EL CRÈDIT DE LUIS ENRIQUE

Dintre de poques hores el Barça s’enfrontarà al seu estadi a l’Atlético de Madrid en un partit transcendental per a tots dos equips. De guanyar o perdre depèn seguir l’estela d’un Madrid que ahir va guanyar 3-0 a un Espanyol inoperant.  

L’any passat Barça i Atlético es van enfrontar 6 vegades i els blaugranes només van aconseguir fer-los 3 gols. A part, no van guanyar cap dels 6 partits. Avui, continuarà aquesta ratxa negativa o bé es trencarà? Abans de les 11 tindrem la solució.

A part dels anteriors, els al·licients del partit són diversos. Per una part el retorn al Nou Camp del Niño Torres, recentment incorporat a les files del seu club d’origen després d’un periple per diversos equips d’Anglaterra i Itàlia sense massa fortuna, però que, quan jugava amb l’Atlético, semblava que li tenia presa la mida al Barça (8 gols en 11 partits)

Però sense cap dubte qui s’hi juga més és el Barça. Primer que res, perquè juga a casa i sembla (encara que no estigui escrit en lloc) que quan es juga a casa es té l’obligació de guanyar, sigui a qui sigui. Però sobre tot després d’una setmana convulsa amb un cessament, una dimissió i convocatòria d’eleccions.

Abans de que tot això passés, el passat dilluns, vaig fer una entrada al blog amb el títol de Així es perd una lliga on vaig criticar durament Luis Enrique per no saber remuntar el partit contra la Real Societat que en va tenir prou amb un solitari gol de Jordi Alba marcat en pròpia porteria. Quan un equip com el Barça al que sé li suposa un potencial terrible amb el màxim golejador europeu de la temporada passada (Luis Suárez), el màxim golejador històric de la lliga i també màxim golejador europeu dues temporades més (Messi) i el jugador insígnia de la selecció del Brasil, Neymar, no és capaç de marcar cap gol en 90 minuts llargs per, al menys, empatar el partit, és que alguna cosa no va bé.

Unes declaracions del director tècnic Zubizarreta després del partit criticant el president de l’entitat van portar a Bartomeu (la família de la Galera són Bertomeu) a cessar-lo. Van passar poques hores a que Puyol, el segon de la secretaria tècnica presentés la dimissió. La crisi estava servida i, davant l’allau de crítiques, Bartomeu no va tenir més remei que convocar eleccions anticipades per al proper mes de maig.

De quina manera pot agreujar avui l’Atlético la crisi del Barça? Si avui guanya l’equip matalasser (que perdrà, segur) la crisi al can Barça pot agreujar-se molt més i em temo que, o dimiteix l’entrenador (que, recordem-ho, ha perdut la confiança del president a favor de Messi) o, segurament, l’acabaran destituint.

A Luis Enrique sé li està acabant el poc crèdit que li queda i del resultat d’aquesta nit depèn que l’angoixa continuï uns dies més (o tal vegada unes setmanes) o que acabi ràpidament.

Al principi de temporada no m’hauria pogut imaginar mai un final així. Perquè tot plegat té cara de final de cicle, potser no esportiu, però si institucional.

Pot arribar Laporta (a qui com a persona detesto), però personalment m’agradaria Benedito, una persona, a priori, molt més honesta. Encara que després et puguin enganyar, com ens van enganyar Rosell i abans Gaspart.

Si no fos així, possiblement no seríem el Barça.

Visca el Barça!!       

AIXÍ ES PERD UNA LLIGA

Ahir el Barça va fer un mal partit a Anoeta i va acabar perdent. Però no només va perdre el partit, també va perdre la possibilitat de col·locar-se líder (això sí, el Madrid ha jugat un partit menys) i el que és pitjor, jugant així pot perdre la lliga abans d’hora.

Luis Enrique va tornar a sorprendre a l’afició no fent jugar, d’entrada, ni a Messi ni Neymar. Segurament perquè pràcticament no havien entrenat al tenir permís per estar-se uns dies més de vacances... No sé, igual l’any que ve els hi poden donar vacances fins el juny...

A principi de temporada ens va il·lusionar a tots un jove jugador de nom Munir. Va començar el campionat fent un gol i tirant una pilota al pal, a més de ser el màxim golejador de la pretemporada. Què se’n ha fet? Des d’aquell partit no ha tornat a marcar, però Luis Enrique ahir el va posar a l’equip inicial. El seu rendiment va estar a l’alçada de la resta, fins i tot dels que van sortir des de la banqueta: molt dolent.

Des del meu punt de vista, el màxim responsable del que està passant és l’entrenador, és Luis Enrique. Entenc que un jugador (Jordi Alba) pugui fer un gol en pròpia porteria al minut 2 de partit. Un accident. Però és que l’entrenador té més de 90 minuts (comptant l’afegit) per a remuntar i el Barça ahir va ser incapaç de fer-ho.

Hauria estat bé que els jugadors s’haguessin conjurat per donar la volta al partit, però sempre és l’entrenador qui ha de canviar el sistema i els jugadors per a donar a l’equip l’aire nou que necessita en cada instant. I Luis Enrique, pel que sembla no ho sap fer.

I, a sobre, gens d’autocrítica, ni per part de l’entrenador ni tampoc per part dels jugadors.

Així volen guanyar títols aquesta temporada?

Em sembla que en aquest pas quedaran en blanc (i no blanc Madrid precisament) I el que és més preocupant: la temporada que ve poden repetir èxits, ja que si el Barça no pot fitxa fins 2016 i els jugadors del B (per molt que es digui), tampoc són cap garantia (només cal veure els resultats dels darrers partits), ja m’explicaràs!

Sort de que el Madrid va perdre a Mestalla. El València li va pegar una bona repassada i els va fer baixa a la terra després de vint-i-tants partits guanyant de forma consecutiva.

Això sí, el Madrid es va avançar gràcies a un gol de Cristiano Ronaldo fet, com no, de penal. Un penal que per alguns va ser clar i per altres no tant. És veritat que li dóna al braç del jugador valencianista i que desvia la trajectòria de la pilota, però també diu el reglament que hi ha d’haver voluntarietat i l’infractor estava retirant la seva extremitat per a no haver d’impactar amb la pilota. És, si els números no em fallen, el penal número 8 que li xiulen a favor al Madrid. El penalet, és un dels fets més característics de la història del Madrid. Quan té un partit costa amunt, l’àrbitre els hi xiula quasi sempre un penal per a desencallar-lo. Així, qualsevol...

Però aquest argument no em serveix d’excusa (ni molt menys!) per a justificar la irregular temporada del Barça. Els blaugranes estan on estan per mèrits propis (igual que l’equip de bàsquet, que després de guanyar al Madrid amb comoditat, no han tornat a guanyar cap partit més i n’han jugat 3)

Sovint, mentre me’n vaig cap a casa, escolto el Larguero, el programa d’esports en català de la SER. Fa dies que parlen de la sentència del TAS i que si hi hauran o no eleccions anticipades.

Ja sé que molts preferiu Laporta de president. En cap etapa de la història blaugrana s’han assolit tants de títols. Però com a persona, des del meu punt de vista és un indesitjable i jo preferiria veure a un altre de president. Això sí, amb Guardiola a la banqueta.        

EL TITULAR DEL DIA 7-12-2014

El titular és del Mundo Deportivo i diu així:

Homenatge de Cristinao Ronaldo a Mireia Belmonte. 

Avui la premsa esportiva catalana s'ha fet ressò de la piscina que va fer ahir el jugador portuguès. L'àrbitre del partit, que sembla que baix del seu polo portava una samarreta del Madrid, no va dubtar en xiular penal. Un més al compte positiu del club blanc.
L'encarregat de xutar-lo va ser el propi Cristiano i el va transformar en gol, desencallant així un partit que tenia molt costa amunt.

