TEMOR DE QUEDAR AÏLLATS?

Quasi perdut entre les pàgines del Periódico de diumenge hi vaig trobar el següent titular:

Iceta s’ofereix al ‘Sí es pot’.

Mentre d’altres partits de l’esquerra catalana, partits de sempre, però també d’altres acabats d’arribar al panorama polític miren de configurar una llista conjunta que contraresti  l’exclusiva idea d’una Catalunya independent, en front d’una Catalunya que defensi els drets de la ciutadania, entre ells, el de decidir. Per a entendre’ns, seria una candidatura més social que independentista, una candidatura formada per partits d’esquerra que no volen caminar de la ma de Convergència, però tampoc d’Esquerra.  

La candidatura en qüestió, a la que el Periódico anomena Si es pot, però que encara no té nom, estarà formada, en principi, per ICV-EUA, Podem i Procés Constituent. Les CUP no s’hi volen integrar i tot indica que concorreran a les eleccions del 27-S en solitari.

Però de moment cap contacte amb el PSC, i d’això es queixa Iceta. El primer secretari del PSC i, de moment, candidat socialista a la presidència de la Generalitat, segur que llegeix el Periódico y, per tant, va veure (i estudiar detengudament) el resultat de la consulta que va publicar aquest  rotatiu la setmana passada i on el PSC treia uns paupèrrims resultats.

No cal ser un analista polític per adonar-se’n d’aquest fet: el PSC, a hores d’ara és un partit en caiguda lliure. Per no tenir, no té ni un líder carismàtic (Iceta és un líder temporal que sap que té el càrrec supeditat a un resultat digne i a l’arribada d’algú amb més carisma que ell)

D’aquestes declaracions es desprèn que Iceta (i cal pensar que la cúpula actual del partit)sospiren per integrar-se en aquesta candidatura. Però anar-hi té un cost: estar a favor del dret a decidir, cosa que, com sabeu, els dogmàtics del PSC rebutgen contundentment.

Així, tot depèn de que, per a les altres formacions, finalment, estar a favor o no del dret a decidir no sigui un requisit indispensable. Només així tindria cabuda la gent del PSC. Ja sabeu que en política tot està per veure i tot és possible i sinó, només cal mirar els pactes que s’han configurat a les Terres de l’Ebre després de les municipals.

La maniobra que vol fer Iceta, ja la vaig suggerir jo fa més d’un any a la persona que encapçalaria la candidatura del PSC d’Amposta (per aquell temps encara no sé sabia qui) Quan encara faltava més d’un any per a les eleccions municipals, vaig aconsellar als meus companys de partit que miressin d’arribar a un pacte amb ICV per anar junts a les eleccions i fins i tot els hi vaig dir que fossin generosos i que si calia, cedissin el primer lloc de la candidatura algun ecosocialista.

Pel que sé, la primera part (la de concórrer junts) es va intentar, però, segons les informacions que disposo, quan això va passar, els d’Iniciativa ja tenien les negociacions molt avançades per a integrar-se a la candidatura d’Adam Tomàs, com així va ser.            

LA MALA EDUCACIÓ

Les darreres eleccions municipals del 24 de maig han posat de manifest la mala educació que tenen alguns polítics quan van resultar perdedors.

Segurament els dos exemples més clars les personifiquen Esperanza Aguirre per una part i Rita Barberá per l’altra.

Esperanza Aguirre va estar durant tota al campanya fustigant Manuela Carmena, la candidata deAhora Madrid, llista vinculada a Podemos. Però quan l’evidència es fa realitat, s’haurien de guardar els formes i l’Espe no ho va fer.

Durant la campanya era evident que la llista de Manuela Carmena trauria un grans resultats, però potser ningú esperava que tan bons, fins el punt de quedar-se a només un regidor del PP. A partir d’aquí, l’Espe, va començar a moure els seus tentacles, esperant que algú s’hi deixés enredar. Però ningú va caure al seu parany que no era un altre que, primer, ser l’alcaldessa electa de Madrid i, segon, en el cas de no poder-ho ser, si, al menys, formar part de l’equip de govern.

Durant el ple d’investidura és habitual que puguin intervenir els portaveus de la resta de partits que, en el seu discurs, solen traçar les línies mestres de com es pensa actuar durant els 4 anys de legislatura. Solen ser discursos políticament correctes, carregats de bones intencions i, sovint de ma estesa cap a l’alcalde i del seu equip. El de l’Espe, no. Esperanza Aguirre va aprofitar el seu torn para tornar a carregar contra Manuela Carmena. Deplorable.

Però com amb això no en tenia prou, sembla que els becaris de l’Aguirre van remenar per les xarxes socials esperant algun drap brut en el passat dels candidats de Ahora Madrid. I els van trobar. Van haver de retrocedir 4 anys fins el 2011, per a trobar uns tuïts comprometedors en el compte del Regidor de Cultura Guillermo Zapata i fins i tot el de Participació Ciutadana i Transparència Pablo Soto. La pregunta és: No ho podrien haver dit abans? Segurament ho van fer en el moment que més mal podia causar.

A Rita Barberá també sé la coneixia el suficient com per a que no ens estranyéssim massa de la seva actitud. Només cal recordar les Falles d’aquest anys quan va fer befes als familiars de les víctimes del Metro de València. Falta d’elegància, però sobre tot una falta d’educació monumental. Però tal vegada no era el que semblava, coneixen com es coneixia per tota València la seva addicció per la ginebra, igual aquell dia anava una mica més carregada del que hi solia anar normalment.

Rita, a diferència de l’Espe, ja ni es va presentar a la presa de possessió del nou alcalde de Compromís Joan Ribó. Va renunciar a l’acta per a no haver de veure com sé li entregava la vara d’alcalde.

Hi ha qui diu que la vara d’alcalde l’entrega el sortint. No té perquè. També la pot lliurar el president de la mesa d’edat i que és el més gran d’edat entre tots els regidors electes.

Així va passar a Amposta. Mentre José Tomás Reverté va ser el president de la mesa, Miquel Subirats com a regidor més jove, va exercir de vocal. Va ser el primer qui va fer entrega de la vara al nou alcalde Adam Tomàs.

Mentre, a primera fila, els dos anteriors alcaldes Joan Maria Roig i Manel Joaquim Ferré, acompanyats de els seves respectives esposes i Josep Gil, que va ser el primer alcalde democràtic després de la dictadura de Franco.

