EL PROCÉS I ELS MITJANS DE COMUNICACIÓ

De Manel Fontdevila a Eldiario.es. 

Tornem-hi!

Com tots sabeu, l’independentisme català no li perdona al Periódico la filtració que va fer de l’avís que van rebre els Mossos el passat mes de maig sobre un hipotètic atemptat a Barcelona. Però tal con us vaig dir, el detonant d’aquesta animadversió no va ser la publicació del missatge, venia d’abans. El Periódico es un dels pocs diaris editats a Catalunya que no s’han posicionat clarament a favor del procés. Al menys entre els més importants.  

Si ho recordeu, el nostre govern va anunciar fa uns mesos que retiraria les subvencions a aquells mitjans que no li fessin costat en les seves pretensions independentistes. Si partim de la base de que els mitjans de comunicació difícilment poden sobreviure dels ingressos que generen (bàsicament publicitat), les subvencions dels diferents organismes són bàsiques per a la seva supervivència.

Una de les acusacions que es va fer al Periódico va ser que es devia als interessos espanyols perquè així li ho exigia una determinada entitat financera per a renegociar-li el préstec. No crec (repeteixo) no crec que cap mitjà català privat sigui autosuficient. Tots depenen de l’ajuda pública per a sobreviure.

Dijous llegia a l’edició digital del Triangle (un altre que tampoc se casa amb el procés) que des del sector independentistes aconsellen llegir les següents publicacions: les publicacions del Govern de la Generalitat, l’ANC i Òmnium, els diaris (alguns d’ells digitals) Ara, el Punt Avui, Vilaweb i el Nacional, les emissores de ràdio Catalunya Ràdio i RAC 1 i, per suposat, TV3. Res de nou. No cal ser cap linx per adonar-se’n de quins mitjans de comunicació informen correctament i quins no. La Vanguardia té una relació d’amor/odi amb l’independentisme, tot i que, segons el Triangle sembla que finalment va pel camí adequat (ja m’enteneu)  

Com per a mostra només cal un botó, aquí teniu els titulars dels diferents diaris esmentats del passat dijous, un dia després de que el Parlament aprovés la llei del Referèndum per al dia 1-O:

El Periódico de Catalunya: Desobediència.

El Punt Avui: Convocats per a l’1-O.

Ara: Referèndum convocat.

La Vanguardia: El govern convoca l’1-O imposant la seva majoria.

Vilaweb:  El Parlament de Catalunya comença a enderrocar el règim del 78, aprovant la llei del referèndum.

El Nacional: El Govern convoca el referèndum de l’1-O.

Titulars divendres: 

El Periódico: L'Estat es planta. 

El Punt Avui: Alcaldes compromesos. 

Ara: (Papereta votació referèndum) El TC suspèn. Rajoy amenaça. El Ple es tensa. 

La Vanguardia: Querella contra tots els membres del Govern. 

Vilaweb: El Parlament de Catalunya aprova la llei fundacional de la República. 

El Nacional: El govern espanyol apunta cap a la responsabilitat dels voluntaris de l'1-O.

Evidentment, els mitjans de comunicació de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, mengen a part. Aquest no és que tinguin subvencions del govern, sinó que al pressupost de la Generalitat tenen una partida pròpia per al seu funcionament.

Hi ha una dita que diu: Cap gos mossega la ma de qui li dóna de menjar.  

SI, NO, POTSER

Casa família Zaragoza. 

Sí. Junts pel Sí, les eleccions de la teva vida, el govern dels millors... ERC i PDeCAT, els dos partits que conformen el grup més gran del Parlament català van dir que volien fer una campanya cap el referèndum en positiu. Us en he donat tres exemples. Semblava que volien deixar enrere picabaralles i qualsevol aspecte que pogués entorpir  el que ells anomenen procés.

Fins i tot el globus del Sí que utilitza l’ANC des de fa mesos, a part de ser l’opció que demanaran per al referèndum de l’1-O, també aniria en el mateix sentit.

No. Però tal com s’està apropant l’1-O, la data fixada per al referèndum, sembla ser que s’estan posant nerviosos  i comencen a veure fantasmes en lloc del que, des del meu punt de vista és simplement la realitat.

Durant aquests darrers dies l’ase dels cops ha estat el Periódico de Catalunya, tot per fer públic que el passat mes de maig la policia catalana havia rebut un avís (ja sigui de la CIA, ja d’una altra agència d’intel·ligència) sobre un hipotètic atemptat a Barcelona. Els màxims comandaments dels Mossos van decidir no donar-li més importància perquè, segons ells, l’avís era de baixa intensitat. 

Tants comentaris, articles i mems s’han publicat després d’aquella notícia apareguda el passat dijous que potser ningú se’n recorda ara de que el 18 d’agost ja va iniciar-se una companya de desprestigi contra el Periódico perquè a algú li va ferir la sensibilitat la foto de la portada on s’hi podien veure diverses persones estirades al terra i aparentment sense vida, tot i que no se’n podia identificar cap. El propi autor de les fotos va haver de sortir a donar explicacions. Recordo que aquells dies va circular un post on es dia que molts ajuntament catalans havien decidit donar-se de baixa de subscriptors del rotatiu perquè es van indignar amb la foto. És que hi ha un punt de control on sé reben aquest tipus de notícies?

-Vull donar-me de baixa de subscriptor del Periódico, a qui ho he de dir?

-T’has d’adreçar al servei de subscripció del diari...

-Sí, això ja ho sé, però a qui més ho he de comunicar per a que en prengui bona nota...?   

L’independentisme, després dels seus líders i la seva màrtir, sembla que busquen algú per a donar-li les culpes si el procés fracassa i aquest algú té noms i cognoms com per exemple l'Enric Hernández director del Periódico o el periodista de la Sexta Jordi Evole. 

