Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris ficció. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris ficció. Mostrar tots els missatges

dijous, 15 de febrer del 2018

LA GALERA: HISTÒRIA I FICCIÓ (1a part)

Realitat (història) i ficció són dos conceptes sovint separats per una estreta línia. On acaba la realitat i on comença la ficció? La història està plena de fets contrastats i documentats, però de vegades també existeix la transmissió oral que, tot sigui de passada, pot contenir gran dosis de llegenda. L’humà és un ser amb molta imaginació i sovint quan ha d’explicar un relat que ha escoltat anteriorment li posa més pa que formatge. A continuació jo us explicaré uns fets històrics i per tant reals amb algunes deduccions que he fet, tot i que no crec que s’allunyin massa de la realitat.  
L’any 1998 Joan Ramon Ferreró F. i Miquel G. Baylach (sic) van publicar el llibre la Galera, fets i gent (Recull de notícies de la història de la Galera), editat per la Fundació Amics de la Mare de Déu de la Galera, imprès per la Cooperativa Dertosense de Tortosa (òbviament) i prologat per Manuel Domènech i Millan, capellà durant alguns anys de la parròquia de Sant Llorenç de la Galera i més tard de la de Santa Maria de Peníscola.
Segurament que sense l’edició d’aquest llibre molts galerencs com ara jo desconeixeríem gran part de la història dels nostre poble, un dels més antics de les nostres contrades.
Malgrat això resulta una mica sorprenent que la carta de població (el document que acredita el naixement d’un poble) és d’aproximadament el  1303 (tot i que d’altres fonts la situen al 1320) ja que aquest document no existeix.
Si ho comparem amb altres pobles de la nostra comarca veurem que la d’Amposta és de 1282, la d’Alcanar de 1239, la de Freginals de 1283, la de Godall de 1153, la de Mas de Barberans de 1235, la de la Ràpita de 1150, la de la Sénia de 1232 i la d’Ulldecona de 1180.
Per tant sembla prou inusual que a un dels pobles més antics se li concedís una carta de poblament tant tardana.
El pont per on passava la Via Augusta. 

Com sabeu per la Galera hi passava la Via Augusta, una de les artèries de comunicació més importants de l’Imperi romà. Vindria a ser com una autopista de la nostra època, tot i que amb menys densitat de transit i per tant amb menys carrils (de fet només n’hi havia un per a que poguessin passar els carros i les cavalleries –els únics mitjans de transport terrestre que hi van haver durant segles-) D’aquella època ens han quedat els basaments del pont. Com sabeu aquet pont va ser destruït durant la guerra Civil espanyola i quan se va reconstruir se va fer una mica més ample del que havia estat fins llavors, tal i com se pot veure si te’l mires des de baix, des de la llera del barranc.


(Continuarà:http://laviaaugusta.blogspot.com.es/2018/02/la-galera-historia-i-ficcio-2a-part.html )
Detall on se pot veure la reconstrucció i l'ampliació del pont. 

