ELS PROTAGONISTES DE LA CRISI

De Faro a Diari de Tarragona. 

Recentment s’ha fet públic que un jutge ha demanat al PP que dipositi 1,2 milions d’euros de fiança sota l’amenaça de que si no ho fan, els hi embargarà la seu del carrer Gènova. Tot indica que el PP té el coixí suficient per a pagar-la.

A partir de l’any 2008 quan de forma oficiosa va començar la crisi fins l’actualitat, quan encara no mon hem sortit, han sigut molts els personatges que per unes coses u altres s’han convertit en protagonistes. Però també ho han segut dos partits: el PP i CDC. Tots dos partits han estat declarats per la Justícia com beneficiaris a títol lucratiu de tots els tripijocs que feien alguns dels seus dirigents. Feien o deixaven ver que bé a ser el mateix, perquè tan és aquell que ho fa com el que ho consent o fins i tot, mana fer-ho. Per ètica, per decència, per honradesa, tots aquells polítics que s’han vist esquitxat (per activa o per passiva) en algun cas de corrupció haurien de dimitir i retirar-se a meditar a una muntanya allunyada de la civilització. No, no estic pensant en cap en concret, però si insistiu us donaré noms: Mas, Rajoy, Aguirre, Camps, Barberà, Fabra (Quin Fabra? Qualsevol Fabra), Matas, Pujol (aquest ho té més fàcil), Chávez, Griñán, Urdangarín, Gómez de la Serna, Gonzalo de Arístegui, Martínez Pujalte, Juan Cotino, Ricardo Costa, Ignacio González, Francisco Granados, Rus, Sonia Castedo i un llarg etcètera que evidentment no es pot reproduir.

Tots aquest protagonistes amb l’ajuda inestimable de personatges com Correa o Álvaro Pérez, el Bigotes i innumerables empreses normalment relacionades amb la promoció i construcció d’habitatges i obra pública van saquejar descaradament diner públic d’aquelles administracions i banca que controlaven. Recordeu que una gran part de les Caixes d’Estalvis pertanyien a les diputacions provincials. A València de les 3 grans entitats financeres que hi havia no en queca cap. Banc de València va ser absorbit per la Caixa, Bancaja es va integrar a Bankia i la Caixa d’Estalvis del Mediterrani (la CAM) per la seva part al Banc de Sabadell. Aquestes entitats financeres, com Caja de Castilla la Mancha i tantes d’altres van ser desballestades pels polítics que les controlaven directa o indirectament. I a sobre l’Estat va haver d’injectar 40 mil milions de diner públic. D’això se’n diu: No vols caldo? Pren-ne dues tasses! O una frase molt més vulgar: cornut i paga el beure! Vull dia amb això que els ciutadans d’aquest país hem estat saquejats dues vegades: per aquells que han robat sense immutar-se el més mínim i pel govern de l’Estat que diners que hauria pogut destinar a construir infraestructures necessàries, a la sanitat, a l’educació, a la seguretat ciutadana o a polítiques actives d’ocupació ho va haver de fer per a tapar l’enorme esvoranc financer que es va produir al llarg d’aquests darrers anys.

Tota aquesta situació segur que a tu, com a mi, t’indigna. En canvi sembla que n’hi ha molts que lluny d’indignar-se segueixen votant a aquells que han fet esforços enormes per a que el país es trobe allà on està. Recordo que el passat 20-N el partit més votat va ser el PP i totes les enquestes indiquen que ho tornarà a ser el 26-J. Després de les darreres generals algú va dir que si fóssim dinosaures votaríem al meteorit que els va extingir. Una de les frases més encertades que he escoltat mai.

Però de tota aquesta situació, sabeu què és el que més m’indigna? Dues coses són les que més m’indignen: què diguessin que vivíem per sobre de les nostres possibilitats quan ells gràcies al que robaven vivien com mai havien somiat fer-ho i que sortissin pels mitjans de comunicació a donar-nos lliçons de moral i explicar-nos els honrats que eren i el molt que treballaven pel nostre benestar.

Per mi, tots aquests personatges que he esmentat (i molts d’altres que no ho he fet per manca de memòria, espai o temps), se’n poden anar tots a fer punyetes (o alguna cosa molt més grossa!)      

LA GRAN COALICIÓ? NO, GRÀCIES!

De Roto al diari el País. 

Siguem sensats... A qui interessa la gran coalició que formarien PP, PSOE i segurament també C’s? A les empreses de l’Ibex 35, així com a la resta de les grans empreses y també classes benestants (per no dir classes dominants)

Amb la gran coalició al govern, la situació actual pràcticament no patiria canvis. Tot seguiria més o menys coma ara: retallades en sanitat, en educació, en cultura, en ciència, en prestacions de tot tipus (dependència, atur...),  etc., etc.  

Després de l’experiència que hem tingut durant 4 anys de govern del PP, és evident que el que cal és un canvi i prou radical. No pot ser una simple operació de maquillatge, el nou govern ha de restablir a la ciutadania tot allò que entre la Troika i el PP li han robat. Pedro Sánchez vol restablir la salut universal... Però no és suficient... No fa gaires dies amb els meus companys parlàvem dels medicaments que han tret de la llista que estan finançats pel sistema de salut pública. Xarops com el Dalsy que es dona als infants quan tenen febre, ha deixat d’estar subvencionat i per tant l’has de pagar en la seva totalitat. El pes de les farmacèutiques és molt gran i potser ja va sent hora de que algú els hi pari els peus.

El PP ha significat el frau més gran que ha patit la democràcia del nostre país; de fet s’han perdut drets de tot tipus (civils i laborals) O és que no teniu present la llei mordassa?  

Però si en política el PP ha incomplert totes les seves promeses electorals, ha estat el tema de la corrupció el que ha provocat que una gran part dels seus votants els hi hagin perdut la confiança. Només dos partits polítics han estat imputats (ara investigats) per la Justícia. Un és el PP i l’altre Convergència.

Què vol dir això? Que la Justícia ha constatat que els casos de corrupció que afecten a alguns dels seus càrrecs, també afecten a tots dos partits que s’han vist beneficiats per les operacions fraudulentes que s’han comés. O dit d’una manera molt més planera: què s’han finançat irregularment.

