ELS PRESSUPOSTOS DE LA RECUPERACIÓ?

Montoro va qualificar els pressupostos de l’Estat per al 2014, com els de la recuperació.

Iñaqui Gabilondo opinava: No sé si seran o no els de la recuperació, però si que sé allò que ja no es recuperarà... Els drets socials que s’han perdut durant aquests anys de crisi i que tan molestaven al capitalisme... Si es recuperen alguna vegada serà com a conseqüència d’anys de lluita...

Pepa Bueno, a SER, afegia que: els pressupostos de la recuperació dels nivells d’inversió de finals dels anys 90.

Finalment, el Periódico de Catalunya titula: La crisi segueix per als aturats, pensionistes i funcionaris.

Com que només miro i escolto canals considerats d’esquerres (i TV3), fins ara, totes les crítiques als pressupostos que he escoltat són negatives i acaben dient que, amb aquestes comptes, no es sortirà de la crisi o el que és el mateix, l’economia no es recuperarà.  

Des de Catalunya també es qualifiquen de dolents. Respecte a les inversions contemplades als pressupostos per aquest 2013, les de l’any vinent es veuran reduïdes en un 25%, tot i ser Catalunya la comunitat que més aporta a les arques comunes de l’Estat. Tampoc contempla la compensació que figura a l’addicional tercera (crec que es diu) de l’Estatut. Tots els partits polítics que han fet valoracions ho veuen així. Tots? Bé, tots no, el PPC els veu positius. És vergonyós el seguidisme que hi ha en aquest país (en general) Poc importa que una mesura perjudiqui a un país sencer si qui l’aplica pertany al seu partit. A d’altres països, veure discrepàncies dintre dels grups polítics és força freqüent. No sempre hi ha disciplina de vot i, els diputats i senadors voten el que més els convé depenent del interès que tingui per al territori que representen. I això hauria de ser sempre així.

Parlant de territoris, sembla ser que les inversions que hi hauran al nostre, serà la construcció d’una doble via fèrria. Des de fa molts d’anys el pas del tren per les comarques del Montsià i dels Baix Ebre és dels pocs on només hi ha una via i això comporta que els trens s’han d’aturar sovint a les estacions i esperar que passi el més ràpid. Ara bé, si és positiu o no per al territori és molt discutible. No tindria aquests dubtes si estiguéssim parlant de continuar la A7 per N i pel S i la construcció del pont sobre l’Ebre. En aquest cas la construcció de la infraestructura seria bàsica per a un futur desenvolupament de les Terres de l’Ebre. Un any més ens tindrem que esperar.

Els pressupostos també contemplen una retallada substancial per al col·lectiu de persones dependents. Moltes d’aquestes persones hauran de tornar amb les seves famílies davant la impossibilitat d’aquestes de pagar-los la residència. No cal ni dir que, en la majoria dels casos, les persones dependents necessiten un cuidador pràcticament les 24 hores del dia i la família (sobre tot els filles) han de multiplicar-se per a poder compaginar treball (en els casos de que en tinguin) amb les tasques de la llar i l’atenció al dependent.

Això sí, s’ha rebaixat l’assignació de la Casa Reial i s’ha congelat el sou del President del Govern. Evidentment, no és el mateix una congelació de sou per aquelles persones que guanyen als voltants de 1.000 euros mensuals que aquells que en guanyen 10.000.

Vosaltres sabeu que podria fer jo amb 10.000 euros mensuals? Entre altres coses podria pagar unes despeses generals (llu, aigua, gas, telèfon...) de 5.000 euros, tal com necessita la dona de Bárcenas. O no?  

33 MIL MILIONS D'EUROS

Amb un govern de dretes, quan sents parlar de reformes, posa’t a tremolar. Per tant, si sents que s’està fent un estudi per a reformar les pensions, compra’t dues mantes i potser encara faràs curt…
Quan a un país on les pensions estan per sota del Salari Mínim Interprofessional que, a la vegada, és molt inferior a la mitjana europea, es volen trobar solucions per a sortir de la crisi (no s’afirma que ja ens en estem sortint, per tant, per a que cal prendre mesures noves?) i això passa per estalviar 33.000 milions d’euros al sistema públic de pensions, vol dir que a partir de l’entrada en vigor de la llei, als jubilats i pensionistes no se’ls incrementarà la prestació tal com se’ls està fent fins ara, es a dir, per a les pensions més baixes es tenia en compte l’IPC i, per consegüent, perdran poder adquisitiu. Per tant, un govern de dretes fent valer la majoria absoluta que sé li va atorgar a les urnes, portarà als jubilats i pensionistes d’aquest país a vorejar el llindar de la pobresa i farà valer aquella màxima que diu: els rics cada cop més rics i els pobres cada cop més pobres.
El 7 milions d’aturats és una rèmora que impedeix que el país pugui créixer i generar riquesa amb normalitat. L’atur és el primer obstacle que s’hauria de salvar. Diuen els experts que molts dels que cobren el subsidi d’atur, estan treballant a l’economia submergida. De no ser així, la situació econòmica general del país seria insostenible. Aquest frau es quantifica en un 20% del Producte Interior Brut (PIB)
Des del govern central, s’haurien d’habilitar els mecanismes necessaris per tal d’aplicar les mesures correctores precises enfocades a lluitar contra el frau, sense oblidar la creació d’ocupació; segurament que unes mesures anirien estretament lligades amb les altres. Però posar en marxa aquest sistema, sense cap mena de dubte és excessivament complex i davant d’una situació difícil, cal mirar de buscar alternatives molt més fàcils i, a curt termini, més viables.
No em direu que no és més fàcil retallar el sou als funcionaris públics i les pensions al jubilats que fomentar un r+d+i que permeti crear treball estable i de qualitat per a una majoria dels aturats d’aquest país?
Després de tot aquest panorama, presumeixo que fer de ministre o fins i tot de president del govern d’Espanya no deu de ser tan complicat. Només cal ser ambigu i gaudir del suficient suport econòmic per a portar a terme una campanya electoral digna. El com s’ha obtingut el finançament, a la vista dels resultats obtinguts pel PP en els darrers comicis, no té la més mínima importància per a una bona part de l’electorat.
I així ens va…

L’ENÈSIM FRACÀS DE CIU A AMPOSTA

Quan formava part del consistori ampostí, recordo que des de l’equip de govern (majoria absoluta de CiU) es van fer mans i mànigues per a portar a Amposta l’empresa Lamicat que tenia per objecte social la fabricació de cascs per a embarcacions.

Des de la Ràpita s’ho miraven amb cert recel, ja que, com és normal, a priori, sembla ser que una empresa així tingui més cabuda a una ciutat marinera i que sempre ha tingut indústria naval que no per a omplir un polígon industrial d’una població sense cap tipus de tradició marinera.

Recordo que semblava que a l’alcalde de l’època li anava la vida en aquella operació. Sense saber els detalls de les negociacions, imagino que va tocar els seus contactes dintre del seu partit, fent ús de la seva influència per a que finalment, fos Amposta la ciutat escollida per Laminats de Catalunya SL que és com es diu la societat.

I per què us explico tot això? Perquè dissabte, una persona de la meva més absoluta confiança, em va dir que havien tancat portes. 

