39è CONGRÉS FEDERAL DEL PSOE: UNA DE CALÇ I DOS D’ARENA

De Manel Fontdevila a eldiario.es. 

Tal com titula el setmanari el Triangle, El PSOE ha tancat, de nou, un congrés en fals. I si ho considera així és perquè no s’han tancat les ferides que es van obrir com a conseqüència del pretès assalt de Susana Díaz a la secretaria general del partit.

És un dels tants anàlisis que se poden fer una vegada clausurat el 39è Congrés Federal. Però n’hi ha més... Molts més (com les portades del Jueves, però sense tant d’humor)

Sempre he pensat que obras son amores y no buenas razones... Si Pedro Sánchez va fer tantes guinyades cap al PSC i Catalunya, un (que ja sabeu que és malpensat de mena) no puc deixar de pensar: O m’has fotut o me vols fotre.  

Pedro Sánchez va proclamar l’Espanya plurinacional... Què vol dir? Quina novetat hi ha respecte a l’Estat de les Autonomies que es va crear amb la Constitució? Més cafè per a tothom?

Sobre aquest tema el primer que hauria d’assumir qualsevol govern, indistintament del color que tingui, és que cada autonomia té les seves peculiaritats. La densitat de població, l’horografia i per suposat, la cultura i en alguns casos la llengua són diferents. No es pot pretendre acontentar a tothom perquè al final, el que passa és que s’acaba per no acontentar ningú.

Queda molt bé proclamar una Espanya federal, però que sigui Espanya qui la que conservi la sobirania... A mi me sé fa una mica difícil digerir-ho. Cada territori, cada regió, tot i tenir una estatus de federació, també seria com tenir llibertat vigilada i controlada.

Tinc present que molts dels meus companys socialistes es conformen amb un Estat federal i que creuen en la unitat d’Espanya. Però n’hi ha d’altres (no sabria dir si més o menys) que volem el dret a decidir... Però què dius ara?? Bé, cal recordar que fins no fa massa anys el PSC reconeixia aquest dret. Quin problema hi ha per donar veu als ciutadans per a què puguem decidir lliurement quin model de país volem?

Fa uns anys semblava impensable que el secretari general del PSOE fos elegit pel  vot directe dels militants. Pedro Sánchez ho ha estat dues vegades. Han estat els militants de base els que només fa unes setmanes es van rebel·lar contra l’aparell del partit i li van tornar a donar confiança. Però la confiança tan prompte sé dóna com es retira...

El Congrés va rebutjar una moció de les Joventuts Socialistes que demanaven que Espanya es convertís en república (tal com ho representa gràficament Manel Fontdevila a eldiario.es)

I jo pregunto: Tan li deu el PSOE a la Monarquia? Perquè sinó és així no ho entenc... La Monarquia és la institució menys democràtica i, a sobre només té un caràcter merament simbòlic i representatiu. Ens fa falta? Jo crec que no.

Però és que el PSOE, abans de Felipe González, sempre s’havia definit con d’ideologia republicana. Entenc que l’any 1977 la situació espanyola era molt diferent i que sovint s’escoltava soroll de sabres, es a dir per a qui no m’entengui, hi havia una amenaça constant de cop d’estat. Però s’acaben de complir 40 anys de les primeres eleccions lliures i democràtiques i, per tant ja va sent hora de fer canvis.

El meus lectors més assidus segur que recordareu que sovint parlo dels valors de l’esquerra i que mai s’haurien d’haver perdut... Al llarg d’aquest escrit ja n’he he esmentat al menys dos: dret a decidir i república. Aquest fet (o fets) me porten a pensar que el Congrés Federal tenia dos únics propòsits: Ratificar el nou Secretari General i escollir els càrrecs orgànics.

Si com havia dit el propi Sánchez, el PSOE s’ha de refundar, és evident que el Congrés que es va clausurar ahir a Madrid no va servir per això. Van quedar temes en l’aire que poden tornar al PSOE pel bon camí. De no ser així, potser serà una versió 2.0, però en línies generals similar l’anterior.

