Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris valencians. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris valencians. Mostrar tots els missatges
diumenge, 14 de gener del 2024
HISTORIETES DE VINARÒS. ‘ELS VALENCIANS DEL NORD’
Entre 1977 i 1984 vaig treballar a Vinaròs. Ho vaig fer en dues empreses ja desaparegudes: primer a Cerámicas Lores, SA a la carretera d’Ulldecona i posteriorment a Juan Chaler, SA a la partida Capsades.
El meu pas per la primera empresa va ser efímer però vaig tenir una bona relació amb el seu propietari Carlos Lores, fill d’un alcalde franquista de Benicarló.
A l’empresa del Peno (així es coneixia a Juan Chaler Chaler) hi vaig treballar quasi bé 5 anys. A l’oficina hi treballava Agustín Castejón, germà de Mariano Castejón, nebot de Juan Chaler i exdiputat del PP. També hi treballava un altre Agustí de qui no recordo el cognom. Aquest segon Agustí era nebot de la exdona de Juan Chaler que era copropietària de la fàbrica. A diferència de l’altre, aquest segon Agustí treballava d’operari a la fàbrica.
En aquell temps érem molt joves i les bromes entre els diferents companys eren freqüents. Una de les coses que em solia dir el segon Agustí era ‘valencià del Nord’. Jo sempre li contestava que ‘m’hauria agradat que al riu Sénia hi hagués hagut una frontera que separés tots dos territoris i que en passar per allí se’m demanés del passaport com qui entra a un país estranger... No obstant i tot que no hi havia frontera, cada dia anava a treballar a Vinaròs per a guanyar divises per a poder-me-les gastar a Catalunya’.
Fins que un dia (potser una mica cansat de la mateixa broma) li vaig dir: ‘Mira, els valencians teniu sort de que els catalans us vam ensenyar a parlar ja que de no haver segut així encara parlaríeu moro’.
Sembla que aquell dia el vaig descol·locar i se’n va anar a dir-ho a l’amic Antoni Fabregat desafortunadament desaparegut fa uns anys. Precisament li ho va anar a dir a ell que es sentia tan català o més que jo mateix! La resposta d’Antoni Fabregat el va acabar de descompondre del tot:- És que Joan té raó! No recordo que després d’aquell dia em tornés a dir ‘valencià del Nord’.
Han passat els anys i afortunadament el Sénia no és frontera i al passar per allí no cal ensenyar el passaport ni tan sols el DNI. I a Vinaròs com a Amposta o Ulldecona les empreses paguen en euros com a qualsevol país integrat a la zona d’ús aquesta moneda.
Les relacions entre els ‘valencians del Nord i els catalans del Sud’ solen ser excel·lents i si en temps passats els habitants del S del riu Sénia anaven al metge a Tortosa, avui en dia els del N del riu (sobre tot els d’Ulldecona i Alcanar) van a comprar a Vinaròs i Benicarló. Però també per a gaudir del Carnaval vinarossenc, de les falles benicarlandes o del Sexenni morellà i, fins i tot a banyar-se a les magnífiques platges de Peníscola.
Etiquetes:
Alcanar,
Amposta,
Benicarló,
catalans,
frontera,
Peníscola,
riu Sénia,
Tortosa,
Ulldecona,
valencians,
Vinaròs,
vivències personals
dimarts, 10 de març del 2015
‘HUMILIAR LA LLENGUA DELS VALENCIANS’
Penseu que us parlaré de la Rita Barberà i el caloret? No...
Potser penseu faré al·lusió als discursos d’Alberto Fabra quan no els fa en castellà? Tampoc.
Si pensàveu això esteu ben equivocats. Aquesta afirmació l’hem d’atribuir a la diputada popular Mayte Parra que va afirmar que l’Ovidi Montllor va humiliar la llengua dels valencians...
Segurament, amic seguidor, estaràs d’acord amb mi de qui humilia el valencià (ha arribat un punt que no discuteixo si és català o valencià, que cadascú ho digui com vulgui, però tinc clar que es tracta de la mateixa llengua) ha estat una gran part dels polítics del PP valencià quan, o bé no el parlen o bé quan el parlen, ho fan tan malament que llavors si que sembla que es tracta d’un idioma diferent al català. Segons Xavi Castillo (Pot de Plom), la Rita Barberà va inventar-se el concepte de que el valencià venia del iber (una llengua que fins ara no s’ha pogut desxifrar i, per tant, ningú pot saber com es parlava) i Alberto Fabra parla iber i, per tant, només Rita l’entén.