diumenge, 26 d’octubre del 2014

CANVI D’HORA


Tic, tic, tic, toc... Miro el despertador, encara la 1:35, no puc agafar el son. Tic, toc, tic, toc... El torno a mirar: 1:52... No hi ha manera. Tic, toc, tic, toc... les 2:15. Finalment sembla que m’he endormiscat una mica... Tic, toc, tic, toc... Les 2:31. Encara falta quasi mitja hora... Tic, toc, tic, toc... les 2:48. Al menys fessin alguna cosa al despertador igual com quan espers que es faci la mitja nit del 31 de desembre i esperes les campanades... No sé, algun especial, potser alguna repetició, alguna cosa, la que sigui... Ja potser no val la pena intentar-ho... Tic, toc, tic, toc... Les 2:53... Ja falta poc... Dono voltes pel llit, nerviós, emocionat? No emocionat no... No és la primera vegada... Tic, toc, tic, toc... Les 2:28. M’assec sobre el llit i agafo el despertador amb les dues mans... Sí, ja sé que avui en dia quasi ningú té despertador i tothom usa el mòbil, però sóc un clàssic que voleu... Veig com els segons avancen lentament: 36... 37... 38... Les 2:59:39... Quan arriba a 50 començo una espècie de compte enrere, com aquell que està segut a l’Apollo 11 preparat per a enlairar-se cap a la Lluna: 10, 9, 8, 7, 6, 5, 4, 3, 2, 1, 0... Cero!!! Les 3 del matí!!
El moment que tots els mitjans de comunicació del dia m’han estat anunciat. Els diaris, les televisions, les ràdios... Fins i tot divendres vaig rebre un correu d’un sindicat que no era el meu recordant-me que passaria i anunciant-me les dates dels futurs esdeveniments: Ha arribat el canvi d’hora.
Primer endarrereixo el despertador que, des de fa una estona tinc a les mans... Després me’n vaig i canvio el del menjador... A la cuina hi tinc encara més feina... El del microones, el del forn... Haurà passat ja un minut o encara he de posar les 2:00... No ho sé... Torno a estar nerviós... Després canvio el de l’estudi... Ara potser sí, ja toca posar les 2:01... I l’ordinador... I el mòbil... No, aquests com són intel·ligents canvien tot sols... I com sap el programador quins dies han de canviar d’hora? Tot un misteri... A sí, els de canell. Ara toca canviar l’hora als rellotges de canell... Les 2:02... A veure, en queda algun més... El que tinc al calaix... No podré complir... Un anys més no podré fer-ho, no em donarà temps... A veure, aquest no cal... Total fa 3 o 4 anys que no me’l poso... Igual no té ni pila i si veig que no en té, dilluns tindré que anar a una rellotgeria a que me’n posen una. Per cert, des de que va tancar Ramon no sé on anar... A la de Salvador... Els darrers me’ls vaig comprar a Ulldecona, a la rellotgeria Brunet...
Bé, ja està. No me’n recordo de cap més. Segur que mons pares li faran canviar a mon fill quan demà vagi a dinar... Les 2:05. Torno al llit. Com demà és diumenge em faig el propòsit de no mirar més l’hora. Encara així miro de reüll el despertador... Les 2:05... Ni un minut ha passat... Em proposo dormir...

Torno a mira l’hora. Al carrer encara és fosc... Les 7:30... Ara no sé quina hora era ahir quan el despertador marcava les 7:30... Les 8.30?, les 6:30? Quin embolic... Així que vegi el primer raig de llum em llevaré... Les 9:44... M’he adormit!! És diumenge... Uf! Menys mal... Quina tranquil·litat! Fins d’aquí 5 mesos no tornaré a tenir una nit tan moguda com aquesta.
I és que jo compleixo amb el que em manen: Si em diuen que a les 3 haurem de posar les dues, ho faig i punt! Vosaltres també, oi?  

diumenge, 11 de maig del 2014

EM VAIG FER UNA PEL·LÍCULA...



Ahir varem tenir dinar familiar al restaurant lo Pati d’Agustí del Poble Nou del Delta aprofitant la visita del meu cosí Miquel (el fill gran de mon tio Leonardo) i el seu fill Olivier. Ens el va recomanar el nostre fill Oriol i certament la va encertar.
Amb els meus pares, varem agafar la carretera del canalet de la Ràpita i vorejant la badia dels Alfacs arribarem fins la nostra destinació.
Mentre baixaven, per la part d’Amposta va arribar un cotxe que no va tenir més remei que esperar-se ja que era impossible passar per aquell carrer estret.
Una vegada mons pares ja van baixar vaig seguir amb la intenció d’agrair-li el gest. Però sabeu qui era? Rojo y Gualdo! Diu la dita castellana que lo cortés no quita lo valiete, però evidentment ni l vaig agrair ni el vaig saludar.
Rojo y Guado anava amb un cotxe petit, d’aquells que abans se’n deia un utilitari.  Vull pensar que era el de la seva dona i no que ha hagut de vendre el gran per culpa del malament que li han anat els seus negocis últimament. O això és el que es diu pel poble...
Però on anava ahir Rojo y Gualdo? I aquí és on em vaig fer la pel·lícula...
Si recordeu, aquella a la que deien l’alcaldessa del Poble Nou, encara que realment era la representant de l’alcaldia d’Amposta i a la que en 8 anys a l’ajuntament quasi mai li vaig sentir dir res, malgrat que tenia veu, però no vot, aquesta setmana va dimitir per motius personals i va donar pas a un jove de les JNC.
Vaig suposar que ahir va fer un dinar per a tots els seus amics i, com no, Rojo y Gualdo va ser un dels convidats, per no dir el convidat d’honor ja que va ser ell qui fa 27 anys la va designar la seva representant al Poblet.
Per cert, en acabar de dinar volíem veure el delta des del mirador del campanar de l’església. Estava tancada. Al restaurant Español ens van dir que, segurament al Restaurant Paquita tenien la clau ja que hi treballava l’agutzila i que també era la seu de l’alcaldia...
Vaig començar a lligar caps i ràpidament vaig deduir que la sort (o no) havia recaigut amb el fill del restaurant, un jove que des de fa molts d’anys va abraçar la seu convergent com a bon ampostí.
Ara cal saber que és veritat i que no ho és en aquest escrit.

