Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Isabel Díaz Ayuso. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Isabel Díaz Ayuso. Mostrar tots els missatges

dijous, 10 de setembre del 2026

QUAN ES TÉ MOLT A AMAGAR

Quan vaig sentir parlar de l’àtic que havia comprat la Comunitat de Madrid, amb un cost superior als 6 milions d’euros per a ‘instal·lar provisionalment el despatx de la seva presidenta Isabel Díaz Ayuso (més coneguda com ‘l’Ayuso’), vaig pensar que hi podia haver malversació de cabals públics. No són jurista, però tinc prou criteri per haver pogut arribar ràpidament a aquesta conclusió.

Però tal com ha anat evolucionant el que es coneix com el ‘cas àtic’, ens hem assabentat d’altres moltes coses. No cal ni dir que aquest assumpte, ha pres una dimensió que, segurament, quan es va gestar la idea, ningú ho podia haver imaginat perquè, en cas d’haver-ho fet, molt probablement no s’hauria fet un nyap de dimensions tan considerables.

La idea d’escriure sobre aquest afer em va venir quan vaig llegir que la mesa de l’assemblea madrilenya no havia acceptat dotze preguntes que el grup de l’oposició de Mas Madrid havia presentat perquè el govern de la comunitat dones les oportunes explicacions per tal d’aclarir que és el que havia passat realment. No haver acceptat cap de les dotze preguntes presentades per Mas Madrid, indica que hi ha molt a amagar i nul·les ganes de donar explicacions. 

El PP, quan està a l’oposició, no deixa d’atacar al govern de torn utilitzant totes les magarrufes i males arts que tenen al seu abast de la pitjor forma possible fins i tot, usant les mentides per a desprestigiar-lo i mirar d’esgarrapar vots d’aquells que se’ls creuen. El seu propòsit no és un altre que arribar al govern com més aviat millor i, a partir d’aquí, poder fer polítiques que beneficien al gran capital i perjudicar a la classe treballadora que, en part, han estat els ases que els han ajudat a arribar al govern.

Però quan els del PP està al govern, fan tot el contrari del que exigien quan eren oposició. La no acceptació per part de la mesa de l’assemblea de Madrid de les dotze preguntes indica, des del meu punt de vista, per una part, la poca transparència que té el PP allí on governa i, per l’altra, i molt més important, la desconsideració que tenen a les institucions i a la mateixa ciutadania, per no respectar les més elementals normes de transparència política.

Temps enrere, el govern de ‘l’Ayuso’ ja va comprar un xalet amb piscina al poble de Rascafría, al N de la província de Madrid per valor de 4,3 milions d’euros per a poder-hi anar de tant en tant, tot i que segons la presidenta madrilenya, ‘quan hi va amb la seva família s’ho emporta tot de casa o bé ho compra al supermercat que hi ha al poble’.

L’altre dia vaig sentir a la ràdio que a ‘l’Ayuso’ no li interessa la política, però sí els privilegis que aquesta comporta’. A ningú se li escapa que el ‘somni humit’ de la presidenta madrilenya és arribar un dia a la Moncloa per a poder gaudir dels avantatges que tenen els presidents del govern d’Espanya com a tals i que han disposat tots els que han ostentat el càrrec, també els presidents del govern del PP, encara que, ara critiquin a Pedro Sánchez acusant-lo de malgastador.

Només cal una paraula per a descriure el que té ‘l’Ayuso’ respecte a Sánchez, enveja. La presidenta de la comunitat madrilenya voldria viure en residència oficial i disposar d’avió privat, però de moment no és possible perquè la normativa de la Comunitat de Madrid no contempla que pugui tenir aquests privilegis. D’aquí la compra de l’àtic per Planifica Madrid, una societat pública, però del tot opaca per no haver de donar explicacions davant ningú i que en cas de no haver transcendit la notícia, hauria acabat sent la residència oficial de la presència. Una evidència més del menyspreu que té el PP cap a la ciutadania que diu governar.

Per molt que ho neguin, l’àtic no havia de destinar-se en cap moment a oficines, perquè a manca de més proves, la normativa de l’Ajuntament de Madrid no autoritza que els habitatges puguin ser destinats a altres usos. Segons informacions periodístiques, el que pretenia l’Ayuso en el cas de repetir les pròximes eleccions com a presidenta madrilenya, era fer una nova normativa per a tenir tots els beneficis dels quals ara no gaudeix, inclosa una residència oficial. El problema és que, com es diu ara, ‘l’han atrapat amb el carret dels gelats’...