Potser. No puc dir (bàsicament perquè no tinc ni crec que hi hagin xifres fiables) si l’independentisme perd embranzida o no. Potser sí... I dic això perquè com ja vaig dir temps enrere, la gent està cansada. Dilluns dia 11 ja farà 5 anys des de que Mas va deixar enrere el tradicional nacionalisme de CiU i es va abraçar, juntament amb la majoria dels seus, la nova fe. 5 anys són molts anys... Més d’una legislatura, més del temps que transcorre entre dues Olimpíades o dos mundials de futbol.

I el pitjor de tot és que no es veu una sortida clara al que pot passar a partir de l’1-O. Darrerament hi ha hagut gent que m’ho han preguntat: Què trobes que passarà? Com si jo tingués una bola de cristall per endevinar el futur...

Potser sé celebrarà un referèndum força semblant al que ja vam viure el 9-N de 2014. O potser no. Al llarg del dia d’avui he escoltat algunes declaracions de membres del govern espanyol on entreveien la possibilitat d’actuar contundentment contra els membres del Govern. Fins i tot s’està parlant d’inhabilitacions...

Me quedo amb la petició de l’Ada Colau que li ha demanat a Rajoy que deixi celebrar el referèndum per a que sigui un altre 9-N i que després presenti propostes per a Catalunya.

Me quedo aquesta petició, però després tampoc crec que hi hagi una sortida. Sóc molt pessimista, la veritat!    

MÉS CONSEQÜÈNCIES DEL PROCÉS

L'exalcalde de Camarles Ramon Brull i l'alcaldessa Sandra Zaragoza (1ª per la dreta)

Tal com anem avançant cap l’1-O van sortint noves coses. Per una part s’ha  cessat o s’ha acceptat la renuncia de persones que ocupaven lloc claus i que pel motiu que fos no ho veien clar.

Per a ocupar els càrrecs vacants s’ha buscat a gent a la que s’ha qualificat com a totalment compromesos, però jo els qualifico com a radicals o fanàtics. Des de menut sempre he sentit dir: Qui no en ve de raça, ne fa poc o ne fa massa... I no miro a ningú concretament.

La darrera (o la penúltima com se sol dir) és l’anunci del PDeCAT de trencar els pactes amb el PSC als ajuntaments on governen plegats. Ja sabeu que penso: Què cadascú és lliure de portar a terme les polítiques que cregui necessàries en cada moment. Però jo també tinc la llibertat d’opinar tot i que no agradi a tothom el que escric.

Els ajuntament haurien de tenir l’autonomia política suficient per a establir els pactes que creguin més convenients. Sempre s’ha dit que la política municipal es diferent, que la gent vota a la persona per sobre d’unes sigles polítiques. I normalment és així, sobre tot als pobles menuts on tots els veïns se coneixen.

Tot i això, de vegades, s’estableixen pactes contranatura i contraris a la voluntat d’una gran part de l’electorat que ha recolzat una determinada candidatura fins al punt d’haver-li fet guanyar les eleccions, tot i que sense la majoria suficient. Recordar per exemple els casos de la Ràpita on es van unir tots contra Miquel Alonso o la Galera on el PP i ERC van pactar per prendre-li l’alcaldia a Josep Miquel Tomàs.  

Mireu-ho com vulgueu (de baix cap amunt de dalt cap a baix o de costat) però un pacte entre el PSC i el PDeCAT sempre és contranatura. Durant molts i molts anys si a Catalunya hi havia dos partits rivals amb interessos totalment contraposats aquests eren el PSC i CDC, fins al punt que els regidors socialistes que vam estar a l’oposició ens ho vam passar molt malament. I d’això ne puc donar fe com si fos un notari.

Tot i que el PDeCAT actual està molt lluny del que va ser CDC (no té tants alcaldes i regidors), en essència estan tallats del mateix patró. En alguns casos poden haver canviat les formes, però no els fons.

Si un socialista per a ser alcalde ha de pactar amb els exconvergents, és que no els ha patit prou. Està clar que si de mi depengués, no existiria cap govern així en tota Catalunya. Però evidentment no hi depèn...

Abans d’acabar vull posar-vos un exemple. A les passades eleccions de fa dos anys, a Camarles va sortir guanyadora la candidatura d’ERC. A priori semblava que CiU (llavors encara era CiU) els hi posaria força fàcil, bé pactant o bé, simplement, deixant-los governar. Però per aquelles coses que només poden passar als pobles, el pacte va ser entre el PSC i CiU i així Ramon Brull (PSC) es va convertir en alcalde els dos primers anys de la legislatura, mentre que Sandra Zaragoza (PDeCAT) ho serà (en teoria) fins que acabi.

Ara donem-li la vota a la truita. Igual com el PDeCAT ha anunciat que trencarà els pactes, què passaria si també es fes a la inversa? No estic en condicions de dir qui hi guanyaria més o qui hi sortiria perdent, però pot arribar a passar.

El que no hauria de passar mai és que, en política, prevalguessin més els interessos partidistes que no els de la ciutadania. El ciutadà vol una bon govern municipal i que això es reflecteixi en una bona administració. Si fos així seria indiferent el color del seus governants.

Però quan mescles naps amb cols (procés català i política municipal) pot sortir-ne qualsevol cosa. Fins i tot alguna idea de bomber. 

DÍSCOLS PER POR

De Puigbert a E-notícies.

Mireu que ha corregut tinta des aquell 11 de setembre de 2012 quan Mas, en veure la multitudinària  manifestació de Barcelona, va se’n va adonar que pel bé dels catalans, Catalunya havia de convertir-se en un estat independent.

