LA INFORMACIÓ CADUCADA NO ÉS NOTÍCIA

El passat 29 de maig, el dia següent a la jornada electoral de les municipals, vaig escriure un article d’opinió amb el títol: 28 de maig de 2023, la nit on ningú va guanyar a Amposta. Com és habitual el vaig enviar a Vinaròs News, mitjà de comunicació amb el que porto col·laborant quasi 16 anys. Emili Fonollosa, ‘l’ànima màter’ de la publicació en rebre’l em va dir que, per la seva actualitat l’anava a publicar immediatament. Quasi que al mateix moment el vaig enviar a la Revista Amposta. Al cap de poc vaig rebre un missatge un tant sorprenent d’una de les responsables de la publicació. Em va dir que mirarien de publicar-lo al número del mes de juny, però com que sortiria en plena campanya de les eleccions generals, abans ho havien de consultar amb la Junta Electoral de zona perquè al tenir contingut polític no fos que tinguessin algun problema. Sí, ho heu llegit bé. Un escrit de finals de maig sortiria a mitjans de juliol si ho hi havia cap contratemps. Què hi té a veure la valoració que vaig ver sobre les eleccions municipals de la meva ciutat amb la campanya de les generals? No vaig entendre res... Un fet habitual de la Revista Amposta és portar inserida publicitat electoral entre les seves pàgines del número que coincidia amb eleccions polítiques (generals, autonòmiques i municipals). El passat 31 de juliol em va arribar a casa el número de juny (durant el mes de juny no va sortir cap número) que, en teoria, hauria d’haver sortit abans de les eleccions generals, però oh sorpresa! ni rastre de publicitat electoral. La conclusió que en trac és que quan el número de juny que va sortit al juliol (insisteixo per a que ningú es perdi) va estar llest per a portar a la impremta ja se sabia que sortiria després de les eleccions... A la portada de la Revista Amposta s’hi poden veure una foto amb els 21 regidors i regidores electes el dia de la presa de possessió. Ja en pàgines interiors hi ha un ampli reportatge sobre la tercera victòria consecutiva per majoria absoluta d’ERC-EA i la presa de possessió d’Adam Tomàs com alcalde de la nostra ciutat. Uns fets que van passar el 17 de juny... Seguidament publica el nou cartipàs municipal per a la legislatura 2023-2027. A partir d’aquí notícies i esdeveniments acorreguts a la nostra ciutat, la segona part del treball de Montse Soriano-Montagut ‘La Història de l’emblemàtica botiga ‘del Gall’, regentada, durant gairebé 80 anys, per la nissaga familiar dels Figueres. També és destacable el treball ‘Ramon Argentó Pedrol: Fent memòria als desapareguts a la Guerra Civil’. I a l’apartat de cartes al director se’n poden llegir dues, però ni rastre del meu escrit! En el món del periodisme una informació caducada no és notícia; perd el seu interès quan ja ha passat un determinat temps des de el moment en el que es va produir. Igual passa amb un escrit d’opinió sobre un fet puntual. No és el mateix publicar un escrit valorant les eleccions municipals d’Amposta els dies següents al de les votacions que publicar-lo al cap de 3 mesos! Passat el temps no té cap mena de sentit opinar sobre aquell tema. No sé si el meu escrit a hores d’ara està pendent de publicar o ja ha passat a millor vida. Si és el primer cas voldria demanar a les persones responsables de la Revista Amposta que, per favor, no el publiquin. No m’agradaria que els hipotètics lectors poguessin fer una valoració errònia de la meva persona i, per extensió, del meu escrit. Moltes gràcies!

ZASCA A TV3

De Manel Fontdevila a eldiario.es.

Programa Tot es mou d’ahir per la tarda. Ja sabeu, el d’Helena Garcia Melero, Francesc Sòria i Lluís Marquina. Entre els convidats hi havia el periodista Iu Forn i Alejandro López Fonta, un habitual de les tertúlies de TV3 que, com no acostumo a veure aquest programa així com la majoria dels debats que se fan a la Nostra, no tenia ni idea de qui era. Després m’he informat i he vist que se tracta d’un empresari unionista (o sigui espanyolista o antiindependentista)  

Parlàvem de l’apropament dels presos a Catalunya i d’altres temes relacionats amb la Capital i Cort amb la Verònica Fumeral i de la compareixença conjunta en una roda de premsa d’Òmniun, l’ANC i l’Associació Catalana de Drets Civils (familiars i amics dels presos polítics)

També de l’entrevista que li havia fet Carlos Alsina a Aznar a Onda Cero pel matí. Carlos Alsina té fama de ser un gran entrevistador (recordeu per exemple l’entrevista que li va fer fa un temps a Rajoy on se va parlar de les nacionalitats que tindrien i deixarien de tenir els catalans i que va acabar amb aquella famosos pregunta de Rajoy: ¿Y la Europea?),

L’entrevista anava sobre la situació actual de RTVE i de sobte va Alsina i l’etziba a Aznar que ell havia col·locat al front de l’ens públic un diputat del PP. Aznar diu no recordar-se’n i Alsina insisteix. Aznar segueix sense recordar-se’n i llavors Alsina li fa memòria:

-Vostè va col·locar un diputat al capdavant de TVE. Era diputat del PP i el va nomenar director de TVE: Fernando López Amor...

