diumenge, 4 de setembre del 2016

Albert y el muerto

DAVID TORRES
Hace cosa de un año salió la noticia de un hombre, Bratislav Stojanovic, que vive solo en un cementerio de Serbia sin más compañía que la de los muertos. Un buen día Stajonavic se hartó del tráfago de la existencia diaria y decidió sepultarse en vida. “No me asusta dormir en una tumba” explicó. “Los muertos están muertos. Lo que más miedo me da es pasar hambre”. Por un momento parecía que la entrevista se la estuvieran haciendo ayer a Albert Rivera.
La podredumbre es un proceso natural, afecta a la nariz los primeros días, cuando la carne y los fluidos corporales se van fundiendo al tiempo que acude en masa el fiel cortejo de insectos y gusanos. Con el tiempo, poco a poco, la peste va cediendo y el asco también; a todo se acostumbra uno. De la regeneración democrática que prometía hace unos meses, Albert ha pasado a la resignación patriótica, demostrando que del amor al odio hay sólo un paso y viceversa. Aquella proclama sanitaria repetida cien veces (“nunca apoyaremos a Rajoy”) ha terminado de primer plato, servido con una apetitosa guarnición de acuerdos con patatas. El apretón de manos tuvo tanta convicción que por poco acaba con un brazo colgando.
Aunque Stojanovic diga lo contrario, convivir con muertos no es nada fácil, especialmente si el muerto está sentado en un sillón presidencial, te llama de vez en cuando por teléfono y hasta te invita a formar gobierno. Dennis Nilsen, el célebre asesino en serio escocés que asesinaba jovencitos porque se sentía muy solo, tenía la costumbre de recostar el cadáver de turno en un sofá y luego, cuando volvía a casa del trabajo, se sentaba a su lado, le cogía de la mano y le contaba qué tal le había ido la jornada. El cadáver no respondía gran cosa pero compañía daba un rato largo.
Al poco tiempo, Nilsen tenía que decorar el salón con frascos de ambientador porque la peste podía alertar a los vecinos, pero al final, como siempre pasa en estos casos, se volvió bastante descuidado: lo trincaron cuando un fontanero revisó las cañerías y las encontró atascadas con pedazos de carne putrefacta. Es lo malo de la corrupción, que no se detiene ni con desodorante ni con reformulaciones lingüísticas. A fuerza de retorcer las definiciones y los significados, Albert ha inaugurado un nuevo Libro de Estilo Metafórico, igual que esos analistas freudianos que vislumbran oro donde antes había mierda. La tanatoestética es el arte de maquillar a los difuntos como si todavía siguieran vivos, para que luzca el brillo de las mejillas a base de colorete. La agencia funeraria de Ciudadanos ha trabajado a fondo y, de momento, el cadáver goza de excelente salud, tanta que prácticamente ya no hay forma de distinguir a un líder de otro. Los muertos nos enseñan muchas cosas y por ahora Mariano le está dando a Albert una magnífica lección de cómo hacerse el muerto.

VISITA A LA CAVA AGUSTÍ TORELLÓ I MATA (8)













dissabte, 3 de setembre del 2016

GUARDA I CUSTÒDIA

Durant uns anys vaig tenir una molt bona relació amb el tio Eduardo de Moquilla. El tio Eduardo era comerciant i tal com deia D.Ramón Cinca Piqué (director i propietari de l'Acadèmica Cots de Tortosa)un comerciant és algú que sap fer diners i un bon comerciant encara en sap fer més. No podria dir amb exactitud a quin esglaó estava el tio Eduardo. Deixem-ho així, en comerciant.
Un dia, el tio Eduardo, me va explicar orgullós una anècdota que li va passar amb el director de Caixa Tarragona de l’oficina de Santa Bàrbara.
-Quan algú ve a demanar diners, que adopti una actitud humil i que doni gràcies si al final li acabem donant; en canvi quan se ve a portar diners s’ha d’exigir i demanar la rendibilitat més alta.  
Desgraciadament el tio Eduardo ja fa anys que ens va deixar... Però tal com sol dir la gent de poble: si aixequés el cap el tronaria abaixar. Per al tio Eduardo i per a tots els tios Eduardos del món mundial, seria totalment incomprensible que les entitats financeres cobrin per guardar i custodiar els diners dels clients (o a partir d’ara ja no se’ls ha d’anomenar clients?)
Les entitats financeres, majoritàriament bancs (les caixes d’estalvis van morir amb la crisi-estafa), com els comerciants, també volen guanyar diners i com més millor. Abans ho tenien molt fàcil: pagaven uns interessos als impositors per les diners dipositats a les seves entitats per a després aquests mateixos diners fer-los treballar, ja sigui deixant-los a d’altres clients o bé invertint-los en tota mena de productes per a obtenir una rendibilitat superior a la que pagaven a qui els hi deixava.
Recordo un esquetx de la Trinca on Toni (el més al i guapo dels tres) feia de tontet i acudia al director del banc per a que li deixés diners. Anava més o menys així:

-Bon dia. Vinc a que me deixi diners...

-I quan necessites?

-50 milions (de pessetes)...

-I què faràs tu amb 50 milions?

-Me compraré un cotxe de gama alta, un iot i una mansió per a fer festes com les que fan a Beverly Hills.
-No puc deixar-te una quantitat tan gran...
-I 25 milions?
-I què faries tu amb 25 milions?
-Me compraria un cotxe de gama mitjana, un iot més petit i una mansió més modesta i faria festes com les que fan a Beverly Hills.

-Encara són massa diners... No faries amb menys?

-10 milions?

-I què faries tu amb 10 milions?

-Me compraria un cotxe petit i un pis i faria festes com les que fan a Beverly Hills.

-És què no te’ls puc deixar... Primer hauries de ser client... 

-Ah! D’acord? M'hi faig, cap problema... I a quan me pagaran els diners que deixi?

-Al 4%...

-I a quan me cobrarien els diners que me deixarien vostès?

-Al 8%...

-Home... Així també n’he podria muntar un jo de banc...

El gag acabava en que el director, finalment, li donava 100 pessetes i el convidada a marxar. Llavors Toni (o el personatge del tontet que interpretava), se’n anava, però de seguida tornava...

-Sap que li dic?

-Què?

-Què jo mai seré client d’aquest banc...

-I això per què?

-Per què si a tots els tontets que passin per aquí els hi té que donat 100 pessetes, no faran negoci.

Actualment per a fer negoci, les entitats financeres han de fer ús de tota mena d’estratagemes. Quan algú és cient i té diners, el collen per a què es faci un pla de pensions... O la assegurança de la casa... O del cotxe... O què col·loqui els diners en un determinat producte de rendibilitat incerta...
Han tancat oficines i han acomiadat treballadors... I tot i així, els directius creuen que encara s’han de prendre més mesures per tal de seguir mantenint la seva posició...
Els banquers d’abans s’han convertit en comercials... I els clients? Ah! El clients... Als clients se’ls hi hauria de canviar la forma d’anomenar-los... I com els anomenaríem?
Passerells...    

LA FOTO DENÚNCIA DEL DIA 3-09-2016

Amposta. Illa de contenidors del carrer Brasil. 

O pesaven molt i no van poder arribar o les van tirar des de dalt d'un cotxe...