LA VERGONYA NACIONAL

L’any 1978 Luis García Berlanga va rodar la Escopeta nacional. Segons diu la Wikipedia és un àcid retrat de la classe empresarial i política del postfranquisme.

Però si algun realitzador agosarat hagués de rodar ara la Vergonya nacional, què seria? Una tragèdia? Un drama? A mi m’agradaria que fos una comèdia, però em sembla difícil, molt difícil que algú (a part dels protagonistes) podessin dibuixà un somriure a la seva cara.

Rato assessor de Telefònica per a l’Amèrica Llatina i Europa! On s’ha vist que una persona imputada en l’afer Bankia pugui ocupar un càrrec així? A Espanya, sense cap dubte!

Rato sense cap mena de dubte és un dels pitjors empresaris del món. No ho dic jo, ho diuen els entesos. De fet és el darrer d’una nissaga de banquers que van fer fortuna allà pels anys 60 fent tota mena de tripijocs al món de les finances. Fixeu-vos si la van fer grossa que el regim dictatorial de Franco els va condemnar a pagar una multa milionària. 

Però una flor no fa maig. Són molts els presidents, ministres i tota mena de polítics que, una vegada retirats de la vida pública, les multinacionals espanyoles els col·loquen d’assessors. I quin paper fan? Mireu, us diré el que penso, fer de d’intermediaris entre la companyia en qüestió i les diferents administracions per mirar de fer negoci lluny de les nostres fronteres aprofitant els contactes que havien fet durant la seva època de governants.

Des del meu punt de vista ho trobo totalment aberrant! I més, no cal ni dir-ho, en aquesta època on tothom s’ha de prémer el cinturó, les multinacionals, que són les que fixen el preu de tots els bens i serveis que consumim, poden permetre’s el luxe de de pagar grans quantitats de diners en assessors que, a la pràctica, només serveixen per a donar imatge a l’empresa en qüestió.

Entre els que estan en nòmina de les multinacionals espanyoles tenim als expresidents González y Aznar, però la llista és extensa: Luis Carlos Croissier, Miguel Boyer, Luis Atienza, Abel Matutes, Marcelino Oreja, Ana Palacio, Manuel Pimentel, Josep Piqué Euduardo Serra, Josep Borrell, Luis Martínez Noval, Elena Salgado Jordi Sevilla, Javier Solana, etc.  

Però els consells d’administració d’altres empreses nacionals, que potser no tenen la categoria de les multinacionals, però que són les que tallen el bacallà al comerç interior, estan farcides de polítics retirats que veuen així com se’ls hi allarga la vida activa i, a sobre, guanyant un suculent sou per, la majoria de vegades, no fer pràcticament res. 
Jo no sóc de Telefònica (perdó Movistar) des de fa uns anys, però si ho fos, ara mateix em donaria de baixa. 

Un altre exemple.  

Per a saber més. 

L’HERÈNCIA DEL PP

El govern de Rajoy s’excusa amb l’herència rebuda per a justificar els ajustos que ha hagut de fer en tots els camps de la macroeconomia espanyola. Bé, a tots menys un: el de les entitats financeres.

El cert és que no sé com funciona això de traspàs de poders i quan arriba a tenir el nou govern tots els números sobre la taula estudiats i repassats per adonar-se’n de la situació real del país. I no ho sé perquè mai he estat a cap govern i segur que no hi estaré mai, encara que, com a polítics que sóc, m’agradaria.

Els que sí sé és que quan hi ha un canvi de govern, es canvia des del seu president, passant pels ministres, secretaris d’estat, directors generals, etc. Tots aquells càrrecs considerats polítics; una part d’ells persones fidels al partit que, sovint, mai han fet altra cosa que dedicar-se professionalment a la política i, així, creieu-me, no es pot conèixer la realitat d’un país.

Ara bé, no tothom canvia. A tots els departaments ministerials hi ha una sèrie de gent (els matxaques) que són funcionaris de carrera. Que són els que elaboren els informes que els hi encarreguen de dalt i que, com ningú, coneixen a la perfecció el funcionament del ministeri en qüestió. Ells saben si el govern anterior ha fet falsejar els números o si els ha ordenat amagar dintre d’un calaix un informe que no consideraven favorable. Canvien els caps, però continuen la majoria dels tècnics.

Per tant, no crec que el govern de Rajoy trigués tant a conèixer amb exactitud la situació real del país. Una altra cosa és que ens ho vulguin fer creu per a tapar així la seva ineficàcia i la nul·la capacitat de gestió. I, evidentment, també els està bé justificar-se així davant els ciutadans i, principalment, dels seus votants del 20-N de 2011 i donar les culpes al govern sortint.

Però ara digueu-me, de veritats creieu que tota la culpa és de Zapatero? Evidentment, no, seria la meva resposta a la pregunta formulada.

El govern de Rajoy, aprofitant-se de la conjuntura actual, ha aprofitat per a retallar als ciutadans drets i deures i, no només això, sinó de deixar que els seus se’n beneficiïn, com per ha passat per exemple amb la sanitat de Madrid o Castella la Manxa. També han aprofitat el moment per a debilitar les estructures d’estat (aquelles que diu Mas que vol crear), aprimant les administracions després d’una campanya de desprestigi cap els funcionaris.

El govern de Mariano Rajoy serà efímer. Durarà el que duri la legislatura o tal vegada una més o dos... Però com ha passat amb tots els mandataris, per molt que s’hagin volgut aferrà al càrrec, sempre tenen data de caducitat i haurà un dia que ho deixaran de ser i, segurament, un altre partit s’alternarà en el govern de l’estat.