Entenc que una part dels seus votats, plogui, nevi o faci vent els continuaran votant. El que no entenc és com els ciutadans que van saltant de partit en partit segons creuen convenient, mantinguin el vot després de veure (i viure) el que ha estat passant en els darrers temps, encara que hi ha casos que es remunten a més d’una dècada.

Un partit tacat per la corrupció generalitzada hauria, per llei, d’estar inhabilitat per a governar un país (o una comunitat autònoma) Canviar el nom i el líder només són operacions de maquillatge que no arriben ni de lluny al fons de la qüestió.

Demà, segurament, Pedro Sánchez no serà investit. Rajoy ja ha anunciat que a partir de la setmana que ve li vol parlar per a mirar d’arribar a un pacte. Però com és pot pactar amb la merda? (Perdoneu-me l’expressió, però és el que ara mateix envolta al PP)

Si el PSOE i el PP formalitzen un pacte de govern, implícitament i sempre des del meu punt de vista, serà com si els socialistes perdonessin al PP tot el passat. I un fet així seria inadmissible! I a sobre (evidentment!) Rajoy voldrà la presidència del govern... Ni que al final la cedissin a Pedro Sánchez... No gràcies!! 

El PSOE hauria d’intentar per tots els mitjans un pacte amb els partits de l’esquerra parlamentària i si és possible, atraure a la seva òrbita a d’altres partits (com més millor) Una mena de pacte anti-PP per a trencar amb l’anterior etapa.

Hi ha qui opina que si Sánchez hauria de fer un pas al costat... Per què? En tot cas això ho ha de decidir el seu partit, no els altres. Sánchez mai ha tingut responsabilitats de govern i per tant no se’l pot relacionar en cap tema de corrupció dels que han afectat al seu partit, el més greu, sense cap mena de dubte, el dels ERE’s a Andalusia.  

LA REPETICIÓ DE LES ELECCIONS EL 26 DE JUNY, MÉS PROP

De Manel Fontdevila a eldiario.es

Després del trencament de les negociacions entre el PSOE i Podem, la repetició de les eleccions el 26 de juny semblen molt més prop. Segurament el PP es deu d’estar fregant les mans.

No voldria ser malastruc però recordeu què va passar a Madrid quan es van haver de repetir les eleccions pel Tamayazo? Si no ho recordeu us ho diré: majoria absoluta del PP!

L’experiència em diu que sinó és  base de garrotades no n’aprenem i molts de votants, el dia 26 acudiran a les urnes pensant més en un govern estable que no amb els casos de corrupció i canviaran el sentit del vot votant al PP. I 4 anys més govern de Rajoy o de qui sigui i los que te rondaré morena...

És evident que Sánchez vol governar com sigui. Sap que és com una aposta a la ruleta: o tot o res. Suposo que el que no diu la lletra menuda del pacte signat amb Ribera és que C’s ha d’intentar l’abstenció del PP i per la seva banda, el PSOE la de Podemos. Massa complicat tot. Tenir negociacions obertes amb diferents fronts quan aquest són, com a poc, irreconciliables, fa que un acord que permeti la investidura de Sánchez sigui pràcticament impossible.

Aquest matí a la SER he escoltat dir-li a Pepa Bueno una d’aquelles coses que et fan pensar: mira, té tota la raó. Ha dit més o menys que tan el PSOE com C’s han hagut de renunciar a punts programàtics per a que hi pogués haver acord, però que 30 minuts més tard no se’ls pot estar acusant de renunciar al seu programa.

Quan dos parts negocien (ja siguin partits polítics, ja siguin empreses i sindicats o qualsevol altres), per arribar a un acord han de cedir les dues parts i, sovint renunciar a punts que, prèviament, han enumerat com a irrenunciables (les famoses línies roges) Evidentment és molt dolorós i sovint difícil de transmetre, però és el que hi ha. No veig a cap part acceptant al 100% l’oferiment de l’altra. Potser aquest aspecte és el que no té en compte Podemos i exigeix més del que està disposat a cedir.

Fixeu-vos per exemple en el que va passar a Catalunya. Els interessos de les CUP està a les antípodes dels de Convergència, exceptuant la independència. En canvi, a darrera hora les CUP van facilitar la investidura de Puigdemont i CDC va haver de renunciar a allò que més li costava: la renuncia de Mas a ser investit.

De Ferreres al Periódico. 

Ara canvieu el concepte de independència pel d’allunyar al PP del govern. Aquesta hauria de ser la finalitat i, per tant, s’haurien de sumar esforços per a que fos possible. Fins i tot havent-hi un pacte entre PSOE, Podemos i C’s (encara que no sigui el que més m’agrada) Si realment C’s el que vol és acabar amb la corrupció, flirtejar amb el PP sembla que indiqui que els pots més el cor que el cap, és a dir, la ideologia política que no la regeneració democràtica que tan prediquen.

Hi ha analistes polítics que creuen que encara hi ha espai pera negociar entre el PSOE i Podemos. De fet, ahir quan el partit de Pablo Iglesias va trencar unilateralment les negociacions, va dir: Estan trencades, de moment... Per tant, sembla, que hi ha possibilitats que es reiniciïn els contactes, potser després del primer ple d’investidura de Sánchez.

Un altre tema que no veig clar és el pacte formalitzat ahir entre socialistes i Ciudadanos. Té data de caducitat? Què passarà si finalment el PSOE acaba per pactar amb Podemos? I en aquest cas, per on quedarà el prestigi de Sánchez?

Potser us heu adonat que no parlo de Democràcia i Llibertat (la marca blanca de Convergència) i d’Esquerra Republicana de Catalunya. I no en parlo perquè el seu vot és del tot intranscendent, com ho són, per exemple, els de Coalició Canària o el de Unitat Popular (la marca blanca de Izquierda Unida) Les dues formacions independentistes han traçat (com no podia ser menys) una línia roja: el referèndum independentista.

Quina manera de marejar la perdiu! Volen trencar amb Espanya o només ho diuen amb la boca menuda? Si realment volguessin trencar, no trobeu que el tema del referèndum no seria transcendent? I una darrera pregunta que els hi faig: Millor un nou govern del PP que no un que estigui molt més obert al diàleg? Si el que pretenen és la primera opció, serà perquè les postures intransigents són el millor argument per a que augmenti la colònia d’independentistes.  

