HOMENATGE A CHARLIE A LA FATARELLA

Al lloc conegut com els Raïmats, al terme de la Fatarella, es va fer ahir per la tarda un senzill però emotiu homenatge a Charlie, el soldat mort en combat durant els darrers dies de la batalla de l’Ebre, quan l’exèrcit republicà es disposava a creuar el riu per Flix.

La zona dels Raïmats es troba dintre de la línia fortificada de la Fatarella on, els republicans, hi van construir una sèrie de búnquers, precisament, per a salvaguardar una hipotètica retirada del seu exercit més enllà de l’Ebre. De no haver estat així, el nombre de baixes que hauria pogut patir l’exèrcit popular, hauria pogut arribar a 25.000.

Els soldats que es van quedar defensant aquelles posicions coneixien perfectament els riscos que comportava i que, segurament, acabarien donant la seva vida per la causa.

Charlie, tal i com varen batejar els arqueòlegs que van fer les excavacions el cos del soldat que van trobar allí soterrat i que conservava la majoria de les seves pertinences, hauria tingut a la vora de quaranta anys i era d’estatura alta i de complexió forta. Sense haver pogut determinar la seva filiació i procedència, s’especula que hauria pogut ser un soldat estranger de les extintes Brigades Internacionals (feia uns mesos que s’havien dissolt formalment) o bé algun suboficial que comandava el grup.

A l’esquelet li mancava una ma dreta i tenia una cama partida i molta metralla incrustada a la columna vertebral. Aquest detalls fan pensar que una granada li hauria pogut explotar a la ma, la qual cosa sé l’hauria arrancat. Una de les hipòtesis és que la granada havia estat tirada per algun soldat enemic i, abans d’explotar, l’hauria recollit per a tornar-la a tirar cap els soldats de l’exèrcit feixista. Però no va ser a temps... Al costat de la ma esquerra es va trobar un altra granada que, segurament, també devia de voler tirar. 

Posteriorment, al local conegut com la Siscoteca del poble de la Fatarella, els arqueòlegs encarregats de les excavacions Francesc Xavier Hernàndez i Maria del Carmen Rojo, van exposar els resultats dels seus treballs i van explicar el que us he dit anteriorment i altres detalls molt interessants sobre els darrers dies de la batalla de l’Ebre.

Està previst que el proper any es torni a excavar en aquell indret a la recerca de noves troballes que, sense cap mena de dubte, ajudaran a descobrir-ne més detalls sobre els soldats i la pròpia batalla.   

Més informació: 

Bloc de Francesc Xavier Hernández. 

Arqueología de la guerra Civil Española I.

Arqueología de la guerra Civil Española II.      

Asociación para la Recuperación de la Memoria Histórica.    

Reus Directe.  

El País.  

Etc. 

 

Què és “La Fatarella, 1938?

La Fatarella, 1938 és un curtmetratge centrat en la Guerra Civil Espanyola, concretament en la Batalla de l’Ebre, on es relata una història molt breu, però dramàtica i encoratjadora a la vegada, que de ben segur els emocionarà. Es tracta d’una avançada que hi va haver al poble de la Fatarella, pels soldats de la lleva del biberó.

En el relat s’hi contraposen la joventut i la innocència per una part, i la perspicàcia per l’altra, oferint una visió de la guerra realista i cruel.
Pau Bertomeu de la productora audiovisual Delta Produccions, va desenvolupar la idea d’aquest curtmetratge després de llegir el conte ‘El último cigarrillo’ de Joan Ferré Verge. L’autor va escriure el relat a partir dels fets explicats pel seu oncle Leonardo, ex-combatent de la lleva del biberó, que va viure els aconteixements en primera persona.
La Fatarella, 1938 també reflexa la il·lusió d’un equip de professionals que han posat tot el seu talent i amor en aquest projecte, sense demanar res a canvi, només pel simple fet de crear un curtmetratge per a tots vosaltres.
El curtmetratge també compta amb la participació de diferents entitats com ‘Associació Lo Riu’, associació per l’estudi del patrimoni arqueològic i històric de les Terres de l’Ebre; ‘Memoria Histórico-Militar 1938’ museu sobre la Batalla de l’Ebre a Faió (Saragossa) o el grup de recreació històrica ‘Ejercito del Ebro’ entre d’altres.
La gravació dels exteriors es farà durant la segona quinzena de novembre, a la serra de la Fatarrela, a l’espai que està recuperant i museïtzant l’assocaició Lo Riu. També es gravaran els interiors a una casa de la Galera.
Tenim previst que s’estreni a l’abril del 2013.