Potser el protocol de l’Ajuntament així ho tenia previst, però no veig el motiu del perquè les esposes dels exalcaldes havien de tenir un lloc de més privilegi que altres exregidors relegats a les fileres posteriors.

No obstant, la polèmica de la jornada va tenir com a protagonistes a Manel Ferré i la seva esposa que se’ls va poder veure riure de forma molt distesa.

Aquesta actitud contrasta i molt amb la que va protagonitzar el mateix Ferré hores abans de l’acte durant la recepció d’un grup d’empresaris xinesos a la seu del Consell Comarcal on va mostrar un semblant trist i abatut.

De que reien? No sé si ho sabre mai del segur, però és un comportament lleig que també demostra la seva mala educació.  

TANT DIFERENTS SOM?

Mal que ens pesi, el PP tornarà a guanyar per les Espanyes. Tot i la forta davallada que patirà, encarà serà la primera força política a la majoria de les autonomies i de les grans ciutats. Només cal mirar les enquestes sobre la intenció de vot per adonar-se’n.

En canvi, un PSOE força renovat (Àngel Gabilondo a la comunitat autònoma de Madrid, Ximo Puig, a València, Antonio Miguel Carmona a l’ajuntament de la Vila i Cort, etc.) l’única cosa que aconseguiran és aturar la caiguda lliure que pateix el partit arreu del Regne.  

Ho he explicat més d’un cop i ho continuaré fent. Si el PP, tot i baixar, continua guanyant es deu, principalment, a dos factors:

-A l’efecte dels votants fidels, què són aquells que malgrat la corrupció destapada i els casos evidents que encara no han sortit a la llum, continuaran votant-los, per què a qui, sinó?

-La fragmentació del vot de l’esquerra. La creació de nous partits, bona part d’ells sorgits del moviment 15-M o de plataformes ciutadanes com la PAH diversificaran molt el vot de l’esquerra que, encara que conjuntament puguin representar una majoria, a la pràctica serà molt difícil arribar a pactes de govern.

L’exemple d’Andalusia. Quan ja fa quasi dos mesos de la celebració de els eleccions andaluses, Susana Díaz, encara no ha aconseguit que els diputats electes l’elegeixin con la nova presidenta de la comunitat, tot i les aproximacions i les concessions que sembla que ha fet.

Però desgraciadament, en política no sempre prevalen els interessos dels ciutadans. Sovint (per no dir sempre), són els polítics els que marquen les pautes buscant el seu propi benefici. De no arribar aviat a un pacte, igual es tenen que tornar a convocar eleccions... Trist, però possible.

El PP, C’s i prou. En aquest moments només hi ha dos partits que es poden considerar de dreta: PP i C’s. El desgast dels populars beneficia als de Rivera per sobre dels altres partits.

En canvi, els vots perduts pels tradicionals partits de l’esquerra (PSOE i IU o el PSC i ICV-EUA a Catalunya) van a parar principalment a Podemos, però en canvi, a Catalunya, a part de les CUP, a quasi totes les poblacions més grans, ha sortit al menys una alternativa d’esquerres... I si, a més, tenim en compte que ERC també es situa ideològicament a l’esquerra, l’opció de vot es dispersa considerablement.

Arribat a aquest punt és quan formulo la pregunta que he fet al títol de l’entrada: Tant diferents som? Com sabeu sóc socialista per convicció. A part de catalanista i fins i tot, en alguns moments de debilitat, independentista. Normalment he votat al PSC, però no sempre (potser estic revelant un dels meus secrets...) Tampoc descarto en un futur votar a d’altres partits si el PSC no fa un canvi de rumb significatiu.

Permeteu-me que no declari obertament amb quin partits he fet el salt als socialistes, però n’hi ha més d’un. Sempre estic parlant de partits d’esquerres, per tant, si algú havia pensat que podria haver votat mai el PP o CiU, ja ho podeu eliminar del vostre imaginari.

Què vull dir amb això? Què des del meu punt de vista no som tan diferents, sobre tot els que formem part de les bases. Per tant, què ens impedeix pactar per a fer fora a la dreta? Les formes de les cúpules? Si és així, potser el problema és dels que dirigeixen els partits, d’aquells que ocupen durant anys llocs de responsabilitat, ja sigui als ajuntaments, parlaments o de partit.

Llavors, potser el problema són ells i aquells que els hi riuen les gràcies i permeten que es mantinguin. Si és així, la solució és clara: limitar estatutàriament els mandats dels líders (tal i com ho tenen les CUP) i, també, no deixar que vagin alternant càrrecs amb la finalitat de perpetuar-se.

El polític ha de ser vocacional. Quan una persona fa de la política una professió, directa o indirectament, està fent mal a la societat a qui diu representar. 

INQUIETANT PRONÒSTIC

Aquest matí, la Cadena SER, ha donat els resultats de la darrera enquesta d’opinió sobre unes hipotètiques eleccions generals.

Segons aquests resultats, a dia d’avui, s’emportaria la victòria el PP, seguit del PSOE, en tercer lloc C’s i en 4 Podemos. Les quatre forces s’emportarien aproximadament el 80% dels vots, per tant, la distància entre Podemos i la resta és molt gran.

Anem per parts. Encara que a priori sembli estrany que, tot i les polítiques antisocials i antieconòmiques (respecte als ciutadans, no així sobre les grans empreses) que està portant a terme el PP (22%), però sobre tot, dels casos de corrupció que han afectat, que afecten i que segur que afectaran el partit que governa Espanya, encara, a dia d’avui guanyaria les eleccions, la raó és ben senzilla: tos els partits tenen un vot molt fidel malgrat les males polítiques que puguin portar a terme.

També s’entén per la gran davallada soferta per l’altre gran partit, es a dir, el PSOE (21%). Tot i guanyar 2 punts respecte al darrer sondeig d’opinió, el partit que ara mateix encapçala Pedro Sánchez, a hores d’ara, encara no remunta el suficient com per a erigir-se en una autèntica alternativa de govern.