M’ensumo que aquest cas encara en donarà per a molt més...

dimarts, 4 d’agost del 2026

NI ALÍ BABÀ ERA LLADRE, NI NERÓ VA CREMAR ROMA

Cada dia hem de sentir els líders de la dreta extrema i de l’extrema dreta dir bajanades sobre govern, sobretot del seu president Pedro Sánchez.

Uns mesos enrere, quan es va encausar a l’anterior president socialista Rodríguez Zapatero per diversos delictes (aquí no hi cap l’expressió ‘presumptament’ perquè per la ‘fatxosfera’ del nostre país ser d’esquerres és sinònim de culpabilitat), dirigents del PP, entre els quals hem de destacar al seu portaveu nacional Miguel Tellado, van titllar a Pedro Sánchez de ser Alí Babà, quan segons el conte que alguns consideren de la recopilació de les Mil i una nits, però que en realitat es va incorporar en 1710, Alí Babà era un humil fuster que un dia va anar al bosc a fer llenya i va descobrir, casualment, l’amagatall dels quaranta lladres, una cova plena d’objectes de valor robats en el transcurs dels anys d’activitat.

Fa només uns dies, mentre a Espanya hi havia diversos incendis descontrolats, Santiago Abascal acusava Sánchez anomenant-lo Pedro Neró. El líder de l’extrema dreta també demostrava la seva ignorància, ja que si bé és veritat que una de les atrocitats atribuïdes a Neró va ser l’incendi de Roma del 19 al 24 de juliol de l’any 64 de la nostra era, en realitat, sembla que no va ser així, com tampoc ho haurien fet els cristians a qui Neró va culpar, sinó que l’incendi hauria estat d’origen fortuït i, gràcies a unes circumstàncies propícies haurien afavorit la seva ràpida propagació.

Aquestes anècdotes que acabo d’explicar només són dos exemples molt simplistes de les tàctiques emprades pel PP i Vox per mirar de fer caure el govern de Sánchez a qui li tenen jurada des del dia 1 de juny de 2018 quan per primera vegada va prosperar a Espanya una moció de censura. Pedro Sánchez va ser proclamat president del govern d’Espanya en detriment de Mariano Rajoy, que era qui ostentava el càrrec. Anys més tard, el PP, el partit de M. Rajoy, seria condemnat a títol lucratiu per la Justícia espanyola pel cas Gürtel. El PP va ser el primer partit de la història democràtica espanyola en ser condemnat per corrupció.

Però l’estratègia del PP (sobretot), però també de Vox, va molt més enllà, ja que seguin les directives del seu guru polític José María Aznar, que va expressar allò de ‘Quien pueda hacer que haga...’, utilitzant tots els mitjans popis i afins per a destruir la reputació de Sánchez i, per extensió, la del PSOE.

Si seguiu una mica la política estatal us adonareu ràpidament de l’estratègia del PP. Al Congrés usa les sessions de control per a portar sempre el mateix argumentari adaptant-lo cada dia segons vagin sortint les notícies desfavorables entorn del govern que, oh, casualitat!, quasi sempre coincideixen quan en surt una que no els hi és favorable a ells (casos antics de corrupció que encara s’estan jutjant, casos que afecten la parella i familiars de la presidenta de la Comunitat de Madrid Isabel Díaz Ayuso, casos de corrupció a les diputacions d’Alacant i Almeria, etc.).

Respecte al Senat és molt pitjor encara. Allí el PP té majoria absoluta i ha convertit la càmera de representació territorial en una mena de braç armat del seu partit i en lloc de mirar pel bé de la ciutadania espanyola, només vetllen pels seus interessos que no són d’altres que mirar d’accedir al govern tan prompte puguin per aplicar les polítiques econòmiques i socials que beneficiïn a aquells grups empresarials i socials que els donen suport.

Sempre que veig el que diuen i com s’expressen els dirigents del PP, sobretot el seu líder Alberto Núñez Feijóo, no puc de deixar de fer-me una pregunta, ¿amb personatges com aquests que s’expressen fatal i que cada dia demostren la seva incapacitat per aportar idees positives de com millorar la qualitat de vida dels espanyols, què passarà sí un dia governen? Sí ara no són capaços de fer una oposició constructiva, el dia que governin (esperem que no i si ho fan que sigui més tard que prompte) demostraran el que ara només s’intueix, que són uns perfectes inútils!   