diumenge, 4 de maig del 2014

L’ENDEMÀ DE QUE EL PP DEIXI EL GOVERN




La majoria de les enquestes que es fan de cara les Europees o les autonòmiques indiquen que el PP segueix tenint avantatge sobre el PSOE i la resta de partits. Lleuger avantatge si voler, però avantatge a la fi.
De fer-se ara les eleccions a algunes comunitats, és possible que les esquerres poguessin arrabassar el govern al PP, però sempre que hi hagués una entesa entre el PSOE, que normalment seria el segon partit en nombre de vots i una tercera força: Izquierda Unida a Andalusia i Madrid, per exemple, Compromís a València, etc.
També a les Espanyes segueix el PP liderant les enquestes. Igual dintre d’un any i mig perden la majoria absoluta però igual arriben a un acord amb UPyD que en segons quins àmbits demostra que esta tant a la dreta com els populars. Més, potser no, però tant, sí.
Els anys passaran i dintre de no sé quants (no sóc endeví i per tant no puc predir el futur) el PP deixarà el govern i una vegada més les esquerres, ja sigui amb el PSOE al cal davant o amb un altre partir, ves tu a saber, recuperaran el poder que va perdre Rubalcaba quan Zapatero va decidir deixar-ho.
I ara la gran pregunta: Cóm estarà el país per llavors? Difícil de vaticinar, però tot indica que estarà completament destrossat. Socialment com si hagués patit un gran terratrèmol, econòmicament, amb una gran distància entre els rics i els pobres, molta més de la que ara hi ha. Culturalment s’hauran retrocedit diverses dècades ja que les subvencions per al cinema, teatre o d’altres espectacles estarà sota mínims.
En sanitat, bona part dels hospitals deixaran de ser públics per a passar a ser privats i els ciutadans s’hauran de fer una assegurança mèdica com passa als Estats Units. En educació hauran imposat la seva doctrina i Franco tornarà a ser el gran alliberador que va aniquilar els perills que hi havia a Espanya als anys 30 i dels períodes de governs d’esquerres ni se’n parlarà, com si la dreta no hagués deixat mai el poder.
Segurament aquesta serà l’Espanya que tindrem dintre de poc. De fet ja quasi la tenim ara i segons s’aprecia, el PP no s’atura ni un segon amb el seu afany d’imposar la seva política en tots i cada un dels àmbits de la nostra societat. Però és l’Espanya que volen la majoria dels espanyols. Per tant, després que no es queixin. Prohibit queixar-se!
Evidentment quan un troba el país en una situació com la que he descrit amb anterioritat, fer-lo remuntar costa molt de temps, molt més que no ha costat en ser destruït.
Al final del govern de Zapatero Espanya tenia 5 milions d’aturats. La bombolla immobiliària havia esclatat als morros de tots sense que ningú se’n volgués adonar de la que ens venia a sobre. Al poc de l’arribada de Rajoy al govern es va passar dels 6 milions. I ara, després de l’última Enquesta de Població Activa (EPA), encara que ha baixar uns milers, segueix bon a prop dels rècords històrics i això que molts immigrants, la gran xacra d’aquest país segons els més xenòfobs, han decidir abandonar-lo i retornar als seus països d’origen. Si no fos així, molt possiblement la xifra d’atur estaria sobre el 6,5 milions.
Possiblement l’economia es recuperarà i els llocs de treball s’estabilitzaran. Però, i tota la resta? Quan es trigarà a retornar a la normalitat?
Mireu, sóc pessimista, però que molt pessimista, perquè cada dia me’n adono més de la manca de maduresa d’una bona part de la ciutadania d’aquest país. Mentre el futur govern d’Espanya intentarà tornar a una situació que mai s’hagués d’haver perdut, el PP tornarà a fer de mosca collonera i inflarà el seu discurs de missatges apocalíptics i dirà als espanyols que Aznar i Rajoy van ser els millors presidents. I davant de la lenta recuperació de les llibertats perdudes, el poble, ximple i analfabet (en l'actualitat, analfabet no és no saber de lletra, és no saber interpretar la realitat) tornarà a votar el PP.
Un cercle viciós on cada vegada es perdran més coses que mai més es tornaran a recuperar.        

