DIARI DE L’AGOST. DIVENDRES 21

De Leonard Beard al Periódico de Catalunya. 

Crear necessitats

Una de les notícies que s’han donat avui a TV3 anava d’un brot de contaminació a les aigües subterrànies d’uns determinats pobles de la Conca de Barberà. Aquesta contaminació seria deguda a la utilització d’herbicides, plaguicides i altres productes que fan servir els pagesos a l’hora de fer tractaments a les seves explotacions.

Degut a això, els veïns dels pobles afectats no poden veure aigua de l’aixeta i l’han de comprar quan van al municipi d’Esplugues del Francolí aprofitant el dia que hi ha mercat a dita població.

Com a solució del greu problema no s’ha parlat de prohibir o limitar l’ús dels productes químics, sinó de perllongar el canal Segarra-Garrigues fins aquella zona.

He buscat la notícia per Internet i no l’he trobat ni a la pàgina de TV3 ni en lloc. Segur que alguna cosa ha de dir, però no ho he trobat...

Curiosament, a la pàgina de l’Agència Catalana de Notícies, he llegit aquest titular: Ciuraneta reclama un ‘front comú’ de la societat civil lleidatana per ampliar els usos del canal Segarra-Garrigues.

O sigui, primer es crea la necessitat i se’ls hi dóna la solució a la població. Després, si tot va bé, es perllongarà el canal per a que les empreses constructores puguin realitzar les obres i problema solucionat. Veieu si és fàcil!

Per a situar-vos, el canal Segarra-Garrigues capta l’aigua directament del Segre, un dels afluents de l’Ebre i que, a sobre té un aigua de gran qualitat. Com menys aigua porti el Segre, menys aigua arribarà a l’Ebre i, evidentment, menys sediments, encara que el problema dels sediments està més amb els embassaments que no en els metres cúbics d’aigua que arribin al delta.  

Si des del territori ens oposem al perllongament del canal, enseguida ens diran que som uns insolidaris... Són ganes d’enfrontar a la societat catalana, als de les comarques de Lleida i com es veu, també de Tarragona, amb els de les del Baix Ebre i Montsià.

Com veieu, Convergència segueix posant al capdavant de la conselleria a gent molt fidel i que fan el joc a Mas i els seus interessos. És així de senzill. 

Recurs arxivat

És evident que els del PP no volen que sé sàpiga el tema de la reunió entre el responsable d’Interior Jorge Fernandez Díaz i qui va ser el vicepresident primer del govern d’Aznar Rodrigo Rato. Per això, davant la denúncia que van presentar els socialistes la setmana passada, la fiscalia del Tribunal Suprem, l’ha manat arxivar.

Des del meu punt de vista és una prova més de la submissió que hi ha ara mateix del Poder Judicials cap al Poder Executiu. I si tenim en compte que l’Executiu també controla el Legislatiu, tanquem el cercle. Afortunadament els resultats de les darreres eleccions municipals i autonòmiques van canviar el color dels grans municipis així com de les comunitats autònomes. I és que el PP ha fet molt de mal a aquest país: el que es veu i els que no, però que està allí.

Sortir d’Amposta

Si no sou d’Amposta segur que em donareu la raó i si ho sou, segurament també. I és que circular per Amposta no és gens fàcil. I més en època de festes on durant determinades hores (o dies) es tallen carrers i accessos degut als actes taurins que s’hi fan.

Jo que no sóc ampostí (i potser per això sigui més crític que la majoria) encara que porti quasi 27 anys vivint-hi, de vegades, de les poques que agafo el cotxer per a desplaçar-me per la població, m’he de fer un croquis mental per tal d’arribar a la meva destinació pel lloc més curt i més òptim.

Darrerament he viscut dues experiències. Divendres de la setmana passada, una nebot de França que va estar uns dies de visita, se’n havia d’anar. Tenia el cotxe aparcat al carrer Ruiz de Alda (a veure si el nou govern li canvia el nom) i se’n havia d’anar cap a casa. En lloc d’enviar-lo pel pont penjant, la qual cosa hauria significat dir que fes diversos girs cap a l’esquerra i cap a la dreta, el vaig enviar cap a la rotonda del bou (que ve tot recte) i d’allí que continués fins sortir d’Amposta i seguís els senyals per anar cap a Tarragona i Barcelona. Se’n va sortir ja que a les poques hores em va enviar un missatge de que ja havia arribat.

Diumenge ens va visitar un dels metges que em porten per la meva malaltia amb la seva dona i uns amics. Després d’una intensa jornada, finalment varem aparcar a carrer del canalet de la Ràpita i des d’allí anàrem a prendre alguna cosa als Xiribecs.

A l’hora de marxar els vaig acompanyar fins la sortida. Tot i que veníem del delta i que no feia gaire havíem passat per sota el pont de la N-340, com que no es podia fer un canvi de sentit degut a la quantitat de circulació i cotxes aparcats, vaig optar per anar cap al canal, d’allí al Mestre Sunyer, Carles I, plaça de la Pau, avinguda de Sant Jaume i, en arribar al ramal que puja cap al pont, els vaig deixar indicant-los-hi que ja podien sortir sense problemes.

Per cert, pel matí, el GPS els va deixar al mig dels arrossars amb la indicació: Ha llegado usted a su destino...   

DIARI DE L’AGOST. DIMARTS 11

Continua l’incivisme

Tot i que l’Ajuntament va engegar fa uns dies una campanya per a sensibilitzar els ciutadans de que han de ser curosos a l’hora de dipositar la brossa als contenidors, encara són ven visibles les males praxis d’alguns d’aquests ciutadans.

Quan penges alguna d’aquestes fotos a les xarxes socials, la gent hi fica comentaris de tot tipus, com per exemple: s’haurien de posar càmeres per a identificar els infractors, s’haurien de canviar els contenidors per uns que tinguessin la boca més grossa, haurien de passar a recollir la brossa més sovint...   