Vídeo promocional del curtmetratge la Fatarella 1938 realitzat per Pau Bertomeu (Delta Produccions)

http://vimeo.com/51052953
 

Informació general del curt.

http://lafatarella1938.com/ 

Col·labora fent una aportació econòmica. 

http://www.verkami.com/projects/3406-la-fatarella-1938

EL TERCER ENCUENTRO

A Leonardo le intrigaba aquella reproducción del puente colgante de Amposta hecho con conchas marinas delante de una tienda improvisada hecha de maderos y telas en el campo de concentración de Argelès-sur-Mer 

Finalmente, la curiosidad hizo que entrara en la tienda. Allí se encontró con otro excombatiente republicano al que inmediatamente reconoció…

“Antes de empezar la guerra te vi cerca de Amposta cuando unos guardia civiles te habían parado; tu ibas en bicicleta y discutías acaloradamente con uno de ellos”. “¿Sabes donde me encontré con aquel guardia civil?” –Le contestó el otro-

“No sigas. –Le respondió Leonardo- En la rendición del castillo de Miravet; yo también estaba allí”. 

EL ÚLTIMO CIGARILLO

Irremediablemente estamos llegando al final… El camión que nos traslada desde Barcelona acaba de pasar la Venta de les Campusines y la llegada a nuestro primer destino, el frente del Ebro, es inmediata. Sin tiempo para acostumbrarme a la nueva situación, el sargento de la compañía me incluye entre los que debemos hacer la guardia de la noche.

Leonardo, uno de los soldados veteranos de la compañía, me advierte: “Cuando llegues abajo no enciendas ningún cigarrillo; el enemigo puede disparar al ver la brasa”. Le oigo sin escuchar. Desde que se me comunicó la orden el pánico se apoderó de mí.

Ya llevo en el puesto de guardia algunos minutos. Intuitivamente, saco la cajetilla de tabaco y las cerillas del bolsillo del pantalón y me enciendo un cigarrillo. De repente, oigo el silbido de una bala que se aproxima...

EL MULO (el relat finalista)

"Pom, pom, pom…". Aquellos golpes secos y continuados salían de la pequeña casa de labranza situada entre las dos líneas de fuego. Leonardo llevaba varios días intrigado y quería averiguar quien o qué los producía. Pero no era tarea fácil ya que para entrar en la casita había que hacerlo forzosamente por la puerta que daba al bando franquista, estando al alcance de sus balas.

Finalmente decidió entrar y en su interior se encontró con un mulo atado de la argolla del corral que estaba en la piel y los huesos. Una vez hubo acabado con la comida que le había dejado su dueño, la emprendió con el comedero de madera y luego con todo lo masticable que había a su alcance. Con el golpeo continuo de las patas había excavado un enorme hoyo en el suelo: “Pom, pom, pom…”.

LA PRIMERA TRINCHERA

Es un día de finales de septiembre. Los primeros rayos de sol todavía no llegan alumbrar a los soldados del  ejército de la República que controlan, desde hace unos dos meses, el paraje de las inmediaciones del pueblo de la Fatarella. Diariamente se tienen que rechazar las embestidas de los nacionales.  Pero ese día todo parece diferente. Los nacionales avanzan sin que los republicados peguen un solo disparo. Los soldados de la avanzadilla prácticamente tocan con la mano a los republicanos de la primera trinchera. La confusión es total… Hasta el punto que llegan a pensar en una traición por parte de los mandos. De repente, desde las filas republicanas, se da la orden de abrir fuego. El silbido de las balas y los gritos de dolor preceden a la enorme sangría. Al final de la batalla, de entre los heridos, sale una voz que exclama: “¡Rojos, ayudadnos! Los hijos de puta de fascistas nos han abandonado”.  