Aquí, permeteu-me que em salti l’ordre i, abans de parlar del C’s ho faci de Podemos (17,9%) Amb els resultats a la ma, Podemos s’està desinflant com un globus. Si només fa uns mesos se situava virtualment com la segona força política, la darrera enquesta ja el situa com a quarta. I quin es el motiu? Des del meu punt de vista per cometre l’error més gran que poden cometre els polítics: la manca de coherència. Fa uns mesos semblava que, amb els seves propostes s’havien de menjarel món. Què les seves polítiques anaven encaminades a resoldre la majoria dels problemes que plantegen els ciutadans de base. Semblava que donarien la volta al sistema com aquell que li dona la vota a un mitjó, però tal com han anat passant els dies també han anat moderant el seu discurs a al recerca del centre polític que sembla ser que és la panacea, ja que tots els partits diuen aspirar al mateix. El gest de Pablo Iglesias (II) de lliurar al Rei la sèrie completa de Joc de Trons en DVD, fa ver que s’emportés dures crítiques per part de l’opinió pública.

Ara sí, parlem de Ciutadans (19,4%) Cal imaginar-se la política espanyola com si es tractés de gots comunicants, però en lloc de que quan se’ls tira un líquid, tots arriben a la mateixa altura, en aquest cas, mentre uns baixen, els altres pugen. Aquest comportament es deuria a alguna llei de la física que ara mateix no sabria explicar. C’s està de moda i recull molt de vot, per una part de que tenia prestat el PP i que ara estan farts i fastiguejats del PP i per l’altra de UPyD, un partit que sembla que va a la deriva.

El que està per veure és quin futur depara a C’s. Si li passarà el mateix que a Podemos i tal com a s’ha inflat, després es desinfla o bé es consolida. Jo crec que, si fa o no fa li acabarà passant el mateix que Podemos i quan els votants se’n adonen de la veritable naturalesa del partit, sé sentiran enganyats.

Es clar que em puc equivocar i no seria la primera vegada que ho faria amb C’s. Quan van entrar al Parlament català vaig predir que desapareixeria en una legislatura i fixeu-vos quina és la situació actual.

La sort de C’s dependrà molt dels futurs pactes de govern que pugui establir. Si pactem amb el PP quedarien al descobert el que ara no deixen de ser simples sospites: que totes dues formacions comparteixen una mateixa ideologia.  

Si atenem els resultats del sondeig, el panorama polític més immediat es preveu força complicat sense una força política que pugui, al menys, obtenir una clara victòria. I no estic parlant de majories absolutes. Simplement d’una majoria àmplia que permeti governar amb suports puntuals d’altres partits. Establir un acord de govern entre dues formacions amb resultats semblants, l’intueixo complicat. Tan complicat con el futur d’Espanya.          

L’OBSERVATORI DE LA CADENA SER

La Ser va fer públic ahir el baròmetre de febrer sobre la intenció de vot en unes hipotètiques eleccions generals. L’anterior l’havia fet al gener.

En un mes pocs canvis significatius hi poden haver, no obstant, n’hi ha un que crida l’atenció: el fort increment de Ciutadans/Ciudadanos (C’s) La resta de partits, si fa o no fa segueixen allà on eren el mes anterior.

Segons l’enquesta, les eleccions les guanyaria Podemos/Podem amb un 24,6% dels vots (per 27,5% del mes anterior), seguit pel PP amb un 22,5% (24,6%), la tercera força seria el PSOE amb un 19,5 (19,0%), seguida de C’s que com ja he explicat és la força que més puja i passa del 5% el mes de gener al 13,4 al febrer: en canvi UPyD, una força semblant ideològicament a C’s passaria del 5,5% al 3,3%. Finalment (i per no avorrir-vos més amb xifres), a IU la votaria un 3% (3,7%)

Com sempre es diu en aquests casos, a les enquestes se’ls hi té que donar el valor que tenen i no agafar-les com una ciència exacta. Això sí, solen marcar tendències i és el que s’ha de valorar.

Segons el màxim responsable de l’enquesta, C’s prendria votants de Podemos, PP y d’UPyD majoritàriament i no tant de la resta de forces polítiques. Tal com va dir anit el Gran Wyoming a l’Intermedio, del PSEO no pren vots perquè no en té...

El que sembla clar és que el PSOE no vol guanyar les eleccions, ni tant sols fer un paper digne. El que està passant al partit a Madrid (PSM) en seria una clara mostra. L’actitud de Carmona (el candidat a l’alcaldia) tampoc ajuda gens i fins i tot crea suspicàcies en una part de l’electorat. Mantenir-se neutral en moments determinants diu molt poc a favor d’un polític. Sé li podria aplicar allò de nedar i guardar la roba o, en castellà i molt més propera estar entre Pinto y Valdemoro.

En mig de tot aquest enrenou, Pedro Zerolo s’ha postulat per a ser ell qui dirigeixi la branca del partit socialista a Madrid. No sé si està o no recuperat del càncer que va patir tems enrere, però és un personatge amb prou carisma com per a poder competir dignament per la presidència de la Comunitat. No seria cap idea descabellada proposar-ho seriosament.

En canvi, des de la direcció del PSOE s’aposta més per l’exministre de Zapatero Ángel Gabilondo (germà de l’eminent periodista Iñaqui Gabilondo, el iaio dels quals era d’Horta de Sant Joan) Des del seu vídeo-blog, Iñaqui, sense dir noms, va desaconsellar el seu germà que acceptés ser el cap de llista. No obstant, sembla que el seu germà s’ho està rumiant abans de respondre a la direcció nacional del PSOE.

Ara mateix estem a 3 mesos de les eleccions municipals i, si fa o no fa a 9 (previsiblement) de els generals. Com diuen els castissos, encara hi ha molta tela per tallar, però caldria anar espavilant-se. Però en aquests pocs mesos no es pot pretendre fer la feina que no s’ha fet durant els darrers anys. Des de l’època del final de govern Zapatero on van començar els despropòsits, fins a l’actualitat, es pot afirmar sense por a equivocar-se que el PSOE els ha anat acumulant (els despropòsits) de forma continuada i sense descans.    

LES ENQUESTES DEL CIS

El CIS va donar a conèixer dimecres les enquestes electorals. Per a la immensa majoria dels mitjans de comunicació, columnistes i articulistes, la notícia va ser que, per primera vegada,Podemos superava al PSOE en intenció de vot.

A mi, en canvi, em crida més l’atenció que després de tot el que ha passat en aquest país durant els darrers 3 anys, sigui el PP el que ocupi el primer lloc.

Què més haurà de fer-nos el govern de Mariano Rajoy para que els espanyols li perdin la confiança de forma definitiva?

És cert que el PP ha patit una considerable davallada, però és possible (com opinen molts) que hi hagi un vot ocult que, presumiblement els votarà a les properes eleccions de la tardor.

