DINERS PÚBLICS A MANS PRIVADES

La setmana passada l’assemblea local de les CUP d’Amposta va fer un acte davant de l’Hospital Comarcal (conegut popularment a Amposta com la Clínica) on es denunciava el secretisme de la direcció de la societat que el gestiona (Gecohsa) a l’hora de facilitar informació detallada sobre l’estat de comptes, tot al·legant que la CUP no forma part del consell d’administració.

Si Gecohasa (que forma part del grup Sagessa de Reus juntament amb els hospitals de Móra d’Ebre, Jesús i l’antiga Aliança) tingues uns comptes clars i nets, no tindria cap tipus de problema en donar comptes a aquells que els demanessin.

A més, no cal que donin excuses, perquè em consta que quan algun grup membre del consell d’administració que forma part d’un grup polític de l’oposició a l’ajuntament d’Amposta, en primera instància també s’han negat de entregar-los.

I és que des de que va esclatar a Reus tot l’enrenou en torn del cas Innova, és evident que totes les societats que estan sota el mateix paraigua estan al punt de mira, perquè costa molt de creure que les ramificacions no arribin a tots els indrets del territori. Però com em deia l’altre dia un ampostí, en arribar a Amposta, s’atura sense saber-ne els motius...

Però és cert que a l’hospital d’Amposta hi passen coses inversemblants. Es fa difícil comprendre com es pot estar pagant per una grua que no presta cap servei. El que estic dient és un fet provat i contrastat, el que no puc assegurar-vos és si la situació va canviar des de que es va denunciar el fet. Com he dit, l’hospital estava pagant al voltant de 1.000 euros al mes per una grua que s’havia deixat a un pati interior després de les darreres obres.

La CUP va denunciar que la despesa de personal de l’Hospital d’Amposta augmentés un 70%, tot i que s’ha reduït la plantilla de professionals sanitaris i els que queden, han vist com se’ls hi reduïa o congelava el sou. On ha anat a parar aquest increment pressupostari? Tal com està la situació avui en dia on hi ha més casos de corrupció que rovellons aquesta temporada al Port, es fa difícil pensar que no hagin anat a parar a mans privades com ha passat tantes i tantes vegades...

Els de la CUP també veuen sospitós el contracte pel servei d’ambulàncies entre l’hospital i l‘empresa Ambulàncies Baix Ebre de Roquetes, el gerent de la qual és un dels imputats en les ramificacions del cas Innova.

També es va denunciar que aquesta empresa d’ambulàncies prestava un servei a l’Hospital de Móra d’Ebre pel qual cobraven 10.000 euros al mes. Un servei que es va fer sense cap concurs públic i pel que ara es paga una mica més de 1.000 euros mensuals.

Aquí pot cridar l’atenció que un servei d’ambulàncies només costi 1.000 euros al més, però és que el que s’estava pagant era un servei de missatgeria camuflada com un servei assistencial per a que d’aquesta manera es pogués incrementar el preu. On han ant a parar la diferència de 9.000 euros al mes?

El jutge que va imputar el gerent de l’empresa d’ambulàncies l’acusa de pagar 5.000 euros al mes a Josep Prat, director de Catsalut. Quan es suborna a algú amb 5.000 euros al més, quin benefici s’espera obtenir?

Perquè és evident que ningú dóna una quantitat de diners a canvi de res, més bé, esperes incrementar-la considerablement.

Mireu, una cosa lògica, del més lògica. Quan una empresa concursa per a fer-se amb algun contracte de serveis, ha d’ajustar-se molt a les clàusules d’aquest contracte i, evidentment en el preu de sortida. Per tant, sí que s’hi pot fer negoci, però fins a cert punt.

Ambulàncies Baix Ebre va passar de tenir un simple despatx dintre de la població de Roquetes a tenir unes grans instal·lacions al polígon de la Ravaleta... D’on han sortit els diners per a fer una infraestructura tan gran?   

LES FOTOS DEL DIA 11-10-2014

Potser no; potser estic equivocat, però els cartells de les CUP que han aparegut per Amposta, des del meu punt de vista són una mostra de desunió.
Si s'ha d'assolir un objectiu (en aquest cas la consulta del 9-N) el que cal és la unió de tots els partits proconsulta.
Però em temo que des de fa temps, cadascú s'ho mira d'una manera.
Per una part ERC i les CUP sembla que ho tenen molt clar i la resta, segurament que no tant.

