PER A SETEMBRE!

De Manel Fontdevila a eldiario.es.

Quan un estudiant no aprova al juny, encara li queda la possibilitat de fer-ho al setembre.

Zapatero no va aprovar ahir (en aquest cas 25 de juliol) i, tal com van quedar les coses, veurem si és capaç d’aprovar al setembre.

Abans d’entrar a valorar la investidura, voldria deixar clar quina era la situació inicial:

1.       El PSOE va guanyar les eleccions generals del passat 26 d’abril amb 123 escons. Ne va guanyar 38 respecte a les darreres eleccions.  

2.       Unidas Podemos va ser la quarta força al Congrés amb 42 escons. Ne va perdre 26 respecte a les darreres eleccions.

3.       Entre totes dues formacions van quedar el PP amb 66 (ne va perdre 71) i C’s amb 57 (ne va guanyar 25)

4.       Tot i guanyar, el PSOE no va treure un resultat òptim per a poder governar sense massa suports externs.

5.       Unidas Podemos, que en algun moment va sembla que podia donar el sorpasso als socialistes, va quedar molt despenjada respecte als socialistes.

6.       Pedro Sánchez necessita el suport d’Unidas Podemos i d’altres grups minoritaris si vols aconseguir ser president del govern d’Espanya.  

7.       També existia la possibilitat que si el PP o C’s s’abstenien, Sánchez podria sortir elegit.

8.       Tot i els desitjos de Sánchez de que s’abstinguessin els grups de la dreta per a no haver de pactar amb Unidas Podemos, tant Casado com Rivera j li van dir que això no passaria.

9.       Les relacions entre Sánchez i Iglesias mai ha estat bona. Se va demostrar fa 3 anys quan llavors Podemos podria haver fet a Sánchez president (en aquell temps comptava amb el suport de C’S) i no el va fer.

10.   Quan dos grups negocien han d’estar predisposats a fer concessions. De no ser així, difícilment s’arribarà a un acord.

11.   El PSOE com a guanyadors, volen controlar el govern des de les àrees més importants.

12.   Unidas Podemos no vol engrunes i vol tenir carteres amb certa rellevància dintre del govern.

13.   La formació d’Iglesias, sinó entra al govern ara, difícilment podrà estar mai en un govern nacional, al menys que guanyi unes eleccions amb majoria qualificada.

14.   Sinó arriben a un acord els dos partits de l’esquerra serà un fracàs per a tots aquells votants que confiàvem i encara confiem en un enteniment. I més encara: un fracàs per a la política.

  

I ja sabeu que passa quan la política fracassa i els que han votat a l’esquerra queden decebuts... No?

Només pensar amb Madrid i el Tamayazo de 2003 me se poso a tremolar de pànic.  

(Continuarà...)

I A LA DRETA, CIUDADANOS

De Manel Fontdevila a eldiario.es.

Van néixer com a Ciutadans, partit per a la Ciutadania, eren socialdemòcrates o lliberals... Tothom té un passat, però mentre la majoria canvia per a bé (potser fruit de l’experiència), però per a Ciudadanos (oblidem-nos de la primera denominació) i l’Albert Rivera(anteriorment se deia Alberto Carlos) qualsevol temps passat va ser millor. Potser no per a ell, però si per a una gran majoria de ciutadans d’aquest país.

Durant anys quan trobaves algú de dretes que no volia semblar-ho tant, té deia: jo sóc de la línia de Gallardón: moderat. Però finalment a Gallardón sé li va veure el llautó i va ensenyar la seva part més dretana, potser de tant conviure amb el seu sobre José Solís Ruiz, fatxa on el hi hagués.  

Quan va aparèixer C’s els que se consideraven de portes cap a fora moderats de dretes, se van reconvertir al partit de Rivera. Al principi semblava que sí, que C’s havia nascut per a trobar una centralitat que el PP de la segona legislatura d’Aznar, de l’oposició a Zapatero i del govern de Rajoy havien perdut. Sobre tot després dels atemptats de Madrid de ’11 de març de 2014.

En un primer moment Rivera va caure bé. Era jove i va sortir despullat a un cartell electoral: res que amagar. Però mentre passaven els anys, Rivera va treure la cara més dretana del partit. Un partit que prefereix pactar amb la dreta més rància i reaccionària d’aquest país. I no els hi tremola el pols a l’hora de fer-ho.

Busquen la confrontació i la polèmica. Han anat a Amer, el poble natal de Puigdemont, a Altsasu, un poble navarrès que s’ha enfrontat a la Guàrdia Civil i la Justícia, a Ugao-Miraballes, el poble natal de l’etarra Josu Ternera... I només hi ha anat amb una finalitat: buscar la confrontació amb els veïns per a sortir a la premsa.

El diari Público ho va publicar després de ser ‘expulsats’ del dia de l’orgull gai a Madrid. Havien aconseguit el seu propòsit: què se’n parlés.

Al Parlament de Catalunya feien igual. Buscaven la confrontació permanent amb els partits de govern. Per a què fer una oposició constructiva?

En els darrers temps ha quedat evidenciat que si alguna ideologia té C’s és la típica d’un partit de dretes. Però no una dreta moderada. De ser-ho mai hauria pactat amb l’extrema dreta.

Una dreta que vol aparentar moderna i europeista, però que en realitat és més del mateix. És com la dreta tradicional, la dreta de Fraga, la d’Aznar, la de Rajoy i la de Casado. Per això mateix alguns dels seus dirigents, fins i tot un fundador han abandonat la formació pel seu viratge. 
Potser Rivera hauria de pensar en tornar-se a castellanitzar el nom, tal com va fer Máximo Huerta. Seria molt coherent!     