El govern popular, porta tres anys mentint, retallant drets socials i laborals, retallant o congelant salaris i pensions públiques, fent reformes laborals contràries als drets dels treballadors, fomentant els contractes brossa, etc.

Però no només això. Els casos de corrupció que li han esclatat a la cara durant aquests darrers anys i que li venien d’abans, sembla ser que, els seu electorat, ho veu com una cosa normal. Fins i tot consideren a Bárcenas com el principal artífex, com si ell tingués la suficient influència per a que les administracions governades pel PP contractessin empreses de l’entramat de la Gúrtel.

A sobre, tenen la cara dura de dir que Bárcenas va ser-ne el culpable de tot! I els altres tresorers? És que ja ningú recorda el cas Rosendo Naseiro? A veure si al final ens faran creure que els tots els tresorers del partit actuen pel seu compte i risc...

El PP hauria de patir el suficient desgast com per a ser, al menys, la tercera opció política en intenció de vot. Per suposat, molt pel darrere del PSOE, tot i reconèixer que a Andalusia sobre tot, però també casos aïllats a Catalunya, també s’han vist esquitxats per la corrupció.

Tornant a Podemos, es diu d’aquesta formació aglutina el vot útil de l’esquerra. Hi discrepo. És molt més complicat que aquesta afirmació tan simplista. És cert que Podemos deu la seva força als desencantats amb el PSOE i EU, però també a molts d’altres que no votaven a aquestes dues formacions, al menys durant els darrers anys. Una bona part d’aquests provenen de l’anomenat moviment del 15-M, que van ser els primer en alçar la veu contra les mesures que va aplicar el PSOE al començament de la crisi.

Però també diuen que es decanten per Podemos votants històrics de la dreta espanyola cansats de tanta corrupció.

És curiós que els votants del PP de sempre afirmen adonar-se’n dels casos de corrupció del PP, mentre que els seus dirigents prefereixen mirar cap a un altre costat i passar totes els responsabilitats a unes poques persones, encara que, ens alguns (pocs) casos, s’hagin vist esquitxats gent molt propera a la direcció del partit.

Què el PP es mantingui com a primera força política en intenció de vot, és per a mi, una clara mostra de la ignorància d’una gran massa d’espanyols.

Evidentment aquesta afirmació es pot extrapolar perfectament a Catalunya, només canviant les sigles del PP per les de CDC.  

LA CONVENCIÓ DEL PSOE A VALÈNCIA

Per a tots els partits politics, ha arribat l’hora d’enllestir les estratègies per a un any que serà dens: municipals, autonòmiques a bona part de les comunitats i generals.

Si abans ja necessitaven fer un esforç extra, ara, amb la irrupció de Podemos i d’altres nous partits com Guanyem, Procés Constituent, etc. els hi caldrà superar-se per mirar de no perdre pistonada. La qual cosa, a priori, sembla difícil que no passi, ja que els partits tradicionals, per un o d’altre motiu, estan patint un fort desgast.  

Amb un PSC en hores baixes, moltes de les possibilitats del PSOE d’obtenir un resultats acceptables, passen per València. Segurament per això s’ha vet a la ciutat del Túria la convenció del partit que lidera (al menys en teoria) Pedro Sánchez.

A diferència de la convenció del PP que es va fer el cap de setmana anterior, les referències del líders socialistes cap a Podemos, van ser mínimes. Un dels pocs que ho va fer (per no dir l’únic) va ser el president d’Astúries Javier Fernández. Per a la resta, el rival a batre és el PP.

El PSOE es va presentar a si mateix com l’única alternativa seriosa d’esquerres davant del que consideren actituds demagògiques de la resta dels partits que pretenen ocupar l’espai on, històricament, ha estat el partit que va fundar Pablo Iglesias a finals del segle XIX.

Però difícil ho tenen. La majoria d’aquells que van votar l’opció socialista l’any 2011 estan molt dolguts amb les decisions que va prendre Zapatero en les darreries del seu mandat.

Va ser Zapatero que atenen les consignes de la Troika va apujar l’IVA i l’IRPF, va rebaixar el sou als treballadors públics i va començar amb les primeres retallades. Després va arribar el PP i ho ha fer molt pitjor, però el mal ja estava fet.

Tot i això, els més fidels, encara que estiguin en desacord amb el paper que ha fet el PSOE d’aquest darrers 4 anys, el seguiran votant, però no tots. Com tampoc no votaran al PP tots aquells que van confiar que el partit de Rajoy trauria Espanya de la crisi.

I tots aquests milers de vots (segurament milions), hauran d’anar a parar a algun lloc, seran pocs els que se’n aniran a l’abstenció. Anirien a l’abstenció sinó hi hagués alternativa, però, demagògica o no, d’alternativa n’hi ha.

Des les imatges de la concentració de Podemos dissabte a la Puerta del Sol (allà on van començar les concentracions del 15-m), vull destacar el clam majoritari que demanava un canvi. Ni més ni menys que el lema del PSOE per a les generals de 1982: Pel canvi.  

Llavors es va canviar en molts d’aspectes. Només en recordaré un però de prou important: gràcies a Ernest Lluch, la sanitat va passar a ser universal, es a dir, per a tots aquells que visquessin a Espanya. Darrerament la sanitat tendeix, cada cop més cap a la privatització o dit si ho voleu d’una manera molt més forta: la mercantilització del pacient.

A hores d’ara tot són especulacions i res es concretarà fins coneixes els primers resultats. Però que la política espanyola pot patir un tomb important, sembla més que provable. Però com diu el PSOE, el rival a batre (al menys ara) és el PP.        

LA CONVENC(OBSESS)IÓ DEL PP

El passat dissabte, el PP va celebrar una convenció nacional  a Madrid. Més que una convenció semblava una obsessió, sobre tot cap a Podemos.

En lloc de presentar les novetats que inclouran al programa electoral d’enguany, els líders del PP es van passar criticant Podemos, l’únic partit que, ara com ara, sembla que li pot arrabassar la victòria electoral.    

Excepte Esteban Gónzalez Pons que va dir que anem cap a unes eleccions ideològiques, la resta de líders que van intervenir es van dedicar a airejar els draps bruts (si és que aquest qualificatiu és correcte) de la formació de Pablo Iglesias II.

Aquesta estratègia és el que s’anomena en política fer oposició de l’oposició, una tàctica molt usada pels partits que no poden oferir cap novetat a l’electorat.