Quina herència rebrà el futur govern d’Espanya? Tal vegada es trobin amb les finances estatals sanejades, però que haurà passat amb l’estat del benestar? Qui tindrà la gestió privada dels hospitals? Hi haurà col·legis públics o tots seran concertats? Qui gestionarà la burocràcia del país? Es crearan empreses per a fer-ho? I les jubilacions? Què quedarà del Pacte de Toledo?

Potser el govern que es trobarà el govern que s’alterni amb el PP es trobarà amb una administració desmantellada amb la majoria de serveix privatitzats que, a la vegada poden arribar a a ser una espècie de govern paral·lel que lligui de mans i peus els futurs governants. 

Per cert, heu reflexionat amb l'actitud de la Presidenta de Castella la Manxa Maria Dolores de Cospedal? Mentre suprimeix els sou als diputats de l'oposició (als seus ha tingut a bé recol·locar-los), ella és la política que més guanya d'Espanya. Un mal exemple, però a la vegada una actitud molt clarificadora de la manera de ser de la dreta espanyola. 

TREMOLO!

Tremolo davant les previsions per a l’any 2013. Rajoy ja va avançar que serà un any molt difícil, encara que canviarà a partir del segon semestre.

Què serà que no em crec la segona part? L’any 2013 serà un any molt difícil, des de l’1 de gener fins el 31 de desembre. Pessimista? No ho sé, crec més bé que sóc realista. Si durant tots els anys que dura l’estafa, no s’acaben de veure brots verds (per molt que de vegades algun dirigent els pugi divisar) S’han posat les bases per a una economia de creixement? Evidentment, no.

Ja coneixeu la meva teoria: Aquesta crisi s’acabarà quan els poderosos (els que mouen les grans finances del món mundial) diran que s’ha acabat i no serà abans d’assolir tots els seus objectius: haver assolit tots els objectius de la contra-revolució financera.

Hi ha qui m’ha contradit aquesta teoria i m’ha dit que si ens acaben arruïnant, d’on trauran després els beneficis. Potser sí, però crec que com aquells jugadors d’escacs, ja pensen amb les següents jugades abans de que mogui l’adversari.

Quan es doni la crisi per acabada, tornarà a fluir el crèdit i ens tornaran a crear noves necessitats per a que tornéssim a consumir. Segurament les necessitats seran molt bàsiques, ja que l’estat del benestar tal i com hem conegut, desapareixerà per a les classes populars.

En un camp molt més domèstic, què passarà amb les relacions Catalunya-Espanya?

Va dir Mas el dia de la presa de possessió del nou govern de la Generalitat que vol que aquest (el govern) sigui de diàleg permanent. Diàleg amb qui, amb el govern central? Ja sé sap que dues parts no s’entenen si una d’elles no vol i l’actual govern de Rajoy o el futur del socialistes (si és que es dóna), no estan (ni estaran en el futur) per l’entesa amb les exigències de Catalunya.

Veig a Mas i a Rajoy fent un autèntic diàleg de besucs, es a dir, cadascú d’ells seguirà amb les seves idees sense fixar un marc de negociació raonable on poder, al menys, arribar a acords que puguin satisfer a la majoria dels ciutadans d’aquí.

Mas sap que, ara per ara, compta amb el suport manifest d’aquelles persones que, el dia 25 de novembre van optar per votar l’opció que es faci un referèndum sobiranista. Mentre que Rajoy li exigirà a Mas que acati la Constitució Espanyola, es a dir, que no es podrà fer una consulta legal. Recordeu que Mas quan va prometre el càrrec de president va dir que acatava la Constitució i l’Estatut? Rajoy li recordarà i l’exigirà que sigui conseqüent amb el que va prometre.

Però aquesta no serà l’única mesura que prendrà Rajoy. El govern de l’estat compta amb una arma de destrucció massiva. Aquesta arma, que té pensat fer-la servir per al proper 2013 (jo crec que en una any ja n’hi haurà prou per a sortir-se’n amb la d’ells), es diu ofec financer. El govern de la Generalitat necessita liquiditat per a poder fer funcionar tota la maquinària de la que disposa: hospitals i centres de salut, col·legis, policia, bombers, oficines dels diferents departaments, etc. Però el govern de la Generalitat, fins que Catalunya esdevingui un estat propi, no disposa dels recursos necessaris per a cobrir totes aquestes necessitats. Ni tant sols una petita part, ja que les recursos traspassats pel govern central són mínims i el marge de maniobra encara més. Per tant, des del govern centrals es farà xantatge al govern de Mas. O t’oblides de la independència o t’ofegarem econòmicament endarrerint les transferències estatals.

Una bona prova és que bans d’aplicar-se, el govern de Rajoy ja ha presentar recurs d’anticonstitucionalitat a l’impost que va crear Mas quan estava en funcions sobre els dipòsits bancaris. Suposo que sabeu que el govern central en va crear un a tipus 0 (zero), la qual cosa, que jo sàpiga no té precedents en lloc. I per què ho va fer? Senzillament per a evitar que qualsevol comunitat autònoma (Catalunya en aquest cas), no pugui establir un tipus superior i, de fer-ho, s’anirà en contra de la norma estatal. Digueu-li inversemblant, rocambolesc, com vulgueu, però efectiu.

Feliç 2013 a tothom i recordeu que si no hi ha reacció ferma per part de la ciutadania, quans ens en adonarem, ja no tindrem cap dret, ni el de queixa!  

2 + 2 = 6

Cartell oficial de la 52 edició de Fira Amposta.

Quan no existeix un mètode fiable de recomptar, pot passar el que ha fet l’Ajuntament d’Amposta: que infli les dades de visitant a la 52èna Fira Amposta.