MÉS INFORMACIÓ:

https://www.eldiario.es/politica/Ciudadanos-Orgullo-Arrimadas_0_918308707.html

https://www.eldiario.es/politica/Ciudadanos-pactos-PP-regeneracion-Madrid-Murcia-Castilla_y_Leon_0_917258991.html

https://www.eldiario.es/politica/Ciudadanos-Galicia-Fernandez-Ramil-asesora-dimision_0_919358655.html

https://www.eldiario.es/politica/denuncia-Ciudadanos-incluye-Arrimadas-sub-grupo_0_919008974.html

https://www.eldiario.es/politica/policial-contradice-Ciudadanos-ocurrido-Orgullo_0_918658182.html

AMB RIVERA NO!

De Napi, a Diari de Tarragona. 

Un dels crits més unànimes que van poder escoltar-se la nit electoral entre els militants i simpatitzants que se van congregar davant de la seu de Ferraz per a celebrar el triomf de Pedro Sánchez va se: ¡Con Rivera no!  

Aquell grup d’uns pocs centenars de persones crec que eren una bona representació de la majoria dels votants del PSOE.

La ciutadania que diumenge va donar suport a Pedro Sánchez ho va fer, principalment, per a evitar un govern de la dreta més extrema d’aquest país que, de complir les seves amenaces, en poc temps haurien tancant canals de televisió públics i privats i, amb tota seguretat, haurien dilapidar l’estat de dret de la nostra democràcia.

Quan miro a Rivera, Casado i Abascal, a penes trobo diferència entre ells.  Rivera, que va irrompre a la política catalana com un polític moderat que defensava la socialdemocràcia, s’ha convertit en un conservador de primer ordre. A l’igual que Casado que pel sol fet de ser el protegit d’Aznar, també ens indica el tarannà que té. Sobre Abascal millor ni parlar-ne: representa d’extrema dreta més rància d’aquest país.

Però ep! No ens enganyem! L’extrema dreta ha existit a Espanya sempre, tot i que semblava que era residual (Blas Piñar va ser l’únic diputat de Fuerza Nueva entre els anys 1979 i 1982), el cert és que estava ben present dintre de l’AP primer (amb una part important d’exministres franquistes) i el PP més tard. Una prova del que dic és que mai han volgut condemnar el règim dictatorial de Franco.

La situació política a hores d’ara relativa als pactes és que, segons sembla, és que el PSOE vol governar en solitari, tot i la voluntat de l’IBEX 35 que ja ha manifestat que desitja un govern del PSEO amb C’s.   

De les declaracions de dirigents de les dues formacions se desprèn que no hi ha voluntat de pacte. Tant Meritxell Batet per una part, com per Inés Arrimadas per l’altre.

Per acabar vull dir que per al PSOE seria ocntraproduent un pacte amb C’S. Primer pel menyspreu que va demostrar el partit de Rivera cap a Pedro Sánchez durant la campanya electoral en general i els debats en particular i segon, perquè una gran part dels votats que han avalat el PSOE ho han fet precisament per a barrar el pas dels partits de la dreta i no entendrien que, finalment, algun d’ells (en aquest cas C’s) arribes al govern de la ma de Pedro Sánchez.

Per no parlar dels votants de les altres formacions polítiques (Unidas Podemos amb les seves confluències, així com els independentistes i d’altres) que de cap manera voldrien un pacte amb la formació de Rivera.

I què passarà amb Catalunya? Aquesta és una de les grans preguntes de després del 28-O. Òbviament no es poden menystenir els resultats a Catalunya. ERC, una de les formacions independentistes per antonomàsia, ha guanyat a Catalunya amb solidesa. I això és una mostra del sentiment d’una bona part de la ciutadania catalana. La suma dels partits independentistes no ha arribat als més de dos milions que van votar l’1-O, però el resultat és massa significatiu per a que Sánchez no faci una reflexió rotunda i busqui una sortida a la situació actual.

CALATALNS I CASTELLANS

De Vergara a eldiario.es.

Amb l’arribada de la migració a Amposta se va fer popular la següent dita:

-Qui s’ha mort?

-Ningú, un castellà...

No era que se’l menyspreés, simplement volia dir que no era d’aquí. I és que durant molt de temps la nostra societat se dividia entre els d’aquí (tot i que no sempre ens sentíem del tot catalans *) i els castellans, que eren els que els nous vinguts. Per tant un andalús era un castellà, un extremeny era un castellà un aragonès era un castellà o un murcià era un castellà. No me queda clar que eren els valencians els bascos o els gallecs, tot i que suposo que en aquests casos si que hi havia una diferenciació.   

Per tant, la diferència entre catalans i espanyols ve de lluny. La qual cosa demostra que tot i que sempre ens han volgut posar al mateix sac (tots som espanyols) l’evidència demostra tot el contrari.

Tradicionalment al conjunt d’Espanya no ens han estimat, tot i que quan surt el debat ens diuen que sí, que ens estimen molt (com aquella campanya publicitària que va fer el PP fa uns anys) Però és mentida.

I per a mostra només cal un botó: Quants catalans han arribat a presidir el govern d’Espanya? Tres. A saber: El general Joan Prim durant el regnat d’Amadeu I de Savoia i que no va tenir temps d’exercir el càrrec ja que fou assassinat abans de que pogués prendre possessió del càrrec. Estanislau Figueras que va ser el primer president de la Primera República Espanyola durant quatre mesos. I, finalment, Francesc Pi i Maragall que e va ser el segon durant 38 dies! Com heu podeu comprovar el balanç és força decebedor.

A finals de la dècada dels anys 90, amb la caiguda de Felipe González i el poder socialista, un català volia ser candidat a la presidència del govern: Josep Borrell. Va guanyar les primàries amb una diferència prou respectable davant el basc Joaquín Almunia. Però quan semblava que tot li anava de cara, li van treure un afer de quan ell havia estat Secretari General d’Hisenda: els cas Huguet-Aguiar. El primer va ser cap de la inspecció de Barcelona i el segon Delegat Especial de Catalunya. Tots dos van ser investigats per corrupció ja que havien afavorit diverses empreses catalanes a canvi de contraprestacions.

A la dècada dels anys 80, el que fora el número dos de Pujol, Miquel Roca, va tenir deliris de grandesa i veient els bons resultats que teia a Catalunya CiU, va voler donar un salt a la política catalana amb el Partit Reformista Democràtic. Tot i els suports que va tenir del món polític amb Antonio Garrigues Walker i Federico Carlos Sainz de Robles i periodístics amb el director del Diari el Mundo Pedro J. Ramírez, l’anomenada operació reformista va ser un fracàs.

José Luis Rodríguez Zapatero no era català. Era castellà-lleonès. Però era del Barça i no s’ho amagava. Tot i estar al front del govern espanyols durant 7 anys i mig, mai va anar al Nou Camp a veure un partit de futbol. Dintre dels cercles de poder estava mal vist.

Amb tots aquests antecedents, sorgeix una pregunta: Pot arribar Albert Rivera a la presidència del govern de les Espanyes?

Segons el darrer sondeig conegut (el que hapublicat avui mateix el País), el partit de Rivera tindria una intenció de vot del 28,7%, el PP del 20,4, el PSOE dels 19,1 i Podemos del 18,3.

I el pitjor de tot és que C’s ha arribat fins aquí sense haver fet res. Ha jugat a la vella política de la puta i la Ramoneta donant suport al partit que més li ha interessat en cada moment i mirant de no fer gaire mal al PP, ja que entre els votants del partit de Rajoy estan la majoria dels seus futurs votants.

Bé, potser si que ha fet una cosa: anar clarament contra els interessos de Catalunya. Per això tant a Rivera com el seu partit se’ls veu com a castellans i no com a catalans.

Partint d’aquesta premissa, potser si que Rivera podrà ser un dia president del govern d’Espanya.

Quin panorama més negre!      

* De menut vaig escoltar moltes vegades l'expressió: Anem a la Catalunya... Ho deien per exemple quan anaven a veremar al Penedès o ha d'altres llocs més enllà de les nostres comarques ebrenques. 

QUAN LES RATES ABANDONEN EL VAIXELL

Tot s’havia mantingut més o menys normal a la dreta espanyola fins que se van saber els resultats de les passades eleccions catalanes del 21-D: Ciutadans 36 diputats (guanya les eleccions per nombre de diputats i també de vots), PP 4 (i amb prou feines, perquè va esgarrapar l’últim precisament a Ciutadans a la circumscripció de Tarragona després de recomptar el vot exterior)

A partir d’aquí el pànic. Una part de les enquestes polítiques que fan normalment els mitjans de comunicació donen com a hipotètics guanyadors, si hi haguessin eleccions ara mateix, a la força que va fundar Albert Rivera. I les que encara donaven la victòria al PP, mentre aquest partit va en caiguda lliure, C’s no para d’augmentar les seves perspectives de vot.

La ciutadania espanyola ha trigat molts anys en donar aquest pas. Tot i la corrupció que ha esquitxat els populars per gran part de la geografia espanyola (València, Madrid, Castella i Llaó, Múrcia, les illes Balears, etc.), el PP mantenia pràcticament intacta la confiança dels seus. És sabut que els votants de la dreta no acostumen a castigar els seus líders polítics, malgrat els escàndols de corrupció com ho fan els votants de l’esquerra.

Però com he dit només començar, els resultats de Catalunya ho van capgirar tot. Els conservadors van veure en C’s un refugi per al seu vot. Tot i que poden haver comès errors, al menys no venen estigmatitzats per la corrupció. I potser una dada molt important: no se’ls han llençat a la jugular com haurien pogut fer, sinó que fins i tot han donat suport als populars quan ha convingut.

Divendres passat vaig llegir que 5 alcaldes de Jaén i desenes regidors han abandonat el seu antic partit com a pas previ de formalitzar els seu ingrés a Ciudadanos segons publica eldiario.es. No seran els únics, ja ho veureu. Quan el vaixell (pirata) s’enfonsa, les rates són les primeres en abandonar-lo.

Tot i això la fugida de militants del PP cap a Ciutadans ja fa temps que va començar. Sense anar més lluny a Amposta fa dos anys Guillermo Martínez que havia estat cap de cartell del PP va pretendre presentar-se amb Ciutadans, tot i que al final aquella llista no va prosperar. Per què? Ho ignoro, perquè tot i que vaig sentir rumors sobre els motius del perquè finalment no s’havia fet una llista de C’s a Amposta, com no deixen de ser rumors, millor no explicar-ho. Per cert, quantes legislatures fa que no hi ha cap regidor del PP a Amposta? El darrer regidor va ser Ramon Chorda que va abandonar el partit a mitja legislatura 1999-2003.

També a Tortosa el cadell de la dreta Jaume Solé abandona el PP per abraçar la nova fe. Hi ha que dir que Jaume Solé era un pepero de pedigrí. Son iaio és un dels personatges més coneguts de Tortosa pel seu espanyolisme exasperant, però també pel seu madridisme.  

MAMBO!

De Manel Fontdevila a eldiario.es.

-7, 8, 10, 15 o 20 persones... Mambo!! 