PER A MÉS INFORMACIÓ ALS DEL PP


Alí Babá y los cuarenta ladrones - Wikipedia, la enciclopedia libre


QUI VA CREMAR ROMA?


divendres, 21 de novembre del 2025

COMMEMORACIÓ DEL 20-N

La dreta espanyola hereva del franquisme i, en representació de tota ella el Tribunal Suprem, no ha tingut millor manera de celebrar els cinquanta anys de la mort del dictador que emetent una sentència condemnatòria contra el Fiscal General de l’Estat Álvaro García Ortiz.

Els que hem anat seguint el cas que, com sabeu, va acabar amb el ‘vist per a sentència’ de la setmana passada, se’ns ha quedat cara de ‘pasta de moniato’ en assabentar-nos de la sentència què, per cert, en el moment que la van fer pública encara no estava redactada, fet que indica la pressa que tenia la Sala Penal del Tribunal Suprem en anunciar-la, segurament per a fer-la coincidir amb l'efemèride del dia.

L’impacte de la sentència als mitjans de comunicació va ser molt gran que ahir que era un dia per a parlar de Franco i el franquisme en commemoració del 50è aniversari de la seva mort, en saber-se la sentència del cas Fiscal General, aquesta notícia, va passar a ser la més debatuda a les tertúlies televisives. Evidentment, no vaig seguir totes les cadenes, però si les que segueixo normalment se’n feien ressò, és lògic que també se’n fessin les altres, ja que amb la sentència, ‘havien guanyat els seus’ i era motiu d’alegria.   

Explicava Esther Palomera, periodista de la Sexta que els mitjans informatius ja coneixien dissabte a la nit el sentit de la sentència, perquè, el president de la sala havia buscat les complicitats necessàries per a emetre un veredicte sense precedents, declara culpable al Fiscal General de l’Estat.

Fins que no es faci pública no se sabrà com es justifica la declaració dels sis periodistes que van declarar en qualitat de testimonis i que tots, absolutament tots, van dir que la filtració atribuïda al Fiscal General l’havien rebut dies abans i que, per secret professional i principis ètics (codi deontològic) no podien revelar la font que els ho va fer arribar.

També veurem com justifica l’admissió per part dels dos denunciants Álvaro González Amador, el defraudador confés i parella de la presidenta de la Comunitat de Madrid Isabel Díaz Ayuso i el cap de gabinet d’aquesta última Miguel Ángel Rodríguez, més conegut per MAR, que tot havia estat una estratègia per a perjudicar el Fiscal General. Tot i que durant el judici no es va esmentar, van ser molts els testimonis que van apuntar com a origen de la filtració a la Fiscalia General de Madrid que té com a cap Almudena Lastra que pertany al cercle d’amistats de la presidenta madrilenya.

Tanta rellevància va tenir aquesta sentència que, segurament, per a molts va passar desapercebuda l’altra notícia judicial del dia.

El jutge Juan Carlos Peinado va demanar a l’Associació Espanyola d’Advocats de l’Estat un informe detallat sobre si, Begoña Gómez, l’esposa del president del govern Pedro Sánchez, té la ‘qualificació acadèmica i la titulació necessària per a elaborar processos d’adjudicació de contractes de serveis o obres públiques’ per a determinar si hi va haver intrusisme laboral per part d’aquesta. La qüestió és anar rebuscat fins a trobar alguna cosa que pugui derivar en condemna a l’esposa del President. Cal recordar que la primera investigació del jutge Peinado a Begoña Gómez es va produir quan el digital The Objective va publicar que Begoña Gómez havia rebut una subvenció estatal. Aquesta notícia només tenia un error (del tot intencionat), però un error majúscul. La Begoña Gómez que havia rebut la subvenció era una empresària asturiana que no tenia res a veure amb l’esposa de Sánchez. Però al jutge Peinado aquesta errada no el va fer canviar d’idea. ‘Qui pugui fer, què faci’, que va dir Aznar.   

Espero i desitjo que la sentència condemnatòria al Fiscal General de l’Estat signifiqui un abans i un després en la justícia espanyola. Hi ha una paraula per a denominar el fet de dictar una resolució contrària quan se sap que és injusta i arbitrària. Aquesta paraula és prevaricació.