Quasi mai cometo aquests comentaris (i valgui la redundància), encara que, normalment poso un m’agrada, però la veritat és que sovint aquest m’agrada vol dir que l’he llegit.

El tema de les càmeres, a part de car (us imagineu que es tinguin que instal·lar a totes les illes de contenidors d’Amposta?) té que estar autoritzat per pel departament de Governació de la Generalitat i posar-se respectant escrupolosament la normativa. Personalment no m’agradaria viure sota un estat policial i sentir-me vigilat constantment com si d’un Gran Hermano es tractés.

A aquells que reclamen que els contenidors han de tenir una boca més gran, jo els hi pregunto: Però que és el que teniu que tirar?    

Els contenidors que hi ha arreu d’Amposta i una bona part de les poblacions dels voltants, estan pensats i dissenyats per a que es pugui tirar la brossa domèstica que normalment consta de la fracció orgànica, envasos lleugers (ampolles de plàstic, llaunes i altra mena d’envasos), vidre (que no cristall) com per exemple ampolles, pots, etc., paper i cartró i, finalment la fracció resta que també es pot fer servir per a tirar-ho tot aquella persona que no vulgui reciclar pel motiu que sigui, tan em dóna.

Segurament els residus més conflictius són el de la fracció orgànica, pels mals olors que comporta, sobre tot a l’estiu (imagineu el que pensa el veïnat quan s’amunteguen fora dels contenidors...) i el cartró, ja que tal com s’indica al contenidor blau, els cartrons hauran d’estar plegats i lligats per a que ocupin el menor volum possible. Si no es fa així, evidentment, poden quedar enganxats a les parets de la bústia i impedir que se’n pugui tirar més.

Però en tots els casos, si passa una de les coses que he esmentat amb anterioritat, és per culpa del ciutadà (les males praxis de les que parlava)

Després hi ha un altre comportament incorrecte que hauria de ser sancionat severament: els que dipositen fora o dintre residus comercials. Es a dir, aquells que tenen un establiment (bar, comerç, etc.) i que en lloc de gestionar els seus residus tal i com contempla la normativa, opten per a deixar-los com si es tractessin de residus domèstics.

Aquest són els que normalment deixen les ampolles de vidre dintre d’una bossa de plàstic al costat del contenidor de vidre, els que amunteguen els embalatges de cartró per sobre la vorera (ja que l’espai que solen ocupar és molt gran, etc.

I tot el que no sigui això (excepte l’oli d’ús domèstics per al que s’han habilitat contenidors especials, piles i restes de medicaments que es poden deixar a alguns establiments com les farmàcies, bombetes i fluorescents a les botigues del ram), s’han de portar a la deixalleria. Per tant, no cal fer una llista. Descartant els que es poden deixar als contenidors, tota la resta.

Una pregunta indiscreta, amic lector: Quantes vegades has anat fins la deixalleria per a portar, per exemple material electrònic (pantalla d’ordinador, mòdem, teclat...), discs d’ordinador o cintes de vídeo, etc. O has avist al telèfon habilitat per l’ajuntament per a que passin per casa a recollir els voluminosos? Bé, no cal que em responguis...

Rectificació

L’altre dia parlava sobre la presa de possessió de Juan Manuel Martín Masdeu com a director de l’IDECE i deia que el seu predecessor al càrrec o bé s’hauria jubilat o hauria tornat a la seva antiga professió (crec recordar que era el gerent d’una indústria de Móra d’Ebre on també hi treballava l’amic Mellado) Bé, el també amic Miquel Castelló em va dir que Jordi Borràs hauria ocupat el càrrec de gerent al Consello Comarcal de la Ribera d’Ebre) Per tant, queda dit.

No obstant, remarco que a la foto de l’acte de presa de possessió, no sortia. Pot ser, evidentment, per motius personals o laborals. Voldria recordar que el director de l’IDECE té rang de sots-director general de la Generalitat i, per tant, el mateix sou.   

Contratemps        

Si algú no va anar a veure l’escultura Emmirallar que es va instal·lar ara fa una mica més d’un mes a la platja del Trabucador d’Amposta, ja no ho podrà fer. El temporal d’aquests passats dies la va malmetre i ja ha estat retirada. Llàstima!

Però sempre ens quedaran les fotos i els vídeos... 

DIARI DE L’AGOST. DILLUNS DIA 10

Festa major de la Galera

L’any passat, mossèn Toni, el rector de l’església del Sagrat Cor a Amposta, però que també oficia les misses de la Galera i Godall, va insistir molt er a que aquest any portés a ma mare. Ahir li vaig recordar, però ma mare està molt gran i no n’ha tingut ganes...

Bé, espero que tots els galerencs i galerenques puguin gaudir d’unes molt bones festes majors. Una abraçada a tots els meus amics!

Prou cafè per a tots!

Sembla mentida que encara estiguem amb el mateix discurs de fa 40 anys! Ho dic pel PSOE, per qui ho havia de dir? Bé, suposo que el PP encara està més ancorat cap el passat, però hi ha situacions en que s’hi assemblen bastant.

Sembla ser que Maurici Lucena, un dels actuals dirigents del socialisme català va demanr un pacte especial per a Catalunya i... Què m’ha dit!!! O millor: ¡Qué me has dicho!!! Una bona part dels barons territorials del PSOE sembla que han donat el crit al cel, com si el temps no hagués passat, com si la Constitució no estigués totalment desfasada...