LA UVA MADURA

La hambruna se había apoderado de la tropa. Los camiones de suministros llegaban con irregularidad o no llegaban ya que la mayoría de los días eran abatidos por la aviación alemana al servicio de Franco.

Mientras, ante nuestros ojos, las viñas nos mostraban una uva cada día más madura y más sabrosa. El único obstáculo para alcanzarla eran las balas de los nacionales que ocupaban las inmediaciones de Vilalba del Arcs. Aquel día bajaríamos al caer la noche. Avisamos al cuerpo de guardia de nuestras intenciones, pero deberíamos ir desarmados y desprovistos de cualquier peso superfluo. Cuanta más uva pudiésemos coger, mucho mejor.

Ya habíamos cargado una buena cantidad cuando de repente vimos unas sombras con las que no contábamos: el enemigo había tenido la misma idea que nosotros…

EL PAN DE CADA DÍA

Cuando comenzó la contienda, Pepín, hijo de Pepe y Consuelo tenía apenas 2 años.  

En la Galera, como en la mayoría de los pueblos, los alimentos comenzaban a escasear, entre los que más, el pan.

Aquella  mañana, Pepín se dirigió a casa de su tía Cinta, que vivía a escasos metros de la suya, para pedirle una rebanada. Y como cada día se estableció el siguiente diálogo:

“¿Me da un poco de pan?”. “Hoy te lo daré, pero mañana no vuelvas”.

Pepín, mostrando una manita y simulando hacer tres cortes con la otra, le decía: “Un trocito para desayunar, otro para comer y otro para cenar”.  

LOS INICIOS DE LA GUERRA EN EL PUEBLO

Carmen tenía 4 años cuando se asomó a la ventana que daba a la calle Mayor de la Galera aquella tarde del  19 de julio de 1936. Era tal el gentío que pensó que había un entierro y así se lo hizo saber a Rosa, su madre.

“Pero si no he oído tocar a difuntos”. Le respondió  su madre, mientras salía a comprobarlo.

“¡Bandidos, criminales…!” –Gritó entonces Rosa al ver lo que estaba pasando.

Joaquín, el vecino que vivía en la casa de enfrente, le mandó callar y a recogerse en casa.

De la torre medieval que albergaba la iglesia de San Lorenzo salían grandes llamas y una enorme humareda.

Un grupo de milicianos subidos de Amposta que no habían podido arrancar la imagen del  patrono, adosado al altar mayor, decidieron prenderle fuego.

FINALISTA DEL CONCURS DE MICRORELATS DE LA CADENA SER

Aquest matí he rebut un missatge al mòbil. Era de Dolors Espelta a qui molts ja coneixereu. És l’esposa del primer cap de llista del PSC Amposta i ella mateix també va ser regidora de l’ajuntament i primera secretària del partit.

Els missatge deia així: “He escoltat el teu relat a la ser!!”.

Efectivament, avui 18 de juliol, en commemoració del 75è aniversari del començament de la guerra Civil Espanyola, Juan José Millás havia de seleccionar els dos relats guanyadors entre els més de 1.200 microrelats que es van presentar.

Cada setmana se’n escollien dos i avui s’han escollit els dos darrers i, finalment els 2 guanyadors que s’han emportat el premi de 600 euros cadascun d’ells.

La llàstima és que surten els 2 seleccionats de les 3 primeres setmanes i, en canvi, no surten els de l’última, per tant, m’haureu de creure com jo m’he cregut a la Dolors.

Evidentment, en llegir el missatge li he trucat per veure quin havia estat el seleccionat dels 7 que vaig enviar. M’ha dit “un que parlaves d’un burro”. Bé, no era un burro, era un matxo ("mulo" en castellà)

Alguns amics meus sabien que em presentava al concurs. Quan els hi vaig dir, també els hi digué que no esperava que cap dels microrelats fos seleccionat, encara que al fons, evidentment, sempre confies que algun d’ells pugui arribar a la fina, per què no? Sinó, segurament, ja ni els escriuries.

Durant els propers dies, a partir de dimecres dia 20, aquí al blog, aniré publicant-los tots 7 en l’ordre cronològic que m’imagino que van passar.