El primer partit que va usar l’idioma com a arma política per atacar els catalans i guanyar vots, va ser Unió Valenciana amb Vicente González-Lizondo al capdavant. El PP se’n va adonar que fomentar l’anticatalanisme els donava vots i d’aquí a presidir les principals institucions valencianes només hi havia un petit pas.
El primer president popular de la Generalitat Valenciana va ser l’inefable Eduardo Zaplana, el murcià que va arribar a l’alcaldia de Benidorm gràcies a una moció de censura. Aquest càrrec el va catapultar cap a la presidència de la comunitat. Per tant, la llengua natal de Zaplana era el castellà (amb accent murcià) i, en torbar una regió on, una gran part dels seus ciutadans (els que votaven els partits de la dreta) acceptaven les noves corrents lingüístiques, no es va preocupar en aprendre l’idioma que els havien ensenyat els seus avantpassats catalans quan el Rei Jaume I va conquerir per als regnes cristians uns territoris que havien ocupat els àrabs segles enrere.
Quan treballava a Vinaròs, Agustí, un company de treballa em deis sovint valencià del Nord. En aquell temps la Generalitat Valenciana estava presidida pel socialista Joan Lerma i, per tant,l’abraçada del castellà encara no s’havia produït. Sabeu que li contestava jo? Què gràcies als catalans parlaven com parlaven, perquè sinó hagués estat així, encara parlarien el ‘moro’.
Afortunadament, mentre els del PP aplicaven polítiques anticatalanes i discriminatòries fins i tot amb la seva pròpia parla, altres intel·lectuals simpatitzants de partits d’esquerres lluitaven amb la ploma, el bolígraf, la màquina d’escriure o l’ordinador per a defensar la llengua i la cultura pròpies del seu territori. Què eren similars al català? Evidentment. És molt més lògic que tinguin trets en comú amb els veïns del Nord, que no amb els altres territoris d’Espanya.
Però la influència ha estat mútua. A les Terres de l’Ebre, com a territori fronterer, ho sabem molt bé i ens enorgullim d’unes tradicions fortament arrelades a la nostra terra. Així, les bandes de música, els bous, les barraques del delta i fins i tot els castells, tenen el seu origen en les terres que hi ha més enllà del riu Sénia. I què passa?
Per això, avui que fa 20 anys que va morir Ovidi Montllor, vull retre un petit homenatge a tots aquells valencians que tant han fet per a conservar la seva cultura, tradició i parla. Alguns, des de molt abans de que el PP encetés la polèmica.
En fer una relació per extensa que aquesta sigui, sempre es corre el risc d’ometre molts de noms. Tot hi això vaig a fer-la: Ovidi Montllor, Raimon, Vicent Andrés Estellés, Obrint Pas, Eliseu Climent, la seva filla i tota la gent d’Acció Cultural del País Valencià, Joan Fuster, Manuel Sanchís Guarner, Enric Valor, Isabel-Clara Simó i Ferran Torrent entre d'altres, com ja he dit abans.
dilluns, 11 de novembre del 2013
QUÈ LI QUEDA AL PAÍS VALENCIÀ?
Davant del imminent tancament de Nou
(abans Canal 9), cal fer-se una: Què queda del País Valencià? La
sensació és que després de quasi 30 anys de govern del PP ha quedat tot
trinxat.
La proximitat del nostre territori de les
comarques més septentrionals de Castelló i la relació històrica que sempre han
mantingut les comarques del Maestrat i el els Ports amb el Montsià i Baix Ebre
ens permet dir als més convençuts que som part d’un mateix territori.
Per això quan s’agredeix la cultura i la llengua valenciana, tenim el
convenciment que se’ns està agredint també a nosaltres i ens fa sentir
malament.
