Qui tem el federalisme feroç?

PERU ERROTETA

Els conceptes, com els éssers vius, neixen, creixen, es reprodueixen i moren. També es posen de moda o deixen d'estar-ho, s'arraconen i fins i tot es demonitzen, perquè no interessen. Sense anar més lluny, una mica d'això està passant a Catalunya amb el federalisme i les seves variables, que està sent soterrat pel binari simplisme: independentistes-unionistes.

Sembla que per a alguns politòlegs, el tema pot resultar una miqueta antiquat i per descomptat per als nacionalistes en general, el terme no evoca res de bo pel que d'espuri comporta. Es pot consentir que l'amor a la pàtria, pur, lineal, íntegre… pot ser tacat amb qualsevol fórmula capaç d'afeblir-lo o qüestionar-lo? Hi haurà els qui associaran el federalisme a l'antiga Alemanya occidental, no faltaran els qui l’identifiquin amb els uniformes blaus dels yankees en la guerra americana de secessió, però cal no oblidar que el 6 d'octubre de 1934, el llavors president de la Generalitat, Lluís Companys, va proclamar l'Estat Català dins de la República Federal Espanyola.

És cert que el federalisme pot entendre's com un sistema polític en el qual les funcions de govern estan repartides entre territoris associats, que deleguen competències en un ens federal central. No obstant això, per a Pierre-Joseph Proudhon -el filòsof francès que va encunyar allò que “la llibertat no és filla de l'ordre sinó la seva mare”-, la Federació no és solament una forma d'Estat sinó un principi. “Un individu està federat solament i si cada part rep a canvi del que ha donat alguna cosa proporcional i si es dóna a la federació menys llibertat de la que té l'individu”, afirma Proudhon. “Si no hi ha acord, no hi ha llibertat”, recalca.

I això val des de la parella fins a l'organització de l'Estat, passant per tot el que en la condició humana tracta de compaginar diversitat i unitat. “L'avantatge del sistema federal és que pot reunir en un mateix àmbit totes aquestes forces avui disperses i guiar-les cap a un objectiu superior i comú a tots en tot ordre d'interessos”, escrivia J. Casas Cartañá, en l'edició del 9 de maig de 1933 d’El Diluvi. El federalisme ofereix alternatives als problemes derivats de la diversitat ètnica, religiosa, política, social, econòmica… És una resposta a les divisions polítiques i socials, que implica el reconeixement que els interessos i valors en conflicte sempre estan latents, i que aquest conflicte és normal. Etimològicament, el terme “federació” implica aliança o pacte d'unió i prové del llatí foedus. Foederare equival a unir, lligar o compondre.

No fa encara molt, al maig de 2013, el PSC va llançar un projecte que, sota el títol “Per una reforma constitucional federal”, proclamava que “el federalisme està especialment indicat per vertebrar Estats que contenen diferents nacions i per això resulta adequat per a Espanya”. On ha anat a parar aquest propòsit? Potser al mateix lloc que l'estupenda iniciativa Federalistes d'Esquerres, que tants suports va recollir a Catalunya i que alguna cosa o algú es va encarregar de dissoldre?

I així estem. Assistint, de vegades atònits, al pols entre patriotes d'un i altre signe, veient com es torpedeja la “tercera via” (que així s'ha denominat tot el que se surti de la dialèctica dominant), reduint tot l'assumpte a referèndum sí-referèndum no… Potser no estaria malament prestar una mica més d'atenció al que vol dir el lehendakari Iñigo Urkullu, quan proposa federalizar el País Basc.

Els coloms també mamen

JAUME REIXACH

De debò, catalans: ens ho hem de fer mirar. Aquest és el model de país, d’administració i de govern que volem? Hem permès que la Generalitat s’hagi acabat convertint en una enorme “repartidora” que cada any llença de manera alegre i irresponsable centenars de milions d’euros en subvencions que no tenen ni cap ni peus i que només serveixen per engreixar, encara més, una colla d’estómacs agraïts que, òbviament, canten les lloances del “dret a decidir”, de “l’Estat propi”, de la “independència” i del que calgui (ja se sap, pagant, Sant Pere canta).

Aquí cobra de la “mamella pública” tothom que, des de la plaça de Sant Jaume, interessa que cobri: sindicats, patronals, mitjans de comunicació i ordes religiosos; associacions de botiguers, entitats culturals, folklòriques i esportives; advocats, fundacions, editorials i associacions empresarials; teatres, cinemes, fires i festes per a tots els gustos, etc. No hi ha cap altre país de la Unió Europea on, subratllo, es produeixi un malbaratament en xeflis tan descomunal com el que tenim a Catalunya.

El govern de la Generalitat actua com si això fos Noruega, on tenen el petroli com una importantíssima font d’ingressos.Aquí, el nostre “petroli” és el turisme i una baratíssima mà d’obra –d’origen majoritàriament immigrant- que explotem de manera immisericordiosa.

De fan anys, els catalans critiquem –en veu baixa, però ben audible- la vergonyosa pràctica de la subvenció i del subsidi que impera a Andalusia. Però la radiografia de l’activitat subvencionadora de la Generalitat, identificable gràcies al DOGC i a la Llei de transparència, supera, pel seu abast i la seva capil·laritat, tots els límits coneguts. N’acabem de tenir l’últim exemple en la publicació de les ajudes que ha repartit el Consell Català de l’Esport: fins i tot suquen, amb tots els respectes, la Federació Catalana de Coloms Esportius (22.060 euros) i la Federació Catalana de Coloms Missatgers (19.000 euros)!