La resposta d’Aznar és d’aquelles que no pot deixar indiferent ningú:

-Ah, sí... Bé... Jo no dic que Televisió Espanyola fos neutral... (I acaba balbucejant unes incomprensibles paraules)   

Al seu anàlisi, Iu Forn va parlar de fer el ridícul espantós, referint-se a les paraules d’Aznar, mentre que un altre contertulià va parlar qualificar la seva resposta de cínica.

Fins que va intervenir Alejandro López Fonta:

-No hi ha cap televisió pública que sigui neutral... Un zasca en tots els morros de l’Helena Garcia Melero i companyia.

La presentadora va voler-ho arreglar:

-Nosaltres intentem ser neutrals...

Una cosa és voler i un altra molt diferent és poder o saber. I un clar exemple el tenim a TVE. Una gran part dels professionals de la casa estan en total disconformitat amb el que els hi mana la direcció, però han de creure i per això, sovint, no signen les seves pròpies cròniques.

Fins i tot aniria una mica més lluny. No hi ha cap televisió ni pública ni privada, ni cap ràdio, ni cap mitjà de comunicació que sigui neutral. Ningú! Ni tan sols jo... Hi no és la primera vegada que ho dic, ni segurament l’última que ho diré.

Els mitjans púbics estan al servei del govern, ja sigui del país, de la comunitat autònoma o de l’ajuntament... Han estat casos flagrants de manipulació la Radiotelevisió Valenciana, Tele Madrid o TVE. TVE només se salva durant l’època de Zapatero, tal i com van reconèixer els propis contertulians durant el debat.

TV3 i Catalunya Ràdio tampoc són l’excepció. Tot i la importància que pugui tenir el procés i les conseqüències que s’han derivat del mateix, s’ha de reconèixer la seva manca de neutralitat o el que és el mateix, la seva parcialitat a l’hora de parlar d’aquests temes.   

I és que ja sé sap, la informació és poder. Tot i que sovint encara sigui més poder la desinformació.

PER SI VOLEU VEURE LA PART DEL PROGRAMA 'TOT ES MOU': 

http://www.ccma.cat/tv3/alacarta/tot-es-mou/la-reaccio-de-pp-i-ciutadans-al-trasllat-dels-presos-catalans/video/5775225/

OPINIÓ, INFORMACIÓ I MANIPULACIÓ

Fa unes setmanes, Emili Fonollosa, director de Vinaròs News, m’enviava un missatge al·lucinant sobre el que li havia passat. Un lector havia demanar una rectificació a Manuel Milián Mestre, expolític i tertulià habitual en diversos mitjans, per un article publicat al mitjà que dirigeix. Si va compartir amb mi aquesta informació era perquè no se’n podia avenir de la petició.
Com sé li pot demanar a un articulista que canviï d'opinió? (Tot i que de vegades hi ha mitjans que els censuren directament)

Un article d’opinió reflecteix la forma de pensar de qui l’escriu sobre un determinat tema, normalment d’actualitat. No cal que sigui política, pot ser literària, científica, cultural o ves a saber què...

Quan un escriu un article d’opinió, entenc que no té la més mínima intenció de manipular la realitat. Simplement expressa la seva manera d’entendre aquesta realitat, tot i que no pugui agradar a molts dels seus hipotètics lectors. Jo mateix, que en aquest tema no deixo de ser un simple aficionat, ho dic sovint: No pretenc en cap moment que tothom estigui d’acord amb el què escric, només vull crear opinió.

Quan llegeixes un diari te trobes amb diversos articles d’opinió i quasi sempre signants pels mateixos, ja siguin periodistes, polítics, historiadors o científics. Cadascun d’ells té la seva línia, la seva concepció d’entendre les coses i no cal que siguin rigorosos en els temes que toquen, tot i que de vegades pugui haver gent que els hi retregui aquest particular.

Si ens parem a pensar un moment, quan algú discrepa de l’opinió d’un altre, què està fent? Senzillament expressar la seva opinió. Tan respectable com la de qui la publica però que a la vegada també pot estar equivocat en la seva concepció. La realitat pot tenir tants punts de vista com persones sé l’estiguin mirant i de ben segur que si tothom opinés sobre el tema, ens en donaríem de la diversitat d’opinions existents.

En canvi la informació és molt diferent. De fet només n’hi passa un i per tant, de la persona que n’escriu o del mitjà que el publicar s’ha d’esperar rigor i objectivitat. De no existir rigor i objectivitat, llavors, si que estem davant d’una manipulació informativa. Per tant, només pot manipular qui informa de forma esbiaixada i parcial d’un determinat fet.

Aquells que expressen la seva opinió des d’un mitjà informatiu tenen, al meu entendre, una capacitat limitada d’influència sobre la resta. Al menys de que es tracti d’una d’aquests influencers de moda que tenen centenes de milers de seguidors a les xarxes socials (no és el meu cas tot i que ja m'agradaria)

En canvi un determinat mitjà, ja sigui televisió, ràdio o premsa, si que té la capacitat de poder manipular a la seva conveniència la realitat per a presentar-la tal i com sé li exigeix per part de qui el controla.