Les opinions a Internet.

CLASSIFICACIÓ PENALS TEMPORADA 2014-2015

1r- Real Madrid..................7 penals a favor.
10è. Barça......................... 1 penal a favor.

Font. Diari As. 

D’AQUÍ I D’ALLÍ

Manipulació a Real Madrid TV.

Ahir vaig llegir que Real Madrid TV ha elaborat una classificació del màxim golejador històric de la Lliga a partir del percentatge de gols per partir. Aquesta classificació sui generis, està encapçalada, com no, per un jugador del Madrid: Cristiano Ronaldo. El segon és Zarra i el tercer Messi.

Això evidencia que als madridistes no els ha agradat gens que sigui un jugador del Barça qui lideri aquesta classificació (purament honorífica)

Si mireu les estadístiques de la Lliga, veureu que el Madrid domina quasi totes les classificacions: rècord de punts en una temporada (ex aequo amb el Barça), rècord de gols en una temporada, rècord històric de partits guanyats i gols macats... I la que més compta: els títols de lliga. Tot i això, sembla que encara en volen més...

Mireu, aquesta manera de fer la classificació és tant surrealista com si es donés guanyador d’un partit a l’equip que més vegades ha xutat a porteria o al que més possessió de pilota hagués tingut durant el partit. El que val és el nombre de gols marcats, la resta és simplement, una fal·làcia.  

Però vull aportar un argument nou en favor de Messi. El jugador argentí va començar a jugar amb el primer equip de molt jove. Crec recordar que tenia 17 anys. Per tant, és normal que l’explosió com a futbolista li arribés amb el temps. En canvi quan el Madrid va fitxar a Cristiano, ja era un jugador consagrat que havia destacat com a golejador amb el Manchester United, per això el Madrid va pagar la milionada que va pagar.

http://www.elperiodico.cat/ca/noticias/esports/real-madrid-afirma-que-maxim-golejador-lliga-cristiano-ronaldo-3718084

http://www.sport.es/es/noticias/barca/messi-sigue-siendo-mejor-que-cr7-3721422

Per cert, segurament la classificació de penals a favor també l'encapçala el Madrid. 

La banda dels Romanones.

M’he pres la llibertat d’anomenar banda al grup que formaven capellans i seglars a Granada i que van adoptar el nom de Romanones pel seu cap: el pare Román.

Una banda és un grup d’individus (difícilment se’ls pot qualificar d’una altra manera) amb finalitats delictives. I, no és delicte abusar sexualment d’infants? Ho és, i un dels més grossos. O dit en termes eclesiàstics, pecat mortal.  

Del que s’ha explicat d’aquesta trama, he arribat a una conclusió (potser equivocada): tret del pare Román, la resta de capellans i seglars que conformen la banda, no haurien patit també abusos per part del mateix cap? Després, atrets pel desig sexual que els suposaven les relacions homosexuals i l’adoctrinament que els hi infligia el pare Roman, els hauria fet encaminar cap de la carrera sacerdotal com una via per a continuar practicant la mateixa degeneració.  

O sigui, cap i adeptes (sembla ser que tenia estructura de secta) ja havien mantingut relacions consentides des de fa molts d’anys.

Precisament, els que fins ara ho han denunciat, van ser nens a qui no els va atreure la sexualitat que allí es practicava i que, al cap dels anys, se’n han adonat de l’atrocitat que suposaven els actes realitzats.

UN BARÇA MÉS VERTICAL

Un títol menys original seria: el Barça és va cruspir ‘els lleons’.

Tal com tinc per costum, no vaig veure el partit, però si les suficients resums per a poder-me fer un idea prou aproximada de com va anar el partit i de com juga el Barça de Luis Enrique.

Si un només es queda amb el resultat (0-2) i que a sobre el primer gol no va arribar fins el minut 78 de partit, gràcies a Neymar que havia entrat uns minuts abans (62), es farà una idea errònia.

A la primera part, el Barça amb una davantera formada per Pedro, Messi i Munir, hagués pogut foradar la porteria de Iraizoz (aquell que va ser porter de l’Espanyol i que està casat amb una catalana) Però les accions de Pedro, però sobre tot de Munir es van estavellar a les cames o el cos del porter basc.

Però aquella primera part va tenir encara molta més història. A Munir sé li va anular un gol legal i, a sobre, li van fer dos penals no xiulats per Fernández Borbalán, sense cap mena de dubte, el pitjor del partit (el Periódico li dóna una puntuació de 3 sobre 10)

El primer va ser com a conseqüència d’una empenta pel darrere de Gorka Iraizoz i on segurament Munir va pecar de passerell. El segon (per a mi molt més clar) va ser una empenta del veterà Gurpegui i que l’àrbitre tampoc no va voler veure com a penal.

Per la nit, fent zapping, vaig veure un debat a la Cuatro. Entre els assistents hi havia el Lobo Carrasco, Kiko, l’arquer que va jugar amb l’Atlético de Madrid i l’exàrbitre Iturralde González. Segons Iturralde González hi ha gols i penals de sofà. És evident que des del sofà i amb totes les repeticions, aturades d’imatges i altres tècniques que usen les televisions, s’aclareixen molt de dubtes que, al camp, segurament no es veuen; i ja sabeu que l’àrbitre ha de xiular el que veu, no el que intueix. En aquest punt estaríem d’acord. Però on no estic d’acord és a l’hora d’avaluar el penal no xiulat de Gurpegui sobre Munir. Segons el basc, no podi ase penal perquè no hi ha empenta si no hi ha moviment de colzes. Fins i tot li va fer una demostració pràctica a Carrasco que s’ho va acabar creient. Encara que no hi hagi moviment de colzes hi pot haver moviments de mans (palmells de les mans cap amunt i moviment descendent) Es suficient un contacte així per a que un jugador que en un moment donat pot estar sense tocar els peus a terra, per a que si li dones amb la força suficient, pugui caure. Quan era juvenil i jugava a handbol, una vagada amb un subtil contacte amb la punta dels dits, un jugador de l’Alcanar que entrava per l’extem i pretenia centrar la pilota, va anar per terra amb el consegüent empipament. L’àrbitre no va xiular penal però ho era.

Després es va aprlar d’un possible penal comés per Piqué. A la jugada s’aprecia com el jugador català aixeca el peu a l’alçada de la cara del jugador del Bilbao, però no queda clar si hi ha o no contacte. D’haver-lo seria penal i si no el toca, joc perillós i per tant, lliure indirecte dintre de l’àrea. Iturralde González i va veure penal.

Sobre Munir van dir que era un jugador diferent. Té atreviment i toc de pilota. No sé si serà el nou Messi, però crec que serà el referent del Barça dintre d'uns anys. 

La diferència del Barça de Luis Enrique amb el Barça de Pep Guardiola i, sobre tot, amb el del Tata Martino, és que el Barça d’ara és molt més vertical. Sap jugar al contraatac, cosa que abans no sabia. Abans, quan un partit sé li travava, tocava i tocava sense tenir clar que havia de fer. No podia centrar a l’àrea perquè no hi tenia rematadors. Ara es pot deixar dominar pel rival (de fet al començament de la segona part l’Athlètic Club tenia més domini de possessió) i aprofitar una robada de pilota al mig del camp per a clavar-te-la.

I si pensem que dintre d’un mes i mig tindrem a Luis Suárez com a referent a l’àrea, el Barça d’aquest any potser letal. No estem parlant d’un jugador qualsevol, sinó del Bota d’Or europeu juntament amb un jugador de l’equip de la capital...  

A què és Ronaldo i el Madrid? A si, ara me’n recordo, aquell jugador que només dóna cops de puny anys jugadors de l’Atlético i que juga amb un equip que en 3 partits està a 6 punts del Barça... Sí, ja me’n recordo.           