Un dels grans error en el moment de redactar l’actual Carta Magna va ser el anomenat café para todos, amb la qual cosa totes les comunitats entravem al mateix sac: fossin o pobres, tinguessin unes necessitats o unes altres, aportessin més o menys al PIB nacional... Aquest és un dels motius pels quals Catalunya sé sent agreujada respecte a la majoria dels territoris. A més, si es mira cap amunt (no cap al cel, sinó cap al N d’Espanya) es troben uns territoris que tenen un status econòmic totalment diferenciat. Bé que hi tinguin uns drets històrics, però m’ensumo que Catalunya també els té i que constantment han estat trepitjats. Potser al final sigui l’hora de plantar-se. I no parlo del poble català en general, que ja ho està fent; ho dic pels meus companys socialistes que sembla que no se’n assabenten de com està el pati. Tampoc no demano un canvi radical, però al menys que donin suport al dret a decidir i que uneixin esforços amb la resta de l’esquerra catalana. És molt de demanar?

Ministre polèmic

Què sé pot dir d’un ministre del govern d’Espanya que condecora a no sé quina Verge?

Segurament que si sé li preguntés a un europeu tipus, et diria que està malament del cap. I segurament ho encertaria. La mitjana d’edat dels dirigents del PP és molt alta i, en alguns casos, trobo que ja se’n deuen d’anar de l’olla dia si, dia també...

Ho heu encertat, estic parlant de Jorge Fernández Díaz, el ministre de l’Interior, el germà català d’Alberto...

Aquest matí li donaven tota mena de totxo a la SER i és que no n’hi ha per a menys. Com es pot reunir amb un imputat i, segurament més que presumpte delinqüent com és Rodrigo Rato?

Per molt que des del seu gabinet s’afirmi que la reunió no va ser secreta i que està dintre de la normalitat... I un be negre! El que passa és que són companys de partit i ja sigui per pròpia iniciativa del ministre o bé, perquè algú que està per damunt li va demanar, el que va fer D. Jorge frega els límits de la legalitat i ell, com a cap de la policia espanyola ho sap.

Suposo que Rato va demanar entrevistar-se amb el ministre per a veure com es podria trobar una sortida legal a la seva situació, com per exemple declarar nul·la la seva detenció o ves a veure per quin constat ens la poden pegar. A mi ja no m’estranya res del que puguin fer alguns polítics espanyols, però cuita, també d’alguns de catalans!! Ho teniu clar això o no?     

SENSE PRESIDENTS QUE GOVERNIN

Bé, presidents en tenim (Rajoy i Mas), però em sembla que no es dediquen el que s’haurien de dedicar a exercir com a tals.

Després de la darrera executiva nacional on Rajoy va ajustar algunes peces (el que semblava un ajust important va quedar reduït, pràcticament a la mínima expressió), va anunciar que seria ell personalment qui es dedicaria en cos i ànima al partit...

O ets un súper heroi o difícilment pots tenir una dedicació exclusiva al partit i a la vegada atendrel’agenda de cap de govern. O això o és evident que a algun lloc no hi pots arribar... Al menys que el sector més catòlic del PP hagi invocat Déu i que aquest atenent la seves súpliques hagi allargat el dia a més de les 24 hores que hem conegut sempre. De moment només sé que el passat diumenge va entrar l’estiu meteorològic i que a partir d’un dia d’aquest, les hores de sol minvaran... Però ni tan sols això he notat.

Per tant, m’ensumo, que si el que pretén Rajoy és guanyar les eleccions de la tardor, deixarà (o delegarà) part de les seves funcions com a President del Govern para dedicar-se en cos i ànima al seu partit. Però una cosa us avanço, si és per capacitat, segur que no ha aconseguirà. Com a president del govern Rajoy ha demostrat que és nul i com a dirigent del partit intueixo que serà més del mateix.

Sort tenim que només queden uns mesos per acabar la legislatura. Igual si les passades municipals en lloc de ser el 24 de maig haguessin estat l’any passat, Rajoy hauria pres abans aquest decisió amb l’agreujant que hauria comportat la situació.

Però si Rajoy només fa uns dies que ha pres la decisió i només s’hi estarà uns mesos, el que passa a Catalunya és molt pitjor. Aquí Mas no surt d’un embolic que es fica en un altre. Només li faltava el trencament amb Unió, per molt que alguns convergents de la seva convertits a independentistes després de que Mas els hi digués que així ho havien de fer.

La fractura amb Unió fa molt més mal del que sembla i del que ells mateixos estan disposats a acceptar. Ja sabem que sovint Unió ha estat un llast per a Convergència, però la ruptura és un fracàs personal de Mas que no ha sabut controlar el sector més hooligan de Convergència.

Des de fa quasi 3 anys, Mas està immers en la idea de com pot assegurar-se el futur. Li dóna el mateix si aquest futur és com a President de la Generalitat o bé com a President de una Catalunya independent. No descarto que fins i tot hi hagi un xantatge de l’Estat que l’obligui (o bescanviï) a abandonar la idea independentista.

Fins i tot des d’Esquerra s’admet que Mas s’ha posat en un bon embolic. I podríem continuar: I ara no sap com sortir-se’n. Per això va donant pals de cec.  

Sovint, a la SER posen un tall de veu de Rajoy que diu que no es poden celebrar 3 eleccions autonòmiques en 5 anys... En aquest cas no li manca raó.

Com en el primer cas, mentre Mas gasta les seves energies en arribar a acords amb un i els altes per mirar de concórrer plegats a les eleccions del 27-S, evidentment, no està fent de cap de l’executiu català. I Mas porta massa temps treballant per al partit i per tant, desatenent els problemes dels ciutadans de Catalunya.

És que no hi ha ningú més que se’n pugui ocupar dels temes de partit? Potser la solució seria que el càrrec de president (o secretari general) fos incompatible amb el de president del govern respectiu.

Una vergonya més a afegir a tantes altres que ens estem adonant que passen.

POCA AUTOCRÍTICA

Acudit del Ferreres publicat aquesta setmana al Periódico de Catalunya.