ALÍ BABÀ I ELS… 7.140 LLADRES!

De Ricardo al diari el Mundo. 

Tots coneixeu el conte d’Alí Baba i els 40 lladres, ja que forma part del recull de les Mil i una nits i, a part d’això s’han fet diverses adaptacions cinematogràfiques.

Ara imagineu-vos per un moment que Alí Babà vingués a Espanya i reclutés, ja no 40 lladres, sinó 7.140... Molts? Ho són, la veritat, però la xifra no es trobada a l’atzar, sinó que correspon al nombre de detinguts per delictes de guant blanc durant la passada legislatura 2011-2015)

No cal ni dir-ho, que a aquesta quantitat (que es va fer pública al setmana passada), sé li haurà d’anar sumant a tots aquells que es vagin detenint durant aquesta nova legislatura que, com aquell que diu, ni ha començat.

Com sabeu n’hi he de tots colors: blaus (del PP), rojos (PSOE i PSC), taronja (Convergència) i d’altres de tonalitat deferents o neutres.    

Qui s’emporta la palma són els del PP. En diferència són els que més casos tenen oberts i sembla que cada els hi troben més draps bruts. Per exemple, ahir pel matí, a la Cadena SER, Pepa Bueno informava que els detectius que s’ocupen dels diferents casos havien constatat fins a 5 caixes B i que el tresorer de totes elles era Francisco (Paco) Camps, el del vestits... Ell ho nega, està clar, però cuando el río suena...

L’amic Santiago Romero (Compromís) va publicar també ahir al seu compte de Facebook:

-Señor Grau, ¿Por qué está usted detenido?

-Porqué me da la gana.

Per aquells que no ho sàpiguen, Alfonso Grau va ser el vicealcalde de València amb Rita Barberà i cal recordar que va convocar una roda de premsa quan el seu nom va començar a aparèixer com un dels principals capitosts valencians en el cas Noos. I com que no dei res que no sé sabés, un periodista li va preguntar el motiu pel qual l’havia convocat i la seva resposta va ser: ¡Porqué me da la gana! Ara ja sabem que estava de merda fins el coll.

Juntament amb Grau hi ha d’altres capitost que també ocupaven càrrecs a la cúpula del PP valencià, com per exemple Carlos Fabra de Castelló, Alfonso Rus a València, José Joaquín Ripoll a Alacant o Ricardo Costa, de la direcció del partit i un dels primers en ser imputats, segurament per tapar a d’altres... I encara que de moment no està investigada, la mateixa alcaldessa de València Rita Barberà, que per cert, encara no ha aparegut pel Senat, tot i que forma part de la diputació permanent de la institució. Rita deu de pensar que si surt de casa igual algú té un mal cap i la tira de cap al Xúquer... Què baixa buit? Millor, més mal es faria...

Diuen els investigadors que el PP valencià actuava com una veritable organització criminal amb l’únic propòsit d’aconseguir quans més diners millor.

Un altre amic de Facebook, Pedro Vidal, parlava d’engany a l’electorat valencià. Jo més que d’engany parlaria de beneiteria de la majoria dels ciutadans que durant dos dècades han estat votant-los.

No fa gaires dies, Vinaròs News em va publicar un article que vaig titular El miracle dels pans i dels peixos, on qüestionava l’actitud de tots aquells valencians i valencianes que s’havien deixat enlluernar per la transformació de la seva comunitat sense reparar que al darrere s’hi amagaven un colla de lladres.

És què no hi havia gent que els advertia del què estava passant? Evidentment que sí, però ja ho diu la dita: no hi ha més cec que aquell que no vol veure!

I a sobre, ahir, surt D. Francisco i va dir el que tothom esperava que digués:

-No és cert el que s’està dient de mi... Posaria la ma al foc per Rita Barberà i per tots aquells que no estan investigats...

Paco, Paco, que et pots cremar i ho saps!

Ah! I a sobre vol se més xulo que Alfonso Grau:

-No descarto tornar a la política. Els socialistes i Compromís saben que allí els guanyo...

Bé per ell! Els hi està dient tontos als seus conciutadans, al menys a aquells que encara el votarien...

No sé perquè em sorprenc tant si aquí a Catalunya amb Convergència passa el mateix o a Andalusia pel tema dels Ere’s, també. No sé si és pel clientelisme que hi ha, per ignorància o per totes dues coses, hi ha gent que els hi prendrien tot el que tenen a casa i segur que encara pensarien: Pobrets, si roben serà perquè ho necessiten!  

Però el millor de tot és que se’ls en foten a la cara i ni s’immuten!  Me sé revolen les tripes...

RAJOY AMORTITZAT

O la historia d’un personatge que no hauria d’haver arribat mai al lloc on ha arribat.

Abans d’arribar a la presidència del govern central, Rajoy va estar tan de temps com a cap de l’oposició que vaig tenir prou temps per a criticar-lo. Veient com actuava no em pensava que mai hagués pogut arribar on ha arribat. És increïble!! Però ja coneixeu (suposo) la faula de la tortuga sobre el pal. Ve a dir més o menys això: què no ha pogut pujar sola i que algú l’ha posat allí. Evidentment gràcies als vots dels ciutadans. Primer per ignorància i després per estupidesa, ja que és difícil comprendre com han pogut seguir guanyat amb tot el que els hi ha caigut a sobre!  

El món està ple d’incompetents a qui els ha passat com a la tortuga i per suposat Rajoy és un d’ells. Però a part de ser un incompetent es situa a la part alta de l’escala.

A Espanya, quan el PP ha arribat al govern ha estat per demèrits del PSOE. Així va passar amb Aznar que va arribar a costa de les cendres de Felipe González i així li va passar a Rajoy després d’una segona part de Zapatero per a oblidar. Tot i això encara me’n faig creus com el PP va poder mantenir com a líder a un personatge de les característiques de Rajoy.  

Fixeu-vos si ho va tenir fàcil el PP que va arribar al poder sense programa. Només els hi va calar dir que ho farien millor que els socialistes i que traurien a Espanya de la crisi. Una crisi que era mundial. I tal com va passar a València amb Rus que va prometre als ciutadans de Xàtiva que els hi portaria la platja i s’ho van creure, els espanyols també es van creure que amb el PP al govern tot seria igual que uns anys abans, quan l’economia espanyola havia crescut de forma fictícia gràcies al totxo que va crear una bombolla immobiliària que s’havia de desunflar tard o d’hora.