S’ha dit de tot, s’ha escrit de tot: sobre les noves lleis promulgades pel Parlament, sobre el referèndum, sobre inconstitucionalitats, sobre garanties jurídiques, sobre economia i llibertats, etc., etc. Però de tot, de tot, no! A ningú sé li va ocórrer pensar que si els processaven posaven en risc el seu patrimoni...

Per tant, per a què tanta llei de Transitorietat política que havia de garantir els nostres drets com a poble si queda fora el més elemental: la pela!  

I es clar, si té donen a triar entre la independència i la pela, no és estrany que aquell que la posi en risc (la pela) acabi renunciant a ser protagonista en primera persona en allò que respecta al procés independentista.

El conseller Baiget va ser el primer d’expressar els seus dubtes i Puigdemont el va fer fora. Després cessaria a d’altres consellers com la que havia estat portaveu del Govern Neus Munté, Meritxell Ruiz i Jordi Jané que van ser immediatament substituïts per Jordi Turull (Presidència i portaveu), Clara Ponsatí (Ensenyament) i Joaquim Forn (Interior), respectivament.

Si l’any 2015, després de les darreres eleccions autonòmiques (les eleccions de la nostra vida) Mas va dir que el govern que es va formar era el dels millors, ara, després dels canvis soferts m’ensumo que ja no ho deu de ser... Ara, després de la substitució dels díscols, és el govern dels fidels, però també dels fanàtics. D’aquells que sembla que estan disposats a tot per tal de defensar el posicionament sorgit del cap d’una megalòman ambiciós.

Els vells i nous consellers amb Puigdemont i Junqueras al capdavant me recorden a aquells soldats que disposats a donar les seves vides a l’hora de defensar uns ideals. En canvi, els altres, els que han renunciat o les han fet renunciar, se’ls hi podria aplicar aquella frase que diu així: Val més que es digui que per aquí va passar un covard que aquí va morir un valent.

TV3, la televisió oficial del procés,  va fer  els que solen fer els mitjans de comunicació controlats pel poder dominant i que tantes vegades s’ha criticat: informar parcialment. Tal com diu el crític televisiu Ferran Monegal a la seva columna del Periódico, va informar abans de la presa de posició del nous consellers que no de del cessament (o renuncia pactada) dels vells. A l’article es podia llegir: Dit així, sense mencionar que prèviament altres tres consellers han sigut cessats, podria semblar que el Govern creix, augmenta, en tres conselleries més, cosa que no només és gloriosa, sinó fantàstica. (http://www.elperiodico.cat/ca/noticias/oci-i-cultura/consellers-pla-inclinat-6170977)

L’arribada de Joaquim Forn a Interior (càrrec que pel que sembla s’ha guanyat a base de constància, d'estar sempre al costat del pinyol del partit -CDC i ara PDeCAT- i ser al menys tan independentista com Puigdemont; no sé li coneixen altres aptituds) va fer témer la continuïtat del cap polític dels Mossos d’Esquadra Albert Batlle (ex PSC) i així va ser. Ahir mateix va renunciar al·legant motius polítics. Batlle va marxar abans de que el fessin fora...  

Sempre s’ha dit que la millor manera de veure els toros és des de la barrera. Quans independentistes hi hauria si posessin en risc el seu patrimoni? Segur que molts menys que ara!

I no és que estigui d’acord amb que això passi. És simplement una prova més de la força de l’Estat central. Una força que sovint és menystinguda, però que està aquí i que es pot usar quan el govern d’Espanya ho consideri necessari.  

LA PROVA DEL 9

De Ferreres al Periódico. 

Segons la Viquipèdia, la prova del 9 és: un mètode per verificar que els càlculs fets a mà de sumes, restes, multiplicacions i divisions d'enters són correctes.

Si la memòria no me falla, la primera vegada que vaig veure fer la prova del 9, i concretament per a conèixer si una divisió estava ben feta, va ser al mestre Joan Maria Vives. Després d’ell no ho he vist fer a ningú més.

Però no, no us vull parlar d’operacions matemàtiques ni res que sé els hi sembli... Vull parlar-vos (com no!) de política. 

Diguin el que diguin, el tema de la independència de Catalunya i tot el que va lligat a ella ha portat a la radicalització de moltes persones. Per una part els partidaris del sí, la d’aquells que el dia 3 d’octubre volen proclamar la independència si guanya el si al referèndum ni que sigui per un vot... I per l’altra els partidaris del no, la d’aquells que ja haurien suspès l’autonomia i posat els tancs al carrer (com a exemple les paraules de Pablo Casado d’ahir mateix ) Les postures són tan contraposades que sembla que negociar sigui una paraula inexistent en els seus respectius diccionaris.

Fa unes setmanes vaig escoltar dir-li a algú que la situació és com aquella carrera suïcida de cotxes que tantes vegades hem vist als cinema: Dos cotxes van a tota velocitat cap a un precipici i guanya el que més aguanta que és el darrer en tirar-se del cotxe que acaba estimbant-se pel precipici. El problema és que sinó té tires del cotxe acabes caient amb ell. M’agrada més aquest símil que el xoc de trens que sé sol emprar amb freqüència.  

No sé si tu, amic que estàs llegint aquest comentari d’avui, sigui quina sigui la teva la teva opció estaràs d’acord amb el que estic dient. Però el que tinc clar és que la situació només es desbloquejarà com a fruit d’una negociació entre els dos governs. Una declaració unilateral d’independència no tindria el suport majoritari de la comunitat internacional i, per tant, seria inviable. 