dissabte, 1 de març del 2014

OPERACIÓ PALAS



El programa especial que va emetre diumenge la Sexta coincidint amb l’aniversari del fallit cop d’estat de l’any 1981, havia creat una gran expectació, degut a una intel·ligent campanya publicitària portada a terme per l’equip de Jordi Evole. Vaig ser un dels qui va veure per Internet el vídeo on es mostrava a 15 persones anònimes els primers 20 minuts del documental i després opinaven sobre les impressions que els hi havia causat.
S’acaben de complir 33 anys d’aquells fets i s’han escrit llibres i emès documentals de tota mena parlant del tema, però sempre queda el dubte de qui era l’autoritat militar que havia d’acudir al Congrés dels Diputats en 15 o 20 minuts o mitja hora a tot tardar... Un tema que bé hauria pogut canviar la història de la jove democràcia espanyola i on, segurament, Tejero només va ser el boc expiatori que va fer de cap visible de la trama. O dit d’una altra manera, va ser utilitzat per a que sembrés el pànic a tota Espanya. Només un fanàtic convençut podria haver portat a terme una missió tan arriscada i de conseqüències incertes, ja que, pel que sembla, no tot estava lligat i ben lligat com li van voler fer creure aquells que el van convèncer per a que es convertís en protagonista de la història. Però de fet ho és, però no l’heroi que ell es pensaria que acabaria sent.
Durant la passada setmana havia comentat en alguns dels meus cercles íntims que, de no ser que sortissin a la llum nous documents o testimonis aportant proves noves i fefaents (i vull remarcar això de proves noves i fefaents) sobre qui hi va haver al darrere de tot l’entramat, el programa no estaria l’alçada de les expectatives que s’havien intentat crear i em decebria notablement.
Tots aquells que veiéreu el programa fins el final (tal com reclamava Evole), segur que no us vareu quedar indiferents. Però de les expectatives que havia creat, res de res, al menys, des del meu punt de vista.
Jo comparo Operació Palas de Jordi Evole amb la Guerra dels Móns de Orson Welles, salvant les distàncies, evidentment. En tots dos casos es tracta d’emissions fictícies que saben transmetre a l’espectador la dosi necessària d’intriga per a obtenir el seu propòsit que no és un altre que fer creure que el que s’està explicant és verídic.
Orson Welles va saber crear la dosi de tensió i pànic necessari per a mantenir a l’oient pegat al transistor i Jordi Evole la creença de que res va ser com ens ho havien explicat fins ara d’aquell fatídic 23-F de 1981.
Sembla ser que hi van haver espectadors que s’ho van empassar sense dubtar, en canvi, d’altres, com jo, ens en adonarem relativament aviat de que els que s’estava explicant no podia ser veritat. Malgrat tot, ens varem mantenir atents al programa fins el final de la projecció del documental, per reafirmar (o no) les nostres sensacions.
Quan vaig començar a dubtar? És cert que tot tenia una aparença del més real. Se’t feia difícil creure que les persones que hi sortien s’haguessin avingut a dur a terme aquella farsa. Però hi va haver un moment que vaig pensar: fins aquí hem arribat! Va ser quan es va dir que el primer nom que va sonar com a director d’aquell muntatge, a proposta de Minoria Catalana (CiU) va ser el Josep Maria Flotats. No m’entrava al cap que el gran director teatral hagués pogut acceptar dirigir aquella paròdia... De fet, no m’entrava al cap que cap professional de les arts escèniques fos necessari per a dirigir un cop d’estat fictici. De fer-se una cosa així (des del meu punt de vista mol improbable) es faria d’una altra manera i no sota la supervisió d’un director teatral. 
Després hi va haver moments que van reafirmar les meves sensacions, com per exemple que Adolfo Suárez hagués acceptat dimitir a proposta de Felipe González i Alfonso Guerra per a donar molta més veracitat al muntatge. Però en canvi, ho accepto, hi va haver altres moments on l’ombra del dubte va planejar sobre les meves conviccions, com per exemple quan el mateix Suárez no va voler acabar una frase, suposadament, per no haver d’explicar el que va passat realment aquells primers dies del 81.
A diferència de Welles, Evole es un presentador consolidat i que té un públic fidel que segueix des de fa anys el programa Salvados. En canvi Welles, recordem-ho, era tot un desconegut i, a partir d’aquell programa, la seva carrera professional va ser meteòrica i plena d’èxits.  
A hores d’ara no sabria dir si el documental fictici d’ahir marcarà una fita a la història televisiva d’aquest país, però cal dir que l’execució va ser impecable i la participació dels protagonistes que van viure en primera persona aquells fets, d’allò més creïble.
Aplaudeixo la iniciativa i el resultat, però particularment m’hauria agradat més saber si l’anomenat elefant blanc de la trama colpista va ser Alfonso Armada, Joan Carles I o un altre del que fins ara encara no s’ha parlat.
Què en penso? Què el primer va acabar a la presó i que para el segon, a partir del moment que va emetre el discurs per televisió, la popularitat li va créixer com l’escuma. Ara que cadascú que tregui les seves pròpies conclusions fins que es desclassificarà tota la documentació que, encara ara, està considerada com a secreta. Potser llavors ens emportarem una sorpresa molt mes gran que al final del programa del passat diumenge. 

