L'ESGLÉSIA ROMÀNICA DE VILAR DE DONAS

 

Tot i que he viatjat sovint per plaer visitant diversos indrets de Catalunya, Espanya i fins i tot de l’estranger, només fa uns dies vaig viure una manera diferent de fer-ho. Mentre la meva dona, una amiga, la nostra gosseta Greta i el gos de l'amiga Byl feien les últimes etapes del Camí de Santa Jaume per terres de Galícia, des de Sarria a Santiago de Compostel·la, jo els hi donava assistència i a la vegada feia turisme per allà on passàvem.

Una de les poblacions per on transcórrer el camí de Sant Jaume és Palas de Rei, el poble natal de José Blanco, més conegut com a 'Pepiño' Blanco que va ser ministre amb Zapatero i vicesecretari general del PSOE, tal com em recordava l'amic Manolo Fernández.

Aquell dia al matí, mentre les caminadores havien sortit de Palas de Rei i es dirigien a Melide, vaig agafar una carretera en sentit contrari a Melide per a veure si trobava alguna cosa interessant pel camí. Només havia recorregut uns pocs quilòmetres quan vaig veure una indicació: 'Igrexa romànica de Vilar de Donas'. No ho vaig dubtar. Després de girar a la dreta, vaig seguir les indicacions que em portaven per un camí asfaltat fins que vaig veure l'església. Vaig aparcar el cotxe i vaig començar a fer fotos amb el mòbil. En veure que la porta de reixa de ferro que donava accés al recinte estava oberta hi vaig entrar per poder fer les fotos de més a prop.

De sobte vaig veure com un senyor gran se m'apropava i abans que em digués res el vaig saludar:

- ¡Buenos días...!

- Buenos días y mucho frío -em va contestar-.

- Tampoco tanto -havíem d’estar a uns 14º- Un poco fesquito sí...

- ¿De dónde viene usted? -em va preguntar-.

-Del Delta del Ebro -li vaig contestar-.

En aquell moment va arrancar a cantar:

- ‘El Ebro Guarda silencio al pasar por el Pilar, la Virgen está dormida, la Virgen está dormida y no la quiere despertar...’

Després de les primeres notes em vaig unir a aquell senyor entonant aquella cançó que va popularitzar Manolo Escobar. Així que es pot dir que vam improvisar un duet.
Llavors em va dir que m'ensenyaria l'interior de l'església, la qual cosa em va sorprendre gratament, ja que mai hauria pensat tenir tanta sort. Em va dir que ell entraria per una porta lateral i que m'obriria la porta principal que estava tancada per dintre. Inesperadament, un cotxe aparca darrere del meu i hi baixa un senyor molt elegant amb barret i bufanda i s'apropa a nosaltres. Després de saludar-nos el senyor major ens reitera que ens obriria la porta, la qual cosa també sorprengué el nouvingut.
Una vegada dintre comença a explicar-nos amb molt de detall una escena que podia veure's en una làpida i tot seguit ens va preguntar:

- ¿Sabéis cuántos años tengo?

I jo li vaig respondre:

- Más de 90...

-¡96!

El ‘senyor elegant’ va exclamar:

- ¡No puede ser...!

Va ser llavors quan vaig pensar que havia d'immortalitzar el moment i li vaig demanar si li podia fer una foto i molt amablement em va dir que sí. Tot seguit em va vindre al cap explicar el que vivia, per això, li vaig demanar que em digués el seu nom.

- Jesús García. A Jesús lo crucificaron; espero que a mi no... -em va respondre-.

Posteriorment, va anar explicant-nos el que representava tots i cadascun dels elements que conformaven l'església, sobretot els frescs que decoraven la cúpula i l’absis mentre anava responent a les preguntes que li feia el ‘senyor elegant’ que em va dir que era mexicà, però que feia molts anys que vivia a Itàlia.
Una mica més tard va entrar un matrimoni navarrès i ens van dir que l'any passat ja havien intentat visitar-la, però estava tancada i no ho van poder fer.
Abans d'acabar aquella inoblidable visita guiada encara van entrar tres dones que pel seu aspecte i la seva vestimenta tot feia pensar que eren estrangeres que estaven fent el Camí de Sant Jaume i que s'havien desviat uns pocs quilòmetres per a veure aquella joia del romànic gallec.