Aquest és el límit que posa el President Rajoy a la corrupció al PP després de Ricardo Costa (Ric per als amics) cantés... Potser no un mambo, ni la Traviata de Verdi, ni tampoc com una almeja... Però va cantar amb un intent de salvar el seu coll i al mateix temps el de Francisco Camps (Paco per als amics), ja que els càrrecs que sé li poden imputar al que va ser President de la Cheneralitat, ja estan prescrits.

Des de que va esclatar el cas Gürtel, segurament el més sonat de tots els que estan esquitxant el PP, Rajoy i els seus van trampejant el temporal com poden. Normalment amb molta més pena que glòria perquè quasi no queda ningú que se cregui... Però encara són molts els que, malgrat tot, els continuen i continuaran votant.

Mentre Pablo Iglesias pressiona a Pedro Sánchez per a presentar una moció de censura, el líder socialista sembla estar més per la labor de reformar la Constitució. El que haurien de fer és seure’s a una taula i jugar una partida de dominó o de mus, que potser és mes castís. I de passada convidar a totes les altres forces, inclosos Ciudadanos. I si Ciudadanos no està per la labor, que quedin ben retratats i anar a per ells com si fossin els únics rivals a batre a les pròximes eleccions.

Però mentre l’esquerra estigui dividida i s’anteposin els interessos de partit per sobre dels del conjunt de la ciutadania, anem malament. Malament no, de mal en pitjor, perquè al menys que passi una hecatombe (i pel que sembla els casos de corrupció no ho són) veig a la dreta instal·lada al poder per molt de temps. I ja sabeu això que significa: Retallades, precarietat, pensions baixes, llistes d’espera hospitalàries, favors als seus, etc., etc.

Jo mai he votat un partit de dretes, mai. Encara que podem trobar molta gent que podria dir el mateix, jo no n’estaria tant segur de que ens estiguessin dient la veritat. Només cal fer comparatives de diferents comicis: municipals, autonòmics i generals (deixem els d’Europa que pràcticament no compten per a res) ens en adonaríem de les diferents tendències que hi trobaríem. Això vol dir que hi ha gent que vota segons siguin les eleccions. A Catalunya per exemple va estat guanyant Jordi Pujol per avantatges aclaparadores durant molt de temps i, en canvi, quan arribaven unes eleccions generals guanyava el PSC. A Amposta va governar CiU durant 7 legislatures seguides i pocs reconeixien que votaven primer a Roig i després a Ferré. És la hipocresia de l’individu.

Si els ciutadans (en general) votessin amb criteri, potser otro gallo nos cantaria!  

Ah! I per cert... No me val allò de que: ‘pos’ mira que les esquerres... Jo també estic molt decebut, però abans votar nul o a un partit que no té la més mínima possibilitat de obtenir representació (potser també ho estic fent malament) que votar a aquells que se’ns riuen a la cara (volia posar una expressió molt més grollera, però m’he contingut de fer-ho) 

DESPERTAR A LA BÈSTIA

De Napi a Diari de Tarragona.

S’acusa a l’independentisme de despertar la bèstia de l’extrema dreta espanyola. Des del meu punt de vista, els fatxes d’aquí sempre han estat despertats i controlant la situació. De vegades des de llocs estratègics de l’economia i la política.

Fa anys anava sovint a Barcelona. Algunes vegades aprofitant el pont del Pilar i si per casualitat té trobaves prop del Corte Inglés de la plaça de Catalunya, te’ls podies veure amb tota la parafernàlia que requeria l’ocasió en commemorar un dia tant significat per a ells.

Un dels llocs on més fatxes hi ha per metre quadrat és València. Quan l’any 2002 la PDE va organitzar una manifestació a València, els fatxes, tal com tenien costum fer quan algú anava en contra dels seus interessos, sortien al carrer per a contramanifestar-se. No era un grup molt nombrós, però prou sorollós i evidentment irrespectuós amb els manifestants.

I si la bèstia no fos l’extrema dreta espanyola? I si la bèstia fos simplement l’espanyolisme presenta Ciutadans?

Sempre s’ha dit que els votants del PSC del cinturó roig de Barcelona s’abstenien a les autonòmiques perquè consideraven que no eren les seves eleccions. D’aquí que sempre guanyés per golejada CiU i, en canvi, quan es tractava d’unes eleccions generals acudien en massa a recolzar a Felipe. Sí, a Felipe... Ni a Almunia, ni a Zapatero ni a Pedro Sánchez... A Felipe! Ja que els andalusos i extremenys que van arribar a Catalunya allà pels anys 50, 60 i 70 votaven a Felipe Gonzàlez, per això que aquest acudís pràcticament sempre als mítings de tancament de campanya que sé feien a Barcelona.

Però darrerament el cinturà roig de Barcelona ja no vota tant el PSC. No sé si serà perquè un bon grapat d’aquells militants i simpatitzants socialistes s’han mort i els fills ja no pensen com ells, o per algun altre motiu. Però l’ascens vertiginós de C’s a les darreres eleccions del mes de setembre de 2015 va fer donar un tomb radical al panorama polític català més enllà de l’independentisme.

Actualment sembla que C’s és l’única força que pot plantar cara a l’independentisme i segurament per això les enquestes li atorguen una alta intenció de vot, fins al punt de que per exemple eldiario.es parlava ahir de que podrien guanyar les eleccions que s’estan celebrant avui.

Quan un partit no agrada a un sector determinat de la població, normalment és perquè se’l tem. Aquest és el cas de Ciutadans on la seva líder a Catalunya (amb el permís d’Albert Rivera) concentra la majoria de les antipaties del sector independentista.

Les eleccions d’avui seran les del 80% de participació. Aquesta és la xifra que s’ha pronosticat com a sostre ja que en tots els casos hi ha una abstenció conjuntural que passi el que passi no anirà a votar. Sempre s’ha dit que a percentatge més alt guanya l’esquerra, però aquestes eleccions no va d’esquerres i de dretes, va d’independentisme i espanyolisme.