Però el més greu havia d’arribar. Quan Rajoy va arribar al govern va fer tot el contrari del que havia anunciat que faria: va apujar els impostos quan anys abans havia dit el contrari i fins i tot havia criticar l’anterior govern d’haver-ho fet; va ajudat a la banca espanyola quan també havia criticar el govern socialista pel mateix; va fer una reforma laboral que només beneficiava a les empreses... O sigui, fa afavorir els interessos dels més rics en detriment dels més desafavorits. Potser una frase ho resumeix tot:¡Qué se jodan! Aquesta exclamació la va dir Andre Fabra quan el congrés va aprovar endurir les mesures per a poder cobrar la prestació de l’atur, mentre que el seu pare, Don Carlos Fabra, feia tota mena d’irregularitats i malbarataments als seus dominis castellonencs.

A Rajoy se’l va qualificar amb diversos apel·latius com el de Don Tancredo pel seu immobilisme a l’hora de prendre tota mena de decisions, la més important i transcendental no haver pres cap tipus de mesura contra els membres del seu partit immersos en casos de corrupció. Només aquest punt li desacredita tota la seva trajectòria política.

Tot i que el PP va guanyar les eleccions del 20-D, encara que va patir una autèntica davallada perdent àmpliament la majoria absoluta que havia assolit 4 anys abans, amb tota probabilitat, passarà a l’oposició. L’únic partit que semblava que li podia fer de crossa era Ciutadans/Ciudadanos, però en aquests moments està presoner de les seves pròpies paraules. No es pot demanar una regeneració política i pactar amb el partit, de llarg, més corrupte d’Espanya.

Una de les contradiccions més grans de Rajoy ha arribat després de les eleccions. Tot i que el Rei, en la primera roda de consultes li va proposar formar govern com el cap de la llista més votada, hi va renunciar. Davant de la dificultat que hi havia i que passaven els dies i les setmanes i tot semblava que seria com el conte de mai acabar, finalment el Rei li va encarregar a Pedro Sánchez amb el consegüent enuig de Rajoy.

Rajoy és un personatge que ni menja ni deixa menjar. Ell hauria volgut ser investit dintre del marc del que es va denominar la gran coalició, es a dir, un govern del PP amb el PSOE i que tal vegada sé li podria haver sumat Ciudadanos. Però els socialistes s’hi van negar.

El penúltim gest lleig (molt lleig) de Rajoy cap a Sánchez es v produir el passat divendres. Sánchez havia anunciat una trobada a l’encara president en funcions a un lloc neutral: El Congrés dels Diputats. Quan es van presentar davant els mitjans de comunicació i Sánchez li va donar la ma, Rajoy, tot dissimulant, es va posar a cordar-se l’americana i no li va estrènyer. Un gest que desprestigia a qualsevol i més si té un rang elevat.

Però el pitjor gest que sé li podia fer a Rajoy, li va arribar ahir de la ma de la seva presidenta de Madrid: Esperanza Aguirre. Lalideressa va mig dimitir per sorpresa per a la majoria, es a dir, va anunciar que se’n anava però sense anar-se’n del tot. Això sí, abans, sense esmentar-lo, es va referir a Rajoy: En moments difícils cal fer sacrificis... Pela aquest plàtan, Rajoy!!  

La majoria dels mitjans coincideixen que el gest d’Aguirre dificulta molt la investidura de Rajoy que, fent s’està comportant com sempre ho ha fet: espera que Sánchez no se’n surti per a presentar la seva candidatura, una candidatura que, recordeu-ho, va rebutjar.

Però sembla que li ha sortit el tret per la culata...

FRANÇA/ESPANYA

De ben jovenet havia anat a França seguint a mons pares per la campanya de la verema. L’últim any va ser el 1968. Ho recordo perfectament perquè va ser l’any que vaig començar anar a l’institut d’Ulldecona (en aquell temps Col·legi Lliure Adoptat –CLA-, ja que depenia primer del Ramon Berenguer IV d’Amposta i posteriorment del Joaquim Bau de Tortosa) No vaig tornar a França fins l’any 1985. Per tant van haver de passar més de 16 anys.

Aquell període va ser fonamental per al progrés, tan d’un com d’altre país. Penseu per exemple que l’any 1968 tot just havíem posat a casa la nostra primera televisió en blanc i negre (per suposat) i l’any 1985 ja la teníem en color...

Quan vaig tornar de França, recordo que la gent em preguntava si hi havia moltes diferències amb el nostre país.

-Mireu –els hi responia- els arbres no són rojos, també son verds, però quan entres a França es nota sobre tot en les carreteres i les estacions de servei.

Efectivament les carreteres eren molt millors que les d’aquí i d’estacions de servei n’hi havia cada dos per tres, sovint una davant l’altre de diferents companyies (Shell, Elf, Total...), mentre aquí tot just es començava a liberalitzar el sector i les noves companyies que substituïen CAMPSA (Repsol, CEPSA...) usaven la infraestructura existent, es a dir, les antigues estacions de servei. Però de noves se’n creaven ben poques.

Des del 85 cap ençà, he tornat moltes vegades a França i cada vegada me’n he adonat que les diferències s’han ant reduint. La darrera vegada va ser tot just fa unes setmanes (entre el 24 i el 31 d’octubre) i la veritat és que vaig veure coses que em van sorprendre molt.

Els arbres segueixen sent verds... Bé, ara a la tardor agafen tons rogencs i groguencs, però com els d’aquí... Però les carreteres són ben bé iguals. Ja no hi ha aquella diferència que hi havia 30 anys enrere. Potser la xarxa principal (autopistes i autovies) sigui una mica millor i més extensa, però quan circules per carreteres secundàries, de diferència n’hi ha ben poca.

En canvi, trobar ara una estació de servei no és tasca fàcil. Camí a França, volíem reposar a la Jonquera, però finalment no ho vàrem fer.  Amb el carburant que portàvem al cotxe encara podíem fer més de 100 Km tranquil·lament.