Per a mi va ser tot un plaer poder viure aquella experiència per a poder explicar-la posteriorment als meus seguidors.

MÉS INFORMACIÓ: 

https://es.wikipedia.org/wiki/Iglesia_de_Vilar_de_Donas

https://www.fundacionjacobea.org/camino-de-santiago/camino-frances-las-pinturas-murales-de-vilar-de-donas-2/

https://www.turismo.gal/recurso/-/detalle/5396/igrexa-monacal-de-san-salvador-de-vilar-de-donas?langId=es_ES&tp=8&ctre=31

ESCAC AL REI

Si el dia anterior el Rei no va saber jugar el paper de mediador que li atorga la Constitució, anit Puigdemont si que va saber estar a la seva alçada del càrrec que ocupa.

Es veritat que alguns com jo ens esperàvem un to una mica més baix i conciliador però si ho penses fredament i intentes posar-te al seu cap per veure la manera de pensar, te’n adones de que no, de que va dir el que els seus seguidors esperaven.

Resumin sé pot dir que va fer escac al Rei, al Borbó. Li va llegir la cartilla i li va reprotxar la seva actitud bel·ligerant cap a Catalunya. El discurs del Borbó no va convèncer ningú... Bé, ningú, ningú, tampoc. Trobo que als catalans de bé (tal i com els anomena Xavier Garcia Albiol) sí. Si la voluntat de una gran majoria dels catalans era ser republicans, des del dimarts van ser molts més el que van pujar al carro de la república.

Tornant al discurs del President de la Generalitat, una de les coses que va dir, va ser que demanava la mediació de algú per a desencallar el conflicte. També en aquest punt el Borbó va perdre la seva gran oportunitat. Com a cap de l’Estat que és, la Constitució li atorga, precisament, aquest paper. Textualment, sobre les seves funcions diu això: arbitra i modera el funcionament regular de les institucions. Suposo que ho sabeu, però els mots moderador i àrbitre són sinònims... Haver de buscar mediadors més enllà de la Corona demostra el fracàs de la institució. Arribat a aquest punt vaig a fer-vos una pregunta retòrica: Serveix per alguna cosa la Monarquia? Al menys abans, amb son pare, servia per anar de caça i de putes... (perdoneu-me l’expressió)

Després que tant l’ONU com la UE no acaben de decidir-se a mediar (quina vergonya també!), ahir es parlava que potser l’Església Catòlica pot jugar aquest paper. De fet, Rajoy s’hauria entrevistat amb els arquebisbes de Madrid i Barcelona, a la vegada que Puigdemont també es va entrevistar al l’arquebisbe de Barcelona i l’abat de Montserrat.

Seria l’hòstia que un conflicte tan humà com és que un territori es vulgui independitzar d’un altre del que ha format part durant segles, l’acabi resolvent Déu o al menys els seus representants a la Terra. No sé si veiéreu anit el Intermedio amb el Gran Wyoming (sí, ja sé que la Sexta és una de les cadenes proscrites per l’independentisme, però hi ha programes que encara sé poden veure perfectament) Quan el Gran Wyoming va parlar d’aquest tema, va dir que ell no volia ser menys i que volia parlar directament amb el seu jefe, es a dir, directament amb Déu. Sorna no n’hi falta...

Una de les darreres notícies sobre el tema Catalunya ha estat que el Tribunal Constitucional ha declarat anticonstitucional (no il·legal com de vegades s’acostuma a dir) el ple previst per a dilluns on Puigdemont té (amb present d’indicatiu) previst valorar els resultats del referèndum. A part d’això, tot apunta que també pretén proclamar la DUI. Cal esperar que les forces de l’ordre envoltaran dilluns el Parlament (igual com si dintre s’hi custodiessin urnes) per a que els diputats i diputades no hi puguin accedir.

L’altra notícia que s’ha sabut avui és que el Banc de Sabadell, una entitat financera que com el seu nom indica des de la seva fundació (1881) ha estat vinculada a Catalunya, el Comitè General que s’havia de reunir aquesta mateixa tarda, ha aprobat traslladar el domicili social de l’entitat a Alacant.

Aquesta mesura tindrà diferents valoracions, segons sigui la persona a qui sé li pregunti. El vicepresident Junqueras ja ha dit que no és un tema important ja que avui en dia la banca opera per tot el món i sovint a través de Internet. N’hi haurà que ho consideren un xantatge a l’independentisme per part de l’entitat que, a ben segur comptarà amb el recolzament d’una part de l’empresariat català.

