LA REFORMETA FISCAL

Els experts esperaven una reforma fiscal amb molts més profunditat. El que ha fet l’equip de Montoro ha estat un reformeta del 3 al 4 que, òbviament, no passarà a la història de la fiscalitat espanyola, perquè no hi ha grans novetats que així ens convidin a pensar-ho.

Les crítiques més dures, segurament han estat les de Izquiera Unida. El van qualificar de triler i d’ensenyar les cartes que l’interessaven amb una ma i amagar a l’altra les que no volia ensenyar.

Mireu. Un partit de dretes governa per als seus, per aquells que els voten que són els rics, els que es creuen que són rics i els babaus que es deixen ensarronar. Imagino que això ho teniu més o menys clar. Un govern de dretes veu a les classes treballadores com alguna cosa residual, de poca importància, però com són molts milions, alguna cosa han de fer per mirar de tenir-los, al menys, enganyats.

Una de les poques coses que va ensenyar Montoro va ser el tram més baix (sembla que inventat) de la tarifa de l’IRPF per a demostrar que a les rendes més baixes se’ls hi abaixaran els impostos.

Una rebaixa paupèrrima si es compara amb la rebaixa que s’aplicarà a les rendes més altes. Una altra frase que vaig escoltar aquestes dies va ser aquesta: El govern vol recuperar els vots que ha perdut durant el temps que ha governat. Són conscients que amb menys d’un any hi ha eleccions municipals i uns mesos més tard, generals. Sí, a finals de l’any 2015 (si s’acaben complint els terminis), hi haurà eleccions generals on, de no canviar la cosa, els dos grans partits sofriran un daltabaix important i, evidentment, aquells que tenen els mecanismes per mirar de canviar-ho, és normal que, al menys, ho intentin. El que no és normal és que el poble es deixi enganyar un cop més per una gent que saben mentir més que governar.

Amb tot, la rebaixa d’impostos no serà tant com la pujada que hi va haver quan l’economia del país va estar a punt de ser rescatada. Si llavors es va xifrar en 8.000 milions d’euros la quantitat que va suposar apujar els tipus d’IRPF, ara s’ha quedat en 7.000. L’economia espanyola encara no està per a tirar coets, usant un terme molt apropat per al dia d’avui revetlla de Sant Joan.

Els que si sembla que notaran la rebaixa d’impostos són les societats, sobre les denominades grans empreses, aquelles que solen tenir als consells d’administració exgovernants, sobre tot del PP i del PSOE.

Davant la queixa justificada dels petits empresaris, Montoro els hi ha fet una darrera promesa: que els hi abaixarà els tipus de retenció. I que vol dir això? El que ja us explicava l’altre dia: avançaran menys diners al fisc del que ho fan ara. Així, si un autònom ingressa a compte un 20% trimestral del seu rendiment net, cal pensar que els hi abaixaran uns punts. També als professionals que tenien igualat el tipus amb l’IVA. Del 21% de retenció que s’aplicava fins ara, es pot quedar en un 19%.

Des del meu punt de vista, tot misèria i companyia a casa dels pobres... A les cases riques ja són figues d’un altre paner.    

MÉS DINERS, MÉS POBRES, MÉS DIFERÈNCIA SOCIAL

Si li expliques a un neòfit en el tema que a partir de l’1 de gener de 2015, els que treballem en nòmina i els professionals disposaran de més diners i, no obstant, la distància entre rics i pobres s’accentuarà, segurament no s’ho creurà i caldrà que li donis una explicació.

L’objectiu del govern del PP és que a partir de l’1 de gener de 2015 tinguem més diners per a gastar. Això s’aconseguirà, no augmentant els sous, sinó abaixant les retencions, tant a les nòmines, com les que apliquen els professionals a les seves factures. A la pràctica, aquest fet dóna la sensació de tenir més diners, però...

Si després resulta que per l’altre costat s’apuja l’IVA a determinats productes que ara tributen pel tipus reduït, sense adonar-nos-en, estarem pagant més del que pagàvem i, per tant, això ens pot fer un forat a la butxaca.  

S’abaixaran els tipus d’IVA, es reduiran trams i s’elevarà el mínim exempt. Tot comèdia per afavorir les classes altes en detriment a les treballadores.

El que s’ha de mesurar és la pressió fiscal i no la renda disponible dels ciutadans i els estudis que es fan conclouen que a Espanya la pressió fiscal cada vegada és més gran, la qual ha fet empobrir a la classe mitjana, mentre que la classe alta ha vist incrementar les seves fortunes.

Durant les darreres setmanes s’està fent al campanya de la renda. Quan a algú li surt a pagar, el primer que pregunta és que pot fer per pagar menys. La resposta és contundent: Res!

Encara recordo quan es podien desgravar les anomenades despeses no sumptuàries, es a dir, els convits (bodes, comunions, batejos...) No era lògic que no es pogués desgravar els mobles de la casa (ni que fos el llit, la taula i les cadires) i, en canvi, et permetessin deduir una despesa extra com eren els convits. També et podies deduir les despeses mèdiques i de farmàcia, inclòs el transport si tenies que desplaçar-te fora de la localitat de residència. També es podien deduir les quotes pagades a les mútues de salut.

Es van poder deduir els plans de jubilació a part dels de pensions i, evidentment, també la compra o construcció de la primera vivenda i fins i tot de la segona!

Actualment només et pots deduir la quota sindical, les aportacions fetes a entitats benèfiques i, en casos extraordinaris, les aportacions a grans esdeveniments de caire nacional, a part de les aportacions a plans de pensions que, evidentment, només poden mantenir aquells que arriben amb facilitat a finals de mes.

CRÍTIQUES A LA NOVA REFORMA TRIBUTÀRIA

Manuel Lagares (un dels savis de Rajoy) va dir al diari el País: Hem dissenyat un esquema que pot ser dur i difícil d’assumir.  

Quan algú redacta una reforma fiscal i s’opina d’aquesta manera, difícilment agradarà a la majoria dels ciutadans d’aquest país que, desgraciadament, veuen com cada vegada se’ls hi va carregant més coses sobre les seves espatlles. Sense dubte són els grans damnificats d’aquesta estafa que estem patint.

Fins i tot la OCDE, un organisme que es mou per ideologies ultraliberals, reconeix que Espanya és el país on els més pobres han perdut més i els més rics, al contrari, el que menys han perdut de tots els països que la conformen.

Si la nova reforma fiscal donés solució a aquest problema, segurament, els experts opinarien diferent, però com això no és així, al menys que es pugui produir un important retoc que canviï l’essència del redactat.

Mentre això no sigui així, i a l’espera de que s’acabin per concretar les modificacions, tot apunta que les societats seran les grans beneficiades de la reforma ja que se’ls hi abaixarà  el tipus de tributació del 30 que paguen ara, al 25 i, posteriorment al 20%. Evidentment, si hi ha també una rebaixa dels tipus d’IRPF, beneficiarà més als que més guanyen (imagineu-vos una rebaixa de 4 punts a unes rendes de 30.000 €) que als que tenim uns sous més baixos (per exemple un 2% i 12.000 €)

Però on encara es perjudicarà més al ciutadà mitjà, que és el sector que més consumeix en números absoluts, serà l’increment de l’IVA que s’aplicarà a la majoria dels productes alimentaris. Segur que si al cap d’un any de la reforma fem números, el saldo des que ens hem estalviat per un costat i el que haurem de pagar de més pels altres, serà negatiu, es a dir, tindrem que afegir diners. La qual cosa significa més penúria.

Una mostra molt evident del tracte que reben les grans empreses (tracte de favor, per suposat) és la notícia que es va saber l’altre dia. Inditex, una de les marques espanyoles de referència per ser propietària de les botigues Zara i Massimo Dutti, va pagar a Hisenda en concepte d’Impost sobre Societats menys que el que cobra el seu màxim accionista Amancio Ortega en concepte de beneficis de la societat. I com és possible? Perquè a part del tractament que reben del govern, després empren una sèrie de subterfugis, de vegades legals i d’altres de dubtosa legalitat, que els hi permeten pagar menys impostos dels que haurien de fer.

I això en detriment de qui va? En una societat justa on no hi hagués polítics corruptes diria que va en contra dels ciutadà, perquè a menys diners, inversions més baixes en sanitat, educació, infraestructures, cultura, ocupació, etc. Però en la situació que estem vivint, de veritat, tinc seriosos dubtes.  

+ BENEFICIS DE LES EMPRESES = + POBRESA DE LES FAMÍLIES

Sovint llegeixo al diari que les principals empreses espanyoles han tingut més beneficis que l’any precedent. Aquests beneficis es mesures en percentatges. Així, la darrera en anunciar-ho ha estat Gas Natural amb un 0,3%. Un percentatge pírric, sí, però que només fa que sumar-se als beneficis que ha anat obtenint en exercicis anteriors.

És evident que els accionistes de les empreses (la majoria bancs, elèctriques i d’altres grans empreses que solen cotitzar al Ibex 35 de la Borsa Espanyola) exigeixen als consells d’administració de cadascuna d’elles l’obtenció de més i més beneficis per tal d’incrementar la seva revalorització que és, en aquest cas, sinònim de riquesa.

Però en aquests temps, és necessari que les empreses hagin de tenir cada vegada més beneficis? Evidentment que no, però l’enorme voràgine dels seus dirigents incrementada per l’obligació que tenen de presentar millors resultats davant les assemblees generals d’accionistes, fa que millorar resultats respecte als exercicis precedents s’acabi convertit en una necessitat imperiosa, quasi en una obligació.  

Hi ha una màxima en economia que diu: l’economia ni es crea ni es destrueix, només es transforma. Per tant, si les grans empreses tenen beneficis, per lògica hi haurà qui tindrà pèrdues. I normalment la corda sempre es trenca pel costat del més feble, es a dir, pel d’aquell individu al que li abaixen el sou i veu com s’incrementen els preus dels bens i serveis que adquireix: llum, aigua, transport, seguretat social, cistella de la compra...

Aquest fet fa que la capacitat d’estalvi de les famílies sigui cada cop menor i, per tant, de mica en mica s’aproximi al llindar de la pobresa: A més beneficis, més riquesa per alguns i més pobresa per a la majoria.

La vida està plena d’exemples que demostren en fets el que estic dient. Imagineu-vos un matrimoni de jubilats que estiguin de lloguer i que només un dels dos cobri la prestació per jubilació, un fet molt freqüent, ja que fins només fa unes dècades la dona no treballava i solia estar-se a casa per a cuidar els seus fills i a les persones grans que hi vivien.

La pensió mínima de jubilació amb cònjuge a càrrec està pels 780 euros al mes. Amb els darrers increments de la tarifa de la llum, només per aquest concepte pagaran uns 300 euros cada dos mesos, a part de les altres despeses fixes: lloguer, aigua, gas, telèfon... I evidentment menjar, vestir i cobrir altres despeses extraordinàries que puguin arribar.

Els hi queda alguna cosa per a donar als seus nets en dates especials com aniversaris, Reis, festes majors, etcètera? Segur que sí, però cada cop menys.  

I podria continuar posant exemples, però segur que no t’explicaria res que tu no sàpigues.