Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris guerra Civil Espanyola. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris guerra Civil Espanyola. Mostrar tots els missatges

dimecres, 4 de gener del 2017

CAMP DE REFUGIATS DE REPUBLICANS ESPANYOLS L'ANY 1939

Ahir me van fer arribar aquesta foto aèria del camp de refugiats espanyols (combatents i civils) d'Argelers (en frànces Argelès-sur-Mer) entre 1939 i 1941.

https://ca.wikipedia.org/wiki/Camp_d'Argelers

Un dels soldats republicans que s'hi va estar va ser mon tio Leonardo Martí que me va explicar una història amb la que vaig participar a un concurs de microrelats que va organitzar la Cadena Ser amb motiu del 75è aniversari del començament de la guerra Civil Espanyola. Espero que us agradi:


http://laviaaugusta.blogspot.com.es/2011/07/el-tercer-encuentro.html


Entre aquells refugiats espanyols i els del segle XXI, apenes hi ha diferència. 

dijous, 21 de juliol del 2016

CATALUNYA L’ANY 36 I ARA

De Ferreres al Periódico. 
Aquets dies s’ha commemorat el 80è aniversari de l’alçament militar feixista que va acabar amb la II República espanyola. Els primers dies el cop d’estat va triomfar a una gran part del territori espanyol, però a algunes zones com Catalunya es van mantenir lleials al govern legalment sorgit de les urnes.
El Front Popular (unitat de diversos partits amb el propòsit de recuperar el govern que estava en mans dels partits de dretes) va triomfar a Catalunya, tal com també ha passat ara amb la victòria d’en Comú Podem seguida d’ERC, PSC, etc. Els partits representatius de la dreta van quedar molt pel darreres. L’any 36 les forces de la dreta es van agrupar sota les sigles de la CEDA (Confederación Española de Derechas Autónomas)  
Per tant, després de 8 dècades la situació política catalana és força similar. Ara, com llavors, de forma majoritària, la societat catalana és bàsicament d’esquerres i, en molts de casos, ara com llavors volem tenir un status diferent al que tenim.
L’any 1934 el president català Lluís Companys proclamava des del balcó de la Generalitat l’Estat Català. Això sí, dintre de la República Federal Espanyola. De totes maneres es va considerar un intent secessionista i per la qual cosa va ser empresonat.
El 2014, concretament el 9-N, Catalunya va fer una consulta sense cap mena de valor jurídic, ja que el Tribunal Constitucional Espanyol la va declarar il·legal i, per tant, es va d’haver de mobilitzar a la societat civil (a Amposta es van mobilitzar majoritàriament convergents i republicans) per a portar-la a terme. El resultat (torno a incidir que sense cap mena de valor jurídic) va ser aclapadorament favorable a la independència. Això sí, pràcticament només hi van participar els que tenien conviccions independentistes com els afiliats o simpatitzants de CDC, ERC i membres de la societat civil integrats a l’ANC i Òmnium Cultural. Encara que sempre he defensat que, en aquest cas 1 + 1 no sumen 2. M’explico. Els socis de l’ANC i Òmnium són, majoritàriament afiliats i simpatitzants dels dos partits esmentats i, per tant, si els comptem a un lloc no els hem de comptar a l’altre. A mi per exemple me van trucar fa uns anys d’Òmnium per si volia fer-me soci, però vaig declinar la invitació, el motiu principal és perquè ja pago prou carnets: partit, sindicat i 3 ONG’s... Hi ha d’haver un moment que s’ha de dir prou.
Una de les conseqüències (segurament la més significativa) va ser l’encausament d’aquells dirigents a qui es va considerar responsables màxims de l’organització de la consulta: el President Mas, la vicepresidenta Ortega, la consellera Rigau i el conseller Homs per desobediència i prevaricació. Segurament us vindrà al cap la imatge de Mas pujant les escales de la seu del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya mentre una gran part dels alcaldes del seu partit li donaven suport aixecant les vares representatives del seu poder municipal.
Ja vaig dir fa unes setmanes que no em semblaria bé que els politics catalans acabessin a la presó per aquells fets. Per motius polítics (i aquests ho són) no sé pot empresonar a ningú.  Aquestes coses només passen a les repúbliques bananeres i Espanya no crec que ho sigui, encara que alguna vegada s’hi sembla bastant.
El millor que es pot arribar a fer per a garantir-te sinó la immunitat, al menys no sortir-ne mal parat, és pactar amb l’Estat. Fa 80 anys la situació política (força més insostenible que ara –per aquella època els militars encara es trobaven a les cavernes-) va acabar amb el cop d’estat. Ara la solució ha estat pactar amb el poder, amb la mena de CEDA que hi ha a Madrid.
Per una mica més d’un plat de lentilles (grup parlamentari propi per als convergents + 1,5 milions d’euros –despeses de la campanya electoral- + 2 milions d’euros –assignació que els hi pertoca per tenir grup parlamentari-), Homs (què està aforat i que per tant el seu encausament és per separat dels altres tres) i la resta del grup parlamentari van col·laborar amb els centralistes del PP per a facilitar així la presidència del Congrés per a la diputada Ana Pastor.
Tal com deia ahir està per veure ara si aquesta col·laboració (desmentida pels convergents) anirà més enllà o es quedarà aquí o dit d’una manera molt més entenedora: Votaran els diputats del Partit Demòcrata Català la investidura de Rajoy?
Si és així quedarà demostrada la submissió d’un sector de catalans que s’autoproclament independents al poder centralista de l’Estat espanyol.  