Després de visitar les rodalies de Prada, un dia anàrem a Perpinyà, la capital de la Catalunya Nord. Ens pensàvem que trobar una gasolinera no seria difícil, però ni durant el camí ni després dintre del casc urbà en veiérem cap. A la tornada tinguérem que anar a una que hi havia dintre del polígon comercial i que depenia d’uns des supermercats. Sembla ser que cada vegada aquest fet és més freqüent i fora de l’aixopluc de els grans superfícies, no se’n solen trobar. En tota la resta de dies només en veiérem una altra que també estava a l’empara d’un súper.  

Una altra cosa que em va cridar l’atenció és la quantitat de passos a nivell que hi ha. Ja sabeu que quan una carretera i una via fèrria transcorren per la mateixa zona, no sempre van en paral·lel i sovint es creuen. Al menys per aquella zona, els ponts per salvar les vies eren inexistents.  

A les autopistes hi ha diferències considerables  que, des del meu punt de vista, es podrien imitar. Aquí les àrees de servei són molt més fastuoses, en canvi, a les àrees de descans, a part de quatre arbres i uns grans cartells avisant del perill que suposen per no haver cap tipus de vigilància, no tenen res més. En canvi les àrees de descans de les autopistes franceses, a part d’haver-ne moltes, disposen del servei de lavabo i aigua potable i són considerablement més grans.

Però possiblement la diferència més gran es troba al voral. Aquest és el suficientment ample per a poder-hi passar els vehicles d’emergència. Com suposareu sempre ha d’estar lliure i està prohibit aturar-se i encara més circular. I la línia de separació entre la calçada i el voral, no és continua. Els traços de la línia discontinua són força llargs (potser uns 10 m) i tenen una funció molt especial: orientar als conductors a l’hora de guardar la distància de seguretat. Com diuen ells, tres traços: seguretat.    

QUAN NO ES POT FER PITJOR

Si sé li hagués d’explicar a un que desconeix totalment la situació actual entre Catalunya i Espanya sé li hauria de fer pràcticament un tractat d’història.

De com Catalunya va tenir el segon parlament més antic del món després d’Anglaterra, de com va conservar les seves lleis fins i tot més enllà dels Reis Catòlics, culpables de la unitat de les Espanyes, de com els reis de la Casa d’Àustria van respectar les lleis així com el grau d’autonomia que tenia Catalunya respecte als altres territoris d’Espanya, de com després de perdre la guerra de Successió, Felip V va eliminar tots els privilegis dels catalans i no només això, sinó que va imposar un repressió com no s’havia vist mai (l’aquarterament de la Ciutadella en lloc de defensar Barcelona, reprimia els seus habitats), de com Catalunya va tornar a perdre en la seva defensa de la II República a la guerra Civil Espanyola, d’enganys, de promeses incomplides, de rebaixes a l’Estatut de Miravet promogut pel president Maragall, aprovat en referèndum pels catalans i posteriorment retallat gràcies a un acord entre el president Zapatero i Mas, llavors cap de l’oposició a Catalunya... Només així, explicant des del començament, es pot arribar a entendre el com i el perquè s’ha arribat a una situació de total desenteniment entre les dues parts.

Si a tot això sé li sima una nul·la capacitat de diàleg del govern d’Espanya que, a sobre busca el conflicte permanent en Catalunya, potser el desconeixedor de la situació acabi per comprendre els motius (que en són molts) del perquè Catalunya vol esdevenir un estat independent dintre de la Unió Europea. Perquè aquesta és una altra. Catalunya és, de llarg, la regió espanyola (anomenem-la així) amb més vocació europeista. Segurament perquè és una de les més properes, però també una de les més avançades socialment parlant. És evident que, ara per ara, les autoritats espanyoles han de fer costat el govern d’Espanya i dir coses com: Una Catalunya independent quedaria fora d’Europa. Segurament seria així en un primer moment, però el pes específic que té el nostre país és prou important per a que, immediatament, s’obrissin negociacions per a que Catalunya s’integrés a Europa com un estat membre més. I potser aquest fet acabaria transformant Europa en allò que hauria de ser i no és: un federació d’estat com són, per exemple, els Estats Units.

Però abans de que això passi, el govern espanyol seguirà posant tots els pals a les rodes que estiguin al seu abast (i perquè no en té més!) Mentre la majoria del membres del govern amb Rajoy al capdavant diuen que Catalunya no serà independent mentre governi el PP, sempre hi ha algun capsigrany (per dir-ho d’una forma cordial) que se’n hi va l’olla i solta alguna bajanada, com per exemple Morenés, el ministre de Defensa, que va dir alguna cosa així com: si tothom compleix amb el seu deure, no caldrà cal intervenció... Sense dir-ho explícitament, tothom va entendre que estava parlant de l’exèrcit espanyol. Al meu poble, quan algú parla així , es diu que està posant llenya al foc, però encara es pot dir d’una altra manera: voler apagar el foc amb gasolina.

El govern del PP s’està equivocant des del principi. No és que el govern de Mas ho hagi fet molt millor, però quan hi ha d’haver un enteniment entre dues parts i no l’hi ha, sempre és més culpable la part forta (en aquest cas el govern d’Espanya que té tots els estaments de l’Estat al seu favor) que la part dèbil (que només té –i no és poc- la força de la raó)

No sé si fins el dia 27-S les veurem de tots els colors (tal com v dir Mas fa uns dies en un intent de voler tapar les seves pròpies vergonyes) o no; ni tampoc puc predir que passarà després de la jornada electoral segons sigui el resultat. Però si que puc afirmar que el govern del PP no ho ha pogut fer pitjor (és impossible!)

El PP amb Rajoy al capdavant ha governat tot el malament que ha sabut (perquè una cosa així s’ha de fer de forma totalment intencionada), tant si ens referim al procés català com en la gestió del seu govern en general.

Efectivament el 27-S tenim una data transcendental. Però passi el que passi aquest dia, el 20-D o el dia que sigui, en tenim una altra i, de cap manera, el PP ha de continuar davant del govern d’Espanya.  

L’ESTAT TRINXAT

El PP s’ha passat els quasi quatre anys del que va de legislatura culpant l’anterior govern de Zapatero d’haver deixat Espanya pràcticament en bancarrota. En el futur, la ciutadania, recordarà el govern de Rajoy com aquell que va deixar trinxat l’Estat espanyol.