Des del meu punt de vista, tot i que Junqueras ho hagi minimitzat, no és un tema menor, ja que a la pràctica vol dir que una de les empreses més grans i més emblemàtiques del nostre país, a part de deixar de tributar a Catalunya, marxa per la temor de no veure reduït el seu capital (subjecte a les fluctuacions borsàries) degut a la incerta situació que estem vivint.

Hi ha rumors que després del Sabadell marxarà CaixaBank. Altres ja ho han fet i d’altres ho acabaran fent.

Segurament tant el Banc de Sabadell com CaixaBank han estat dues de les entitats que, darrerament (després de les fusions que hi ha hagut al sector financer espanyol) que més suport econòmic han donat a la Generalitat.   

MÉS INFORMACIÓ: 

http://www.eldiario.es/economia/bancos-Catalunya-independiente_0_693281542.html

DIARI DE L’AGOST. DIMECRES 23

TOT CAMINANT PER AMPOSTA

De vegades la gent es pregunta com és que sempre veig cotxes mal aparcats o tota mena de deixalles deixades fora de les illes d’escombraries. La resposta és molt clara: Perquè solc desplaçar-me a peu.

Sense anar més lluny, ahir vaig veure coses si més no curioses: Un rètol feixista a una casa del carrer al carrer Sant Ferran, una placa de gual sense numerar i un cartell a la porta d’una impremta del carrer Primer de maig.

La placa feixista és d’aquelles de l’antic Ministerior de la Vivienda franquista amb el jonc i les fletxes i que mentre vaig ser regidor de l’Ajuntament d’Amposta identificava per a que més tard la brigada municipal les tragués. Per cert, fa 6 anys que ja no sóc regidor: Quantes plaques s’han tret en aquests temps? Sí, sí, encara ne queden unes quantes...

Me va sobtar veure una placa de gual sense numerar. Les plaques de gual solen estar numerades m’imagino per motius de control i així sé sap qui té un gual a casa seva. Hi ha alguna raó per a què no estiguin numerades? Pel que m’han dit n’hi ha més sense número.

A la impremta del carrer Primer de maig, tot just davant de la plaça Cecilia Carvallo, té ficat a la porta un cartell de que se fan camisetes. Unes amb un Sí les altres amb un No, perquè l’1 d’octubre tenim dret a decidir. Normalment tothom, davant d’una disjuntiva, la gent sol prendre posició per una o l’altra opció. Aquí sembla que no, què els és ben bé igual. Com diuen els catalans: La pela  és la pela...  

INTEGRISIME CATÒLIC

Qui pensi que l’integrisme és només cosa de fanàtics islamistes, està equivocat. Molts capellans de l’Església Catòlica, Apostòlica i Romana també fa anys que el practiquen. Lles seves conseqüències no són tan desastroses, és veritat, però poden donar peu a que algun fanàtic que escolti les seves paraules pugui fer un mal cap.

El cas mes recent és el del capellà de Madrid que va culpabilitzar l’alcaldessa de Barcelona Ada Colau de còmplice de l’atemptat de Barcelona i, tot seguit, va dir que encoratjava els afectats a presentar denúncies contra ella.

Tot i que els titulars de premsa només diuen un capellà de Madrid, respon al nom de Santiago Martín i va ser cap de religió del diari ABC i fundador de la ultracatòlica Franciscans de Maria. 

https://www.youtube.com/watch?v=VSEfbqj25wQ

HI HA QUI HO JUSTIFICA TOT 

Fa mesos vaig publicar a la meva secció de fotos denúncia la foto d'una ambulància aparcada en direcció contraria i sobre el pas de vianants que hi ha al Pere Mata. La foto no era meva, però la vaig penjar jo... La foto en qüestió va portar molta polèmica i un debat força agre. Me vaig haver de sentir de tot, fins i tot Lo Ximenes (un personatge enigmàtic i misteriós, ja que a la seva pàgina de Facebook no s’hi mostra res de res) me va enviar un missatge privat parlant-me en nom de l’equip que, suposadament, va atendre un pacient del centre psiquiàtric. Si un té la consciència tranquil·la sobre el que ha fet, per a què tan de misteri?

Una de les coses que va sortir va ser de perquè no es va aparcar l’ambulància a un altre lloc, per a deixar circular normalment els vianants. Semblava que no era possible...

