència epistolar que mantenien els soldats amb llurs familiars, era revisada i censurada pels comandaments militars de la caserna on s’estaven. Calia aguditzar l’enginy per a “saltar-se” la dura censura. Pepe de Cherta era un d’aquells soldats galerencs que estaven “servint a la Pàtria”. A l’hora d’adreçar-se a la família va tenir més enginy que ningú: “Estic molt bé de salut. Treballo com a “casa Carlos de Buriol”, menjo com a “casa Poquesfigues” i estic tant gras com “Tuxlín”. Els seus pares, en arribar-los la carta, vansaber enseguida que s’ho passava molt malament. A “Casa Carlos de Buriol” s’hi treballava molt”, a “casa Poquesfigues”, es menjava poc, ja que era una de les famílies més humils del poble i “Txulín” estava “sec com un mànec de granera”.
EL PRIMER CONDOL. La Júlia, la Mercè i la Berta assistien per primer cop a un enterrament. El problema va sortir a l’hora de donar el condol a la família del difunt. Des de la distància veien que tothom es dirigia als familiars, els hi donaven la ma i els hi deia “alguna cosa” en veu baixa. Una d’elles va anar a esbrinar que era el que els hi deia la gent. Llavors va escoltar un comentari: “Si s’ha mor, massa poc!”. Així que, quan els va tocar donar el condol, van dir: “Si s’ha mort, massa poc!”.
A L’ENTRAR A L’ESGLÉSIA. Juanito del Moreno era molt menut. Un dia de Divendres Sant, mentre es feia la missa, es va posar al ploure. Llavors sa mare li va dir: “Mira fill, agafa un paraigua i ves-li a portar a ta tia Pepa que està a missa”. En entrar Juanito per la porta de l’església, el capella, des del púlpit, estava fent el sermó tot recordant les paraules que li va dir Jesús a Judes al mont de les Oliveres: “¿A quién buscais?”. Juanito, pensant-se que el capellà es dirigia a ell, li va respondre. “A ma tia Pepa, que li porto un paraigua”.
