dissabte, 6 d’octubre del 2012

ELS MOVIMENTS SECESSIONISTES DE CATALUNYA I EL PAÍS BASC

 
Devia de ser l’any 1974 quan una professora de francès de l’institut Martí i Franqués de Tarragona, basca, per a més informació, ens va dir:
Admiro els catalans. Al País Basc, un grup de gent estan parlant en el nostre idioma, però hi ha un que no l’entén. Automàticament tota la conversa passa a ser en castellà. Aquí, no. Si algú, com jo, no entén el català, us dirigiu a mi en castellà, però la resta de la conversa segueix sent en català.
És cert. Des d’aquell dia m’hi he fixat moltes vegades. Dirigir-me a un catalanoparlant a qui conec prou en castellà em resulta tot impossible. Si al grup hi ha una persona que no compren el nostre idioma, ens dirigim a ell en castellà, però difícilment ho farem entre la resta dels membres del grup.
Durant el franquisme la repressió que va patir la població catalana no va haver de ser menor que la que van patir la comunitat basca, en canvi la forma de reaccionar dels dos pobles va ser del tot diferent.    
Mentre al País Basc es va crear la banda terrorista ETA per enfrontar-se al règim de Franco, la resistència catalana va ser diferent i Terra Lliure només va jugar un paper merament testimonial. Catalunya va saber conservar pràcticament intactes l’idioma, les costums i les tradicions, sobre tot als pobles.  
Només amb l’arribada de la democràcia, el País Basc va poder veure complides moltes de les seves expectatives com a país amb el naixement de les ikastoles (escoles basques) Però cal recordar que no en tots els territoris històrics bascos es parla euskera, ja que la província d’Àraba és, majoritàriament, castellanoparlant.
El lehendakari Juan José Ibarretxe va voler iniciar un procés secessionista l’any 2004, conegut com a pla Ibarretxe, però no va tenir èxit, ja que el govern central li va acabar posant tots els pals a les rodes com li va ser possible. Com ara passa amb Catalunya, els hi van posar davant la Constitució Espanyola per a declarar-lo il·legal. La sistemàtica prohibició de les agrupacions polítiques que impulsava l’esquerra independentista va propiciar que l’any 2009 el PSE i el PP conformessin una majoria suficient no nacionalista que els hi va permetre governar durant 3 anys.
Després de les properes eleccions del 25 de novembre, tan a Catalunya com al País Basc, poden sortir, en tota lògica, governs nacionalistes i, fins i tot, independentistes.
A Catalunya, CiU ja ho ha anunciat públicament i compta amb el suport d’altres partits com ERC, Solidaritat i, fins i tot ICV-EUA  (un partit que, a priori, hauria de ser internacionalista)
Al País Basc, encara que Íñigo Urcullu, cap de llista del PNB, no ho hagi anunciat públicament i digui que no és prioritari, la formació d’un hipotètic govern amb l’esquerra abertzale representada per Bildu, amb tota seguretat, portaria a escena el plantejament  de la independència
Aguantarà el govern del PP dos fronts oberts? Si tingués solucionats el altres temes econòmics i socials, potser sí, però si per una part segueixen els conflictes socials i sé li sumen els secessionistes, presumeixo un panorama molt complicat.
L’escenari d’unes eleccions anticipades a Espanya potser no estigui tan lluny.    

FOTOS DE L'EXPOSICIÓ "80 ANYS DE PARLAMENT"

