I qui controla un mitjà informatiu? Principalment els polítics. Fixeu-vos que tots els governs volen tenir les seves pròpies televisions públiques. Un exemple el tenim amb Jordi Pujol que va voler una televisió pública (cal dir que és TV3?) així va arribar a la presidència de la Generalitat de Catalunya.

Però també els mitjans privats estan subjectes a la manipulació. Els seus propietaris, normalment grans empreses del sector de la comunicació, però també entitats financeres i d’altres, han de vetllà pels seus interessos econòmics i, per tant, la seva línia informativa girarà al voltant de les idees polítiques i econòmiques de qui controli aquell determinat mitjà. 

UNA INFORMACIÓ EN PRIMICIA I D’ALTRES QUE S’HAN DONAT AVUI SOBRE EL REFERÈNDUM

Seu de les delegacions d'Hisenda i l'Agència Tributària de Tarragona. 

Primer que res la primícia, que per alguna cosa és primícia i no crec que encara ho hagi publicat ningú: El govern reforça les mesures de vigilància dels seus edificis.

---

Avui especialment és un dia d’informacions i desmentits sobre el referèndum.

Algunes informacions afirmaven que davant la hipotètica manca de paperetes o de que no es pugui votar presencialment, el Govern estaria habilitant el vot telemàtic.

Per a poder votar telemàticament s’hauria d’estar en possessió d’un certificat digital emès per un organisme competent. N’hi ha un que, en principi val per a tot que és el que emet la Fàbrica Nacional de Moneda i Timbre (CERES) a través dels organismes col·laboradors (Agència Tributària, Tresoreria General de la Seguretat Social...)

Però hi ha un problema: La manca de temps. Per molt ràpid que vagi el govern en promulgar un decret que habiliti el sistema, són molts els que no disposen de certificat i, per tant, en una setmana s’haurien de fer-se tots, la qual cosa és impossible ja que organisme com l’Agència Tributària tenen una capacitat reduïda per a fer-ho, degut a que les cites diàries són tancades, es a dir: un número màxim de cites per dia.

Més tard han dit que no, que la informació no és certa. 

Prepareu-vos que venen uns dies d’informacions i desmentits. Un pena que s’hagi d’anar així. 

LA LLIBERTAT DELS MITJANS DE COMUNICACIÓ I LA NOSTRA

Acudit de Martinmorales dels anys '70.

L’editorial del País d’ahir, a part de carregar contra Pedro Sánchez per les declaracions que va fer diumenge al programa Salvados de Jordi Evole on acusava el rotatiu madrileny de ser un dels causants de la seva caiguda, apel·lava a la llibertat de premsa.

Durant molts anys vaig comprar-me el País els diumenges. Durant la setmana me comprava (com encara segueixo fent) el Periódico, excepte durant un curt període de temps durant el qual es va tornar a edita el Brusi (Diari de Barcelona, el degà de la premsa del país i que a inicis d’aquella nova etapa va dirigir el recordat Josep Pernau)

Durant la dècada dels 90 recordo que el País sortia en una llista dels 20 diaris més rigorosos del món.  Donava una informació veraç i els seus continguts era plural, tot i que sempre se’l va acusar de donar suport el PSOE.

De les múltiples divisions que es poden fer als diaris, una, potser la més simplista, és el sentit de la línia editorial i les opinions versades pels articulistes, el quals, normalment, gaudeixen de total llibertat.

Sabeu que des de fa anys (concretament 9) sóc columnista de Vinaròs News, un diari digital que properament estrenarà una nova etapa amb un format més actual i dinàmic. El seu director, Emili Fonollosa, mai m’ha dit sobre el què he d’opinar i des de quin costat ho he de fer. Ni tan sols m’ha arribat a dir (o insinuar)que tragués un determinat paràgraf o l’enfoqués d’una altra manera. Com tampoc me va passar durant la curta etapa que vaig col·laborar amb un altre diari digital: Pulso Digital.

Normalment, això mateix passa amb la majoria dels diaris. Una cosa és l’opinió dels seus columnistes i l’altra la línia editorial que està en consonància amb el que volen els seus propietaris i, per tant, va lligada als interessos empresarials.

Vaig deixar de comprar el País a principis del moviment anti-transvasista o sigui, allà pels anys 2000 o 2001. Com sabeu hi estava molt involucrat i vaig considerar que el País havia adoptat  una posició molt poc definida amb el tema, la qual cosa me va indignar bastant i com que no tenia massa instruments per a expressar el meu descontentament, vaig optar per escriure’ls una carta on manifestava la meva queixa i, simultàniament, el vaig deixar de comprar.  

Tot i no comprar-lo, me’n he assabentat del canvi editorial del diari en particular i del grup PRISA en general. Quan Pedro Sánchez va començar a sonar per dirigir el PSOE va tenir un recolzament pràcticament incondicional del rotatiu, però més tard, amb el viratge cap a la dreta que va fer (recordeu-ho, degut a interessos empresarials), va passar del suport a la crítica ferotge.