Si l’Arrimadas aconsegueix ser la presidenta serà el fracàs de l’independentisme. Per tant, espero que no sigui així.

Finalment espero que hi hagi una sorpresa de darrera hora. Crec que els sondejos s’equivocaran una vegada més i un partir aconseguirà uns resultats inesperats. Dintre de poques hores el desenllaç.  

PER UN GRAPAT DE VOTS

De Ferreres al Periódico.

L’any 1964 es va rodar la pel·lícula Per un grapat de dòlars i va tenir com a protagonistes destacats a Clint Eastwood, Marianne Koch, Gian Maria Volonté, Wolfgang Lukschy y Sieghardt Rupp.

A partir de 2015 (tot i que ja s’estava preparant des de feia més temps) se’n està rodant un altra que jo anomeno Per un grapat de vots i que té com a protagonistes Carles Puigdemont, Oriol Junqueras, Mariano Rajoy, Pedro Sánchez i Albert Ribera.

Perquè si, amics meus, la situació que estem vivint va d’això, d’aconseguir un grapat més de vots que la resta per a poder tocar poder o seguir-ne tocant, en el cas d’aquells que ja tenen responsabilitats de govern.

La paràlisi existent a Catalunya és més que notòria. Els membres del govern només s’ocupen del dia a dia, d’allò que ja ve rodant des de fa temps. I el Parlament, com sabeu, només es reuneix quan els hi va bé fer-ho als grups de Junts pel Sí i la Cup i el propi govern. Puigdemont ja ha avançat que la propera setmana explicarà al parlament la situació actual de Catalunya (com si a aquestes alçades encara hi hagués gent que no sabés el que passa) En realitat, el que farà Puigdemont serà demana al Parlament que es voti la DUI abans de que l’Estat, tal com va anunciar Rajoy dissabte apliqui l’article 155 de la Sagrada Constitució i l’acabi destituint.   

Els preàmbuls de la pel·lícula venen de lluny. Durant el govern de Zapatero a Madrid i Maragall a Catalunya, Rajoy i els seus van portar a terme una campanya de recollida de signatures en contra de l’Estatut i ho van fer per un grapat de vots ja que el que pretenien era governar Espanya. Després resultat que els hi va anar tot rodat amb la crisi i la mala gestió que van fer els socialistes.

Els següents dies claus van ser després de la Diada de 2012. Mas que governava Catalunya amb el suport del PP, després de veure l’exitosa manifestació de Barcelona (feia anys que no se’n veia cap d’igual) va pensar que si de sobte es convertia a l’independentisme, guanyaria el grapat de vots necessaris per a poder governar, sinó amb majoria absoluta, al menys guanyar les eleccions amb suficient avantatge per a fer-ho amb el suport d’ERC. Però tal com es diu vulgarment, el tret li va sortir per la culata i Mas (a qui molts dels seus propis votants no es van creure) va perdre vots i, finalment, se va veure obligat a fer un pas al costat.

Un grapat de vots més que la resta de formacions, són els que tenen el sector independentista del Parlament que fan servir a la seva conveniència, sense tenir en compte que un Parlament és la representació de la voluntat popular, no només d’aquells que van votar Junts pal Sí o les CUP.

Els grans partits estatals també estan lluitant per un grapat de vots. El PP de Mariano Rajoy, com ja hem vist, fa servir l’estratègia de l’anticatalanisme per amagar les seves veritables vergonyes, que no són altres que els casos de corrupció que l’han esquitxat per tot arreu. Ciudadanos, tot i ser un partit nascut a Catalunya i tenir un dirigent català (Albert Rivera), han vist que l’única manera que tenen per a guanyar poder és esgarrapar un grapat de vots al PP per a poder ser decisius a la política nacional i per tant, també s’han decantat per una catalanofòbia exasperant que és, com s’ha vist reiteradament, el que dóna vots per les Espanyes.

De Vergara a Eldiario.es. 

Punt i a part (i mai millor dit) és el PSOE. Un PSOE liderat per Pedro Sánchez que potser s’ha oblidat que per a recuperar la secretaria general del partit va comptar amb un bon grapat de vots provinents dels afiliats del PSC. I és que desgraciadament la gent té la memòria que té i sempre s’acaben oblidat de les coses quan aquestes deixen d’interessar.

Amb aquesta situació ha deixat en molt mala situació al PSC que des de fa temps no acaba de tenir les coses clares i quan semblava que finalment havien trobat un suport fiable a Madrid, a les primeres de canvi els ha (ens ha) deixat a l’estacada. I sabeu per què? Per un grapat de vots! Pedro Sánchez és conscient que els vots del socialisme català no el portaran a la Moncloa i, per tant, n’ha d’esgarrapar d’on sigui i aquest és un bon moment per a posicionar-se clarament en contra del que està passant a Catalunya sense importar-li que a Madrid segueixi governant Mariano Rajoy i el PP.        

MAJORIA IMPOSSIBLE

Un Pedro Sánchez reforçat després de tornar a ser nomenat Secretari General del PSOE es va reunir dimarts amb el líder de Podemos Pablo Iglesias per mirar d’arribar a acords que permetin fer fora a Rajoy de la Moncloa. Difícil ho tindran mentre Ciudadanos no s’avingui a participar en una mena de gran coalició per a formar una majoria.

Com aficionat a fer anàlisi polític que sóc, me costa molt explicar el paper que està jugant Albert Rivera i el seu partit. Perquè entendre-ho, ho entenc...