Sembla ser que el departament de premsa es va afanyar a l’hora de passar les dades oficials ja que avui mateix el Diari Ebre (Diari de Tarragona) ja portava la notícia de que s’havien rebut 45.000 visitants. Una xifra força elevada per a 4 dies i escaig de fires.

De totes formes, és del tot impossible poder discutir-la ja que, ningú, es va posar a la porta per a recomptar la gent que hi entrava.

Però alguns dels qui s’hi van estar pràcticament sempre (parlo evidentment d’expositors), posen en dubte que hi passés tanta gent. Ah! I la xifra de negoci, baixa. Baixíssima...

Però hi ha coses que criden l’atenció i que, de ben segur, els responsables de la fira no ho reconeixeran o, si ho fan, amb matisos.

-Sembla ser que per poder-la acabar d’omplir (això és sempre molt discutible) van haver de rebaixar a la meitat les pretensions inicials. No obstant, la propietària d’una parada de dolços em va explicar que per 3 m2 li volien fer pagar 600 euros. Al final va parar fora del recinte, juntament amb els altres estands de xurros, roba i objectes diversos.

-Sobre les 8 del vespre de diumenge (només una hora abans de clausurar l’edició d’aquest anys), encara pretenien cobrar entrada. De fet, els guardes jurats que custodiaven les entrades del recinte s’hi van estar fins al final. Quan faltava menys, jo mateix acompanyat d’uns amics varem entrar per l’accés del canalet de la Ràpita i un dels guàrdies jurats va fer un intent d’apropar-se (imagino que per a demanar-nos les entrades), però finalment va desistir.

-El 6 es va celebrar e,l dia de la comarca. Segons m’han dit als integrants d’una de les bandes joves de la ciutat (no m’han sabut concretar si era la Lira o la Fhila), que anaven a tocar (on sinó?) se’ls pretenia fer pagar la entrada. Després d’un estira i arronsa i d’alguna trucada, finalment se’ls hi va permetre l’entrada al recinte.

-Segons una jubilada que va pagar 1 € per entrar, aquest cop ha estat l’última vegada que pagarà: Total, pel que s’hi podia veure.... –va dir-.

-Vaig poder observar que els cotxes estaven més separats que mai. Es una bona fórmula d’ocupar l’espai exterior. Sembla ser que hi van haver absències notables entre els concessionaris.

-Hi ha força opinions coincidents que la fira de mostres està totalment desfasada i avui en dia no té raó de ser. Caldria anar cap a una fira monogràfica o sectorial molt més especialitzada.

-Evidentment el moment econòmic que estem vivint, no ajuda en res a l’èxit de Fira Amposta.  

-Diguin el que diguin els organitzadors, la novetat de fer un apartat sobre l'emancipació juvenil als temps que corren, és un fiasco, ja que si el jove no troba feina, difícilment es podrà emancipar, tot al contrari, moltes parelles joves amb fills tornen a casa el pares perquè han perdut la feina.

-Per cert, felicitats a l'autor o autors del cartell.       

EL TITULAR DEL DIA 8-12-2012

Avui he escollit un titular que publicava ahir el Periódico: El BCE augura un 2013 encara més negre del que es preveia fins ara.

Fins ara havia escoltat coses com: Ni tot és blan ni es negre; entre mig hi ha el color gris. O el gris té moltes tonalitats.

Ara bé, llegint el titular sembla que també el negre pot tenir diverses tonalitats... Increïble!!

Si la majoria de membres d’una família han perdut el lloc de treball... Si passen penúries per arribar a final de mes... Si han estat desnonats... Etc, etc., algú em pot explicar davant d’aquets negre panorama, com pot encara ser més negre el futur?

La cara de vergonya els hi hauria de caure als nostres mandataris de fer afirmacions com aquesta.

A veure si d’una vegada posen fil a l’agulla i es posen a treballar i posar solucions adients. Unes solucions que fins ara no han sabut o no han volgut trobat (jo m’inclino més per no han sabut trobar)

A Zapatero, per molt menys, se’l va pressionar tant que va haver de convocar eleccions anticipades. Des de llavors fins ara la situació en lloc de millorar ha empitjorat molt i aquí no hi ha ningú que se’n faci responsable.

Rajoy i tot el seu govern haurien de plegar i donar pas a unes eleccions anticipades o bé fer un govern de concentració nacional on s’escolti a tothom i no que només es tingui en compte la veu dels més poderosos.

No és possible que any rere any se’ns digui que el proper serà pitjor i que ningú sàpiga quan s’acabarà aquesta maleïda crisi.

Farem bona la frase d’ICV-EUA: Això no és una crisi, és una estafa!!

CLOENDA DE LES JORNADES D'ECONOMIA DEL MONTSIÀ (Fotos II)

InteliCiència Col•lectiva (jornada de clausura)

Si parléssim en termes taurins, caldria dir que els ponents de la darrera jornada eren 4 primeres espases. Passem a presentar-los:

ARCADI OLIVERES. Doctor en Economia Aplicada de la Universitat Autònoma de Catalunya i president de Justícia i Pau.

NATXO TARRÉS. Cantant del popular grup de rock Gossos.

JOAN ANTONI MELÉ. Directiu de la banca ètica i sostenible Triodos Bank i escriptor.

SANTI LÓPEZ-VILLA. Encarregat del Fòrum del Talent del Montsià, coach i escriptor.