DIARI DE L’AGOST. DIMARTS 19

Central de grues. Si us trobeu tirats per la carretera, en lloc de trucar al telèfon d’emergències de la vostra companyia d’assistència, potser millor ho feu al bar que hi baix de casa nostra. Sembla ser que els treballadors de l’empresa Delta Garci tenen allí el seu centre d’operacions. Darrerament, les dues grues s’han afegit a la resta de cotxes que solen aparcar com els hi dóna la gana.

Sembla ser que la nacionalitat des conductors és un romanès i l’altre pakistanès, curiosament les mateixes de les dues persones que porten el bar.

Em permeteu un acudit? Abans us he dit que l’empresa es diu Delta Garci. Coneixeu a les germanes Garci? Sembla ser (recordeu que és un acudit) que eren trapezistes. Els seus noms eren Rosa Garci, Júlia Garci, Carme Garci i Paca Garci...   

Balanç del Gamper. Tot i ser contra el Club León de Mèxic, el debut d’anit del Barça va ser força prometedors. Si ho recordeu, vaig dir que, difícilment veuríeu jugar junts a Messi, Neymar i Luis Suárez. Efectivament no van coincidir al terreny de joc. És una al·licient que, molt probablement haurà d’esperar fins que Suárez acabi la seva sanció per la mossegada durant el mundial. Estaria bé veure’ls en el primer Madrid-Barça de la temporada.

En canvi em vaig equivoca respecte a Neymar. Vaig dir que, segurament, estava mancat de forma i va demostrar estar preparat per a començar la lliga. També a Messi se’l va veure bé: ràpid i intuïtiu, com el de les millors ocasions.

Però possiblement el millor del partit va ser un noi del filial que encara no ha fet 19 anys: Munir. Aquest noi ja va destacar l’any passat amb el juvenil del Barça amb qui va guanyar la Champions de la seva categoria. Ahir va fer dos gols (com Neymar) que sumats amb els dos que va marcar a Helsinki, el van convertir en el màxim golejador de la pretemporada amb 4 gols.

La polèmica del Gamper. El popular tema Paquito el Chocolatero (tradicional d’Alacant, per aquell que no ho sàpiga) va ser motiu de polèmica durant el Gamper d’ahir.

Sembla ser que la penya barcelonista de la Rapita fa 15 anys que el toca durant el partit que serveix de presentació de l’equip blaugrana de cara la propera temporada i mai havia causat cap controvèrsia.

Però sembla que aquest any l’independentisme de la ceba està molt més sensible que d’altres anys i ahir no els va agradar que s’interpretés un tema que no és propi de Catalunya. Fins i tot es preguntaven si no hi havia altres temes catalans que es poguessin tocar.

Ara mateix li preguntaria a la xertolina Carme Forcadell què en pensa? Si no ha perdut les arrels ebrenques (cosa que dubto) segurament hi trauria ferro al tema. Però ves a saber.

També preguntaria què en pensen aquells que estan per la unió dels PP.CC. El que de veritat reconeixen aquestes sigles, segurament pensarien com jo i que si el tema és popular alacantí, no té perquè crear la més mínima polèmica. Quants alacantins hi haurà que són del Barça? Potser ens sorprendríem si es comparés amb els seguidors del València que hi ha a la millor terreta del món.

La culpa segueix sent de Zapatero. Si algú es pensava que per al PP, Zapatero ja era aigua passada, s’equivoca. La senadora del PP per Cèuta Luz Elena Sanín creu que la culpa del dèficit d’Espanya són les subvencions que Zapatero va atorgar als col·lectius de gais, lesbianes i transsexuals. Ja dic jo que abans d’ocupar un càrrec públic, haurien de passar una espècie de test per a veure si són o no aptes. Quina vergonya de polítics.

La família Pujol. Avui s’ha de fer efectiva la denúncia de la família Pujol (que a l’hora de presentar-la ha d’estar al complet, segons ordena la llei andorrana) contra dos entitats bancàries del Principat d’Andorra. Tal com llegia avui al Periódico, el penediment de Pujol li ha durat 25 dies.

Perquè si de veritat estigués penedit i afectat, segurament no pensaria com sortir-se’n d’aquesta. Però la seva declaració va ser fruit de les filtracions que anaven sortint a la premsa i es va avançar al diari el Mundo que anava a treure tota la informació sobre els capitals que movia la família Pujol d’aquí cap allà i d’allà cap allà i que també guardaven a paradisos fiscals con Andorra i Suïssa.

Sembla ser que una de les argúcies que empraran els Pujols serà la de que Espanya va en contra d’ells (es a dir, en contra de Catalunya), tal com sembla que ja ho van fer en el cas Banca Catalana.

L’altra seria intentar que s’anul·lessin les proves que té el jutge Ruz en contra de la família per obtenció il·legal. Ja sabeu que es diu que si un empleat de la banca andorrana les va filtrar.

Si al final tot aquest cas queda en un no res, segurament la majoria els convergents l’absoldrà, però no per això Pujol i els seus deixaran de ser una colla de mangantes.  

DIARI DE L’AGOST. DILLUNS 18

Antiga seu de Banca Catalana a Barcelona. 

Consulta sí o no? L’altre dia vaig llegir a Público que Mas es desdirà de la consulta abans de que acabi setembre. Potser sigui tot molt rocambolesc i, certament, la persona que, en teoria, ho va divulgar, no em mereix la més mínima confiança. Segons Público, la informació l’hauria filtrat Salvador Sostres que, a la vegada li hauria dit la Pilar Rahola i aquesta ho sabria directament de Mas. Com veieu sembla allò de m’han dit que li han dit què...

De totes formes, confiança amb Mas cap ni una. Si fem una mica de memòria recordarem que quan va substituir al seu mentor Jordi Pujol va anar al notari per a que donés fe que ell mai pactaria amb el PP. Després de 2 governs d’Entesa, Mas va haver de pactar amb el PP para aconseguir ser president de la Generalitat. Finalment, quan va veure que per Catalunya bufaven aires d’independència, va trencar amb el PP i va convocar noves eleccions esperant que la gent creuria que s’havia transfigurat en un independentista.

Mentre era a l’oposició, Mas va pactar amb Maragall el nou estatut. El Parlament de Catalunya va aprovar un text de màxims molt difícil d’assumir per Madrid. Llavors, sense encomanar-se a ningú, se’n va anar a parlar amb Zapatero per a rebaixar-lo considerablement a canvi de que el PSC acceptés que fos president el cap de files de la llista més votada. Zapatero va acceptar parlar amb el PSC que va rebutjar l’oferiment, però l’Estatut va patir una retallada considerable abans de que el TC l’acabés per deixar irreconeixible.

Amb aquests antecedents, qui li pot atorgar ara tota la confiança a Mas? Mentre els d’ERC s’ho miren i pressionen des de l’oposició, Mas sap que sé la juga. No sé si pot acabar a la presó, però tampoc és descartable. Per això hi ha qui pensa que la entrevista que van tenir Rajoy i Mas a finals del mes passat hauria establert les bases per a que Mas renunciés a fer la consulta el proper 9-N a canvi de que Rajoy acceptés la majoria de les condicions que li va presentar el president català.

Fa temps que ho dic: hi haurà molts decebuts si no es fa la consulta. Ciutadans que creuen que Mas els portarà a la terra promesa i com ells en el seu dia, també han patit una transfiguració: de no poder veure a CDC ni amb pintura a agafar-se de la maneta dels convergents i repudiar a tots aquells que, com jo, som escèptics amb aquest procés.       