dimarts, 19 de juliol del 2016

EL FRANQUISME AVUI: PLACES, CARRERS, INSTITUTS i PEL·LÍCULES DE CINEMA

He llegit a eldiario.es que a Espanya encara hi queden 3,7 milions d’espanyols que van viure la guerra civil (entre ells mon pare i ma mare), però la majoria d’aquests ja no poden donar un testimoni directe del que sé va viure durant aquells inacabables anys, simplement perquè eren massa menuts per a recordar res. Per tant, el seu testimoni, es vulgui o no, pot estar esbiaixat per la forma de pensar de la família (ja fos d’esquerres o de dretes) Sense cap mena de dubte els millors testimonis van ser els de qui van viure directament ca contesa i que, desgraciadament ja han mort, com per exemple el de mon tio Leonardo que tantes vegades he esmentat i que tantes anècdotes me va explica, la majoria de les quals us he explicat jo també alguna vegada. Segurament el dia que s’apagaran aquestes veus, poc a poc s’anirà diluint el tema i només se’n parlarà quan arribin els centenaris.
Però mentrestant, el franquisme perdura entre tots nosaltres. Hi ha mostres fefaents de que això és així per molt que els descendents dels vencedors ens diguin que volen passar pàgina quan no els interessa el tema.
Imagino que a cap persona que sigui mínimament assenyada sé li escapa que el PP és el partit hereu del franquisme. Els seus avantpassats potser van militar a la Falange Española y de la JONS, però després de la mort del dictador la majoria van voler vestir-se de demòcrates per a poder continuar remenant les cireres. Després d’uns primers anys on semblava que el franquisme s’havia deixat enrere, Aznar el va recuperar quan va assolir la majoria absoluta i des de llavors forma part, ho vulguem o no del dia a dia d’aquest país.
No obstant, reminiscències franquistes encara ne queden moltes tot hi haver passat més de 40 anys des de la mort del dictador.
En primer lloc (i per a que pugueu comprovar per vosaltres mateixos la certesa del que estava explicant més amunt) us diré que anit, per a commemorar l’aniversari, la 2 de TVE va projectar la pel·lícula El Santuario no se rinde, on s’exaltava la valentia d’uns soldats colpistes mentre defensaven el santuari de la Virgen de la Cabeza davant els soldats de la II República. Ja coneixeu la dita castellana: de casta le viene al galgo...    
El periodista Gustau Moreno, director de la publicació digital la Marfanta, recordava que el tortosí Joaquim Bau va ser un conspirador colpista. Encara avui a Tortosa dóna nom a una plaça i un institut.
Tortosa no té només un monument franquista al mig del riu, sinó que també té d’altres llocs que guarden la memòria d’aquells que van conspirar contra la II República i van ocupar càrrecs durant el franquisme.
No fa massa dies, el meu cap (l’administrador de l’AEAT), que tot i ser regidor del PP insisteix que és independent, me va ensenyar una foto feta a l’interior de la catedral de Tortosa on es veia una clau de volta amb l’escut franquista. Me va explicar que es va posar després de la reconstrucció que hi va haver passada la guerra, ja que una bomba va tirar a terra una part del sostre catedralici.
No és ben bé franquista, però al costat de Ferreries hi ha una plaça que porta per nom Pius XII. Per aquells que ho ignori, Pius XII va ser papa de Roma durant la Segona Guerra Mundial i va fer costat als règims totalitaris de Hitler i Mussolini. Per tant és una vergonya que encara avui es mantingui aquest nom a la plaça amb tants de noms més adients que s’hi podrien trobar.
A part del nom encara s’hi conserva un pedestal de pedra on el seu dia hi va haver un medalló amb el rostre del papa feixista. El medalló va desaparèixer fa anys...
A Amposta, tot i que el govern de EA-ERC ja porta més d’un any, encara segueixen havent dos carrers clarament amb noms estretament lligats amb el bàndol autoanomenat nacional. Es tracta del Ruiz de Alda (un dels creadors de la Falange juntament ambJosé Antonio Primo de Rivera) i de l’aviador Garcia Morato. Tot i que penso que n’hi ha molts més encara que no tan evidents com aquests dos.
I podríem continuar amb noms de pobles, amb alcaldes perpetus, amb d’altres monuments i plaques recordant als caiguts (però només del bàndol feixista), més places i carrers... Un no acabar!    

dilluns, 18 de juliol del 2016

AQUELL 18 DE JULIOL DE 1936 A LA GALERA

Com sabeu, avui es commemora el 80è aniversari del cop d’estat feixista que va acabar amb la il·lusió de molts ciutadans que com ara desitjaven un país de progrés i deixar enrere per sempre al caciquisme que imperava. Com veieu, 80 anys després les coses no han canviat tant...
Gràcies als historiadors, però també als testimonis que van viure aquell dia, podem saber de forma exacta com van ser aquells primers moments de l’alçament armat.
Afortunadament he pogut saber què va passar a la Galera (ja sabeu que és el meu poble i el de la majoria dels meus avantpassats) gràcies al testimoni directe dels meus pares. Mon pare el 18 de juliol de 1936 tenia 7 anys, li faltava una mica més d’un mes per a fer els 8.
Juanito (que així és com coneixen a mon pare) d’aquell dia recorda el poble ple de milicians armats amb fusells arribats d’Amposta. També recorda com treien els sants de l’església de Sant Llorenç (no n’hi ha d’altra però volia posar el nom...) i com els portaven a cremar a la zona del povet de Sant Vicent. I no només cremaven les imatges religioses, sinó també les medalles, escapularis, estampes i qualsevol símbol religiós que hi havia a l’interior de l’església.
Mon pare, amb una petita verga va aconseguir recuperar algunes d’aquelles medalles que, evidentment, no eren ni d’or ni de plata, sinó d’alumini o potser d’algun aliatge semblant. Recordo haver vist per casa aquestes medalles i haver-hi jugat mentre ma mare cosia a màquina a les golfes de casa.

El record de Carmeta, ma mare (amb tota seguretat fruit del relat de ma iaia, ja que tenia tot just 4 anys i mig i per tant, és impossible que el record sigui d’ella) és molt més dramàtic. Mons iaios amb les 4 filles vivien cap al final del carrer Major. Ma mare va veure molt gent pel carrer, similar a quan passava algun fet extraordinari.

-Mare! Hi ha un enterrament...

-Com es possible sinó he escoltat tocar les campanes ni m’he assabentat que s’hagi mort ningú...

Quan ma iaia es va treure el cap per la finestra del primer pis que donava al carrer va veure una gran fumera i flames que sortien de d’església.
-Bandits, criminals! –va exclamar ma iaia-
Des de la casa del davant (la de Mildo) li van fer un advertiment:

-Rosa: calla, amaga’t i tanca la finestra...

El motiu principal pel qual es va cremar l’església (que com sabeu s’ubica a una torre de vigilància del segle XIV) va ser que no van poder fer baixar la imatge de Sant Llorenç que llavors estava unida a l’altar barroc (n’he vist una imatge), tot i intentar-ho estirant-la amb cordes. Quan finalment es van donar per vençuts en veure la impossibilitat de desprendre-la, va ser quan van decidir cremar l’església, un fet, de totes maneres gens inusual, ja que per aquelles dates d’esglésies i convents se’n van cremar molts.
No sé si algú ha vist la foto de com era l’altar major de l’església, però res a veure en com és ara... I per cert, la Mare de Déu de la Galera encara va trigar molts anys a ser inventada per Mossèn Manel...    



dimarts, 19 d’abril del 2016

REMINISCÈNCIES FRANQUISTES

Església de Cinctorres (els Ports) 
Quan ja està a punt de complir-se el 80è aniversari del començament de la guerra Civil espanyola i ja fa més de 40 anys des de la mort del dictador, de tant en tant, per qualsevol indret del nostre país, encara s’hi poden trobar reminiscències d’aquella fosca etapa per a la història d’Espanya, però molt concretament per a Catalunya que va ser una de les regions més represaliades.  
El Periódico de diumenge passat porta un extens reportatge sobre la situació actual de l’aplicació de la Memòria Històrica aprovada en temps de Zapatero. Evidentment, el govern del PP què, tot i que diguin el contrari són els hereus del franquisme (només cal veure qui van ser el fundadors d’Alianza Popular que es com es deia abans de la refundació del partit per part d’Aznar)
Us explicaré una anècdota. Devien de ser les segones eleccions generals després del restabliment democràtic (1979) Ma tia Paca al Capitana, germanastra de ma iaia Cinta per part de pare, em va demanar si podia anar a casa seva per a que li arreglés les paperetes per anar a votar. Ma tia Paca, de jove, havia segut de les joventuts tradicionalistes, és a dir, requetera. Encara me’n recordo que quan hi havia processó posava a un balcó que tenia a peu de carrer un damàs amb l’aspa requetera.
Com podia explicar-li a ma tia qui eren uns o qui els altres. Bé, hi havia casos que l’explicació era fàcil. Per a què m’entengués, quan li havia d’explicar qui eren els d’AP, li vaig dir:
-Aquests tia són els que manaven amb Franco.
Va tenir clar que havia de votar per aquells.
Un dels monuments més controvertits del nostre territori és el que hi ha al bell mig de l’Ebre al seu pas per Tortosa. Aquest monument es va fer per a commemorar els 25 anys de pau i va ser inaugurat pel propi dictador. Tot i que se’l va despullar de la parafernàlia feixista, els orígens del mateix són el que són i això no ho pot canviar ningú. Darrerament han aparegut altres símbols pertanyents també en aquella època que els actuals governs municipals volen retirar, com el Sagrat Cor de la Ràpita.
Les grans ciutats tampoc estan exemptes de polèmica. A Madrid per exemple s’ha canviat el nom d’uns 30 carrers que portaven noms com Arriba España Caidos, División Azul y Caudillo amb l’oposició del PP. I a Barcelona el que es vol, és acabar amb d’altres que honren a la nissaga que regna en aquests moments a Espanya, com el de la Plaça Joan Carles I o l’avinguda Maria Cristina. El nom proposat per a la plaça que porta el nom de l’anterior cap de l’Estat és la de Cinc d’Oros què és la que portava antigament.
Però sense cap mena de dubte, el monument més vergonyós és el Valle de los Caidos, aixecat en honor de l’exèrcit feixista que es va revoltar contra el règim legal de la II República Espanyola. Aquest gran monument on, recordeu-ho, està enterrat el propi Franco, va ser construït per presoners republicans, molts dels quals hi van deixar la seva vida durant la construcció del mateix.
Ara, l’equip de govern d’Ahora Madrid, presidit per l’alcaldessa Manuela Carmena, vol canviar-li el nom per Valle de la Paz. Però un canvi de nom, per molt significatiu que pugui ser, no pot significar un simple passar pàgina. Tal i com es diu en aquests casos: Perdonem, però no oblidem.  
El partit valencià Compromís ha denunciat que a tota Espanya encara hi ha 1.200 vestigis franquistes. Durant molts anys he pogut comprovar personalment que, efectivament, a alguns pobles que he visitat se’n hi poden trobar, sobre tot a les façanes de les esglésies amb aquella inscripció de: Muertos por Dios y Por España ¡Presentes! El darrer no fa gaires dies que el vaig veure a l’església de Cinctorres.
El que trobo insòlit és com polítics que solen treure pit pregonant les seves qualitats democràtiques, no respectin les lleis que els obliguen a retirar la simbologia feixista del seu poble.