És evident que qualsevol mitjà de comunicació té dret a la llibertat de premsa, però els individus també tenim drets, com per exemple el dret a una informació veraç i rigorosa. I, per suposat, també tenim dret a expressar lliurement les nostres idees per molt que, de vegades, no agradin a tothom.

Les persones, ja sigui de forma individual o col·lectiva, sempre estem d’acord amb allò que ens afalaga i mostrem el nostre rebuig a aquelles coses que ens afecten o poden acabar afectant de forma negativa. I sempre solem reaccionar mes contundentment quan se’n critica que no quan se’n afalaga.  

Si voleu podeu fer un petit exercici i recordar de quan va ser la darrera vegada que algú va parlar bé de vosaltres i com vàreu reaccionar. I després la darrera vegada que heu vist alguna cosa que no us ha agradat i també la vostra reacció.

En aquests dos punts tots som iguals, no ho oblideu. D’autocrítica ne solem fer ben poca.

Què passa a Espanya, què la gent d'esquerres no consumeix premsa? O és millor tenir al govern burros domesticats que inconformistes i rebels? 

De totes maneres gràcies a tots aquells (per pocs que siguin) que mantenen viva la flama de la informació veraç i rigorosa què, en difinitiva, és el nostre dret. 

‘RATOS’ DE CLAVEGUERA

Diu un refrany castellà que de raza de viene al galgo tener el rabo largo.  

S’hauria de remenar per la història dels familiars més propers a Rodrigo Rato per a conèixer tota la veritat.

Sobre Rodrigo sabem que va ser Ministre durant l’etapa del funest Aznar. També que va ser president del Fons Monetari Internacional, una institució de nom altisonant, però que, en realitat, sembla que serveix per a ben poca cosa, a part d’omplir les butxaques dels seus dirigents. I, finalment, se’l recorda per tocar la campaneta el dia que l’entitat bancària que presidia (Bankia) va entrar a cotitzar a la borsa espanyola.

A partir del rescat de Bankia pel govern Rajoy (amb qui sembla que va competir per a dirigir els destins del PP), cau en desgràcia. Com diu una altra dita: si muntés un circ li creixerien els nans.  

No obstant, res feia sospitar que estava investigat per l’Agència Tributària per blanqueig de capitals, tal com va destapar dimarts el diari digital Voz Populi.

Segons les informacions periodístiques, Rodrigo Rato s’hauria acollit a l’amnistia fiscal decretada per Cristobal Montoro, tal com van fer altres milers d’espanyols que tenien diners dipositats en bancs estrangers o, perquè no, baix de la rajola de casa.  

Entre la meva molt desordenada documentació, conservo des de fa anys una pàgina del diari el Punt on hi ha una carta al director explicant els afers del pare i els germans de Rodrigo Rato. Aquesta mateixa informació apareix també a la pàgina los Genoveses, crítica amb el PP.

La casualitat va voler que el Punt publiqués aquesta carta pocs dies després dels atemptats de Nova York de l’11 de setembre de 2001, concretament diumenge 16. La punxa del Jap, il·lustrava l’apartat del lector escriu amb un dibuix de la Terra traspassada per un avió.

El títol de la carta no feia cap referència ni a Rodrigo Rato ni als membres de la seva família. Pel seu títol podia passar perfectament desapercebuda: Hemeroteca 1967. Però el seu contingut parlava (citant el Diario Español de Tarragona –ara Diari de Tarragona) de la multa que el règim de Franco va imposar al pare i a un germà de l’exministre, així com a d’altres socis per evasió de capitals usant com a intermediari el Banc de Siero que ells mateixos havien comprat amb anterioritat. La multa ascendia a 232.630.000 pessetes, una fortuna per a l’època!  

Crec que en aquest país li cal molt més  periodisme d’investigació. Donar notícies o crear opinió ho sé fer fins jo que mai he cursat cap estudi de periodisme.

Davant d’indicis, de qualsevol informació relativa a fets concrets però desconeguts, els periodistes haurien de cercar la veritat per a transmetre-la als ciutadans.

Desgraciadament, periodistes com per exemple Xavier Vinader, traspassat la passada setmana, n’hi ha pocs i els que hi ha, normalment són perseguits pels poders fàctics que controlen (o això pretenen) les societats.      

UNA NOTÍCIA, DOS VERSIONS

La primera informació que vaig tenir sobre que l’agressora del Primer Secretari del PSC Pere Navarro havia anat a una llista electoral  d’Aliança Popular (més tard Partit Popular) la vaig llegir al Facebook. L’havia enllaçat un dels meus contactes de la Nació Digital. Quan ho vaig veure hi havia un contacte que aprofitava l’ocasió per a desacreditar els socialistes i fins i tot usava alguna paraula malsonant.

Tal com estava redactada la notícia, es podia entendre que l’agressió a Pere Navarro no tindria res a veure amb el procés sobiranista perquè sembla ser que anar a una llista del PP els anys 80 i ser independentista en l’actualitat, seria del tot incompatible.

El setmanari el Triangle portava la mateixa notícia però citava com a font la publicació la Torre de Terrassa que seria del mateix grup de Nació Digital com també ho és l’Aguaita.  