Quan he anat avui per a fer les fotos que il·lustren el comentari el cert és que ho he vist tot tancat i barrat sense cap signe extern d’activitat i, a part, molt deixat, com si ja fes temps que ningú s’apropa per allí.

Baix el meu punt de vista, la indústria ha estat sempre el taló d’Aqui·les de l’economia Ampostina. No és que la resta d’activitats vagi molt més bé, però la indústria que sempre ha estat el motor de les diferents recuperacions econòmiques quan hi ha hagut períodes de crisi, a Amposta sembla ser que ha passat de llarg o, simplement ha marxat a l’Aldea com va ser el cas de DAPSA, ara Saica Pack.

El tancament de Lamicat demostra, una vegada més, el fracàs de l’equip de govern d’Amposta a l’hora de buscar inversions. És l’enèsim fracàs després de, per exemple, el tancament d’Antaix de fa uns mesos i que va arribar a Amposta gràcies a la intervenció de l’anterior alcalde. Però que no s’enganyi ningú, es tracta més d’una estratègia de màrqueting polític que una voluntat real de voler crear ocupació a la nostra ciutat i, si se’n crea, ja sé sap qui són els que, finalment, acaben entrant a treballar.     

                                                                                                                        

DIARI DE L’AGOST. DIA 30 (Primera part)

Església de la Jana.

ELS BANQUERS A LA SEVA. M’indigno quan llegeixo que el director de la recent creada Obra Social de la Caixa Penedès s’hagi assignat un sou de 180.000 euros/any. Amb l’anterior cúpula directiva imputada per diversos delictes monetaris, Caixa Penedès no demostrar ser cap pou de bondats. Tampoc és un bon exemple de cara als temps que corren. Fins ara em pensava que només els futbolistes d’èlit estaven al marge de la crisi i dels problemes que pateix gran part de la societat, però me’n he adonat que els banquers segueixen a la seva i aliens a les dificultats que passen moltes persones, algunes d’elles afectades per les hipoteques amb clàusules abusives i les participacions preferents que el sector bancari va impulsar entre els treballadors i petits estalviadors. S’hauria de fixar per llei un sostre d’ingressos  que en cap cas s’hauria de poder superar. Si no es fa així, les desigualtats socials seran cada vegada més accentuades. 

 

LA MALDAT DE RAFAEL HERNANDO. El dirigent del PP ha manifestat que la República Espanyola va ocasionar 1 milió de morts. En les poques vegades que segueixo debats televisius amb la participació de diversos contertulians defensant postures enfrontades (quasi sempre a una televisió plural com és la Sexta), me’n he adonat que davant les crítiques de l’esquerra cap a la utilització de diversa simbologia feixista per part de la rama jove del PP, és contrarestar parlant dels crims del comunisme (Rússia, Cuba...) o, fins i tot, durant la guerra Civil Espanyola. No seré jo qui negaré que per part de l’exèrcit Popular i d’aquells que li donaven suport, no es van cometre crims aberrants i fins i tot injustificables. Però no més que els que va ocasionar el bàndol franquista i sobre tot els soldats magrebins que lluitaven al costat de Franco y que tenien carta blanca per a cometre tot tipus d’atrocitats.

Arribat a aquest punt voldria recordar només dues coses:

1.        La guerra Civil Espanyola va ser la conseqüència del cop d’estat que van donar els generals Franco, Mola i Sanjurjo contra la II República, un regim legalment sorgit de els urnes. Sense cop d’estat no hi hauria hagut guerra ni s’haurien produït la majoria de les morts.

2.        Una vegada acabada la guerra, la repressió franquista cap els vençuts, va ser tan gran que va superar en escreix les morts que van poder ocasionar els republicans més enllà de les que es van produir als fronts de guerra.

Des del meu punt de vista s’hauria de deixar de fer demagògia en aquest tema i acceptar els fets com són. Si un militant de Nuevas Generaciones surt fent la salutació nazi o darrere d’una bandera amb simbologia feixista és perquè s’hi sent identificat i punt. No hi cal donar més voltes. 

 

CELLA. Vaig llegir al Periódico que al poble de Cella (Terol), quan es vol avisar sobre la presència de gent sospitosa a la localitat, per la megafonia del poble sona Mi carro de Manolo Escobar. Sobre el tema cal dir que la localitat pionera en prendre aquesta mesura va ser la Jana (Baix Maestrat) ja fa més de 25 anys.

La desaparició de la figura del pregoner que amb la seva corneta anava pels carrers anunciant els bans i anuncis diversos sobre temes d’interès local, va comportar, sobre tot als pobles petits, la instal·lació d’un servei municipal de megafonia que fa les mateixes funcions amb molta més rapidesa i efectivitat. Normalment, abans de donar-se l’avís, sé sol posar una sintonia, mirant que sempre sigui la mateixa i així, es pot conèixer anticipadament sobre quin tema tractarà.

Tan la Jana fa 25 anys com ara Cella han escollit el tema Mi carro. Casualitat? No ho sé, però segur que efectivitat en té molta. 

 

PETROLI. El preu del cru ha remuntat durant els darrers dies degut a l’amenaça imminent de guerra a Síria. No és el primer cop que passa. Sempre que hi ha un conflicte a l’Extrem Orient, el preu del petroli es dispara amb el beneplàcit de les principals petrolieres mundials. No és el primer cop que es sospita que darrere d’aquests conflictes hi ha tot tipus d’interessos econòmics: des dels petroliers a la venda d’armes.

Les empreses petrolieres tenen un marge de benefici molt ran i, per tant, podrien jugar perfectament amb els seus preus de venda. En canvi, quan vas a una gasolinera a recarregar carburant, te’n adones que les diferències entre unes companyies i les altres són mínimes. Fins i tot en aquelles estacions que no tenen empleats. Encara que es diu que Competència té el sector sota sospita i de tant en tant els sanciona, el cert és que poc efecte els deu de causar, ja que te’n adones que segueixen amb les mateixes pràctiques.

DIARI DE L’AGOST. DIA 7

PUJOL-MARAGALL. Ahir es va saber que el President Jordi Pujol participarà a la cadena humana que s’ha de fer l’11 de setembre i estarà al tram del Perelló. Cóm és que estarà al Perelló i no a Barcelona? –em va preguntar una senyora quan li vaig donar la notícia ahir per la nit- Perquè s’ha despertat tard –li vaig respondre-. La majoria dels trams centrals de la via estan complets i per tant, totes aquelles persones que s’estan apuntant hauran de desplaçar-se cal al Nord o cap al Sud del Principat ja que és on els trams estan més buits, tal com es recordava avui per la ràdio.

Maragall, però l’Ernest, el que va ser Conseller d’Educació, també hi participarà, però en aquest cas no s’ha anunciat on. La gent d’Ulldecona s’estan apuntant plegats per estar tots junts al darrer tram, el que arribarà a Sol de Riu. En aquest punt l’acte pot ser molt emotiu ja que el darrer, donarà la ma, segurament, a un membre d’Acció Cultural del País Valencia que van anunciar que volien continuar la cadena cap al Sud.

