LA FRASE DEL DIA 8-10-2012

Si Rajoy hagués dit que sí al pacte fiscal hauria desmuntat a Mas.


Qui ho ha dit? Enric Olivé, doctor en història i professor de la URV.
On? Al Diari de Tarragona del passat dissabte 6 d’octubre.

¿Us imagineu per un moment que el passar 20 de setembre, quan Mas va acudir a la Moncloa para entrevistar-se amb Rajoy per a reclamar-li el pacte fiscal, el president del govern espanyol hagués accedit a la seva petició?  
El cert és que fins dissabte quan vaig llegir les declaracions del doctor Olivé no ho havia sentit a dir a ningú ni tampoc ho havia pensat. Però és cert. A Mas, que no sé li escapa pràcticament res, segur que tenia el seu pla perfectament estudiat al mil·límetre. Sabia, abans de sortir de Barcelona, que Rajoy es negaria a qualsevol aspiració catalana d’assolir un pacte fiscal amb Espanya. Tampoc li cal donar moltes voltes, simplement perquè era del tot il·legal, ja que la Constitució no ho contempla.
Si el pla fallava, tal com va passar, Mas es dedicaria en cos i ànima a liderar el projecte independentista que, com sabeu, opino que tindrà el mateix desenllaç que el pacte fiscal. Això si, abanderant el projecte Mas s’assegurava ser reelegit i, segurament, poder governar en majoria absoluta o bé amb coalició amb ERC i qui sap si amb d’altres partits més minoritaris com el SI.
Fins que la majoria de la població catalana no se’n adoni que l’única cosa que far mas és marejar la perdiu en benefici propi i del seu partit i, evitar així que es parli dels casos de corrupció que esquitxen CDC, estarem engreixant el porquet indefinidament.

1714 (o el què és el mateix al minut 17 amb 14 segons)

Si hagués de definir el partit d’ahir, sé m’acut dues maneres de fer-ho: festa independentista i insatisfacció.
Des del minut 0 fins al final de partit l’estadi va ser ahir una festa, sobre tot al minut 17 amb 14 segons (tant de la primera com de la segona part) rememorant la data en que Catalunya va perdre les llibertats al ser derrotada pel primer Borbó.
Ahir el Barça no va ser derrotat, però de poc que el Madrid no acabés emportant-se el partit. Però el Madrid també va estar a un pas de ser derrotat. Si hem de ser equànimes, hauríem de dir que l’empat va acabar sent un resultat just.
La primera part va ser del Madrid. Va sortir més endollat, pressionant les sortides del Barça des de la defensa. A la primera badada d’Alves, Cristiano que anava per allí (algú ha dit que venia de fora de joc) la va clavar dintre de la porteria de Valdés, amb la sensació de que el meta del Barça hauria pogut fer una mica més, tot i reconèixer que el portuguès les xuta molt fort.
Quant tot semblava que estàvem molt més prop del 0-2 que del 1-1, una jugada per la dreta va propicià un embolic dintre de l’àrea que va resoldre de forma magistral Messi (qui sinó?)
A la segona part el panorama va canviar. Ara va ser el Barça qui controlava el partit i, sense crear grans ocasions, semblava que podria emportar-se el partit. Una falta a la vora de l’àrea blanca va ser xitada per Messi de forma magistral i Casillas, tot i que es va estirar, no va poder impedir que entrés a la seva porteria.
Però el 2-1 no era garantia de res. Mancava encara ½ hora per a finalitzar el partit i al Madrid no li cal tant de temps per a clavar-te’n un. I així va ser, Cristiano va guanyar l’esquena de la defensa del Barça i sol davant Valdés va marcar el segon del Madrid i del seu compte particular.
A partir d’aquí el marcador ja no es mouria, encara que el Barça va tenir un parell d’ocasions per haver pogut guanyar el partit. Primer en un xut de Montoya que havia sortit per un Alves lesionat i que es va estavellar al llarguer quan Casillas ja estava batut. I encara una altra. Pràcticament amb el temps acabat, Pedró va xutar fora quan, normalment, l’hagués posat a dintre. Tampoc hagués passat res si el Barça hagués guanyat en aprofitar un d’aquest dos xuts.
Tal com destaquen avui l’Sport i el Mundo Deportivo, el Barça segueix a 8 punts del Real Madrid, els mateixos que tenia abans de començar, però la lliga és molt llarga i farà bé el Barça de no confiar-se i fixar-se també en d’altres equips.  