Amb proclamar que Somos la izquierda no n’hi ha prou. Cal ser l’esquerra que resolgui els problemes reals de la ciutadania i no flirtejar amb la Monarquia i amb els poders econòmics.

DESCONNEXIÓ PER ETAPES

De Ferreres al Periódico. 

Si algú creu que la futura desconnexió de Catalunya amb Espanya serà com separar un endoll mascle de l’endoll femella, està equivocat. I no ho dic jo, ho diu un document que ha elaborat el vicepresident econòmic de la Generalitat Oriol Junqueras  on es fixa la dependència econòmica de Catalunya respecte a l’Estat espanyol fins al 2026. I ja sabeu que normalment quan es fan previsions sempre solen ser optimistes. M’agradaria saber que opina sobre aquest tema Cristobal Montoro que seria l’equivalentespanyol... Bé, de fet ja sé el que pensaria, no li cal donar més voltes...

El cert és que aquest document m’aclareix moltes coses, més de les que potser podeu pensar en un primer moment. Recentment (en els darrers 2 o 3 mesos) he escrit un parell d’entrades al meu blog on posava en dubte la viabilitat de la independència ja que en un primer moment Catalunya no disposaria de capacitat econòmica suficient per a tirar endavant el procés. Els diners els recapta Madrid i després retorna a Catalunya la part que li corresponen per llei (tot i que de vegades es fan els garrepes tot el que volen i més...)

Tot això de fer lleis preparant la desconnexió està molt bé, com per exemple la Llei de Transitorietat Jurídica que és la que ha de permetre que no hi hagi un buit legal quan s’acabi proclamant la independència, però la mare dels ous són els calerons. Sense diner no hi ha país que pugui sobreviure ja que des del primer moment s’han de garantir els drets bàsics dels seus ciutadans (salut, serveis socials, seguretat, educació...) i això requereix de la suficient capacitat econòmica.

De Ferreres al Periódico. 

Dos dies abans de Nadal, el President Puigdemont va convocar el Pacte Nacional pel Dret a Decidir (PNDD) que, com algú va dir, són unes sigles més que s’han de sumar a totes les que han anat apareixent al llarg dels darrers anys relacionades amb el procés independentista. No tinc clar que va voler insinuar, però des del meu punt de vista la sopa de lletres, tot i que pot aparentar que es camina cap avant, és un símptoma de que no van tan bé com se’ns vol fer creure. Com diu la dita: molt de soroll i poques nous.    

De fet, a la reunió del PNDD, Puigdemont ja va refredar una mica les expectatives del anunciat referèndum per al setembre dient que millor si era pactat amb l’Estat. Però per a que hi pugui haver un referèndum secessionista pactat amb l’Estat hauria d’haver un canvi constitucional que, de moment, ni se’l veu ni se’l espera...

Mai he negat que m’agradaria que Catalunya esdevingués un país independent i que per tant, tingués representació a tots els organismes internacionals, però no m’ho acabo de creure... Depèn de massa coses i hi veig massa incertesa. Me dóna la sensació que els nostres governants s’han ficat en un carreró sense sortida que anirà deixant rastre en forma de condemnes per sedició, desobediència, desacatament, etc. Tot plegat una gran vergonya com també he expressat en més d’una ocasió.

A part de la suficient capacitat econòmica per a engegar la maquinària d’un estat independent també hi manca una cosa molt important: el reconeixement internacional per part de les nacions sobiranes i dels principals organismes que, evidentment estan controlats per les pròpies nacions.

En tot aquest procés serà essencial el paper que hi jugarà Espanya. Si hi hagués una declaració unilateral d’independència l’ofec econòmic seria immediat i angoixant, com també ho seria la pressió que faria als diferents països per aconseguir que absolutament ningú reconegués Catalunya com estat independent.

Mentrestant, podem anar somiant tot el que vulguem.

FELIÇ 2017!!  

ELS ENEMICS DELS MEUS ENEMICS SÓN ELS MEUS AMICS

Foto: El Periódico de Catalunya. 