Ahir em van dir que hi havia voluntaris que van pel carrer apuntant a la gent. S’ha de ser conscient que hi ha molts que hi voldrien anar però que no dominen Internet, ja sigui per edat, ja sigui per manca de coneixements informàtics. Es una bona mesura. Segur que el dia 11 de setembre hi haurà gent que hi voldrà participar sense haver-se apuntat prèviament,  ja ho veureu.    

 

MAS-JUNQUERAS. El President de la Generalitat i el seu soci de Parlament, estant ultimant l’estratègia per a no fer pressupostos per al 2013, amb l’excusa de no haver de fer més retallades quan ja les han aplicat o és que no els han suprimit la paga extraordinària de desembre als treballadors de l’administració catalana? Un dels punts d’aquesta estratègia serà acudir als tribunals per a denunciar la discriminació que, segons ells, exerceix l’administració de l’estat cap a les administracions autonòmiques.

Fa dies que des de l’oposició s’està denunciant el doble joc que s’ha planificat des del govern català per mirar d’eximir-se de qualsevol responsabilitat política i eludir el debat polític que suposaria el tràmit parlamentari de la llei. Qui té la raó? El temps acabarà donant la raó al qui la tingui. De moment, comparteixo una de els afirmacions que s’han fet des del govern català: l’estat no paga. I si no paga, evidentment no es pot fer front a les despeses que ocasiona tenir la majoria dels traspassos fets.

De cara als pressupostos de 2014 que s’han de començar a elaborar a partir d’aquest mateix mes d’agost, s’ha anunciat un canvi d’estratègia que permeti més ingressos a canvi de no fer tantes retallades. Els ingressos, evidentment, hauran de ser via més impostos que, directa o indirectament, repercutiran en el consumidor final. Potser no ho notarem tant, però al final de la correguda ens trobarem amb el mateix. Com diu la dita, em dona igual cops que garrotades. 

 

FMI-UE. Les autoritats monetàries europees no han estat gens originals a l’hora de proposar mesures per a crear ocupació a Espanya. Simplement s’han apuntat al carro del que fa uns dies ja va suggerir el FMI. La mesura és tan simple com poc imaginativa: retallar el sou als treballadors en un 10%. Cada vegada que escolto retallar el sou, he de demanar que m’ho repeteixin, ja que no estic segur del que m’han dit i no sigui que el que volen retallar-me és una altra cosa que sona quasi igual.

I si retallessin els sous a tots aquells que guanyin més, per posar alguna quantitat, 100.000 euros (i ja és molt!) Aquí hi entrarien molts de polítics, directius de grans empreses, esportistes de primer nivell, actors de moda, locutors de ràdio i presentadors de televisió mediàtics, etc.

Sembla mentida que els qui han pensat això ocupin cadires d’organismes internacionals experts en economia. Tants d’estudis per arribar a fer aquest suggeriment? Sense tenir estudis econòmics qualsevol persona sense estudis i amb problemes econòmics per arribar a final de mes, tindria millors idees.  

EL PAÍS DEL MOBLE

Benvinguts a la Sénia, el país del moble. Arribant a la Sénia per la carretera de Santa Bàrbara el rètol encara és ben visible; però ara de mobles se’n fabriquen pocs i se’n venen menys. A partir d’alli moltes naus buides. De tant en tant, en alguna d’elles, s’hi pot veure alguns cotxes a l’aparcament, d’altres tenen algun camió o cotxe abandonat. Però poc, molt poc moviment on només fa uns anys era un bullici de cotxes i de gent comprant mobles i, de passada complements i d’altres articles per al parament de la llar. Fins i tot Ferreteria Garcia, l’empresa de Julio Allepuz, qui va ser alcalde del municipi fa una mica més d’una dècada, estava tancada i barrada.

Gracies a aquesta multitud, se’n beneficiaven els restaurants de la zona, l’hotel Nova Sénia, construït fa relativament pocs anys i on s’hostatjaven, entre d’altres els professionals del sector que anaven a comprar, però també a vendre.

Sempre s’ha dit que el problema de la Sénia és la manca de diversitat de la seva indústria i del comerç basat, en gran mesura, en la venda de mobles. Si un sector entra en crisi, sobreviure és molt complicat. Només els més forts i innovadors ho acabaran aconseguit, encara que, a curt termini, costi llocs de treball i inversió en noves tecnologies. Però de vegades ni així. L’exemple el tenim en Naturantaix (que era realment la raó social de la fàbrica de mobles), durant molts d’anys la indústria més potent de la Sénia i que va succeir a Muebles Bellobí, que havia estat capdavantera del sector a la dècada dels anys 70, com Palau a Benicarló o Serret Bonet a Vinaròs.  

Dimarts passat vaig tornar a fer el recorregut d’entrada a la Sénia. A diferència d’altres vegades no hi anava a comprar mobles, tampoc a la Tinença de Benifassà, un dels meus espais favorits; em dirigia a les Cases del Riu, llogaret fronterer entre Catalunya i el País Valencià i que pertany al municipi castellonenc de Rossell per a fer unes fotos a l’antic pont i al riu Sénia. Però aquesta vegada no només vaig reviure una situació que ja coneixia sobradament, sinó que el meu pensament encara va anar molt més lluny.

Parlava anteriorment de les naus buides... Buides de tot: de mobles, de complements, de gent, de cotxes... Però no he dit que a totes hi ha una un cartell on posa “En venda” o “En lloguer” en diverses variants. Quina conclusió en vaig extreure? Què els seus propietaris preveuen que la crisi sigui molt llarga i no pensen retornar al negoci en molt de temps. És la mostra clara de la desmoralització col·lectiva d’un poble que durant molts d’anys va ser el més industrialitzat de Catalunya.

Segur que algun dia hi retornarà l’activitat, però la pregunta  és quan? Segur que els seniencs també s’ho pregunten, però amb més ràbia i nostàlgia que jo.

Un consell els hi vull donar: no haurien de caure en la resignació i desmoralització. Com el fènix poden renéixer de les seves cendres, de vegades només falta una voluntat ferma i, sobre tot, imaginació, molta imaginació.  

LA REVOLUCIÓ ÉS LA SOLUCIÓ

 

L’altre dia em deia una amiga que la llàstima va ser que a Grècia no guanyés Syriza, una coalició de partits d’esquerra que molts consideren radical. Però si ho analitzem fredament, que es preferible, que ens governen partits com Syriza o com Amanecer Dorado, un partit ultradretà que no té cap tipus de mirament a l’hora d’enfrontar-se a les classes més populars.

Cada cop es fa més evident que estem caminant cap a una economia ultraconsevadora. La darrera notícia apareguda i que fa referència a les polítiques econòmiques que ens ofeguen, és que una associació de bancs centrals europeus, presidida per Jaime Caruana, que va ser president del Banc d’Espanya, estan a punt de tancar l’aixeta del crèdit als bancs i apujar els tipus d’interès. En una economia molt poc sanejada i que necessita estímuls per créixer i ser competitiva, voler tancar el crèdit em sembla un despropòsit que només beneficiarà als països i empreses que ara mateix ja estan controlant l’economia mundial.

