NO ENTENC EL CATALÀ

Quan algú s'obsessiona amb una idea, al final aconsegueix el seu propòsit. Fa anys, al País Valencià va aparèixer un partit anomenat 'Unión Valenciana' liderat per Vicente González Lizondo que ni tan sols era valencià de naixement. Un dels 'mèrits' d'Unión Valenciana va ser fer president Eduardo Zaplana que havia nascut a Cartagena iniciant així l'etapa dels diferents governs del PP a aquesta comunitat. L'ideari d'Unión Valenciana es pot resumir en un punt: anar en contra de tot allò que es pogués identificar amb Catalunya o amb el català. Aquest partit va ser finalment 'engolit' pel PP que va fer seva la doctrina anticatalanista. Primer va ser el PP sol i més tard sé li uniria Vox per a continuar la campanya iniciada per 'Unión Valenciana' en contra del català/valencià fins al punt de presentar el valencià com un idioma diferent del català. Passats els anys aquest missatge ha anat calant dintre de la societat valenciana fins al punt de què, sobretot en els sectors més joves, s'ho han acabat creient i acceptant com una veritat inqüestionable. Us posaré dos exemples. El primer el vaig viure en primera mà. El segon li va passar a una neboda. Llegiu atentament. El 17 de febrer a Borriol (comarca castellonenca de la Plana Alta) hi va haver la III Trobada de Muixerangues amb la participació de Conlloga Muixeranga de Castelló (que era qui organitzava l'acte), Muixeranga de Cullera i la colla castellera Xiqüelos i Xiqüeles del Delta. En acabar la diada i mentre es feia un aperitiu a la plaça de la Font que és la que està enfront de la Casa Consistorial, la canalla de la Muixeranga de Cullera anaven venent diferents peces de marxandatge com per exemple mocadors, xapes amb el seu logotip, etc. Un parell de xiquetes d'uns deu anys me se van apropar per a vendre'm alguna cosa. En donar-les-hi un bitllet em van dir que no tenien canvi, així que ràpidament en van anar a buscar. Mentrestant, la meva dona em va dir que ella ja els hi havia comprat un mocador... En un moment donat de la conversa una de les xiquetes ens preguntà: -Sou catalans -visiblement estranyada-. -Sí, què tu com et pensaves que parlaven els catalans...? -li vaig respondre-. Quan algú et digui que el valencià i el català són idiomes diferents els dius que no és veritat que tu vas parlar amb uns catalans i ens enteníem perfectament. -li vaig acabar dient- La segona anècdota li va passar a Paula, una neboda nostra un dia que va anar a Port Aventura aquesta passada primavera. Mentre feia cua per a muntar a una de les atraccions que més fan augmentar l'adrenalina. Al costat seu una valencianeta que també es disposava a muntar a la mateixa atracció sé li va dirigir amb aquestes paraules: -Ens podem agafar de la mà...? És que tinc una mica de por... Però he de dir-te que jo el català no l'entenc. Es van agafar de la mà, van pujar a l'atracció i van continuar parlant amb tota normalitat.