A UN MES DEL 9-N

Mentre avui al País Valencià celebren la seva diada, en teoria, als catalans ens queda un mes per a votar la consulta.

Com més ens aproparem al 9-N més es clarificarà el panorama. Ja sé que molts de vosaltres encara penseu que podreu dipositar el sí+sí  a la urna de cartró que haurà comprat per a l’ocasió la Generalitat de Catalunya. Però cada cop són més (fins i tot gent dels partits proconsulta) que pensen que el que es farà el 9-N serà simplement una pantomima. O si voleu, es pot dir d’una altra manera: una pseudoconsulta.

Diumenge, Vinaròs News em publicarà la meva columna quinzenal que té per títol Quan només érem socialistes. Entre d’altres coses dic que sóc un dels molts socialistes que el 9-N voldria votar. Però també us he de dir que a hores d’ara encara no ho tinc clar. I no és perquè no pensi que el millor per a Catalunya és que fora independent, sinó perquè no vull a anar de la ma de segons qui i dels que estiren del carro hi ha massa gent que no m’agrada.

Dilluns vaig enviar la columna a Emili Fonollosa, el director de Vinaròs News. Si té temps sé les llegeix de seguida i, en tot cas, sempre abans de publicar-les. Dilluns sé la va llegir i llavors em va preguntar, com a socialista que vull votar, que penso sobre la consulta del 9-N.

Li vaig dir que serà molt diferent si la consulta és legal (ja està clar que no ho serà) o si no ho és. Però encara que no sigui legal, les urnes es posaran al carrer (o als col·legis electorals si voleu) per a que tots aquells que vulguin votar que ho puguin fer. Vull recordar que mesos enrere ja es van recollir vots favorables a la consulta en meses improvisades i sense control de cap mena; així, si volies, podies votar a diferents pobles sense cap tipus de problema.

Evidentment, si la consulta no és legal, la majoria dels que no són partidaris de la independència, no hi aniran. Per a què? –Pensaran- Total no servirà per a res. I no els faltarà la raó. Dels que si que aniran a votar, un alt percentatge (segur que més del 90%) votaran sí+sí i la resta sé la repartiran les altres opcions, fins i tot els vots en blanc i nuls. Ara bé, tot i poder votar els que tindran 16 i 17 anys (un dels grups més partidaris de la independència), el percentatge votants sobre el total del cens, difícilment arribarà al 50%.

No li vaig explicar de forma tan detallada, però a grosso modo, li vaig dir el mateix i Emili em va respondre que la teoria era força interessant.

Si tinc o no raó ja es veurà dintre d’un mes, però cada dia sembla més clar que CiU se’n acabarà desmarcant i només ERC i les CUP com a partits i l’ANC i Òmnium com a principals associacions cíviques seguiran fins el final.

Una vegada consolidat el fracàs, Mas convocarà eleccions anticipades on, segurament, ERC i CiU no formaran una candidatura conjunta. Serà l’enèsim fiasco de Mas: les terceres eleccions en menys de 4 anys la qual cosa l’hauria de fer recapacitar molt seriosament sobre el seu futur. Però Mas és un d’aquells personatges típics de la factoria de CDC que difícilment acceptarà errors i s’aferrarà al poder fins el darrer alè.

El dia 9 de novembre (o potser abans) sé sabrà qui són realment es traïdors i ens emportarem alguna sorpresa que serà desagradable per a uns i dolça per a d’altres.

Enrere poden quedar manifestacions multitudinàries i altres expressions de força i unitat i al davant la dura i pura realitat.

Ara bé, la unitat que ha demostrat la societat civil més enllà dels partits polítics no acabarà i caldrà buscar altres maneres d’assolir els objectius que no s’hauran pogut aconseguir de la ma dels polítics.

El poble català és massa gran per a deixar-se vèncer. I si des de Madrid es vol tornar a derrotar-nos per la força (encara que només sigui la de la Llei), tard o d’hora, ens tornarem a aixecar tal i com ho hem fet moltes altres vegades i seguirem endavant amb els nostre propòsit. Peti qui peti.          