Què li queda al ciutadà del carrer? Sembla ser que l’única sortida que té és la revolta. De moment pacífica, però ja sé sap com van aquestes coses...

Els últims dos països que s’han sumat a la llarga llista de revolucionaris han estat Turquia i Brasil, els dos considerats països amb economies emergents, sobre tot Brasil. Turquia fa anys que truca a les portes d’Europa sense que, de moment, sé li hagi donat una resposta que satisfaci els seus interessos.

Brasil, en canvi, és un dels països més pròspers del Mercosur (el mercat comú de Sudamèrica) Un país densament poblat i amb una economia emergent. Però com és sol dir, és un gegant amb els peus de fang. Hi ha molts barris marginals i molta gent pobra que sobreviu com pot, mentre que d’altres tenen un nivell de vida molt alta. És una clara mostra de les desigualtats entre classes socials. Mentre Turquia está governada per un partit islamista moderat (de dretes), el govern de Brasil és socialista.

Però és evident que cap partit dels considerats clàssics pot fer front a la voràgine del capitalisme. La prova està que ni la poderosa França, amb un notable gir a l’esquerra, se’n ha pogut sortir. François Hollande fa poc més d’un any que va arribar a l’Elisi. La seva intenció era la de donar la vota a l’economia francesa com si d’un mitjó es tractés. Però ha fracassat o l’han fet fracassa, tan és.

Està clar que els lobbys dominants volen governs fidels i per això millor governs de partits de la dreta. A Grècia, després d’un governs socialista que va succeir al govern de dretes que va portar el país a la ruïna, va tornar a governar el mateix partit de dretes. Les condicions econòmiques que els van imposar la Troyca van ser tan fortes que van fer caure el govern socialista.

A Espanya, amb Zapatero li va passar una cosa pareguda. Les primeres mesures d’ajust les hi van fer aplicar a ell i això el va desprestigiar tant que un PP sense programa i mentin a l’electorat, va guanyar les eleccions com es diu vulgarment: sense baixar del autocar.     

De totes formes, està vist que cap partit dels clàssics serà capaç d’enfrontar-se al poder financer per a acabar amb la crisi, ni que sigui només al seu propi país. Per tant, faria falta una revolució i l’arribada al poder d’un partit que trenqués amb els lligams econòmics que ara se’ns estan imposant.

Però a diferència de Turquia i Brasil, sembla ser que a Espanya encara es viu massa bé per a sortir al carrer.    

ES POT ARRIBAR A FER MÉS MALAMENT?

Fa pocs dies, el Fondo Monetari Internacional (FMI) va reconèixer que la Troika es va equivocar a l’hora d’elaborar el pla de rescat a Grècia. Em pregunto si amb aquest reconeixement ja n’hi ha prou o si no s’haurien de depurar responsabilitats en forma de dimissions o cessaments massius. Imagino que després també reconeixeran que es van equivocar amb Portugal, Espanya, Itàlia o Xipre...

Però el mal ja està fet. Cada dia moren ciutadans dels països esmentats durant les manifestacions de protesta contra els seus governs o es suïciden perquè han de ser desnonats per no poder pagar les hipoteques o perquè veuen que no poden donar de menjar als seus fills...

Posteriorment ha estat Luis de Guindos, el Ministre d’Economia espanyol, qui ha reconegut que la creació de Bankia va ser un gran error. A bona hora! Gran part del mal de l’economia espanyola deriva, precisament, de la mala gestió de Bankia i de les entitats originàries que la van crear, especialment Caja Madrid i Bancaja.

Finalment, resulta que el banc dolent (la Sereb) que es va crear per alleugerir a la resta de la banca dels actius immobiliaris de difícil venda, no ha donat els resultats previstos i ara han de llogar els pisos que no poden vendre, mentre que la resta de la banca en venen molts més. Sorprenent!

Poso en dubte que les coses s’hagin pogut fer més malament; però qui en rep les conseqüències de les pèssimes decisions són els ciutadans, mentre que una bona part de la classe política i els banquers sembla que visquin aliens a la dramàtica situació.  

AMB UN “MEA CULPA” NO N’HI HA PROU

El Fondo Monetari Internacional (FMI) ha reconegut públicament que es van equivocar amb les mesures econòmiques que li van fer aplicar a Grècia, suposadament per a sortir de la crisi. I dic suposadament perquè amb els mesures d’austeritat que els hi van fer aplicar, estava cantat que anaven directament cap al fons.

Davant de situacions com aquesta jo pregunto: Per a què serveixen la majoria d’economistes?

No podem saber com pensa cadascú d’ells, només dels que surten per la televisió o parlen per la ràdio i que solen ser el més mediàtics: Sala Martin, Niño Becerra, Arcadi Oliveras, Vicenç Navarro, Germà Bel...

Segur que els he escoltat més d’una vegada i també estic segur que la impressió que us heu emportat d’ells ha estat del més variada, ja que els economistes que us he enumerat anteriorment representen diverses doctrines econòmiques i, per tant, la seva opinió sobre l’actual crisi pot arribar a ser del tot divergent.

Dit això (i fixeu-vos el que us vaig a dir ara), no crec que cap d’ells, ni tan sols un neoliberal com Sala Martin, estigui d’acord amb la majoria de les mesures que s’han pres o que volen que s’acabin prenent, com per exemple la revisió dels tipus de l’IVA. Per tant, una pregunta més: Quins economistes assessoren a la Troika? Igual són càrrecs de confiança posat a dit perquè són amics dels qui manen. Ah! Què se’ls hi diu enxufats? D’acord!

Al menys tres dels economistes citats, estarien d’acord que el que estem patint no es una crisi, sinó una ESTAFA. I la prova és que ara s’ha reconegut que es van equivocar amb Grècia i el següent pas serà dir que s’han equivocat en les polítiques que s’han hagut d’adoptar, en general. La prova és que aquells països que han renunciat a aplicar-les i que n’han adoptat unes altres pel seu compte, se’n estan sortit, com per exemple Islàndia.

La meva impressió és que el mal ja està fet i que costarà molts anys poder tornar a uns nivells raonables de benestar. Mireu que ja no dic als nivells que teníem l’any 2007, quan va esclatar la crisi, sinó un nivell aproximat.

Els sacrificis que s’hauran hagut de fer durant tots aquests anys seran descomunals. Això si, uns molt més que d’altres. Hi ha famílies que han de passar amb 400 euros al més i a partir d’aquí seran els serveis socials i les oenegés com la Creu Roja, Càritas, etc. les que s’ocupin de donar-los l’alimentació bàsica de subsistència. Però el més trist de tot és que hi haurà molta gent que, desgraciadament no podran veure el final de la crisi; uns perquè són massa grans per a sobreviure-la i d’altres perquè, desgraciadament, se’ls hi ha fet impossible superar-la i han hagut de prendre mesures dramàtiques. Sí, m’estic referint als suïcidis i fins i tot homicidis.

Evidentment amb entonar el mea culpa no n’hi ha prou! Els culpables haurien de reconèixer l’engany i assumir les seves responsabilitats. Primer, dimitir irrevocablement dels seus càrrecs (independentment si són caps d’estat, ministres o assessors) i l’altra és retornar al poble tot allò que per culpa d’ells han perdut. I si no es pot compensar del dany material i moral al propi individu, que es compensi als seus hereus.      