En canvi el Periódico, ampliava la notícia i afirmava que en l’actualitat, aquesta senyora seria, efectivament independentista i els seu gendre regidor de CiU de Sant Cugat del Vallès.

Encara que no sigui normal, les persones podem evolucionar ideològicament al llarg de la vida.

Uns exemples. Jorge Verstrynge, de activista de Cristo Rey (un grup ultradretà) va passar a ser la ma dreta de Fraga ostentant la Secretaria General d’Aliança Popular. Després va abandonar el partit i es fa afiliar al PSOE sense haver ocupat mai càrrec orgànic ni representatiu i, darrerament, sembla que ha deixat la militància socialista i s’ha decantat cap a d’altres partits molt més sensibilitzats socialment.

L’advocada i contertuliana Magda Oranich. Un dels seus pecats de joventut va ser militar al PSUC que abandonaria anys després per acabar afiliant-se a CDC.

L’economista Ramon Tamames. Un cas molt semblant a l’anterior. Del PCE al CDS, el partit que va fundar Adolfo Suárez després d’abandonar la UCD.

Federico Jiménez Losantos. Va començar sent comunista militant a Bandera Roja. Durant la transició va passar pel PSOE per a evolucionar finalment cap a l’extrema dreta.

I finalment un personatge molt més proper al nostre territori: Manuel Milian Mestre. Nascut a Morella, el seu tio va estar capellà del Perelló mentre ell estudiava teologia al seminari de Tortosa. Finalment es va trasllada a Barcelona i es va donar a conèixer participant com a contertulià al programa de Josep Cuní. També ha col·laborat en diversos diaris escrivint articles, com per exemple al Periódico. Des de l’any passat, col·labora quinzenalment amb Vinaròs News.

Manolo, con se’l coneix popularment, sempre ha presumit d’haver fundat Aliança Popular juntament amb Fraga i d’altres. Després va militar al PP però es va enemistar amb José Maria Aznar de qui sempre parla malament. Darrerament ha evolucionat cap a posicions més catalanistes i fins i tot s’ha mostrat partidari de fer el referèndum pel dret a decidir.

Com veieu, haver fet una cosa al passat no treu de fer tot al contrari en l’actualitat. I, per acabar, demanaria a la gent una mica més de respecte a l’hora d’opinar, sobre tot quan no es té tota la informació.    

EL DRET A LA INFORMACIÓ

Qui diu que al País Valencià les coses no estan canviant? I tant què canvien, però per a pitjor!!

Entre els diversos governs del PP (Zaplana i Camps) i la justícia espanyola més casposa, van aconseguir tancar els repetidors de TV3 que Acció Cultural del País Valencià (ACPV) tenia escampats al llar de la geografia llevantina.

Una vegada clausurat el darrer i quan tot semblava que no podia anar pitjor, va tancar Nou (fins el final Canal 9) i Ràdio 9, per culpa d’una mala gestió política.

Prova d’això és que la Justícia va atendre el recurs presentat pels comitès d’empresa sobre l’ERO que pretenien fer. Llavors, la decisió del govern de Carlos Fabra va ser salomònica: tancar la televisió i la ràdio públiques valencianes.

El més trist de tot és llavors tot eren laments. Aquells que durant anys els van estar lament el cul (perdoneu el barbarisme i l’expressió) es van convertir en els principals detractors d’una direcció política que, durant anys, s’havia dedicat a col·locar amiguets i donar contractes a empreses relacionades amb l’entramat de la Gürtel. Aquells que van estar anys donant la cara pel PP valencià es van convertir de la nit al dia en els seus principals enemics.

Però encara podia anar a pitjor... Ara, la Justícia Espanyola (què cada vegada té menys de Justícia i més d’Espanyola) ha fet tancar el repetidor de Catalunya Ràdio que, com els de televisió, propietat també d’ACPV.

Però com estem a l’era de la tecnologia, les barreres que els humans posen a la informació són més fàcils de salvar que només unes dècades enrere. Avui gràcies a les noves tecnologies i suports digitals, es pot veure la televisió i escoltar la ràdio des de la majoria de punts civilitzats del Planeta. Però igual com es rep el senyal, també es pot inhibir i això precisament és el que ara pretén fer el govern valencià, saltant-se a la torera el dret a la informació que tenen tots els ciutadans del món.

No sé el temps que li queda al govern del PP. Encara que les enquestes indiquen que ara mateix perdrien la majoria absoluta i que es podria formar un govern alternatiu dels altres partits, està per veure: l’enquesta definitiva és la que els ciutadans atorguen a les urnes.

Per tant, el PP està fent servir els mateixos cartutxos de sempre: la censura informativa. Gràcies a aquesta censura, la població valenciana no es va assabentar de la gravetat de l’accident del Metro de València de l’any 2007, de totes les trames corruptes que han escurat la tresoreria del País Valencià: Gürtel, Brugal, EMARSA, etc. Al temps que veien magnificats tots el esdeveniments que es van portar a terme, així com les grans inauguracions.

Ja ho deia el cap de propaganda del regim de Hitler (crec recordar): Qui controla la informació, controla el poder. I als segle XXI encara hi ha governs que segueixen usant la seva metodologia.