L’alcalde en funcions d’Amposta, Manel Ferré, en una entrevista a la ràdio, va culpar de la derrota patida per CiU després de 28 anys de majories, a, per una part, el registre de la Guardia Civil a les seus de l’Hospital Comarcal i de l’Ajuntament i per l’altra a l’aglutinament de partits que es van presentar sota la denominació d’Esquerra d’Amposta-Acord Municipal.

Segons Ferré, la candidatura d’EA-AM estava integrada per ERC, ICV-EUA, les CUP i fins i tot Podem... La veritat, no sé que hauran pensat els integrants d’aquestes dues formacions després d’escoltar les declaracions de l’exalcalde.

L’assemblea local de les CUP va declarar mesos enrere que, a part de no presentar-se a les eleccions, no donaria suport a cap altra candidatura. Tampoc Podem va recolzar explícitament ningú. De totes formes, això no treu que a títol totalment individual, algun del membres d’aquests partits poguessin recolzar la candidatura d’Adam Tomàs, com per exemple Oriol Fuster, ex membre de les CUP d’Amposta.

He notat molt poca autocrítica per part de Manel Ferré i els seus. De fet, sembla ser que no són responsables de tots els fracassos que hi ha hagut a Amposta durant els seus mandats: la zona lúdica de Tosses, el centre comercial Futuro Ciudad Amposta, l’aparcament soterrat del mercat, el projecte d’Amposta Ciutat Digital i l’escorxador nou serien els més remarcables.

Però a part d’aquests estrepitosos fracassos hi ha hagut altres actuacions urbanístiques que han deixat molt que desitjar: la plaça del Mercat en el seu conjunt, el carrer del Grau, laterals de l’avinguda de Santa Bàrbara, senyalització vertical, etc. En totes aquestes actuacions, bàsicament, no es va tenir en compte l’opinió dels partits de l’oposició. En alguns casos, com la plaça del mercat o l’ascensor de l’edifici de l’ajuntament van tranquil·litzar als regidors de l’oposició dient que quedaria molt bé. L’ascensor havia de ser panoràmic, es a dir, amb els laterals de vidre (actualment el custodien Isabel i Fernando per a dissimular el nyap) i sobre la plaça del mercat es va demanar que la majoria dels seus elements fossin retràctils, es a dir, que es poguessin retirar en cas necessari.

Vull dir amb això, que durant molt de temps, els de CiU s’han cregut amos i senyors d’Amposta i per tant, els que ells fan ho fan bé i no accepten ni consells ni crítiques a la seva gestió. Això és el mateix que dir que s’ha actuat en prepotència i, sovint, amb desconsideració cap a la resta dels regidors, sobre tot per part de Manel Ferré que era qui tenia la veu cantant durant els plens.  

Aquestes actituds no passaven desapercebudes pels pocs assistents que solien acudir als plens (entre els pocs que hi anaven, el president de la Federació d’Associació de Veïns d’Amposta i president de l’Associació de Veïns de l’Acollidora), que després s’encarregaven de divulgar-ho a través de les xarxes socials. Potser per això, els dos exalcaldes de CiU sempre es van negar a que els plens fossin retransmesos per Amposta Ràdio. Per això van posar mil i una excusa, com per exemple que una de les aranyes del saló de plens dificultaven la gravació. Quan s’estava portant a terme el projecte d’Amposta Ciutat Digital, recordo que el regidor de Noves Tecnologies, Sisco Fosch va dir que havia trobat una solució a les dificultats tècniques que impedien la retransmissió radiofònica dels plens... D’això ha fa aproximadament 10 anys. Per cert, també es va demanar que si no podia ser en directe que s’enregistrés i que es passés posteriorment i tampoc.  

Es vulgui o no, aquests comportament no passen desapercebuts a una part dels ciutadans. Es clar que sempre hi haurà que els hi donarà suport incondicionalment com per exemple una família que, segons el meu pare, treballen per a l’ajuntament el matrimoni i els seus dos fills. Però per la resta, es vulgui o no, s’estaven cansant de tanta prepotència i manipulació (com a la Revista Amposta) i, fruit d’aquesta frustració acumulada al llarg dels anys (gota a gota es fa forat) i, sí, també perquè per primera vegada semblava que hi havia una candidatura alternativa que podia aspirar a governar Amposta, una part important de l’electorat va decidir concentrar el vot en EA-AM.

Fa uns dies em comentava un veí que si una part dels tradicionals votats de CiU s’havien abstingut i l’increment del vot d’EA-AM havia estat gràcies als habituals abstencionistes. Ell es mostrava escèptic i jo tampoc hi estic d’acord.

Tot i que la participació es va incrementar en uns pocs punts percentuals, l’increment de vots, de per si, hagués estat insuficient per a fer guanyar a la llista d’EA-AM. Per tant s’havien de donar més factors i un d’ells, sense dubte, va ser el traspàs de vots de CiU a EA-AM.

És més fàcil que es donés aquesta situació que no que una gran part dels abstencionistes decidissin fer una excepció i anar a votar. Normalment, qui s’absté ho fa sempre.      

EPISODIS ELECTORALS. PER QUÈ VAS VOTAR A QUI VAS VOTAR?

Ahir em va agradar l’editorial de Pepa Bueno al programa Hoy por Hoy de la Cadena SER.

Segons una enquesta feta a petició d’aquesta emissora de ràdio, els motius que van portar als votants espanyols a l’hora d’optar per una determinada llista van ser aquets:

-El repartiments de responsabilitats en els temps difícils que estem vivint entre els diferents partits polítics.

-La proximitat ideològica.

-L’abolició de la corrupció.

Tret dels votants del PP que van votar per la capacitat de gestió i per la recuperació econòmica. També, tret dels votants del PP, a la majoria dels que van optar per una determinada formació política, no els preocupa l’entrada massiva de nous partits (i no tan nous) i d’altres grups al primer pla de la política espanyola.