FINALMENT, UNA MICA DE SENY

Des del Fons Monetari Internacional (FMI) s’ha recomanat a Espanya que ha de prioritzar les polítiques que creïn ocupació, fins i tot per davant  de els que s’apliquen per a la contenció de la despesa pública.

Si darrerament ja s’han escoltat veus que parlen de la necessitat que hi hagi creixement, aquesta situació no serà possible si no hi ha una radical reducció de l’atur. Una taxa d’atur superior al 25% és insostenible. Fins in tot menys si no fos que hi ha un gran percentatge de la població desocupada que troba en l’economia submergida una sortida a la seva precària situació econòmica.

En el seu informe, el  FMI parla del perill real de pobresa i exclusió social que representa l’actual situació econòmica. En el present i en el futur, ja que si fa uns anys es defensava la immigració com a garant dels sistema de pensions, en l’actualitat sembla que tot se’n va per terra.

Haurien de cessar les amenaces i els mals auguris que diàriament surten als mitjans de comunicació. Si fa uns mesos semblava que el nostre enemic era la prima de risc, ara, amb una situació bastant millor (s’ha reduït més de la meitat) l’amenaça sembla que són els sous (el Banc d’Espanya vol que alguns jornals siguin de 500 euros al més, inferiors amb més de 100 euros del que estableix el salari mínim interprofessional) i les pensions (amb la clàusula de revalorització automàtica)

Un dels principals motius pel que el país no creix, és la manca de finançament per a tirar endavant les iniciatives empresarials. Deia Pepa Buenos a la SER dilluns passat que l’ICO (l’Institut de Crèdit Oficial) té a disposició dels empresaris la mateixa quantitat que els anys anteriors i, en canvi, aquest finançament no arriba a qui hauria d’arribar. A què és degut? A què l’ICO no disposa de sucursals bancàries i que els préstecs s’han de tramitat per mig d’altres entitats i, aquestes, abans de concedir-li, comproven amb molta minuciositat (potser massa), l’estat econòmic del client.

Entenc que els bancs estan escarments pels milers d’impagats que tenen, però també els clients farien bé de no refiar-se de segons quines entitats. Encara que estic en contra de l’intervencionalisme estatal, en èpoques com les que estem vivint que, a la pràctica estem en un estat d’emergència nacional, trobo a faltar que el govern, en determinades ocasions, faci el que s’espera d’ell i que no es una altra cosa que governar.

El PP ha estat massa permissiu amb les entitats financeres i sovint els ha deixat fer i desfer segons la seva conveniència. Això s’hauria d’acabar. Els bancs estan pel que estan i que no es  més que ajudar a que l’economia d’aquest país millori. Però a la pràctica l’únic objectiu dels banquers (banquer=dirigent d’un banc) és aconseguir beneficis. Potser no se’n adonen però estan tirant-se pedres a la seva pròpia teulada i així no anirem en lloc.

ELS AJUSTOS QUE VENEN

Les dues dècimes addicionals que ens ha concedit la Unió Europea, no seran gratuïtes; a canvi se’ns demanen (se’ns exigeixen)més ajustos, com ara la reforma de l’administració i una nova pujada d’impostos.

Sóc funcionari de l’administració de l’estat i com he dit més d’una vegada, sóc dels que penso que les administracions haurien de patir una profunda reestructuració que no vol dir necessàriament un reducció de personal, però que, amb tota lògica, s’acabaria produït.

Però com aquest tema ja l’he tractat més d’una vegada, avui millor parlar de la nova pujada d’impostos que, segurament s’aprovarà a la tardor per a que s’apliquin a partir de l’1 de gener de l’any que ve.

Segons diuen, s’apujarà l’IVA dels productes que ara tenen els tipus més baixos, com ara l’alimentació, l’hostatgeria, la restauració... Per tant, afectarà molt directament al sector turístic, un dels motors de l’economia espanyola des de fa dècades.

Mireu, no vull ser malpensat (ja em coneixeu), però a l’ampli estudi que avui fa el Periódico de Catalunya, a països com Alemanya l’VA del menjar pot arribar al 19% i a Dinamarca al 25%; el que s’aplica als hotels, a Alemanya és el 7% (a Espanya el 10%), però a Dinamarca el 25%; a la restauració el 19% a Alemanya i un 25% a Dinamarca; finalment, al transport, els alemanys tenen uns tipus de l’IVA que oscil·la entre el 7 i el 19 (aquí el 10) i els danesos sembla ser que no apliquen IVA, ja que no surt a la gràfica. A partir d’aquí només faria falta anunciar que els països que millor van de la Unió Europea abaixaran els impostos per a ser molt més atractius a la vista dels turistes.

Com està passant darrerament, si al final es fa efectiva la pujada de l’IVA, segurament que el sector l’haurà que assumir sense repercutir als usuaris.

Altres productes que són susceptibles d’apujar-se són els medicaments (aquí si que no crec que les farmacèutiques l’assumeixin) i l’habitatge (que si ho mireu bé, no importarà gaire, ja que pels que s’estan venent (o comprant)...

Això si, per molt que els alemanys vulguin tocar-nos la pera, aquí sempre tindrem millor climatologia i la qual cosa sempre serà un valor afegit per atraure turistes.

Ara que hi penso, el vent que ha fet la majoria dels dies del que va d’any, no serà que els alemanys, sense saber-ho, també ens estan canviant el temps?    

LES TERRES DE L’EBRE, RESERVA DE LA BIOSFERA

Se suposa que hem d’estar d’enhorabona i més contents que unes castanyoles. Ahir, les Terres de l’Ebre, el nostre territori va ser declarat per la UNESCO com reserva de la Biosfera. Bé, tot el territori no, una petita porció va quedar al marge; era el requisit que es va exigir l’any passat per a poder donar la concessió. Aquest territori és l’àrea d’influència de les centrals nuclears d’Ascó.

Quan l’any passat, amb un consens extraordinari per part de les forces vives del nostre territori, es va presentar la candidatura per primera vegada, vaig mostrar el meu escepticisme, precisament, per contenir dues centrals nuclears dintre de l’àmbit territorial i una més molt a prop, com és la existent a Vandellòs.

Llavors em van dir que no sé les havia exclòs perquè era una forma de demostrar que eren segures i que estaven totalment integrades al territori (???!!!)  Això no devia ser així perquè al primer intent es va tombar la candidatura i se’ls va exigir excloure les centrals nuclears si volien optar a la nominació. I així va ser.

Però desprès d’aquesta alegria (continguda per la meva part) la gran pregunta és: I ara què? Què representarà per al territori el reconeixement de Reserva de la Biosfera?

Aquest matí, un amic i company de treball i pagès a hores lliures, em deia que, segurament, no podrà instal·lar-se nova indústria i que a la llarga, no els deixarien usar productes fitosanitaris per a tractar les plantes. Potser sigui una visió un pèl pessimista, però crec que no va del tot desencaminat. Està clar que segons quina indústria no podrà instal·lar-se a les Terres de l’Ebre, però aquest tipus d’indústria (la més contaminant i nociva) sempre ha trobat traves quan han volgut posar-la aquí (l’ENRON a Móra la Nova, la foneria a l’Aldea...) Però el reconeixement no hauria de significar cap impediment per a la creació de noves indústries molt més vinculades al territori, com per exemple la agroalimentària o construcció naval.