Bé, ahir pel mati, una furgoneta estava aparcada a l’entrada del pàrquing del citat Pere Mata. Veieu com si que havia alternativa!

LLIÇÓ DE LÒGICA

Casualment vaig trobar per internet una d’aquelles notícies que sé fan virals.

La pregunta era de matemàtiques. A la pàgina del quadern s’hi veu un dibuix amb els següents elements: una caixa de cartró, quatre gossets fora de la caixa i la pregunta:  ¿Quantos perros salen de la caja? La resposta de la nena va ser:  No he visto cual a salido de la caja y cual no (sic)

Aquest tema me va fer vindre al cap una resposta que vaig donar jo l’any 1984 quan pretenia entrar a treballar a l’empresa Mai. A diferència de la xiqueta jo ja tenia 27 anys!

Bé, durant el test que se’ns va fer a una aula de l’antiga oficina d’ocupació de Tortosa, també hi havia un dibuix amb 2 despertadors: Un penjat a una paret d’un clau i l’altre posat damunt d’una ràdio antiga, d’aquelles de fusta. La pregunta, si fa o no fa, era: Quin dels dos despertadors sona més fort? La meva resposta va ser: Igual.

Més tard, durant l’entrevista amb el psicòleg, vam repassar aquelles preguntes que no havia respost bé i me va dir que en la dels despertadors, sonava més fort el que estava sobre la ràdio, perquè aquest li feia de caixa de ressonància.

-Hi discrepo, li vaig dir... Tot i que li he d’admetre que no tenia ni idea, però no estic conforme. Sonar, el que es diu sonar, sonaran tots dos igual, el que passa és que un sé sentirà més fort. 

https://es.vida-estilo.yahoo.com/la-inteligente-respuesta-de-una-nina-una-pregunta-de-matematicas-se-vuelve-viral-192231325.html

CONTROVÈRSIA AL CONGRÉS PER LA MISSA DE LA 2

Potser serà un tema menor... O potser no... Però el que tinc clar és que algú havia d’obrir el meló i ha estat Podemos.

El partit lila va registrar al Congrés una proposició no de llei per a que traguessin de la programació de la Segona Cadena de TVE la missa dels diumenges. El motiu pel qual se presenta la proposició no de llei, és que un canal públic de televisió no hauria d’emetre programes de contingut religiós ja que la Constitució diu que Espanya és un estat aconfessional i, en lloc de la missa, se’n podria emetre algun de contingut cultura, per exemple.  

Què serà que sempre que es toquen temes religiosos es crea controvèrsia? Mentre el PP parlava de postures dictatorials per part de Podemos (evidentment), el PSOE apel·lava a la llibertat d’expressió i, finalment, Ciudadanos en boca del seu President, deia que no és un tema prioritari i que n’hi ha d’altres que ho són molt més.

Si us sembla obviaré l’opinió del PP (Rafael Hernando), ja que des del meu punt de vista es desqualifica per ella sola. La del PSOE (no vaig reconèixer quin diputat va ser el que la va donar), espero i desitjo que només sigui una opinió de la minoria de socialistes. No entenc com des del PSOE es pot arribar a donar una opinió així. I no, no és que estigui en contra de la llibertat d’expressió, es clar, però me sembla més correcta la motivació que dóna de Podemos. Tot i que a mi, personalment, no me molesta... Total en no mirar-ho... Igual que Tele 5. M’importa un rave la programació de Tele 5 i d’altres com 13Tv si no les miro mai ni penso mirar-les en el futur.

Ara, la resposta amb la que vaig al·lucinar amb colors va ser la de Ribera, la de què hi ha coses més importants... I tant què hi ha coses més importants! El que passa és que no prediquen amb l’exemple. Mentre el programa amb el qual C’s es va presentar a les eleccions deia una cosa, a l’hora de la veritat en fan una altra ben diferent. El punt principal del seu programa era acabar amb la corrupció, però a l’hora de la veritat segueixen tolerant-la. Un exemple és el cas del President de Múrcia, imputat pels 4 costats i pendent d’una moció de censura que C’s es resisteix a donar-li suport... No sigui que Rajoy i companyia s’empipen...

Des de que l’any 2010 Zapatero va prendre les primeres mesures ordenades per Brussel·les i que va continuar Rajoy, la majoria de les mesures que s’han pres per a pal·liar el que ells anomenen crisi, han estat contraries als interessos de les classes populars.