diumenge, 25 de gener del 2015

IGUAL SÓN NAPS QUE COLS

De vegades passen fets casuals que poden arribar a canviar el destí de els persones. Avui us explicaré un episodi de la vida de Ramon (nom real), una persona a qui vaig conèixer fa molts d’anys i que, tal com ens advertia, el recordo sovint.

Com a soldat de lleva, estava fent el servei militar a la Brigada de Caçadors de Muntanya de Jaca, però aquell 18 de juliol de 1936 es trobava de permís a la seva ciutat natal: Igualada.
Mentre el seu regiment, per motius geogràfics es va revoltar contra el govern legítim, Igualada, com la resta de Catalunya es va mantenir fidel a la República. Per tant, només l’atzar va intervenir per a que Ramon es trobés en un bàndol diferent a la majoria dels seus companys d’unitat.
Però Ramon era antibel·licista i es va negar a empunyar l’arma per defensar cap causa per molt legal que fora. Aquesta decisió li va suposar ser empresonat.
El dia que va entrar a la presó, un altre presoner, li va dir:

-Mira, aquí tots els matins passen llista. Després en criden uns quants per a emportar-se’ls cap al front; així, quan diguin el teu nom, no responguis.

I així ho va fer. Al principi encara el cridaven, però al cap del temps van deixar de fer-ho, pensant que Ramon no estava entre els empresonats.
Però va arribar un dia que tothom era necessari per mirar d’aguantar l’enemic al front de l’Ebre i, aquell dia les autoritats militars van decidir que tothom sense excepcions havien d’anar a defensar els interessos republicans. Així, a la presó on estava Ramon, com cada dia des de feia molt de temps, van passar llista i van fer-los pujar, sense cap excepció, als camions que els havien de portar a la seva destinació.
Només a 3 no se’ls va cridar: un d’ells era Ramon, l’altre, el company que li va dir que no respongués quan es passava llista i encara un tercer. Estupefacte, el comandament militar, ràpidament els hi va preguntar qui eren i perquè no estaven a la llista. Aquell dia no es van escapar de marxar cap al front.
Tan aviat com va poder, Ramon es va lliurar als nacionals. Anava amagant-se per un barranc amb el fusell a una ma i uns pocs llibres lligats amb una corretja per poder transportar-los millor. Va posar un mocador blanc lligat al canó de la seva arma i va agitar esperant cridar l’atenció dels soldats de l’altre bàndol. El van detenir i al cap de poc temps el van ficar a un camp de concentració.
A Ramon li agradava recordar que un bàndol el va empresonar, mentre que l’altre el va recoure a un camp de concentració.
També deia una cosa: D’heroi a traïdor, només hi ha un pas: guanyar o perdre.
Els qui guanyen són els herois i així ho fan constar als llibres d’història que ells mateixos se’n encarreguen d’escriure, mentre que els qui perden són uns traïdors.
Que s’hagin revoltat contra un règim legítimament sorgit d’unes eleccions democràtiques, no té més importància.   

dimarts, 5 d’agost del 2014

DIARI DE L’AGOST. DIMARTS 5 (Primera part)

La Fatarella 1938. El curtmetratge la Fatarella 1938 encara dóna que parlar. Aviat (els dies 19 i 20 d’octubre) farà un any del rodatge i el 21 de desembre serà l’aniversari de la presentació a l’auditori de la Lira Ampostina.
Però ara, a l’Aguaita, podeu llegir un interessant article d’Antoni Royo que explica amb prou detall les troballes que s’han fet al llarg dels anys de les restes que va deixar la batalla de l’Ebre pels voltants de la població terraltina. A part de la línia fortificada, s’hi va trobar un poble amb els carrers pavimentats, cases amb parets enguixades i finestres, dos forns de pa, etc. El pas dels temps va acabar engolint-se el poble que es va cobrir de tot tipus de vegetació fins el punt de que es va fer invisible fins i tot als ulls dels pagesos que conreaven les terres limítrofes.
Un altre dels episodis dignes de menció és el descobriment del cos del soldat al que es va anomenar Charlie i a qui, anualment, sé li ret un homenatge amb la voluntat de fer-lo extensiu a tots aquells soldats que van lluitar al front de l’Ebre defensant els interessos de la II República Espanyola.
  