Em deia el meu company que no tothom podrà viure de l’agricultura ecològica... Segurament. Però des de fa molts anys ja han estat prohibits molts de productes químics que es solien usar per a tractar la fruita o les males herbes del camp. Per tant, els que ara s’usen són molt menys agressius. La prohibició total dels fitosanitaris abocaria els nostres pagesos a una reconversió total de les seves explotacions i si no hi ha línies oficials (i especials) de crèdit, així com a subvencions, la situació podria representar la mort de la major part del sector primari del territori. 

 

Els més optimistes (i els que no ens dediquem a l’agricultura) esperem altres beneficis per al territori i, tal vegada, més importants. Primerament caldria esperar que de retruc es protegís l’Ebre i tot l’ecosistema que l’envolta per a poder acabar d’una vegada amb l’amenaça dels transvasaments.

Si a la qualitat que ja ofereix el nostre sector turístic, la nominació ha de representar un valor afegit, benvinguts siguin els visitants. Però a part de la infraestructura existent se’n haurà de crear molta més i, sobre tot, serveis complementaris a l’hostalatge i la restauració. Caldrà habilitar zones per a l’establiment de noves àrees de serveis turístics. Sobre aquest punt cal recordar que fa anys hi va haver un projecte que ja contemplava una cosa similar i, en aquell temps, no és va fer quasi que res, tret d’ampliar-ne algunes de les existents, com per exemple el Mas de la Cuixota al costat del restaurant l’Estany que regenta l’amic Lluís Garcia.

Com a conclusió, primerament caldria esvair dubtes sobre el que significa la nominació de Reserva de la Biosfera i, posteriorment, preparar a la gent del territori per al que pugui arribar en un futur proper. L’ensenyament també hauria de jugar un paper determinant com, per exemple, la creació d’una escola de cuina com la que existeix a Cambrils.    

Deixarem finalment de ser una simple reserva??  

EL FINANÇAMENT CORRECTE

Va dir ahir el Ministre Montoro que Catalunya mereixia un finançament correcte. Però, què hauríem d’entendre per finançament correcte?

Un finançament correcte hauria de ser aquell que permetés a la Generalitat de Catalunya cobrir totes les necessitats dels seus ciutadans i permetre créixer el país dintre dels paràmetres  adequats.

A l’hora de parlar de finançament, des del meu punt de vista hi ha dos factors importants que condicionen (o haurien de condicionar) l’import total de els transferències Estat-Generalitat:

1.        Les competències de l’estat traspassades al llarg dels anys.

Ara per ara, la Generalitat de Catalunya forma part de l’estructura de l’estat espanyol, per tant, en totes aquelles competències que té assumides, ha de suplir a l’estat a l’hora d’administrar, educar, curar, invertir, protegir, etc. Per tant, per a que tot aquest sistema funcioni, el govern d’Espanya no hauria de dedicar ni un euro menys que els que se suposa li constaria e ell mantenir la mateixa estructura. Però un dels errors més sovint comesos ha estat transferir competències sense haver quantificat i dotat el muntant total per a cobrir la despesa. Si això s’hagués fet així, la Generalitat no hauria d’haver patit problemes de finançament i no caldria d’estar revisant el sistema cada dos per tres.  

2.        L’actual conjuntura econòmica de crisi.

S’ha de ser conscient que, desgraciadament, en aquesta època de retallades generalitzades que ens toca viure, la Generalitat ha de retallar seguint els indicacions de l’estat central que, a la vegada, està supeditat a les ordres que rep d’Europa. Per tant, en aquest cas, l’import del finançament hauria de fluctuar atenen a diverses variables, entre elles, les que han de permetre reduir el deute públic dintre dels límits fixats.

En aquest segon punt s’hi podrà estar d’acord o no, però com es diu col·loquialment, és el que hi ha. Estar clar que el sistema de finançament podria millor substancialment apropant-lo al màxim al concert econòmic que tenen les comunitats forals del País Basc i Navarra, es a dir, permetent que l’Agència Tributària Catalana pugui recaptar tots els impostos (estatals, autonòmics i transferits) i després liquidar amb el govern central la diferència positiva resultat.  

ELS 100 DIES DEL NOU GOVERN DE MAS

El balanç dels 100 primers dies del govern de Mas no pot ser més negatiu. De fet és una continuació dels primers dos anys de govern.

Com sabem, a Mas li va sortir el tret per la culata quan va voler avançar el procés electoral. Després de l’exaltació independentista de l’11 de setembre, Mas esperava guanyar les eleccions com el Barça d’Helenio Herrera: sense baixar de l’autocar.  

Però els resultats electorals el van fer tocar de peus a terra i, novament, enfrontar-se amb la dura realitat diària.

Només el temps ens dirà si l’elecció del seu soci serà o no positiva per a Catalunya. De moment, el paper d’ERC fent de crossa al govern de CiU em deixa del tot indiferent. Els republicans, van condicionar el suport a Mas a que es fes una consulta sobiranista, preferentment, durant la legislatura actual. Després s’establia l’any 2014, aniversari de la caiguda de Barcelona davant les tropes de Felip V, com a data de la consulta.  

Mentre, ERC, des de fora del govern, igual com van fer amb els diferents governs del Tripartit des de dintre, jugant al gat i la rata (he volgut canviar el terme de la puta i la ramoneta, però aquest seria exactament igual de vàlid): de vegades donen suport a les iniciatives de CiU o impedeixen les compareixences del seus més destacats membres i, de vegades, criticant certes polítiques portades a terme pel govern, sobre tot en referència a les retallades (encara que al final han acabat acceptant-les)

Ara Mateix, Mas, es troba en una disjuntiva de difícil solució. Per una part la dependència econòmica de Madrid fa que s’hagi de negociar amb el govern de Rajoy per a mirar de pal·liar el dèficit fiscal endèmic que pateix l’economia catalana. La reunió no tan secreta de Rajoy i Mas de fa dues setmanes seria un bon exemple de les relacions bilaterals que mantenen. Per l’altre costat, no poden fer un lleig a ERC, encara que, segurament, és el que desitjarien ara mateix la majoria dels membres de la federació (sobre tot els d’Unió) I per l’altra (i ja van tres) l’opció segurament més realista, la que encapçala Pere Navarro al front del PSC que, sembla ser, s’ofereix com alternativa a ERC sempre que CiU aparqui debats sobiranistes i es centre en resoldre els temes més greus que pateix Catalunya.

Mireu, Catalunya per si sola no sortirà de la crisi (o de l’estafa –tal i com van començar a dir els ecosocialistes-) Per molt que digui Junqueras que la crisi de Catalunya només es podrà resoldre des de la independència, el cert és que ningú pot certificar que això sigui així. Tret d’Alemanya ( la gran beneficiada per l’actual conjuntura econòmica) i, tal vegada els països nòrdics, cap país s’escapa de l’actual situació. Ni França, ni la Gran Bretanya ni, evidentment Itàlia (que només fa uns anys era la 8èna potència econòmica mundial) poden dir que la seva economia creix el que es considera raonable pels experts.