Tornant al la carrera de cotxes, hi ha qui diu que el govern català intenta forçar al màxim la situació per a poder tenir més contraprestacions quan acabin negociant. I ara és quan torna a sortir la prova del 9. En una escala de l’1 al 10, on l’1 seria el punt de partida de una de les parts (més indiferent quina) i el 10 seria el punt de partida de l’altra, quin podria ser el punt de retrobament de les dues posicions? De veritat pot existir un apropament entre totes dues parts? Ara per ara, amb els governs que hi ha aquí i allà ho veig poc factible, però no impossible. No sé que passaria amb governs d’altres colors... Parlo exclusivament de la situació actual. 

L’Estat plurinacional (amb estructura federal?) que advoquen els socialistes pot estar bé com punt de partida però té un problema monumental. Per a prosperar una reforma constitucionals (no se pot fer de cap manera més) necessita del vot favorable del 2/3 de la cambra (no val per majoria absoluta) i ara per ara, al menys de que hi hagi un daltabaix electoral a les properes eleccions, és del tot impensable que hi hagi una majoria suficient de diputats que hi voti a favor. Si per a tirar endavant els pressupostos generals de l’Estat cal fer filigranes i surten pels pèls, imagineu-vos una reforma de la Constitució d’ampli abast. 

De moment, i si ens atenem a la consulta electoral que avui publica la Cadena SER, el PP tornaria a guanyar i pujant respecte al darrer sondeig. 

http://cadenaser.com/ser/2017/07/17/politica/1500268888_878800.html

Per acabar només dir-vos que sembla ser que la prova del 9 no és infalible, com tampoc ho és cap posicionament polític i, per tant, la situació actual pot canviar en qualsevol moment.   

SETMANA DECISIVA PER AL REFERÈNDUM

Sembla (només ho sembla) que aquesta setmana pot ser decisiva per al referèndum: Per a saber la data i conèixer la pregunta que, segons diuen serà clara.

Des del meu punt de vista tot indica que serà un altre 9-N i que, per tant, només tindrà un valor simbòlic sense cap efecte jurídic.

Ahir es va reunir el Pacte Nacional pel Referèndum on, segons diuen, hi ha clares i insalvables discrepàncies entre els seus membres. No obstant, la voluntat és la de seguir negociant amb l’Estat per mirar d’aconseguir un acord que permeti fer un referèndum acordat: Encara que sigui al darrer minut de la pròrroga –va dir no me’n recordo quin càrrec.-  

Però a Madrid estan al mateix lloc on estaven fa mesos. No s’han mogut ni un mil·límetre... Això sí, totes dues parts demanen diàleg, però cadascuna d’elles reclama que es faci amb les seves condicions i totes dues demostren nul·la intenció de voler negociar. Com sé sol dir: estan massa enrocats. Per tant, sembla inevitable el xoc de trens del que tan se parla darrerament. Mireu si se’n parla que fins i tot Xavi Castillo ha fet un esquetx sobre el tema (no ús el podeu perdre)

https://www.youtube.com/watch?v=Hfi9RqgGm7U

El problema, sempre des del meu punt de vista) es que un dels dos trens és molt més gran i, per tant, té molta més força que l’altre. Si s’acaba produint, tots dos sortiran malparats, però Catalunya pitjor que Espanya.

La setmana passada, el Govern de la Generalitat, estava esperant la resolució de la Comissió de Venècia, un organisme depenent del Consell d’Europa i que semblava (al menys per l’ímpetu que hi posaven els membres del bloc independentista), que podia ser favorable als seus interessos. Es a dir, esperaven que els hi diguessin que el referèndum podia ser unilateral. Però la Comissió de Venècia els hi va dir que no i que un referèndum, per a ser legal i tingui validesa jurídica ha de ser pactat amb l’Estat.

Mentre esmorzava diumenge vaig rebre un missatge de text del director de Vinaròs News. Me deia que acabava de llegir l’editorial de la Vanguardia i que li havia semblat molt coherent. El títol és prou eloqüent: Encara estem a temps. Li vaig respondre que tan prompte com el llegís, li donaria la meva opinió. En aquell moment jo estava llegit el Periódico i me vaig trobar amb un article de l’Enric Hernández, el seu director. En aquest cas se titulava: Referèndum, ràpid o lluny?

https://www.youtube.com/watch?v=GUvo4sjigLM

Tot i les diferències que hi ha (és evident que així sigui), el fons del tema és el mateix: els dos reclamen posar una mica de seny per a la situació que estem vivint (o potser caldria dir millor patint?) Us els he enllaçat per a que pugueu opinar vosaltres mateixos.  

Tornant al tema del referèndum, li vaig dir a la meva dona que si havia de ser un altre 9-N, que aquest cop no aniria a votar. L’altra vegada vaig votar nul. En canvi, la meva dona diu que hem d’anar-hi per a que Espanya sàpiga que els catalans volem ser escoltats. Segurament té raó, però, reitero, anar a votar per a que tot sigui com està ara i continuar amb la mateixa cançó indefinidament, la veritat no li trobo cap mena de sentit. En canvi, un referèndum pactat i amb totes les garanties jurídiques i que, a sobre, fos vinculant, seria diferent.

No ho recordo, però crec que va ser a l’Intermedio de la Sexta, van referir-se al lapsus que va tenir la vicepresidenta Sáenz de Santamaria en referir-se a la situació catalana: Puigdemont prefereix fer un referèndum abans que escoltar els catalans! Tal com sempre passa amb tots els casos polèmics i que comporten un cert rebombori a les xarxes socials, des de l’entorn de la vicepresidenta van dir que les paraules estaven tretes de context i que no va dir exactament això. Per això estan les hemeroteques...        

ELS COMUNS

De Ferreres al Periódico. 

