QUI ENS DIU LA VERITAT I QUI ENS ENGANYA?

Divendres passat, després de que el Conseller de Treball, Benestar Social i Famílies Chakir El Homrani inaugurés el Club Social de les Terres de l’Ebre, vaig poder saludar i parlar durant una estona amb dos periodistes ebrencs. De fet una periodista, Anna  Ferràs (Agència Catalana de Notícies i Catalunya Ràdio) i un periodista i escriptor, Jordi Marsal (ACN)

Els hi vaig desitjar molta sort ja que d’ells depenia en gran part tenir-nos informats sobre tot allò que succeïa al nostre voltat.

Però ja sabeu que d’informació n’hi ha de veraç i rigorosa i de tendenciosa i esbiaixada. Tot i que no sempre és responsable el pròpia periodista, sinó el mitjà per el qui treballa i, evidentment paga al periodista la nòmina de final de mes.

Vivim en un món de manipulació on sovint no saps a quin mitjà has de fer cas i a quin no. Potser de Joans, Joseps i ases n’hi ha per totes les cases... Es a dir que d’una manera o d’un altra tots els mitjans agranen cap a casa i tracten les notícies segons els hi convé.

Avui e Periódico publica un sondeig realitzat per GESOP, segons el qual el un 62% dels catalans voldria més autogovern i només el 21,5% estaria d’acord en assolir la independència per assolir la república catalana.

Tot i ser escèptic amb com s’està portant a terme el procés, no m’acabo de creure el resultar de la consulta. Al menys que una majoria d’aquells que s’han mobilitzat tantes i tantes vegades a favor de la independència estiguin cansats de tanta lluita i tantes frustracions que han abaixat el seu nivell d’autoexigència.   

No potser que si l’1-O van anar a votar més de 2 milions de catalans, de cop hi volta molts d’aquests pensin que no va valer la pena fer-ho. Tot i que aquell dia alguns vam anar a votar (entre aquests m’incloc jo mateix) en veure que estava passant en diversos punts de la geografia catalana. I no vaig ser l’únic...

Si els mitjans de comunicació tiren cap al costat que més els hi convé, a molts dels nostres polítics també els podrien deixar anar... La majoria estan en política perquè han fet d’aquesta noble ocupació el seu modus vivendi i volen seguir aferrats a la cadira costi el que costi. Si s’han de desdir dels seus principis no dubteu per un moment que ho faran i buscaran els arguments (això ne saben molt i a part tenen els seus assessors per a dir com fer-ho) per a convèncer a la ciutadania que han fet el millor que podien fer i sempre per a buscar el bé per a Catalunya i els catalans i les catalanes.

Jo, com sempre he fet, miraré en cada moment d’extreure les meves pròpies conclusions separant el blat de la palla. I aquí pau i després glòria!  

AIRE FRESC PER A L’INDEPENDENTISME

De Faro a Diari de Tarragona. 

Quan en aplicació de l’article 155 de la Constitució, el Govern d’Espanya es va fer càrrec de l’autonomia de Catalunya, una de les primeres mesures que va anunciar Rajoy va ser la convocatòria d’unes eleccions autonòmiques per al 21 de desembre.

En un primer moment hi va haver una certa incertesa. Què farien els partits independentistes? Acatarien la legalitat espanyola i per tant participarien a les eleccions? O bé proclamarien que de legalitat només n’hi ha una, la de la República catalana? En principi tot feia pensar que els únics que ho tenien clar eren els de les CUP. A partir d’aquí el panorama seguia sent incert...

Passats uns dies però, tot se clarificava. Tant el PDeCAT com ERC anunciaven que hi participarien. Fins i tot Santi Vila (PDeCAT) es postulava per a encapçalar la llista dels postconvergents.

Inexorablement els dies van passant i cada dia hi ha novetats, sobre tot per les xarxes que, de vegades sembla que hi ha una certa disputa per a veure qui la diu més grossa. Sense anar més lluny, ahir per exemple ja vaig llegir alguna opinió sobre que les eleccions del 21-D han de tornar a ser un plebiscit on l’independentisme ha d’acudir en massa a votar per a tornar a demostrar la seva fortalesa. L’aire fresc tornava a entrar per la finestra independentista...  

Sobres les previsions del 21-D ja s’han publicat els primers sondejos. El primer del Centre d’Investigacions Sociològiques (CIS) i el segon del Centre d’Estudis d’Opinió (CEO)

El primer estudi reflecteix un resultat força similar al de les passades eleccions de 2 anys enrere, es a dir, els independentistes guanyarien en escons però no en vots. En canvi, en els segon, el que s’ha fet a Catalunya, els independentistes guanyarien tan en escons com en vots.