I el poble com borregos!

L’ENIGMÀTIC PARTIT “X” EM DÓNA LA RAÓ

Començaré per amb una acudit.

Vull crear un partit que es dirà Xoxo X.

Quin nom més poc apropiat...    

I ara... No n’hi ha un que es diu PENE V (PNV)?

Bé, feta la broma, sembla que s’està creant un partit que es dirà X, encara que ignoro si serà aquest el seu el seu nom definitiu. I per què us ho explico?

Mireu, avui porten alguns diaris digitals com ara publico.es i eldiario.es la notícia de la creació d’aquest partit i que proposa fer un reset a l’economia mundial, si bé, segons les informacions periodístiques, no es diu com s’hauria de fer.

Potser alguns dels meus incondicionals lectors recordaran que això mateix vaig proposar jo el passat mes de juny. És evident que hi ha un col·lapse econòmic de difícil sortida i, per tant calen mesures dràstiques si ens en volem sortir.

Aquest article el vaig escriure per a la revista Pulso, en una de les seves etapes (ja va per la tercera) i, si bé no l’he trobat per Internet, si que podeu llegir-lo a la Via Augusta.     

SOBRE L’INFORME DEL DEFENSOR DE LA CIUTADANIA D’AMPOSTA 2011

El Defensor de la Ciutadania està als baixos de l'Ajuntament.

M’ha arribat a casa l’informe que ha elaborat el Defensor de la Ciutadania d’Amposta tancat, pel que sembla el passat 9 de setembre.

Començaré dient que no m'apareix bé que, com a introducció, inclogui una reflexió personal sobre el dret de l’autoderteminació de Catalunya (ell ho posa en majúscules)

Segurament la introducció que ha fet el Defensor de la Ciutadania ha complagut a l’equip de govern d’Amposta i al principal grup de l’oposició, ja que va en la seva línia de pensament. Però Amposta és plural i vist des de fora, encara que puguem estar d’acord amb el que posa, com ja he dit, penso que està fora de lloc posar-ho dintre de la memòria.

Baix el meu humil punt de vista, jo li aconsellaria al Defensor de la Ciutadania que si vol expressar el que pensa públicament, es pot obrir un blog o publicar-ho a la Revista Amposta com un article d’opinió (segur que a ell si que li publicaran) 

Sembla ser que la seva labor s’ha intercomarcalitzat. Diu que a la seva oficina s’han adreçat ciutadans de les següents poblacions: La Ràpita, Deltebre, Alcanar, l’Aldea, Masdenverge i el Mas de Barberans. Vull creure que els ciutadans que ho han fet ha estat per ignorància, ja que la figura del Defensor del Ciutadà només té competències a Amposta. No conec exactament el contingut de les queixes, però caldria informar a la ciutadania en general que hi ha diversos llocs on es poden adreçar com per exemple a les Oficines Comarcals d’Informació als Consumidors o al Servei de Mediació,  Arbitratge de la Generalitat de Catalunya, al Servei d’Orientació Jurídica, també de la Generalitat de Catalunya o al Jutge de Pau als pobles on hi hagi aquesta figura. 

El Defensor de la Ciutadania enumera les queixes on ha intervingut per àrees i diu quantes se’n han solucionat i quantes no. De vegades diu “no tenien raó”. Qui és ell per a dir si tenien o no raó? Aquest paper correspon més a un jutge, no? Quan un es queixa és perquè es pensa que han comés una injustícia cap a la seva persona o els seus interessos i, evidentment ell té la raó. Demostrar-li que no ha estat així ha d’estar mol ben argumentat i raonat o, no procedeix a dir-li, simplement, vostè no té raó.     

Tal com diu el seu informe, l’àrea que ha tingut més queixes ha estat la de Serveis Socials. És del tot lògic ja que als temps que corren, la gent que acudeix a demandar atenció d’aquest departament, és considerable i va en augment. Ara bé, dit això, crec que al regidora en qüestió s’hauria de posar les piles. A la passada legislatura compaginava el seu càrrec polític de l’ajuntament amb una ocupació privada lluny de la nostra ciutat per tal de no caure en incompatibilitats. Si no dóna a l’abast, millor que es decideixi per una de les dues. Si com a regidora necessita fer més hores, que abandoni l’altra activitat i si fa falta, que sé li augmenti una mica el sou que, ara mateix, no és poca cosa (moltes famílies –he dit famílies- voldrien cobrar el que cobra ella tot sola) Diu la dita castellana que quien mucho abarca poco aprieta.   

Voldria acabar analitzant una mancança que he vist a l’informe. Jo pensava trobar alguna al·lusió al final del seu paper com a Defensor de la Ciutadania; una comiat, no sé alguna cosa que digués que se’n va... Perquè quan va ser elegit la darrera vegada fa un parell d’anys va quedar així, no? 