Teoria política. Ja sabeu que en totes les matèries hi ha teoria i pràctica. També en política. En arribar el mes d’agost, a manca de grans notícies, la majoria dels partits teoritzen sobre el que s’ha de fer.

Després de la confessió de Jordi Pujol (per cert, per molt que es confessés no anirà al Cel, ja que no va dir tota la veritat) es va parlar que CDC s’havia de refundar. Per a fer-ho haurà de deixar anar molt de llast, molt més que els que haurien d’haver deixat els socialistes. I ara li ha tocat el torn d’UDC. Avui, un tal Castellà ha declarat que el partit de Manuel Carrasco i Formiguera també hauria de passar per un procés de refundació.

Evidentment del dit al fet hi ha un bon tret (no sé si és així la frase feta en català, però segur que m’enteneu) Si voleu ho puc dic d’una altra manera: una cosa és la teoria i l’altra a la pràctica. Si ens fixem en la teoria, difícilment trobarem cap programa de cap partir, ni cap Estatuts que no puguin ser acceptats per la majoria dels ciutadans. Però quan les idees plasmades en paper es posen a la pràctica, llavors amic meu, la cosa ja canvia. Per tant, caldrà esperar al nou curs polític per a veure so, finalment, hi ha un procés de renovació en positiu i que afecti per a bé als ciutadans o tot queda com fins ara i que tots els ciutadans hi posem el nostre propi qualificatiu... I, per cert, pocs de bons!

El nou Barça. Aquesta nit s’estrena oficialment el nou Barça de Luis Enrique. Es diu que uns dels al·licients més grans serà veure jugar per primera vegada junts a Messi, Neymar i Luis Suárez. No us féssiu massa il·lusions que us podeu emportar una gran decepció. Cal esperar que Messi hagi recuperat, sinó el millor estat, si al menys un estat òptic que li permeti marca diferències; de Neymar, després de la greu lesió n’espero ben poc i, finalment, Luís Suárez és com un meló que s’ha d’obrir per veure si està a punt. Per molt que no hagi perdut el seu estat físic, jugar amb la pilota és ben diferent i cal veure com ho fa aquesta nit. També és possible que Luis Enrique no els faci jugar tots junts, igual com va fer l’any passat el Tata Martino amb Messi i Neymar. Hi ha entrenadors que sempre s’amaguen alguna carta per al moment oportú.

Per cert, qui és el León? Molt bé que sigui el club de Márquez, però ho s’hauria pogut portar un club amb molta més solera?

El trofeus de l’estiu ja fa anys que van passar a millor vida i als temps que corren no tenen la importància que van tenir allà pels anys 70 i 80 on guanyar un Teresa Herrera o un Ramón de Carranza era ficar un trofeu important a les vitrines; quasi tant com la Copa del Generalísimo.   

LES FOTOS DENÚNCIA DEL DIA 9-08-2014

Com sabeu, s'està restaurant la font del Parc. També us vaig explicar que pintaven l'escut d'Amposta. 
Ara bé, tal com veieu a les fotos, l'han pintat cap a dintre. No sé si és que a partir d'ara permetran el bany i així el podran veure els banyistes o què...
Crec que el més normal és que s'hagués posat de cara cap a fora que és des d'on mira la gent, a l'igual que passa amb l'escut del Barça a l'estadi. 
No ho veieu així? 

L’ESTRANY CAS DE VÍCTOR VALDÉS

No vull dir que Víctor Valdés es mereixi tot el que li està passant, però esta clar que la seva sortida del Barça va ser del tot desafortunada.

Començaré dient que sempre vaig defensar Valdés. D’això en poden donar fe els meus fills amb els qui em discutia sovint. Fins i tot durant l’època en que Van Gaal el va apartar de l’equip el vaig defensar, ja que considerava (i considero) que un porter ha de tenir caràcter i més quan és un crio, tal i com ho era Víctor en aquella època.  

Jo em posava a la seva pell. Imagineu-vos. Un jovenet de sobte es trobava sent titular d’un dels millors equips del món, ple d’estrelles, de jugadors consolidats i alguns veterans. Penseu que sense tenir caràcter hauria pogut triomfar al Barça? Definitivament crec que no. Al Barça va créixer com a jugador, encara que dubto que ho fes com a home, al menys en la mateixa proporció.

La sortida del Barça no va ser elegant. Víctor va decidir abandonar el club quan estava considerat un dels millors porters del món, a la mateixa alçada que Iker Casillas. I segurament va decidir marxar atret pels cant de sirena que li arribaven des del Principat de Mònaco. Però va preferir callar-ho. Només va dir que en acabar la temporada 2013-2014 abandonaria el club. El seu destí era una incògnita.

Pràcticament no es va acomiadar. De l’afició que tant l’havia aplaudit, segur que no. I va marxar per la porta del darrere quan ho hauria pogut fer amb tots els honors que, de ben segur, es mereixia.  

En una jugada tan fortuïta com ximple, Víctor es va lesionar de gravetat. Una d’aquelles lesions que t’aparten dels camps durant bastants de mesos. Però Víctor devia d’estar tranquil i confiat. Confiat en que el Mònaco, malgrat tot, complís el contracte i el fitxes.

Però en arribar l’hora, no ho va fer. Com sabeu, tots els esportistes quan fitxen per un nou club, passen una revisió mèdica i, es clar, Valdés no la va passar. Cóm ho havia de fer si està lesionat? I aquesta ha estat l’excusa per a dir, ara, que no el volen.

Estic convençut de que si les formes de Víctor haguessin estat diferents, es a dir, si hagués estat molt més elegant a l’hora de marxar, el Barça li hagués dit de tornar al club. Això sí, potser li hauria fet un contracte a la baixa, però s’hauria pogut jubilar portant els colors del seu club de tota la vida.  

Ara no ho faran. A Masip sé li ha fet fitxa del primer equip i amb Ter Stegen i Bravo, la porteria del Barça sembla més ben coberta que mai.

El Mònaco ha barrat la porta a Víctor i el Barça no li obrirà; segur que ell tampoc es rebaixaria a demanar-ho. Té massa caràcter i, sovint, tenir massa d’alguna cosa és mer perjudicial que beneficiós.

BÉ ESTÀ EL QUÈ BÉ ACABA

El Barça de bàsquet es va proclamar anit campió de lliga en guanyar al Madrid al Palau per 83-81, posant així un 3-1 al marcador de la final.

Us vull confessar una cosa. Després de perdre a la semifinal de la Final Four a Milà, precisament contra el Madrid per 38 punts, no donava un duro pel Barça. Perdre per 38 punts és una derrota humiliant!

Durant tota la lliga (ahir mateix ho reconeixia el seu entrenador Xavi Pascual), el Barça es solia desconnectar del partit durant llarga estona y, normalment, l’avantatge que portava s’anava reduït poc a poc fins, sovint, perdre el partit.

El Barça va acabar la fase regular de la lligar tercer. Això demostra la irregularitat de l’equip blaugrana. Fins i tot el València, equip al que va derrotar en semifinals, va acabar davant. Ja sabeu que, normalment, la lliga espanyola de bàsquet sol ser cosa de dos (Barça i Madrid), tret de fa uns anys on l’equip de Vitòria solia ser el tercer en discòrdia i, si ens remuntem molts més enrere, la Penya (el Joventut de Badalona), era el màxim rival del Madrid i llavors el Barça solia fer de simple comparsa. Van ser els anys més gloriosos del Madrid.

Aquest temporada 2013-2014, el Madrid va començar molt fort. No va perdre el primer partir fins que no en portava quasi 30 de guanyats (no recordo la xifra exacta) I al llarg de la temporada havia perdut molts pocs partits. La meva modesta opinió és que el Madrid ha arribat al final molt mancat de condicions físiques. I és que no es pot mantenir un ritme alt de competició durant tant de temps. A la semifinal, contra el Màlaga ja es va veure que no era el Madrid de principis de temporada. El Màlaga li va plantar cara i fins i tot va estar a punt de donar la campanada i ser els andalusos els qui passessin a la final.

