Avui en dia que tots estem connectats informàticament
i, encara més des de l’arribada de la intel·ligència artificial, els humans som
més vulnerables que mai i com a exemple vull explicar alguns fets que, potser han
passat desapercebuts per una immensa majoria perquè han ocorregut lluny del
nostre país.
Fa pocs dies, algunes cadenes de supermercats
de Bèlgica, Luxemburg, Suècia,
Països Baixos, Estònia, Irlanda i Finlàndia van patir ciberatacs que van
afectar els seus sistemes de refrigeració i, en poc temps, la temperatura de
les cambres frigorífiques va passar d’estar sota zero a 50° graus positius, la
qual cosa va fer que s’haguessin de tirar a les escombraries tones i tones de
menjar perquè s’havia trencat la cadena del fred. També es va intentar alterar
la temperatura de tres bancs de sang de França, però en aquest cas, es va poder
contrarestar l’atac i no hi va haver conseqüències.
Però
aquí no acaba tot. Darrerament, diverses companyies aèries van rebre avisos de
bomba sense que, afortunadament, en cap cas, l’avís fos real.
¿Quin
propòsit tenen tots aquests actes? La resposta és ben senzilla, crear pànic i inseguretat entre
els ciutadans. Fets així, sempre afavoreixen a una determinada tendència
política que n’acaba traient rèdit electoral.
La
pregunta és, ¿episodis similars poden arribar a passar a Espanya?
Segurament, tot i que espero que pel nostre bé, s’hagi après del que va passar
als països esmentats i adoptat les mesures pertinents perquè no passi aquí, per
què si passa, ¿de qui serà la culpa? Per a la dreta extrema,
evidentment, de Pedro Sánchez.
Espanya
està a l’epicentre de la diana geopolítica mundial d’ençà que el nostre govern
a reconèixer l’estat de Palestina i, segons Israel, aquest posicionament vol
dir que estàs en contra dels seus interessos. Però també, des de que Espanya va
posicionar-se en contra d’incrementar la despesa armamentista fins al 5% del
PIB, tal com li va demanar l’OTAN encapçalada pels Estats Units.
Incrementar
la despesa militar posaria en perill el nostre estat del benestar, ja que els
diners de més que s’haurien de destinar a la compra d’armament, s’haurien
d’extreure d’altres partides pressupostàries o bé, apujar els impostos.
Cal
recordar també, que fa uns mesos, l’encarregada de negocis de l’ambaixada
israeliana a Espanya, Dana Erlich, va advertir al nostre país que ‘no treballar
per la defensa d’Israel té un preu’. ¿Què va voler dir exactament? Que
cadascú tregui les seves pròpies conclusions.
Tornant
a l’accident d’Urda, l’endemà d’haver passat, vaig tindre una conversa amb una
veïna. Quan li vaig insinuar que bé podria tractar-se d’un sabotatge, es va
estranyar moltíssim. La seva resposta va ser,
-Vols
dir? Amb tants morts?
-I
les guerres, ¿no causen més morts encara? -li vaig respondre-. Quan el
mandatari d’un país (com els Estats Units o Israel per exemple), volen
aconseguir un propòsit, no tenen en compte per a res les baixes humanes que hi
pugui haver mentre s’assoleixi l’objectiu marcat. Són el que s’anomenen
d’anys col·laterals.
Però de
vegades l’objectiu fixat no s’assoleix i llavors ningú es fa responsable del
mal que ha causat a la humanitat.