La crisi actual és una crisi de model. Més financera que una altra cosa. De vegades hi ha hagut crisis produïdes per la gran dependència que tenen els països desenvolupats del petroli i els seus derivats i per això s’han acabat superant quan s’ha augmentat la producció o s’ha abaratit el preu. Però ara no és el cas. Com han dit alguns experts (i jo mateix que no en sóc cap), la crisi acabarà quan qui en hagi tret benefici així ho consideri. Mentre, l’atur seguirà pujant, el salaris baixant, el joves hauran d’emigrar als països emergents, etc.

Tornant a Mas i els seu govern, no ho tenen gens fàcil. Per res del món m’agradaria estar a la seva pell. Com a solució immediata, els hi queda abaixar-se els pantalons davant del govern del PP de Madrid o del PSOE si la situació no millora i hi ha una alternança de govern.

La solució de la independència s’haurà d’ajornar esperant temps millors.

Mas, com Rajoy, van enganyar els ciutadans i per això, tant un com l’altre haurien de plegar o buscar una solució que no passi per la provisionalitat i estigui supeditada als canvis d’humor dels seus socis.    

MÉS RETALLADES A AMPOSTA

Després de tancar l’arxiu comarcal i el centre d’arts visuals (en aquest cas si encara no ha tancat, la seva continuïtat és poc viable), sembla ser que els propers equipaments que poden tancar a Amposta són les guarderies infantils, al menys una d’elles.

Cal recordar (sobre tot per aquells que siguin de fora d’Amposta) que la capital del Montsià té dues guarderies infantils: la Gruneta i la Sequieta. La primera d’elles va complir 25 anys l’any passat, per tant, data de 1987, el darrer de la legislatura en la que Simó va ser-ne l’alcalde. En canvi la Sequieta va començar a funcionar durant la primera legislatura de l'actual ancalde.

Quan es van construir tots aquests equipaments eren anys de bonança econòmica. Els alcaldes no paraven de demanar subvencions per a fer equipaments de tot tipus. Un alcalde que vulgui passar a la història ha de poder presentar un bon inventari d’equipaments començats o finalitzats durant el seu mandat; com més millor. És el concepte de fer política que tenen la majoria dels alcaldes. Cal dir però que, els equipaments, sovint, pateixen una sèrie de desperfectes degut al pas dels anys o per actes de vandalisme i que, desgraciadament, es queden per arranjar durant molt i molt de temps. Serà que tenir la ciutat ben adreçada no donar vots...

Vaig ser regidor de l’Ajuntament d’Amposta des de 2003 a 2011. Per tant vaig viure els que, possiblement, van ser el millors anys (econòmicament parlant, encara que sovint aquesta bonança econòmica fos més fictícia que real) i el declivi de la nostra economia, en tots els àmbits, tan nacionals com autonòmics i locals.

Quan s’elaboraven els pressupostos municipals, una de les principals partides del capítol d’ingressos era l’ICO (l’impost sobre Construccions que paguen les empreses constructores) Quan es debatien al ple, el responsable d’economia dels nostre grup Josep Maria Monfort (economista de professió) sempre els recomanava que estalviessin, al·legant que aquells anys tant bons tenien data de caducitat, ja que aquell frenètic ritme de construcció i venda d’habitatges no podia ser etern. L’alcalde Roig i Gualdo, cada any li rebatia la seva predicció amb un argument de pes: Sr. Monfort, cada any ens diu el mateix.

Les prediccions del meu company Josep Maria es van acabar confirmant al cap de molt pocs anys, de fet molt abans de que deixés de ser regidor. Durant aquells anys gloriosos, l’Ajuntament d’Amposta tancava tots els anys els comtes amb superàvit de diversos centenars de milers d’euros. La Revista Amposta se’n feia ressò a la portada com a prova de la bona gestió que es feia al nostre ajuntament, quan en realitat, i el temps ho ha acabat demostrant de forma contundent, era ben bé tot el contrari.

El resultat d’aquella mala gestió i manca de previsió ens a portat allà on estem. El calaix està buit per a poder fer front a totes les necessitats que demanden els ciutadans de la nostra ciutat i, com és lògic s’ha de retallar d’aquí i d’allà perquè no s’arriba.  

Això sí, als nostres governant sempre els hi quedarà el recurs de donar la culpa al govern Tripartit de torn. Quina desgràcia tenir uns polítics tan ineptes i miops (políticament parlant, es clar)  

LA CULPA NO ÉS DEL GOVERN... ÉS DELS ACTORS!

Dimarts passat, el Ministre d’Hisenda y Administracions Públiques Cristóbal Montoro va insinuar que alguns actors espanyols tributen els seus impostos a d’altres països minvant així la recaptació per IRPF.  

Montoro, com Wert, van sortir-ne malparats de la gal·la del lliurament dels premis Goya que atorga l’Acadèmia de les Arts i Ciències Cinematogràfiques. Durant la vetllada es va criticar molt l’increment de l’IVA que ha patit la cultura en general i les poques ajudes que es destinen al sector.

Mentre Wert afirmava no haver-se sentit molest, ja que en cap moment se’l va insultar, Montoro es va voler revenjar dels còmics i ho va fer d’una manera molt peculiar: denunciat que alguns d’ells no tributaven a l’estat espanyol, la qual cosa faria disminuir els ingressos i no permetria corregir el dèficit públic. Però no va donar noms.

Quan es diu una cosa així s’han de donar noms i cognoms, encara que pugui vulnerar la protecció de dades, que no crec. Quantes vegades s’ha demanant que l’estat publiqui la llista de defraudadors? Igualment es podria publicar una llista de famosos que estan domiciliat a d’altres països per que no es paguen tants impostos com Espanya.

Però, en tot cas, no només serien persones relacionades amb el món de la faràndula, també hi hauria esportistes famosos. Recordo el cas de l’Arantxa Sánchez Vicario que tenia el seu domicili a Andorra. De totes maneres sembla que no cal tenir el domicili a un altre país per a poder tributar segons quins ingressos. Quan la selecció espanyola de futbol va guanyar el mundial de Sud-àfrica, la prima que van cobrar els seus jugadors podien tributar-la allí als efectes de pagar menys impostos.

Montoro, un com més ha pixat fora de test, però a sobre és que ha fet una gran pixarada...  

També van portar polèmica les intervencions de Maribel Verdú i Candela Peña. La primera va dedicar el premi als desnonats i, des del PP li van retreure que només fa uns anys hagués fet publicitat d’hipoteques per a una entitat financera. Crec que una cosa no té res a veure amb l’altra i menys quan la situació de fa uns anys era molt diferent a la realitat actual.

Candela Peña va dir que son pare havia mort sense que l’hospital li posés mantes i li donés aigua. Ràpidament va ser desmentida per la direcció de l’hospital. No opinaré sobre les mantes perquè no ho sé, però els hospitals d’aquí, el Verge de la Cinta i el Comarcal d’Amposta, no donen aigua ni recordo que n’haguessin donat mai. I ho dic per experiència pròpia.