Les ciutadanes i ciutadans d’aquest país que es considerin demòcrates (siguin del partit que siguin), no ens hauríem de mostrar impassibles davant d’aquesta injusta condemna al Fiscal General i fer el que calgui per a defensar la democràcia en un moment en què la dreta més rància i contestatària intenta donar un cop d’estat utilitzant tot allò que controla: mitjans de comunicació afins, estaments judicials, etc.

Perquè una cosa s’ha de tenir en compte. Els casos esmentats, i també el que afecta David Sánchez, germà del President, el que pretenen és erosionar Pedro Sánchez. A la dreta extrema espanyola no els importa ni García Ortiz, ni Begoña Gómez, ni David Sánchez, només els importa Pedro Sánchez Pérez-Castejón a qui no perdonen que un u de juny de 2018 els arrabassés el govern mitjançant una moció de censura, la primera que va prosperar a Espanya. 

dijous, 24 de febrer del 2022

PABLO CASADO, L’HOME QUE NOMÉS SABIA BRAMAR

Pablo Casado va arribar a la presidència del PP de rebot... En principi no era la millor opció (Soraya Sáenz de Santa María), ni la segona (Maria Dolores de Cospedal), sinó la tercera... Però com que la final només la podien jugar dos, Casado va recollir els vots de la primera volta de la Maridolo, enemiga irreconciliable de la Soraya després del que va anomenar-se pacte de perdedors i així guanyar el partit i el partit: el PP. Quins punts forts té Casado? Cap ni un! Si el seu antecessor al càrrec (Rajoy) tenia nul•la capacitat de gestió, a Casado se’n hi presumia encara menys. I no és que faci una valoració sense arguments, només cal veure el paper que ha jugat en l’actual crisi del PP que en cap moment ha sabut estar a l’alçada que les circumstàncies l’exigien. Les úniques qualitats que li veig a Casado son les de bramar i la d’atacar per l’espatlla amb les més perverses intencions. Això sí que ho sabia fer bé! Durant els debats al Congrés les sortides de to que llançava sobre el Govern eren freqüents dignes d’una persona malèvola... I ja no diguem quan anava per Europa mentint sobre les gestions dutes a terme pel Govern per a intentar paralitzar els fons europeus per a després culpar-ne a Sánchez. I si estic parlant en passat és perquè Casado és ja, a hores d’ara un cadàver polític. I tampoc és que ho digui jo. Només cal llegir l’article que Joan Tàpia publicava el passat dia 22 al Periódico de Catalunya on escrivia: ¿Algú pot imaginar-se, després del que ha passat en els últims dies, una sessió de control del Congrés a Pablo Casado com airós líder de l’oposició? No diguem ja d’un debat de l’estat de la nació si Pedro Sánchez el convoqués abans del juliol, data prevista per al congrés ordinari del PP. A la pregunta retòrica no cal posar-hi imaginació, ja que dimecres, Pablo Casado, després d’una breu assistència a l’hemicicle del Congrés, es va tancar durant una hora al seu despatx per acabar abandonant la cambra baixa tal vegada per a sempre ja que el seu curt discurs va sonar a comiat, mentre els fariseus dels seus companyes, la majoria dels quals l’havien traït durant els darrers dies, l’aplaudien posats en peus. Quan cau un líder, i Casado ha caigut d’una de les pitjors maneres possibles, enderrocat pels barons del seu propi partit, inclosos una bona part de les persones de la seva més absoluta confiança, sol passar que, ràpidament, la majoria d’aquells que li havien fet costat de forma incondicional, canviïn ràpidament de bàndol. Com va dir el meu bon amic Miquel Castelló: quan el vaixell s’enfonsa les rates son les primeres en abandonar-lo... Però el més trist de tot, és que tot aquest enrenou va sorgir quan Casado i la seva ma dreta Teodoro García Egea van destapar un presumpte cas de corrupció a la comunitat de Madrid presidida per la també popular Isabel Díaz Ayuso. La conclusió de tot plegat és que aquell (Casado) que va arribar dient que volia passar pàgina a la corrupció enquistada durant anys al si del PP, el seu propi partit li hagi senyalat la porta de sortida per així desviar l’atenció i evitar que se’n parlés. Patètic!