¿Per què, pensem un moment, quines novetats ens pot oferir el PP quan en la darrera campanya electoral ens va oferir el oro y el moro i fins i tot la Lluna? Però el greu d’això és que no van complir cap ni una de les seves promeses, justificant-ho que es van trobar el país molt pitjor del que es pensaven...

Al PP el voten dos tipus de persones: els fidels, la majoria pertanyents a les classes alta i mitjana alta i els desenganyats del PSOE (encara que també cabria usar el terme enganyats)

Els fidels són aquells que passi el que passi seguiran votant a Rajoy i companyia. Aquells que diuen: A qui hem de votar sinó? No ens agrada ningú!

En canvi, els desenganyats, fins ara anaven pul·lulant d’allà cap aquí i d’aquí cap allà o el que és el mateix, de vegades votaven PP i d’altres PSOE, segons es desenvolupaven els fets.

La irrupció de Podemos, sembla que pot fer canviar el panorama polític espanyol. Ara, els desencantats del PP, aquells que esperaven que amb l’arribada dels populars trobarien feina i tres mil euros a la llibreta d’estalvis, se’n han donat compte de la gran farsa popular, però en lloc de retornar al punt inicial (o sigui el PSOE), es decanten cap a la formació de Pablo Iglesias II. Aquí no s’aplica aquella màxima que diu: més val dolent conegut que bo per a conèixer...

Podemos és com un meló per a obrir, com una platja verge... No obstant, la ciutadania prefereix anar cap a una aventura incerta abans que retornar a aquells que els han defraudat una vegada i una altra. I és que abans tenies molt poques opcions per a escollir amb garanties de poder girar la truita. En canvi, amb Podemos, tal com ha passat a Grècia amb Syriza, les possibilitats de guanyar les properes generals, són ben reals.

I és per això que els del PP s’ho veuen venir i els critiquen durament. I no només el PP, sinó també altres formacions com el PSOE i, fins i tot CDC a Catalunya.

Aquestes actituds deixen en molt mala situació a aquells que les practica. El govern ha de fer de govern i l’oposició ha de criticar al govern, fins i tot sense motius... Però quan govern i oposició critiquen a un partit que ni ha fet una cosa ni l’altra és perquè tenen por a perdre l’hegemonia política que han mantingut fins ara.      

GUANYA SYRIZA I ELS ULLS ES GIREN CAP A GRÈCIA

Rajoy va pronunciar una de les frases més celebres: Espanya no és Grècia... Brillant conclusió! Ni Grècia, ni França, ni Alemanya ni Marroc. Espanya és Espanya i Gràcies és Grècia, així de simple. Per tant, les eleccions greges s’han de llegir en clau d’aquell país i no són (ni molt menys!) extrapolables a la política espanyola. Fins i tot poso en dubte de que puguin influir, al menys d’una forma considerable en la decisió del votant d’aquí.

Tampoc s’ha de comparar el moviment Syriza liderat per Alexis Tsiparas amb Podemos, el partit liderar per Plablo Iglesias II. Fixeu-vos que quan parlo de Syriza, parlo de moviment, no de partit, ja que es tracta d’una coalició de partits de la denominada esquerra radical, encara que caldria matisar la denominació radical. En canvi, Podemos és un partit de nova creació que, al llarg del temps, ha anat moderant el discurs per tal d’adaptar-lo a la societat espanyola que, com ja sabeu, en gran mesura, ocupa l’espai considerat de centre. D’aquí l’obsessió de la majoria de partits per voler guanyar aquest espai i així atreure’s els votants que, hipotèticament, l’ocupen.

Sembla ser que, per molt malament que estiguéssim aquí (què hi estem!), a Grècia estan molt pitjor. Fa uns anys vaig conèixer a una jove grega que vivia (crec recordar) a l’Ampolla i que parlava un català prou correcte. Li vaig preguntar si era cert que a Grècia estaven tan malament com es deia i em va contestar que sí.      

Segons els resultats provisionals, la formació liderada per Alexis Tsiparas hauria obtingut 149 escons, a 2 de la majoria absoluta, amb un 36,3% dels vots. Cóm és possible que amb un percentatge tan baix s’estigui tan prop de la majoria absoluta? Penseu que, segons la llei d’Hondt, la majoria absoluta es situa al voltant del 42% del vot. A Grècia és possible perquè al guanyador sé li regalen 50 escons extra, d’aquí que a Nova Democràcia, el partit que fins ara ostentava el govern de la nació, hagi baixat considerablement en nombre de diputats quan no ha perdut pràcticament vots respecte les anteriors eleccions.

La davallada més important l’han patit els socialistes del PASOK, un partit que s’ha caracteritzat pels lideratges de la família Papandreu i que va governar els hel·lens durant diverses legislatures. Segurament, aquests decents de vots (traduït, evidentment en escons) es deu a dues coses: primera i principal perquè el vot popular que abans votava socialista, ara se’n ha anat a Syrizabuscant la solució als seus problemes econòmics. Cal recordar que a Grècia, la classe mitjana ha desaparegut pràcticament del mapa. Però també pel suport que han donat en aquesta darrera legislatura a la dretana Nova Democràcia en el que es va denominar la gran coalició.  

Aquest punt si que hauria de servir d’exemple al PSOE si, en el cas de guanyar Podemos, acabessin formalitzant un pacte de govern amb el PP. Segurament, a les properes eleccions, el partit que ara lidera Pedro Sánchez, acabaria desapareixent del mapa polític espanyol i és que els electorats fidels d’esquerres i de dretes són molt diferents: les dretes perdonen els pecats dels seus dirigents, mentre que els d’esquerres els hi solen passar factura.

Per aquest motiu, el votant tradicional del PP, de forma majoritària, el tornarà a votar a les eleccions d’aquest any (segons les enquestes que s’estan fent), a pesar dels casos de corrupció i de les retallades en tots els camps. Mentre que els socialistes no remunten ni amb el canvi de líder ni tant sols d’estratègies. Les classes populars no obliden que va ser Zapatero qui va començar amb les retallades aplanant així el camí de la dreta cap el poder.

De no ser així, no s’entendria l’ascens, tan de Podemos, com d’una sèrie de partits dels que, ara sí, composarien l’esquerra radical, com per exemple Guanyem (Ganemos), liderat per l’exactivista Ada Colau.  

DALTABAIX ELECTORAL

Durant els darrers dies, diferents diaris han publicat enquestes d’opinió sobre els resultats electorals que es donarien ara mateix de fer-se les eleccions. Mentre el Periódico (GESOP) es centra més en les eleccions autonòmiques, la del Mundo (SIGMA 2) ho ha fet sobre les generals.