Per tant, tot i que no sóc ningú per a donar consells, li diria al senyor Ribera que es preocupés més pels ciutadans d’Espanya i una mica menys pels seus interessos electorals i de crear controvèrsies inútils. Les classes populars del nostre país necessitem i exigim que se’ns retorni tot el que se’ns ha estat robant. Per un costat el que van comportar les retallades i per l’altre el que es van emportar els corruptes (polítics, galtes i aprofitats) I sóc del parer que mentre Ribera pul·luli per la política espanyola, la classe treballadora, el que abans es denominava la classe mitjana, seguirà afonada i a disposició dels capricis de l’empresari de torn.

Per cert, al programa de la Sexta Más vale tarde, un tertulià va dir que no era el mateix un estat aconfessional que laic. Si fos laic, no caldria finançar les diferents confessions, sobre tot la catòlica que és de llarg qui més diners reb i més prebendes té. 

Per acabar us explicaré un acudit sobre el tema del dia: La missa de la 2. Sabeu que un dels estereotips que tenim els catalans és que som uns agarrats.

Un català devot de la Santa Mare Església, Catòlica, Apostòlica i Romana, tenia per costum veure i escoltar la missa que emet la 2 els diumenges. Però com a bon català que era, quan l’escolanet es disposava a passar la plàtera entre els assistents, tancava la tele.        

ESCOLA D’INTEGRISME

La reforma educativa del Ministre Wert significa un retrocés a èpoques predemocràtiques.

Instaurar la religió catòlica i deixa de costat les altres confessions (sembla ser que exceptuant la jueva pels seus lligams amb el catolicisme), pot arribar a ser, des del meu punt de vista anticonstitucional. Si la Constitució declara l’Estat Espanyol com aconfessional, difícilment té cabuda una legislació que va prevaldre la doctrina catòlica en detriment a la resta, fins i tot la resta de les cristianes. Però la cirereta del pastís de Wert és la introducció de l’oració tal i com fèiem de petits a l’escola franquista.  

Per aquell que no va viure durant aquella època, li explicaré que al darrere de la cadira del mestre y a una certa altura, es col·locava un Santcrist flanquejat pels retrats de Franco (el dictador cap de l’Estat) i Jose Antonio Primo de Rivera (l’ideòleg del feixisme a Espanya i que era considerat el màrtir del règim) També hi solia haver el un quadre amb la imatge de la Immaculada Concepció. Resar i cantar els himnes que agradaven al règim era una pràctica habitual, sobre tot el dia que el mossèn venia a escola o els dissabtes pel matí, quan agafadets de la ma (sempre xiquets amb xiquets i xiquetes amb xiquetes, no sé encara com no ens varem tornar tots homosexuals) anàvem a l’església per a escoltar les explicacions del capellà. Rebanyito li dèiem. El capellà solia rifar entre els assistents unes revistes que sempre solien tocar als mateixos. A mi no me’n va tocar mai cap, per la qual cosa, difícilment puc parlar del seu contingut, però crec que pornogràfiques ho no eren...

A sobre, el contingut temàtic de la matèria de religió serà potestat de la pròpia Església Catòlica (imagino que de la Conferència Episcopal) i saben com és la del nostre país, et donen ganes de començar a córrer perquè igual el que vagi a sortir del tot plegat, és una escola d’integrisme... Catòlic, però integrisme a la fi, o es que es penseu que la religió catòlica no pot arribar a ser integrista?

Acabaré amb unes frases que he llegit al Periódico d’avui:

-Aquesta assignatura no hauria d’existir, ni tampoc l’alternativa. Son un greuge per a l’escola pública. Pere Farriol, portaveu de FAPAES.

-És una involució, un retorn a l’escola franquista en la línia de l’extrema dreta de Rouco Varela. Alex Castillo, president de FAPAES.

-El currículum xoca frontalment amb moltes de les coses que s’estudien a ciències o filosofia. Montse Ros, CC.OO.

-L’assignatura vol adoctrinar i no educar. El que s’avalua és la fe dels alumnes. Anna E Sánchez, USTEC.

Crec que queda prou clar.

PROCESSÓ D'AMPOSTA

... I A LA TERCERA SETMANA VA RESSUSCITAR!