OLIVERES I FORCADES

Durant un programa de debat a TV3, el passat dimecres, el catedràtic d’Economia aplicada de la UAC Arcadi Oliveres i la religiosa i metge Teresa Forcades van dir que volien impulsar un nou partit polític que reunís l’ideari del 15-M i de l’11-S, és a dir,aquelles sensibilitats que van propiciar l’acampada de Madrid del 15 de maig de 2011 i que després es va estendre per tot arreu i les que el passat 11 de setembre es van manifestar a Barcelona demanant un estat propi per a Catalunya. Els dos protagonistes justificaven la creació d’unes candidatures populars pel desconcert i la desconfiança que té una bona part de la societat actual; no obstant però, van dir que ells no serien en cap cas candidats.

Alguns mitjans es preguntaven si serà possible reunir a la mateixa candidatura a gent que representés, per una part, el moviment 15-M amb independentistes convençuts.

Però també hi ha d’altres veus que pensen que una candidatura com la que impulsen els dos activistes socials (crec que cap dels dos s’ofendria per aquest qualificatiu) ja existeix: són les Candidatures d’Unitat Popular (CUP) Jo també ho penso.

A ningú sé li escapa que les CUP van donar un salt de qualitat al presentar-se a les eleccions autonòmiques de finals de l’any passat. Fins aquell moment només tenien una reduïda representació municipal, encara que em sembla que tenen un alcalde.

L’obtenció de 3 diputats ha fet que molts passessin a conèixer que eren les CUP i quin era el seu programa. Evidentment cap formació obté representació parlamentaria si no compta amb el necessari suport social. A la província de Tarragona les CUP no van treure representació, però els hi va faltar molt poc, ja que, fins i tot, van superar el 3% mínim per a poder assolir un diputat. A Amposta per exemple va treure quasi 400 vots.

En els darrers temps m’he relacionat amb un bon nombre de joves (i no tan joves) que el 25 de novembre de 2012 van votar a les CUP i, puc assegurar que tots reuneixen les dues condicions: la sensibilitat i la implicació social necessàries i un grau molt elevat de catalanitat, encara que la seva idea d’estat propi va una mica més enllà que la majoria de les reivindicacions que s’escolten, ja que inclou d’altres territoris de la Catalunya Nord, València i les Illes Balears, conegut com a Països Catalans.

Si no fossin qui són Arcadi Oliveres i Teresa Forcades, fins i tot pensaria que estan fent el joc a d’altres formacions situades més cap a la dreta. Ja sé sap que sovint les esquerres han tendit més a separar-se que a unir-se (encara que a les seves sigles figuri la paraula unió o algun derivat d’aquesta)   

Després d'haver escrit el comentari anterior, he pogut saber que l'Arcadi Oliveres està per la unió de una sèrie de partits i moviments cívics com per exemple les CUP, ICV-EUA, els del 15-M, etc. Això ja m'agrada mes. Diu l'Arcadi que si no aconsegueix al menys això, considerarà que el projecte haurà fracassat.     

ASSEMBLEA OBERTA DELS GRUPS DE SUPORT A LES CUP DE LES TT.E.

SERÀ QUÈ NO, SR. MAS

El encara President en funcions Sr. Arturo Mas, demana als altres grups de la cambra catalana que s’uneixin al pacte de legislatura que van signar ell mateix com a cap de files de CiU i Oriol Junqueras d’ERC.

Per molt que ho digui i que insisteixi, serà què no, Sr. Mas. No s’han donat les condicions necessàries per a que cap de la resta dels grups s’hi pugui sumar.

És ben cert que, jo mateix, havia parlat d’un govern de concentració que contemplés, al menys, CiU, ERC, PSC i ICV-EUA. Encara que també és veritat que havia parlat d’altres possibilitats.

Quan el que es pretén fer és un govern d’unió nacional, cal, des de el primer moment, expressar aquesta voluntat per a que tots els partits que hi estiguin interessats puguin donar la seva opinió i aportar les seves propostes.

Ara com ara, el pacte signat entre les dues forces que més diputats tenen al Parlament, contempla les mesures acordades entre tots dos i, en l’hipotètic cas de que s’hi afegissin d’altres formacions, haurien de subscriure el text als 100 %, la qual cosa em sembla impossible.

El PSC no s’afegirà perquè el ful de ruta marcat no és el seu, està clar. Més enllà de les divergències internes que tenen els socialistes, és evident que hi ha un sector molt més nacionalista i, si m’apureu, fins i tot independentista, però d’aquí a caminar de la ma de Mas, hi ha una distància insalvable. Navarro ja va anunciar fa setmanes que ni governarien amb CiU ni tant sols votarien l’envestidra de Mas.  