Victoria Álvarez. Ahir dilluns dia 4, el Periódico de Catalunya va publicar una entrevist a Victoria Álvarez, l’exparella del fill gran de Jordi Pujol (Jordi Pujol Ferrusola) El cert és que a l’entrevista no hi aporta grans novetats, però si que diu alguna cosa sucosa i de la qual, se’n està parlant darrerament.  
A la pregunta si de les comissions que cobrava també eren per a finançava Convergència, Álvarez va explicar que això no ho sabia, però que el seu germà Oriol li feia de contacte amb el partit, així com també Felip Puig que, a part, és el seu amic. 
Cal recordar que la UDEF (la Unitat de Delictes Monetaris) relaciona a Felip Puig amb el finançament irregular de CDC. Sabeu el que jo pensa sobre aquest particular? Que Puig porta molts d’anys aguantant al govern tot i les peticions de dimissió que ha tingut per diversos casos de mala gestió. En Pujol va ser conseller de PTOP, que era el departament que s’encarregava del Medi Ambient i és el que va vendre les Terres de l’Ebre en aquella reunió de la Comissió Nacional de l’Aigua a la que no va assistir teòricament per indisposició. Ja amb Mas va ser conseller d’Interior i també va tenir els seus problemes, sobre tot els derivats d’algunes actuacions del Mossos d’Esquadra. Una vegada Mas va ser reelegit President de la Generalitat, al tornar a formar govern, va renovar la confiança amb Puig i, en aquest cas, el va posar al capdavant d’un departament, a priori, molt menys complicat com és el d’Empresa i Ocupació.
Tan vàlid és Felip Puig? O és que sap tantes coses que millor tenir-lo dintre que fora? Jo m’inclino per aquesta segona opció i em recorda un cas ja dintre d’un àmbit molt més local.
Durant els diversos governs de Roig a Amposta, hi va haver diversos regidors que el vanacompanyar sempre. Un d’ells, el que acabaria sent el seu substitut al càrrec (Manel Ferré), però també Daniel Rius, sense cap mena de dubte un des regidors més controvertits. No obstant, repetia com a regidor en cada contesa electoral.
Igual de l’un que de l’altre, sempre he pensat que deuen de saber moltes coses d’aquelles que millor que no es facin públiques. Com la fortuna de Pujol en paradisos fiscals? Per exemple. Però l’important no és saber si són uns quans milions més o menys, el que realment s’ha d’esbrinar és quins mètodes es feien servir per aconseguir-los.
Aquest matí, sense anar més lluny, un excapdellista  de CiU per un poble de la Terra Alta, m’ha definit a Roig con un mafiós. Que ho digui jo és normal, però que ho digui un que és o va ser dels seus, té molta més credibilitat.

dijous, 3 d’octubre del 2013

NO TANT SANTS…

El proper 13 d’octubre s’han de beatificar a Tarragona 522 màrtirs de la guerra civil espanyola. Estic segur que tots van fer costat al cop d’estat que va donar el general Franco en contra de la II República Espanyola. De totes maneres, no crec que ningú que l’altre bàndol que morís defensant els seus ideals, volgués ser beatificat.
Diumenge vaig llegir al Periódico una frase lapidària d’un familiar d’un republicà mort: Ells a l’altar i els nostres a les cunetes.
Mireu, hem de partir de la base que, a les guerres, d’atrocitats se’n fan a tots dos bàndols. Dir que els rojos eren tots bones persones i que els nacionals eren tots uns criminals, seria dir una bajanada. De bons n’hi havia a tots dos costats i de dolents, també. Però el règim franquista va convertir en bons a aquells que el van ajudar i en molt dolents a aquells que van preferir donar suport al règim legalment constituït.
Però una cosa és el que va fer Franco durant la seva etapa de dictador i l’altra és que després de quasi 40 anys, pràcticament els mateixos en que Franco va ostentar el poder.
La dreta d’aquest país, tan criticar que els d’esquerres no vulguin passar pàgina i, en canvi, l’església oficial (de dreta dretíssima) encara remou el passat volen beatificar (convertir en quasi sants) a alguns dels seus màrtirs, molts d’ells capellans.
Arribat a aquest punt, algú que no conegui massa la situació, pot arribar a preguntar-se: I quina és la diferència? La resposta és molt senzilla. Mentre uns van ser afusellats i abandonats allí mateix o enterrats en foses comunes, els altres, després de morts van rebre cristiana sepultura i tots els honors que es mereixien (o no) Només cal recordar que a la majoria de pobles, juntament amb la creu i la frase de Caidos por Dios y por España, ¡Presentes! i, encapçalats per José Antonio Primo de Rivera, hi havia tota la llista de morts del bàndol franquista. Aquest no va ser el cas de la Galera on no hi va haver mai la llista de fills del poble morts de l’exèrcit franquista. Una anècdota sobre la Galera. Poc abans de començar la Batalla de l’Ebre i quan ja les tropes franquistes s’apropaven al riu, uns soldats nacionals es desplaçaven a peu per un camí al límit dels termes de la Galera i el Mas de Barberans. En arribar prop del barranc de la Galera, des de l’altre costa, una metralladora republicana, estratègicament col·locada, va començar a disparar donant mort a la majoria a alguns d’ells. No me’n recordo amb exactitud, però sobre uns 10. Els cossos d’aquells soldats van ser enterrats al cementiri de la Galera i encara avui són visibles les tombes només entrar al cementiri. Algunes beates del poble es cuidaven de mantenir-les netes i florides.  
Una mostra de la maldat d’algun d’ells la prova una altra anècdota que em va explicar un amic. Una família d’Ulldecona van tenir amagat durant molts mesos el capella del poble. Una vegada els nacionals es van fer amb el control del poble, el capellà va sortir del seu amagatall. Va passar el temps i un membre de la família que l’havia amagat, va ser acusat de subversiu i va ser detingut. La família va recórrer al capella per a que intercedís per ell, però el capellà es va negar.
Eren millors els que ara volen beatificar que els qui no van voler ajudar als qui primer els va ajudar a ells? Ho dubto molt.
Amb aquesta parafernàlia de santificar i beatificar màrtirs hi ha molta hipocresia i dosis de teatre.  Si aneu a Tarragona diumenge que ve, ho podreu comprovar per vosaltres mateixos.