La funció d’un govern no és concedir subvencions. El diner públic és un bé sagrat que s’ha d’administrar amb una responsabilitat extrema i que s’ha de destinar, prioritàriament, a la gent que ho passa malament i a la dinamització de l’activitat econòmica per tal que creï nova ocupació. La subvenció és l’antítesi de l’esperit emprenedor. Mata la creativitat i la sana competitivitat. Conforma una societat mantinguda, “fofa” i abúlica. I aquest és el mal d’arrel que infecta l’“ànima” catalana d’avui.

D’un cantó, tenim un poble que pateix misèria i precarietat en silenci i que ja no espera res de la classe política. De l’altre, un sector empresarial que ja s’ha acostumat a anar per lliure i a buscar-se la vida, mani qui mani. I, per sobre, una superestructura governamental que, amb la mànega dels diners públics, tapa boques, compra voluntats i s’autoadjudica uns sous estratosfèrics amb l’única prioritat de perpetuar-se en el poder.

Més enllà de la independència, a Catalunya tenim grans debats pendents. La racionalització de l’administració, per exemple. És un disbarat que, avui, un ciutadà de Barcelona suporti set nivells d’administració: l’Ajuntament, el Consell Comarcal, l’Àrea Metropolitana, la Diputació, la Generalitat, el Govern central i la Comissió Europea. O la gravíssima contaminació de nitrats que provoca el poderós ‘lobby’ de la indústria càrnia: a Catalunya hi ha 6,8 milions de porcs i es sacrifiquen cada any més de 19 milions d’animals als escorxadors! Què passarà amb les autopistes de peatge, que comencen a caducar la concessió a partir de l’any 2019, o amb les centrals nuclears, que acaben la concessió a partir de l’any 2021?

Però aquests grans debats queden sistemàticament furtats a la societat catalana, que viu instal·lada en la inòpia. Sense por a equivocar-me puc dir que gairebé tots els periodistes-opinadors i gairebé tots els intel·lectuals que apareixen en els grans mitjans de comunicació catalans que marquen l’agenda i focalitzen les suposades prioritats del país estan a sou, directament o indirecta, del poder polític que els subvenciona l’altaveu. A Catalunya vivim, teòricament, en un marc de democràcia i llibertats, però la Generalitat, per una insana pulsió de control totalitari, no dubta en censurar i manipular tot allò que “no toca”.

Aquest pervers esquema de governança ens està segrestant la nostra vitalitat i ens liquida com a poble. La paradoxa és xocant: vivim en un territori geoestratègicament privilegiat; tenim bones universitats i escoles de negocis (cares); tenim bones infraestructures (sempre millorables); tenim un munt d’empresaris d’èxit i un teixit productiu molt espavilat; tenim uns ajuntaments endreçats i, en general, ben administrats... i tenim una Generalitat absolutament arruïnada i ofegada pels deutes. És a dir: hi ha diners, però la gestió de les competències que té assignades el govern català és horrorosament dolenta, tant pel cantó dels ingressos com pel de les despeses.

Acabar amb les subvencions que es dediquen a solemnes foteses o que serveixen per mantenir artificialment estructures innecessàries alliberaria un enorme volum de recursos econòmics que, sens dubte, ajudarien a fer front –sense demagògia- a les emergències socials i a la cohesió d’una comunitat catalana més avançada, justa i igualitària. Els Pressupostos pel 2016 que el vicepresident d’Economia i Hisenda, Oriol Junqueras, està “cuinant” haurien d’esperonar en la construcció d’un model alternatiu al de la Catalunya subsidiada i narcotitzada que ens ha llegat el pujolisme/masisme.

Ministre d'Afers Planetaris

CRISTINA PALOMAR

Crec que el president Puigdemont s'equivoca quan creu que podrà combatre la fatxenderia espanyola amb doble dosi de fatxenderia catalana. Vull pensar que quan adverteix a l'holograma de Mariano Rajoy que la conselleria del ministerRaül Romeva no es toca per molt que els populars recorrin als seus amics del Tribunal Constitucional, ho fa per desconeixement de la mala bava del contrincant i no per la típica fanfarronada del gironí que ha perdut l'oremus definitivament per culpa de la tramuntana i dels entrepans de botifarra i colesterol.

Tinc la sensació que Puigdemont encara no ha entès que la suspensió del Constitucional dels Afers Exteriors catalans no ve tant pel nom –que també- com per qui l'encapçala. Algú recorda un ministre d'Exteriors espanyol guapo? Jo no. De calbs, uns quants i de dones, dues, però atractiu amb aquest look tan pijoprogre de Sant Cugat i amb aquest accent anglès tan perfecte que fins i tot jo l'entenc, cap. I ja sabem que l'enveja és molt mala consellera. Veure que un català nascut a Madrid parla millor l'anglès que el ministre madrileny d'il·lustre cognom compost i parent d'un militar protagonista del desastre espanyol d'Annual deu ser insuportable.

Proposo a Puigdemont i la seva cabellera un canvi de nom de conselleria partint de la base que el nom no fa la cosa. Si rebategem Romeva com a ministre d'Afers Planetaris estic convençuda que el govern espanyol no podrà interposar cap recurs més davant del Constitucional per còpia de la idea ni invasió de competències. A més de ser més original i d'evitar conflictes amb la justícia espanyola, el nom significa que els catalans sabem que no estem sols a l'univers i que, com a bona terra d'acollida que som, tractarem amb afecte i consideració tots els emigrants que vinguin de Síria o de Mart siguin independentistes o no.