El PPC hauria desitjat ser el soci de govern preferent, però CiU hauria hagut de renunciar al seu full de ruta, és a dir, fer el referèndum sobiranista i, evidentment treure’s del cap la idea independentista. Ara per ara, al menys sobre la taula, els objectius d’una i de l’altra formació són del tot divergents, fins i tot oposats diria jo.

Els d’ICV-EUA són els que més prop estan de les dues formacions que han signat el pacte de govern, però no crec que als seus dirigents els agradi gens ni mica haver de renunciar al que és el moll de l’os del seu programa: les polítiques socials. Joan Herrera es va cansar de repetir allò de: Això no és una crisi, és una estafa! El nou govern català seguirà retallant i, molt a pesar d’ERC, està clar que, encara que sigui menys, seguirà tocant els pilars del benestar.

C’s no té res a veure amb el futur govern. Ara mateix encara estan sobre el núvol per haver aconseguir 6 escons més, prova que la política que han fet en aquests dos anys els hi anat perfecte. S’arriscaran a canviar-la per perdre tot el què han guanyat? Evidentment, no.

I per acabar, les CUP. Algú s’imagina a les CUP pactant amb qualsevol de les formacions que hi ha Parlament? Jo no. Abans hauria d’haver una regeneració total de la política del nostre país. Mentre els partits que governin o que hi tinguin opcions, no deixen de donar suport als poderosos (banca, multinacionals, etc.), el pactes són del tot impossibles.

Per tant, Mas s’haurà de fer la idea que la seva única parella de ball serà Junqueras. Sí, ja sé que l’Oriol no és un sex symbol i que de vegades, ballant, ballant, el xafarà, però s’haurà d’aguantar i, també és possible que li hagi de donar algun pessic. És l’inconvenient de voler ser president i tenir una situació de desavantatge.

POM, POM… QUI ÉS? LES CUP!

Ahir, el President de la Generalitat en funcions va convocar els partits que s’oposen a la reforma del Ministre Wert: CiU, ERC, PSC i ICV-EUA. Però és va oblidar de les CUP. També va convidar el Consell Escolar de Catalunya. El motiu, es pot deduir fàcilment  

La versió oficial és que, com que encara no està constituït el nou Parlament, oficialment, encara no són diputats. Però com van recordar ahir pel matí a Catalunya Ràdio, amb aquest argument, s’hauria d’haver convidat a SI i al diputat no adscrit Joan Laporta i no es va fer.

La meva impressió és que no se’n van recordar. Així, llisa i planament. Un mal començament per a una legislatura que encara no ha començat.Què es vagin preparant i acostumant-se a conviure amb la gent de les CUP 

Per una part em sembla més que correcte que es faci un front comú entre els partits que defensen l’actual sistema d’immersió lingüística. El qui no pensen així i no es vulguin apuntar al carro, pitjor per a ells. Em refereixo, evidentment, al PPC i a C’s.

Al meu entendre, aquests dos partits segueixen una política equivocada, tal i com va fer el PSC en el tema de la independència.

El català és a Catalunya la llengua materna. Tots els que hem nascut aquí de pares catalans la tenim com a pròpia i l’emprem, al menys, a l’hora de parlar. Els qui ja tenim una edat, a l’escola franquista, varem tenir una educació totalment en castellà i no per això no hem estat capaços d’aprendre el català i usar-lo a l’hora d’escriure’l amb certa fluïdesa.

La immersió lingüística és el sistema que ens cal si volem que els nostres nets segueixin parlant i escrivint en català. La supervivència d’un idioma el fa el seu ús. Sinó és així pot acabar sent una llengua morta com el llatí i el grec i que només l’acaben usant els estudiosos o aquells alumnes que el tenen com assignatura.

Si és cert el que s’està dient sobre la nova llei que vol imposar-nos en calçador el Ministre d’Educació José Ignació Wert, no hi ha cap dubte que es tracta d’un atac frontal al català i a Catalunya. I ho dic així perquè no me l’he llegida, però la reacció dels partits catalans que han fet pinya a l’hora d’enfrontar-se a la FAES a la sessió plenària del Congrés dels Diputats d’ahir.

Per molt que ho negui Wert, ells sap millor que ningú quin és el seu objectiu: espanyolitzar els alumnes catalans. Ho va dir ell que, en aquest tema és el portaveu de la FAES (d’aquí que cités la fundació abans en lloc del ministre) i que, a la vegada, adopta com a doctrina el pensament del funest José María Aznar.