1. “LOS INICIOS DE LA GUERRA EN EL PUEBLO”. La història que explico me la contat ma mare un grapat de vegades. Les protagonistes són ella mateixa i sa mare (ma iaia Rosa)
2. “EL PAN DE CADA DIA”. Aquesta me l’explicava mon pare i els protagonistes són Pepín, el filla de ma tia Consuelo (padrina i cosina germana de mon pare) que, quan van passar l'anècdota que explico, tenia 2 anys i ma iaia Cinta, a qui no vaig conèixer. La guerra feia poc que havia començat.  
3. “LA UVA MADURA”. El primer relat explicat per mon “tio” Leonardo. Va passar pels voltants de Vilalba dels Arcs. Eren els primers dies de la batalla de l’Ebre, quan els republicans van conquerir una part del territori a les tropes de Franco.
4. “LA PRIMERA TRINCHERA”. El front de la batalla de l’Ebre es va estabilitzar durant unes setmanes. Els fets passen prop de la Fatarella.
5. “EL MULO”. Aquest és el microrelat “finalista”. Els protagonistes són mon “tio” Leonardo i un matxo a qui va salvar d’una mort segura. L’escenari és el mateix que al relat anterior.
6. “EL ÚLTIMO CIGARRILLO”. També té per escenari les mateixes trinxeres de prop la Fatarella. De tant en tant arribaven reclutes sense cap experiència per a substituir els que havien mort. La SER no me’l va acceptar. Suposo que per la frase final.
7. “EL TERCER ENCUENTRO”. Aquest va ser el que va agradar més a mon fill Oriol. En poques línies (el màxim eren 10) parla d’abans de començar la guerra, d'un dels episodis de la mateixa, com va ser la rendició del castell de Miravet a les forces fidels a la República i l’exili al camp de concentració de Argelès. El protagonista torna a ser Leonardo i, aquest cop també un jove ampostí anònim a qui mon “tio” va trobar als tres llocs: prop d’Amposta, al castell de Miravet i al cap de concentració francès.

Espero que us agradin. Si els voleu llegir tots, entreu a la pàgina de la Cadena SER.     

AVUI ES COMMEMORA EL 75è ANIVERSARI DEL COMENÇAMENT DE LA GUERRA CIVIL

Sóc d’una generació que no vaig viure la guerra Civil ni les pitjors conseqüències de la mateixa.
Tot el que puc explicar sobre la guerra Civil és perquè m’ho han contat mons pares, algun familiar (sobre tot i no em cansaré de repetir-ho, mon “tio” Leonardo, soldat republicà de la lleva del biberó i pare de mons cosins de França), el que he llegit i que he escoltat explicar a d’altres persones què, com jo tampoc la van viure, com per exemple el meu bon amic Paco Itarte, un entusiasta del tema.
Al complir-se els 75 anys del començament “oficial” són molts els actes de record i homenatge que estan fent diversos mitjans de comunicació. Ignoro si algun organisme oficial també en farà.
Evidentment jo només puc parlar d’aquells mitjans que llegeixo i escolto i que analitzaran el que va passar en aquella època  amb més rigor i objectivitat que d’altres més propers a les idees dels guanyadors.  
Ahir diumenge el Periódico de Catalunya ja es va avançar a la commemoració amb un suplement especial on s’explicava els antecedents del cop d’estat que va acabà convertint-se en una guerra fratricida. Avui el diari Público fa una cosa similar i, també, adjunta la reproducció del cartell “Aixafem el feixisme”  de Pere Català i Pic. Público, a més, té previst treure durant tota la setmana altres publicacions com el llibre de Baltasar Garzón “Garzón contra el franquismo”, diversos cartells més i també ha obert a Internet una pagina i dimecres en obrirà una més.  

