divendres, 5 de desembre del 2014

Un pla equivocat

JOAN TAPIA
Periodista

Artur Mas té intel·ligència, correcció de formes, caràcter (empremta de l'escola Aula) i voluntat per saber remuntar les derrotes. Contra el tripartit el 2003 i el 2006 i contra ell mateix el 2012, quan va avançar eleccions demanant una majoria excepcional i va perdre 12 diputats. Ara el 9-N l'ha reforçat. Ha derrotat Madrid perquè la pseudoconsulta prohibida es va fer amb normalitat i civisme. I a sobre el condecoren amb medalles en forma de querelles. Haver-se plantat el revaloritza també davant Oriol Junqueras, que li havia pres l'estendard nacionalista. I la querella contra Joana Ortega, així com l'actitud de Joan Rigol i Núria de Gispert, limiten el marge de maniobra de Duran Lleida.
Així, reforçat pel 9-N, Artur Mas ha traçat amb gran desimboltura un full de ruta perquè Catalunya sigui independent el 2016. I ha assumit part del maximalisme d'Oriol Junqueras per forçar ERC a posar-se entre parèntesis com a partit i integrar-se en una gran llista independentista. I sembla comptar per a això amb el suport de l'ANC, la presidenta de la qual, Carme Forcadell, ja va mostrar ahir la seva simpatia per la llista única CiU-ERC-personalitats. Ja veurem el que fa Junqueras davant aquesta espècie de decret d'unificació provisional al qual se l'insta. Aquest és el seu problema.
El de Catalunya és un altre. És que el pla de Mas per obtenir la independència en menys de dos anys no és ni el millor per a Catalunya (cosa opinable) ni se sustenta en una anàlisi sòlida. Posem-nos seriosos. Aconseguir la independència d'un altre Estat de la UE no és un fet habitual, sinó inèdit. Caldria vèncer l'oposició d'Espanya i les reticències de la UE, que reacciona amb alarma davant qualsevol amenaça de subdivisió dels estats que la formen. El mateix Mas ho va reconèixer dimarts i com a mostra tenim la satisfacció expressada després del referèndum escocès. En aquest context, una exigència mínima seria la d'una majoria catalana molt forta a favor. I aquesta majoria no existeix.
L'última enquesta del Centre d'Estudis d'Opinió (CEO) de la Generalitat, que depèn de la Generalitat, deia a l'octubre que el 49,1% dels catalans se sentien independentistes, però que el 48,5%, no. I la d'EL PERIÓDICO de dilluns mostra que el 47% no se sent independentista, i el 46,4%, sí. El poble català (el de la totalitat, no el de les conferències de Mas o el de l'ANC) està bastant partit. El CEO ho torna a certificar. El 45,3% vol un Estat independent, però la suma dels satisfets amb l'autonomia i els federalistes arriba al 45,6%.
Amb aquesta partició sobre la independència, que contrasta amb un recolzament molt més ferm per un autogovern més fort (segons el CEO, el 70% creu que el grau d'autonomia és insuficient), llançar com a objectiu prioritari per als pròxims anys l'obtenció de la independència no sembla una opció assenyada. A més, el full de ruta de Mas no només és rupturista respecte a les lleis espanyoles, sinó que es podria saltar normes pactades i pròpies de Catalunya. L'Estatut fixa que per reformar-lo es necessita el vot de les dues terceres parts dels diputats. ¿Mas preveu negociar la independència amb el suport de 69 o 75 diputats? ¿I què passa si la llista de país, amb la independència com a únic punt, no té majoria absoluta, cosa que, segons l'enquesta d'EL PERIÓDICO, seria probable?
Mas creu que a Catalunya sola li aniria millor. Però si no es comparteix aquesta creença, ens trobem davant un full de ruta perillós que s'emprèn sense els suports socials necessaris i, potser, com a reacció elemental als errors dels governs de Madrid. ¿És més rendible marxar que influir en un Estat en què representes el 18% del PIB?