dimecres, 24 de maig de 2017

MORELLA LA BELLA 7






Catalunya, Espanya i la corrupció

Periodista

La resolució del conflicte entre sobiranisme català i poders de l'Estat serà prèvia a la definició de qualsevol nou escenari polític espanyol


L’actualització del 'cas Pujol', les noves ramificacions de la corrupció del PP i les noves evidències de les matusseres formes d’intervenció governamental sobre el poder judicial han fet pujar un nou graó la irritació de l’opinió pública. No ha de sorprendre que el tractament donat per alguns mitjans televisius de Madrid al cas de la família Pujol hagi recordat la insistència amb què sempre es recordava la condició catalana de l’empresari Javier de la Rosaquan va esclatar el cas KIO. Cert. De tota manera, aquest tractament estereotipadament ètnic de les figures de Marta Ferrusola i Jordi Pujol només serveix per reforçar encara més els prejudicis anticatalans a la resta de l’Estat.
Aquí, a Catalunya, l’impacte emocional provocat per la penosa autoimmolació del president Jordi Pujol fou enorme i, per això mateix, el descrèdit local de la família Pujol ja fa temps que va arribar al punt de saturació. Inicialment, es va poder pensar que la destrucció de la figura històrica del president Pujol podia desactivar el moviment sobiranista, però el resultat va ser just el contrari: va accelerar la caducitat de l’autonomisme. L’acumulació de casos de corrupció que han sortit a la llum en aquests darrers anys ha fixat dues conviccions que han esdevingut majoritàries en la societat catalana.
Catalunya, Espanya i la corrupció
En primer lloc, que la corrupció sistèmica és una característica de la segona restauració borbònica. I, en segon lloc, que en tant que subsistema, l’autonomia catalana ha patit les mateixes patologies estructurals que han afectat el conjunt de l’Estat. Ni més ni menys. En qualsevol cas, la densitat i el volum de la corrupció ha estat més o menys proporcional a la concentració de poder polític i econòmic present en cada territori.

"I TU MÉS"

Arribats a aquest punt, els casos de corrupció ja no serveixen com a arma llancívola. El clàssic i tu més ja ha esdevingut ridícul. Però seria molt ingenu pensar que l’acumulació de casos produirà automàticament i inevitablement una reacció regeneradora per part dels partits o de la societat. L’exemple italià amb el 'cas Tangentopoli' és prou il·lustratiu. La indignació pot conduir a la resignació fatalista o a la protesta antipolítica. O a la paralitzant combinació de totes dues. Per tal que la indignació social metabolitzi en força col·lectiva amb capacitat transformadora calen projectes renovadors sòlids capaços d’alterar les regles del joc. I actors polítics prou forts.
I aquí trobem un nou punt de divergència entre Catalunya i Espanya. De fet, el punt de divergència més crític i rellevant. La implosió del sistema de partits català està generant un nou mapa polític en el qual el sobiranisme és àmpliament majoritari sobre la base de dues majories complementàries: la independentista i la d’esquerres. Amb les lògiques friccions i contradiccions, aquestes dues majories, en part coincidents, acumulen prou força transformadora com per imaginar un projecte renovador capaç de superar les limitacions que han acabat caracteritzant la monarquia parlamentària espanyola.

POLÍTICA D'EXCLUSIONS

Per contra, la sortida a la crisi del bipartidisme a Espanya ha estat ben diferent. S’han definit de manera prou precisa dos camps: per una banda un bloc majoritari conservador articulat pel PP, bona part del PSOE i Ciutadans. I al davant hi ha una àmplia i molt heterogènia minoria. Les possibilitats de negociació entre aquests dos blocs són pràcticament nul·les. I la incapacitat i la manca de voluntat del bloc majoritari per trobar una resposta política a la reivindicació del dret a decidir plantejada de forma majoritària a Catalunya acaba actuant de factor cohesionador d’aquest mateix bloc dinàstic... La política espanyola es defineix, bàsicament, per exclusions.
Dies enrere el diari 'El País' oferia aquest titular en primera plana: PSOE i Ciutadans responen units a la corrupció del PP. Més enllà del caràcter informativament insubstancial de l’enunciat, el plantejament il·lustra de forma involuntària les limitacions de la política espanyola per crear un escenari que permeti superar la crisi de credibilitat generada per la corrupció sistèmica. No cal gran perspicàcia analítica per veure que sense una majoria alternativa al PP no es podrà concretar cap nou escenari.
I aquesta majoria és impossible sense la participació d’allò que representa Podem. Però, ara com ara, això no ho contemplen els dirigents del PSOE. I encara menys el partit de Rivera. De manera que tot fa pensar que la resolució del conflicte democràtic entre el sobiranisme català i els poders de l’Estat serà prèvia a la definició de cap nou escenari polític espanyol.

dimarts, 23 de maig de 2017

LA DARRERA ESPERANÇA ‘BLANCA’ (2a part)