dissabte, 9 de juliol del 2011

UNA FANTASIA


Rubalcaba deixa el govern per a ser el candidat del PSOE a les properes eleccions de “no sé sap quan...”. Però no parlaré del gir a l’esquerra que es diu que està fent. Ni les crítiques de Llamazares per aquest motiu. Ni dels impostos que vol posar als rics i a la banca.
Us imagineu, encara que sigui per un moment que Zapatero se’n recordés de mi (o de tu) per a substituir al fins ara Ministre de l’Interior. Evidentment es tracta només d’una fantasia, però deixeu-me que somiï despert sobre quines serien les conseqüències.
Els primers de quedar descol·locats serien els de la dreta mediàtica. Sí, sí, fins i tot abans dels del propi partit. Dintre el partit, a pesar de ser un perfecte desconegut per a la majoria, alguns potser, d’un bon principi pensarien que igual sóc una persona amb molta vàlua. El meu bagatge polític no és intens, però en tic. Fins i tot alguns (els amics que més m’estimen), m’han dit que com és que no s’ha pensat amb mi per a ser diputat (cert que m’ho han dit, però només els més íntims, aquells amb qui o me’n he anat mai al llit, però segurament és l’única cosa que no hem fet junts)
Però ara imagineu-vos els del PP i els de la caverna. La primera reacció seria: Qui és aquest? I la segona reacció: Esbrineu el seu historial per a veure per on podem atacar-lo? Busqueu els seus punts febles! I jo passant-m’ho tan bé com un babau! La primera pel nomenament, es clar i la segona en veure el patiment dels pobres del PP.
I amb una mica de sort, el meu nou càrrec, seria tan efímer que no els hi donaria temps a poder-me criticar! Us ho imagineu?
Mireu, Paco Subirats, alcalde de Mas de Barberans durant molts d’anys va arribar a ser senador (no li poso l’adjectiu d’espanyol, perquè com sabeu així anomeno a un altre i només a ell) durant uns pocs mesos, només dos o tres. Per tant, no podria ser jo ministre durant el mateix temps. Bé entre l’estiu, la convocatòria d’eleccions, el temps que estaria en funcions, etc. potser en serien uns quans més.
Zapatero, recorda-te’n de mi!!

PD Als senadors també els anomeno “sopadors”. Si cena es sopar, senador, “sopador”. No us sembla.

Perdoneu la tonteria. 

L'acudit és de Manel Fondevila i el publica avui Público.