M’estic referint al Atlético Madrid que ahir va aprofitar l’ensopegada a mitges del Barça per empatar-li a punts al capdavant de la classificació. Tots dos equips han fet 19 punts de 21 possibles i si fins ahir el campionat del Barça era impecable, el del Atlético és excel·lent. Segurament ni els matalassers més vells se’n recorden d’una arrancada així i que en aquestes alçades de la lliga estigués empatat a punts amb el Barça de Messi, Xavi, Iniesta, Busquets, Pedro, etc.

Tornant al partit d’ahir voldria destacar a Messi que, una vegada més va ser decisiu i a Montoya que va suplir en escreix a Alves, el lateral dret titular. En el primer gol del Madrid, el defensa brasiler em va donar la impressió que no estava tot el damunt de Cristiano que hauria hagut d’estar. Montoya en canvi no va tenir errades i com he dit més amunt, va estar apunt de fer el 3-2 que potser si hauria estat definitiu.
A Adriano el vaig veure tou en el seu paper de central. Ahir el Barça va notar en excés la presència d’un central contundent i de Valdés només diré que no va tenir la seva millor nit.
No, personalment no n’estic satisfet. Contradient a un company de treball que aquest matí em deia que, ahir, signava l’empat, jo, a casa un empat contra el Madrid no el signo mai, ni que 1 punt ens fes campions matemàticament.    

PAISATGES DE LA NOSTRA TERRA. POSTES DE SOL

ESCÈPTICS (Vulgarment descreguts)

Els escèptics són aquells als qual els hi costa creure en alguna cosa o fet, encara que quan es tracta de l’existència d’un ser superior (anomeneu-lo Déu si voleu) es diuen agnòstics.  
Sovint trobem a gent que no creuen, per exemple, que l’home hagi posat mai el peu a la Lluna. I si busquem fets més actuals i propers, també podríem parlar d’escèptics a tots aquells que no creuen que Espanya pugui acabar acceptant la independència de Catalunya o que puguem sortir de la crisi en un termini més o menys breu.
Però l’altre dia em va cridar l’atenció una notícia que vaig llegir al Periódico de Catalunya (concretament dissabte 5  d’octubre) El títol era el següent: Superpoders amb premi.  
I de què anava la notícia? La primera cosa sorprenent és que existeixi una associació d’escèptics europeus (imagino que res que veure en ser euroescèptic, perquè llavors entrarien en contradicció) Aquesta associació gratificarà amb un milió d’euros a aquella persona que demostri que té superpoders; els diners el ha donat un magnat belga i ja estarien dipositats a un banc.
I de què es tracta? De veure si, realment, aquells que diuen que parlen amb els morts o contacten amb els extraterrestres, és cert.
Segurament que sense ser escèptic del tot, som molts els que no ens creiem que aquells visionaris que surten per les televisions, puguin realment endevinar coses d’una persona a la que ni tant sols han vist mai. Sense temor d’equivocar-me, es poden qualificar més de farsants que endevins.

Però no són els únics escèptics. Galicia i el País Basc afronten el proper 21 d’octubre unes noves eleccions autonòmiques, mentre que Catalunya les farà un mes més tard (el 25 de novembre) Seran molts que, de forma voluntària, no exerciran el seu dret a vot simplement perquè estan desencantats amb la classe política, simplement perquè governin uns, governin els altres, la situació en lloc de millorar, empitjora; es classes dominants (incloses les polítiques) cada vegada tenen més poder en detriment del poble ras.

No sé si heu tingut coneixement de l’auto que va dictar el jutge Santiago Pedraz al desestimar una denúncia feta per la policia arran de la manifestació del 25 de setembre a les immediacions del Congrés dels Diputats. Pedraz va qualificar a la classe política de decadent.  
Aquest adjectiu no els hi va agradar gens al del PP que, en boca del portaveu adjunt del Congrés Rafael Hernando,va anomenar al jutge de pijo àcrata.
Certament a la classe política els hi manca una regeneració. No és possible que la majoria de càrrecs es vagin perpetuant fins al punt de convertir la política en la seva professió. Alguns dels actuals membres del govern no han treballat mai a l’empresa privada i sempre han ocupat càrrecs de confiança en governs del seu partit. Des del meu punt de vista això és intolerable i hauria d’estar regulat per llei. Però quin polític promourà una llei que pugui lesionar els seus propis interessos?
A què sou escèptics? Veieu com, finalment, hem arribat a la mateixa conclusió!  

A les notícies de Yahoo, avui mateix es parla d'un frau d'aquest,