Tampoc entenc per què tants escarafalls dels uns i dels altres per una conselleria d'exteriors més o menys. No sé si el PP s'ha adonat que els catalans, sempre tan espavilats, en tenim tres, d'organismes d'Afers Planetaris si deixem de banda l'imprescindible programa televisiu del Mikimoto: la conselleria de Romeva i els seus amics d'aventures europees, el Diplocat del president Junqueras i la Secretaria d'Exteriors. En aquesta última, adscrita a Presidència i controlada per CDC, hi treballa la Francesca Guardiola, coneguda més per la seva gran experiència diplomàtica que per ser germana del Pep Guardiola i companya sentimental del convergent Ramon Camp.

Durant anys hem vist com el govern d'Artur Mas ha retallat en Salut, Serveis Socials i Educació explicant que els diners no arribaven per a tot, però resulta que ara en tenim de sobres per mantenir tres organismes diplomàtics paral·lels la finalitat dels quals és bàsicament funcionar com a oficines de col·locació dels acòlits respectius. La maliciosa crítica la faig observant els pèssims resultats obtinguts fins ara de la seva intensa acció a l'estranger –suposadament coordinada- per explicar la causa independentista.

Gràcies a la feina feta per la nostra experta diplomàcia de carnet, els catalans no només no tenim suport de quasi ningú, sinó que tothom diu que la nostra causa sobiranista és un assumpte intern espanyol i que si ens divorciem de Madrid, ens quedarem fora de la Unió Europea. Per cert, això últim no deu ser una cosa tan dolenta quan els britànics també se'n volen anar.

El 'futur', segons Oriol Junqueras

JAUME REIXACH

En el govern sorgit de la XI legislatura del Parlament de Catalunya brilla amb nom propi el president d'Esquerra Republicana i vicepresident d'Economia i Hisenda, Oriol Junqueras, convertit en l'home fort de l'executiu. Persones de la seva corda dirigeixen les conselleries de Salut (Toni Comín), Justícia (Carles Mundó), Treball (Dolors Bassa), Agricultura (Meritxell Serret) i Relacions Exteriors (Raül Romeva). A més, té el "control remot" de la presidència del Parlament (Carme Forcadell), de Catalunya Ràdio (Saül Gordillo), de la secretaria de Comunicació del govern (Miquel Martín Gamisans) i de l'estratègica direcció general de Mitjans de Comunicació (Jordi del Río), instància on es decideixen i distribueixen les subvencions a les empreses mediàtiques de Catalunya.

Amb el permís de Carles Puigdemont –que passava per allí-, ben bé es pot dir que, actualment, la Generalitat "és" Oriol Junqueras. Per això cal seguir i interpretar amb molta atenció els seus gestos, les seves paraules i les seves decisions per saber, en cada moment, per on van els trets del processisme. Encara que tingui una dicció clara i una dialèctica ben articulada, l'exalcalde de Sant Vicenç dels Horts és, en general, una persona críptica i ambivalent que acostuma a emprar conceptes polítics molt abstractes i de difícil concreció.

El passat dia 20, escrivia en el seu compte de Twitter: "Avui, tot lamentant la mort d'Umberto Eco, val la pena recordar el 107è aniversari del Manifest futurista de Filippo Tommaso Marinetti". Oriol Junqueras es va educar, des de petit, a l'Escola Italiana de Barcelona i té, per tant, una àmplia cultura italianitzant. És normal que tingui unes paraules de record pel colossal intel·lectual, filòsof i escriptor italià Umberto Eco, just acabat de traspassar, però sobta que el barregi amb el poeta i prescriptor polític Filippo Tommaso Marinetti, precursor del feixisme i lleial al duce Benito Mussolini fins a la seva mort.

Però, per què "val la pena" –en paraules del vicepresident de la Generalitat- "recordar el 107è aniversari" –una efemèride ben estranya- "del Manifest Futurista"? Tal vegada el va impactar quan era estudiant de l'Escola Italiana de Barcelona i es va convertir en un dels textos de capçalera del jove Oriol Junqueras?

Realment, ens ho hauria d'aclarir i saber quin és el seu grau d'identificació amb aquest pamflet, publicat l'any 1909. La qüestió no tindria més importància si Oriol Junqueras continués sent un professor de la Universitat Autònoma, on la llibertat de càtedra és un principi sagrat. Però, atès el poder i la responsabilitat política que concentra en aquests moments, és fonamental que el vicepresident de la Generalitat verbalitzi quina és la seva relació amb el pensament de Filippo Tommaso Marinetti. L'admira? El rebutja? L'emociona? El fa vomitar?

Amb un cercador d'Internet és molt fàcil accedir al text sencer del Manifesto Futurista que, en el seu moment, va aixecar un gran rebombori en els cercles artístics, intel·lectuals i polítics italians. En síntesi, és una transposició del pensament deNietzsche a l'altre cantó dels Alps, una reivindicació del "superhome" barrejada amb l'exaltació dels avenços de la revolució industrial (els cotxes, els avions, les xemeneies de les fàbriques...). Aquest pamflet era, òbviament, una provocació per –com diuen els francesos- épater les bourgeois. El més greu és que els 'futuristes' van crear escola i es van acabar convertint, amb Marinetti al capdavant, en un dels referents ideològics i intel·lectuals del moviment feixista italià, que acabaria quallant uns anys més tard de la seva publicació al diari francès Le Figaroi imposant –a través del "dret a decidir"- una dictadura sanguinària i aberrant.