Voler explicar el que es va dir, donaria quasi per a fer un llibre, per tant, penso, que abans de escriure algun disbarat, millor que veiéssiu per vosaltres mateixos sobre de que anaven les jornades. Les intervencions que veureu dels diferents ponents estan extretes de YouTube i encara que no siguin les que van fer ahir, bé us podeu fer una idea força aproximada. 

http://jornadesmontsiaactiu.wordpress.com/

Vídeo de presentació de les jornades. 

Natxo Tarrés:

Arcadi Oliveras:

Joan Antoni Melé:  

Santi López-Villa: 

Un acte similar a Vilanova del Camí fa uns mesos:

Com a cloenda de la cloenda es van fer exercicis pràctics pera fer més entenedor l'objectiu de les jornades. 

DIETA VEGETARIANA

Entre brots verds i fruita, sembla ser que els nostres governants estan capficats que ens tornéssim vegetarians.

Quan a penes havíem entrat de ple en la crisi, quan a Espanya encara governava un tal José Luis Rodríguez Zapatero al cap davant d’un bon grapat de socialistes, el president va dir que gràcies a les mesures econòmiques que s’aplicaven ja es començaven a veure els primers brots verds, tot referint-se a que el país començava a sortir de la crisi.

D’allò ja fa anys, no recordo quans però als menys 3.

Però el més dur estava per arribar. Al maig del 2010 el govern de Zapatero començava a aplicar les primeres mesures d’austeritat com per exemple la primera retallada de sous als funcionaris i el projecte d’endarreriment de l’edat obligatòria de jubilació que passaria del 65 al 67 anys.

Aquesta setmana el Borbó ha estat de viatge a la Índia. Quan ho vaig saber vaig pensar en aquell acudit que s’explicava quan el president del govern era Felípe González i el Ministre d’Afers Exteriors un tal Fernando Morán. Durant el seu discurs, el Borbó va dir que les mesures econòmiques que aplicava l’actualgovern de Rajoy començaven a donar els primer fruits.

Per aquells que no ho sàpiguen, els discursos que pronuncia el Rei no els escriu ell, sinó algú proper al govern de l’estat i que, evidentment, estan en consonància amb la ideologia política del partit que governa en aquells oments. O sigui el PP.   

Al Rei li van donar uns fulls i li van dir: això és el que ha de pronunciar sa majestat en el discurs del sopar de gal·la amb el president de la Índia. Per cert, algú sap com es diu el president de la Índia (és que encara estic pensant amb el acudit de Morán)

Però n’hi havia brots verd llavors ni es veuen ara els fruits derivats de les polítiques peperes. Si us he de dir el que penso és que, ara mateix, estem vivint els moments més durs de la crisi financera. I no ho dic perquè si, sinó per que les xifres oficials així ho indiquen.

Des de l’entrada en vigor de la reforma laboral (aquella reforma que segons el PP havia de servir per a crear llocs de treball) s’han creat més expedients de regulació d’ocupació (ERO’s) que mai o el que és el mateix, més acomiadaments que mai.

Segons la darrera Enquesta de Població Activa (l’EPA) que es va fer pública el passat divendres, a Espanya la taxa d’aturats que busquen feina ja és del 25 %, o sigui 1 de 4 persones en edat de treballar i que pot treballar, no treballa (al menys que ho faci a l’economia submergida i que no ho digui), mentre que a Catalunya és del 22,5 %.

La dieta vegetariana és la que es veuen obligats a portar moltes famílies que ja no tenen per a carn ni peix. Recordo que fa uns anys, en un dels traspassos de la fruiteria que hi ha tot just als baixos de l’edifici on visc, la qui traspassava el negoci li va dir a qui l’agafava: Sobre tot, quan arribi a final de mes, que no hi faltin ni ous ni patates. Fer una truita de patates sempre és una alternativa per a posar al plat.

Ara m’imagino que la propietària mira de tenir-ne sempre, ja sigui final de mes o principis. I moltes famílies, directament, acudeixen als serveis socials del municipi a la recerca del menjar per a cobrir les necessitats bàsiques.

Per tant, ni brots verds ni fruits ni res que sé li aparegui... El panorama cada dia que passa és més desolador...  

 Per cert, us havia deixat intrigat amb l'acudit de Fernando Morán? 

Els Reis d'Espanya anaven de viatge oficial a la Índia (com aquests dies), però en contra del que és habitual, no viatjava amb ells els ministre d'Afers Exteriors per un problema de salut. Quan ja eren a l'avió el Rei li va preguntar a la Reina: Sofia, sap com es diu el president de la Índia? Ni idea -li respongué la Reina- Total que el Rei li demana al telegrafista que li fes arribar un missatge al ministre amb la següent pregunta:
Coneix el senyor ministre el nom del president de la Índia? 
Al cap d'uns moments reben la resposta:
Sí. 
El Rei, una mica confós per breu resposta, ordena enviar-ne un altre:
Sí i què més? 
Morán respon: 
Sí, Majestat!!   

CLOENDA DE LES JORNADES D'ECONOMIA DEL MONTSIÀ (Fotos I)

VAGA DE FARMÀCIES SÍ, PERÒ...

Les farmàcies catalanes porten diversos mesos sense cobrar la part que els hi paga el departament de Salut de la Generalitat de Catalunya. Tenen tota la raó del món de queixar-se i de fer vaga (o tancament empresarial si ho preferiu), però vull recordar que molts dels seus usuaris voldrien plorar amb els ulls de la majoria de farmacèutics...

Fins ara, les farmàcies cobraven als pacients de la Seguretat Social (excepte als jubilats i pensionistes) un 40 % del cost del medicament i als que com jo som de MUFACE un 30 %. A partir de l’1 d’octubre el 40 % s’ha incrementat en un 50 o 60 % segons la renda del pacient i els jubilats i pensionistes han passat a pagar (com a norma general) un 10 %. A més de tot això, a Catalunya es paga 1 € per recepta amb un topall de (sinó recordo malament) 60 €/any.