Quan anàvem a escola ens ensenyaven que el mínim comú múltiple de dos o més números és el múltiple comú més petit de tots ells i el màxim comú divisor de dos o més números és el més gran que és divisor de tots ells.

Ara, quan algú parla dels Comuns (amb majúscula i plural), està parlant del nou partit liderat per Xavi Domènech i que té a l’Ada Colau, alcaldessa de Barcelona com un dels seus actius més importants. Tot i que el seu congrés constituent es va fer no fa gaires dies, el genèric dels Comuns ja feia temps que se’ls hi deia com una forma fàcil d’esmentar-los (cal recordar que la candidatura amb la que Ada Colau es va presentar a l’alcaldia de Barcelona s’anomenava Barcelona en Comú o que la que el mateix Xavi Domènech va encapçalar per al Congrés dels Diputats portava el nom de En Comú Podem)

El nou partit que portarà les sigles de CDC (Comuns Demòcrates de Catalunya), les mateixes que portava Convergència fins la seva refundació en PDECat, pretén ser el referent de l’esquerra a Catalunya i, per tant, ocupar el lloc que tants anys havia ocupat el PSC.

No obstant, només constituir-se ja va donar que parlar... La polèmica va sorgir quan es va parlar de República Catalana amb harmonia amb els altres pobles germans d’Espanya (no oblidéssim que ara per ara, Espanya és una monarquia... I pregunto jo: Com una mena de Commonwealth? Per aquell que ho desconegui li diré que la Commonwealth està constituïda pels països que un dia van formar l’imperi Britànic i, que tot i que són repúbliques independents, tenen a Isabel II com a Reina. Una situació semblant me sembla de difícil encaix en un nou marc de relacions bilaterals entre Catalunya i Espanya. Si Catalunya assoleix la independència (molt difícil a curt termini), el més lògic és que el seu govern adquireixi forma de república i punt, sense caler buscar tres peus al gat...

La coincidència de sigles entre la nova formació i les que un dia va portar Convergència me va sobtar molt potser tant com la forma de govern proposada. Me podeu qualificar com vulgueu, me dóna igual, però a mi aquestes sigles me produeixen urticària i si me s’hagués donat el dilema, mai hauria posat aquestes sigles encara que només sigui pel poc grat record que tinc d’una bona part dels seus líders i d’algun afiliat.

Les penúltimes declaracions d’Ada Colau també han creat ser malestar. Suposadament, va dir alguna cosa així: Encara que al referèndum guanyés el sí, no forçosament Catalunya obtindria la independència.  

Com que segons el que dius pot grinyolar i considerar-se políticament incorrecte, el grans defensors de la pàtria catalana es van posar les mans al cap per l’enorme disbarat que havia dit... Fins i tot Pablo Iglesias li va replicar des de Madrid i li va dir que, de guanyar el sí, el resultat hauria de tenir-se en compte...

Ada Colau va haver de sortir per a matissar les seves declaracions i, segons ella, la televisió per a la qual va fer les declaracions, les va manipular i que volia dir que el procés serà llarg i el va comparar amb el Brexit.  

Posem-nos en situació: Catalunya celebra el referèndum (pactat, per suposat) i guanya el sí. En aquest cas hauria d’haver quedat suficientment clar a l’hora de signar el pacte que el Govern d’Espanya i les seves institucions acatarien els resultats i,per tant, de guanyar el sí, s’hauria d’iniciar un període de desconnexió gradual seguida de prop per observadors internacionals.

En canvi, si el referèndum no fos acordat entre les dues parts, oblidem-nos de tot el que he dit al punt anterior, ja que no tindria cap validesa.

La darrera opció seria la proclamació unilateral d’Independència... Però primer caldria avaluar si tothom que està d’acord amb la celebració del referèndum, fins i tot els defensor acèrrims de la independència, estarien d’acord amb aquesta dràstica situació.    

6 VEGADES REFERÈNDUM, 6

Tot i que no sóc taurí, més bé anti-taurí, conec l'expressió de 6 bravos toros, 6...

El passat cap de setmana (llaaaaarg, tan llarg que es va prolongar fins dimarts) vàrem estar a Morella, comarca dels Ports.

Sense acabar de desconnectar-nos del tot (avui en dia és pràcticament impossible al menys que vagis sense mòbil o d’altres dispositius electrònics), la veritat és que no estiguérem massa atents del que estava passant. Tot i això sempre te’n assabentes de notícies com la mort de la Carme Chacón, l'incendi d'un pis a Amposta o la desaparició d'un veler que havia salpat de Benicarló o la derrota del Barça a la Rosaleda de Màlaga...

Quan estàvem a l’apartament (un petit complex que hi ha abans d’arribar a Morella), normalment veiem sèries com per exemple CSI. Només pel matí sortíem de la tònic general i miràvem Espejo Público d’Antena 3 amb l’esperança de que diguessin alguna cosa de la Diana Quer. Bé, això té el seu sentit. El passat mes d’octubre vàrem passar uns dies de vacances per Andalusia. Si comptem l’anada, l’estança i la tornada, pràcticament estiguérem 10 dies fora de casa...  Com comprendreu per allí no vèiem TV3 pel simple fet de que no s’agafa... I cada matí ens assabentavem sobre les novetats de Diana Quer. A Morella sí que s’agafa, així com els altres canals de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió, però com o bé estàvem fora o bé no ens apetia veure els Telenotícies.  

Tampoc, tot i que pugui sembla increïble vaig comprar cap dia el Periódico. A la capital dels Ports només arriba l’edició en castellà, però algun dia l’hauria pogut comprar, ja que quasi tots, per una cosa o per l’altra, hi posàrem els peus... Però vaig pensar que per a fullejar-lo de qualsevol manera, tampoc valia massa la pena...