L’actual Defensor de la Ciutadania d’Amposta va ser el primer en ser nomenat per al càrrec de tota Catalunya. A Amposta encara governaven els socialistes. Després d’ell n’han passat més. Finalment, i passada una llarga etapa sense que es designés ningú per al lloc, es va tornar a pensar amb l’actual. Quan sé li va renovar la confiança pel ple municipal (jo encara n’era regidor), va dir que li faria il·lusió complir els 25 anys des de la creació de la figura a Amposta i que marxaria després. També va posar la condició de ser escollit per unanimitat de tots els grups. El meu grup, el socialista, no volia votar-hi a favor, però finalment, atenent i entenent la seva postura, va acabar accedint. Els 25 anys penso que ja s’han complert.

EL PAPER DE L’OPINIÓ PÚBLICA

A l’era de la comunicació, la presencià dels mitjans informatius (televisió, ràdio, premsa escrita, Internet, etc.) s’ha convertit en quotidiana i pràcticament imprescindible per a les nostres vides.

Quan es produeix una notícia important, tos els mitjans se’n fan ressò en la mesura que els hi es possible. En alguns casos s’organitzaran debats i tertúlies encaminades a descobrir-ne tots els detalls. Fins i tot es fan estudis  d’opinió destinats a saber el que pensa la gent sobre el particular.

La convocatòria d’eleccions sol provocar tota una allau informativa en torn dels principals partits, candidats, campanyes i programes.

En menys de dos mesos ha d’haver-li eleccions a 3 de les principals autonomies de l’estat: País Basc, Galícia i Catalunya. Però és Catalunya, la darrera en convocar-les la que, presumiblement, s’emportarà el màxim protagonisme.

I és que Catalunya, a diferència de les altres, ha introduït un concepte nou: la independència d’Espanya.

Son diversos els partits i coalicions que han fet seva la idea del secessionisme. El s més importants són CiU, ERC, ICV-EUA, SI (Solidaritat Catalana per la Independència) i les CUP (Candidatures d’Unitat Popular); aquesta darrera serà la primera vegada que es presenta a unes eleccions autonòmiques.

A l’altre costat es situa el PP i C’s (Ciutadans), mentre que el PSC ha optat per una tercera via, a mitges entre la independència i continuar amb els mateix tipus de relació amb la resta d’Espanya: el federalisme.

Tret d’aquells electors que ja tenen decidit el seu vot, una gran majoria s’acabarà decidit segons sigui el missatge que puguin sentir més proper i convincent.

Al contrari del que s’acostuma a fer normalment, els indecisos haurien d’informar-se a través dels mitjans menys afins a les seves idees per a poder fer-se una opinió molt més objectiva i útil per a l’hora de dipositar el seu vot a l’urna.

Els mitjans, però, solen ser més partidistes i interessats que objectius. Si fem un repàs de la premsa escrita ens en adonarem ràpidament que tres dels rotatius que s’editen a Catalunya es decanten clarament per la independència de Catalunya. Em refereixo a la Vanguardia, el Punt/Avui i l’Ara. L’altre gran rotatiu editat a Catalunya, el Periódico, es decanta més cap el federalisme. En canvi, la majoria de diaris amb seu a Madrid, es posicionaran clarament a favor de la unitat pàtria. M’estic referint al Mundo, la Razón, l’ABC i la Gaceta. Mentre que el País, que està passat per tot un procés intern de canvis, sembla ser, que abandonarà l’actual línia editorial per a ressituar-se cap al centre-dreta i, per tant, no seria d’estranyar que s’unís a la resta de diaris editats a la capital d’Espanya i fer un front comú contra el secessionisme de Catalunya.

Si analitzéssim les televisions trobaríem resultats semblants, amb una majoria de tendència centralista espanyola i de dretes.       

UN EXEMPLE DE PREMSA GROGA I MANIPULADORA

Ens hem d’anar acostumant. Poc a poc, l’anomenada “premsa gorga” la que és afí al PP, s’està obrint camí entre els mitjans de comunicació i tindrà més incidència en la societat que, en definitiva, és el que es pretén. Estic espantat de pensar com seran a partir d’ara els Telediaris de TVE amb la nova direcció que va prendre possessió la setmana passada. Serà com el NO-DO però a tot color.

Aquest matí he escoltat per Catalunya Ràdio que el diari la Razón dedica les 44 primeres pàgines a parlar sobre el triomf ahir de la selecció espanyola de futbol.
Dels incendis de València se’n parla a la pàgina 66! Sense comentaris.  

ARRIBA LA “PLURALITAT” INFORMATIVA

La majoria absoluta del PP acaba d’aprovar un decret pel qual, per a modificar la composició del consell d’administració de RTVE, només serà necessària, precisament la majoria parlamentària i no les 2/3 parts com era fins ara. A sobre s‘han suprimit les dues places de consellers que fins ara ocupaven els sindicats més representatius.  

Suposadament, amb aquests criteris, la televisió pública espanyola, passarà la línia del rigor i la veracitat informatives i es mourà en el terreny de la manipulació i el sectarisme informatius. Es a dir, a partir d’ara, la “pluralitat” de mitjans afins al govern, serà, pràcticament, total.

No sé si heu comprés la ironia...

A un costat, estaran TVE, Canal 9, Tele Madrid, Intereconomia... I els diaris de la caverna mediàtica, inclosos el Marca i el As i a l’altre la Sexta, el País (sembla ser que cada cop menys monàrquic), el Periódico, el Punt Avui i poca cosa més... M’enteneu per on va “la pluralitat”? Què és més “plural” 10 o 3?