Des d’aquí em vull unir als crits unànimes que s’han escoltat aquests dies a favor d’una escola pública, laica i catalana i per la dimissió d’un personatge que, com a ministre, no ha donat la talla.

VISCA L’ESCOLA CATALANA, PÚBLICA, LAICA I DE QUALITAT!        

WERT DIMISSIÓ!!

TRANSFERÈNCIA DE VOTS

Sense dubte aquestes eleccions autonòmiques s’han caracteritzat per la gran transferència de vots que hi ha hagut. Votants tradicionals d’un determinat partit van decidir donar la seva confiança a un altre de diferent. Comencem l’anàlisi:
CiU. Ha perdut 12 escons i un notable nombre de vots, tot i que la participació es va incrementar i va fregar el 70 %. La majoria dels votants tradicionals de CiU que van decidir no recolzar les propostes de Mas van anar a parar a ERC. Com deia ahir un tertulià del programa Divendres de TV3, van optar per l’original abans que per la còpia. Es a dir, no es van creure que Mas de sobte es fes independentista i es van decidir pel partit que, des de fa anys, es manifesta clarament a favor de l’estat propi. També ha pogut perdre vots pels seu sector més espanyolista, aquells votants tradicionals que sé senten catalans, però a la vegada també espanyols. En canvi ha pogut aclaparar el vot d’antics votats del SI (sobre tot la línia més laportista)
ERC. Ha guanyat 11 escons. A part del seu electorat habitual, ha guanyat molts de vots dels sectors més independentistes de CiU i el PSC.

PSC. Ha perdut 8 escons. Si comparem els vots que va aconseguir fa 2 anys i els d’ara ens en adonarem que no van ser tants com es podria pensar en un principi (uns 50.000), però la pujada de la participació els hi ha jugat una mala passada. De totes formes, que no s’enganyen, ja que han salvat el mobles gràcies als votats del Baix Llobregat (una part del cinturó roig) De no haver segut així, la davallada hauria estat molt més gran. Ni tant sols a Terrassa, d’on és alcalde el seu candidat Pere Navarro van aconseguir guanyar. La majoria dels vots que han perdut han anat a parar a ICV-EUA i, possiblement també a C's, però no pot descartar-se que d’altres hagin pogut anar a les CUP.

PPC. Ha guanyat 1 diputat. Pràcticament calca els resultats. Ha aconseguit mobilitzar el seu electorat amb el seu discurs d’unitat nacional.  
ICV-EUA. Ha guanyat 3 escons. L’augment ha estat a costa del PSC. Un sector socialista, el més esquerrà i que segueix castigant les retallades de Zapatero, ha pogut votar-los. També s’ha pogut beneficiar per l’augment de la participació.
C’s. Ha guanyat 6 diputats. Ha mobilitzat un ampli sector espanyolista però que no s’identifica amb el PP i que, normalment no votava a les eleccions autonòmiques. El seu discurs ha calat entre un determinat sector de la societat que no vol trencar amb Espanya.    
CUP. S’estrena al Parlament amb 3 diputats. Els ha votat el sector més esquerra de la joventut: el que està fart de les retallades, dels polítics corruptes, de les falses promeses, dels qui no volen deixar la poltrona... Són els joves del moviment 15-M i dels casals populars. Antics votants de Escons en Blanc i candidatures similars han pogut votar-los.


Des d'aquí podeu veure tots els resultats.

LA MEVA VALORACIÓ SOBRE LES ELECCIONS DEL 25-N

Com sempre, CiU no va escatimar esforços per a guanyar les eleccions.

Primer que res cal valorar els resultats dels sondejos que s’havien fet durant la precampanya, campanya i, fins i tot, les que avui ha fet TV3 a peu d’urna: fracàs absolut. Cap de les enquesta no s’ha aproximat ni mínimament als resultats definitius. És cert que en casos concrets, sobre tot per les parts mitja i baixa, en alguns casos s’han apropat més, però el principal, que era veure si CiU podia acabar traient majoria absoluta, aquí, el fracàs ha estat estrepitós. Veiem. 
 

CiU. 50 escons. Molt lluny de la majoria absoluta que són 68. Han baixat considerablement escons, la qual cosa demostra el seu fracàs electoral. Mas demanava vot prestat per aconseguir la desitjada majoria i la ciutadania li ha donat l’esquena. Avui els militants i simpatitzats de CiU no poden estar contents, tot hi haver guanyat les eleccions amb claredat.