En tots dos casos la formació de Pablo Iglesias II (Podem/Podemos) aconseguiria uns resultats extraordinaris provocant un daltabaix electoral. Mentre a Catalunya quedaria com a tercera força política només pel darrere de CiU i ERC, en cas d’unes eleccions generals, assoliria el primer lloc, tant al global d’Espanya com a Catalunya. Per tant, a Catalunya, es tornaria a donar la constantde la majoria d’eleccions: el ciutadà seguiria votant diferent segons fos l’àmbit electoral.    

Segons l’enquesta del Periódico, en el cas de fer unes eleccions plebiscitàries, la suma d’escons de CiU i ERC, seria superior (entre 5 i 8) de presentar-se en llistes separades que no si ho fessin en una llista conjunta.

Els resultats del Mundo reflecteixen un ascens extraordinari de Podemos que guanyaria les eleccions amb més d’un 28% dels vots, triplicant els resultats de les darreres europees. Segon quedaria el PP amb més del 26%, mentre que en tercer lloc quedaria el PSOE amb una mic més del 20%. UPyD i IU patirien una notable baixada. Segons les interpretacions que fan, una tercera part del vot que arreplegaria Podemos vindria d’antics votants del PP.

Però tranquils. No cremeu encara les naus que queda molta tela que tallar... Sóc del parer que encara poden passar moltes coses. Sabeu que un dia d’aquest es crearà a Catalunya la nova formació Nova Esquerra Catalana (NeCat) que aglutinarà una bona part dels vots dels desencantats votants socialistes i, per tant, restarà volts a d’altres formacions com ERC.

A Espanya és previsible una remuntada d’IU. Després de la renúncia de Llamazares, tot indica que serà Alberto Garzón l’encarregat de dirigir el destí de la formació. El discurs d’Alberto Garzón també agrada a la gent que l’escolta i podria recuperar part del vot que ara mateix sembla que li pren Podemos i, fins i tot, atraure antics votants socialistes que farts de corruptel·les, buscarien refugi en formacions situades més a l’esquerra.  

Fins i tot els socialista Pedro Sánchez podria fer millorar les perspectives electorals del partit si, finament, articula un discurs coherent vencent les contradiccions que l’han caracteritzat fins ara.

Dilluns, Pedro Sánchez va llançar la que, fins ara, segurament ha estat la seva mesura estrella: derogar la reforma constitucional que es va aprovar en els darrers temps del govern de Zapatero que prioritzava el pagament del deute de l’Estat  (que tanta controvèrsia va crear) i fer-ne una altra que anteposin les mesures encaminades a pal·liar les mancances dels col·lectius més desafavorits.

Però tots tranquils, que no condeixi el pànic! Encara en veurem de tots colors i la truita sé li poden donar moltes voltes. L’important és tenir la paella pel mànec (no ve al cas, però com estava parlant de truites...)    

FINS EL ‘MÉS AMUNT’

No és casualitat que Podemos es situï com a la primera opció en intenció de vot per part dels ciutadans espanyols, ni que, per primera vegada el PP quedi pel darrere del PSOE.

Aquestes dades es reflecteixen a una enquesta que va fer l’empresa Metroscopia per al diari el País. Així, mentre la formació de Pablo Iglesias II obtindria el 27,7% dels vots (recordo que és en intenció directa), el PSOE es quedaria en un 26,2 i el PP recularia fins un 20,7. Segons els resultats del sondeig, tant IU com UPyD baixarien considerablement en detriment de Podemos (3,8 i 3,4 respectivament)

Sembla prou clar que el que demana la societat és un canvi de manera de fer política, farts de tants de casos de corrupció com hi ha agut, sobre tot, en els darrers anys. Encara que molt possiblement hauria de dir que s’han destapat ens els darrers anys, ja que molts d’ells fa anys que van començar sense que ningú se’n volgués assabentar.

Dissabte al programa de la Sexta, la Sexta Noche, Javier Nart (UPyD) va preguntar una cosa als representants del PP i el PSOE: Si aquests partits mai havien denunciat un cas de corrupció.  

És fa molt difícil creure que ningú dels dirigents dels partits (PP, PSOE, però també Convergència, per exemple), no sabessin res de finançament irregular, ni de caixes B, ni de coses paregudes. El PP es va gastar quasi dos milions d’euros en reformar la seva seu central del carrer Gènova de Madrid... I ningú va preguntar d’on sortirien? A part d’espavilats, deuen de pensar que la resta dels ciutadans som babaus.  

A sobre (he dit sobre?) ahir va sortir la Dolores de Cospedal, secretaria general del PP, dient que el seu partit ha fet tot el que ha pogut en el tema dels casos de corrupció que els han esquitxat...Vamos hombre! (o mujer, en aquest cas) Un cop més ens intenten enganyar. Però sempre hi ha(sobre tot els seus votants més incondicionals) qui se’ls creu!  

Evidentment que no ho han fet tot! D’haver-ho fet, en aquell partit només quedarien els militants de base (i potser no tots)

D’haver fet tot el que està a les seves mans, l’exsecretari general Javier Arenas, hauria estat cessat, com l’alcaldessa d’Alacant Sonia Castedo, a qui només sé li exigeix que no repeteixi l’any que ve.

Però a part dels declarats culpables (Jaume Matas i Carlos Fabra, per exemple), i la llarga llista d’imputats, després venen els que ho sabien i callaven. Ja sabeu que és poc pecar per acció o per omissió. Si un roba per a un altre i aquest n’és conscient i no diu res, el segon és tan culpable com el primer. Aquesta tercera llista seria tan llarga com la segona i hauria d’incloure a Rajoy i Cospedal com a mínim.

Han estat moltes les vegades que he demanat la dimissió de Rajoy. És incomprensible que tot el que ha passat dintre del seu partit, a part d’incomplir sistemàticament el programa electoral amb el que va concórrer a les eleccions de 2011, encara no ho hagi fet.

Certament va demanar perdó amb la boca petita, però tal i com li van recordar els portaveus de l’oposició, amb això no n’hi ha prou. Però un podria pensar que això només sé li diu des de l’oposició i que té la casa controlada. Sembla que no és així. Segons expliquen a l’Intermedio de la Sexta, diaris afins com ABC i la Razón també li demanen que plegui. Fins i tot Aznar (el seu mentor) li deu de demanar en privat, tal i com a ell li agrada fer les coses...

