 |
| D'Anthony Garner al Periódico de Catalunya. |
Tot i que semblava que l’escollida seria l’Elsa
Artadi, Puigdemont se va posar el la gorra de mag i tocant amb la seva vareta
tres vegades el barret de copa va fer sortir a Quim Torra, un desconegut per a una gran majoria de catalans.
La designació de Quim Torra (per part de Puigdemont, ho aniré recordant perquè sempre
hi ha que perd la memòria) sembla ser que només se deu a que ràpidament se va
prestar a ser un candidat provisional i, com s’ha dit dels sector no
independentista, ha acceptar a ser un titella de Puigdemont que pretén governar
Catalunya des del seu exili d’Alemanya (o de Brussel·les si ve al cas)
Per tant estem davant d’un president efímer
que durarà el que el deixen durar, ja sigui l’Estat espanyol, ja sigui
Puigdemont i els seus. Per tant, tinc la sensació de que no comencem bé la
legislatura i això que encara no l’hem començat. De fet, Torra encara no ha
estat ni nomenat pel Parlament.
M’ha sobtat molt l’animadversió que ha creat
el personatge. Si només fos per part dels partits que votaran no a la seva
investidura, no m’estranyaria, però també la premsa ha criticat durament la
seva designació. Si, ja sé, ja sé... Només una part de la premsa, com per
exemple el Periódico de Catalunya, però no recordo que hagués tractat igual als
candidats que ho van ser abans que ell: Jordi Sánchez i Jordi Turull.
Jo, com al menys 7.440.000 catalans (la
Viquipèdia diu que ne som 7.448.332) confesso no conèixer a Quim Torra ni recordo haver-ne sentit a
parlar mai d’ell. Però mentre llegia avui algun article d’opinió on se parlava
d’ell, ràpidament ho he tingut clar.
Quim
Torra va ser un dissident d’ERC que va marxar a fundar
Reagrupament de la ma de Carretero. I Carretero, sempre ho he expressat, na va
ser mai sant de la meva devoció. I
més encara quan aquest partit (que va veure que no aconseguiria mai
representació parlamentària) va decidir abraçar la fe convergent.
 |
| De Manel Fontdevila a eldiario.es. |
Durant l’entrevista que li va fer TV3, el candidat de Puigdemont va intentar moderar la seva imatge de radical i va demanar disculpes per unes piulades que va fer fa 6 anys criticant durament (per dir-ho d’una forma suau) tot allò que no fos Catalunya (ja m’enteneu) Per la meva part li accepto les disculpes (tot i que no anaven amb mi), però no l’ús d’un eufemisme pel que també se’l ha criticar durament.
Durant l’entrevista Torra va dir que Catalunya viu en un període de crisi humanitària. Sincerament crec no
va saber escollir les paraules oportunes. Fins i tot és possible que volgués
dir una altra cosa i s’equivoqués al dir-ho (qui no s’equivoca?)
Les crisis humanitàries són una altra cosa.
Són crisi de fam i morts, de guerra i de penúries... Com les que se viuen als
camps de refugiats o als països on hi ha guerra enquistada.
Si ens posem les mans al cap quan ens assabentem
que tracten de terroristes als Comitès de Defensa de la República per tallar
carreteres o a un grup de joves per barallar-se amb uns guàrdia civils de paisà
que pel que sembla anaven buscant brega o se parla de delicte d’odi per
posar-se un nas groc al costat d’un policia o xiular un himne amb el que no ens
identifiquen i que per no tindre, no té ni lletra, s’hauria de ser més curós a
l’hora d'expressar-nos sobre la greu situació que està vivint Catalunya i, sobre tot, d'aquells que estan empresonats per motius polítics.