Els primers anys de la meva vida laboral els
vaig treballar al País Valencià; primer a Castelló i posteriorment a
Vinaròs (1976-1984) El record que jo tinc d’aquells anys difereix molt de la
realitat actual. No fa gaire vaig publicar un article a Vinaròs News
titulat Vinaròs: qui t’ha vist!, en quedar-me perplex de veure la
capital del Baix Maestrat plena de blaveres i estanqueres (així
anomenava el meu amic Antoni Fabregat a la bandera espanyola)
I és que per on passa el PP, a part de
contaminar-ho tot amb la seva ideologia excloent, deixa un reguitzell de
corrupció decorada amb fastuoses obres i esdeveniments. València va ser el
paradigma del que estic dient. Durant anys, el PP va malbaratar diners públics
simplement per engrandir l’ego personal dels seus líders. Això sí, amb la
connivència de les entitats financeres valencianes: la Caja de Ahorros del
Mediterráneo (la CAM), el Banc de València i CajaBanc. La reconversió del
sector financer va comportar la desaparició de els tres, ja perquè han estat
nacionalitzades o bé comprades per una altra entitat. Sense la complicitat del
sector bancari, el govern valencià mai hauria pogut dur a terme projectes de
l’envergadura de Terra Mítica, la ciutat de les Arts i les Ciències,
l’Oceanogràfic, les instal·lacions de la Copa Amèrica o l’aeroport de Castelló.
Terra Mítica, situada al costat de Benidorm
(d’on va ser alcalde Eduardo Zaplana gràcies a una moció de censura guanyada
amb el suport d’un regidor trànsfuga del PSPV-PSOE) es va construir en uns
terrenys on hi havia hagut un bosc que es va cremar i que la Generalitat va
facilitar la requalificació canviant-ne la normativa. Després de la seva
ruïnosa gestió, va passar a mons privades a preu de saldo.
L’aeroport de Castelló, situat al terme de
Cabanes, tot just on acaba l’A-7 que hauria de creuar el nostre territori
facilitant-ne les comunicacions, encara no ha viscut la imatge de l’aterratge
de cap avió. Però Camps i, sobre tot Carlos Fabra, el gran cacic de la
província del Nord, es van posar les medalles demostrant a la ciutadania el miracle
valencià que, en aquest cas, res tenia que veure amb Sant Vicent Ferrer.
La llengua va ser el veritable cavall de
batalla de la política del PP valencià; es va arraconar tot allò que es pogués
identificar amb Catalunya i el català, sovint sense tenir en consideració
l’opinió contraria d’ experts com els professors de les universitats valencianes.
Canal 9 va ser
l’instrument necessari per a divulgar la ideologia neoconservadora i la
megalomania dels líders del PP valencià. La televisió valenciana exaltava les
bondats de les polítiques que s’estaven portant a terme i silenciava tot allò
que, segons els populars pogués ser nociu per a les ments dels valencians, a
part de silenciar les crítiques i opinions de l’oposició pel mateix motiu
esmentat.
Per a una bona part dels valencians, la
sensació d’estar vivint al país de les meravelles, com Alícia, ja
els hi anava bé. Sabien que vivien en un món irreal, però, a la vegada,
pensaven que es podia continuar vivint eternament d’aquesta manera. Només així
s’entén que el PP guanyés sempre per majoria absoluta. Ja sé que la majoria
dels ciutadans no els votaven, però sí que ho feien la majoria dels que acudien
a les urnes i, per tant, els que preferien quedar-se a casa, amb el seu silenci,
també eren còmplices del que estava passant a la seva comunitat.
Diuen que el darrer que ha de perdre la
persona és la dignitat. Desgraciadament, penso, molts de ciutadans del País
Valencià, durant l’etapa de diferents governs del PP l’han perduda. A veure, al
menys, si en el futur la poden recuperar.
PD. He aconseguit fer un article sense
esmentar per a res la trama Gürtel que, a València, va adquirir la seva
màxima expressió ni de Mónica Oltra, el flagell dels peperos dels
darrers anys.
divendres, 17 de maig del 2013
PAÍS VALENCIÀ
El govern d’Alberto Fabra (el nou number
one de la classe política pepera valenciana), després d’uns
primers mesos prometedors al front de a seva comunitat, finalment, ha decidit
desenterra la destral de guerra contra Catalunya i contra tot el que representa.