Mentre les xifres macroeconòmiques (oficials) estan parlant de recuperació econòmica, el cert és que aquesta recuperació no arriba a la microeconomia, a l’economia domèstica d’una bona part de les famílies: els rics cada vegada són més rics i els pobres cada vegada més pobre. Aquesta és l’única i veritable realitat del país.

Ara que s’apropen les eleccions, el govern del PP ha aprovat que se’n retorni una part de la paga extraordinària que se’ns va treure l’any 2012 i s’està estudiant la possibilitat de recuperar alguns dels moscosos, canosos i dies de vacances que també van suprimir... Però ningú parla de recuperar la baixada de sou que es va produir durant els darrers mesos del govern Zapatero ni de la recuperació del poder adquisitiu perdut.

I aquesta situació que hem patit els treballadors públics es pot extrapolar perfectament a tota la resta de treballadors, aturats, pensionistes i jubilats que també han patit les conseqüències d’aquesta estafa monumental que va provocar el capitalisme.

Aquest matí, a la SER parlaven d’una carta que ha adreçat la comunitat científica espanyola a Rajoy. La carta està signada per prestigiosos investigadors de tots els camps de la ciència. Es queixa aquest col·lectiu de la manca d’inversió que ha patit el sector i, per tant, de la manca de mitjans que tenen a la seva disposició per a poder seguir investigant en projectes que en el futur poden, per exemple, curar les malalties que, a dia d’avui tenen una difícil curació.  

El govern del PP ha destinat mils de milions d’euros a rescatar la banca espanyola, culpable en bona part de la situació posterior. S’han tapa tots els forats que hi van haver, sense que, tal com va dir el govern, s’hagi recuperat, ni de lluny, la inversió feta.

En canvi es va retallar dels pilars de l’estat del benestar: sanitat, ensenyament, serveis socials, cultura, inversió pública, sous i prestacions públiques... I si han faltat diners per a quadrar els pressupostos, cap problema: els agafem de la guardiola de les pensions.

Per tant, en un futur no molt llunyà, degut a l’actual conjuntura laboral (baixa ocupació para mantenir el col·lectiu de jubilats) farà que sigui necessari la creació d’algun impost per a poder mantenir l’actual sistema de pensions... O això o abaixar-les considerablement creant més desigualtats socials.

Ahir vaig escoltar una altra dada preocupant. A partir de 2/4 de 8, a la SER, s’hi va ver un debat des de la seu de Càritas de Barcelona amb la intervenció d’un representant d’aquesta ONG, un de la Creu Roja i un tercer de la mesa del Tercer Sector (serveis socials) que van debatre, evidentment, la pobresa que pateix una part important de les famílies. I ara dono la dada: el 80% dels iaios ajuden als seus fills o nets. O sigui, que una bona part d’aquesta pobresa està amortida precisament per la gent més gran, la gent que després d’anys de treball els hi ha arribat la merescuda jubilació.

Van recordar l’anunci en que un xiquet li preguntava a sa mare que hi havia per sopar i sa mare li responia que un entrepà màgic i que ell s’havia d’imaginar el contingut entre les dues meitats del llonguet.

Però es que encara en passen un altre que també ens hauria de fer despertar la sensibilitat: el del xiquet que li pregunta a sa iaia perquè no s’assenta a taula a sopar i sa iaia, visiblement afectada li respon què no té gana...  

Quants anys tardarem en recuperar tot el que el PP ens ha robat? Quants anys tardaran els futurs governs en recuperar l’Espanya trinxada per Rajoy i els seus? Per cert, entre el seus no us oblideu de Mas.  

I L’HOME TRANQUIL VA PERDRE ELS PAPERS…

Espanya segons Rajoy. 

Ahir, quan vaig arribar a casa, només pensava en penjar al meu blog la denúncia que s’havia presentat contra l’alcalde d’Amposta. Vaig seure a dinar i vaig engegar la tele. Estava intervenint Pedro Sánchez, el secretari general del PSOE. Ni me’n recordava que s’estava fent el debat de la nació (espanyola) Sánchez estava usant un to agressiu i directe amb Rajoy. Em va sobtar. Durant els darrers debats Alfredo Pérez Rubalcaba havia usat un to molt més suau, segurament per por de que les seves paraules sé li giressin en contra seva. El passat no el pots esborrar amb una gona ni amb una mica de típex...

A la contrarèplica, Rajoy va voler ser igual de contundent usant la vella política del ventilador o deltu més... Però sembla ser (evidentment no vaig veure tot el debat) que Sánchez no es va immutar. Simplement li va recordar a Rajoy que per molts de casos que li retragués de la corrupció socialista, ell estava net de corrupció, en referència a que Rajoy, evidentment no pot dir el mateix.

Al darrer torn de rèplica, Rajoy li va dir a Sánchez que havia estat patètic, que no tenia categoria per a ser president del govern espanyol i que no pugés més a la tribuna d’oradors per a dir el que havia dit. Rajoy estava visiblement molest i va creuar una línia roja que en política mai s’hauria passar.

Un president de govern ha de saber encaixar les crítiques de l’oposició i més quan són justificades. La gestió del PP d’aquest 3 anys i pico, ha estat nefasta. Han governat més per als seus votants que no per a la resta de ciutadans del país. Per tant, és del tot lògic que des dels partits de l’oposició se’l critiqui obertament i, fins i tot que se’l titlli de mentider quan ho ha estat sovint. I si considera que les crítiques no són certes o són infundades, un president del govern ho ha de rebatre amb documents i arguments i menysprear un rival polític no és precisament un argument, és un recurs, precisament, d’aquell que no disposa d’arguments perquè, al fons, sap que el que li diuen és veritat.

No va voler acceptar que Espanya fos rescatada (Sánchez li va mostrar la portada d’un diari anglès que així ho deia), per molt que des d’Europa arribés una milionada per a sanejar el sector bancari.

Abans de la intervenció de Sánchez, en el seu discurs, Rajoy va dibuixar una Espanya bucòlica, campiona d’Europa de les estadístiques econòmiques positives: creixement econòmic, creació d’ocupació, prima de risc, etc. Poc importa que sigui un dels països on hagi crescut més la pobresa en els darrers anys, al balanç de Rajoy, aquesta data no té cabuda.