El Barça no va estat molt millor. Va guanyar al València per 3-2 amb la curiositat de que va vèncer els 3 partits jugats a la Font de Sant Lluís (nom que rep el pavelló valencià) El 0-2 inicial feia preveure que tot seria bufar i fer ampolles per al Barça. De guanyar un dels dos partits de casa, ja en tenia prou. Però el València va guanyar els dos partits del Palau i va recuperar el factor camp. Era quasi impensable que el Barça tornés a guanyar, ja que mai cap equip, havia guanyat els 3 partits a la pista contrària.

En canvi l’eliminatòria contra el Madrid va ser molt més plàcida. Encara que els dos partits a Madrid es val saldar amb 1-1 (el primer el va guanyar el Barça i el segon el Madrid per un clar marcador), els blaugranes un cop més recuperaven el factor pista, però calia conservar-lo i no havia de tornar a passar com contra el València.
Al primer partit al Palau Blaugrana, el Barça va passar per sobre del Madrid amb una clara victòria. Aquell resultat va donar moltes esperances a l’afició blaugrana de que es podia guanyar la lliga, però ja sé sap que al bàsquet, cada partit és una història diferent...
I així va ser. Encara que durant el partit el Barça va distanciar-se en 14 punts, una nova pàjara (com les que li van agafar durant tota la temporada tantes i tantes vegades) va fer que s’arribés a un final molt ajustat, tal i com reflecteix el resultat final.
Diu la dita què bé està el que bé acaba. El Barça després de, con he dit, una temporada molt irregular i, per tant, poc brillant, va acabar conquerint el títol de lliga, que no és poca cosa...  
Felicitats secció de bàsquet del Barça!!

LA ‘PATXANGA’ DE TOTS ELS ANYS

Aquests dies s’han jugat les semifinals de la Copa de Catalunya entre el Barça i el Girona (3-2) i l’Espanyol i el Sabadell (2-1)

Excepte Isaac Cuenca, que reapareixia amb el Barça després de sortir d’una lesió i estar tota la temporada sense jugar amb el primer equip, la resta de jugadors eren els del filial i, segurament, fins i tot algun juvenil.

No he vist l’alineació de l’Espanyol, però m’imagino que també deurien d’haver diversos suplents, ja que en aquests partits sé sol posar als jugadors que menys minuts juguen a la lliga.

Així, un any més i ja en van..., la final la jugaran el Barça i l’Espanyol i, segurament, en una data on el Barça no podrà comptar amb tots els jugadors del planter.

Durant la temporada, amb els compromisos que solen tenir els clubs (sobre tot el Barça que juga a Europa), és fa difícil trobar dates factibles per a que juguin els dos equips de Primera. Per tant, queda una mica a mans d’aquests trobar-ne una de disponible. Tot i això, com he dit, és el Barça qui ho té més difícil. Penseu per exemple que, una vegada acabada la lliga, on el Barça es juga el campionat a la darrera jornada, un grapar de jugadors (Xavi, Iniesta, Busquets, Jordi Alba i Piqué) hauran de concentrar-se amb la Roja per a disputar durant el mes de juny el Mundial de Futbol del Brasil.  

Per tant, i presumiblement, quan es jugui la final de la Copa Catalunya el Barça no ho farà amb tots els seus efectius i tal vegada, com ho ha fet en altres edicions, ho farà amb el B.

Així, no és estrany que l’Espanyol superi al Barça en copes guanyades de la Copa Catalunya i és que mentre a l’Espanyol li costa guanyar títols, el Barça, afortunadament, en guanya sovint.

Per tant, la final d’aquest any serà, molt possiblement, una ‘patxanga’, com ho va ser la de l’any passat.

I per aquells que sou més puritans en temes d’idioma, ‘patxanga’ seria de forma correcta partit de costellada.  

EL BARÇA NO POT TORNAR A FALLAR

Després d’una temporada de desgràcies, contratemps i patiment, el  Barça ens ha de donar avui una alegria. L’afició s’ho mereix!

La petició d’entrades durant la setmana ha estat gran i, és de suposar que hi haurà ple fins la bandera. Els socis i aficionats que acudiran al camp animaran a l’equip com si fos el darrer partir, com si s’hi juguessin la pròpia supervivència.

I davant d’això no poden tornar a fallar. La sort del Barça és haver pogut arribar viu a aquesta final. Perquè si el Barça va fallar, l’Atlètic i el Madrid, també ho van fer. Durant unes jornades semblava que ningú volia ser campió de lliga, un títol que, com he dit d’altres vegades, per a mi és el més important, més que la Champions.

Però avui es resoldrà. Mai abans havia passat una final com aquesta. Recorda la història que allà pels anys 70, quan el Barça s’havia de conformar la majoria de les temporades en guanyar la Copa de su Excelencia el Generalísimo i gràcies, el Barça i el Atlètic també es jugaven el campionat, però n’hi havia un tercer que tenia possibilitats si el partit acabava en un empat: El València. L’equip valencià havia de guanyar al camp de l’Espanyol i, com ja he dit, Barça i Atlètic havien d’empatar. Mentre el València va fer el que tocava, els altres dos van empatar i li van regalar el títol.

Avui no serà així. Si empaten, la lliga serà per a l’Atlètic que per alguna cosa va líder amb 3 punts d’avantatge. Però el Barça ha de guanyar sí o sí. És igual que ho faci al darrer minut i de penal, ha de guanyar!

Només que sigui per a honrar la memòria de Tito i dedicar-li el títol, s’ha de guanyar!!... Però l'Atlètic també li voldrà dedicar a Luis Aragonés... O no? 

No valdran excuses i em sembla que els jugadors ho tenen clar. Una altra cosa és que els surti un partit com els que han jugar darrerament.

Sembla ser que reapareixeran Piqué i Jordi Alba... I jo al davant posaria a Tello ja de sortida. I Messi ha de ser Messi i marcar un gol o més que aquest any encara no ho ha fet davant els matalassers. I si en marca 4, de retruc pot ser Pichichi. Capacitat per a fer-ho en tenen.

Visca el Barça!!!!

 

A CARA O CREU

De tant en tant passa que el camió de lliga no ho és fins la darrera temporada. Només cal recordar les dues lligues que va guanyar el Barça gràcies a que en la darrera jornada el Tenerife va derrotar al Madrid.

Però crec que és la primera vegada que passa, al menys aquí a la lliga espanyola que qui guanyi dissabte del partit que enfrontarà el Barça i el Atlètic de Madrid, serà el camió de lliga.

Aquests dies les he escoltat de tots colors. Els més optimistes diuen que guanyarà el Barça, que més mala sort ja no la poden tenir. Després estan els pessimistes que fan valer l’argument de que si el Barça no ha estat capaç de guanyar l’Atlètic en els 5 partits que s’han enfrontat aquesta temporada, tampoc té perquè guanyar-lo dissabte. I després estan els realistes com jo que no trobem arguments a favor del Barça i, en canvi, molts a favor de l’equip matalasser, per a que siguin aquests els campions de la Lliga 2013-2014.

He escoltat qui pega ma de les estadístiques per a dir que el Barça serà campió. L’argument és que quan el Barça ha estat 6 partits consecutius sense poder guanyar a un determinat equip? La resposta és que segurament que mai. Per tant, opinen, les estadístiques estan per trencar-se i dissabte el Barça guanyarà.