No cal recordar aquí les barbaritats i atrocitats del feixisme de Benito Mussolini. Només apuntaré que els sectors més heavysde l'independentisme català dels anys 30 van emmirallar-se en la Itàlia del Duce i van copiar les seves pràctiques militaristes i autoritàries. La història també és coneguda: el règim feixista italià va donar suport incondicional al cop d'Estat del general Francisco Franco contra la II República i els avions de Mussolini van terroritzar Catalunya durant la Guerra Civil amb els seus bombardejos indiscriminats contra la població civil.

Ja ho proclamava Filippo Tommaso Marinetti en el seu Manifest Futurista: "Nosaltres volem glorificar la guerra –única higiene del món-, el militarisme, el patriotisme, el gest destructor dels llibertaris, els bells ideals pels quals hom mor i el menyspreu per la dona" (…). "Volem destruir els museus, les biblioteques, les acadèmies variades i combatre el moralisme, el feminisme i totes les altres covardies oportunistes i utilitàries". (Per cert, Salvador Sostres –reconvertit en gran admirador d'Oriol Junqueras- no està massa lluny d'aquest nihilisme profundament religiós i reaccionari).

Què cal pensar del nostre vicepresident d'Economia i Hisenda?Que és un sonat que encara va "flipat" per les seves lectures adolescents de Marinetti? Aleshores és, indubtablement, un perill públic que utilitza la màscara de la "revolució dels somriures" per conquerir el poder –com ha fet- i portar-nos a l'infern particular dels seus deliris 'futuristes'.

En especial, m’hauria agradat conèixer l'opinió de Muriel Casals -convertida, sense voler-ho, en la "màrtir del moviment processista- sobre les afirmacions despectives de Filippo Tommaso Marinetti envers les dones i el feminisme. De ben segur que, amb veu ferma i serena, hauria clavat un moc a les ocultes passions literàries d'Oriol Junqueras.

Una mica de comunisme no ens aniria malament

SISCU BAIGES

El circ Raluy, com d'altres circs, és una amalgama de nacionalitats. Dissabte passat, un dels seus empleats, búlgar, em comentava el record que tenia del passat comunista –socialista en deia ell- del seu país. Enyora que els treballadors eren tractats com persones, que tenien l'habitatge garantit i l'escola i la sanitat gratuïtes. Que si un treballador es lesionava o estava malalt no tornava a la feina fins que no es trobava en una condició perfecta. La part negativa d'aquella Bulgària era que no podies criticar el govern. Que era una dictadura, vaja!

Aquí tenim l'Institut Català d'Avaluacions Mèdiques (l'ICAM), que tracta els treballadors malalts o amb lesions invalidants com si fossin presumptes delinqüents, més pendents de simular malalties o exagerar-ne els símptomes que de treballar per guanyar-se el sou que els correspondria. El tractament vexatori que pateixen alguns ciutadans que es visiten a l'ICAM i la sensació que tenen de ser tractats com a malfactors han provocat la creació d'una plataforma de perjudicats per les actuacions d'aquest centre, dependent de la conselleria de Salut.

Natividad López va acampar davant la seu de l'ICAM per denunciar que li denegaven injustament la invalidesa total. Li van fer creure que li resoldrien la reclamació perquè abandonés l'acampada i fa uns dies li va arribar l'alta mèdica. No només la van enredar sinó que aquest dimarts 16 de febrer haurà de comparèixer en un judici perquè l'ICAM l’acusa de desperfectes a la porta del recinte.

A Bulgària, durant el comunisme, els treballadors eren tractats com a persones però no podien criticar el govern.

A Catalunya, durant el capitalisme neoliberal, els treballadors són tractats com a robots, mig esclaus, als quals se'ls rebaixa el sou si estan massa dies malalts, però poden criticar el govern.

Li he comentat al meu nou amic búlgar que estaria bé un món on els treballadors siguin tractats com éssers humans i que, a més, puguin expressar-se amb llibertat.

Als seus 53 anys, m'ha dit que no creu que l'arribi a veure.

Nedar i guardar la roba

PERU ERROTETA

De vegades, el dolent que té l'exercici del poder (per qui l'exerceix, clar) és que no hi ha més remei que retratar-se. Una mica d'això li va passar a la CUP quan va haver de decidir amb qui estava i és el que comença a passar-li a Oriol Junqueras amb la cosa del BCN World.

Com en els contes infantils, tot va començar quan era una vegada que Sheldon Adelson, el 16è individu més ric del món (amb una fortuna personal d'uns 28.000 milions de dòlars), ultraconservador i prominent figura del lobby sionista americà, va posar la vista a Europa per a l'expansió dels seus sucosos negocis del joc a Las Vegas i Macau. I no se li va ocórrer millor idea que subhastar-se entre Barcelona i Madrid. Malgrat queArtur Mas, conseqüent amb el seu perfil business friendly, li va posar la catifa vermella perquè Eurovegas es quedés a Catalunya, Adelson va acabar optant per Madrid, però les seves exigències van ser tantes i tan variades (des d'exempcions fiscals fins a sòl gratis, passant per la normativa antitabac), que la cosa va acabar com el conte de la lletera.

Mentrestant, Artur Mas, ofès, es va treure un altre conill del barret: BCN World. El mateix que el d'Adelson (casinos, hotels…), però "més nostre", no només pel nom (qüestionat per utilitzar impròpiament la sigla BCN), sinó perquè s'aixecaria en uns bonics terrenys, situats al costat de Port Aventura. Va néixer així Veremonte i així va morir, com el que era: un procés especulatiu d'alta volada i sense diners. Cosa que no va obstaculitzar un espaterrant espectacle mediàtic, en el qual Artur Mas seguia xuclant càmera, de vegades acompanyat d'algun company de viatge, com Pere Navarro.