ERC. 21 diputats. Es poden donar per satisfets. De fet és la força guanyadora moral d’aquests comicis. Eren molts els que preveien un transvasament de vots cap a CiU. Fins i tot a mi m’ho va arribar a dir algun votant tradicional. Finalment han recollit el vot de SI i segurament de sectors més sobiranistes de CiU que han decidit castigar el govern de Mas per altres coses com per exemple les retallades.  

PSC. 20 diputats. Descens menor del previst. Segur que molts, internament, estaran satisfets i potser es replantejaran prendre mesures contundents. S’equivocaran si no hi ha una profunda reflexió que acabi en una profunda renovació. De moment són la tercera força política catalana.

PPC. 19 escons. L’estratègia de la por els ha servit de molt poc. De fet, els més espanyolistes han preferit decantar-se cap a una altra formació. L’Alícia es pot donar per satisfets i segur que Rajoy li agrairà la feina.

ICV-EUA. 13 diputats. Amb 3 escons més, han aconseguit uns resultats més que acceptables. També poden estar contents. Joan Herrera s’estrenava de candidat i ha conservat l’herència del seu antecessor. Un vot molt fidelitzat, però una mica estancat.

C’s. 9 escons. Juntament amb ERC, la segona força que n’ha sortit victoriosa. Ha capitalitzat moltíssim el vot espanyolista del qui estan descontents amb Rajoy, Rubalcaba, etc.   

CUP. 3 diputats. Deuen d’estar com unes castanyetes. Entrar al Parlament d’aquesta manera és per a estar satisfets. Segur que molts dels qui avui han anat a votar i que, normalment, s’abstenien perquè no es veien representats, han votat a la CUP. També és cert que d’altres partits minoritaris van optar per no presentar-se per a poder reagrupar el vot.

Vist aquest repartiments de volts es plantegen moltes incògnites:

S’atrevirà CiU a fer el referèndum amb aquest fracàs electoral? Amb qui pactarà? Amb ERC o amb el PP?

Serà factible fer un front de tots (o quasi tots) contra Mas? Amb ERC, PSC i ICV-EUA, aquest cop no n’hi ha prou, ni sumant les CUP, però...

Amb tota lògica Mas s’hauria de replantejar molt seriosament el seu futur polític. El personal i, en tot cas, el del seu govern si, finalment, aconsegueix ser investit President.

A Mas li auguro moments molts difícils, ja que la maquinaria espanyola que s’acaba d’engegar contra ell, difícilment es pararà. Potser només si pacta amb el PP i això trastocaria tots els plans que s’han fet durant els darrers mesos. 

Per ampliar informació. 

DIARI D’UN APODERAT DE LES CUP

Foto: Ajuntament d'Amposta. 

8:00. Comença el dia electoral. 

8:30. Esmorzar amb la resta d’apoderats i simpatitzants.

9:00. Col·legi electoral del Miquel Granell. Una interventora de CiU ens barra el pas i ens demana l’acreditació. Després d’ensenyar-la al president de la taula on estava ella, podem fer la nostra feina sense contratemps. Ens en adonem que sobre una de les taules no hi havia paperetes de les CUP. Després de advertir-ho al president, es corregeix l’anomalia.

9:05. Vull votar i em diuen que aquell no era el meu col·legi. Jo que tantes vegades havia acompanyat a mon pare! Una altra interventora de CiU trucar a l’ajuntament i em diuen que he d’anar a votar al Museu.

9:30. Institut Ramon Berenguer. Ens en adonem que dintre d’una cabina estan girades totes les paperetes menys la de CiU. Li diem a la presidenta i aquesta ens dóna una excusa gens convincent. Repara l’anomalia.

10:00. Desplaçament a Masdenverge i Freginals. Allí no torbem el més mínim incident, la qual cosa, ens alegra.

12:00. Vaig a votar al meu col·legi. Per primera vegada voto a les CUP. 

13:00. Vaig a dinar i els hi explico a mons pares com ha anat el matí. Els hi dic que la regidora Laia Subirats ha estat l’única persona que ens ha posat cers problemes a l’hora de poder fer la nostra feina. 
17:00. Un senyor a qui no coneixia ens diu de fer-nos una foto a tots els joves apoderats de la CUP i ens felicita per interessar-nos per la política. Accedim a que ens faci la foto i després el veiem de representant de CiU a una taula. Ens hauran incorporat a algun fitxer? 