N’hi ha que veuen els tres equips que, fins la setmana passada tenien possibilitats de guanyar la lliga (Atlètic, Barça i Madrid) desconnectats i afirmen que quan això passa és molt difícil tornar a ser competitius. Evidentment els motius han estat diferents. El Madrid després d’haver guanyat per 0-4 al Bayern de Munic i pensar només en guanyar la décima. El Bayern, per la seva part ja portava diversos partits desendollat a l’haver guanyat la Bundesliga de forma anticipada.

Per la seva part, l’Atlètic ho hauria fet en veure un camí molt planer per aconseguir el títol i aquest fet els va produir una certa relaxació; y el Barça, precisament en veure que tenia molt poques possibilitats, fins i tot semblava que cap després d’empatar a casa contra el Getafe.

Hi ha qui qualifica de miracle l’oportunitat que té el Barça per a poder ser campió. Jo no crec en miracles, però si que em sembla que ha estat un final de lliga molt estrany. El darrer partit que va guanyar el Barça va ser el camp del Vila-real després de remuntar un 2-0 i que els jugadors de la Plana es fessin dos gols en pròpia porta. Inversemblant!

Però també cal reconèixer que al Barça d’aquesta temporada l’ha acompanyat la mala sort. No cal enumerar una per una les desgràcies o els fets extraesportius que ha patit, però si que en vull remarcar una: la mart del seu entrenador Tito Vilanova. Evidentment va ser un cop molt dur i hi ha qui diu que també va influir en l’estat anímic de Guardiola i ho veuen com un atenuant a l’hora d’avaluar la derrota del Bayern contra el Madrid. Personalment no ho crec.

Tornant al partit de dissabte, per a que el Barça pugui guanyar a l’Atlètic i de retruc ser el campió de la Lliga 2013-2014, han de passar moltes coses: la primera que Tata Martino trobi una tàctica que permeti, per una part, crear moltes més jugades de gol i per l’altra, desactivar el contraatac de l’Atlètic. Aquesta tàctica passa per pressionar la sortida de pilota del rival, jugar amb molta més velocitat del que ho han fet en la majoria dels partits de la lliga i xutar més a porta, si cal, des de fora de l’àrea.  

Si el Barça no juga així, quan acabi el partit, els aficionats matalassers es dirigiran a la font de Neptú de Madrid a celebrar un títol que no guanyen des de fa una tira d’anys.

UNA LLIGA BOJA

L’empat de dimecres del Madrid al Nuevo  Zorrilla ha convertit al Barça en el màxim favorit per a guanyar la Lliga 2013-2014. Després d’empatar dissabte contra el Getafe, deia Xavi que el Barça havia perdut la lliga. Només 4 dies després, si guanya els dos partits que li queden (per tant depèn d’ell mateix), pot ser campió. Es tracta sense dubte d’una lliga de despropòsits, una lliga boja!    

Quan va acabar el partit contra el Getafe, ni el més optimista seguidor del Barça hauria apostat a que l’Atlètic perdria contra els granotes (així es coneix l’equip i l’afició del Llevant) i que el Madrid empataria a casa contra el València, un equip que va perdre la setmana passada la possibilitat de jugar la UEFA League al temps de descompte i va veure que el Madrid també li empatava en temps de descompte. Però al menys va conservar un punt i li va tocar els nassos am Madrid. La carambola va ser bona, però no suficient, ja que el Madrid, tot i l’empat, es convertia amb l’únic equip que depenia d’ell mateix i de sobte l’afició culer, va pensar el pitjor: un any em blanc, la décima i per al colmo el Madrid campió de lliga. Massa per al cos. Es clar que encara ens quedava un darrer cartutx a la recàmera: que el Celta de Luis Enrique (el que a hores d’ara té més possibilitats de convertir-se en el nou entrenador del Barça), al menys empatés diumenge a Balaidos amb el Madrid. Aquest fet encara pot passar.

No vull portar mala astrugància però el Barça del Tata Martino ha fet demèrits suficients per a no guanyar res. Es clar que també ha tingut molta mala sort, sobre tot en aquest tram final de la temporada amb les lesions de Victor Valdés, Piqué, Neymar, Jordi Alba i fins i tot Bartra.

Conclusió: No crec que el Barça guanyi perquè això suposaria que al darrer partit hauria de guanyar a l’Atlètic de Madrid a qui no ha guanyat en tota la temporada (i això que han jugat 5 partits) Però si el guanya i finalment és campió, no vegeu el que riuré...  

EL BARÇA MÉS QUE UN EQUIP (DE FUTBOL)

L'equip campió de la temporada 1973-74 (la primera de Cruyff) 

El Barça és més que un club. Segur que ho heu escoltat infinitat de vegades i això que és un lema que es va crear allà pels anys 70. Pocs anys després, però, la revista satírica de futbol Barrabás, després danys de no guanyar res, la va modificar lleugerament: Més que un club i menys que un equip.

El que suposo que tots tenim clar és que el Barça és molt més que un equip de futbol. A les tradicionals seccions de bàsquet, handbol i hoquei patins (només per citar les més reeixides), cal sumar-hi els darrers anys el futbol sala.

Sense cap mena de dubte, la secció que més títols ha assolit ha estat la de hoquei patins amb 20 copes d’Europa i infinitat de lligues i copes nacionals. Després el handbol que va quan jugaven Masip, Urdangarin, O’Callaghan, Barrufet i companyia era un equip intractable allò on jugava. El bàsquet, segurament la segona secció en importància del club, no ha guanyat tantes copes d’Europa com les anteriors (només dues), però ha estat el millor equip espanyol des de la creació de l’ACB. Finalment, el futbol sala ha entrat en força. No fa gaires anys jugava a la segona categoria estatal, però quan sé la va voler impulsar, ha resultat ser la millor dels darrers anys.

Aquest passat cap de setmana, la secció d’hoquei patins acaba de guanyar la Copa d’Europa al Benfica Portuguès que l’ha tornat a situar al lloc més alt d’Europa que pràcticament vol dir del món.

La secció de handbol, després de remuntar 7 gols de desavantatge a un equip alemany, s’ha plantat a la semifinal del campionat d’Europa, sent el màxim aspirant per aconseguir-ne el títol. En quan a les competicions estatals, després de la retirada de l’Atlètic de Madrid (l’únic equip que li podia plantar cara), han estat un passeig. Menció a part la final de la Copa del Rei contra el Granollers (també jugada el cap de setmana passat) Durant ¾ parts del partit, el Granollers, amb un equip molt jove, li va poder plantar cara. Un equip amb molt futur, però que segurament patirà l’acció dels pispes, es a dir, clubs amb més poder econòmic que s’acabaran emportant a les joves promeses.

Finalment, la secció de bàsquet, que a la lliga a fet una temporada molt irregular però que malgrat tot va jugar la final de la Copa del Rei contra el tot poderós Madrid i que va estar a un no res de guanyar-la, s’ha plantat a les portes de jugar la Final Four, després de quedar primer de grup a la lligueta de vuitens de final. És difícil pronosticar què pot passar, però en aquesta recta final sembla estar més fort el Barça que el Madrid i això li dóna moltes opcions d’assolir la 3a Copa d’Europa.    

EL SO DEL SILENCI

Acaben de dir a la TDP (la transmissió d'en Puyal) que es podia escoltar el so del silenci.
S'ha fet un minut de silenci de comiat i record a qui va ser l'entrenador del Barça Tito Vilanova. El Nou Camp l'ha guardat de forma respectuosa sense que sonés el Cant dels Ocells ni cap alta melodia.
Però el so no es pot escoltar, en tot cas es pot percebre...  Al menys que escoltis la melodia.


https://www.youtube.com/watch?v=qo9lwuKVfYg

TITO, SEMPRE ETERN...    