Aquest matí escoltava a un farmacèutic dir que ells no eren recaptadors com ho són alguns funcionaris de la Generalitat. És cert, però recordo que la majoria d’empresaris d’aquest país recapten impostos de l’estat com per exemple l’IVA o molt abans L’ITE (l’Impost sobre el Tràfic d’Empreses)  

Para solucionar problemes com aquest i que podrien tornar-se a produir en un futur proper, com també apuntava aquest matí un farmacèutic, hi calen idees imaginatives (!) La imaginació al poder era el crit dels revoltats francesos del maig del 68. Després de més de 40 anys encara trobem a faltar imaginació per a resoldre moltes de les situacions que es plantegen.

No sé si es fa així o no (perdoneu la meva ignorància), però no seria lògic que davant de la situació que s’ha produït entre els farmacèutics i l’administració de la Generalitat, que els farmacèutics es quedessin a compte el que recapten en concepte de taxes o repagament i que, simplement, es passessin comptes i que és liquidés per la diferència, ja fos el saldo positiu o negatiu.

Dit tot això, cal plantejar-se un altre tema. No sé si la situació dels farmacèutics és tan agònica com volen presentar. Imaginem que sí. Si han estat mesos esperant-se, no podrien haver esperat una mica més i adherir-se a la vaga general convocada per al 14 de novembre? Per què (pregunto) faran vaga les farmàcies el dia 14 de novembre? Ja sé que les vagues generals les fan els treballadors i que haurien de ser els treballadors els que s’adherissin voluntàriament a la vaga del dia 14, però si a sobre comptessin amb la complicitat empresarial, no seria tot molt més fàcil?

Sempre hi ha hagut sectors molt més corporativistes i egoistes que pensen amb el seu propi benefici està per sobre dels interessos de la col·lectivitat. Recordo que fa uns quans anys, les mestres van fer vaga pel seu compte i van demanar comprensió als pares. Però quan es va fer la vaga general (crec recordar que contra Zapatero), com que els mestres ja tenien resoltes les seves reivindicacions, van optar per no seguir-la. Tota una mostra de solidaritat cap als altres treballadors i treballadores.

Estic segur que hi ha gent que s’ho està passant molt més malament que els farmacèutics. Aquí vull incloure aturats de llarga durada però també petits autònoms que no tanquen el seu negoci perquè pitjor és poc que res. La majoria d’aquest segur que tampoc faran vaga i, com passa quasi sempre, només els més conscienciats socialment, aquell dia optaran per no anar a treballar. Ningú els recompensarà el dia que, les respectives empreses, els hi descomptaran de la seva nòmina. Com tampoc mai ningú ha renunciat a les millores que s’han aconseguit com a conseqüència d’una vaga.

Segurament els ciutadans encara no estan prou indignats, em deia l’altre dia una persona molt popera a mi. Potser sí, però, què esperen que passi? On està el seu límit d’aguant.

Com a funcionari, el mes de desembre cobraré una misèria (diguem-ho així) La paga extra que m’haurà volat per reial decret, més la part de MUFACE que tinc prorratejada i que se’m descomptarà igualment i, a sobre el dia de vaga del novembre però que se’m descomptarà de la nòmina del desembre.

Bon Nadal a tots i totes ara que ho puc dir ja que quan arribi, segurament, no diré el mateix.    

PER FAVOR, NO ENS ENGANYEU MÉS!

Després de les benzineres i de la telefonia, ara ha arribat l’hora de les elèctriques.
El ministre d’Indústria vol que els usuaris espanyols acudim al mercat lliure a l’hora de proveir-nos d’energia pera les nostres llars.
Però en realitat sabem que vol dir acudir al mercat lliure? Evidentment que no. No estem acostumats a analitzar el mercat per escollir la millor oferta. Potser perquè quan ho hem fet ens han donat a triar entre pals i garrotades.
Si us pregunto a quina benzinera acudiu per a posar el carburant al vostre vehicle, segurament que una àmplia majoria en respondreu que a la que teniu més prop de casa o a la que us ve de pas quan aneu a treballar o fer un viatge d’oci.
I si us pregunto quantes companyies telefòniques heu tingut durant els darrers anys, segurament, la majoria de vosaltres, em respondreu que unes quantes. Cert?
Les poques vegades que he posat carburant a França (miro d’entrar amb el dipòsit ple ja que allí és una mica més cara) te’n adones que hi ha una diferència de preu entre les diverses companyies. De vegades, fins i tot, pots trobar-te dues gasolineres molt prop una de l’altra fins i tot quasi davant per davant. És evident que entre elles es facin la competència i pugnin per oferir un millor preu al client, ja que una millor qualitat no és fàcilment demostrable.
Aquí no és així. Com a molt tenen un sistema de punts que et donen cada vegada que carregues combustible i que, al final, podràs convertir-los en regals. D’altres van lligades a cadenes de supermercats i la compra en els seus establiments et servirà per a que obtinguis descomptes amb carburat. I poca cosa més.
I què dir de les companyies telefòniques que no sapigueu?  Segurament res. El canvi constant de companyia es degut als pèssims serveis que ofereixen. Per això mateix, les companyies de telefonia, ocupen el primer lloc en reclamacions.
Els governs ens han volgut fer creure que la liberalització dels mercats serà beneficiós per als usuaris, però a la pràctica no és així. Sovint, des del Tribunal de la Defensa de la Competència s’ha hagut d’investigar si les diferents companyies d’un mateix sector (normalment multinacionals) pacten preus per a no perjudicar-se massa. I sovint també han hagut de posar multes quantioses perquè s’ha descobert que, efectivament, existeix una mala praxi.
Quan només existien Telefónica de España i CAMPSA, no ens havien de preocupar d’aquestes coses. Des del govern es fixaven les tarifes i es controlava el mercat.
Ara sembla que és la disbauxa. Tothom fa el que li dóna la gana de la forma més impune i quan s’actua des del TDC, la seva eficiència no està demostrada.