Com sabeu, Ciudadanos és un partit que representa la nova dreta espanyola. Igual de carca com la que ens està governant i que és la hereva del franquisme. L’experiment va començar a Catalunya amb Ciutadans que lluny de aparèixer i desaparèixer com el Guadiana, es va acabar consolidant fins al punt de que la Inés Arrimadas és la cap de l’oposició al Parlament de Catalunya.  

S’acusa a C’s de ser un partit promogut per l’IBEX 35, per tant, pel poder econòmic espanyol. No sé si són rumors fundats o simples enraonies (habladurias en castellà), per tant, com no ho sé, me limitaré a esmentar-ho i punt. Aquí queda.

Segons els sondejos que es fan periòdicament per diferents mitjans informatius a part dels oficials del CIS, allà on el PP perd suports pels casos de corrupció que l’afecten, els guanya C’s. És com una mena de vasos comunicants que quan un puja, l’altre baixa i quan un baixa, l’altre puja...

A diferència de fa uns anys on després dels dos grans partits, la resta eren minoritaris i poc o res comptaven a l’hora de conformar majories, ara amb Podemos i C’s (durant un temps va ser la UPiD de Rosa Díaz), tenen el suficient pes com per a tenir-se en consideració. Ara, per a conformar un govern estable caldria sumar 3 partits o coalicions. I amb això està Pedro Sánchez. Després de reunir-se amb Pablo Iglesias ho farà amb Albert Rivera.  

Però serà molt complicat que hi pugui haver un acord a 3 bandes ja que al menys que Iglesias i Rivera abaixin el respectiu nivell de crispació respecte a l’altre.

A part d’això s’ha de tenir en compte que les relacions de C’s i el PP són excel·lents... Sí, sí, excel·lents, tot i la pantomima que sovint representen. Els de Ciudadanos s’omplen molt la boca de regeneració política i de combatre la corrupció, però després no ho concreten en cap mesura.

Que gràcies als seus vots es va reprovar al ministre Catalá i que passarà el mateix amb Montoro? I què? Quina efectivitat té això si, com ells diuen compten amb la confiança de Rajoy? Un polític reprovat hauria de cessar automàticament, però això ja és un altre tema.

Què passarà a curt termini? De moment l’aprovació dels pressupostos dóna molt de marge al govern de Rajoy. Pràcticament li permetrà acabar la legislatura, ja que l’any que ve, sinó compta amb els suports suficients la llei li permet prorrogar-los.

Presentarà el PSOE una moció de censura? Ho veig molt improbable al menys que Pedro Sánchez aconsegueixi els suports necessaris i, la veritat, no ho veig. Intentar desgastar a Rajoy per aquesta via pot convertir-se en una arma llancívola que produeixi l’efecte contrari. Ja es va poder veure amb la moció de censura de Podemos de només fa unes setmanes. Tot i la pluja de crítiques dels partits que donaven suport a la moció cap a Rajoy, aquest se’n va sortir bastant bé.

Tombar el PP només està en mans dels ciutadans que van a votar. Potser ignoren que el seu vot és poderós, però és així. A Espanya hi ha una majoria de treballadors en front dels empresaris. També hi ha col·lectius que s’ho estan passant molt malament. Si tota aquesta gent a qui el PP ha perjudicat notablement votessin per les esquerres, ni el PP, ni C’s, ni la suma del PP i C’s aconseguirien formar govern.      

DIARI DE L'AGOST. DIA 31

De Vergara a eldiario.es

UN DISCURS QUE NO VA AGRADAR NI AL SEUS (I VA AVORRIR A TOTS!) 

Rajoy en la seva línia. S’ha vist mai un polític tan inepte? Permeteu-me que ho dubti. Fixeu-vos si va estar malament que no va agradar ni als únics que li donen suport. En tota la intervenció ni una paraula d’agraïment, ni un gest de complicitat de cara Rivera i els seus... Suposo que perquè ja està el pacte signat, perquè sinó igual se’n desdient...

Quan sé li va preguntar a Pedro Sánchez sobre el discurs de Rajoy, aquest va parafrasejar a la revista Hermano Lobo, una publicació dels anys 70 quan encara hi havia dictadura. Un dirigent (no recordo si un alcalde o un altre càrrec) sé dirigia a la multitud i els hi deia:

-O jo o el caos!

I la multitud li responia:

-El caos, el caos...!

De totes maneres la millor definició de l’ha fer l’Iñaqui Gabilondo al seu vídeo blog de la Cadena SER: Rajoy va parèixer ahir un cadàver mal enterrat, un fantasma del passat, buit i altiu.  

Vaig a fer-vos una pregunta: Realment Rajoy vol ser president del govern? Veient el panorama ho poso en dubte.

LA CONSULTA DE ‘ELDIARIO.ES’ 
Ahir dimarts, eldiario.es publicava una consulta que revelava que de fer-se eleccions ara mateix, el panorama polític espanyol no canviaria substancialment. Cap novetat. De fet la majoria de les enquestes d’aquest tipus que es fan reflecteixen si fa o no fa el mateix panorama. Després, a l’hora de la veritat, tal i com es va poder veure el mes de juny, el veredicte dels votants potser diferent: més diferència a favor del PP i el PSOE pel davant de Podemos quan tot semblava que no seria així.

I si resulta que el problema radica en els líders de les diferents formacions? No han pensat els partits en substituir-los? Guanyar les eleccions o quedar segon no té perquè avalar la seva candidatura de cara una nova repetició dels comicis. Si finalment anem a unes terceres eleccions i els resultats són similars, per què no hem de pensar que tornarem a reviure les mateixes situacions?

LA PLAÇA DE BOUS D’AMPOSA

Dilluns, la plaça de bous d’Amposta va prendre protagonisme a la pàgina Digues la teua (DLT) de Facebook. Es va publicar una foto on sé podia veure l’enorme quantitat de brossa que s’acumula després d’una setmana de bous. Però les queixes no només anaven per aquí, sinó per mantenir-se els carrers tallats durant molts més dies dels que duren els actes taurins.

