Catalunya: certeses i incerteses

Enric Marín

Periodista

Estàvem avisats. S'havia fet l'anunci que els dirigents del PP, amb Rajoy al capdavant, sovintejarien la presència a Catalu-nya amb l'objectiu d'apagar la flama del sobiranisme. Aquest darrer cap de setmana hem assistit a un primer desembarcament massiu. I han fet el que saben fer millor: llançar gasolina al foc. Si algú esperava propostes atractives, es va trobar amb insults, amenaces i una mostra insuperable d'opacitat i funambulisme polític amb el segrest de la publicació de les balances fiscals. Tanta miopia no és atribuïble a manca d'intel·ligència o deficient capacitat tècnica. Potser no sobra, però no és aquesta la qüestió. El problema real és que els dirigents dels PP estan atrapats en la seva pròpia xarxa. En els darrers 20 anys han aconseguit una hegemonia aclaparadora en l'elaboració del sentiment identitari espanyolista, donant forma a un nacionalisme dogmàtic, essencialista i uniformista. Aquest nacionalisme i el projecte faraònic del Gran Madrid han cohesionat l'acció de les elits polítiques, empresarials i mediàtiques espanyoles.
Però la crisi ha desfet el somni, i la criatura s'ha descontrolat. Avui Rajoy està més preocupat per la renovada competència de la dreta més dura i espanyolista que per fer polítiques d'Estat a Catalunya. I no les farà. La dreta neofalangista marca l'agenda política arrossegant un PP, que també arrossega un PSOE tenallat per l'aspre jacobinisme del socialisme castellà i meridional. La situació és de crisi sistèmica. I en aquestes condicions no és imaginable una regeneració política que permeti renovar el model econòmic i reconèixer el caràcter plurinacional de l'Estat. No cal una gran capacitat d'anàlisi per concloure que això ja és una certesa. Per això no ha de sobtar que molts ciutadans catalans ja trobin més atractiva la incertesa de la independència que les certeses de la dependència.

ELS INTOCABLES DE LA JUSTÍCIA

El jutge Garzón va ser inhabilitat per investigar el cas Gürtel. El jutge Epílio José Silva apartat cautelarment per haver portat a la presó al banquer Blesa, amic de Aznar.

Queda clar no? A l’estat espanyol els amiguets “de”, són intocables. És el favor que ara els hi tornen aquells que es van beneficiar dels seus regals durant anys.

Ahir mateix la policia espanyola va fer pública una nova llista de “tocats per la sort”, entre ells un tal Francisco Camps. No sé si us sona? Un senyor que ja es va seure davant d’un tribunal de justícia per haver acceptat regals de la trama Gürtel. Va ser absolt.

A Eliot Ness (Jorge Fernández-Díaz) li va faltar temps per a sortir en defensa dels seus: La policia no condemna, només investiga –va dir el Ministre de l’Interior-. Segurament no hauria reaccionat igual si els que van acceptar suborns de la Gúrtel haguessin segut d’altres partits. No toquis el meu amic, és una lema antiracista. Ara sembla ser que s’aplica a una altra classe d’amics: les amistats perilloses dels polítics del PP.

Però els del PP no són els únics polítics que se’n estan sortint força bé de tots els enrenous on han estat involucrats durant els darrers anys. Recordo que la Justícia té embargada la seu central de Convergència Democràtica de Catalunya pel presumpte cobrament de comissions a través del Palau de la Música Catalana. Cap polític de CDC ha acceptat tenir cap tipus de responsabilitat i tots segueixen ocupant els seus càrrecs. Només Oriol Pujol va apartar-se de la primera línia política per un altre cas: el de les estacions d’ITV.

Uns, els del PP segueixen governant Espanya amb ma de ferro. És la forma de la democràcia que més es sembla a una dictadura. I tot indica que la situació anirà a pitjor. Si s’aproven les lleis que s’estan tramitant ara mateix, dintre de poc tindrem menys drets i llibertats.

Els altres, els de CiU, en un intent de passar pàgina, han fet un pas endavant i han enfilat el camí de la independència. Un camí nou i no exempt de dificultats. Però millor parlar de la independència i buscar la confrontació amb Madrid que afrontar el tema del finançament irregular del partit. Un finançament que els hi ha permès (segur!) obtenir una bona rendibilitat electoral a part d’econòmica.

Ja ho va dir Pasqual Maragall: el 3%... Però sembla ser que el percentatge era força superior. Però no passa res. La vida continua, amb el consentiment de polítics i tribunals de justícia.

Amb aquests precedents no és estrany que Espanya sigui el país d’Europa on els ciutadans perceben més la corrupció. AL MENYS SON ELS PRIMERS EN ALGUNA COSA! –deu de pensar Rajoy-. Endavant campió!!          

PAISATGES DEL NOSTRE TERRITORI. LA RÀPITA

ELS PRESIDENTS DEL BARÇA I LA GALERA

Me’n vaig assabentar dissabte. Resulta que l’actual mandatari del Barça, Josep Maria Bartomeu, té les seves arrels a la Galera per part del seu pare que hi hauria nascut. De fet encara hi té al menys dos cosins germans. Ara bé, aquest cosins tenen el cognom Bertomeu, però ja sé sap que sovint hi ha petites diferències ortogràfiques degut als registradors de torn.

De l’actual president del Barça d’ençà de la dimissió de Sandro Rosell només sé que, a part de ser íntim amic del president dimitit, és un empresari d’èxit. Segons van dir per la ràdio, la seva empresa es dedicar a la fabricació d’uns determinats components per als aeroports i, al món, només ni ha 2 o 3 més que fabriquen el mateix.  

Però fixeu-vos que el títol l’he posat en plural. Quin altre president del Barça té relació amb la Galera? La resposta és l’Enric Reina que, com Bartomeu hi va accedir sense haver de passar per les urnes. Si ho recordeu, Reina va ser president del Barça durant un breu període de temps després de la dimissió de Joan Gaspar.

Pel que m’han explicat, la dona de Reina tenia una germana bessona que estava casada amb un senyor que també tenia els seus orígens a la Galera. Potser aquest cas sigui una mica més rebuscat, però relació l’hi ha. Un net d’aquest darrer senyor, Jaume, està casat a la Galera.