LA MEVA GOSSETA S’HA FET DEL BARÇA

Segons el veterinari, la nostra gosseta Electra va néixer el 16 de gener de 2005. Els seus 9 anys de vida han coincidit amb la que ha estat, sense cap mena de dubte, l’etapa més triomfal del Barça. Durant aquests anys el Barça ho ha guanyat pràcticament tot 3 Champions Leage, 2 mundials de clubs, 6 lligues, 2 Copes del Rei, etc.

A Amposta, com la majoria de les ciutats i pobles de Catalunya predomina l’afició al Barça per sobre de la dels altres equips. Normalment, cada vegada que marcava el Barça un gol, sempre hi havia algú que tirava un coet i ja sabeu com reaccionen els gossos davant l’esclat dels coets o dels trons. Segurament per això, l’Electra no era del Barça, perquè no suportava les explosions dels petards.

Dimecres, amb la victòria del Madrid sobre el Barça a la Copa del Rei, van ser l’afició del Madrid la que va tirar coets per a celebrar la conquista de la Copa del Rei. I l’Electra va reaccionar com sempre ho ha fet en aquests casos, lladrant.

És per això que ara penso que l’Electra s’ha tornat del Barça.

Sempre hi ha d’haver alguna cosa positiva, no?    

UN BARÇA MASSA PREVISIBLE

José Antonio Monfort va jugar amb la Galera allà pels anys 70. Jugava de davanter centre, era elegant i feia gols. No sé li podia demanar més. Monfort viu relativament a prop de casa i de tant en tant ens trobem. La vespra del Madrid Barça de lliga el vaig trobar i em va dir: Guanyarà el Barça 1-2... No ens varem tronar a trobar fins ahir. La seva predicció va ser més pessimista: Si Messi juga caminant, perdrem, ara, si Messi juga al trotet, potser guanyem... Devíem de portar un quart d’hora del partit i la meva dona em va preguntar: Però és que juga Messi? Està bé que un àrbitre passi desapercebut, és un elogi, però quan a un jugador no se’l anomena, és senyal que entra poc en joc. És el que li passa a Messi darrerament.

Mentre el Madrid va explotar la seva millor arma, es a dir, el contraatac, el Barça, tot i voler fer el joc que l’ha caracteritzat durant els darrers anys (sobre tot des de que el va entrenar Guardiola), li va mancar aquella dosi d’explossivitat de la que havien fet mostra. El seu joc és massa previsible i això el torna monòton.  

Algú va comparar el joc del Barça amb el que fa un equip de handbol: la pilota corre ara cap a l’esquerra, ara cap a la dreta, mentre la defensa rival es mou al mateix ritme i va tancant els espais i de tant en tant es fan centrades a l’àrea esperant que algú pugui rematar... Però qui? Si no hi ha cap davanter prou poderós com per a guanyar la posició als defenses rivals...

Abans hi havia sempre una genialitat de Xavi o d’Iniesta. Es guanyava l’esquena a la defensa rival, després un bon control de la pilota que et donava avantatge i finalment arribava el gol. Ara això no ho veus... La darrera vegada va ser el gol de Neymar contra l’Atlético de Madrid a passi d'Iniesta. Però una flor de fa maig...

Si hi ha algun culer que opini que Neymar hagués pogut marcar en aquella pilota que va tocar al pal de la porteria de Casillas i que podria haver estat el 2-2 i d’aquí a la pròrroga i acaba parlant de mala sort, s’equivoca de ple. És com veure l’arbre i no veure el bosc. Ahir, el Madrid, sense Cristiano Ronaldo, la seva gran estrella, va seguir fent el seu estil de joc que no és un altre que recuperar la pilota en defensa o mig camp i amb un passi llarg posar-la en safata de plata per a que Bale o Benzema o algú d’altre, l’acabés posant a la xarxa de la porteria de Pinto, com va ser el cas de Di Maria, un jugador que no es caracteritza precisament per marcar gols.

Reixach, que feia de comentarista per a la retransmissió en català de TV1, ho repetia constantment: No voldria ser reiteratiu, però si el Barça perd la pilota, si no acaba la jugada, afavoreix el contraatac del Madrid que, amb aquest tipus de jugades crea molt de perill... Sigueu sincers. Abans de que Neymar hagués pogut marcar el 2-2, quants de gols ens hauria pogut fer el Madrid?

Mentre tot això passava, Martino es va tornar a equivocar. Ja no dic en el plantejament (què ha de fer l’home si des de l’entorn sé li recorda cada vegada allò de l’ADN Barça?) No em posaré en qüestions tàctiques, ja que no em considero preparat per a fer-ho, però hi ha coses que són mol evidents.  

Estic parlant de la tossuderia  de Martino per capficar-se en voler posar a jugadors com Cesc i Alves que en cada partit demostren que estan passat per un moment de baixa forma espantosa. Fa massa dies que pel costat del brasiler arriben la majoria de gols al guanyar-li l’esquena. I Cesc, al davant, no aporta absolutament res.

Acabaré comentant els canvis. Puc entendre al de substituir a Jordi Alba per Adriano i mirar així de que algú xutés des de fora de l’àrea, però és evident que no va funcionar ja que en mitja part només li recordo un xut. El segon va ser l’entrada de Pedro per Cesc. El canari és un jugador molt ràpid que resulta determinant si guanya l’esquena de la defensa rival, però per això cal que algú li doni passis en condicions. Sinó, el seu paper és com el d’un altre jugador qualsevol.

I, finalment el de Bartra per Alexis el va fer per obligació, ja que, recordem-ho, Bartra va entrar a la llista a darrera hora, ja que unes molèsties l’havien mantingut als dic sec durant uns dies. Segurament, durant la carrera amb Bale (que va ocasionar el segon gol del Madrid), se’n va ressentir i d’aquí que no el pogués aturar. En resum, uns canvis que no van aportar cap milloria al joc col·lectiu de l’equip.

Si sou devots, poseu un ciri a Santa Rita, la patrona dels impossibles, ja no per guanyar la lliga (aquí caldria una alineació dels astres que no es produirà), sinó per a que la FIFA aixequi el veto de no poder fitxar fins la propera temporada i poder renovar mig equip. I sinó, ja ho vaig dir l’altre dia, fer pujar algun jugador dels segon equip i fins i tot algun juvenil. Vareu veure el gol que va fer Munir El Haddadi en la final de Champions juvenil? No? Això sí que és xutar des de fora de l’àrea!

REFLEXIONS EN GELAT SOBRE EL BARÇA

Les repercussions de la dura derrota del Barça contra l’Atlético de Madrid del passat dimecres, encara duren... I duraran... Segurament, dintre d’uns anys, quan es veurà el resultat i veure que va ser d’1-0, ningú se’n recordarà de que l’equip matalasser va donar un bany de futbol als culers, sobre tot durant els primers 20 minuts de joc quan van fer el gol i, a més a més, van tirar 3 pilotes als postes de la porteria de Pinto.

Xavi, al final del partit, va dir que el Barça va tenir ocasions per haver empatat el partit i fins i tot guanyar-lo. Però ahir li recordaven a Xavi que es va oblidar de les oportunitats que va tenir l’Atlético... I és que la derrota va coure als jugadors del barça. Segur!

Abans del partit, semblava que el Barça tenia molt clar com se’ls hi havia de jugar. Els precedents d’enguany deien dues coses: 4 partits 4 empats i que quan hi havia hagut gols, els madrilenys sempre havien marcat abans. Per tant, el Barça estava obligat a trencar les estadístiques. Eren conscients que en els darrers minuts del partit d’anada de la Champions, quan el Barça va jugar com ho sap fer, Neymar va fer el gol de l’empat i va tenir el rival contra les cordes. Per tant, s’havia de jugar igual.