divendres, 6 de setembre del 2013

EL PP I LA POLÍTICA LLORO

La tàctica del PP és repetir constantment, com si d’un lloro es tractés, tot allò que vol que recali entre la societat. Un exemple el tenim aquest dies quan des de Rajoy fins el darrer dirigent del partit, diuen per activa i per passiva que estem sortint de la crisi, estem sortint de la crisi, estem sortint de la crisi... Al final, el missatge cala entre la ciutadania i els més beneits s’ho acaben creient. Molts d’aquests beneits són els que van votar-los perquè traurien a Espanya de la crisi i possiblement els tornaran a votar perquè ja se sap, si ens han de robar, al menys que ho faci un bon professional i ja sabem que els del PP amb això estan diplomats.
Però me’n he adonat que encara tenen una altra consigna: culpar a la República dels morts que hi va haver a la guerra Civil Espanyola. Ara ha estat la presidenta del partit a Guadalajara que, a la vegada és la presidenta de la diputació. Segons aquesta senyora la República ens va portar a la Guerra Civil, ignorant que van ser els feixistes els qui van donar un cop d’estat en contra d’un règim legalment sortit de les urnes. Bé, d’aquest tema ja en vaig parlar la setmana passada i vaig dir el que pensava. Només una qüestió: Què passaria si ara la societat es revoltés farta de l’actual situació de crisi i mangoneo fins fer caure el govern del PP? De qui seria la culpa? D’ells segur que no.
Però quan de parlar de Bárcenas es tracta, curiosament, emmudeixen tots sense saber per quina estranya raó... O sí...   

divendres, 30 d’agost del 2013

DIARI DE L’AGOST. DIA 30 (Primera part)

Església de la Jana.


ELS BANQUERS A LA SEVA. M’indigno quan llegeixo que el director de la recent creada Obra Social de la Caixa Penedès s’hagi assignat un sou de 180.000 euros/any. Amb l’anterior cúpula directiva imputada per diversos delictes monetaris, Caixa Penedès no demostrar ser cap pou de bondats. Tampoc és un bon exemple de cara als temps que corren. Fins ara em pensava que només els futbolistes d’èlit estaven al marge de la crisi i dels problemes que pateix gran part de la societat, però me’n he adonat que els banquers segueixen a la seva i aliens a les dificultats que passen moltes persones, algunes d’elles afectades per les hipoteques amb clàusules abusives i les participacions preferents que el sector bancari va impulsar entre els treballadors i petits estalviadors. S’hauria de fixar per llei un sostre d’ingressos  que en cap cas s’hauria de poder superar. Si no es fa així, les desigualtats socials seran cada vegada més accentuades. 
 
LA MALDAT DE RAFAEL HERNANDO. El dirigent del PP ha manifestat que la República Espanyola va ocasionar 1 milió de morts. En les poques vegades que segueixo debats televisius amb la participació de diversos contertulians defensant postures enfrontades (quasi sempre a una televisió plural com és la Sexta), me’n he adonat que davant les crítiques de l’esquerra cap a la utilització de diversa simbologia feixista per part de la rama jove del PP, és contrarestar parlant dels crims del comunisme (Rússia, Cuba...) o, fins i tot, durant la guerra Civil Espanyola. No seré jo qui negaré que per part de l’exèrcit Popular i d’aquells que li donaven suport, no es van cometre crims aberrants i fins i tot injustificables. Però no més que els que va ocasionar el bàndol franquista i sobre tot els soldats magrebins que lluitaven al costat de Franco y que tenien carta blanca per a cometre tot tipus d’atrocitats.
Arribat a aquest punt voldria recordar només dues coses:
1.        La guerra Civil Espanyola va ser la conseqüència del cop d’estat que van donar els generals Franco, Mola i Sanjurjo contra la II República, un regim legalment sorgit de els urnes. Sense cop d’estat no hi hauria hagut guerra ni s’haurien produït la majoria de les morts.
2.        Una vegada acabada la guerra, la repressió franquista cap els vençuts, va ser tan gran que va superar en escreix les morts que van poder ocasionar els republicans més enllà de les que es van produir als fronts de guerra.
Des del meu punt de vista s’hauria de deixar de fer demagògia en aquest tema i acceptar els fets com són. Si un militant de Nuevas Generaciones surt fent la salutació nazi o darrere d’una bandera amb simbologia feixista és perquè s’hi sent identificat i punt. No hi cal donar més voltes. 
 