Podeu creure que els grans companyies acaben assumint les quantioses multes les poques vegades que se’ls acaba sancionant? Jo no. Penso que cèntim a cèntim, les multes les acabem pagant els usuaris. Després de tot, tenen la paella pel mànec.

Ara, des del govern central es vol fer el mateix amb les elèctriques, un sector que segons la seva patronal, fa temps que va acumulat pèrdues. En canvi, conserven als seus consells d’administració a exaltscàrrecs polítics que han trobat allí una jubilació d’or com assessors.  
Jo demanaria als nostres governs que, per favor, no ens enganyin més. Els ciutadans podem ser ximplets, però al final, tard o d’hora, acabem per obrir els ulls i assabentar-nos del que passa.

RAJOY ES TIRA A LA PISCINA

Anvers d'una moneda d'Euro de Malta.

Rajoy aparenta una persona prudent i tret d’algunes vegades que s’ha permès la llibertat d’aixecar el seu to de veu per exaltar algun fet concret o virtut; com aquella vegada que va dir allò de: ¡Viva el vino!
No, no és usual que Rajoy se’n surti del guió. Dilluns però, ho va fer; possiblement perquè estava fent un míting al País Basc per a demanar el seu vot per a Basagoiti en les properes autonòmiques.
Rajoy es va tirar a la piscina en afirmar que els moviments independentistes són un disbarat de colossals dimensions que apunten directament a la línia de flotació de la recuperació econòmica d’Espanya.
Més enllà del rodona que li va quedar la frase, jo vull fer una pregunta: Quins arguments objectius té per a fer una afirmació tan contundent? Evidentment cap. Són simples especulacions partidistes i, fins i tot electoralistes comparables a les que es diuen aquí quan es refereixen a la independència de Catalunya.
Estudiem-ne un altra; en aquest cas dita pel Ministre de Justícia el moderat Ruiz-Gallardón. L’exalcalde de Madrid va afirmar que si Catalunya s’independitza, ni Espanya ni Catalunya sobreviurien dintre de l’Euro. Alguns economistes opinarien que possiblement la sortida de l’Euro permetria una més ràpida recuperació econòmica, per tant, potser no seria del tot dolen. Però com en el cas anterior són meres especulacions sense cap base sòlida on sustentar-se. És que no hi ha països molt més petits que Espanya i, per suposat que Catalunya que pertanyen a la zona Euro?  
I com que no hi ha dos sense tres, García-Margallo, el Ministre d’Afers Estrangers, va opinar que el gran mosaic amb la senyera que es va fer al camp del Barça perjudica a la marca Espanya. El mateix dilluns, al programa Divendres de TV3, algú va opinar que el que hauria d’haver fer Espanya (i en aquest cas seria competència d’Exteriors) és projecta la imatge que va oferir el públic assistent al partit entre el Barça i el Madrid. Projectar al món un gran esdeveniment com un partit de futbol entre els que són (segurament) els dos millors equips del planeta, no està a l’abast de molts de països.
I què se’n desprèn de tot això? Què des de després de la manifestació de la diada, el no al pacte fiscal del president del govern espanyol i de la dissolució del Parlament i la convocatòria d’eleccions autonòmiques per al proper 25 de novembre, ha posat al govern de Madrid i a tot el PP molt nerviosos i han iniciat una campanya de desprestigi cap a Catalunya en voler-la presentar a la resta de comunitats autònomes com una de les causes de la mala situació econòmica espanyola.  

Però paral·lelament a aquestes accions oficials, els mitjans informatius establerts a la capital de Espanya han iniciat una guerra bruta contra Catalunya amb afirmacions com que un català (Ponç Pilat) va ser el responsable de la mort de Crist. Sembla ser que no hi ha cap prova concloent de que el governador romà fos nascut a Tarraco i si així fos, Catalunya, com a tal, no va néixer fins quasi mil anys després.  

I encara hi ha una tercera campanya: la que no surt als mitjans oficials i que utilitza Internet per a expandir-se. Aquesta darrera campanya estaria induint a un boicot de tots els productes fabricats a Catalunya (segons es diu els productes catalans porten un codi de barres diferent) Segurament el cava, com ja va passar fa uns anys, seria el que s’emportaria la pitjor part. 
 
UNA REFLEXIÓ: Si no volen que Catalunya es converteixi en un estat independent i afirmen que l’economia espanyola no se’n sortirà sense l’aportació catalana, no seria més adient que es promogués el consum dels productes catalans en lloc de boicotejar-los?

DOBLE IMPOSICIÓ

Amb l’obligació de tributar les loteries, el govern del PP ha trencat la baralla. Cal remarcar el concepte de loteries, ja que, tal i com es va dir al principi, semblava que només la loteria Nacional es veuria afectada. Però no, també hauran de tributar (a partir de 2.500 euros) altres loteries com la Primitiva, les autonòmiques (la 6/49 en el cas de Catalunya), la Quiniela, el cupó de l’ONCE, el sorteig de l’Or de la Creu Roja, etc.
Fins ara, els premis de tots aquests sortejos estaven exempts de tributació i el motiu és molt fàcil d’entendre. En el cas de les loteries i apostes de l’estat, hisenda, ja es queda un percentatge molt elevat de la recaptació que va a parar a les arques d’Hisenda. En el cas de la Quiniela el percentatge que es dedica a premis és el 55 %. La resta és per a cobrir les despeses generals i inversions del organisme que ho gestiona (Loterías y Apuestas del Estado -LAE-) i per al fisc.