Dimecres pel matí, després de treure a passejar a la meva gossa Electra, acostumo a posar TV3 i escoltar (més que veure), les notícies. Després de parlar de la derrota del Barça contra la Juve i l’atemptat que va patir l’autocar del Borussia de Dortmund, van continuar parlant del procés... I per increïble que paregui, en uns pocs minuts (no més de 2) entre el locutor i d’altres polítics de JxS (no recordo qui) van esmentar 6 vegades referèndum (els anava comptant) No sé si són ganes de cansar el personal o és que a TV3 no tenen més temes de que parlar o, potser, les dues coses. Però com sé sol dir: Què ‘cansinos’ que arriben a ser!!

Ho vaig dir només fa unes setmanes. Per aquells que viuen el procés amb intensitat, potser no, però per la majoria tenim ganes de que es pugui votar (si és que finalment votem, que encara està per veure)

I mentrestant, anar embolicant la troca i despotricant de Madrid (i a Madrid de Catalunya)... Sembla el conte de l’enfadós... Dir que no governen potser és una mica demagògic, però estan destinant tots els esforços necessaris de cara els ciutadans. Deixeu-me que ho posi en dubte...

Quina creu!!

L’ALTRA NOTÍCIA DEL DIA

Des de que se va saber la sentència condemnatòria a Mas, Ortega i Rigau, els mitjans de comunicació no parlen d’una altra cosa. Jo també podria fer-ho, però no. Prefereixo parlar d’un altre tema... Possiblement alguns el podran considerar menor, però para mi té molta importància... I no sóc l’únic. El Periódico també la recull... De fet crec que és l’únic diari català que ho du a la portada y el que ahir va avançar la notícia: 81 milions per a guarderies  van acabar a la concertada.

Segons el Periódico, el Govern admet que es van desviar les quantitats de 42.759.435,99 l’any 2012 i 39.000.000 el 2014, quan era consellera Irene Rigau. L’exconsellera admet dels fets, per diu que no els van desviar, sinó que es van administrar d’una altra manera... O sigui, si un empresari, en comptes de pagar-te el sou, li paga al teu company que a sobre és parent de l'empresari, es tractaria simplement d’administrar els diners de forma diferent? Quina barra!!

Sempre he defensat una escola pública, laica i de qualitat. També sé podria afegir democràtica i inclusiva. I no, no estic en contra de l’escola privada. A un món lliure, si algú vol fer negoci amb l’ensenyament, que el faci, però amb els seus propis recursos i no amb ajudes públiques.

Dit això, pregunto: ERC, socis de Govern, coneixien aquesta desviació de fons públics?  

Si no tenien constància, ara, què faran? No es tractaria d’un acte de deslleialtat institucional que hauria de tenir alguna resposta? Seguiran de braços plegats pensant amb el referèndum i la independència?

I les CUP, donaran suport als pressupostos a pesar de tot? Se’n seguiran refiant d’un partit que sempre mira pels seus que, en aquest cas són les escoles concertades? No se’n adonen que no tot s’hi val a canvi d’un referèndum que, a sobre igual no es celebra.

Quan es desvien uns diners que s’havien de destinar a les guarderies públiques i, finalment, van a l’escola concertada, no es tracta de malversació de fons públics? No s’hauria de buscar els responsables i portar-los davant la justícia?  I, si cal, no s’haurien de processar, inhabilitar o el que sigui més adient en aquests casos?  

Col·legi Soriano Montagut. Tanca pintada de groc per a protestar
per la supressió d'una línea educativa a Amposta. 

El 2012, no, però el 2014 (l’any del referèndum) el Govern de Catalunya ja ens portava directes cap a la independència i, mentre ens tenia ocupats amb aquest tema, anava fent de les seves, tal i com ha quedat demostrar (us recordo que el propi Govern ha acceptat que va desviar més de 81 milions) Quantes coses hauran fet i de les que no se’n tenen constància?  

Vull recordar que l’escola pública va ser (i segueix sent) un dels sectors que es va veure més afectat per les retallades del Govern de Mas. Les conseqüències immediates d’això va ser el tancament de línies educatives, la reducció del professorat, l’augment de les hores dels professors,  l’increment del nombre d’alumnes per aula, la congelació de les noves places de professorat, la reducció de la inversió en infraestructures (escoles noves o reparacions necessàries), etc.

I mentre això passava a l’escola pública, la Conselleria encapçalada per Irene Rigau administrant de manera diferent els diners (i s’ha oblidat de dir: i més efectiva), beneficiant a l’escola concertada...

Tal com dirien a l’APM: Olé tú...! Olé tú...!      

OMPLIR-SE LA BOCA DE DEMOCRÀCIA

El Roto. 

Portem anys escoltant els polítics catalans parlar d’independència, referèndum i democràcia. El concepte democràcia l’usen com a últim recurs, quan des de Madrid es nega el diàleg i el Tribunal Constitucional anul·la les lleis i altres resolucions que s’aproven al Parlament.

Segons els membres dels nostres governs (el passats i els presents), la gran festa de la democràcia passa per poder votar, per posar les urnes... Si ens hi fixem es tracta d’un concepte bàsics que, evidentment, no grinyola a quasi ningú. Tot i això, el nostre govern, com bona part de la classe política, no és conseqüent. Una part dels seus actes no estan en consonància amb el seu discurs.

M’estic referint a l’obstrucció per part de Junts pel Sí i les CUP a que compareguin al Parlament l’exsenador Santiago Vidal i els consellers Raül Romeva, Carles Mundó, Meritxell Borràs, Jordi Jané i Neus Munté. Segons el Vicepresident Junqueras, el que va dir Santiago Vidal sobre que el govern té les dades tributàries de tots el contribuents de Catalunya, és fals.