Mentrestant, què feia Oriol Junqueras? Callar i atorgar, com en altres qüestions que remenaven Convergència i Mas. Oposar-se amb la boca petita, tan petita que ni tan sols se li veia. Ara, Oriol Junqueras parla de BCN World com si ell i el seu partit -que recolzaven al govern de Mas- no tinguessin res veure amb l'assumpte. I ara, a toro passat, considera que el projecte "no era realista". Per què? Pels sis casinos que incloïa? Perquè no hi havia els diners per fer-lo? Perquè es tractava d'una farolada de Mas? En qualsevol cas, Junqueras no qüestiona el fons de l'assumpte -col·locar a Catalunya en el mapa del joc i els negocis que hi van associats-, sinó tot el contrari. Considera que no és qüestió de deixar la iniciativa en un calaix, sinó repensar-la perquè s'aixequi un complex d'oci raonable, sostenible i familiar, en el qual "el joc no domini".

En què quedem? Si es planteja que "el joc no domini" vol dir que hi haurà joc. Llavors, on queda el complex familiar? Estarà pensant Junqueras en "casinos raonables"? Són compatibles, en fi, esplai familiar i ruleta? Potser caldria preguntar-ho a Hard Rock, un altre gegant global del joc que, atret pel meló que s'ha obert a Catalunya, ha vingut a oferir al president Carles Puigdemont 2.400 milions de dòlars per un negoci de joc -"una oportunitat (clar) que no es pot desaprofitar"-, en paraules del conseller de Territori, Josep Rull. Coincideixen els interessos deHard Rock amb la visió que expressa Oriol Junqueras? No serà, tal vegada, que del que es tracta és de pintar de rosa BCN World? Això i no una altra cosa és el que proposa Rull quan advoca per un pla urbanístic redimensionat, nous operadors i un doble consens "polític i territorial". És a dir, sí al joc.

En línia amb aquest nou estil (oportunisme disfressat de creativitat) i d'acord amb els temps que corren, s'aventura la idea de celebrar un referèndum, amb la intenció explícita de legitimar la venda de la moto a una ciutadania que últimament sembla estar una mica revolucionada. Per a Rull, naturalment, en els municipis de Salou i Vila-seca i, segons Junqueras, en tota Catalunya. I en aquest referèndum què demanaran Oriol Junqueras i ERC que es voti? Estaran a favor o en contra del joc o potser una mica a favor i una mica en contra? Això és el que té de dolent tractar de nedar i guardar la roba.

El paradís de les consultes

JAUME REIXACH

El president Carles Puigdemont té un munt de "bombes" sobre la taula del seu despatx a la plaça de Sant Jaume. La precarietat parlamentària del seu govern, que penja de la voluntat de laCUP, l'obliga a fer estranys exercicis de funambulisme polític que -més d'hora que tard- acabaran com el rosari de l'aurora. Només l'existència d'un aparell mediàtic a Catalunya totalment mesell i més pendent de la pròxima convocatòria de les subvencions que de fer un seguiment crític de l'actualitat informativa, explica la benvolença que reben el Molt Honorable i els membres del consell executiu.

L'embolic de BCN World és la primera crisi que ha d'afrontar Carles Puigdemont, ja que ERC i la CUP s'oposen a aquest demencial projecte -endegat per Artur Mas, Andreu Mas-Colell i Enrique Bañuelos- que intenta convertir el Camp de Tarragona en una còpia de Las Vegas o de Macau. Els tres protagonistes d'aquest delirium tremens ja no hi són, però el bon jan d'en Carles Puigdemont n'ha rebut l'herència enverinada i no sap com fer-s'ho.

Bé, sí. Ha proposat la celebració d'una consulta a la població de la demarcació de Tarragona per decidir si BCN World tira endavant, encara que l'Ajuntament de Barcelona ja ha dit que s'ha acabat això d'associar el nom de la Ciutat Comtal al futur complex de casinos de Vila-seca i Salou. El vicepresident Oriol Junqueras, que a més és president del consorci que gestiona aquest CRT (centre recreatiu i turístic), ha apujat l'aposta afirmant que la consulta s'ha de fer a tot Catalunya. Els alcaldes de la zona, que pateixen en primera línia la crisi de la desindustrialització del Camp de Tarragona i confien en el "manà" dels casinos i els hotels per crear ocupació, s'han sublevat contra la proposta d'Oriol Junqueras i afirmen que, en tot cas, la consulta s'ha de limitar als municipis més directament concernits.

Per acabar d'embolicar la troca, el conseller de Territori i Sostenibilitat, Josep Rull, de qui depèn la tramitació urbanística del projecte, ha deixat anar que BCN World, tal com s'havia plantejat inicialment, ja no té cap raó de ser. Aleshores, quin sentit té la consulta que proposa el Molt Honorable? D'això se'n diu fer el ridícul.

La segona "bomba" que està a punt d'esclatar és la de les subvencions que reben les escoles religioses -vinculades a l'Opus Dei i als Legionarios de Cristo- que practiquen la segregació de sexe a les aules. La CUP i tota l'oposició d'esquerres estan en contra de seguir pagant 32 milions d'euros anuals a aquests 17 centres, però la consellera Meritxell Ruizdefensa amb ungles i dents la continuïtat d'aquests concerts, no endebades ella va estudiar en una d'aquestes escoles, l'Aura de La Canonja, que rep cada any 1,8 milions d'euros.