A la majoria de les apostes, quan no hi ha premi, els diners destinats van a parar a un pot que eleva el premi d’un altre sorteig posterior. El cas de la Loteria Nacional és atípic, ja que l’import de tots aquells números que resulten premiats i no es venen, toquen íntegrament de l’estat. Per tant, la quantitat destinada a premis es pot reduir considerablement depenent dels números premiats i no venuts. Aquesta situació no sol passar als principals sortejos com el de Nadal, el Nen o d’altres d’especials, però cal recordar que cada setmana n’hi ha dos i, evidentment, quasi sempre queden molts de dècims per a vendre.

Ara, amb la tributació per IRPF prevista als pressupostos per al 2013, que serà del 20 % del premi a partir de 2.500 euros, és com si es tributés dues vegades, la qual cosa, des del meu punt de vista em sembla del tot incorrecte.
Una vegada més, el Ministeri d’Hisenda ha optat pel camí fàcil. En lloc de voler recaptar diners de les principals fortunes, d’aquells que guanyin sous elevats i potenciar la Inspecció Tributària per a que pugui perseguir de forma més eficaç el frau fiscal, escull recaptar via premis ja que, d’aquesta manera, s’assegura el cobrament. Imagino, posats a imaginar, que la recaptació del 20 % es farà al moment del cobrament del premi, com ja passa quan es cobra un premi concedit per una entitat privada fruit d’un concurs, sorteig, etc., encara que posteriorment, quan arribi la renda, l’hagis de fer constar en una apartat diferenciat i sense que torni a tributar. 
De moment ha hi ha una iniciativa per a que la gent no compri números de la Rifa de Nadal com a protesta de la rebaixa de sou que estem patit alguns col·lectius, sobre tot els treballadors públics. Si surt efecte, Montoro no quadrarà els números (una vegada més)   

ELS ÁRIAS-CAMISÓN D’ESPANYA

Segurament el nom de José Eugenio Árias-Camisón no us dirà res. Si us dic que el tal Árias-Camisón és el propietari del rostidor Guadalmina de Marbella, potser alguns començareu a intuir de qui estic parlant...

Bé, la darrera pista. És aquell senyor que es va declarar insubmís quan es va aprovar la llei del tabac  i va dir que al seu establiment deixaria fumar, encara que per aquest fet va rebre més d’una sanció de la Junta d’Andalusia.

Árias-Camisón es declarava contrari al govern socialista i admirador del PP, fins al punt que va oferir dinar gratis als seus amics i clients el dia després del 20-N, amb la seguretat que els homes i dones de Rajoy guanyarien les eleccions generals. Igual li va passar a Salvador Alcaraz del restaurant el Langostino de Oro de Vinaròs que l’estiu de 2011 em va dir que a partir del dia 20 de novembre tot canviaria...    

Ara em pregunto: Què deuen de pensar els qui van confiar cegament que amb l’arribada del PP Espanya milloraria? Segueixen pensant que amb Rajoy estem millor que abans? Les polítiques que s’han aplicat fins ara, en lloc de reactivar l’economia espanyola, el que han fet  és, precisament, l’efecte contrari. Que l’economia espanyola es contregui. Diuen els responsables de l’equip econòmic del govern que, en el futur, totes aquestes mesures donaran els resultats esperats. Però abans, quants restaurants hauran de tancar?

El propietari del rostidor de Marbella tenia la seguretat que una de les primeres mesures que aplicaria el nou govern seria derogar la llei del tabac que prohibia fumar a qualsevol tipus d’establiment públic, com ara els restaurants. Una altra mesura que havia d’afavorir els empresaris era la modificació de la llei de l’IVA en l’apartat de no tenir l’obligació de liquidar les quotes repercutides d’aquest impost fins haver-les cobrat, ja que no sempre es cobra immediatament d’haver fet la venda o la realitzat la prestació de servei. Fins i tot recordo que els populars d’Amposta en van fer bandera a l’hora d’explicar les bondats del programa electoral del seu partit. Res més lluny de la realitat. Després de 10 mesos, el govern de Rajoy encara no ha derogat la llei del tabac (ni ganes tampoc!) i en el tema de les quotes repercutides de l’IVA segueix com abans, es a  dir, les hagin cobrar o no, les han de liquidar el trimestre corresponent.

Imagino que els Árias-Camisón o els Alcaraz deuen d’estar profundament decebuts amb un govern del qui esperaven tot i que no els hi ha reportat res. Però aquest sentiment és generalitzat i avarca a la pràctica totalitat de ciutadania. Son molts els qui els van votar el PP esperant trobar un lloc de treball o que els hi canviés la seva situació econòmica i, en l’actualitat, es troben en una situació molt pitjor i no només en el camp econòmic, sinó també social. La profunda decepció de la societat espanyola és molt gran.

I el pitjor de tot, ningú ens pot garantir que aquesta situació millorarà en un futur no molt llunyà. Les perspectives són, ara com ara, d’una degradació continuada de l’estat del benestar fins al punt de que, potser, dintre de poc, ja no en quedarà cap indici, només el record.  

DE TANT QUE M’ESTIMES, ME MATES...

