Només cal estar al dia de l’actualitat per
adonar-se’n sense marge d’error que el PSOE està passant pel pitjor moment
polític en molts anys i que el seu secretari general Pedro Sánchez ho té molt
complicat per a continuar liderant el partit i fins i tot el Govern d’Espanya.
Foto: Agència EFE.
Fins fa poc només la dreta i l’extrema dreta
d’aquest país (si és que en alguna cosa es poden diferenciar) demanaven la
dimissió de Sánchez i la convocatòria d'unes eleccions generals anticipades. Però
des de fa poques setmanes són excàrrecs i companys del PSOE els qui les demanen.
Només per citar alguns uns noms: García Page, Lambán, Felipe González, Alfonso
Guerra... Els darrers dies s’han unit al grup, José Barrionuevo, Rafael Vera,
José Rodríguez de la Borbolla, Nicolás Redondo Terreros i d’altres fins a 38 que
han signat un manifest demanant eleccions. La pregunta que em ve al cap és, ¿Pedro
Sánchez, amb amics com aquests, per a què necessita enemics? L’enemic el
té a casa!
Per cert, per molt que ho he rebuscat per Internet,
entre aquests 38 excàrrecs no he vist el nom de cap dona. ¿No serà que els
signants són tan carques que encara tenen el concepte de patriarcat com el
model a seguir en ple segle XXI?
Felipe González ja fa molt de temps que té una
animadversió furibunda contra Pedro Sánchez i quan l’escolto sempre penso el
mateix: No ha sabut envellir! Deixant a banda tot el que va fer i
promoure quan va ser president del Govern (com per exemple l’entrada a l'OTAN,
tot i que deia ser-ne contrari), actualment ha comprat el discurs de la dreta
espanyola i potser no se n'ha adonat (o potser sí) que el que està fent la
dreta espanyola des de fa temps és donar un cop d’estat ‘tou’ (en contraposició
al sanguinari que van donar els colpistes contra el govern de la II República
l’any 1936) a l’actual govern de Sánchez.
Les societats, per a bé o per a mal canvien
amb el temps. Segurament de vegades no agafa el rumb que ens agradaria, però
ens hi hem d'adaptar. Felipe González com d’altres exdirigents socialistes no
ho ha sabut fer i deu de pensar que ‘qualsevol temps passat va ser millor’.
Una divisió ràpida de la societat podria
fer-se entre conservadors i progressistes. La definició d’aquests
conceptes és molt elemental. Els conservadors, com el seu nom indica, són els
que enyoren el passat, sovint absolutista i dictatorial i s’anteposen als progressistes
que el que volen és que la societat guanyi drets per a millorar la vida de la
ciutadania.
Entre tots els comentaris que he pogut llegir
i escoltar replicant l’actitud de Felipe González vull rescatar una anècdota
que va explicar Alfredo Pérez Rubalcaba, secretari general del PSOE entre 2012
i 2014 i traspassat el 2019: ‘Un jugador de futbol (que no va voler
identificar) va dir el següent, ‘me’n vaig anar del meu equip perquè el dia que
em van seure a la banqueta em vaig adonar que ja no m’importava qui
guanyava el partit’.
Diu Felipe González que no votarà l’actual
PSOE... Que no s’amoïni, que estigui tranquil... Som molts els qui el vam tenir
com a referent del socialisme i el vam votar perquè ens va fer creure que feia
la millor política que es podia fer en aquells moments i ara no el votaríem.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada