PER A SETEMBRE! (Segona part)

De Manel Fontdevila a eldiario.es

Aquest matí m’he trobat a un exmilitant socialista. D’aquells que votaven sempre el partir...

-No penso votar més els socialistes... Ni als socialistes ni a ningú... Son, són... I només pensen per a ells, sense importar-los els demés... No penso anar més a votar. -Mentrestant m’anava soltant algun insult dels forts-.

No me féssiu triar entre Sánchez i Iglesias. No, per favor. Tanto monta, monta tanto... L’un com l’altre.

Sabeu (perquè ho he anat dient) que fa temps que no voto els socialistes. Fa anys que me van decebre. Me van tocar la butxaca quan Zapatero va aprovar una rebaixa de sous als funcionaris i des de llavors no els he votat més. Segurament no soc l’únic que ho ha fet.

Vaig donar suport a Sánchez en la seva lluita particular contra la Susana Díaz quan encara era militant socialista. Davant d’una elecció com aquella segurament li tornaria a donar... Però el que ha fet després no m’ha agradat. No sé si saben que vol dir exactament ser socialistes. O això o tenen massa pressions per totes parts per a que no facin autèntiques polítiques d’esquerres.

El 28-A vaig votar a En Comú Podem. No ha Iglesias, tot i que el meu vot anava a parar al seu sarró. Si hagués segut un vot directe, segurament no l’hauria votat.

No obstant, si com a jutge hagués d’emetre un veredicte entre l’un i l’altre no ho dubtaria massa: Me decantaria per Pedro Sánchez.

Per què? Per un motiu molt senzill: perquè va guanyar les eleccions i només ell pot encapçalar un govern d’esquerres.

Li he de donar la raó a Sánchez quan diu que Iglesias, per segon cop, ha impedit un govern socialista. És veritat que llavors Sánchez va triar a Rivera com a soci preferent (i ara ho tornaria a fer a poc que pogués), però Iglesias demostra que té un ego massa pujat. Què Sánchez també? També, evidentment. Ja ho he dit abans que me costa molt decantar-me cap a un o cap a l’altre.

Com he llegit avui mateix: Mentre les dretes segueixen pactant (ahir per aconseguir l’Assemblea de Madrid), les esquerres estan més dividides que mai.

¿Algú pot pensar què si al novembre s’ha de tornar a votar i les dretes tenen la possibilitat de sumar, no ho faran?

Una segona volta electoral (per dir-ho d’alguna manera) desactivarà molt de vot de l’esquerra. Mireu el que me deia l’exmilitant socialista que m’he trobat aquest matí: No penso votar més!

En canvi la dreta se mobilitzarà buscant el govern d’Espanya. I saber quin serà el seu primer objectiu? Xafar l’independentisme català.

Per això, i no per una altra cosa, amplis sectors d’ERC i una part de la antiga Convergència estan a favor de facilitar la investidura de Sánchez com a mal menor.

Ara falta per veure que farà Iglesias. L’esquerra en aquest país sempre ha estat i seguirà dividida perquè entre socialistes i comunistes no hi ha filing.

Els socialistes no se’n han refiat mai dels comunistes. Possiblement perquè, al seu dia, els comunistes se van escindir dels socialistes. I els comunistes, com s’ha vist quasi sempre, han preferit pactar primer amb CiU o ERC que no amb els socialistes.

Dos exemples clars: la pinça que un dia li van fer Anguita i Aznar a Felipe González i la coalició que governa Amposta on Esquerra d’Amposta, un partir que històricament ha aglutinat una part del comunisme local, a les municipals sempre ha donat suport a ERC.

A la ma d’Iglesias està que al setembre hi pugui haver un govern d’esquerres a Espanya (o si ho preferiu, un govern que no representi a la dreta franquista).

I sinó és així, el més lògic és que encara que guanyi el PSOE el mes de novembre, entre els tres partits de la dreta aconseguiran una majoria suficient per a poder governar i Podemos rebrà un vot de càstig que li farà tindre els pitjors resultats de la seva curta història.

I SI LA REALITAT SUPERÉS LA FICCIÓ? (Un cop més)

Revista el Jueves.

Porto unes setmanes que no me’n puc avenir. Per una part estic estupefacte en veure que passaven els dies i les esquerres no concretaven cap acord per a formar govern i per l’altra estava escèptic: no me podia creure que per culpa de l’ego de l’un (Pedro) i l’ego de l’altre (Pablo) pogués acabar en una repetició de les eleccions generals.

I si tot fos un engany? Una estratègia ordida des d’un bon començament per a fer-nos creure el que en realitat no era?  I si el pacte entre PSOE i Unidas Podemos ja portés temps tancat?

Si parlem ‘d’alta política’ s’ha de tenir en compte que, sovint, certes decisions poden afectar negativament a una determinada formació, per tant, com menys s’airegin les seves estratègies, molt millor.

Catalunya és, ara mateix, una patata calenta que el PSOE vol esquivar.Com també ho és Bildu. Però Sánchez sap que els necessita per a poder-se garantir la investidura. Una abstenció els hi aniria bé, un fot favorable, molt millor.

Podemos juga a ser ‘amic’ de Catalunya, però té un límit: el dreta a decidir. I una línia roja: mai acceptarà la independència i menys encara si és de forma unilateral. A part, tot indica que, d’haver una repetició d’eleccions, podria deixar-se pel camí desenes de milers de vots que podrien anar a parar al PSOE (vot útil per a frenar a les dretes extremes).

I què passa amb els partits de casa nostra? Realment voldrien que Sánchez no arribi a la presidència del govern? O també és pura pantomima?

El trio de partits de dreta ho tenen molt clar: 155 des del primer moment. Rivera fins i tot va dir que seria la primera mesura que prendria si arribés a la presidència del govern.

És això el que voldrien ERC, el PDeCAT i JxCat? De veritat? I no, no és que pensi que Sánchez sigui la opció ideal, simplement crec que entre totes és la menys dolenta.

També seria dolent (des del meu punt de vista) un govern monocolor socialista. En canvi, un govern de coalició entre el PSOE i Podemos, a part d’aportar estabilitat, també permetria avançar socialment i prendre les mesures més adients respecte a temes polèmics com per exemple la migració, sobre tot la il·legal, la que ens arriba en pastera per la Mediterrània.      

PACTES MUNICIPALS: CAMARLES

Ramón Brull. 

És evident que en política no pot donar-se mai res per fet. Allò de no diguis blat fins que no estigui al sac i ben lligat, no val. Perquè encara que sigui així, sempre hi pot haver una moció de censura que trenqui l’acord.

A Camarles va passar un fer insòlit, al menys des del meu punt de vista.

Fa 4 anys, contra pronòstic, hi va haver un pacte de perdedors. La llista de CiU encapçalada per Sandra Zaragoza arribava a un acord amb el PSC amb Ramon Brull al cap davant i deixaven a l’oposició a ERC tot i ser-ne la candidatura més votada.

Ramon Brull va abandonar el PSC i el passat 26-M va encapçalar la candidatura la Veu del Poble, integrada dintre de la Federació d’Independents de Catalunya (FIC). Els resultats van ser pràcticament calcats: 5 regidors per a ERC i 3 per cada una de les altres formacions Junts per Camarles i Lligallos de Sandra Zaragoza i la Veu del Poble de Ramon Brull.

Vaig pronosticar una repetició del pacte de fa 4 anys entre JxCLL i LVP, però una vegada més me vaig equivocar. Resulta que el pacte va ser entre ERC (Josep Antoni Navarro) i LVP deixant a l’oposició als de l’antiga Convergència.

Una vegada més se demostra que la relació a nivell local entre els dos socis de la Generalitat (PDeCAT) i ERC no sol ser bona. I que tot i el 155, tant ERC com Junts han pactat amb el PSC quan els ha interessat.  

PACTES ELECTORALS: SANTA BÀRBARA

La població de la Plana va ser una de les que més expectació va crear a l’hora de configurar els hipotètics pactes postelectorals. De fet va ser el primer municipi dels que vaig parlar i he de dir que me vaig equivocar de mig a mig.

Però no. Ni molt menys me sento contrariat. Quan se juga al joc d’analista polític és com si estiguessis fent una aposta sense diners on de vegades guanyes i d’altres perds.

Finalment el pacte va tancar-se entre JxSanta Bàrbara i ERC i, mentre Alfred Blanch com a cap de cartell de la llista guanyadora ne serà l’alcalde en els propers 4 anys (ja ho va ser el mandat passat), Manel Crespo ne serà el primer tinent d’alcalde.

La jugada d’ERC pot ser perillosa i a la llarga sé li pot girar en contra ja que amb els resultats sobre la taula sembla que Santa Bàrbara va votar pel canvi després de 40 anys (tot i que els 4 primers Josep Bertomeu se va presentar amb una llista independent després hi va haver continuisme).

El candidat d’ERC va posar com excusa que no volia pactar amb partits que van donar suport al 155. Està en tot el seu dret de fer-ho i dir-ho, però parlant d’un poble com Santa Bàrbara amb una població que no arriba als 4.000 habitants i on se coneix tothom, ho trobo senzillament una ximpleria.

A una bona part dels ajuntaments, diputacions i consells comarcals ERC i Junts no han pactat. Els ajuntament més significatius els de Sant Cugat del Vallès i Figueres. També a la Diputació de Tarragona i al Consell Comarcal de la Terra Alta. A la majoria d’aquestes institucions hi ha el PSC i, per tant, ERC i PSC (entre d’altres partits) han assolits pactes de governabilitat al marge de Junts.

Fins les properes eleccions encara queden 4 anys. Seria molt atrevit fer ara un pronòstic, però si realment la ciutadania de Santa Bàrbara va votar canvi i el pacte de govern no els complau, el vot de càstig pot ser significatiu.   

PACTES MUNICIPALS: BARCELONA I SANTA COLOMA DE FARNERS

Façana de l'Ajuntament de Barcelona. 

L’independentisme oficial (el del llaç groc) està emprenyat perquè Ernest Maragall no va aconseguir un ajuntament més per als seus interessos polítics: el de Barcelona, cap i casal de Catalunya.

Vaig tenir el plaer de conèixer personalment a l’Ernest. Al menys ens vam trobar en dues vegades: la primera quan va intervenir d’estrella convidada al míting que els socialistes ampostins vam fer durant la campanya de les municipals de 2007. La segona a la inauguració del col·legi públic Consol Ferré quan era conseller d’Ensenyament durant el segon Tripartit (2008). No semblava res de l’altre món. De fet solia equivocar-se al parlar com li va passar quan va confondre Amposta (on estava) amb Tortosa... L’Ernest Maragall sempre va créixer a l’ombra del seu germà Pasqual, però sembla que quan el germà gran ja no el va poder apadrinar va aprendre a caminar sol fins el punt de que durant els darrers temps m’ha sorprès gratament.

Però el PSC sé la tenia jurada. Ja deveu conèixer la dita: Roma no paga els traïdors! Perquè així el van considerar des de les files socialistes quan va canviar de bàndol. I no dic que estigui bé o estigui malament. Només constato uns fets.  

L’Ernest Maragall, la nit del 26-M se sentia guanyador (havia guanyat en vots igual com el seu germà Pasqual va guanyar en vots a Jordi Pujol a les eleccions autonòmiques de 1999). Però des del PSC ja el van advertir que no cantes victòria tan ràpid, que tot estava obert...

Finalment va ser elegida alcaldessa de Barcelona Ada Colau gràcies als vots dels seu propi grup (Barcelona en Comú), el PSC i tres del grup de Manuel Valls, i va passar a convertir-se per a molts (la immensa majoria no la van votar) en una traïdora i una botiflera.

Desgraciadament, les persones, sempre som més propenses a veure la palla a l’ull dels altres que la biga al nostre propi. I dic això per tot el que va passar durant la constitució del nou ajuntament de Santa Coloma de Farners. Encara no he sentit a cap independentista criticar la intromissió ni més ni menys que Quim Torra, aquell que diuen que fa de President de la Generalitat de Catalunya.

Santa Coloma de Farners és el poble natal de Quim Torra i on encara hi viu una part de la seva família. La passada legislatura hi va haver un pacte entre CiU i el PSC. Pacte que s’havia de tornar a reeditar per aquest mandat. Però Torra saltant-se a la torera el principi d’autonomia municipal, va pressionar la futura alcaldessa del municipi Susagna Riera (JxCat) per a que el trenqués i arribés amb un acord de govern amb ERC. Degut al terrabastall i les pressions que hi van haver durant el ple de constitució del nou ajuntament, se va haver de suspendre i posposar-se fins les 11 de la nit del mateix dia. La futura alcaldessa, visiblement contrariada, se va posar a plorar. Però no va ser l’única en fer-ho. També ho va fer la regidora del PSC Bea Ventura fruit de l’escridassada i el menyspreu que va rebre d’una part del públic assistent a l’acte.

Un quart d’hora abans de començar el nou ple se tancava un pacte entre JxCat i ERC. Però no passa res, tot sigui pel bé del país...

Noteu la diferència entre tots dos casos?   

MÉS INFORMACIÓ: 

https://politica.e-noticies.cat/totes-les-pressions-de-torra-a-santa-coloma-de-farners-124743.html

https://politica.e-noticies.cat/totes-les-pressions-de-torra-a-santa-coloma-de-farners-124743.html

https://www.elperiodico.com/es/opinion/20190617/insultos-ada-colau-no-es-democracia-articulo-opinion-najat-el-hachmi-7509221?utm_source=facebook&utm_medium=social&fbclid=IwAR1TafUZjgvkO64UDwBTYGaabTgduaGX52YgsHOB33-MOy-RPRG65g_zt5E

M’ENCANTA LA POLÍTICA

Quan falten pocs dies per a la proclamació dels alcaldes, a molts municipis encara hi ha incertesa sobre qui acabarà sent-ho.  Tret d’aquells candidats que van treure majoria absoluta o que a hores d’ara ja han tancat pactes, n’hi ha encara molts, tant de grans ciutats com de pobles menuts que fins dissabte quan arribi el moment de votar els regidors electes no se sabrà qui dirigirà el municipi durant els propers anys. Barcelona és un clar exemple, però també podríem incloure Madrid (tant l’ajuntament com la comunitat), Girona... (Tarragona va tancar-lo ahir amb el pacte entre ERC i els Comuns). I més a casa nostra: Tortosa, Santa Bàrbara, Camarles, el Pinell de Brai, Corbera d’Ebre, Ascó, etc.

També hi ha incertesa sobre si Sánchez serà finalment el proper cap de l’executiu espanyol. Darrerament, l’ombra de una repetició de les eleccions planeja sobre el mapa polític espanyol.

Tot i que militància socialista clamaven el 28-M per no pactar amb Ribera, a hores d’ara tot està obert i res és impossible. Per molt que C’s s’hagi tancat en banda amb un rotund no a Sánchez.

M’encanta la política, però a la vegada me fastigueja. Me fastigueja veure com els polítics miren cap els seus interessos i poc cap els seus ciutadans a qui se deuen.

¿De veritat penseu que quan hi ha pactes, els polítics miren que serà el millor per a la ciutadania? No amics. Els polítics miren que els hi convé més en cada moment amb un ull posat cap els seu propi partit i l’altre cap els baròmetres polítics que hi ha en tots moments per a veure quina és la reacció dels ciutadans. No dubteu que si Sánchez veu que traurà més rèdit si finalment hi ha una repetició d’eleccions, cap allí anirem.

M’encanta la política, tots ho sabeu, però el que penso de determinats polítics ja és una altra cosa.    

EL ‘PACTÒMETRE’ TERRITORIAL: CORBERA D’EBRE

L'actual alcalde de Corbera d'Ebre Antonio Álvarez Gironés.

Corbera d’Ebre ha estat tradicionalment un feu de les esquerres on sovint s’han alternat governs del PSC (o PSC-UPTA) amb d’altres formacions d’esquerra.

L’últim alcalde del PSC-UPTA va ser Antonio Álvarez Gironés que l’any 2011 va pactar amb ERC per a repartir-se el mandat de la legislatura.

La passada legislatura (2015-2019) Álvarez, que va abandonar el PSC, se va presentar amb Entesa Per Corbera d’Ebre i va governar els 4 anys tot i no tenir majoria (4 de 9 regidors)

Els resultats de les passades eleccions són molt pareguts. Aquesta vegada la seva candidatura ha afegit el cognom de Movem i ha tornat a treure 4 regidors per 2 ERC, 2 Junts per Corbera i 1 el PP. L’única variació és que ERC ha guanyat el regidor que el PP ha perdut.

Per tant, aquesta vegada ERC i Junts sumen 4 regidors com el partit de l’alcalde en funcions i tot dependrà per on se decanti el regidor del PP.

Vist des de fora és molt factible que el PP no s’acabi decantant cap a ningú i governi el cap de la llista més votada, per la qual cosa Antonio Álvarez tornaria a ser investit alcalde.   

EL ‘PACTÒMETRE’ TERRITORIAL: CAMARLES

Ramon Brull i Sandra Zaragoza en un acte d'inauguració l'any 2007.

Segueixo les nits electorals amb molt d’interès, sobre tot les municipals que són les més properes, però també les més complexes per que els resultats són poble a poble.

Fa 4 anys, en veure els resultats de Camarles (4 regidors per a ERC, 3 per a CiU i 3 per al PSC), no vaig dubtar ni per un moment que el pacte seria entre ERC i CiU, dues forces que, en aquells moments, ja caminaven de la ma. Però me vaig equivocar.

El PSC que venia de governar el municipi amb Joan Curto (uns dels històrics del partit a les nostres terres) va quedar relegada a la tercera posició amb Ramon Brull de cap de llista.

Però com la lògica als pobles sovint no existeix, hi va haver un pacte entre Sandra Zaragoza (CiU) i Ramon Brull, repartint-se l’alcaldia 2 anys cadascú.

Suposo que aquest pacte no va haver d’agradar gents el PSC perquè Brull va abandonar la formació socialista para integrar-se a la Federació d’Independents de Catalunya.  

Amb aquesta excepció, els resultats d’enguany han estat pràcticament calcats als de fa 4 i, per lògica (malgrat el que deia més amunt) s’hauria de repetir un pacte entre Sandra Zaragoza (Junts per Camarles) i Ramon Brull la Veu del Poble-FIC.   

EL ‘PACTÒMETRE’ TERRITORIAL : TORTOSA

Passi el que acabi passant, el futur pacte de Tortosa serà el que més doni que parlar de tot el territori. Primera i principal perquè del territori de l’Ebre n’és la capital i segona perquè fa 4 anys ERC (4 regidors) amb Josep Monclús al cap davant van rebutjar l’alcaldia que Movem Tortosa (4) i el PSC (3) li van oferir amb safata de plata. Personalment no conec ningú que tenint la possibilitat de ser alcalde ho hagi rebutjat. Tots els caps de llista que se presenten a les eleccions municipals diuen que ho volen ser... I sinó, per a què se presenten?

Bé, aquest any la situació és molt semblant, tot i que Junts per Tortosa (Abans CiU) amb Meritxell Roigé de cap de llista substituint Ferran Bel, ha perdut un regidor que ha guanyat Movem Tortosa amb Jordi Jordan al cap davant de la formació. Per tant, aquesta vegada Movem Tortosa ha aconseguit 5 regidors, ERC, 4 i PSC, 3 (totes dues formacions pràcticament han calcat resultats)

Per tant, qui sé sent recolzat pels resultats per a intentar formar govern és Jordi Jordan i, a diferència de fa 4 anys no oferirà l’alcaldia al cap de llista d’ERC (en aquest cas Xavier Faura), sinó que li demanarà suport per a ser investit alcalde.

Però no crec que Faura li ho posi tan fàcil. Tot i ser una llista molt renovada amb molts membres de la plataforma que va crear el propi Faura (Tortosa SÍ), ERC, tradicionalment ha estat al costat de CiU i, per tant, tampoc seria d’estranyar que en aquest cas repetís el mateix, tot i que podria significar la mort política d’alguns dels integrants de la llista.

També seria possible que arribessin a un pacte per a alternar-se en l’alcaldia. Podria haver fins i tot tres alcaldes en 4 anys: Jordi Jordan, Xavier Faura i Enric Roig. Complicat, però sabem que tots és possible, tal i com va passar a la Ràpita del 2000 al 2003 (moció de censura a Miquel Alonso)  

EL ‘PACTÒMETRE’ TERRITORIAL : SANTA BÀRBARA

A una bona part de les poblacions de les comarques ebrenques no farà falta cap pacte electoral, ja que o bé hi ha hagut una llista que ha tret majoria absoluta (Amposta, la Ràpita, Alcanar, la Sénia, l’Ametlla de Mar, Móra d’Ebre, Gandesa, etc., etc.) o bé només s’hi va presentar una sola llista (Alfara de Carles, Caseres, Pobla de Massaluca, Prat de Comte, Benissanet, Ginestar, etc.). En canvi a d’altres els hi faran falta pactes.

Una primera divisió per la forma de pactar són: naturals i contra natura. Es a dir, candidatures afins per la seva ideologia o aquelles que, en principi, no peguen ni amb cola.

Un exemple de les primeres seria pactar la candidatura de Junts amb la d’ERC (dos candidatures independentistes) Recordeu que hi va haver municipis on es van trencar pactes arran del 155. Per tant, una llista independentista amb una que no ho és, no haurien de pactar. O una d’esquerres i una de dretes... Però al món municipalista s’hi pot veure de tot. Anem a repassar-ne unes quantes:   

Santa Bàrbara. L’alcalde Alfred Blanch (Junts per Santa Bàrbara) passarà a la història per ser el primer en perdre la majoria absoluta que ha permès governar el municipi sense haver de pactar. El primer alcalde va ser Josep Bertomeu, Don Pepe o el Farmacèutic. Ja era alcalde durant la transició i va ser el primer de la democràcia en una candidatura independent. Després vingueren Joaquim Martí (l’Aldeano), Jordi Boronat i finalment Alfred Blanch, fill d’Alfredo Blanch, regidor amb Don Pepe. Ha passat de tenir 7 regidors a 4. Pel darrere han quedat ERC amb 2, el PP amb 2 i MAP (vinculada a Movem) també amb 2 i Eva Franch (PSC) amb 1.

El pacte natural seria entre Junts i ERC, però sembla que els partits que sempre han estat a l’oposició i els que entra per primer cop a l’ajuntament (MAP) volen un canvi. De totes formes hi ha qui sospita que Blanch podria pactar amb el PP encapçalat per Joaquim Martí... Us sona el nom? Efectivament, el fill de l’alcalde homònim.

Com us deia, en un principi tot indicava que hi havia voluntat de canvi tal com ho havien expressat els votants a l’hora de dipositar el vot a les urnes, però amb el pas dels dies potser tot s’acabi diluint. Imagino els contactes entre tots dos pares, tots dos ex edils convergents del municipi i la influència que puguin exercir cap els seus plançons.

En conclusió: tot i que pugui semblar un pacte contra natura, el més lògic serà que acabin pactant Junts per Santa Bàrbara d’Alfred Blanch i el PP de Ximo Martí per a que tot segueixi més o menys com estava fins ara.    

INCAPAÇOS

Idígoras & Patxi al diari el Mundo. 

Finalment s’ha consumat el temps que tenien els partits polítics espanyols per arribar a un acord que permetés l’elecció d’un nou president del govern.

Moltes de les previsions fetes per alguns analistes i també polítics, no s’han complit, com per exemple el gran pacte entre el PP i el PSOE amb un pas al costat de Rajoy o no o també la retirada de Pedro Sánchez per a facilitar una altra mena de pactes.

Aquest matí Pepa Bueno ha usat una paraula per a definir la situació final: INCAPAÇOS. Des del 20-D han passat 4 mesos i encara que s’han dit moltes coses i fins i tot va haver un moment on semblava que es desencallarien les negociacions entre Podemos i el PSOE, la veritat és que no ha estat així.

Sabeu que passa quan dos sé barallen? Que si sents a un té raó i si sents a l’altre també. Pedro Sánchez i els seus donen la culpa a Podemos, mentre que aquesta formació dóna la culpa al PSOE. Com a ciutadà que pensa votar el proper 26-J m’agradaria saber la veritat: Per què no s’ha pogut arribar a un acord i de qui és la culpa? Intueixo que no ho podré saber.

El PSOE va pactar amb Ciudadanos perquè aquest va ser l’únic partit que va estar disposat a fer-ho. Si hagués estat Podemos el primer en voler-ho fer, penso que la situació hauria pogut variar considerablement.

Segons els de Podemos, l’acord del PSOE amb C’s fa impossible un pacte amb ells. A part, els partits que es quedaven fora del pacte, en lloc d’abstenir-se per a deixar el pas lliure a Sánchez, anunciaven que votarien que no i, d’aquesta manera es bloquejava qualsevol intent de desencallar la situació.

Durant tot aquest temps, sabeu què m’ha cridat poderosament l’atenció? L’animadversió que sembla que es tenen Pablo Iglesias iAlbert Rivera. Entenc que siguin de ideologies totalment contraposades... Però si ho recordeu, abans de les eleccions (no sé si ja s’estava en campanya o no), Jordi Évole va fer un programa amb un cara a cara entre tots dos. Els va citar a un bar de Barcelona i allí, cadascú d’ells va exposar els eixos principals del seu programa. Programes coincidents en una bona part dels punts... Fins i tot, un dels dos (no recordo qui), va dir que el podria assumir perfectament.  

Quan passen situacions així, entenc que mots ciutadans desconfiïn dels polítics. Iglesias i Rivera fan fer la pantomima davant les càmeres i van mostrar una sintonia que després del 20-D no han tornat a mostrar. Quina confiança hem de tenir amb les persones que es contradiuen a les primeres de canvi?

Una altra cosa que els polítics s’haurien de veure, és quan fan nosa, es a dir, quan la seva persona és la que impedeix qualsevol acord. Però l’egocentrisme de la majoria dels líders polítics els provoca miopia i no ho veuen. Fixeu-vos per exemple amb el cas de Mas. Només 2 o 3 dies abans de fer el pas al costat va dir que no s’apartaria, tot i que les CUP l’havien qualificat com el principal obstacle per a facilitar la investidura.

Amb Rajoy passa si fa o no fa el mateix. Rajoy representa el vell PP, el partit de la corrupció i les retallades. Ahir es queixava quePedro Sánchez ni tat sols hagués pogut parlar amb ell. Jo tampoc ho faria... I com jo qualsevol ciutadà d’aquest país que tingui una mica de decència. Donar suport a Rajoy és avalar el que ha estat fent el PP i el govern d’Espanya, la qual cosa és incompatible amb un canvi de polítiques (en plural) per aquest país.

Pepa Bueno també h dit una cosa que em sembla fonamental: Què deixen al costat els seus problemes i que mirin de resoldre els dels ciutadans. Vuit anys de crisi econòmica han comportat un deteriorament de l’estat del benestar. Els ciutadans han perdut drets per tots els costats, la distància entre rics i pobres ha crescut considerablement i els nivells de pobresa han sobrepassat tots els límits. Per tant, reclamem solucions ja!

El títol de l’entrada d’avui és INCAPAÇOS. Normalment, la incapacitat parta implícita la inactivitat laboral i una pensió d’acord amb el grau que t’atorga l’administració.

I si declaréssim a tots els nostres líders INCAPAÇOS? Sinó tots, una gran majoria s’ho mereix. Ara bé, les pensions haurien de ser similars a les que cobra qualsevol treballador que hagi estat declarat incapacitat per fer la seva feina.    

DE SOPRESA EN SORPRESA I EMBOLICA QUÈ FA FORT

De Joan J. Guillén a Catalunyaplural.cat. 

Després de la frustrada investidura de Pedro Sánchez, tot indica que les negociacions amb la resta dels partits polítics serà molt diferent de com va ser abans de la investidura. El pacte entre el PSOE i C’s condicionarà (i de quina manera!) les negociacions futures amb qualsevol de les formacions que van obtenir representació parlamentària.

De moment el pacte sembla que obliga (sinó de dret si al menys de fet) que el PSOE i C’s vagin de la ma, la qual cosa afegeix més dificultat encara per a arribar una entesa amb Podemos, imprescindible per a investir a Pedro Sánchez.

Ahir també va transcendir que C’s estira els socialistes per a negociar amb el PP, la qual cosa aniria en contra de les afirmacions que van fer després de les eleccions del 20-D de que en cap cas investirien a Rajoy ni a ningú del PP, al menys que les negociacions vagin en sentit contrari, es a dir, que el propòsit sigui arrancar el compromís dels populars de facilitar un govern de les dues formacions que han pactat fins ara. No obstant, el PSOE ha matisat que amb el PP, el pacte que pugui assolir, no anirà més enllà d’un acord per a reformar la Constitució.

Amb aquest panorama, em sembla que el tema va per a llarg (o per a curd, segons com es miri) De moment el Rei ja ha anunciat que no proposarà cap altre candidat mentre no n’hi hagi un que reuneixi el suport suficient per a ser investit.

Segurament tot el sidral que s’ha muntat d’ençà de les eleccions, és normal, el que passa és que aquí no estem acostumats a viure una situació així. Fins ara, el partit que havia guanyat les eleccions (ja fos per majoria absoluta o no), com havia aconseguir una victòria incontestable, ningú posava en dubte que el seu líder havia de ser el president del govern. En canvi ara, la figura de Rajoy està qüestionada per quasi tots, fins i tot per molts del seu propi partit (encara que en públic no ho manifestaran)

Sembla ser sé li ha demanat a Rajoy que faci un pas al costat (o enrere), tal com va passar a Catalunya amb Mas. Però primer s’haurà de convèncer a Rajoy que és el millor que pot passar en aquests moments per a evitar una repetició d’eleccions. De totes maneres, no veig gens clar que el PP, tot i amb la renuncia de Rajoy, accepti donar suport (encara que sigui abstenint-se) al candidat d’una altra formació, es digui Pedro Sánchez o la persona que també el pugui substituir en un futur potser no tant llunyà. Hi ha qui parla de Susana Díaz.

Qui comencen a estar cansat són els ciutadans que encara que canviï la lletra, la música s’està tornant repetitiva i cansina. Un gran percentatge de votants, amb tota seguretat prefereixen un avançament electoral. Tal vegada per a canviar d’opció i castigar al partit que creguin que està posant més traves per a impossibilitar la formació d’un govern i treure’n de tot plegat un benefici partidista.

Un d’aquests sóc jo mateix. El passat desembre vaig votar una determinada opció per a castigar a aquells que com a treballador públic em van retallar i em van congelar el sou durant diversos anys, coincidint amb els anys en que un dels meus fills estava estudiant a Barcelona. Econòmicament van ser anys molt difícils. Ja sé que igual com em va passar a mi ha passat amb moltes més famílies i que, fins i tot, s’ho han passat pitjor que la nostra, però haurien pogut corregir-ho el passat 20-D i la pregunta és: Ja van votar en conseqüència?

Fa dies que dic (i sembla que no sóc l’únic ja que l’exfiscal Jiménez Villarejo va abandonar la formació lila perquè no va facilitar la investidura de Sánchez) que ara mateix, el prioritari és que no governi el PP. Després ja es pactaran altres aspectes que, sense cap mena de dubte, també són importants. Penseu que, per exemple, no aprovar uns pressupostos generals pot se causa de la caiguda del govern.

Hi ha una dita castellana que diu qué no se conquistó Zamora en una hora... Però si que es pot arribar en pocs minuts a un acord de mínims que permeti sortir de l’actual situació. De no trobar la solució adient, les conseqüències poden arribar a ser desastroses.

Anar a eleccions per a tenir un govern del PP? I per què no?

LA REPETICIÓ DE LES ELECCIONS EL 26 DE JUNY, MÉS PROP

De Manel Fontdevila a eldiario.es

Després del trencament de les negociacions entre el PSOE i Podem, la repetició de les eleccions el 26 de juny semblen molt més prop. Segurament el PP es deu d’estar fregant les mans.

No voldria ser malastruc però recordeu què va passar a Madrid quan es van haver de repetir les eleccions pel Tamayazo? Si no ho recordeu us ho diré: majoria absoluta del PP!

L’experiència em diu que sinó és  base de garrotades no n’aprenem i molts de votants, el dia 26 acudiran a les urnes pensant més en un govern estable que no amb els casos de corrupció i canviaran el sentit del vot votant al PP. I 4 anys més govern de Rajoy o de qui sigui i los que te rondaré morena...

És evident que Sánchez vol governar com sigui. Sap que és com una aposta a la ruleta: o tot o res. Suposo que el que no diu la lletra menuda del pacte signat amb Ribera és que C’s ha d’intentar l’abstenció del PP i per la seva banda, el PSOE la de Podemos. Massa complicat tot. Tenir negociacions obertes amb diferents fronts quan aquest són, com a poc, irreconciliables, fa que un acord que permeti la investidura de Sánchez sigui pràcticament impossible.

Aquest matí a la SER he escoltat dir-li a Pepa Bueno una d’aquelles coses que et fan pensar: mira, té tota la raó. Ha dit més o menys que tan el PSOE com C’s han hagut de renunciar a punts programàtics per a que hi pogués haver acord, però que 30 minuts més tard no se’ls pot estar acusant de renunciar al seu programa.

Quan dos parts negocien (ja siguin partits polítics, ja siguin empreses i sindicats o qualsevol altres), per arribar a un acord han de cedir les dues parts i, sovint renunciar a punts que, prèviament, han enumerat com a irrenunciables (les famoses línies roges) Evidentment és molt dolorós i sovint difícil de transmetre, però és el que hi ha. No veig a cap part acceptant al 100% l’oferiment de l’altra. Potser aquest aspecte és el que no té en compte Podemos i exigeix més del que està disposat a cedir.

Fixeu-vos per exemple en el que va passar a Catalunya. Els interessos de les CUP està a les antípodes dels de Convergència, exceptuant la independència. En canvi, a darrera hora les CUP van facilitar la investidura de Puigdemont i CDC va haver de renunciar a allò que més li costava: la renuncia de Mas a ser investit.

De Ferreres al Periódico. 

Ara canvieu el concepte de independència pel d’allunyar al PP del govern. Aquesta hauria de ser la finalitat i, per tant, s’haurien de sumar esforços per a que fos possible. Fins i tot havent-hi un pacte entre PSOE, Podemos i C’s (encara que no sigui el que més m’agrada) Si realment C’s el que vol és acabar amb la corrupció, flirtejar amb el PP sembla que indiqui que els pots més el cor que el cap, és a dir, la ideologia política que no la regeneració democràtica que tan prediquen.

Hi ha analistes polítics que creuen que encara hi ha espai pera negociar entre el PSOE i Podemos. De fet, ahir quan el partit de Pablo Iglesias va trencar unilateralment les negociacions, va dir: Estan trencades, de moment... Per tant, sembla, que hi ha possibilitats que es reiniciïn els contactes, potser després del primer ple d’investidura de Sánchez.

Un altre tema que no veig clar és el pacte formalitzat ahir entre socialistes i Ciudadanos. Té data de caducitat? Què passarà si finalment el PSOE acaba per pactar amb Podemos? I en aquest cas, per on quedarà el prestigi de Sánchez?

Potser us heu adonat que no parlo de Democràcia i Llibertat (la marca blanca de Convergència) i d’Esquerra Republicana de Catalunya. I no en parlo perquè el seu vot és del tot intranscendent, com ho són, per exemple, els de Coalició Canària o el de Unitat Popular (la marca blanca de Izquierda Unida) Les dues formacions independentistes han traçat (com no podia ser menys) una línia roja: el referèndum independentista.

Quina manera de marejar la perdiu! Volen trencar amb Espanya o només ho diuen amb la boca menuda? Si realment volguessin trencar, no trobeu que el tema del referèndum no seria transcendent? I una darrera pregunta que els hi faig: Millor un nou govern del PP que no un que estigui molt més obert al diàleg? Si el que pretenen és la primera opció, serà perquè les postures intransigents són el millor argument per a que augmenti la colònia d’independentistes.  

LES DIPUTACIONS EN EL PUNT DE MIRA

Font de la plaça Imperial Tarraco, on està la sotsdelegació del govern central. 

Sembla ser que PSOE i C’s han arribat a un acord, encara que sembla que ningú en sap l’abast exacte, es a dir, si serà de govern (la suma de tots dos partits no és suficient per a investir a Pedro Sánchez) o d’un altre tipus, com per exemple si el PSOE aconsegueix el suport de Podemos, C’s s’abstindria i els hi donaria suport des de fora...

Para arribar a l’acord els uns i els altres han hagut de renunciar a punts bàsics del seu programa (el PSOE a la rebaixa d’impostos i C’s al contracte únic), però en altres aspectes sembla que s’han posat d’acord: la reforma express de la Constitució i la supressió de les diputacions provincials)

Anem a centrar-nos en el tema de les diputacions provincials. Potser a algú li pugui semblar un tema nou ni ocurrent. De fet ja fa molts anys que es va començar a parlar de suprimir-les (al menys 13), però com podeu veure, res ha canviat encara.

Retrocedim fins l’any 2003. Estàvem davant d’unes eleccions municipals i jo anava a la llista del PSC per Amposta. S’havia de fer un debat a Visió 3 (la televisió local d’Amposta de la que no hi ha cap referència directa a Internet) i es va creure oportú que anés en representació del meu partit. Recordo que un dels assistents era Joaquim Villagrasa de l’Aldea i un jove anomenat Jordi com a representant de CDC d’Amposta. Un dels temes que va sortir al debat va ser, precisament, la supressió de les diputacions...

Recordo que vaig dir en aquell moment que hi estava d’acord i que fins i tot ho veia factible, tot i que alguns del contertulians es mostraven escèptics. Recordo també que vaig posar l’exemple dels Governs Civils, que tot hi ha ver gaudit de molt de poder durant molts anys, finalment s’havien reconvertit en sotsdelegacions del govern central. Encara que me sembla que a la pràctica ha canviat ben poca cosa. De vegades crec que només el nom.

Abans d’entrar a analitzar la situació, recordo la primera vegada que vaig trepitjar la seu de la Diputació de Tarragona. Devia de ser el 87 o 88... Feia poc que s’havien traslladat al passeig de Sant Antoni (anteriorment compartien seu amb l’ajuntament tarragoní) i, només entrar, la primera sensació va se impactant. No estava acostumat a veure un edifici públic amb tanta llum i, sobre tot, ple d’obres d’art (tant pintures com escultures...) Era evident que havia costat molts diners... I és que tradicionalment les diputacions provincials han gestionat molts diners. I com més habitants té una província, molts més! Una bona part dels diners que reben els ajuntaments arriben via diputació... Potser així us anireu fent a la idea.

Però a part de repartir diners, té alguna finalitat més? Fa anys potser sí, ara ho ignoro. A la Galera, 3 cases més amunt de la nostra, hi havia un magatzem on s’hi tancaven vehicles de la diputació. I es que durant molts anys hi havia una brigada de manteniment de carreteres i el magatzem era propietat del caporal. El manteniment el feien a les carreteres propietat de l’organisme. Quan es va jubilar el caporal, la brigada va passar a Amposta, on sembla que tenia oficialment la seva seu. Però crec que al cap de poc va desaparèixer. També crec que la xarxa de carreteres de la Diputació van passar a dependre de la Generalitat de Catalunya. I no podria passar tota la seva infraestructura? Evidentment que sí. Però per a que sigui així cal que hi hagi voluntat per part dels nostres polítics.

Sempre es diu que tenim massa administracions, la paraula correcta és superposició. Fa uns anys, el PP va proposar la supressió de municipis per a estalviar... Però no va dir res de les diputacions i tampoc dels consells comarcals que es van crear per a col·locar gent propera al partit amb la que s’havia adquirit algun tipus de compromís.

Eliminar municipis seria, des del meu punt de vista, treure’ls l’autonomia municipal i per tant, hi estic en contra. Un poble, per petit que sigui s’ha de poder gestionar. Ara bé, suprimir la diputació i els consells comarcals no ho veig malament.

A part de tot això, recordeu que també existeixen els serveis territorials que depenen de la Generalitat... Un altre exemple de superposició de competències.

Una mica el que passa amb la policia: municipals, mossos, guàrdies civils, policies nacionals, membres del Cos Superior de Policia... Però això ja seria un altre tema.      

LA COMUNIÓ ENTRE CiU I ERC

Mai millor que en època de comunions per a parlar de la existent entre CiU i ERC.

Evidentment res té que veure la comunió que en forma d’hòstia consagrada reben els fills de les famílies cristianes que la comunió entre els dos partits polítics.

La primera comunió es defineix com: A l’Església Catòlica, sacrament de l’Eucaristia i acte de rebre’l o administrar-lo.  

Mentre que la definició de la segona és: Circumstància de tenir alguna cosa en comú.  

Entre CiU i ERC sempre han tingut coses en comú, això és obvi. L’època en la que ERC va pactar amb el PSC i ICV-EUA va ser un miratge. L’excepció que compleix la regla.

L’any 1980, quan CiU va guanyar les primeres eleccions autonòmiques sense obtenir majoria absoluta, a ERC, presidida per Heribert Barrera li va poder més la vesant nacionalista que no l’esquerra del nom i van fer president a Jordi Pujol  en el que va ser l’inici del pujolisme, un període de temps que va durar 23 anys.

A partir d’aquella època, ERC va viure la seva peculiar travessia pel desert fins l’arribada d’un personatge clau en la història del partit: Josep Lluís Carod-Rovira.  

Per què ERC va decidir formar govern l’any 2003 amb les considerats partits d’esquerra i als que havia rebutjat l’any 1980?

La lluita contra el transvasament de l’Ebre que es va portar a terme a les comarques del Sud de Catalunya hi va tenir molt que veure. En aquella època, CiU, al govern, havia abandonat a la seva sort a la gent de l’Ebre. Pujol estava més interessat en acabar la seva vida política com a President de la Generalitat que donar suport a un territori que veia amenaçat el seu futur.

Malgrat tot, la resposta no va ser immediata. Van trigar uns dies abans de donar el sí vull. Finalment, Pasqual Maragall, Josep Lluís Carod-Rovira i Joan Saura van signar el Pacte del Tinell que seria el començament d’un govern catalanista i d’esquerres, però no exempt de desavinences. La més gran de totes va ser l’Estatut que va promoure el President Maragall i del que ERC se’n va desmarcar; en canvi va rebre el suport de CiU, en aquell temps molt menys independentista que ara.

A contracor de molts militants d’ERC (algun d’ells m’ho va expressar personalment), van repetir un segon govern tripartit fent així president al xarnego José Montilla.

Al final d’aquest segon mandat el record del Pla Hidrològic Nacional ja quedava lluny i, encara que s’hagués sumat, difícilment ERC hauria entrat en un tercer govern amb el PSC i ICV-EUA.

Però Mas, cansat de que ERC li hagués donat carabasses, es va oblidar del notari i va aconseguir el suport del PPC, un partit que sempre sé li havia mostrat fidel a canvi de suports al Congrés.

Però aquell 11 de setembre de 2012 ho va canviar tot. CiU (a partir d’aquí hauríem de parlar de CDC) de sobte, com per art de màgia va transformar-se en independentista i d’aquí a estretir llaços amb ERC, només hi havia un pas... I curt.

Alfred Bosch (ERC) va dir no fa gaires dies: Mas es un personatge clau per a la independència de Catalunya. Sembla ser que ni se’n recorden de quan estaven d’acord en transvasar l’Ebre ni de que CDC es va decantant segons bufa el vent.

Pujol (i la resta) van fundar CDC per tocar poder. Sense poder no són res. Després de Pujol, les noves generacions de convergents han heretat aquesta propietat i fins i tot la porten als gens.

Però al final de tot, tinc un dubte: ERC només dóna suport al govern de Mas perquè a l’horitzó hi veuen una Catalunya independent o perquè aspiren a succeir-los amb totes les avantatges que això suposa? O totes dues coses, es clar.
Per a concloure una darrera consideració: Cada vegada CDC es sembla més a ERC i, a la vegada, ERC s’aproxima més al tarannà de CDC. Tal per a qual.

SENYALS DE PACTE

Des de fa setmanes percebo senyals inequívoques de pacte entre CiU i el PSC.

Si no fos així, no s’entendria que el PSC, juntament amb CiU i ERC no demanessin la renuncia de l’Oriol Pujol com a diputat al Parlament.

Intueixo (i remarco que només és això, una intuïció) que CiU no s’acaba de trobar còmode amb el pacte subscrit amb els republicans i busca nous socis de govern. De fet, sembla que ja hauria ofert al PSC entrar al govern, cosa que els republicans van rebutjar al començament de la legislatura.

La situació és tan canviant que mentre a l’entrevista que ahir publicava el Periódico de Catalunya feta a Pere Navarro, aquest afirmava que: L’única forma de tirar endavant el país és amb diàleg. Avui ja és veu d’una altra manera; per un costat, CDC parla d’autoexclusió del PSC, mentre que per l’altre ERC estaria disposta a entrar al govern sempre que l’executiu fixi una data per al referèndum.   

Esta clar que el PSC no els hi posarà fàcil. De moment ja han posat els seves condicions i, intueixo (torno a intuir) que al final es quedarà, com diu la dita castellana, en aigua de borraines (la borraja castellana és el nostre cardet, no la borraina tradicional)  

És evident que amb l’acceptació, per part de CiU, de la proposta de resolució sobiranista on la consulta popular ha de ser legal, es a dir, ajustar-se al dret espanyol, la federació nacionalista ha fet un viratge important en les seves pretensions secessionistes. Pel que sembla, Unió es fregaria les mans si acabés havent-hi una sociovergència al govern i, evidentment, una aproximació a Madrid.

Curiosament ERC també va subscriure la resolució en un intent de no molestar gaire als seus socis de govern, no sigui que, al final, se’n vagi tot en orris.  

Quan un partit polític pacta amb CiU (a nivell que sigui), es corre el risc de que la federació nacionalista li tingui un tracte despectiu, sense tenir-lo informat adequadament d’aquelles accions de govern que requereix el dia a dia.

Personalment sempre me he mostrat contrari a l’hora de pactar amb CiU. Al meu entendre seria una forma més de desgast d’aquesta espiral en la que es troba immers el socialisme català.

No es pot pactar amb un partit que, tradicionalment ha estat alguna cosa més que el rival polític del PSC a Catalunya. Un partit que, quan han pogut, han intentat esborrar-nos del mapa polític. La militància socialista no ho entendria i penso que Pere Navarro és conscient d’aquesta situació.

Els comunistes en casos així ho tenen molt més clar. A Badalona per exemple, a darrera hora han avortat la moció de censura contra Garcia Albiol, l’alcalde del PP. Què és preferible tenir un alcalde socialista amb el suport de CiU que no un del PP? Això s’hauria d’haver pensat fa dos anys quan van permetre la seva investidura, no ara.

EL PLA B DE CIU

http://www.e-faro.info/

Ahir vaig llegar que, la nit electoral, Mas va posar el seu càrrec a disposició del partit. O sigui, va intentar dimitir. Però el partit no li va acceptar. Entre d’altres coses, imagino, perquè l’Oriol no sabria com campejar el temporal que té ara la federació nacionalista, encara que tingués al seu costat a son para Jordi el Capejador.
Ni Mas ni ningú del seu partit esperaven uns resultats com els que van obtenir diumenge. Els pocs convergents amb qui he tingut l’oportunitat de parlar, així m’ho van dir. Per tant, no tenien un pla B per si el resultat electoral no els hi era favorable.  
Els de CiU no deixen rea per a la improvisació. Quan prenen alguna decisió ha d’estar tot lligat i ben lligat. Però aquest com no ha estat així.
Ara, amb 50 diputats, lluny dels 68 que marca la majoria absoluta, han de buscar aliances electorals amb d’altres formacions polítiques que els hi permeti una certa estabilitat parlamentària. No és difícil veure que amb ERC (21 diputats),amb el PSC (20) o, fins i tot, amb el PPC (19) podrien configurar una majoria suficient, ja que amb qualsevol de les 3 formacions polítiques passarien el límit dels 68 diputats. Ara bé, amb qui de tots? Analitzem els pros i els contres.
Amb ERC. Seria el més lògic. Les dues formacions van ser les que es van proclamar guanyadores de la nit electoral. CiU perquè va guanyar (això és un fet incontestable) i ERC perquè va ser la força que més va pujar respecte a les eleccions de 2010 amb 9 escons i, per tant, els guanyadors morals. Després per les similituds existents entre totes dues formacions: ideològicament són pràcticament idèntics i totes dues estan clarament a favor de fer una consulta d’autodeterminació que pugui derivar, finalment, en la creació d’un estat propi.
Ara bé, mentre CiU vol una implicació màxima d’ERC i pretén que entri al govern, els republicans domés volen donar-los suport parlamentari, sense entrar al govern. Si ho recordeu, la setmana passada ja vaig dir que el millor que podia passar a ERC és que CiU tragués majoria absoluta. Llavors, la implicació no hauria anat més enllà que el suport a la consulta i traçar el camí cap a la independència.
D’entrar al govern, ERC, s’hauria de responsabilitzar de les retallades que han d’arribar i que segons el portaveu del govern en funcions Quico Homs, seran d’uns 4.000 milions d’euros. A part, com també he dit, l’entrada representaria una validació automàtica de les polítiques que CiU ha fet en aquests darrers dos anys. Aquestes hipotètiques situacions acabarien passant factura a la formació. No ho dubteu. Ahir Junqueras ja va tancar la porta a entrar al govern encara que els republicans votaran la investidura de Mas. 
Amb el PSC. Durant les primeres hores CiU no ho descartava, però Pere Navarro va tancar-los la porta als morros. El PSC està en hores baixes i un hipotètic pacte amb CiU podria significar el cop definitiu que els portés a ser un partit residual.
Ara mateix, el PSC té d’altres prioritats. La primera i principal la regeneració interna i mirar de passar pàgina dels darrers anys. 

De Manel Fontdevila a eldiario.es

 
Durant la campanya el PSC va predicar el federalisme i amb la boca petita va dir que estava a favor de fer la consulta popular, però dintre de la legalitat; mentre que CiU i ERC la volien fer sí o sí, encara que des de Madrid els ho prohibissin expressament.
Amb el PPC. Dilluns pel matí, l’Alicia Sánchez Camacho ja va dir que un pacte de govern amb CiU amb Artur Mas era impossible i sense Mas, pràcticament impossible. Han passat els dies i ara diuen que l’única manera possible d’arribar a acords seria que CiU renunciés a fer la consulta, la qual cosa em sembla molt improbable.  
De totes formes, CiU ja ha admès que si no té un ampli suport, serà molt difícil tirar endavant la consulta.

Ara mateix, si Mas tingués el domini del temps, faria marxa enrere i tornaria al dia abans d’anunciar la dissolució del Parlament i la convocatòria d’eleccions. Però el temps és impossible de controlar i sol passar factura de les accions que s’han pres al passat. 

Ah! I de pla B no n'hi havia...