Els que seguim una mica aquest món tan complicat de la informació, coneixem força bé les estratègies que usen les televisions controlades pel PP. Canal 9, la valenciana, es caracteritzava per desmentir les notícies sense haver-ne informat. Recordeu com es va donar la notícia de la dimissió de Camps? Us torno a posar el vídeo enregistrat per “Pot de Plom” (segur que riureu) 

I possiblement us en recordareu de la manipulació informativa dels anys del moviment contra el PHN. Només venien a enregistrar imatges del riu durant les èpoques de crescudes de l’Ebre per aparentar que era un riu súper cabalós, una mena d’Amazones espanyol.

I sobre Tele Madrid, què dir? D’on surten la majoria dels rumors informatius que afecten directament al Barça? Més d’una vegada s’han hagut de retractar per les informacions difoses sense haver-les contrastat prèviament.

De Intereconomia millor no parlar-ne, oi? Un canal que no es respecta a qui no té el mateix punt de vista que el de la cadena i que, sovint s’arriba a l’insult i a la desqualificació personal, quin crèdit ens pot donar.

Serà així TVE a partir d’ara? Crec que durant l’època d’Aznar amb Urdaci com a cap d’informatius ja en tinguérem una bona mostra.

Amb aquesta estratègia el PP aconseguirà silenciar una bona part de les veus que estan en contra de Mariano Rajoy i el seu incompetent govern. Si no se’n parla, potser alguns se’n oblidaran o simplement pensaran que “no passa res” o que la situació “s’ha invertit”.

La manipulació informativa és pròpia dels governs dictatorials i tindria que estar absolutament abolida en un règim democràtic que garantís els drets i els deures dels ciutadans. Però dels hereus del franquisme, d’aquells que mai han condemnat la dictadura militar que va dirigir Espanya durant més de 40 anys, no s’ha d’esperar res més.

És el que tenim o, millor, el que patirem. I si no esteu contents, no els hagueu votat!!

Acabaré amb un altre “remember”: “Resistiré” de l’equip del Gran Wayoming i el Intermedio de la Sexta. 

SILENCIATS!

Per una part, el govern de la Cheneralitat Valenciana que presideix D. Francisco Camp I, “els dels vestits d’Armani” a base de sancions i amenaces, va fer tancar el darrer repetidor de TV3 que hi havia al país Valencià (com jo estic emprenyat, encara que s’emprenyen ells, tan em dóna!), silenciant així les emissions en català.

Fa uns anys, per a poder pagar la multa imposada pel govern Camps, Tàpies va fer un quadre que va donar a l’entitat Acció Cultural del País Valencià (aquí sí) que presideix l’editor Eliseu Climent. D’aquest quadre se’n van fer litografies que es vengueren al preu de 10 € per aconseguir el màxim suport popular i fer front a la quantiosa multa. Jo mateix en vaig adquirir una i en vaig rebre dues.

Camps ha fer el que Zaplana no va fer o, potser no es va atrevir. Silenciar les emissions de la televisió de Catalunya. Tot dictador sap que dominant els mitjans de comunicació té molt de guanyat. No em cansaré de repetir que Canal 9 i Tele Madrid són les dos televisions més partidistes i manipulades pels governs autonòmics. Governs autonòmics presidits per dos homes forts del PP: D. Francisco Camps (encara que el suport del PP nacional no sigui el que ell desitjaria) i Dña. Esperanza Aguirre, a qui ahir, Mariano Rajoy no va estalviar elogis, però que al fons, segurament és la seva gran “enemiga”.

Les llibertats de premsa, informació, opinió, etc. són llibertats fonamentals. El govern valencià, en aquest cas (i molts d’altres) han actuat com uns autèntics cacics!

I per l’altra, el Tribunal Constitucional, ha paralitzat la llei catalana de “consultes populars”. Segons s’informa, ni les que s’han fet fins ara (van començar a Arenys de Munt i van fer-se a d’alteres pobles més com Xerta i Ulldecona), ni la prevista per a Barcelona, estan afectades per aquesta paralització perquè es van fer “al marge de la llei2. Potser és el que pretenen. Que s’actuï fora de la llei! Fort, no?

No sóc un defensor de aquesta mena de consultes ja que no tenen cap valor legal, però em reboto quan hi ha ingerències d’aquesta mena. I tenim sort que ara tenim un TC progressista (!!!!????)

El dret a l’autodeterminació dels pobles també és un dret fonamental. Així, és que ahir, d’un cop, encara que dos organismes força diferents, es van carregar drets fonamentals de les persones.

Ningú diria que vivim a un país democràticament avançat i al segle XXI, ja que situacions com aquestes són més pròpies d’una república “bananera” del segle XIX!   

Per llegir més sobre les notícies relacionades: 

El govern demana "sentit comú" a Camps perquè permeti les emissions de TV3.

Anonymous també ataca la web del PPCV per l'apagada de TV3. 

El País Valencià deixa de rebre les emissions de TV3.

El TC paralitza la Llei de consultes populars.

ACPV acusa a Camps de querer tapar la Gürtel con el apagón de TV3.