CELLA. Vaig llegir al Periódico que al poble de Cella (Terol), quan es vol avisar sobre la presència de gent sospitosa a la localitat, per la megafonia del poble sona Mi carro de Manolo Escobar. Sobre el tema cal dir que la localitat pionera en prendre aquesta mesura va ser la Jana (Baix Maestrat) ja fa més de 25 anys.
La desaparició de la figura del pregoner que amb la seva corneta anava pels carrers anunciant els bans i anuncis diversos sobre temes d’interès local, va comportar, sobre tot als pobles petits, la instal·lació d’un servei municipal de megafonia que fa les mateixes funcions amb molta més rapidesa i efectivitat. Normalment, abans de donar-se l’avís, sé sol posar una sintonia, mirant que sempre sigui la mateixa i així, es pot conèixer anticipadament sobre quin tema tractarà.
Tan la Jana fa 25 anys com ara Cella han escollit el tema Mi carro. Casualitat? No ho sé, però segur que efectivitat en té molta. 
 
PETROLI. El preu del cru ha remuntat durant els darrers dies degut a l’amenaça imminent de guerra a Síria. No és el primer cop que passa. Sempre que hi ha un conflicte a l’Extrem Orient, el preu del petroli es dispara amb el beneplàcit de les principals petrolieres mundials. No és el primer cop que es sospita que darrere d’aquests conflictes hi ha tot tipus d’interessos econòmics: des dels petroliers a la venda d’armes.
Les empreses petrolieres tenen un marge de benefici molt ran i, per tant, podrien jugar perfectament amb els seus preus de venda. En canvi, quan vas a una gasolinera a recarregar carburant, te’n adones que les diferències entre unes companyies i les altres són mínimes. Fins i tot en aquelles estacions que no tenen empleats. Encara que es diu que Competència té el sector sota sospita i de tant en tant els sanciona, el cert és que poc efecte els deu de causar, ja que te’n adones que segueixen amb les mateixes pràctiques.

dimecres, 24 de juliol del 2013

AQUESTA NIT FARÀ 75 ANYS




Aquesta nit del 25 de juliol farà 75 any del començament de la batalla de l’Ebre, la més cruenta de la guerra Civil Espanyola i que es perllongaria durant 115 dies tal i com ens ho recorda el centre d’interpretació 115 dies de Corbera d’Ebre i que fa a la vegada de punt de recepció de visitants interessats en el tema.  
A partir de la mitja nit del 25 de juliol, l’exèrcit popular va creuar l’Ebre per endinsar-se en territori enemic i mirar de reconquerir el terreny que havien anat perdent al llarg de dos anys de guerra.
Mentre les brigades Garibaldí , Marsellesa i Comuna de París compostes, majoritàriament, per brigadistes internacionals creuava l’Ebre a tocar d’Amposta, exactament per la zona de Font de Quinto, en una maniobra dissuasòria, els V i XV cossos de l’exèrcit republicà ho feien riu amunt, per Riba-roja, Ascó i Flix.
A Amposta, en poques hores van morir uns 1.200 brigadistes, la majoria del batalló Comuna de París formada per francesos i belgues. Com que, possiblement, era la zona que més facilitats donava per a creuar el riu, l’exèrcit nacional estava perfectament parapetat i fins i tot va utilitzar el canal de la dreta com a defensa per a repel·lir la inclusió republicana. 

Mon oncle Leonardo, cosí germà de ma mare, va ser protagonista actiu d’aquella jornada. Amb la seva companyia va creuar el riu amb el gruix de les tropes republicanes que, en poques hores, arribaria a les portes de Gandesa, la capital de la comarca de la Terra Alta. Segons em va explicar, en arribar allí, encara van poder escoltar la música del ball que s’hi estava fent per a celebrar la revetlla de Sant Jaume.

...

A diferència de la Terra Alta on s’han recuperar trinxeres per diferents indrets i s’han creat centres d’interpretació a diversos pobles, a Amposta, els espais de la batalla de l’Ebre passen pràcticament desapercebuts als visitants i veïns. Fa 3 anys, vaig tenir l’oportunitat de visitar aquests espais acompanyat per experts en el tema i que ens van explicar amb pèls i senyals el desenvolupament de l’escaramussa. Varem visitar el lloc de comandament del coronel Coco, situat una mica més amunt de la torre de la Carrova. També d’altres espais on encara es conserven les restes dels impactes de les bales i una casa de camp (ara reconvertida en allotjament rural) on una placa recorda a un brigadista que hi va perdre la vida.
Però de tots els espais que recorden la batalla de l’Ebre, el més interessant és la línia fortificada de la Fatarella, a la Terra Alta. Donant l’esquena a l’Ebre, i al llarg de diversos quilòmetres, hi ha tot un seguit de búnquers fets amb formigó armat que tenien com a missió retenir el màxim de temps possible les tropes franquistes davant un eventual retirada republicana. Si l’exèrcit nacional guanyava les cotes que donen tot just a l’Ebre sobre Flix, la sangria hauria pogut ser de considerables dimensions. Al retenir-los més avall, s’aconseguia  guanyar el temps suficient (48 hores)que permetés a les tropes republicanes poder creuar el riu cap a posicions més segures. 