I si extrapolem aquesta enquesta a Amposta? I tu per què vas votar a qui vas votar?

Una majoria de votants d’Amposta van decidir votar a EA-AM. En total 4.400. A part dels militants i afiliats de cada un dels partits que composaven la formació i que, segurament ho van fer per la segona opció (la proximitat ideològica), una gran part ho va fer perquè després de 28 anys desitjava un canvi de cares amb renovades idees i il·lusions al govern municipal.

Mireu, quan una formació política porta molts d’anys governant al cap davant d’una institució (en aquest cas CiU), a part d’experiència, també s’adquireixen uns vicis que, a la llarga, poden acabar sent contraproduents. Normalment, el vici principal sol ser la prepotència esdevinguda per l’acumulació de mandats amb poder absolut que t’han fet creure que formes part d’un grup de privilegiats encarregat de decidir els destins de la ciutat o del poble que es governa.  

Aquestes circumstàncies sumades als rumors fundats de corrupció (escorcolls de la Guardia Civil el 28 d’abril) van derivar en un vot massiu cap a la formació que, a priori, tenia més possibilitats d’assolir un millor resultat i que pactant amb d’altres formacions, podria arrabassar a CiU el govern municipal.

Sempre s’havia dit que la derrota a Amposta de CiU només es podia produir aconseguint mobilitzar a molts ciutadans que, normalment, s’abstenen a l’hora de votar i que CiU tenia un vot molt fidelitzat que difícilment baixava de 3.500 vots.

Però si observem els resultats del 24 de maig, veurem que CiU va treure 2.738 vots (l'any 2011 en va treure 3.946) que significa un 29,31% quan, si la memòria no em falla, havien assolit resultats per sobre del 50%. Per tant, sense augmentar (al menys de forma considerable) la participació, es va poder produir un daltabaix històric amb la pèrdua de més de 1.000 vots respecte als obtinguts l’any 2011.

Com s’interpreten aquets resultats? Que EA-AM ha tingut molt de vot prestat de les altres formacions polítiques, com per exemple el PSC, però també d’una part dels votants de CiU, els  més desencantats en les polítiques que Manel Ferré ha dut a terme, sobre tot, en aquests darrers 4 anys.

Per tant, faria bé Adam Tomàs en no creure’s massa la majoria absoluta que li va atorgar la ciutadania d’Amposta i gestionar-la bé si no vol que a la propera legislatura tornem a tenir un govern de CiU.

Per cert, jo vaig votar per afinitat política.  

QUI TEM ADA COLAU?

Els resultats electorals del passat 24 de maig a Barcelona van donar guanyadora la formació de l’Ada Colau Barcelona en Comú per un estret marge respecte la llista de CiU encapçalada per Xavier Trias. El repartiment de regidors va ser el següent:

BC... 11 regidors.

CiU... 10 regidors.

C’s... 5 regidors.

ERC... 5 regidors.

PSC... 4 regidors.

PPC... 3 regidors.

CUP... 3 regidors.

Durant els següents dies hi va haver tota una sèrie de contactes encaminats a conformar majories que permetessin un govern amb certa estabilitat.

Trias va ser el primer que es va postular a l’hora de reclamar l’alcaldia amb el suport d’ERC i el PSC. Com veieu, aquí no importava si el PSC és o no un partit sobiranista, aquí l’important era conservar la cadira i els privilegis implícits.

Però ràpidament, Ada Colau el va rectificar al afirmar que, de totes totes, seria alcaldessa de Barcelona amb el suport, precisament, dels mateixos partits.

Però sembla que el passat de la Colau no l’ajuda gens a l’hora de buscar suports, ja no només d’entre la resta de partits polítics, sinó entre els diferents lobbys que pul·lulen per les immediacions de Barcelona, sobre tot els econòmics. Un dels que ràpidament va posar en dubte la capacitat de la líder de Barcelona en Comú va ser el president del Banc de Sabadell que li va retreure el seu passat com activista de la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (PAH)

L’hipotètic pacte, sembla ser que tampoc agrada gens a Mas que, encara que públicament no s’hagi dit, tot indica que hauria pressionat a Junqueras per a que aquest, per la seva part, posés condicions a la Colau a l’hora d’establir un acord de govern.

Junqueras li demana a la Colau que es posicioni al costat dels independentistes i fins i tot, aquesta pressió la fa extensiva al PSC. Mentre Ada Colau ja ha dit que està a favor del dret a decidir, amb el cas del PSC, intueixo, serà una mica més difícil.

El tema és que si Barcelona en Comú es veu prou forta per a emprendre, pràcticament en solitari el govern de la capital catalana o, finalment, buscarà nous socis de govern a part del PSC que, a priori, sembla l’únic partit que hi pactaria sense condicions prèvies. Tal vegada C’s podria ser la tercera formació en discòrdia, però personalment tinc seriosos dubtes de que sigui així, ja que tot i presentar-se com una formació immaculada (la qual cosa ja li va bé a BC), no deixa de ser un partit representant de la dreta i, per tant, força diferenciat d’allò que representa la formació guanyadora.

Tampoc a Madrid li van millor les coses a Manuela Carmena. A la capital, Ahora Madrid, una formació molt propera a Podemos, ni tant sols va guanyar les eleccions, però seria la formació que més fàcil ho tindria al comptar amb el suport del PSOE. Entre les dues formacions sumarien 29 regidors, la qual cosa representaria majoria absoluta, ja que la suma del PP (21) i C’s (7) es quedaria amb 28, a 1 de la desitjada majoria absoluta.

Esperanza Aguirre ja fa dies que va embolicant la troca reclamant un front comú contra Manuela Carmena, a la que veu com l’origen de tots els mals que passaran en el futur més immediat. Fins i tot, diu, que li donaria l’alcaldia al socialista Carmona per a evitar un govern presidit per la líder aAhora Madrid.