Al final del meu escrit d’ahir vaig esmentar-vos la paraula refundació, una concepte que els contertulians de la Sexta van emprar diverses vegades durant la nit electoral de les primàries del PSOE. Quants anys fa que estic dient que el PSOE s’ha de refundar? I quantes vegades n’he parlat des de llavors?
Si Perdo Sánchez fa el que va dir que faria, està clar que sé li ha de donar la volta al partit com si d’un mitjó es tractés. El PSOE històric, el dels líders sortits del congrés de Suresnes (Felipe Gónzalez i Alfonso Guerra entre d’altres), el darrer que es va celebrar fora d’Espanya, va jugar un paper transcendental durant la transició i va ajudar a consolidar la democràcia a Espanya.
Però en aquella època no tot van ser flors i violes... Com passa quasi sempre també va tenir els seus moments foscos. Alguns d’elles per tots coneguts, tot i que no us en parlaré, avui no toca... Però hi van haver moltes més coses de les que no se’n ha dit res o molt poc.
Quan va guanyar Aznar vaig dir que els socialistes ho havien d’haver fet molt malament per a que tornessin a guanyar els hereus del franquisme. Però era la realitat: Ho havien fet molt malament...
Cal recordar també que quan el PSOE va tronar al Govern d’Espanya va ser per una carambola. L’any 2004 Zapatero no era ni de lluny favorit per a guanyar les eleccions, però els atemptats de Madrid 2 dies abans de celebrar-se els comicis i la mala gestió que va fer el PP d’aquella tragèdia, el va catapultar al càrrec. No obstant sé li ha de reconèixer a ZP la seva bona gestió durant la primera legislatura. Però la segona ja va ser una altra cosa... I el seu final va ser el principi del declivi socialista que va culminar diumenge amb la nova elecció de Pedro Sánchez.
Després de que Rubalcaba desafies les urnes l’any 2011 amb una sonora patacada, el 2012 el PSOE celebra primàries per primera vegada en la seva història. S’enfronten Pedro Sánchez, Eduardo Madina i José Antonio Pérez-Tapias, sortint-ne guanyador Sánchez amb una diferència més que considerable (més de 16.000 vots)
Tot i això Sánchez sortiria derrotat per dues vegades davant Rajoy i encara sort de que el PSOE no va quedar com a tercera força política per darrere de Podemos que, juntament amb Ciudadanos van ser les grans novetats per les legislatives de 2015 i 2016. Per tant, el nou descens electoral del PSOE no es deu només a un hipotètic manca de lideratge de Sánchez (tal com li atribuïen Susana Díaz i la majoria dels barons i dirigents històrics), sinó a un desgast continuat del partit (què s’arrossegava des del primer govern de Felipe, amb el parèntesi dels 4 primers anys de Zapatero), però sobre tot per l’entrada en escena de Podemos i, en menor mesura de Ciudadanos. És d’una demagògia total culpar només a Sánchez: Ha perdut dues vegades (li agradava recordar a la Susana Díaz)
felip
Diumenge qui va perdre de forma contundent va ser Susana Díaz. De fet ho va fer per més de 15.000 vots de diferència. Però no només va perdre presidenta andalusa, també van perdre la gran majoria dels barons territorials i sobre tot els històrics que representen la veritable rèmora del partit.
Si Pedro Sánchez vol defraudar els seus electors ha de fer neteja. Però una neteja a fons... De moment ja ha advertit que les barons territorials no tenen perquè continuar... Però més que els barons els que han de desaparèixer de qualsevol escena política són els FelipesAlfonsos i companyia, ja que no aporten res de bo per al partit, sinó tot el contrari, només creen controvèrsia i divisió interna.
Si ho recordeu, la setmana passada vaig dir que en el cas de perdre Pedro Sánchez potser no seria tant dolent... I ho vaig dir perquè considerava possible que Sánchez acabés formant un nou partit socialista. Aquesta hipòtesi (que només era meva, ja que no ho vaig escoltar en lloc) ara ja serà impossible que es doni.
Tornant a la tertúlia de la nit electoral, un d’ells va dir que Sánchez era, dels tres candidats, qui millor pot atreure el vot dels menors de 40 anys, un vot que a les dues darreres eleccions ha anat a parar a Podemos.  
I què han dit els membres del Govern? Per un costat estan les felicitacions formals, però evidentment pensen que la victòria de Sánchez és el pitjor que els hi podia passar, tal com ho va fer constar el cap del PP al Parlament de Catalunya Garcia Albiol en una piulada: Que vuelva @sanchezcastejon es una desgracia para España. Escora al @PSOE en la extrema izquierda y una oportunidad d ampliar base al @PPopular.  
Si per al PP no és bo, molt possiblement els militants socialistes que diumenge vàrem triar l’opció de Sánchez l’hem encertat.        

EXCLUSIVA PER A LES TERRES DE L'EBRE

Avui la casualitat ha volgut que passés per davant de la casa de Sandro Rosell, qui va ser fa uns anys el president del Futbol Club Barcelona.
Ja sabeu que a primera hora del matí s'ha sabut que l'havien detingut per blanqueig de capitals...
Sandro Rosell viu al carrer Deu i Mata de Barcelona, no massa lluny d'on la HIFE té la parada de busos a Barcelona.
Jo ja ho sabia, perquè fa uns mesos ja vàrem estar dinant al restaurant que hi ha al costat de casa seva i la meva dona el va veure entrat.
A l'entrada que vaig fer al Tripadvisor ja ho vaig fer constar. Després, una companya de treball m'ho va confirmar.

Com podeu apreciar a les fotos l'interès informatiu era molt gran. Les dues primeres són d'abans de dinar i les altres de després, la qual cosa vol dir que l'escorcoll a casa seva ha durat diverses hores.
Per cert, avui el restaurant estava ple. Suposem que per l'espectació mediàtica del cas.