Coneixedor de que als seus antecessors
la política anti-catalana els va funcionar a les mil meravelles, Fabra
retorna als principis i l’essència del bunker barraqueta(*) per
a mirar de guanyar-se els votants quan han decidit no seguir donant suport
al PP valencià.
Curiosament, aquest fet passa després
de que el Tribunal Suprem hagi donat la raó als d’Acció Cultural del País
Valencià en l’enrenou dels repetidors televisius que permetien veure TV3
al llarg i ample del territori valencià, a la qual cosa s’oposaven els
blaveros (**)
I és que la cultura catalana està mal
vista pels valencians més extremistes; sobre tot si satiritzes els estereotips
valencians. Tampoc no els agrada gens ni mica que s’expliqui a la ciutadania
dels tripijocs dels seus dirigents com ara Carlos Fabra, Francisco Camps
o Rita Barberà. Com el PP controla els mitjans de comunicació públics dintre
de la seva comunitat, se’n guarden molt d’emetre informacions que els
hi puguin perjudicar. En canvi, TV3 si les donaria amb la repercussió negativa
que podria tenir (electoralment parlant) per als interessos de la casta
dirigent del PP valencià.
Com que, des de València, no es pot imposar
que s’eliminin certs continguts informatius que ells poden considerar
inapropiats per als seus súbdits, la qual cosa aniria en contra de la llibertat
d’expressió, ara volen que no es digui País Valencià a la seva comunitat
autònoma.
El terme País Valencià és el que, normalment
s’ha usat a Catalunya per a referir-nos a la nostra comunitat autònoma
veïna del Sud. També l’usen la majoria dels valencians d’esquerres i, fins on pugui el PP, també volen que el deixen d'usar, com ara a les Corts Valencianes.
De fet, la denominació de la seva comunitat
va ser l’entrebanc més gros que van tenir quan es va redactar l’estatut
d’autonomia valencià, ja que els valencians de dretes haurien preferit
que s’anomenés Regne de València. Com que les diferències eren insalvables,
al final es va decidir per una tercera opció molt més ligth, però
que a la pràctica no satisfeia a ningú, encara que en el temps sé la van
apropiar les dretes: Comunitat Valenciana.
El comportament de la dreta valenciana
denota un gran complex d’inferioritat i una por extrema davant l’actitud
que poguessin prendre els seus ciutadans en el cas de que la llengua i
la cultura catalana els arribés amb tota normalitat.
Recordo que els dirigents peperos
valencians van ser els primers de crear un conflicte lingüístic en anomenar
valencià al català que es parlava a València i no reconèixer la unitat
de la llengua, sense cap tipus de rigor i contradient a la pròpia Universitat
Valenciana. Anys més tard el conflicte el provocaria el PP de Bauzà a Mallorca
i, recentment la Maria Fernanda Rudi al cap davant del PP aragonès (i amb
el suport del PAR) amb l’invent dels idiomes Lapao i Lapapyp.
De tota aquesta situació, el que trobo
del tot inversemblant és que no hi hagi la mateixa correspondència a l’hora
d’admetre l’idioma propi al S i al N del riu Sénia. Mentre a Catalunya
s’admet el valencià com una variant dialectal del català i els professors,
professionals de la sanitat etc. poden opositar també a Catalunya sense
cap tipus de problema (la prova són tots els integrants d’aquests col·lectius
que treballen a Catalunya), a València no reconeixen els nivells de català
atorgats per l’autoritat lingüística d’aquí, amb l’impediment que això
representa a l’hora de voler ocupar una plaça de les mateixes característiques
a l’àmbit del País Valencià (a mi no m’ho podran prohibir)
(*) Bunker barraqueta.-
S’anomena així al col·lectiu de valencians més intransigents respecte
a l’idioma català i totes aquelles influències culturals que puguin arribar
de Catalunya.
(**) Blaveros.- Si fa
o no fa significa el mateix. La terminologia deriva del blau que porta
la bandera oficial valenciana. Per les informacions que tinc, l’actual
ensenya del País Valencià, seria còpia de l’estendard de Jaume I el Conqueridor
i que, després de la conquesta de València el lliurar a la ciutat. Aquí,
la dreta valenciana, també va imposar els seus criteris davant del que
s’havia acceptat fins aquell moment.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)