Encara que la Esperanza negui haver tingut res a veure amb l’anomenat Tamayazo, el cop de ma més gran de la democràcia espanyola, es inqüestionable que alguna cosa va tenir a veure, ja que gràcies a això va accedir a la presidència de la Comunitat de Madrid.

Per tant, fins el moment de l’elecció del nou alcalde (o alcaldessa) planarà a l’aire l’ombra d’un altre cop de ma que li permeti a la lideressa fer-se amb l’alcaldia de la capital d’Espanya.

Si l’altra vegada l’escàndol va ser majúscul, imagineu-vos l’enrenou que es formaria aquesta vegada. Potser llavors l’Aguirre hauria de deixar de dissimular i acceptar que ella sí, ha estat l’origen de tots els mals que ha patit Madrid al llarg dels darrers lustres.  

Per cert, jo no tema Ada Colau. Crec que si la deixen pot ser una bona alcaldessa que canviarà moltes coses per a bé dels ciutadans de Barcelona i qui sap si també de tota Catalunya.     

PPSOE

Imagino que les sigles del titular no us són desconegudes. I si és la primera vegada que les veieu, per a la vostra informació, us diré que és un mix entre el PP i el PSOE.

Sovint hi ha gent que posa els dos partits al mateix sac. Afirmen d’una manera força superficial que són el mateix, com a dues cares de la mateixa moneda o com el lema dels Reis Catòlics: tanto monta...  

Davant d’aquesta situació no puc res més que discrepar. És cert que, de vegades, el PSOE m’ha defraudat fins i tot a mi, però el PP en canvi, em defrauda quasi sempre.

Si he d’analitzar totes dues formacions polítiques, potser primer s’hauria de diferenciar entre els polítiques econòmiques i les socials.

En quan a les polítiques econòmiques, és cert que la diferència entre els partits de la casta (no passa res si algú ho anomena així), pràcticament no hi ha diferències. Però és que, desgraciadament, les polítiques econòmiques ens venen imposades des d’Europa. Arribat a aquest punt, segur que algú podrà dir que els que hauríem de fer és deslliurar-nos d’Europa i fer la nostra. Això forma part d’un debat molt més ampli i que, per a un humil blogger com jo, me s’escapa. Deslligar-se d’Europa vol dir sortir de la Unió Europea i, fins i tot, de la zona euro. Hauríem de tornar a la pesseta? I estem parlant d’Espanya, en el cas d’una Catalunya independent, valdrien els mateixos arguments? Per tant millor aparcar el tema no sense abans recordar que després d’uns quants mesos de la formació del nou govern grec, un govern per cert que s’havia de menjar Europa, estem, com aquell que diu, igual que el dia després del triomf de Syriza.

Molt diferent són les polítiques socials. Aquí si que cada país pot aplicar les seves, encara que, sovint, van estretament lligades amb mesures econòmiques, però d’un àmbit molt més local.  

Anem a comparar les polítiques socials dels darrers governs socialistes (el període Zapatero) i els pràcticament 4 anys de Rajoy.

Potser no ho recordeu, però durant l’època de Zapatero es van aprovar diverses lleis totalment innovadores i de les que molts pocs països poden presumir. Només per posar dos exemples, cal recordar la dels matrimonis entre persones del mateix sexe (incloent-hi la possibilitat d’adoptar) i la de la dependència que va ser un gran què per a les famílies amb persones discapacitades.

El PP va arribar al govern sense programa. Només criticant les mesures econòmiques del seu predecessor i prometent que arreglaria el país, va treure majoria absoluta.

Però amics meus, quan es té majoria absoluta és, pràcticament, tenir llicència de corsari per a fer i desfer tot allò que et plagui.

A pesar de les pressions de l’Església Catòlica i els sectors més rancis del partit, finalment Rajoy no es va atrevir a eliminar la llei dels matrimonis homosexuals, segurament, pel greus problemes jurídics que aquest fet podria haver ocasionat.

En canvi si que va desballestar l’estat del benestar començant per la llei de la dependència i seguint per la sanitat, la cultura, l’ensenyament, etc. Sovint les línies roges que molts de polítics marquen i que no s’haurien de creuar mai. I tot això s’ha fet posant com excusa els problemes econòmics del país heretats de l’època anterior. En canvi per a rescatar bancs hi va haver tot el diner que va fer falta: rescatar bancs, sí, persones, no! Paradoxal...

A Catalunya, les polítiques de Mas han anat paral·leles a les de Rajoy. Aquí, a part del Tripartit, la culpa la té Madrid que no transfereix les quantitats necessàries per a dur a terme les polítiques socials. L’anomenat tercer sector, es queixa dia sí, dia també, de la gran quantitat de milions que els hi deu el govern de CiU (amb molt de suport parlamentari d’ERC) És curiós que tots dos governs, quan han d’usar la tisora, comencen pel mateix lloc. Precisament el segment més feble de la societat.

La convicció (per alguns) de que el PP i el PSOE són el mateix, ha permès que guanyin els populars en més d’una ocasió. Des del meu punt de vista, igual culpa tenen aquells que amb els seus vots fan que guanyin, com aquells que deixant de votar han privat els socialistes d’haver obtingut uns resultats pitjors.

Per cert, sabeu la darrera? Si fa uns mesos es va activar una llei per a obligar a les associacions a fer la declaració de la renda, aquesta setmana me'n he assabentat que s'han de declarar a l'hora de fer la renda les beques per llibres i menjador i altres ajuts tan inversemblants com són els que reben les dones que han estat maltractades. 

Evidentment, amic lector, pots estar en desacord amb el que acabes de llegir, estàs en el teu dret. Però si és així, per a tu, només et desitjo una cosa: 20 anys més de govern del PP a Espanya, i de CiU a Catalunya i Amposta.