Però no voldria acabar sense parlar de l’Esperanza Aguirre. És difícil trobar una persona amb tot el país que tingui la cara tan dura com té la lideressa. També en vol fer creure que ella no sabia res del que estava passant al seu costat. Va nomenar a Granados y a López Viejo, a part del Güemes (espòs de la Andreita Fabra, la filla de D. Carlo di Castilloni)i ens vol fer creure que ella està immaculada...

Potser no se’n vulgui recordar de com va accedir a la presidència de la Comunitat de Madrid, aquell dia que Tamayo i Sáenz es van absentar de l’hemicilce i després es va saber que estaven confinats a l’habitació d’un hotel pagada per un empresari de l’entramat de la Gürtel. Però així va ser.  

Només entenc que si una persona diu que és aliena a la corrupció tot i que n’està envoltada és perquè, de fet, ella és la corrupció. Esperanza Aguirre és la corrupció! Real com la vida mateixa.

EL CIRC DE LA POLÍTICA

A casa fa temps que ho diem: Si riurem fins que arribi el 9-N!

Però de vegades ja no sé si riure o plorar. Si els pallassos fossin bons, sempre riuríem, però com són pèssims, normalment el sentiment que desperten és plorar.

Si de la situació catalana parlem, queda clar que la reunió entre Rajoy y Mas el 30 de juliol no va servir per a res, però per a res!! (vull remarcar-ho)

Escoltes a Rajoy i s’omple la boca dient que, per a parlar, sempre està disposat. Parlar de què? De futbol? Del seu Madrid? De la selecció espanyola? Perquè dels altres temes, ja sigui dels casos de corrupció que impliquen a un bon nombre de càrrecs del seu partit, millor que no... I si s’ha de fer... Com menys soroll millor i com a darrer argument, el de tu més, tal com va passar dimecres al congrés quan va ser interpel·lat per Pedro Sánchez.

Mentre, aquí a Catalunya, Mas a la seva. Avui festejo amb Junqueres, demà em deixo estimar per Iceta i a l’altre he guanyat 3 dies i a veure-les venir...

Unilateralment va canviar el format de la consulta. D’una amb ampli suport i certes garanties (encara que sense el suport legal) es va passar a una pseudoconsulta sense garanties... I arri matxo que ve costa...  

-Aquesta el govern central no la podrà recorre –va dir-

I ara resulta que el govern central, sense esperar el dictamen del consell d’estat, diu que també la impugnarà perquè no s’ha canviat la pregunta. Això sembla de dements... No de boixos, sinó de dements. Es juga al joc dels despropòsits o dels disbarats, ja no ho sé...

Li he de donar la raó a Quico Homs quan va dir que aviat ens impugnaran fins i tot el que pensemo directament ens prohibiran pensar... I a sobre ens ho argumentaran que aquest és el pitjor dels mals, fins i tot més que el de ser independentistes.

Com estic parlant de pallassos, Rajoy és el clown. El que es creu que és l’amo del carxofar perquè va guanyar les eleccions amb majoria absoluta i això és un aval que dura 4 anys.

Com ja he dit abans, Rajoy va a la seva i només parla d’allò que li interessa i sovint ho fa massa tard i sempre malament. Resulta que el passat dimarts a acudir al Senat i sense que anés a compte, va demanar perdó –sempre a la seva manera- sobre la corrupció del nostre país. Suposo que el darrer, l’operació Púnica, va ser una mena de gota que va fer vessar el got. Això dimarts (torno a remarcar) Mentre dimecres, al Congrés, quan des dels partits de l’oposició sé li va recriminar i fins i tot sé li va demanar la dimissió (Cayo Lara), ell va tornar a treure pit i va tornar a usar la seva arma preferida: el ventilador... O el i tu més...  

Si realment estigués penedit no li importarien els casos de corrupció que impliquen a d’altres partits. Encara que un s’escudi en la corrupció dels altres, la teva no desapareixerà. Deia una vella rumba: Cuando un cristal se empaña se limpia y vuelve a brillar, ni más ni menos, ni más ni menos, la honra de una mozita, se empaña y no brilla más... Així és la corrupció. No se’n va ni amb el millor dels detergents... Potser si passen anys (molts d’anys) sense sortir-ne de nous, només així, tal vegada, la gent comenci a oblidar.

Però dir això ara és una fal·làcia. En un país com aquest on cada dia surten casos nous, qui es creu que això pararà en sec?

L’altre dia, la revista Mongòlia, feia un tuit que deia més o menys això: Felicitats espanyols, portem 6 hores sense imputats...    

Ha arribat el moment de plegar tots i regenerar la política. No és estrany que Podemos segueixi (segons els estudis d’opinió) el seu vertiginós i imparable ascens. Al menys que ho es desinfli.

En honor a la veritat he de dir que Podemos no és l’únic. Afortunadament hi ha altres partits i formacions polítiques que han sabut esquivar la corrupció i fins i tot denunciar-la quan l’han vist, com per exemple les CUP.  

DIARI DE L’AGOST. DIJOUS 7 (Primera part)

Trens tercermundistes. Ahir vaig haver d’anar a Barcelona. El trajecte del matí va ser prou normal. El tren a l’Aldea va arribar a l’hora prevista (si la diferència va ser d’uns pocs minuts, tampoc cal donar-li més importància) i l’arribada a Barcelona també la va fer dintre del que pot considerar-se puntual. Sobre les 11 sortia de l’Aldea i a les 13:10 (aproximadament) arribava a Barcelona Sants. En total unes dues hores i deu minuts.

Però el viatge de tornada ja va ser una altra història. Varem agafar el tren a l’estació de França per assegurar-nos tenir seient. Fins uns minuts abans de sortir no es va saber per quina via sortia el tren que anava a Vinaròs. Encara que va sortir puntual (com els casos anteriors no ve d’un minut) i tot i que des de Barcelona Sants fins Sant Vicenç de Calders no va efectuar cap aturada, la lentitud era el denominador comú. De tant en tant els llums s’apagaven quasi per complet i semblava que s’anava a aturar allí mateix. Fins al punt que la nostra companya de viatge (una advocada barcelonina que va baixar a l?hospitalet de l’Infant), en arribar a la seva destinació ens va dir: -Jo ja he arribat, però vosaltres no sé si arribareu...