M'agradarà veure què voten Raül Romeva, Lluís Llach o Germà Bel quan aquesta "patata calenta" arribi pròximament al ple del Parlament. Ens farem un tip de riure! Tal vegada el president Carles Puigdemont proposarà fer una altra consulta per sortir del pas i dilucidar el futur d'aquestes subvencions a les urnes? 32 milions per les escoles de l'Opus Dei i els Legionarios de Cristo són molts diners!

Ja posats en la via referendària helvètica, jo tinc un grapat d'idees per fer "un país millor" que m'agradaria que la Generalitat sotmetés a consulta de tots els catalans:

· Estem d'acord que l'entrada de Catalunya per l'Alt Empordàestigui plena de prostíbuls que malmeten la nostra imatge davant els europeus?

· Estem d'acord que les autopistes de peatge -que ja estan més que amortitzades- deixin de ser-ho un cop acabin lesconcessions?

· Estem d'acord que les tres centrals nuclears (Ascó I i II i Vandellòs II), que han patit tota mena d'ensurts, cessin la seva activitat un cop s'acabi la concessió?

· Estem d'acord que els mitjans de comunicació privats, els sindicats, les patronals i entitats com el Liceu continuïn rebentsubvencions hipermilionàries de la Generalitat?

· Estem d'acord en mantenir sis nivells d'administració: ajuntaments, consells comarcals, diputacions, Generalitat, Govern espanyol i Comissió Europea?

· Estem d'acord en deixar que l'empresa Iberpotash continuï empastifant la comarca del Bages i la conca del Llobregat sense respectar el principi de "qui contamina, paga"?

· Estem d'acord en el monocultiu ramader del porc, que provoca greus estralls en el medi ambient?

Etc., etc.

Després del simulacre del 9-N i tot esperant "la mare de tots els referèndums", jo animo el president Carles Puigdemont a perseverar en el camí de les consultes. Però sense fer trampes al solitari. Fem-ho bé!

La maledicció de Jordi Pujol

JAUME REIXACH

De vegades, la vida dóna unes giragonses ben xocants. Aquest pròxim dia 10 de febrer, 56 anys després dels Fets del Palauque van provocar la seva detenció, el 22 de maig de 1960, Jordi Pujol torna a comparèixer davant la justícia, en aquesta ocasió per declarar davant el jutge de l’Audiència Nacional, José de la Mata, per la fortuna amagada de la seva família, localitzada a Andorra i dispersa en una espessa trama de paradisos fiscals.

Jordi Pujol, que aleshores tenia 29 anys, no era al Palau de la Música la nit del 19 de maig de 1960, quan durant el concert de l'Orfeó Català en commemoració del centenari del naixement del poeta Joan Maragall un grup de joves, mobilitzats pel nucli clandestí antifranquista CC (Cristians de Catalunya) es va alçar per entonar El Cant de la Senyera, que havia saltat del programa musical de la vetllada per prohibició explícita del governador civil de l'època, Felipe Acedo Colunga.

La policia secreta va procedir a la detenció d'alguns dels improvisats cantaires i al Palau de la Música es va desfermar un considerable aldarull. Torturat a les veïnes dependències de la Prefectura Superior de la Policia, a Via Laietana, un dels detinguts va esmentar el nom de Jordi Pujol com un dels inductors d'aquella acció de protesta. I no només això: el va identificar com un dels promotors de la campanya que, mesos abans, s’havia desfermat contra el diari La Vanguardia i contra el seu director, Luis Martínez de Galinsoga, que havia proferit greus insults ("Todos los catalanes son una mierda") a la sagristia de la parròquia de Sant Ildefons, al barri de Sant Gervasi. També li va adjudicar l'autoria d'un full volant anònim que, amb el títol "Us presentem el general Franco" i datat el dia 15 d'abril, corria aquells dies de mà en mà per Barcelona.

El paràgraf final
Detingut la matinada del 22 de maig i sotmès a dures tortures, Jordi Pujol va negar ser l'autor d'aquell full volant però, en canvi, va cantar el nom del petit impressor Francesc Pinzón, com el responsable de la reproducció clandestina de material antifranquista, que també va ser engarjolat. Amb posterioritat, l'abundant literatura sobre els Fets del Palau i el consell de guerra contra Jordi Pujol i Francesc Pinzón va precisar que Marta Ferrusola va transcriure personalment a màquina el text "Us presentem el general Franco".

En aquest full volant, redactat en el context del cas Galinsoga i de la campanya endegada posteriorment pel règim franquista per congraciar-se amb la població catalana (cessió del castell de Montjuïc a la ciutat de Barcelona, compilació del Dret Civil català, homenatge al poeta Joan Maragall, llarga estada del Generalísimo a Catalunya...), Jordi Pujol denunciava, amb to vibrant, les incongruències i atrocitats de la dictadura franquista, que acabava de rebre el suport dels Estats Units amb la visita del president Ike Eisenhower a Madrid: la manca de llibertats social i sindical, l'opressió cultural, la pantomima de la democràcia orgànica del règim, la repressió dels catòlics dissidents, la censura de premsa...