I si dintre de 20 anys encara segueixes pensant igual, punt si seguit per un altre període de 20 anys més.  

TANT DIFERENTS SOM?

Mal que ens pesi, el PP tornarà a guanyar per les Espanyes. Tot i la forta davallada que patirà, encarà serà la primera força política a la majoria de les autonomies i de les grans ciutats. Només cal mirar les enquestes sobre la intenció de vot per adonar-se’n.

En canvi, un PSOE força renovat (Àngel Gabilondo a la comunitat autònoma de Madrid, Ximo Puig, a València, Antonio Miguel Carmona a l’ajuntament de la Vila i Cort, etc.) l’única cosa que aconseguiran és aturar la caiguda lliure que pateix el partit arreu del Regne.  

Ho he explicat més d’un cop i ho continuaré fent. Si el PP, tot i baixar, continua guanyant es deu, principalment, a dos factors:

-A l’efecte dels votants fidels, què són aquells que malgrat la corrupció destapada i els casos evidents que encara no han sortit a la llum, continuaran votant-los, per què a qui, sinó?

-La fragmentació del vot de l’esquerra. La creació de nous partits, bona part d’ells sorgits del moviment 15-M o de plataformes ciutadanes com la PAH diversificaran molt el vot de l’esquerra que, encara que conjuntament puguin representar una majoria, a la pràctica serà molt difícil arribar a pactes de govern.

L’exemple d’Andalusia. Quan ja fa quasi dos mesos de la celebració de els eleccions andaluses, Susana Díaz, encara no ha aconseguit que els diputats electes l’elegeixin con la nova presidenta de la comunitat, tot i les aproximacions i les concessions que sembla que ha fet.

Però desgraciadament, en política no sempre prevalen els interessos dels ciutadans. Sovint (per no dir sempre), són els polítics els que marquen les pautes buscant el seu propi benefici. De no arribar aviat a un pacte, igual es tenen que tornar a convocar eleccions... Trist, però possible.

El PP, C’s i prou. En aquest moments només hi ha dos partits que es poden considerar de dreta: PP i C’s. El desgast dels populars beneficia als de Rivera per sobre dels altres partits.

En canvi, els vots perduts pels tradicionals partits de l’esquerra (PSOE i IU o el PSC i ICV-EUA a Catalunya) van a parar principalment a Podemos, però en canvi, a Catalunya, a part de les CUP, a quasi totes les poblacions més grans, ha sortit al menys una alternativa d’esquerres... I si, a més, tenim en compte que ERC també es situa ideològicament a l’esquerra, l’opció de vot es dispersa considerablement.

Arribat a aquest punt és quan formulo la pregunta que he fet al títol de l’entrada: Tant diferents som? Com sabeu sóc socialista per convicció. A part de catalanista i fins i tot, en alguns moments de debilitat, independentista. Normalment he votat al PSC, però no sempre (potser estic revelant un dels meus secrets...) Tampoc descarto en un futur votar a d’altres partits si el PSC no fa un canvi de rumb significatiu.

Permeteu-me que no declari obertament amb quin partits he fet el salt als socialistes, però n’hi ha més d’un. Sempre estic parlant de partits d’esquerres, per tant, si algú havia pensat que podria haver votat mai el PP o CiU, ja ho podeu eliminar del vostre imaginari.

Què vull dir amb això? Què des del meu punt de vista no som tan diferents, sobre tot els que formem part de les bases. Per tant, què ens impedeix pactar per a fer fora a la dreta? Les formes de les cúpules? Si és així, potser el problema és dels que dirigeixen els partits, d’aquells que ocupen durant anys llocs de responsabilitat, ja sigui als ajuntaments, parlaments o de partit.

Llavors, potser el problema són ells i aquells que els hi riuen les gràcies i permeten que es mantinguin. Si és així, la solució és clara: limitar estatutàriament els mandats dels líders (tal i com ho tenen les CUP) i, també, no deixar que vagin alternant càrrecs amb la finalitat de perpetuar-se.

El polític ha de ser vocacional. Quan una persona fa de la política una professió, directa o indirectament, està fent mal a la societat a qui diu representar. 

EPISODIS ELECTORALS AMPOSTINS: LA PROPAGANDA DE CAMPANYA (Segona part)

PLATAFORMA PER CATALUNYA (PxC) Cap de llista Germán Ciscar.

Cartells. Sí, de tres tipus, en un dels quals no hi ha cap fotografia.

Banderoles. No.

Mupis. No.

Lema electoral. Dos lemes (cada tipus de cartell en porta un) Primer els de casa (cap novetat) i Fem fora la casta (de clara inspiració en Podemos)

Seu electoral. No n’he vist cap.

Ara mateix té un regidor i, segons he sentit, n’aspira a treure’n un altre. Fan bandera de la immigració i de les denúncies que ha presentat al jutjat sobre presumptes irregularitats de l’alcalde.

Al menys a una escola pública s’han queixat per haver col·locat pancartes als carrers del costat. 

PARTIT DELS SOCIALISTES DE CATALUNYA 

(PSC) Cap de llista Francesc Miró.

Cartells. Sí

Banderoles. Sí.

Mupis. Sí i també tanques publicitàries. 

Lema electoral: El canvi serè. Normalment els partits empren un lema abans de les eleccions i un altre quan han de demanar el vot. La candidatura Francesc Miró ha utilitzat el mateix lema des de que l’agrupació socialista el va escollir per a ser el candidat. També usa un segon lema que com el primer, tampoc es tracta de cap novetat: L'Amposta que somio serà imparable. 

Seu electoral: Sí. Al menys això sembla. Està a la part alta de l’avinguda de Catalunya, en front al CAP, allà on la família del candidat havia regentat fa anys un bar.

Ara té tres regidors i hauria de millorar o, al menys conservar els que té per a que sumats amb els d’EA-AM es pugui aspirar a arrabassar l’alcaldia a CiU.