Finalment varem arribar prop les 10. No sé quina era l’hora prevista, però estar al tren pràcticament dues hores i ¾ es fa realment pesat. Per al colmo, abans d’arribar a l’estació de l’Aldea, vaig voler anar al lavabo. Estava tancat i barrat. Sembla ser que tot el trajecte va estar inservible, ja que cada vegada que vaig mirar, la llum que indica si està ocupat, estava encesa. Clar que hi devia haver un altre lavabo (o 2) més avant, però aquell particularment, no es podia utilitzar. Llavors un pensa: Quan arribaré a l’estació de l’Aldea hi aniré... Però en arribar a l’Aldea, tot i que encara no eren les 10 (faltaven 6 o 7 minuts), l’estació ja estava tancada. Això demostra que entre les 10 de la nit i les 6 de matí quasi no deuen de parar trens i, per tant, s’ha d’economitzar en personal, llum i d’altres serveis que et pugui donar. Una vergonya! L’estació de referència de les Terres de l’Ebre hauria de tenir un estatus diferents. No m’estranya gens que es crees la Plataforma pels Trens Dignes. Però se’n hauria de crear una altra per la dignitat dels usuaris que usen el tren. Per cert, sembla ser que al tren li costa més baixar que pujar, o sigui li costa més anar des de Barcelona a les Terres de l’Ebre que no en sentit contrari. Quasi mitja hora més!

Sabeu que fa 40 anys emprava el mateix temps que ara? I després ens faran propaganda de les meravelles del tren, de les millores, etc. Però de Cambrils cap a munt. Seguim sent un territori abandonat de la ma de déu.

  

Millor callats. El PSOE va qualificar el discurs de Podemos amb el d’un ideòleg de Mussolini. Penós! Sembla ser que qui va soltar la parrafada va ser l’amic Ximo Puig (l’amic perquè així el tinc al Facebook), qui va ser l’alcalde de Morella i avui l’home fort dels socialistes valencians.

En un dels missatges que circulen per les xarxes socials, aconsellaven els assessors a fer vacances. És una bona mesura. A veure, a Podemos, entre el PP i el PSOE el faran gran. Si segueixen donant-li importància al que diuen i al que fan i, a sobre, se’ls critica dient que si són amics d’ETA, que si estan finançats pel govern de Veneçuela, etc., en lloc de perjudicar-los, el que es fa és que cada dia tinguin més simpatitzants que pensen votar-los en les properes eleccions, tal com indiquen les consultes que s’estan fent darrerament.

El que hauria de fer el PSOE (el que faci el PP m’interessa ben poc) és oblidar-se de Podemos i mirar de remuntar el vol a base de propostes realistes dirigides als estaments més febles de la societat que és o ha estat tradicionalment el seu viver de vots. Criticar, menysprear i atacar l’adversari, a la pràctica, resulta contraproduent.

DIARI DE L'AGOST. DIMARTS 5 (Segona part)

Treballa però amb ‘seguro’... No recordo exactament, però allà pels anys 70 o 80, el Ministeri de Treball va fer una campanya que tenia per lema: Trabaja, pero seguro. La missió de la campanya era mentalitzar als treballadors que havien de prendre totes les mesures necessàries per a reduir al màxim els accidents de treball.

La saviesa popular va reconvertir la frase a: Trebaja pero con seguro. Llavors com eren molts els que treballaven sense tenir les més mínimes garanties laborals.

Només fa uns dies, el propietari d’un restaurant del Delta em va dir que el seu establiment havia tingut una inspecció laboral. L’empresa té un total de 22 treballadors, tot en nòmina, per tant, la inspecció no hi va trobar cap situació irregular. En canvi, al Poble Nou, d’un restaurant, de 5, hi van haver tres que van haver de marxar, perquè no estaven d’alta i un altre molt conegut, no en té cap d’alta a la Seguretat Social –em va dir-.

Amb aquests antecedents, és molt difícil que els índex d’atur es puguin reduir dintre d’uns límits raonables; encara que, com tots sabem, l’atur és un mal crònic d’aquest país i, ni en els millors temps s’ha aconseguit, ni de bon tros, la plena ocupació. Allà per l’any 2005, quan la bombolla immobiliària va arribar a tot el seu auge, l’atur es mantenia en un 10% aproximadament.

Ahir es van donar a conèixer les dades de l’atur del mes de juliol. El govern (com no!) treu pit per les magnífiques xifres assolides: l’atur al juliol es va reduir en 2.500 persones (per a ser més exactes, segons les xifres oficials són 2.499) La xifra d’afiliats a la SS sembla que ha estat una mica millor.

Des de que governa Rajoy, és la primera vegada que la xifra total d’aturats ha baixat de la que hi havia quan va entrar a governar. Però encara que des del PP es tirin les campanes al vol, de la interpretació de les xifres se’n extreuen d’altres conclusions: alguns aturats de llarga durada, cansats de no trobar feina, han abandonar les llistes de les oficines de l’atur, d’altres han tornar als seus països d’origen i, finalment, també, molts joves espanyols han deixat el país buscant feina a d’altres indrets.

Una dada més a tenir en compte és l’empitjorament de les condicions de treball de molts dels nous contractes. És el que normalment se’n diu precarietat. Contractes de curta durada, normalment a temps parcial i sovint fent havent de fer feines de superior categoria a part d’hores sense cotitzar.

Molt em temo que amb la inspecció laboral passa com a la inspecció tributària: no es va allà on s’hauria d’anar i que és on resideix el mal endèmic.

Podemos. També ahir es va saber l’enquesta del CIS sobre la intenció de vot per a les properes generals. El PP podrà seguir traient pit, ja que, tot els escàndols que li van sortint, segueix sent el primer partit en intenció de vot i guanyaria de llarg les eleccions. El segon partit seria el PSOE, però baixant (repeteixo, segons l’estudi fet pel CIS) i el tercer seria Podemos, molt per sobre d’Izquiera Unida i els altres partits.  

Tan Podemos, Podemos, al final podran. No sé si aconseguiran esgarrapar-li el segon lloc al socialistes i, llavors sí, ja podran dir que han trencat el bipartidisme a Espanya, però si res canvia, el partit de Pablo Iglesias II obtindrà uns grans resultats.

Des de les files socialistes ja s’han afanyat a dir que els resultats que sé li atorguen al PSOE, no són reals, ja que no tenen en compte l’elecció del nou Secretari General en la persona de Pedro Sánchez, un fet que, per si, hauria de comportar una certa dosi d’il·lusió que hauria d’anar acompanyada per una millora dels resultats.