No conec Lluís Rabell ni falta que em fa. Tampoc recordo que hagi vist mai en persona a Artur Mas i de les poques vegades que vaig veure a Jordi Pujol, no en guardo cap bon record, més bé tot el contrari.

De fet, de Lluís Rabell (no confondre amb el del bolero) o n’havia sentit a parlar fins fa tot just una setmana quan es va anunciar que encapçalaria la llista de Catalunya Sí que es pot, integrada per Podem, ICV, EUA i també, suposo per societat civil, Rabell mateix en seria un bon exemple.   

Rabell és un nou vingut a la política, al menys al que es diu la política activa. Ignoro si alguna vegada ha format part d’alguna candidatura o ha estat escollit ni que sigui per a un càrrec menor. En principi hem de dir que bé del món de l’associacionisme i se’l considera un activista social que ha donat la cara pels més dèbils, sobre tot en els moments difícils com han estat aquests darrers anys.

Lluís Rabell ja té 60 anys. Potser sigui una mica gran per entrar en política, però l’experiència acumulada li ha de servir per a fer una bona campanya i mirar de contrarestar els seus màxims adversaris, entre els qui està Artur Mas.

Sabeu a ciència certa que Mas no és ni molt menys sant de la meva devoció. Ni me’n he refiat, ni me’n refio, ni me’n refiaré. D’aquí que pensi que si Rabell té els mateixos sentiments cap a ell, els enemics dels meus enemics són els meus amics...  

Mentre un s’amaga fins el quart lloc encara que aspiri a ser el president del nostre país, l’altre, des del primer dia, ja ha mostrar la seva disposició a governar i oferint-se com una alternativa solvent, com ho ha estat Ada Coloau, companya en moltes d’aquestes lluites socials de les que us parlava abans.

Catalunya Si que es pot, a diferència del PSC, si que inclourà en el seu programa el dret a decidir para que els catalans ens pugem manifestar si volem o no ser independents.

Ahir, el Periódico de Catalunya va publicar una extensa entrevista a Lluís Rabell (quantes més vegades digui el seu nom, més fàcil serà de recordar-me’n, ja que sovint encara em consta) de la que podem destacar les següents frases:

-El 27-S s’haurà d’escollir entre l’amnèsia i fer neteja. En clara al·lusió a les retallades dels governs catalans (i d’aquells que els hi ha donat suport), però també de la corrupció que ha afectat a una part de la classe política catalana i d’una manera especial a Convergència i el seu entorn.     

-Les qualitats de Romeva serveixen per emmascarar que qui dirigeix la llista de Junts pel Sí és el tapat Mas.

-Si Catalunya pogués trobar un encaix i un tracte de igual a igual amb la resta d’Espanya, ¡per què no?

-Som la llista de la gent que ha lluitat contra la reforma laboral que van recolzar alguns tapats de la llista que lidera Romeva.

I ja per acabar. Si Mas vol ser el president de Catalunya peti el que peti, hauria pogut optar per una altra solució que, segurament no va tenir en compte per desconeixement.

El que ara us explicaré és un fet verídic que va passar a la Galera durant els anys de la transició. Després de que en la dictadura, quasi tots el càrrecs els posava o havien de ser a gust de les autoritats del règim, van arribar les primeres eleccions lliures. I no només polítiques, sinó a entitats econòmiques socials, etc.

Així, s’havien de renovar els càrrecs a la junta de govern de la cooperativa agrícola, la principal entitat socioeconòmica del poble. Molts de socis tenien ganes de fer net i sobre tot, poder controlar la entitat per esbrinar si, en el passat havien hagut irregularitats.

Per tant era l’hora de promoure una llista alternativa a l’oficial on encara hi havia alguns dels antics membres.

Finalment van ser dues les llistes, però amb el mateix denominador comú: el cap de llista coincidia. Aquesta persona que encapçalava les dues candidatures se’l coneix al poble amb el nom de Joanàs.

Amb tota seguretat no és legal i fins i tot impugnable, però no em direu que no és una bona solució per algú que vulgui arribar a la presidència d’alguns estament.