Des de fa molts anys, les penyes taurines d’Amposta han gaudit del beneplàcit de les nostres autoritats, la qual cosa demostra, com fa temps que dic, el poder fàctic que representen al nostre territori.

Segons m’han explicat sovint, la comissió de bous facilita bosses d’escombreries per a que es dipositin allí les deixalles que generen, però cada anys, quan acaben les festes s’hi pot veure el mateix panorama.  

Fa anys, quan ja s’havien retirat els andamis, carretes, carros i cadafals, vaig fer una foto i la vaig enviar al Periódico que me la va publicar. A la foto es podia veure perfectament la delimitació de la plaça gràcies a les deixalles que havien quedat. Una situació que, a part de lamentable, me sembla intolerable.

La regidoria responsable hauria d’exigir al públic assistent a la plaça la màxima pulcritud, si cal amb l’amenaça de sancions; així com també la retirada dels cadafals, carretes, etc. posant-los com a límit el cap de setmana posterior al darrer dia de bous.

Seran tot el defensors de la nostra cultura i tradicions com vulguin, però també són una colla de bruts i crec que en aquest cas no hi ha excepcions, ja que a la plaça no s’hi veu cap rogle net. 

DIARI DE L’AGOST. DIA 29

Estadístiques de la Via Augusta. 

AVATAR

No, no us parlaré de la pel·lícula de James Cameron, millor us parlo d’unes declaracions que va fer ahir el diputat d’ERC Joan Tardà. Segons el diputat republicà, Albert Rivera és l’avatar de Mariano Rajoy. Me va agradar l’ocurrència i crec que no li falta raó.

EL PACTE PP-C’S

Si algú dubtava que al final hi hauria pacte entre el PP i C’s, heu pogut comprovar que estàveu ben equivocats. Per a usar un símil (poc original, per cert), són les dues cares de la mateixa moneda: un representa a la dreta rància i hereva del franquisme i l’altre també, encara que vagin d’impol·luts i diguin que volen regenerar la política espanyola.

No us enumeraré el 150 punts del pacte. Ni me l’he llegit, ni tan sols el resum d’aquests 150 punts que avui publiquen els diaris. Ni tan sols els més importants i que són els que més han transcendit.

El que està clar és que aquest fet ha redoblat la pressió sobre el PSOE. Si abans tothom mirava els socialistes com els únics que poden garantir la investidura del nou president del govern, ara encara més. I si a part d’això sé li suma un sector de la premsa més mediàtica com el grup PRISA (El País, Cadena SER...), la veritat és que els socialistes hauran de saber, per una part aguantar la pressió, mentre que per l’altre elaborar una estratègia per a contrarestar l’enorme pressió que estan patint.

Tardà, també ahir acusava els socialistes de covards. En part no li falta raó. Els hi deia covards perquè no volen afrontar elconflicte català. Potser la paraula conflicte no agradarà a alguns dels lectors, però és simplement per anomenar-ho d’alguna manera.

L’alta política és molt complicada. Segurament ni Tardà ni ningú dels que pensen com ells voldrien posar-se a la pell dels socialistes. Ni falta que fa! –diran alguns- I és cert. Però són els dirigents del PSOE qui elaboren les seves pròpies estratègies en virtut del que creuen més convenient en cada moment. Cal recordar que fa uns mesos Pedro Sánchez va tenir la valentia de presentar-se a la investidura sense comptar amb els suports necessaris i que, a part de C’s ningú li va donar el mínim suport. Cadascú sabrà els motius pels quals no ho van fer i que, segurament, també podrien ser molt discutibles. Si Sánchez hagués comptat llavors amb el suport des del primer moment dels que ara diuen que està a les seves mans formar un govern alternatiu al del PP, ja no s’haurien produït les eleccions del 26-J.

Ara és l’hora del retrets. I encara ho serà més si Rajoy s’emporta el gat a l’aigua, és a dir, si aconsegueix ser investit. Un exemple són els retrets de Sánchez cap a Rivera per la tebiesa que ha mostrat davant Rajoy a diferència del que va passar amb ells fa uns mesos. Només cal fixar-se amb les línies roges que va dir traçar a les negociacions amb el PP i quantes d’aquestes s’han traspassat.

CRISI

Després de 8 anys de crisi, en lloc d’estar parlant que ens en estem sortint, els indicadors econòmics semblen indicar el contrari: que encara n’estem ben immersos.

Ahir per exemple el Periódico parlava de que els espanyols tendim a acurçar el període de vacances degut a la crisi. Ah! Què tu no ets espanyol? Bé, el que tu vulguis, però mira’t el document d’identitat que portes a sobre a veure que hi posa.. No voldràs dir que no t’hi sents? Bé, això ja és una altra cosa...    

En canvi, en un altre apartat s’està parlant del pes que tenen les hores extres... Aquest pes (importància per la quantitat que es fan) comporten un enorme frau, tant a la Seguretat Social com a l’erari públic... Us heu plantejat mai a qui beneficien i a qui perjudiquen? Els principals beneficiats són els propis empresaris, mentre que els grans perjudicats som la majoria dels ciutadans, inclosos el treballadors que n’he fan. Segurament en principi hi surten, però a la llarga, no.

Estadístiques més d'agost. 

JO MATEIX

De tant en tant m’agrada ser vanitós. I qui no ho és alguna vegada? Ahir vaig tornar a batre el meu propi rècord d’entrades a la Via Augusta en un sol dia: 3.891! Majoritàriament va ser gràcies a l’article que vaig publicar (normalment parlo d’escrit, d’entrada, però en aquest cas sí que és un article d’opinió perquè el mateix dia va ser publicat a Vinaròs News) sobre el discurs de l’alcalde d’Amposta Adam Tomàs el dia del pregó de la nostra festa major.