El paràgraf final d'aquest text és contundent: "La manca de llibertat és absoluta. I només és atenuada per l'estat de corrupció en què vivim. El general Franco, l'home que aviat vindrà a Barcelona, ha escollit com a instrument de govern la corrupció. Ha afavorit la corrupció. Sap que un país podrit és fàcil de dominar, que un home compromès per fets de corrupció econòmica o administrativa és un home presoner. Per això el Règim ha fomentat la immoralitat de la vida pública i econòmica. Com es fa en certes professions indignes, el Règim procura que tothom estigui enfangat, tothom compromès. L'home que aviat vindrà a Barcelona, a més d'UN OPRESOR, ÉS UN CORRUPTOR".

Efecte boomerang
La resta de la història ja és coneguda: Jordi Pujol va ser condemnat en consell de guerra sumaríssim a 11 anys de presó, en considerar el tribunal militar que el full "Us presentem el general Franco" era una incitació a la rebel·lió. D'aquests 11 anys només en va passar dos a la presó de Torrero (Saragossa) i un altre de confinament domiciliari a Girona. Tot seguit es va reincorporar en tasques executives a Banca Catalana, l’entitat financera que havia fundat amb el seu pare, el seu cunyatFrancesc Cabana i el soci David Tennembaum poc abans de la seva detenció.

Al cap de 56 anys, les impactants acusacions de corrupció que va formular Jordi Pujol contra el general Franco se li han estavellat com un boomerang contra la seva cara! Avui vivim, afortunadament, en llibertat i democràcia, però molts dels pecats que Jordi Pujol denunciava l’any 1960 dels 21 anys del règim franquista són, de manera cruelment paradoxal, aplicables als 23 anys de règim pujolista (1980-2003) i al repicó de cinc anys que ens ha tocat viure amb el seu hereu, el president Artur Mas (2010-2015).

Del boicot a la subvenció
El Palau de la Música, l'escenari dels Fets del Palau, es va acabar convertint en un putrefacte cau de corrupció que, a més d'omplir les butxaques els seus indecents gestors, amb Fèlix Millet i Jordi Montull al capdavant, va servir per desviar diners de les comissions del 3% d’obra pública al partit fundat per Jordi Pujol, Convergència Democràtica. La Vanguardia, el diari que va ser objecte de la campanya de boicot impulsada per Jordi Pujol, va acabar esdevenint, vint anys més tard, el gran aliat mediàtic del règim pujolista, comprant la voluntat de la família Godó amb cabassos de diners en efectiu (cas Casinos), subvencions públiques hipermultimilionàries, publicitat per parar un tren, milers de subscripcions pagades per la Generalitat i concessions de freqüències de ràdio i televisió. Aquesta amoral supeditació va arribar fins al punt que, com ha explicat el periodista Lluís Foix, La Vanguardia havia publicat autoentrevistes fetes pel mateix Jordi Pujol.

Si traiem de context l'últim paràgraf del full volant "Us presentem el general Franco" i l'apliquem al règim pujolista, el paral·lelisme provoca calfred: "La manca de llibertat és absoluta. I només és atenuada per l'estat de corrupció en què vivim. Jordi Pujol ha escollit com a instrument de govern la corrupció. Ha afavorit la corrupció. Sap que un país podrit és fàcil de dominar, que un home compromès per fets de corrupció econòmica o administrativa és un home presoner. Per això el règim pujolista ha fomentat la immoralitat de la vida pública i econòmica. Com es fa en certes professions indignes, el règim pujolista procura que tothom estigui enfangat, tothom compromès. L'home que ha governat Catalunya durant 23 anys, a més d'UN OPRESOR, ÉS UN CORRUPTOR".

La presó interior
Aquest pròxim 10 de febrer, Jordi Pujol tornarà a comparèixer torturat davant el magistrat del Jutjat n. 5 de l'Audiència Nacional, José de la Mata. Però, en aquesta ocasió, les ferides no les hi ha infligit, com l’any 1960, Vicente Juan Creix, el sàdic inspector en cap de la Brigada Social de la policia. Aquesta vegada, la tortura la porta a la seva consciència, en constatar com ha destruït tota la seva vida pública i la de la seva família després de la confessió sobre els comptes amagats a Andorraque va fer el 25 de juliol de 2014. El dolor que arrossega és intens i, a més, no té cura.

Jordi Pujol, per la seva obra de govern i la seva trajectòria política, era considerat el "pare de la nació" i creia que els llibres d'història ja li havien reservat un lloc d'honor en el panteó dels homes il·lustres de Catalunya. Les virtuts que predicava i que, suposadament, practicava –autoexigència, honor, dignitat, disciplina i patriotisme- han quedat desmentides en descobrir-se la immensa fortuna acumulada pel seu clan familiar, calculada en més de 3.000 milions d'euros, que només s'explica per l'exercici sense escrúpols del tràfic d'influències i la corrupció a gran escala durant més de dues dècades.

No cal que l'Audiència Nacional, com va fer el consell de guerra sumaríssim que el va jutjar l'any 1960, el condemni a una pena de presó. Jordi Pujol ja està empresonat, des de fa un any i mig, a casa seva. Ell era un home de carrer a qui li agradava molt xerrar amb la gent i tafanejar d'això i d'allò. Ara no pot fer-ho. Sap que ningú no li perdona la gran estafa moral que ha perpetrat al poble de Catalunya i no gosa exhibir-se en públic, perquè té por de ser increpat o que li girin l'esquena. Aquesta presó interior és molt pitjor que la que va patir a Torrero: és a perpetuïtat i, quan ell ja no hi sigui, la condemna la continuaran pagant els seus fills i els seus néts, que, com és evident, no en tenen cap culpa.