A part del que jo pugui opinar sobre aquest cas, hi ha un principi bàsic en democràcia que és la transparència. Si és fals, tal com diu el govern, per què no volen que compareguin? És que tenen temor que diguin alguna cosa inapropiada? L’oposició ja ha advertit que s’estudiarà crear una comissió d’investigació per mirar d’aportar llum al cas.

La democràcia (quan és verdadera) ha de tenir sempre dos sentits, com si es tractés d’una carretera... Els actes han de ser igual de democràtics quan arribin als ciutadans, com quan surtin d’aquests. Per exemple, pe a que m’entengueu, és igual democràtic l’acció de posar les urnes com anar a votar, promulgar una llei per a que es compleixi, com acatar-la i complir-la... Tot i que no es acabi d’agradar...

El que no es pot fer (i menys encara un polític) és reclamar democràcia quan ens interessa i negar-la quan es pretén amagar alguna cosa.

Abans d’acabar vull fer una aportació. Per molt que se’ns digui que posar les urnes és la festa de la democràcia (Mas està cansat de dir-ho), hi caben molts matisos.

Si es tracta d’un referèndum, la pregunta hauria de ser clara i que no portés a confusions posteriors. Recordo per exemple el de l’OTAN o sense anar més lluny la consulta del 9-N. Tan difícil era preguntar: Voleu que Catalunya sigui un estat independent?

El nostre govern s’ha compromès a que al proper referèndum que s’ha de celebrar aquest any (al menys que el Govern central ho impedeixi per la força, tal com va dir ahir l’Anna Gabriel) la pregunta serà clara i concisa. Esperem que sigui així.

Quan es celebren eleccions (de qualsevol tipus), al votant li arriba la papereta de cada partit (o com a darrer recurs la recull al col·legi electoral) Però abans d’això hi ha hagut tot un procés d’elaboració de candidatures. Suposo que ja ho sabeu o al menys us ho imagineu: aquest procés no és sempre el regular i transparent que hauria de ser. La majoria de vegades, la democràcia interna dels partit dista molt de ser una veritable democràcia. Els principals candidats (el que figuren als primers llocs de la llista electoral), sovint venen imposats per les respectives direccions nacionals. Evidentment, sinó acceptes sense queixar-te totes les directrius del partit, quedes fora d’aquests llocs de privilegi que poden comportar càrrecs públics ben remunerats.

Per tant, quan algú parli de democràcia, millor que ho faci amb totes les conseqüències que significa la paraula. Sinó és així, millor que no prostitueixin el concepte. 

Per favor...  

L’INEVITABLE XOC DE TRENS

De Faro a Diari de Tarragona. 

Problema: Un tren surt de l’estació de Sants de Barcelona en direcció a Madrid a les 8:00 i una velocitat mitjana de 150 Km/h. A la mateixa hora surt de l’estació d’Atocha de Madrid un altre tren en direcció a Barcelona a una velocitat mitjana de 145 Km/h... A quin punt del recorregut xocaran? Com veieu l’enunciat sé tracta d’una versió moderna i adaptada per a l’ocasió d’un exercici que ens havien posat sovint quan fèiem el batxillerat. No sé el destres que éreu vosaltres a l’hora de resoldre’l, però jo no recordo haver donat mai la resposta correcta.

És si fa o no fa el mateix que me passa ara... Que en algun punt entre Madrid i Barcelona hi haurà un xoc de trens, sembla cada cop més previsible. Ara bé, esbrinar el precís moment que es produirà el xoc és molt complicat, perquè en aquest cas depèn de diversos factors i tots ells imprevisibles.

Evidentment el xoc de trens és una metàfora (com ho és la bufetada d’una infermera a Toni Comín al cartell que convida a mobilitzar-se contra la Sanitat), per tant, no s’ha d’agafar al peu de la lletra. Però en tot cas, sembla que el resultat serà catastròfic.

Ho diré totes les vegades que calgui i, si és necessari, alguna més: Mai s’hauria hagut d’arribar a aquesta situació. És com un diàleg de sords i, possiblement , alguna cosa més... Què vull dir? Què hi ha massa interessos per part dels polítics de tots dos costats i saben que el dia que mostrin feblesa cedint ni que sigui un mil·límetre, ja poden dedicar-se a criar canaris o a cultivar orquídies...  

Ja sabeu que el tema dóna per a molt... Podríem estar-ne parlant hores i hores i no acabaríem mai. Per tant, m’he de centrar única i exclusivament amb els darrers passos que s’estan donant, alguns d’ells molts estrambòtics.

Quan Rajoy va poder formar govern gràcies a que el PSOE facilités la seva investidura, una de les primeres coses que va dir és que obriria camins de diàleg amb el govern de la Generalitat. La primera mesura al respecte va ser obrir un despatx a Barcelona per a la vicepresidenta Soraya Sáenz de Santa María que més d’una vegada me recorda a una nina diabòlica més que a una política amb responsabilitats de govern.

Sé suposa que des d’aquesta oficina esmentada la vicepresidenta espanyola hauria de dialogar, prioritàriament, amb el govern català per mirar de rebaixar les tensions existents. Però no és així...

Dña. Soraya, des del seu despatx barceloní (per cert, algú sap on està?) s’ha reunit amb Miquel Iceta, Inés Arrimadas, Enric Millo i sembla que amb alguns empresaris... Però que hagi transcendit, en cap membre de l’executiu català. Creieu que això és normal?

Si només es reuneix amb aquells que no li han d’ocasionar cap conflicte, després que no vagin presumint de diàleg, perquè dialogar en el moment històric que estem vivint, no és precisament això.