Però sorprenentment, en el partit de tornada no va ser així i el Barça va trigar moltíssim en entrar en joc. Vaig escoltar per la ràdio la següent frase: No es van calçar les botes fins el minut 20... I així no es pot aspirar a passar l’eliminatòria i més si davant tens a un equip intens, rocós, que quan superes la defensa et trobes amb un porter immens que ho atura quasi tot.

Per acabar-ho d’adobar, a la roda de premsa del final del partit, Martino va justificar que Messi jugues per la banda dreta per a que no entrés tant en joc, però quan ho fes, tingués molta més facilitat a l’hora d’entrar cap a porteria. No vaig veure el partit, però segons sembla, al començament de la segona part va tenir un parell o tres d’oportunitats clares que no va acabar de definir. Certament Messi no va ser el Messi que ens té acostumats. A part d’això, i de llarg, va ser el jugador de camp que menys quilòmetres va recórrer, la qual cosa corrobora el poc rendiment que va tenir el jugador argentí. I ell que havia de ser l’arma de destrucció massiva per a guanyar a l’Atlético. Si recordeu, els dos partits de la Súpercopa de Espanya més el partit de la primera volta de la lliga, Messi no estava en plenitud de facultats i, després de recuperar-se de la lesió, eren molts el que esperaven que fos el jugador determinant que acostuma a ser. Però no va ser així i per això, molts dels qui van veure el partit, el van criticar durament i fins i tot demanaven que el venguessin ara que encara ens el pagarien bé...  

La majoria de comentaristes apunten cap a Martino a l’hora de buscar el màxim responsable de la desfeta i ja ningú dóna un duro per ell: La sanció de la FIFA prohibeix fitxar jugadors, però no un entrenador...NO n’entenc prou per a dir que Rosell i la seva junta es van equivocar a l’hora de buscar uns substitut per a un Vilanova que va recaure per segona vegada del seu càncer. Potser tot va anar mol ràpid perquè no hi havia gaire temps per a rastrejar la borsa d’entrenadors. Probablement... Però, a toro passat, està clar que s’hauria d’haver fitxat a algun entrenador amb un perfil Barça més accentuat.

Durant tota la temporada s’ha criticat a Martino de manca de recursos tàctics que permetessin el factor sorpresa. Per exemple s’explicava que Guardiola, durant l’entrenament del dia abans del partit, no feia jugar mai l’equip titular que tenia al cap per a l’hora de l’encontre. Martino sí. Aquesta circumstància permet l’entrenador de l’equip rival descobrir els punts febles i mirar de contrarestar els forts.

Un altre aspecte que sé li critica és que, a l’hora de fer les alineacions, tingui més en compte els noms que l’estat de forma dels jugadors. Així per exemple Alves sembla intocable, Mascherano, com que Puyol ha estat pràcticament tota la temporada lesionat, també i, finalment, Cesc porta una pájara tota la temporada que espanta.

Bartra ha demostrat en escreix les poques vegades que ha jugat, que és un dels defenses més fiables, Montoya ha estat inèdit i Song només ha jugat partits intranscendentals. Cóm és pot fitxar un jugador com Song sinó serveix per al primer equip? Perquè els temporades anteriors tampoc és que jugués gaire més. A sobre, al Periódico de divendres vaig veure que s’està buscant un migcampista per a reforçar la línia medul·lar. Tot plegat sembla un cúmul de despropòsits.

Els experts també es pregunten perquè juga primer Alexis Sánchez que Pedro i només hi troben una resposta: Pedro no es queixa mai. I na darrera pregunta: Per què va substituir a Iniesta, un jugador determinant en moltes ocasions i que darrerament estava en estat de gràcia?

La sanció de la FIFA no fa més que agreujar la situació. Si, finalment, la sentència es converteix en ferma, quines solucions tindrà el Barça? Sembla ser que recuperaran Rafinha i Deulofeu i, amb menys possibilitats Bojan. En contrapartida, a part de l’anunciada marxa de Valdés, Cuenca té escasses possibilitats de continuar i Tello, si res canvia, plantejarà anar-se’n. El panorama sembla molt fosc, quasi negre.

El nou equip tècnic del Barça (Zubizarreta tampoc hauria de continuar) hauria d’aprofitar per fer una revolució total a la plantilla i això passaria (no hi queda més remei) que cobrir les mancances del primer equip amb jugadors pujats del filial o, fins i tot, del juvenil. Durant anys, sobre tot durant l’època de Guardiola, cada temporada hi pujava al primer equip al menys un jugador que s’acabava consolidant. Aquesta tendència ha anat a menys durant els darrers anys i penso que s’hauria de recuperar i aquest any seria el moment de fer-ho.

És evident que l’època d’èxits del Barça havia d’acabar algun dia, però no és el mateix perdre partint-se el pit que donar una sensació lamentable com la que van donar dimecres al Manzanares.        

XEC EN BLANC

Diumenge es va celebrar el referèndum que va organitzar la junta directiva del FC Barcelona demanant al soci si volien fer la remodelació del Nou Camp, però també de tota la zona d’influència on, entre d’altres coses, també s’hauria de remodelar el Palau Blaugrana.

Un dels qui va participar al referèndum va ser Arturo Mas, el President de la Generalitat de Catalunya que va dir alguna cosa així: “He votat que sí. Espero que aquest no sigui el l’únic referèndum que es faci enguany. Avui es decideix el futur del Barça i el 9 de novembre decidirem al futur Catalunya.  

Després d’escolar per televisió les paraules del President Català, la meva dona em va dir:

-Deu de ser l’única vegada que estic d’acord amb Mas. Els que han votat avui, no coneixen amb exactitud el projecte que es pensa dur a terme. El qui ho farem el 9 de novembre, tampoc.

I tenia tota la raó. L’oposició a l’actual junta directiva, entre d’altres Agustí Benedito, han denunciat que no es coneixen tots els detalls de com serà i com es portarà a terme el projecte de remodelació. Per tant, els qui van votar a favor (una àmplia majoria d’aquells socis que es van apropar a les urnes (sobre un 73%) no saben exactament com serà el nou estadi, ni el nou palau Blaugrana, ni el mini-estadi, que sortirà d’aquesta zona per a portar-lo fins la ciutat esportiva del Barça, al costa de la nova Masia. I no ho saben, simplement, per que s’han obviat els detalls. Un exemple. S’ha dit que el finançament serà: 20 milions en recursos propis, 20 es finançaran i els altres 20 els aportaria una marca comercial a canvi de que l’estadi canviés el nom i sortís el nom de la marca, ja sigui com a cognom, ja com a nom principal.

Si finalment es celebra el dia 9 de novembre el referèndum sobre el dret a decidir, coneixerem el detalls de la Catalunya del futur? Evidentment que no. Serà també com un xec en blanc que donarem a CiU+ERC+ANC+Òmnium+... Però l’única cosa clara és que quan es coneixerà el resultat, es tindrà la certesa de que els catalans volem ser independents, però a costa de què? I cóm?  

Si finalment s’assoleix la independència, però els nostres governants segueixen sent el mateixos, les classes populars ens ho passarem igual de malament ja que, si passa ara, ningú ens pot assegurar que no sé seguirà afavorint més el concertat (sanitat i educació) que el públic.

Diumenge, TV3 va emetre un petit reportatge dintre del Telenotícies del migdia sobre la venda de patrimoni per part de la Generalitat amb la intervenció del Secretari General de Patrimoni. Es va explicar que es venien immobles, però que, durant uns anys, es continuaria ocupant els mateixos edificis com a llogaters.

La pregunta que un es fa és: Quina és la finalitat de la venda? La resposta és molt senzilla: Fer caixa. Però m’ensumo que això significa pa per avui i gana per damà.

Què hagués passat si el patrimoni s’hagués venut durant l’època del Tripartit? Segur que els de CiU haguessin posat el crit al cel. Ara no passa res... I tot beneït per ERC.