dijous, 23 de novembre de 2017

CARDONA 4 (MUSEU DE LA SAL JOSEP ARNAU)






¿Què podia sortir malament?

ENRIC HERNÁNDEZ

El fracàs de la candidatura de Barcelona a l'Agència Europea del Medicament fa aflorar la baixa qualificació de la nostra classe política

El Regne Unit va votar en referèndum a favor de la seva independència de la Unió Europea i va desencadenar la licitació per les oficines comunitàries que acollia: l’Autoritat Bancària i l’Agència Europea del Medicament (EMA, en anglès). A la segona optava Barcelona,
situada en un territori que aspira a emancipar-se d’Espanya (i per tant de la UE). Una comunitat que el 6 i 7 de setembre va abolir unilateralment la Constitució espanyola. Que l’1-O va celebrar un referèndum il·legal, sufocat a cops de porra per l’Estat. Que va declarar la independència (o va fingir declarar-la) abans que el seu Govern autònom fos deposat i parcialment empresonat. Un país del qual han fugit 2.500 empreses per culpa de la inestabilitat política, que va quedar bloquejat i aïllat pel sabotatge d’una minoria radicalitzada i l’autoexiliat expresident del qual clama a Brussel·les contra el tarannà dubtosament democràtic dels líders de la Unió. ¿Què podia sortir malament?

Barcelona va caure en la primera ronda de la votació per acollir l’EMA. Segur que, per a una Europa encara commocionada pel brexit, els convulsos esdeveniments dels últims mesos a Catalunya i el fantasma d’un catexit no van ser les millors credencials de la candidatura barcelonina. Però seria ociós obviar altres factors, com que Espanya ja té més agències que Alemanya i Itàlia juntes, els fràgils equilibris geopolítics a la Unió Europea i el minvant pes de la nostra diplomàcia comunitària. Sens dubte, Espanya es va anotar un gol amb l’estrepitós cop de porta europeu a les aspiracions sobiranistes, però favor amb favor es paga.

El que dona la mesura de la baixa qualificació de la nostra classe política és la cerimònia de retrets per aquest fracàs. El Govern ho carrega a la «consciència» de l’independentisme, la Generalitat fulminada ho atribueix a la «violència» de l’Estat i l’Ajuntament s’aferra a l’equidistància: «Ni la DUI ni el 155 hi han ajudat».


NO HEM APRÈS RES

El guió estava escrit per endavant. Penjar-se la medalla de l’èxit. Centrifugar les culpes del fracàs. Preocupar-se més del rèdit polític immediat que de l’interès ciutadà a mitjà i llarg termini. Definitivament, no hem après res.

CREPUSCLE AMB LLANXA AL DELTA

Bon dia!! 

dimecres, 22 de novembre de 2017

PER IMPERATIU LEGAL

De Manel Fontdevila a Eldiario.es. 
L’Enric Hernández, director del Periódico de Catalunya, diumenge passat a l’article que va publicar el mateix diari es preguntava: ¿Penedits o tacticistes? Jo ho resumiria amb una sola paraula: per imperatiu legal.
Ahir dimarts van ser Junqueras i Forn els qui va dir que acataven el 155 i ho demostraven dient que des de la seva aplicació no han pres cap mesura més... El dia anterior havien estat Rull i Turull. I així uns quants més. De fet han dit que l’han acatat la majoria dels que han estat empresonats i només els fugitius encara no han piulat, però tard ho d’hora ho acabaran fet. Ja ho veureu. De fet, si Puigdemont no acata, dintre de pocs dies no cobrarà el sou que li pertoca com expresident...  
És evident que el 155 no agrada a la majoria dels ciutadans de Catalunya. Però també és veritat que una gran majoria no percebem gaire bé les seves conseqüències, tret de que ara mateix, al país no hi ha ni Govern ni Parlament.
El 155 és una eina que té l’Estat per aplicar-la contra una autonomia quan ho cregui convenient. Si ho era ara ho no, tot depèn de com es miri... És evident que si s’ha aplicat és perquè el Govern d’Espanya creia que sí.
Ens podem lamentar tot el que vulguem, però la situació és la que és: Catalunya intervinguda per l’Estat i obligatorietat d’acatar les seves normes. Per això mateix va ser Mariano Rajoy qui va convocar les eleccions del dia 21 i no Puigdemont tal i com ho té reconegut a l’Estatut.
Després d’això tothom a ballar al ritme que marca l’Estat. Fins i tot les CUP que, tot i dir que és un moment excepcional i que continuen sense acatar les normes dictades per Madrid, el 21-D, allí estaran. I no vull dir amb això que preferiria que no hi estiguessin... Ni molt menys! Simplement vull dir que molt de parlar, al final a acatar... Com tothom!
Aquest fet m’ha recordat el jurament o la prometença de la Constitució quan s’ocupa un càrrec públic o de funcionari. Davant d’aquesta situació n’hi van haver molts que van buscar fórmules imaginatives per ocupar el càrrec sense desacatar. Una de les més acceptades va ser: Per imperatiu legal, si prometo!
Ara si fa o no fa és el mateix: Per imperatiu legal acato l’article 155... Ves quin remei!   
Per tant, responent a la pregunta de l’Enric Hernández, penedits no! Com han d’estar penedits de tot el que van fer? La meva capacitat de sorpresa és molt menuda vist tot el que he vist durant aquests darrers anys, però realment me sorprendria molt si la gran majoria d’aquells que van lluitar per la república independent, de sobte hi renunciessin, encara que fos temporalment.
Tacticistes? Segur. Simplement és una tàctica per a sortir de la presó aquells que hi estan o poder tornar a casa amb unes mínimes garanties dels que s’estan a Brussel·les. I no és que ho critiqui. Si jo m’estigués a la presó i per a sortir tingués que renunciar als meus ideals, segurament hi renunciaria ni que fos de boca cap a fora. Un no renuncia dels seus ideals, només els ven si li convé...

Però d’aquest altre tema ja ne parlaré demà.