Tal com us vaig explicant, des de fa uns mesos el meu blog ha tingut un increment brutal de visites. Aquest increment en el període abril-agost ha estat aproximadament d’un 350%: d’una mitjana d’unes 600 entrades diàries he passat a 2.000 que són les que tindré, si fa o no fa, quan s’acabi el mes. I tot això gràcies a aquells que cada dia entre a veure les fotos que he posat o llegir els comentaris que faig, encara que, segurament, no els trobareu sempre encertats.

Ja veieu el poc que costa estar content. Ara imagineu per un moment que el número d’entrades es transformés en diners comptants i sonants...

Amic lector, una vegada més, té demano que cliques la publicitat que hi ha al final de l’entrada. A tu no té costa res i a mi Google m’anirà donant uns quants euros. Gràcies.

DIARI DE L’AGOST. DIA 10

SANT LLORENÇ

Ja ho sabeu, no crec en sants ni amb res que s’hi assembli, però aquest fet no priva que avui sigui el sant patró del meu poble natal: La Galera. Per tant, des d’aquí, desitjo a totes les galerenques i a tots els galerencs unes molt bones festes majors.

Només que me posés a pensar una mica me vendrien mil i un records, mil i una anècdota que explicar relacionada amb aquells 5 dies de festes que es feien quan era una mica més jove que ara... Només una mica, no us cregueu... Algunes d’elles són inexplicables o posarien en evidència a més d’un... Bé, potser un altre dia. Ara, a passar-ho bé!!

SANT VALENTÍ

Sí, ja ho sé. Avui no és Sant Valentí... El patró dels enamorats és el 14 de febrer... Però trobo que entre Rajoy i Rivera ha sorgit l’amor i això només pot ser gràcies a la intervenció del sant.

És veritat que Rivera li ha posat a Rajoy 6 condicions, 6 (com el nombre de braus que es toregen en una plaça durant una tarda)

A primera vista les 6 condicions de Rivera me semblen un escull pràcticament inassolible per al PP. Ara bé, si hi ha voluntat de negociar (i sembla que la hi ha), al començament sempre sé sol posar un sostre molt alt per acabar cedint fins arribar a un equilibri. Sempre ha estat així i aquest cop no ha de ser diferent.

No obstant cal recordar que amb els vots de C’s no s’arriba a la majoria absoluta, n’he fan falta 7 més... El dubte a hores d’ara és si els acabaran aconseguint o no. Tot indica que més enllà de C’s no queda ningú més amb qui el PP pugui negociar... Llavors només quedaria l’abstenció en tot o en part del PSOE.

Aquest matí, mentre pujàvem a Tortosa, la meva dona me llegia alguns tuits, el més graciosos... Un d’ells feia referència a la situació sexual de Felipe González (No meu compres? Què va mal follat! Ara sí?) No sé si és això exactament el que té... També podria ser que pel matí sé pren una dosi doble d’aiguardent (a molts de llocs li diuen galera, ja que fa gaire bé 100 anys a la Galera n’hi havia al menys dues fàbriques) o una explicació molt més senzilla: té demència senil, pròpia de l’edat.

ADAM TOMÀS

Al tall d’ahir de l’N-340 (el 68è –n’he son tants que els líders de la carretera han perdut el compte) van estar presents l’alcalde d’Amposta Adam Tomàs i el regidor Tomàs Bertomeu.

Vaig poder parlar un moment amb l’alcalde a qui li vaig dir que hauríem de tenir una reunió per a comentar-li algunes inquietuds. M’he va dir que quan volgués, sense problemes...

Tot i això li vaig comentar dues coses d’aquelles que un dia té venen al cap: la font que hi havia a la plaça del Mercat i el mural de Niebla de la zona lúdica de Tosses.

Sobre la font me va dir que es guarda a un magatzem de l’empresa Contregisa (suposo que va ser la que va fer les obres de remodelació de la plaça) i sobre el mural que era privat, que pertanyia a l’associació d’empresaris d’oci de Tosses; tot i això sembla que el mural ha desaparegut, que ningú sap on està... Bé, algú si que ho sabrà!

Sobre la font pregunto:  Per què no es va col·locar a la mateixa plaça? Quins interessos hi havia per a posar-ne una altra? No podria recuperar-se per a ornamentar alguna plaça. A Amposta hi ha moltes places sense ànima: la de darrere del Miquel Granell, la Cecilia Carvallo, la adjacent a la plaça de la Castellania, davant del frustrat centre comercial, la rotonda del Lligallo davant l’Aldi... Ne teniu prou? No, a la plaça de bous no... És veritat que aquell espai només s’utilitza uns dies a l’any, però allí faria nosa...   

   

AINA CID

Aquest migdia (hora local), la remera Aina Cid, juntament amb la seva companya Ana Boada, han tornat a competir a la prova de dos sense femení. L’Ajuntament d’Amposta ha tornat a instal·lar la pantalla per a seguir i animar la remera ampostina des de la distància.

Però un dia més les proves de rem s'han hagut d'ajornar per mal temps... 

Voler canviar els JJ.OO. d'estiu pels d'hivern potser sigui contraproduent... 

Qui se’n recorda ara dels remers Luis Miguel Oliver (LA-84), Toni Merín (Barcelona-92) i Anna Accensi (Atlanta-96), tots ells olímpics i de l’entrenador David Morales i el seleccionador Bienve Front? Se’ls hi ha reconegut prou la gesta? Només pregunto...