El discurs de Rajoy (que aquest matí Pepa Bueno a la SER la qualificat més com el primer discurs electoralista que no com un discurs de valoració sobre la situació real) va tenir una durada d’una hora i mitja aproximadament. De tot aquest temps, Rajoy només va emprar un parell de minuts a parlar de la corrupció, tot i que des del seu partit es va promoure una llei per evitar que tornin a passar casos com els que hem vist en els darrers anys.

Si fa o no fa el mateix temps va ser el que Rajoy va estar parlant de la situació de Catalunya. Com sempre ha fet va anteposar la Constitució i les lleis per a defensar la unitat d’Espanya. Durant la rèplica a Duran Lleida va dir que estava disposat a parlar dels 23 punts que Mas li va presentar, però que hi havia molt poc marge de negociació. Tot i que Duran li va suplicar (així ho van dir diversos mitjans de comunicació) que fes algun gest cap a Catalunya, Rajoy va fer cas omís.

He llegit a determinada premsa que Sánchez no va presentar cap mesura concreta, i jo pregunto, era ahir quan tocava fer-ho? No oblidéssim que estem en un any electoral i que les mesures concretes sortiran dintre de pocs mesos ens els respectius programes electorals dels partits. En canvi Rajoy va anunciar mesures que ja havia proposat al menys en 7 vegades interiors, però que, fins ara, no s’han posat en pràctica.

Acabaré amb una frase de Rosa Díaz que, com sabeu no és sant de la meva devoció:

-No sé si se’n ha adonat, Sr. Rajoy, que en cap moment li he dit president. Quan un ‘primer ministre’ menteix en seu parlamentaria, no el puc considerar el ‘meu’ president. Crec que pot resumir perfectament l’opinió de la majoria dels grups de l’oposició. 

  

Per cert, sembla ser que el perdre els papers va ser literal. Tan nerviós el va posar Pedro Sánchez a Mariano Rajoy que va perdre un dels papers on tenia dades apuntades per a replicar-li al secretari general socialista.            

EL PP EN ESSÈNCIA

Segurament són d’aquelles notícies poc notícies... Es a dir, que no solen sortir a les portades dels diaris, ni a les capçaleres dels informatius... Només se’n fan ressò uns pocs mitjans de comunicació i, com aquell que diu, de passada...

La primera la vaig escoltar (i veure) dimarts a la Sexta. Parlaven de 1.400.000 euros que s’havia gastat la comunitat de Madrid en una campanya sobre la qualitat de la sanitat pública.

Sembla ser que la campanya s’ha fet amb el propòsit de rentar la mala imatge que s’ha guanyat la Comunitat de Madrid. Els usuaris i, sobre tot els malalts, però també els professionals (metges, infermeres i resta de personal) denuncien les retallades en personal i mitjans en general. Sembla ser que les autoritats sanitàries han tret els malalts dels passadissos i els han posat a una grans sala que han habilitat per l’ocasió, allunyada de les mirades curioses. Deuen de pensar que allò que no es veu, no existeix.

Els més emprenyats són els malalts crònics d’hepatitis C. Uns malalts a qui els costa molt rebre el tractament que els facultatius els han prescrits, ja sabeu, el famós retroviral. Per tant, es queixen en raó: no hi ha diners per a pagar els tractaments, però si fer a fer publicitat del bons que són...  

Desgraciadament la propaganda cal·la entre el públic i sempre hi ha qui s’ho creo. Per cert, si diumenge passat vareu veure Salvados, on Jordi Evole va entrevistar a l’Esperanza Aguirre, aquesta, durant l’entrevista també va parlar de l’excel·lent sanitat que tenen a Madrid. M’agafen ganes d’anar-hi...

L’altra informació la vaig escoltar dimecres a la SER, mentre me’n anava a treballar. L’oposició gallega va presentar una moció al Parlament d’aquella comunitat sobre la pobresa energètica. El PP va rebutjar el concepte i el va canviar per consumidors vulnerables, un eufemisme que potser a la pràctica és el mateix, però costarà identificar-ho quan s’escolti.

Parlant de pobresa (en general), els índex que s’elaboren des d’Europa sobre els pobres que hi ha a cada país, indiquen que igual a Catalunya com a Espanya han crescut des forma desorbitada durant 2014.

Això contrasta moltíssim amb els arguments que ens donen des del govern de Madrid on s’assegura que la recuperació de l’economia espanyola és un fet.

El que és un fet és econòmicament parlant la tendència del començament de la crisi és la mateixa que la d’ara: mentre uns (pocs) són cada cop més rics, la majoria (molts) són cada vegada més pobres. Sobre tot la considerada classe mitjana que, pràcticament ha desaparegut del mapa quan abans de la crisi era el puntal que sostenia l’economia d’aquest país.  

DALTABAIX ELECTORAL

Durant els darrers dies, diferents diaris han publicat enquestes d’opinió sobre els resultats electorals que es donarien ara mateix de fer-se les eleccions. Mentre el Periódico (GESOP) es centra més en les eleccions autonòmiques, la del Mundo (SIGMA 2) ho ha fet sobre les generals.

En tots dos casos la formació de Pablo Iglesias II (Podem/Podemos) aconseguiria uns resultats extraordinaris provocant un daltabaix electoral. Mentre a Catalunya quedaria com a tercera força política només pel darrere de CiU i ERC, en cas d’unes eleccions generals, assoliria el primer lloc, tant al global d’Espanya com a Catalunya. Per tant, a Catalunya, es tornaria a donar la constantde la majoria d’eleccions: el ciutadà seguiria votant diferent segons fos l’àmbit electoral.    

Segons l’enquesta del Periódico, en el cas de fer unes eleccions plebiscitàries, la suma d’escons de CiU i ERC, seria superior (entre 5 i 8) de presentar-se en llistes separades que no si ho fessin en una llista conjunta.

Els resultats del Mundo reflecteixen un ascens extraordinari de Podemos que guanyaria les eleccions amb més d’un 28% dels vots, triplicant els resultats de les darreres europees. Segon quedaria el PP amb més del 26%, mentre que en tercer lloc quedaria el PSOE amb una mic més del 20%. UPyD i IU patirien una notable baixada. Segons les interpretacions que fan, una tercera part del vot que arreplegaria Podemos vindria d’antics votants del PP.