A l’entrada d’Amposta per l’avinguda de Santa Bàrbara hi ha un mupi que té, per un costat, mirant cap el S a Manel Ferré i per l’altre, cara N a Francesc Miró. Espero que ningú faci l’acudit fàcil de dir que representen les dues cares d’una mateixa moneda.

És l’únic candidat amb fotografies diferents: la dels cartells, banderoles i mupis no és igual a la de les tanques. Personalment m’agrada més la de els tanques on, a diferència dels altres llocs apareix sense americana. Treure’s l’americana és símptoma de voler anar per feina. És l’únic candidat que apareix amb corbata. La corbata, a part de ser un símbol d’elegància, fa de barrera simbòlica entre dos interlocutors de diferents estaments: en aquest cas, candidat i votants. A les pancartes i banderoles també li veig un semblant més seriós.   

   

EPISODIS ELECTORALS AMPOSTINS: LA PROPAGANDA DE CAMPANYA (Primera part)

Com sabeu, la campanya electoral dura quinze dies i inclou una gran varietat de coses: des de mítings, a falques electorals, passant per cartells i pancartes, etc.

Avui ens centrarem en els cartells, banderoles i altres tipus de propaganda visual, sense tenir clar encara si faré d’altres monogràfics parlant per exemple dels mítings que faran les diverses candidatures amb presència de líders més o menys destacats.

Com sabeu a Amposta s’hi presenten 6 candidatures. D’elles, 4 ja tenen representació a l’ajuntament (CiU, ERC-EA, PSC-PM i PxC) i dues no (PP i PCPC)

Des de les 0:00 hores del passat dijous en que va començar la campanya electoral, poc a poc, Amposta s’ha anat omplint de cartells i banderoles. Les primeres que vaig veure van ser les de EA-AM (que és la nova denominació de la candidatura que encapçala Adam Tomàs –ERC-) Més tard vaig veure les del PSC i posteriorment, les del PP i PxC. En un principi la presència de CiU es limitava als mupis, però després d’aquesta nit ja han aparegut arreu de la ciutat i amb molta més presència que la resta. La totalitat de les candidatures aposten per la cara del cap de llista com a imatge electoral.

He pensat que estaria bé, fer com uns quadres resum per a centrar una mica el tema.

PARTIT COMUNISTA DEL POBLE DE CATALUNYA (PCPC) Cap de llista José Juan Ferré.

Cartells. M'han semblat molt genèrics; de fet podrien valdre pa a qualsevol comesa electoral. 

Banderoles. Segurament no n’hi haurà.

Mupis. Tampoc

.

Lema electoral. Tot per a la classe obrera. 

Seu electoral. No n’he vist cap.

Comentari. Les possibilitats de treure al menys un regidor són completament nul·les. Imagino que l’únic motiu pel que s’ha presentat candidatura és per a poder tenir subvenció. Trauran molt pocs vots (els dels integrants de la candidatura i pocs més)

Quan es presentava el PSUC, Calaix deia sovint que no li sortien els números i optava en acompanyar a la família fins la seu electoral i una vegada allí els hi donava el sobre amb la papereta. 

PARTIT POPULAR (PP) Cap de llista Antonio Baz.

Cartells. Sí (per cert, se’ls hi nota la manca d’experiència, ja que els han penjat als fanals, però en lloc de posar-ne dos -cadascun d’ells mirant cap a un costat-, només n’han posat un)

Banderoles. No.

Mupis. Tampoc.

Lema electoral. Treballar, fer, créixer.

Seu electoral. No n’he vist cap.

Antonio Baz és un desconegut en la política local. Quan em van dir el seu nom molt abans de fer-se públic, em va sobtar. Recordeu que ara fa 4 anys el cap de llista va ser Guillermo Martínez que, aquest cop pretenia ser el candidat de C’s després d’abandonar el PP a mitja legislatura. Fins i tot es va fer la foto oficial en companyia de Ferré, Tomàs, Miró i Ciscar.

Tampoc li dono la més mínima possibilitat de treure representació.  

ELUCUBRACIONS O FETS CONTRASTATS?

Fa uns dies em va arribar un missatge privat via xarxes socials. Que algú s’adrecés a mi per a preguntar-me o explicar-me alguna cosa, no sorprèn penso que a ningú., per tant, com coneixia al remitent, no hi va haver, absolutament, cap sorpresa.

La sorpresa va ser llegir el contingut. Em deia el remitent que li havien dit fons dignes de tota credibilitat, que als convergents de Tortosa ja els hi anava bé que a Amposta continués d’Alcalde Manel Ferré, ja que en aquests 8 anys, Ferran Bel havia aconseguit més coses que mai per a la capital del Baix Ebre. Em va dir també que ho podia fer servir en el cas de cregués que la informació podia ser interessant.

La veritat és que una noticia com aquesta (fins i tot no sé si té el rang de notícia), sense tenir més base, molt difícilment es pot usar com a arma electoral. Per tant, en un principi ho vaig descartar.  

No obstant, el dia següent, en veure a un regidor de l’actual equip de govern de Tortosa, li vaig explicar i per a la meva sorpresa em va dir que la informació era certa i que mai com ara, Tortosa havia aconseguit tantes coses.

La veritat és que no va profunditzar en el tema, simplement em va dir que Manel Ferré els hi queia bé i que sempre es comportava de forma altiva i distant.

Però si és certa, aquesta informació, està clar que l’actual govern d’Amposta s’ho hauria de fer mirar i que no vagi presumint tant de tot els que s’ha fet a Amposta en els darrers 4 (o 8) anys.

Potser si en lloc de dedicar-se a alcalde a temps parcial, hi dediqués més temps, es podrien aconseguir encara més coses per Amposta.

Bé, que cadascú pensi el que vulgui, com sempre.