LA VIA AUGUSTA : museu

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris museu. Mostrar tots els missatges

dijous, 14 de desembre del 2017

SIXENA: CREAR UN PRECEDENT

La Mare de Déu del Patrocini: de Marsella a Cardona.

El flamant sotsdirector del Periódico de Catalunya Luis Mauri, escrivia l’altre dia que va aprendre del seu mestre Vidal-Folch (no concretava si Xavier o Ignasi, tots dos periodistes) que abans d’escriure un article havia de trobar el títol. Jo no tinc mestres en aquesta matèria i me considero autodidacta, tot i que inconscientment he pogut assimilar alguna cosa dels meus opinadors de capçalera (Joan Tapia, Antón Losada, Ignacio Escolar, Xavier Bru de Sala, Enric Hernández, Albert Sáez, Juancho Dumall, Antonio Franco o el propi Luis Mauri) i sí, també començo per la capçalera. Poques vegades començo a escriure un comentari sense haver trobat el títol adequat i menys encara l’he canviat una vegada acabat. És més, sovint incloc el títol en alguna de les frases del comentari, per a reforçar encara més el sentit del meu escrit.

El comentari d’avui, com veieu va sobre Sixena i més concretament sobre les obres d’art que, provinents del monestir d’aquella localitat de la Franja de Ponent, un dia van anar a parar al museu de Lleida per a més tard (de fet només fa uns dies) retornar a casa.

La controvèrsia sobre a qui pertanyen les obres fa anys que dura i com sempre passa, si escoltes a les dues parts, tots tenen raó. Segurament la mare superiora del convent que les va vendre al museu de Lleida ho va fer il·legalment, ja que les obres no eren de la seva propietat. Com a molt del bisbat, però quin bisbat? En aquella època del bisbat de Lleida ja que igual com passa amb el de Tortosa que té competències sobre les parròquies de mitja província de Castelló, en aquella època les parròquies i monestirs de la Franja pertanyien a la diòcesis de Lleida, tot i que ara pertanyen a la de Barbastre-Montsò.

Fent d’advocat del diable, un paper que faig sovint, tot aquest enrenou ha estat ple de despropòsits, el darrer les declaracions del President d’Aragó Javier Lambán (un altre polític professional) dient que demanaran indemnitzacions pels danys patits per algunes peces. Cal? El que fa Lambán és crear molt rotllo entre comunitats veïnes amb lligams històrics que estan condemnades a entendre's, sobre tot la gent dels pobles situats geogràficament al límit fronterer. Si de per si el tema estava que treia foc, el president aragonès en lloc de mirar de reduir l’efecte, s’ha convertit en un piròman més.

Però això no és tot ni tant sols el més important. Ara imagineu-vos que la via judicial continua i un dia arriba al Tribunal de Justícia de la Unió Europea o al Tribunal Internacional de Justícia de la Haia i allí s’acaba dictant una sentència que crea jurisprudència per la qual tots els països, totes les comunitats o tots els pobles als que se’ls ha confiscat patrimoni, se’ls hi pugui retornar. Seria com la llei Bosman de l’art.

Piràmide de vidre del museu de Louvre (París)

I no és que no estigui d’acord amb això, ja que algunes de les peces d’art mes importants que tenen els principals museus del món són botins de guerra, es a dir, usurpades pels vencedors i portades als seus països d’origen. També n’hi ha que s’han venut a través del mercat negre o robades ves a saber per qui i quan... Alguns museus com el de Louvre podrien perdre gran part dels tresors que conserven i restauren periòdicament.

I si això passés, els museus que les han tingut dècades i centenes d’anys, podrien reclamar una indemnització per guarda i custòdia i conservació?

La batalla judicial per les obres del monestir de Sixena poden crear un precedent amb resultats imprevisibles a tot el món. Potser hi ha gent que no hi ha pensat, però pot passar.