De fet, si us pareu a pensar, és força semblant al que ha fet la llista de Mas. Tot i que no és ell qui l’encapçala, si que ha aconseguit aglutinar partits i entitats socials per a que entre tots els facin president.    

EL PSC I EL NO RADICAL LA CONSULTA

Tot hi haver-ho aprovat el Consell Nacional del partit, no comparteixo la postura oficial del PSC sobre la consulta.

N’he parlat moltes vegades i, suposo, encara en parlarem moltes més. Diu la dita popular que no hi ha més sort que aquell que no vol escolar. I hem sembla que això és el que està passant al si del partit.

Puc entendre que el PSC vol marcar perfil propi i vol ser coherent amb la seva línia política que han adoptat durant els darrers mesos. Fins i tot penso que, tal vegada, si la consulta fracassa, sigui la única sortida viable per a resoldre la situació catalana. Però només tal vegada... De no fer-hi així estaria en consonància amb el que diu ICV-EUA i no hi hauria diferències substancials.

No obstant, insisteixo, penso que s’equivoquen. Encara és prematur saber que passarà dijous al Parlament i si finalment, els díscols votaran diferent a la línia oficial del partit i si és així, des de la direcció es complirà l’amenaça d’expulsar-los.(A hores d'ara sembla que encara no està clar els que es votarà i si es complirà l'amenaça d'expulsar-los del partit) 

Ho he dit i ho repeteixo, penso que l’actual direcció del partit està traint l’esperit que el partit va adoptar allà per l’any 1976 quan es va fundar. El PSC és un partit democràtic, d’ampli tarannà catalanista. Raventós primer i Raimon Obiols més tard, són clars exemples del que estic dient, però va ser amb Pasqual Maragall quan va arribar la màxima expressió del catalanisme militant dintre del partit.

Amb el referèndum previst per al 9 de novembre es preguntarà als catalans sobre com volen que sigui Catalunya en un futur immediat. Encara que des del sectors més independentistes demanen que votis sí+sí a les dues preguntes, les opcions passa des de votar no i punt o sí+no. En cap moment s’obliga a ningú votar favorablement a la independència.

El que falta per veure és si, finalment, els grups que estan a favor de la consulta, seran fidels als que estan dient: la consulta ha de ser pactada. De fet era el que demanava el mateix Pere Navarro només fa uns mesos, abans de tornar-se tan intransigent com s’ha tornat des d’un temps cap aquí.

Veure’m que votaran Ros, Geli, Elena, Ventura i d’altres diputats al Parlament. Davant l’amenaça d’expulsió si voten no, estan per abstenir-se, però em sembla que això no els garanteix res. Si, finalment, sobta per expulsar-los del partit, la marxa de militants ja no serà un degoteig con fins ara, sinó que serà una sortida prou en massa. Recordem que per exemple Núria Ventura és la primera secretaria de la Federació de l’Ebre i, si bé és cert que dintre de la mateixa hi ha qui està en consonància amb la direcció nacional, no seria descabellat pensar que agrupacions com la d’Ulldecona, podrien donar-se de baixa massivament. I tal vegada no serien les úniques.

Està clar que postures tan radicalitzades no fan bé a cap partit encara que, insisteixo, a la llarga igual resulta que serà l’única sortida.    

LA TERCERA VIA O LA VIA MORTA

Així ho explica avui Ferreres al Periódico.

Sembla ser que aquests dies, en determinats cercles, sense dubte els més polítics, només es parla de vies... Sobre tot de la tercera via.

Però, quan es parla de tercera via, que es refereix exactament. Potser primer s’hauria d’explicar que són les altres dos vies. 

 

PRIMERA VIA. Seria la via directa ca la consulta d’autodeterminació, la que, depenent del resultat, ens portaria cap a unes eleccions plebiscitàries on els programes dels partits portarien molt clar el camí a seguir. 

 

SEGONA VIA. És seguir vinculats a Espanya tal i com estem ara. O sigui el que es coneix com l’estat de les autonomies i vulgarment com a cafè per a tots. 