18:00. Em diuen que, per segon cop, han desaparegut les paperetes de la CUP d’una de les cabines del Miquel Granell.

8:10. Me’n vaig a Barcelona. Allí podré seguir els resultats des d’un casal popular ja que les CUP no tenen seu oficial. 

LA IRRUPCIÓ DE LA CUP

Només fa uns dies, la CUP (Candidatura d’Unitat Popular) es van presentar en societat a Amposta. És un pas més en el seu propòsit d’expandir-se per les Terres de l’Ebre i, finalment a tots els indrets de Catalunya, tal i com va fer CiU a principis dels anys 80 quan eren uns autèntics desconeguts en aquestes comarques. I no pretenc, en cap cas fer comparatives més enllà d’aquest punt, ja que la diferència entre una formació i l’altra és abismal.

Malgrat tot, la CUP no és un partit nou, ja que va ser fundat l’any 1986. Josep Lluís Millan, ex alcalde d’Ulldecona per ERC que, ha estat un des primers en presentar-se sota aquestes sigles, ja que en les passades eleccions municipals va ser el cap de llista ARA-CUP (Assemblea Republicana Alternativa-CUP) al seu poble.  

Però que és la CUP? (o les CUP, ja que ni ells mateixos ho saben en certesa) La CUP és un moviment independentista dels Països Catalans, assembleari, de ideologia socialista i que estan desencantats amb els diferents governs, tant de Catalunya com d’Espanya (espero que els agradi la definició)

A les Terres de l’Ebre, la majoria d’integrants venen de moviments juvenils com ara ARRAN (abans Maulets) o associacions independentistes com el Casal Panxampla de Tortosa, però també sorgits del moviment 15-M.

El 15-M, recordem-ho, va ser un moviment espontani dels indignats amb les primeres retallades que va fer el govern Zapatero. En aquell moment, molts es van preguntar a qui beneficiava les concentracions que hi van haver, sobre tot, a la Puerta del Sol de Madrid o a la plaça de Catalunya de Barcelona. Però també a d’altres poblacions d’arreu de l’estat i Catalunya hi van haver moviments similars. A Amposta per exemple, s’hi van reunir durant alguns caps de setmana, quan molts d’ells retornaven a Amposta després de residir durant la resta dels dies a Barcelona o Tarragona on estudiaven.

En aquells moments van ser molts els qui ens varem preguntar a qui beneficiaria el moviment del 15-M. Alguns pensaven que, en un principi, a la dreta, però que a llarg termini acabarien beneficiant a l’esquerra política.  

És evident que a curt termini va beneficiar a la dreta, ja que al cap de pocs mesos Artur Mas va ser nomenat President de la Generalitat de Catalunya i Zapatero no va poder acabar la legislatura i va haver de convocar eleccions, les quals, van ser guanyades pel PP.

Però que acabi beneficiant a l’esquerra està per veure. Quan parlo de l’esquerra em refereixo als partits que tradicionalment s’han manifestat d’esquerres en aquests país com per exemple el PSOE, el PSC, IU, ICV-EUA, etc. . 

Ara per ara, a nivell de Catalunya, la CUP són un moviment incipient que no té pràcticament representació institucional més enllà d’algun càrrec municipal. Navàs, un poble de la comarca del Bages, és el primer poble de Catalunya governat per dita formació. Predir quin serà el seu futur no és fàcil.

Aquest cop serà la primera vegada que es presentaran a unes eleccions autonòmiques. Si aconsegueixen un bon resultat, es a dir, si poden esgarrapar algun ascó parlamentari, tot serà molt més fàcil.

La irrupció de la CUP representa una opció més a l’hora d’escollir una formació política en les properes eleccions, però això també significarà una dispersió del vot de l’esquerra. Cal suposar que molts joves que votaran per primer cop o, que fins ara no es sentien atrets per cap de les formacions tradicionals d’esquerres, acabin votant-la. Però també poden acaparar vot d’aquells sectors que, ara mateix, se senten decebuts pels actuals líders de l’esquerra i que volen buscar d’altres alternatives.

Alguns dels darrers sondejos electorals no descarten que la CUP pugui obtenir un diputat. Normalment seria a la demarcació de Barcelona.

Veurem si en un futur són capaços d’ocupar l’espai polític al que l’esquerra catalana tradicional pareix que hagi renunciat.