A veure si ens entenem. Si Espanya no vol ni sentir-ne a parlar de que Catalunya pugui ser un estat independent, és per amor o per interès?  

Com sé que els meus seguidors sou persones intel·ligents, imagino que us haureu adonat que el discurs dels nacionalistes espanyols ha canviat substancialment. Ara ens adverteixen que Catalunya sense Espanya no seria res. L’altre dia, l’economista Mikel Buesa, consultat pel diari ABC, va dir que la renda per càpita catalana seria similar a la de Xipre.

També diuen que on vendran els seus productes els empresaris catalans... Certament ara, per a moltes indústries catalanes, el primer mercat és l’Estat Espanyol, però si hi tornés ha haver-hi un boicot com el del cava de fa uns anys, és evident que caldria obrir nous mercats. Però a Europa i, sobre tot a Llatinoamèrica hi ha grans possibilitats.

Una altra advertència és sobre la moneda. Es diu que Catalunya hauria de sortir de l’Euro. I jo pregunto, per què? És que no hi ha d’altres països de Europa que sense formar part de la Unió Europea estan a la zona Euro i el tenen com a moneda (Andorra, Sant Marí, el Vaticà, Malta...)    

A més, si ens volen fora de l’Euro, potser fins i tot millor. Sempre podríem tornar a la pesseta que reivindicaríem com a nostra, ja que l’origen de la mateixa és català. Pesseta deriva de pes i es va instaurar a Espanya quan el català Laureano Figuerola va ser Ministre d’Hisenda., però a Catalunya ja existia des de molt abans. L’argument té prou força com per a que, en el cas de no deixar-nos estar a la zona Euro, ningú ens discutís el retorn a la pesseta.  

Però quan parlo de nacionalistes espanyols no em refereixo només als del PP. Desgraciadament veus com la de Vicente del Bosque n’hi ha poques a Espanya. La majoria d’espanyols ens estimen molt, però volen que formessin part de la “unitat indivisible”. Però quan esgrimim la bandera del secessionisme, la resposta espanyola (crec que seria millor parlar de castellana) és unànime. Llavors, partits en teoria tan dispars com el PP i el PSOE són capaços de posar-se d’acord i, a sobre, comptarien amb l’estimable col·laboració del partit de Rosa Diaz que, encara que sigui Basca, a espanyola no li guanya ningú.

Rubalcaba ja ho va dir l’altre dia al marc de la festa de la Rosa de Gavà: Si CiU es vol separar d’Espanya, ens tindrà davant enfrontats. Perfecte, no esperava menys d’ell. El que no vaig llegir ni escoltar és que digués que estava per un estat federal tal i com li reclamava el primer secretari dels socialistes catalans Pere Navarro. Si quan comparteixes escenari, Rubalcaba no recolza els teus interessos, algú em pot dir quan ho farà? Quan estigui fent mítings per Andalusia o Extremadura?

Potser per això avui he llegit al Periódico que els socialistes catalans s’estan replantejant la seva estratègia. Exactament diu això: Diversos dirigents afins a Navarro demanen reformular el projecte de partit. I encara més: La cúpula constata la decepció per la falta de compromís federal de Rubalcaba.

Quan de temps fa que ho vinc dient? No heu llegit diversos escrits meus on demano que el PSC maqui el seu propi perfil i que abandoni la idea d’assolir una Espanya federal i que passi a demanar la independència de Catalunya.

Però a partir d’aquí em se plantegen diversos dubtes: Arribarà a temps el PSC? o li passarà com quasi sempre que, davant les indecisions polítiques, després costa que l’electoral se’ls cregui?

Es presentarà Navarro a les primàries per a escollir el cap de cartell electoral de cara les autonòmiques catalanes? No seria millor buscar algú menys contaminat?  

Què no ens enganyi ningú: Espanya ens vol per interès, d’amor no ens en tenen gens (o molt poc)   

Us deixo amb un acudit relacionat (encara que sigui en castellà)

Está el director general de una gran empresa en su despacho, sin nada que

hacer, por supuesto, y se plantea si el hacer el amor con su mujer es

trabajo o placer.

A esto que aparece el subdirector general, y el director le plantea:

¿Hacer el amor con mi mujer es trabajo o placer?

El subdirector responde: Pues no lo sé, tendría que estudiarlo.

El director le dice que tiene 1 hora para responderle.

El subdirector general, también de "panching", le pregunta al responsable

de recursos humanos: ¿Que el director general se haga el amor a su mujer es un

acto de trabajo o de placer?.

A lo que el responsable de recursos humanos, entretenido, sin hacer nada,

le responde que no lo sabe.

El subdirector le dice que tiene 45 minutos para averiguarlo.

El responsable de recursos humanos le hace la misma pregunta al técnico

de formación, que estaba muy ocupado peleándose con la máquina del café, sin

nada que hacer...pero tampoco sabe la respuesta.

A todo esto llega la pregunta al becario, que tiene la mesa llena de

expedientes, listas de asistencias que enviar, valoraciones que

realizar...

Su jefe le dice que tiene 5 minutos para decirle si el hecho de que el

director general haga el amor a su mujer es trabajo o placer.

El becario responde sin levantar la cabeza de la mesa: ¡Es por placer!.

Su jefe, intrigado por la rápida respuesta, le pregunta que cómo ha

llegado tan rápido a esa conclusión.

El becario, cargado de trabajo, ya harto de que le entretuvieran por

cualquier chorrada, le responde: ¡COÑO, PORQUE SI FUERA TRABAJO TAMBIÉN

ME TOCARÍA A MI HACERLE EL AMOR, JODER!.