 

TERCERA VIA. Seria seguir vinculats a Espanya però de diferent manera. Mentre els socialistes són favorables a un estat federal, a la UDC de Duran i Lleida li agrada més l’estat confederal. Són diferents conceptes ja que mentre l’estat federal surt de la voluntat d’una sèrie de països d’ajuntar-se, la confederació seria a l’inversa, es a dir, a partir d’un estat més o menys centralitzat crear una sèrie d’estats amb identitat pròpia però sense deixar de pertànyer a l’originari. A la pràctica, si fa o no fa, és el mateix.  

Gràficament, hauríem d’imaginar les vies del tren. Normalment n’hi ha dues i, mentre una va cap a un costat, l’altra va en sentit contrari. Serien la primera i la segona vies. I la tercera? Sol ser la via morta, la que no va en lloc i que només serveix per a maniobres.

Explicat així queda clar, oi?  

MOCIÓ DE CENSURA CONTRA RAJOY O DRET A DECIDIR DEL POBLE CATALÀ?

Difícil dilema. És com quan a una manifestació entre Móra d’Ebre i Móra la Nova em van preguntar Sofia Morales (en aquell temps periodista del diari el Punt i ara cantant del grup Terrer Roig):  Transvasament de l’Ebre, molinets o ENRON?  Evidentment cap- vaig respondre- però si he d’escollir una opció, em decanto pel no al transvasament. A la vida és qüestió de prioritats. De no ser així ens passaria com al burro que tenia gana i set i a qui el seu amo li va posar un cabàs ple de garrofes i avena a un costat i a l’altre un poal ple d’aigua i, el burro, com que no va saber prioritzar, va acabar morint-se.

Com a preàmbul de la meva opinió, he de dir que sóc escèptic de totes dues coses: ni progressarà una moció de censura en contra Rajoy (el PP té un còmoda majoria absoluta i per tant, la fa inviable), ni Espanya ens deixarà fer una consulta pel dret a decidir (ni que el PP segueixi al govern ni en un hipotètic govern socialista)

Però jo no faré com el burro i, per tant, em mullaré. Ara per ara prefereixo que se’n vagi Rajoy i tots els seus; després ja es veurà.

En canvi, Xavier Trias, com a vicepresident de Convergència, supedita un hipotètic suport a una hipotètica moció de censura (de moment tots són hipòtesis) a que es contempli el dret a decidir de Catalunya.

Si fos una mica malpensat (que no ho sóc) diria que CiU torna a fer el seu joc preferit: el de jugar a la puta i la ramoneta. Condicionar d’inici el seu suport a la moció de censura al compromís de que es faci el referèndum és no voler mullar-se. Mai sé sap si en el futur poden tornar a necessitar el PP!

Des del meu punt de vista (la resta són del tot respectables) ara per ara és urgent, pel bé del país, fer fora el govern presidit per Mariano Rajoy. Dia que passa, la situació es fa més insostenible i el deteriorament tant del govern (que cada cop està més deslegitimat) com la pèssima imatge que donem a l’exterior, van en augment.  

És del tot intolerable que un govern corrupte pugui seguir portant el timó de la nau. S’ha de donar passa de forma urgent a una regeneració democràtica i això no passa per la continuïtat dels populars al front del govern d’Espanya.

Si en un futur immediat es convoquen unes eleccions legislatives (després haver fet fora el govern popular (de fet m’importa molt poc si es produeix per una moció de censura –que hauria de comptar, al menys, amb l’abstenció d’una part del seu grup- o la dimissió del govern), el govern que en surti (que s’haurà de pactar entre els diferents partits que avui estan a l’oposició) hauria de ser diferent a qualsevol govern que hagi hagut fins ara. Un govern més ampli de mires obert a qualsevol tipus de reivindicació territorial.

Llavors hauria de ser el moment de fer pinya tots els partits catalans que estiguin a favor del dreta a decidir (fins i tot el PSC)

Però molt em temo que quasi tot el que he explicat es tracta de política ficció, tret del que ja ha passat.