De totes maneres, sigui quin sigui el resultat i atenen al que s’està veien aquests dies, queda clar que el món independentista seguirà ferm a la seva postura i, per tant, es pot entrar en una mena de bucle on és difícil preveure una sortida clara. De fet el godallenc Garcia Albiol ja ha dit que l’article 155 pot seguir aplicant-se després de les eleccions si no s’acaten els resultats per part de l’independentisme. És difícil, molt difícil sortir de la complicada situació que vivim, al menys que canviï molt el panorama i una de les dues parts acabi cedint.  

El moviment independentista només pot cedir per por. Tot i que la frase no tenim por que va néixer després dels atemptats de Barcelona i Cambrils, s’ha acabat convertit en un lema del moviment. Però si la justícia espanyola escapça l’independentisme serà molt difícil trobar a algú que s’hi vulgui posar davant. Tret evidentment de les CUP on això no passaria però que corren el risc de que es puguin acabar ilegalitzant tal com va passar amb Herri Batasuna al País Basc. Són les estratègies del garramer... Del garramer però poderós ja que té tots els asos a la ma i els juga quan vol i com vol...

Des del meu punt de vista el més viable per acabar d’una vegada per totes (o al menys durant uns quants anys) és que el Govern de l’Estat faci la concessió de deixar fer una referèndum legal (ja sigui o no vinculant) on es pogués mesurar fefaentment el suport de cada una de les parts.

De no ser així, complicat que hi pugui haver conformitat ja sigui per part independentista com dels qui estan en contra.    

CANSAMENT

De Ferreres al Periódico. 

El sondeig del CEO (Centre d’Estudis d’Opinió) que es va fer públic el passat dijous, des del meu punt de vista reflecteix un cert cansament de la ciutadania.

Està clar que només es tracta d’un sondeig fet d’un mostreig d’uns quants milers de persones, però normalment es pot perfectament extrapolar tot i que sempre hi ha un marge d’error tal com adverteix l’empresa que l’ha realitzat.

La passada setmana va fer 18 mesos des de que es van celebrar les eleccions el mes de setembre de 2015. En aquells moments se’ns va anunciar que en 18 mesos es portaria a terme el full de ruta i, per tant, Catalunya passaria a ser un estat independent. Aquest primer termini no s’ha complit.

Quan s’ha recordat als de Junts pel Sí aquesta dada, alguns han fixat un nou termini: 18 mesos des de la presa de possessió de Carles Puigdemont (12 de gener de 2016) Per tant, la nova data hauria de ser el 18-07-2017.

Mentre els de les CUP van arreant el Govern, aquest, per la seva part, sembla que no porta tanta pressa. El cupaires els hi demanen que fixin ja la data del referèndum encara que no sigui acordat amb l’Estat, mentre que al Govern i el grup parlamentari de JxS els hi és més urgent aprovar els pressupostos per aquest any.

Tot i la pastanaga que suposa la independència, amb el pas del temps sé corre el risc de perdre suports sinó s’acaben complint les previsions anunciades pels partits partidaris de la independència. És cer que una gran part dels catalans volem (primera persona del plural) votar. Però una part important dels que volem votar, ho volem fer amb les condicions necessàries per a que el resultat que surti de les urnes serveixi per alguna cosa més que per a donar xifres. Volem que es tinguin en compte els resultats i ja serial’hòstia que a sobre l’Estat els considerés vinculants i obrés en conseqüència.

Mireu, durant la seva presidència, Maragall va voler impulsar un nou Estatut d’autonomia. El tràmit va ser llarg i feixuc i, a sobre, un dels partits que conformava el Govern, ERC, se va posicionar en contra. La tramitació va ser tan llarga que no només va cansar la ciutadania, sinó que va desgastar el govern, sobre tot els socialistes que eren els grans avaladors.

Per tant, res de nou. Quan un tràmit es fa massa llarg, al final cansa. Una gran part de la ciutadania vol música, futbol, bous o la que sigui la seva afició. La resta del que l’envolta és secundari. Si els hi preguntes directament si volen la independència diran que sí, però si triga més del compte, es possible que no vagin a votar.

M’ensumo que ara mateix, el procés està passant per una situació similar. O s’arriba al final en poc temps o molts dels que avui li estan donant suport incondicional se sentiran enganyats i buscaran altres solucions molt més pràctiques i efectives.