Per a la meva família les conseqüències de la gerra van ser diverses. Manuel, el germà gran de mon pare (11 anys més que ell) va lluitar amb el bàndol republicà. Fins el que jo sé per la zona de Pozoblanco (Córdova) i acabada la guerra va estar amb un batalló disciplinari per Olesa de Montserrat. Mentre, mons iaios i mon pare es van refugiar a una caseta de camp de la partida de les Senioles, terme d’Ulldecona, a uns 8 Km. de la Galera. Intentaven ser autosuficients, o al menys, passar amb el que produïen. Mon iaio Manuel feia blat i amb el blat, farina. Una vegada a la setmana acudien al Mas de la Rata que dona nom a una partida que hi ha prop dels Valentins (popularment anomenats els Masets) Els propietaris de la masada era la família Solà que també tenien el seu fill Joaquín a la guerra. Mentre els homes pastaven i enfornaven el pa, les mares desconsolades ploraven per la “sort” dels seus fills.

La història de mon “tio” Leonardo ja la coneixeu. Us he parlat moltes vegades d’ell i fins i tot he escrit algun relat curt inspirant-me amb les seves vivències, participant al concurs de microrelats de la Cadena SER. Quan volia passar a França pel Pertús es va trobar amb son pare i sa mare, Leonardo i Tereseta, aquesta germana de mon iaio Julian. Una vegada establert a França es va casar amb la Rosita. Van tenir 2 fills, Miquel i Gerard, els cosins amb qui tinc més relació i amb qui ens veiem sovint.
Ma tia Consuelo i mon “tio” Agustí, cosins germans de mon pare també van haver d’exiliar-se. L’home de ma tia no la va voler acompanyar i va haver de marxar amb el seu fill Pepin (també protagonista d’un dels meus microrelats) A França ma tia va conèixer un home de Cervià de les Garrigues, Francisco amb qui va tenir un altre fill i amb qui es va casar així que va poder fer-ho.
Agustí es va casar amb una dona francesa i va tenir dues files.
Amb la resta de cosins he perdut tota relació.  

MICRORELATS SOBRE LA GUERRA CIVIL ESPANYOLA

El proper 18 de juliol serà “oficialment” el 75è aniversari del començament de la guerra Civil Espanyola.

Per a commemorar l’aniversari, la Cadena SER ha convocat un concurs de microrelats de temàtica exclusiva sobre la guerra que es va produir a Espanya entre el 1936 i el 1939.

La cadena de Prisa pretén recollir en poques línies vivències i anècdotes que es van produir durant la guerra i que s’han transmès de pares a fills o d’avis a nets. En el meu cas, encara que el germà gran de mon pare i padrí de tots dos va estar a la guerra i després va formar part d’un “batalló de disciplinaris” per la zona d’Olesa de Montserrat, el cert és que mai me’n va parlar.

Qui sí que ho va fer va ser mon tio Leonardo, el pare dels meus cosins de França.

En diverses vegades mon tio ens va portar a veure alguns dels espais on va estar combatent. Per exemple em va explicar que la nit de la revetlla de Sant Jaume (24 de juliol) del 38, la nit en que l’exèrcit de la República va començar l’ofensiva amb la que s’iniciaria la batalla de l’Ebre, van arribar a les portes de Gandesa. Em va explicar mon tio que des de la seva posició podia escoltar el ball que s’hi celebrava a la capital de la Terra Alta.

També ens va portar fins Vilalba dels Arcs on una metralladora situada a dalt del campanar de l’església va fer una gran carnisseria a les tropes republicanes. Per aquella zona estiguérem buscant un pou on, mon tio, recordava haver calmat la seva set.

I, evidentment, per la zona de la Fatarella, el lloc on s’hi va estar més temps intentant aturar els atacs de l’exèrcit revoltat.

Sobre les vivències en aquest lloc, abans d’arribar al poble i no molt lluny de la carretera que puja de les Campusines, és d’on mon tio em va explicar més coses.

Fins ara, dues d’aquestes anècdotes les he fet servir per a participar al concurs de microrelats. Quan escric aquestes línies una d’elles està “penjada” de la seva pàgina web i, encara em balla pel cap una altra més, aquesta va passar a la zona de Vilalba.

No obstant, i salvaguardant les bases del concurs on s’hi diu que han de ser relat inèdits, quan els meus escrits ja no tinguin cap possibilitat de guanyar el premi de 600 euros, els publicaré al meu blog.  

(La foto està feta al límit de les províncies de Saragossa i Osca (front d'Aragó)