Sembla ser que algú va dir que la Soraya Sáenz de Santa María només venia a Barcelona a carregar el seu mòbil. És una altra metàfora, però que s’aproxima molt a la realitat.

Per a venir a Catalunya i fer el paripé, millor que es quedi per Madrid i que se’n vagi de compres... Estalviaria un bon grapat d’euros a l’erari públic que segurament se podrien destinar a d’altres finalitats més profitoses, com per exemple tapar la boca a les examants del Rei emèrit.  

Aquesta manca de diàleg es va tornar a manifestar ahir. Mentre els del Pacte Nacional pel Referèndum es van reunir no sé sap ben bé per a què (sembla ser que es vol avançar la data del referèndum, però de moment no es vol fer pública), el govern de la Cort ja va avisar que si cal traurà les competències a Ensenyament per a que el dia del referèndum no es puguin obrir el col·legis electorals. És el joc del gat i la rata, el dels disbarats o ves a saber què?

Des de fora, la percepció d’un que s’ho mira a certa distància, és com una immensa partida d’escacs on les dues parts s’han enrocat mirant de defensar les seves posicions més que d’atacar. Però en algun moment s’haurà d’acabar i quan això passi, de ben segur que no agradarà a una de les parts.  

CAP DE SETMANA DE ALTA TENSIÓ POLÍTICA

De Faro a Diari de Tarragona. 

No recordo un cap de setmana amb tants i tan transcendentals actes (o accions polítiques) com el que acabem de passar: Reunió del Comitè de Govern de les CUP per a decidir si donaven suport als pressupostos del Govern de la Generalitat, congrés delsComuns per a constituir-se com a partit, congrés de C’s per a escollir un nou (vell) president del partit, a França, els socialistes, escollien en segona volta el que serà el seu candidat de cara les properes presidencials i, finalment, Trump va signar un decret prohibint l’entrada de musulmans als Estats Units.

SÍ VULL... PERÒ...

El Comitè de Govern de les CUP va dir, amb una sobrada majoria, sí vull als pressupostos generals de la Generalitat per al 2017. De l’aprovació o no dels pressupostos depenia que el full de ruta que hi traçat continués el seu camí...

Des del Govern de la Generalitat s’havia avisat als cupaires que no aprovar els pressupostos suposaria no fer el referèndum d’autodeterminació. Com una mena de tot o res... Comprensible per un altre costat.

Els anticapitalistes, des d’aquest dissabte potser no ho són tant, ja que van cedir davant l’enrocament del Govern en el tema de no apujar els impostos a les rendes més altes. Per un altre costat, és evident que apujar més els impostos als que més guanyen sempre és un risc, ja que poden canviar el domicili fiscal a una altra comunitat autònoma. Apujar l’IRPF hauria de ser competència exclusiva del Govern de l’Estat que hauria d’establir uns tipus únics per a tot el territori espanyol. En canvi, l’impost sobre successions i donacions, és un impost traspassat des de fa dècades, però apujar-lo significaria anar en contra d’una part de l’electorat tradicional del PDECat.

De totes formes les CUP han avisat de que el sí als pressupostos no és un xec en blanc i en qualsevol moment podrien fer caure al govern. Avís per a navegants...

PEL REFERÈNDUM PACTAT I VINCULANT I LA RECUPERACIÓ DE DRETS

El paraigua dels Comuns aixoplugava gent de diferents partits, però amb ideologia similar. El nou partit té com aspiració seguir guanyat eleccions a Catalunya i aconseguir el Govern de la Generalitat. Volen que sé celebri un referèndum vinculant i pactat amb l’Estat, però amb la mirada posada a l’esquerra per assolir els objectius propis d’aquesta ideologia.   

RIVERA SENSE RIVAL    

Una vegada Carolina Punset (Punto Siete com l’anomenava Xavi Castillo) va anunciar que retirava la seva candidatura, res feia pensar que Rivera no renovaria el càrrec, tot hi haver dues candidatures més, però de persones poc significades dintre del partit que va fundar el propi Rivera.

Durant el seu discurs, Rivera va dir que tenien la mirada posada en les generals de 2019 i que pretenien que els seu partit estigués preparat per a governar, la qual cosa és molt legítima.

Ara bé, va definir el seu ideari de liberal-progressita. Sempre he pensat que a la boca sé li fa dir el que un vol i si ell diu que C’s és un partit progressista, jo no li discutiré... Només el temps dirà si és així o està tant a la dreta com el PP.

D’ESQUERRES I ECOLOGISTES

Qui va ser ministre d’Ensenyament amb François Hollande, Benoît Hamon va guanyar per més de 17 punts d’avantatge a Manuel Valls que havia segut fins fa poc el Primer Ministre.

Hamon té un discurs molt ancorat a l’esquerra i fins i tot ecologista. Ha promès una renda bàsica universal per a tots els francesos i fins i tot la legalització del cànnabis. Per prometre que no quedi.

De totes maneres Hamon no ho tindrà fàcil. El bagatge que ha deixat Hollande no és bo. A part d’això l’ascens de l’extremadreta a Europa és un fet constatat. Veurem que passa.

EL PRIMER MUR DE TRUMP ALS AEROPORTS

Aquest cap de setmana s’han retingut a diferents aeroports quasi 200 musulmans que pretenien entrar als Estats Units. El motiu és que Trump va signar un decret on es prohibia l’entrada de viatgers procedents de països islàmics. Segons Trump la mesura s’ha pres per motius de seguretat i en cap cas ideològics. La reacció d’alguns països islàmics ha estat immediata vetant l’entrada als seus respectius territoris als ciutadans americans.

Mentre, als EE.UU., diversos fiscals generals ja han mostrat les seves discrepàncies sobre la legitimitat del decret del President.