Però tranquils. No cremeu encara les naus que queda molta tela que tallar... Sóc del parer que encara poden passar moltes coses. Sabeu que un dia d’aquest es crearà a Catalunya la nova formació Nova Esquerra Catalana (NeCat) que aglutinarà una bona part dels vots dels desencantats votants socialistes i, per tant, restarà volts a d’altres formacions com ERC.

A Espanya és previsible una remuntada d’IU. Després de la renúncia de Llamazares, tot indica que serà Alberto Garzón l’encarregat de dirigir el destí de la formació. El discurs d’Alberto Garzón també agrada a la gent que l’escolta i podria recuperar part del vot que ara mateix sembla que li pren Podemos i, fins i tot, atraure antics votants socialistes que farts de corruptel·les, buscarien refugi en formacions situades més a l’esquerra.  

Fins i tot els socialista Pedro Sánchez podria fer millorar les perspectives electorals del partit si, finament, articula un discurs coherent vencent les contradiccions que l’han caracteritzat fins ara.

Dilluns, Pedro Sánchez va llançar la que, fins ara, segurament ha estat la seva mesura estrella: derogar la reforma constitucional que es va aprovar en els darrers temps del govern de Zapatero que prioritzava el pagament del deute de l’Estat  (que tanta controvèrsia va crear) i fer-ne una altra que anteposin les mesures encaminades a pal·liar les mancances dels col·lectius més desafavorits.

Però tots tranquils, que no condeixi el pànic! Encara en veurem de tots colors i la truita sé li poden donar moltes voltes. L’important és tenir la paella pel mànec (no ve al cas, però com estava parlant de truites...)    

EL NUS GORDIÀ

¿No teniu la sensació de que el tema de les relacions entre Espanya i Catalunya cada dia s’embolica més?

En lloc de construir ponts que facilitin el diàleg, passa tot el contrari: les poques passarel·les que hi queden, s’estan volant.

Tot va començar amb la tossudesa del govern central de voler impedir que Catalunya celebrés una consulta sobiranista. Es clar que hi ha qui opinarà que si els catalans no l’haguessin volgut fer, res del que h passat des de llavors, hauria passat. Bé, són punts de vista diferents.

¿Quin problema hi havia per impedir –de la manera que s’ha fet- que es celebrés el referèndum? Si d’un bon principi s’hagués permès fer-lo, ja faria dies que el tema s’hagués acabat. Fixeu-vos sinó en d’altres referèndums independentistes que hi ha hagut: Escòcia Quebec... D’acord que de tant en tant es torna a incidir, però mentre passen anys sense que se’n torni a parlar. El problema arribarà si alguna vegada guanya el sí.

La situació a casa nostra ha estat del tot inversemblant. Mentre per una part s’enrocaven en voler-lo fer a qualsevol cost, l’altra, també s’enrocava anteposant la Constitució a qualsevol aspiració sobiranista, per molt que fos a l’empara del dret universal a decidir.  

Si al darrere de Rajoy estava empenyent l’ala dura del partit, a Mas l’empenyien ERC, l’ANC, Òmnium i l’ambició de poder. Si un parlava de diàleg sense condicions, però d’entrada i de sortida era dir no a tot, per a l’altre només li valia un si o si... Així no es podia anar en lloc.

Quan el Tribunal Constitucional va fallar en contra de la consulta, Mas va veure les orelles al lloc i en contra del que li suggerien la resta de partits i associacions del bloc sobiranista, de forma unilateral, es va inventar una pseudoconsulta sense cap tipus de valor jurídic per a que, aquesta vegada, des de Madrid no es pogués recórrer i suspendre. Però ni així. El govern la va tornar a portar al Tribunal Constitucional i aquest, en una decisió més política que jurídica (tal com ens té acostumats) va decidir tornar-la a suspendre.

El govern català només tenia dos sortides: retirar-se del joc o seguir endavant. Descartada la primera opció, es va optar com a única sortida la segona. I la consulta es va fer tot i els rumors (infundats o no) que vindria la Guardia Civil o l’Exèrcit a impedir-ho. També va semblar per uns dies que podria ser el propi cos dels Mossos d’Esquadra que, seguir ordres de la fiscalia, impediria realitzar la consulta.

Finalment el 9-N es va poder votar. Això sí, sense més valor que el simbòlic, encara que va servir per a una altra cosa: per a poder quantificar el vot independentista d’una forma molt més exacta que a una manifestació.

En aquell moment s’hauria pogut tancar el tema, però el Govern Central s’ha entestat de que no sigui així i tan s’ha obstinat, que, finalment, el Fiscal General de l’Estat (home de confiança del PP), amb el suport dels principals fiscals de sala (segurament pro PP), ha decidit querellar-se contra Mas, Ortega i Ridao.

I algú es preguntarà: I la resta de càrrecs? I els diputats del Parlament? –què són els que van aprovar fer la primera consulta-  

De moment, els d’ICV-EUA, ja s’han autoinculpat i, amb tota seguretat, s’iniciaran recollides de signatures entre la ciutadania per a fer el mateix, encara que l’experiència em diu que la campanya no tindrà cap efecte. També s’ha aconseguit que els socialistes catalans critiquin la forma de fer i que qui fora president de la Generalitat, José Montilla recolzi a Mas.

No vull pensar si finalment s’acaba dictant una sentència contraria a Mas i la resta. El recolzament al govern per part del poble català pot arribar a ser monumental. Fins i tot aquells que hem estat criticant a Mas i CDC, en un cas extrem, podem posar-nos al seu costat.

Uns dies abans del 9-N es volia evitar com fos el xoc de trens... Després d’aquell dia, tot fa pensar que el xoc de trens serà inevitable, encara que un dels trens s’haurà reforçat amb diversos vagons més representant el poble.

La historia ens explica que ni Alexandre el gran va poder desfer el nus gordià i que el va acabar tallant amb la seva espasa. Qui serà el nostre particular Alexandre el Gran? Des del meu punt de vista només hi veig una solució: eleccions quan abans millor per a canviar els protagonistes actuals.