6 DE 26

La seu del Consell Comarcal del Montsià. Els CC.CC. gestionen els ajuts escolars.

El percentatge d’alumnes de primària que reben ajut de menjador és el 6%. En canvi, el percentatge de famílies pobres s’eleva fins el 26%. Què passa amb l’altre 20%?

Sembla ser que la Conselleria d’Ensenyament tira pilotes fora i al·ludeix manca de pressupost per a cobrir les necessitats de totes les famílies necessitades. Diuen que el pressupost del que disposen és el mateix que fa dos anys, però el cert és que la realitat del país, desgraciadament, ha canviat substancialment.

Tampoc aclareixen com es trien els alumnes que tindran l’ajut. Es parla de que s’apliquen criteris rigorosos i estrictes per a seleccionar les xiquetes i xiquets que, finalment, rebran la beca de menjador escolar, però em sembla que la solució no dóna garanties d’imparcialitat i objectivitat.  

És lamentable que des de els governs (en aquest cas el de Catalunya) es dediqui tan poca atenció a les classes més desafavorides i, sobre tot, a un col·lectiu tan vulnerable con són els infants.

Un dia d’aquesta setmana, al programa el Intermedio que dirigeix i presenta el Gran Wyoming a la Sexta, es va denunciar la despesa que suposen alguns presidents autonòmics. En el cas de Catalunya n’hi ha tres: Pujol, Maragall i Montilla (que també és senador) A part del sou que tenen pel càrrec que van ocupar, disposen de despatx, cotxe oficial, assessor, secretària (o secretaries –n’hi que qui en té 2-) i, evidentment, xofer. No em direu a mi que no es podria reduir la despesa que ocasionen si renunciessin a alguna d’aquestes prebendes. Fa falta un assessor? Tan de volum de treball tenen que els hi cal una o dues secretaries? No podrien tenir el despatx a casa seva o és que viuen en pisos de 90 m2?

Al programa es va fer broma, sobre tot, amb les secretaries. Per a què és necessiten dues secretaries? –Es van preguntar- Una per gestionar el Facebook i l’altra el Twiter, va ser la seva irònica resposta. A la pràctica no crec que facin molta cosa més.

Evidentment només és un exemple clarificador de com es podria estalviar per un costat per a destinar-ho a d’altres partides que, segur, podrien ajudar a molta més gent a fer bullir l’olla i arribar a final de mes.  

ORA ET HAUD LABORA (resa i no treballes)

La frase original és ora et labora (resa i treballa) , encara que jo li he volgut posar la negació haud (no) Per tant, seria resa però no treballes. I no per falta de ganes, simplement perquè no es troba feina en lloc.

Fa un anys es va aprovar la reforma laboral del govern del PP. L’enèsima reforma laboral que s’aprova al nostre país. Sembla ser que tots els mandataris no volen passar a la història sense haver-ne aprovat, al menys, una.  

Totes les reformes laborals han tendit a perjudicar els treballadors i donar més marge de maniobra als empresaris per a que puguin abaratir salaris i rebaixar les indemnitzacions per acomiadament.

Però de totes, la de Rajoy, la que es va aprovar l’any passat, és la pitjor. Hi ho és perquè els sindicats no van poder dir ni piu. I es clar, si un govern de dretes, amic dels empresaris, legisla sense tenir en compte els sindicats, el resultat final no és un altre que una llei molt permissiva i que a la pràctica tolera totes les males arts que apliquen els empresaris.

Molts treballadors, davant d’una situació com aquesta, opten per callar i assumir l’autoritarisme de l’empresari.

El principi de una reforma laboral ha de ser crear ocupació i si és estable, molt millor. Espanya, tots ho sabem, és juntament amb Grècia el país d’Europa amb una taxa d’atur més elevada i això va en detriment del progrés econòmic del país. No cal ser economista per a fer afirmacions com aquestes.

Ara bé, l’objectiu dels empresaris davant una reforma laboral, és un altre molt diferent: abaratir costos de producció i el més fàcil és poder acomiadar treballadors pagant-los una misèria d’indemnització per a poder-ne contractar d’altres molt més barats. Negoci rodó i fàcil.

Potser per això, perquè el govern de Rajoy ha permès que l’acomiadament fos molt fàcil per als empresaris, durant l’any 2012 a Espanya es van perdre quasi mig milió de llocs de treballa, concretament 426.364 (més de 200.000 dels quals a Catalunya!) Una xifra que sumada a la que ja s’arrastrava, dóna que, en aquests moments, segons l’Enquesta de Població Activa (EPA), ja haguem superat els 6 milions d’aturats. Com Catalunya durant els primers anys de Pujol, som 6 milions, però d’aturats! Fixeu-vos en la magnitud de la tragèdia.

Què s’ha de fer per a fomentar l’ocupació? En teoria és molt fàcil, a la pràctica, no tant: fomentar les polítiques actives i crear llocs de treball. I què fa falta per a portar això a terme? Apostar pel creixement i l’economia productiva.

Però tothom, govern i empresaris, han aprofitat l’actual conjuntura econòmica per a fer, precisament, l’invers del que he dit. Amb la contenció de la despesa pública manada per Alemanya (no Europa, no, Alemanya), no es destina suficients diners per al foment de les polítiques actives de treballa ni s’inverteix en sectors considerats estratègics. I, així, d’aquesta manera, és impossible que hagi creixement econòmic. Creixement demogràfic tampoc no n’hi ha. Encara que sembli que ho hagi posat per posar-ho, penseu que el futur de les pensions només està garantit si e manté o augmenta el número de cotitzants a la seguretat social i això només és possible si hi ha un augment demogràfic sostingut.

I què més us podria explicar sobre el treballa? A sí, el cas treball o Pallerols que ha tornat a la actualitat després de més de 17 anys.

El cas Pallerols és un cas evident de que els diners que es destinen a crear polítiques actives, de vegades, té un ús inapropiat. Quan algú que es digui Pallerols o qualsevol altre nom està d’acord en fer tripijocs per a desviar diners cap a un partit polític determinat, tingueu en compte que ell també hi guanya, per què, de no ser així, qui ho faria?

Durant aquells anys el conseller de Treball de la Generalitat era Ignasi Farreres, d’Unió Democràtica de Catalunya, guardonat pel sindicat UGT. Recordo que en aquell temps, on el presumpte escàndol del finançament irregular d’UDC ja s’havia destapat, des de dintre del sindicat es van aixecar veus crítiques.

Ara, quan a correcuita s’està negociant per a que els imputats no entrin a la presó i la UDC està disposada a retornar els diners (la qual cosa és acceptar el delicte), són moltes les veus que reclamen la dimissió del màxim dirigent d’aquest partit i que no és un altre que Josep Antoni Duran i Lleida. Però no és l’únic que hauria de dimitir. També ho hauria de fer el màxim responsable de la UGT de Catalunya José María Álvarez.

I tu, si no tens feina, mentrestant, resa i no paris de resar i de tant en tant encén un ciri a Santa Rita, la patrona dels impossibles, a veure si de una vegades trobes feina i, de retruc, s’arregla la situació del país. La laboral? Sí home, aquesta també, però potser primer caldria arreglar la política, no trobes?