L’ÚNIC CAMÍ



Imagineu-vos que des d’un lloc surten diversos camins. Uns van cap a la dreta, d’altres cap al centre i, finalment, d’altres cap a l’esquerra. Alguns d’ells porten cap a la independència i d’altres cap a la unitat d’Espanya. La gent que s’apropa es van col·locant als diversos camins segons la seva destinació. Quan arriba l’últim se n’adona que només queda un camí lliure. Aquest es situa a la part esquerra, però molt prop del centre i la seva destinació és el federalisme. És l’únic camí que queda lliure i no té d’altra possibilitat a l’hora de triar.
Els camins cap a la independència i el federalisme són de tot desconeguts i no es coneixen tots els entrebancs que s’hi poden trobar. Ara bé, d’una cosa podem estar segurs: no seran camins fàcils.
Evidentment qui ha optat pel camí cap el federalisme és Pere Navarro, el Primer Secretari i el candidat del PSC per a les properes eleccions. Abans d’arribar a la seva fita (de fet en te dues de molt importants, per una part obtenir uns bons resultats electorals i per l’altra aconseguir el seu propòsit federalitzar els castellans) haurà de convèncer els seus militants i als tradicionals votants socialistes que la seva opció és la millor, ara com ara, per als ciutadans de Catalunya. I per aconseguir-ho, el primer que cal és creure-s’ho ell i aparentar que s’ho creu. A partir d’aquí defensar-ho amb arguments sòlids i irrefutables. La tasca no és senzilla, la veritat.
Diu Navarro que el primer que s’ha de fer és canviar la Constitució. Quan ja fa més de 30 anys des de que va entrar en vigor, si la memòria no em falla, la Carta Magna només ha estat modificada dues vegades: per a que una dona pugui regnar a les Espanyes i per establir el sostre de despesa (modificació que es va produir l’any passat al posar-se d’acord els dos grans partits –PP i PSOE-) Per tant, un canvi constitucional per adaptar-la a les exigències dels socialistes catalans és, fins i tot, més difícil que la consecució de la independència. Mentre la independència es pot proclamar unilateralment, el federalisme ha de comptar, forçosament, amb el beneplàcit dels dos grans partits. Només així es podria aconseguir la majoria necessària de les 3/5 parts del Congrés.    
Va ser el President Montilla qui va parlar per primer cop de la desafecció del poble de Catalunya cap a la resta d’Espanya. Des de quan ho va dir, la situació de Catalunya, en lloc de millorar s’ha fet insostenible. Cada cop hi ha més catalans que veuen en la Independència l’única opció possible per a tornar-se a situar entre els pobles capdavanters d’Europa. En aquell moment s’haurien pogut donar els primer passos encaminats a la construcció d’una Espanya federal, però no va ser així i ara tot sembla indicar que ja és tard.
El gran repte immediat de Pere Navarro és aconseguir un bon resultat el proper 25 de novembre. Menys de dos mesos per a que tots aquells que no creguin ni amb la independència ni amb l’Espanya carca del PP, es decantin per una tercera via. Molt em temo que perdre diputats respecte a les darreres eleccions serà el final de l’actual Primer Secretari del PSC. Però ara mateix, no li queda cap camí més que el que ha iniciat. De moment és un camí de no retorn.     
Per acabar una pegunta: Quina diferència hi ha entre una Espanya federal i que Catalunya passi a ser un estat propi dintre d'Espanya? Jo no la veig...   

divendres, 5 d’octubre del 2012

UNA FOTO MEVA ÉS PORTADA AVUI DEL DIARI EBRE (Diari de Tarragona)



Aquest matí he rebut un missatge del meu amic Paco Itarte informant-me que el Diari Ebre portava una foto meva a la portada i una més a l’interior. El que no podia pensar és que fos la foto principal de portada. Tot un honor per a mi.
Igual una foto com l’altra, segur que els meus seguidors més incondicionals ja les havíeu vist perquè les vaig publicar ja fa uns dies al meu blog. Es tracta de 2 de les fotos que vaig fer a Corbera d’Ebre arran de la gravació de les imatges per fer el crowdfundig que haurà de permetre aconseguir el finançament suficient per a dur a terme el projecte que suposa la gravació del curtmetratge basat en un dels relats que vaig escriure per al concurs de la Cadena SER per commemorar el 75è aniversari del començament de la guerra Civil Espanyola.
Les fotos les va enviar a la redacció de Diari de Tarragona el realitzador del curtmetratge Pau Bertomeu (Delta Produccions)  
Si us fixeu amb el detall, al peu de la foto surten les inicials DT (Diari de Tarragona) com si fossin els propietaris. Això ha provocat que enviés una petita queixa a la redacció del diari tarragoní.



Bona tarda.
L’ alegria de veure publicada una foto meva a la portada d’avui divendres 5 d’octubre de la edició de l’Ebre contrasta amb la tristesa a l’hora d’observar que hi figuren les inicials DT (Diari de Tarragona) com a propietaris de la imatge.
El motiu del present escrit és per fer-los palesa d’aquest malestar i demanar-los, simplement, una rectificació.
Agraït per la seva atenció, rebin una cordial salutació.  

I la resposta de Marible Millan.

Hola Joan
 
Sento l’error. Ho corregirem i farem una rectificació. Sortirà la setmana vinent
 
Atentament
M.Millan