La gran pregunta
Des que l'any 1980 va ser escollit president de la Generalitat per primera vegada, el règim que va erigir i dirigir va degenerar, tot seguit, en un putiferi de corrupció. La llista de casos que ens ha deixat els seus 23 anys de mandat ininterromput és esgarrifosa i sense precedents en un país europeu democràtic: el cas CARIC, el cas Prenafeta, el cas Ferrovial, el cas Lottogate, el cas Casinos, el cas VVM, el cas Planasdemunt, el cas Hidroplant, el cas Cullell, el cas Roma, el cas Treball, el cas De la Rosa, el cas Pascual Estevill, el cas Adigsa, el cas Europraxis… Després de la seva retirada de la política activa, l'any 2003, han continuat esclatant escàndols que són herència directa de la profunda amoralitat de la "cultura política" que va implantar a Catalunya:el cas ITV, el cas Palau, el cas Pretòria, el cas 3%...

Com és possible que amb tots aquests antecedents, Jordi Pujol aconseguís mantenir-se en el poder durant 23 anys? Aquesta és la gran pregunta que ens hauríem de fer tots plegats. Això només s'explica pel control abassegador que va aconseguir sobre els mitjans de comunicació, per la capacitat de pressió i d'intimidació a l'oposició política, per la manipulació del poder judicial i, en especial, pels seus pactes a Madrid amb els governs de la UCD, el PSOE i el PP, que li van garantir la impunitat per fer i desfer a Catalunya com si fos la seva finca privada.

Amb 85 anys a sobre, Jordi Pujol afronta aquest pròxim 10 de febrer l'hora de la veritat. Ell i la seva dona es trobaran davant un jutge, José de la Mata, que està molt emprenyat perquè considera que els Pujol –el matrimoni i els seus fills- són uns cínics pocavergonyes que l'han intentat enredar i enganyar. Més enllà del que digui la lletra petita del Codi Penal, allò que, sense excepció, indigna els jutges -i José de la Mata ho és-, és que un inculpat o un testimoni els vulgui fer passar per imbècils i els intenti prendre el pèl.

El compte 63810
La copiosa documentació bancària lliurada per Andorra a l'Audiència Nacional demostra, d'entrada, que la "historieta" de la "deixa" del pare Florenci Pujol, que és la versió que ha donat fins ara l'expresident de la Generalitat per justificar els diners a nom de la seva dona i de quatre dels seus fills que van aparèixer a la BPA, és inversemblant o, si més no, insuficient. Entre altres raons perquè Jordi Pujol va reconèixer del seu puny i lletra que era el titular del compte 63810 de l'Andbank, que es va obrir l'any 2001 (21 anys després de la mort del seu pare!) amb un ingrés de 307 milions de pessetes.

Durant el consell de guerra sumaríssim de l'any 1960, Jordi Pujol –impel·lit per la seva dona- va fer un encès al·legat final on va expressar la seva convicció i la seva esperança que les joves generacions acabarien tombant el règim dictatorial i aconseguirien fer realitat l'anhel d'assolir les llibertats democràtiques que es vivien en altres països europeus. Ara, 56 anys després, i un cop consolidades les llibertats democràtiques en un Estat espanyol que és membre de la Unió Europea, Jordi Pujol torna a comparèixer davant un jutge i uns fiscals que, aquesta vegada, l'interrogaran a fons perquè expliqui l'origen i els mecanismes emprats per acumular la fortuna colossal que la seva família ha amagat a Andorra i, a través de testaferros, en un eixam de paradisos fiscals.

Artur Mas ja és una pantalla passada

SISCU BAIGES

Artur Mas ja no és president de la Generalitat. I el 'procés' continua el seu curs. Bona part dels que defensaven a mort que Mas era imprescindible pel seu prestigi internacional i el seu bagatge personal ja han canviat el discurs. Ara diuen que els contraris a la independència de Catalunya s’han quedat amb un pam de nas perquè han descobert que Carles Puigdemont és un excel·lent president i un líder consistent.

Mas era una rèmora pels partidaris de la separació de Catalunya i negar-ho era absurd. Si va aguantar fins al final el pols amb la CUP va ser perquè es considerava imprescindible i perquè pretenia continuar al capdavant del moviment independentista. La CUP havia dit durant la campanya electoral que no el faria president amb els seus vots i si va haver d'organitzar reunions, assemblees i consells per certificar-ho va ser per la tossuderia d'Artur Mas a baixar del pedestal.

Evidentment, no tenia cap prestigi internacional especial. No és cap crítica. Els presidents de Catalunya no tenen prestigi internacional. Jordi Pujol en tenia ben poc. I si Pasqual Maragallen va tenir era perquè va ser l'alcalde de la Barcelona olímpica no perquè presidís la Generalitat.

Els prop de tres mesos en què el 'procés' va estar embarrancat cal imputar-los a Mas de totes totes. És evident que Puigdemont és un producte típic de la forma de fer política de Convergència dels darrers anys. La seva trajectòria professional i política està basada en les subvencions i l'escalf de les administracions governades pel partit de Jordi Pujol. Com la de tants i tantes. Però no té la marca de la corrupció que esquitxa directament Mas.

El 'procés' té un altre president. L'anterior ha quedat despenjat en una pantalla ja superada. Des d'aquella pantalla diu que vol encarregar-se de redreçar el seu partit. Una primera mesura que podria prendre seria fer-ne fora els regidors de Sant Hipòlit de Voltregà que volen que els funcionaris jurin els Principis Fonamentals del Procés si esperen cobrar el sou a final de mes.