L’any 2011, a la partida Raïmats, al terme de la Fatarella, s’hi va trobar el cos d’un soldat republicà que va perdre la vida defensant la seva posició per tal de salvar la dels seus companys. El cos estava força ben conservat, excepte la ma dreta que la tenia arrancada, segurament, a l’explotar-li una granada de ma quan mirava de retornar-la a l’enemic. Pels seus voltants s’hi van trobar tots els estris que solia portar un soldat: des de munició fins a utensilis per a la higiene personal. A aquest cos se’l va batejar com a Charlie i va ser estudiat per la Universitat de Barcelona i el CSIC que van arribar a la conclusió que tenia una mica més de 40 anys i, per tant, igual podia tractar-se d’un suboficial que d’un brigadista que, tot i l’ordre de dissolució que s’havia dictat sobre les Brigades Internacionals, va continuar lluitant per mirar d’aturar el feixisme.

EN MEMÒRIA DE TOTS ELS SOLDATS QUE VAN TROBAR LA GLÒRIA DURANT LA GUERRA CIVIL ESPANYOLA DEFENSANT UNA CAUSA JUSTA.   


Per ampliar coneixements:





divendres, 28 de desembre del 2012

LA GUERRA CIVIL ESPAÑOLA MÁS ALLÁ DE LA FONTERA FRANCESA



L'hostal dels Trabucaires. Al centre la placa commemorativa. 
A parte de tener alojamiento gratis, lo mejor de tener familia en Francia es que, al conocerse el territorio, son unos excelentes guías turísticos.
Un primo hermano de mi madre combatió con el ejército de la II República para defender España de golpe de estado fascista que habían perpetrado, entre otros, los Generales Sanjurjo y Franco. Fue llamado a filas con apenas 18 años y, por lo tanto, formó parte de una de las bautizadas como Quintas del Biberón.
Tuvo la suerte de sobrevivir a la contienda y, con sus padres (era hijo único) se tuvo que exiliar a Francia. Primero estuvieron en el campo de deportados de Argelès-sur-Mer, hasta que un antiguo patrono francés consiguió sacarlos.
Mis tíos fijaron su residencia en el pequeño pueblo de Lespignan, departamento del Hérault, situado en el sureste, a poca distancia de España
Lespignan. Al centre la casa on va viure la família Martí. 

Tal como hicieron la mayoría de los refugiados españoles, mi tío Leonardo (que así se llamaba) no regresó a España hasta después de la muerte del dictador. En sus frecuentes viajes, nos llevó a conocer los lugares en los que había combatido durante la Batalla del Ebro y que no están muy lejos de donde resido: La Fatarella, Miravet, Vilalba dels Arcs, Gandesa, las sierras de Cavalls y Pàndols, etc. Mientras visitábamos estos lugares me contó en primera persona numerosas historias sobre los hechos vividos durante los durísimos 115 días que fue lo que duró la Batalla del Ebro.
Desgraciadamente mi tío Leonardo hace muchos años que murió, pero ahora quedan sus hijos que, también disfrutan haciéndonos conocer algunos emblemáticos lugares que, aunque situados lejos de lo que fueron los frentes de guerra, también guardan una estrecha relación con la guerra Civil.
En una de estas visita, durante el mes de julio de 2011, el hijo mayor, Miquel, que reside en el pueblo fronterizo de El Pertús, nos llevó hasta el lugar de Las Illes, el lugar por donde  cruzaron la frontera al unísono los presidentes Azaña, Companys y Aguirre. El sitio está lleno de recuerdos en homenaje a este hecho.
No muy lejos de allí, en el término municipal de La Vajol (comarca de l’Alt Empordà), se puede ver la entrada de la mina Canta o de Negrín, donde, durante un tiempo, estuvo escondido el tesoro republicano que luego, presuntamente, viajó hasta Rusia
Entrada de la mina Canta o de Negrín (Foto M. Martí) 

Días más tarde, mi otro primo, Gerard, nos llevó a visitar lo que queda del antiguo campo de concentración de Le Vernet, en la comarca de l’Ariège, entre Toulouse y Carcassonne.
En la actualidad, de lo que fue el campo de internamiento, solo queda el cementerio y algunas edificaciones de lo que fueron las residencias de los guardias. Unos paneles informativos en francés y castellano explican la pequeña historia del lugar.
En las diminutas lápidas del cementerio se pueden leer nombres de diferentes nacionalidades y también apátridas. El grupo más numeroso son los españoles, pero también los hay de italianos, portugueses, alemanes, ingleses, norteamericanos, incluso asiáticos y africanos. Entre los españoles algunos apellidos catalanes que no me pasaron desapercibidos por ser frecuentes en mi comarca.  
Un monumento con una serie de estacas alineadas representado cada una de ellas una nacionalidad, rinde homenaje a unas personas, la mayoría soldados, y que durante demasiado tiempo permanecieron en el olvido colectivo.   
Camp de confinats de Vernet. Monument als qui el van ocupar. 


LA ANÉCDOTA. Los habitantes del lugar de Las Illes dicen que los catalanes les debemos una tortilla. El motivo es que el President de la Generalitat Lluís Companys pidió una tortilla a la francesa y que no pagó por no llevar dinero encima.