I jo que em pensava que Rouco estava mot i enterrat... I que ja no li sentiria dir ni piu...

Una de dues: o els morts parlen o Rouco ha ressuscitat a la tercera setmana de deixar de ser el President de la Conferència Episcopal Espanyola.

Els crims del franquisme, dels que l’Església són còmplices (encara que només sigui pel seu silenci) mai no han estat condemnat per Rouco, però ahir, durant la cerimònia fúnebre que es va fer a Madrid pel expresident del govern Adolfo Suárez, si que va recordar la Contienda Nacional per advertir-nos de que en pot arribar un altra si Espanya es trenca.  

Molt fort de que un prelat (per molt fatxa que sigui) parli de política i de política ficció durant una homilia.

S’hauria de recordar a Rouco que el cop d’estat el van donar les dretes perquè a Espanya hi havia un govern d’esquerres, cosa que ara no passa.

No és previsible que mentre es mantinguin al poder els del PP (segurament amb el PSOE tampoc), la indivisible unitat de la pàtria corri perill, ja que sempre  s’oposaran, ja sigui de forma legal o amb els tripijocs que acostumen a fer els qui governen.

Què en pau reposi Rouco... I tot els que siguin com ell!  

ADÉU SENSE ENYORANÇA

Se’n va Rouco Varela i com li deia a la SER José María Izquierdo: Vaya, Monseñor, vaya... Però váyase  lejos...

Fins el darrer dia, fins la darrera homilia va servir els interessos del PP. Es nota que molts d’ells són de l’Opus Dei...

L’acte que es va fer en memòria de les víctimes de l’11-M va ser molt criticat. Per què en aquest país tot s’acaba amb una missa o un bon àpat? Però si l’àpat no era adient, la missa, tampoc. Entre les víctimes n’hi havia d’altres confessions i, imagino, fins i tot ateus i agnòstics. Però molts d’ells van aguantar les formes. Com Pilar Manjón, la presidenta de l’associació de víctimes de l’11-M.

Però a part d’aguantar les formes va haver d’aguantar l’homilia de Rouco que va tornar amb la teoria de la conspiració, tot i que sembla que deixa d’estar de moda entre els qui la van defensar... Però també va advertir que Espanya s'està trencant per Catalunya. No Rouco, no! Per Vinaròs!! Segur que l'home no mira Por de Plom! 

Rouco, recordem-ho, van assistir a manifestacions contra lleis promogudes pel govern Zapatero, com per exemple la dels matrimonis homosexuals i va fer política sempre que li va apetir fer-ho (només cal veure el que va dir ahir...)   

De totes formes m’és indiferent que el seu successor sigui el que fins ara era l’arquebisbe de Valladolid Ricardo Blázquez o qualsevol altre. La postura oficial de l’Església Catòlica canviarà molt poc i seguirà allunyada de la realitat que representa la societat civil. 

Va de retro!  

UNA LLEI DE PROHIBICIÓ DE L'AVORTAMENT

Segons la tradició cristiana, avui 25 de desembre es commemora el naixement de Crist, el fill únic de Déu que va néixer de mare verge (com jo!)

Quants ens ho explicaven, ens deien que va ser per “obra i gràcia de l’Esperit Sant2 i ens quedàvem tots tant tranquils... Però ja de més grandets dèiem: l’Esperit Sant en forma de moniato. Era molt més entenedor...  

És difícil que algú pugui néixer de mare verge, de fet, fins que va arribar la inseminació artificial jo diria que impossible. I el que encara és molt més difícil d’entendre és que Sant Josep consentís que li posessin les banyes per molt bona persona que fos. De fet sembla que era un pobre vellet ple de bondat i al que, segurament, ja no sé li aixecava tampoc. Però ja ho sabeu, per a l’Església Catòlica allà on no arriba la raó o fa la fe i jo, com la majoria dels meus lectors, som uns descreguts.

Dic això perquè, tal vegada, si a la Galilea del segle 0 abans de Crist s’hagués pogut avortar, la família Fuster (diuen que els cognoms d’oficis venen dels jueus convertits), tal vegada ho haurien fet i el cristianisme se’n hauria anat en orris abans de començar.

Des d’aquells suposats fets, han passat més de 2.000 anys. Des d’ençà ha plogut molt i, afortunadament la societat ha evolucionat encara més. Encara que els inventors de la democràcia van ser els grecs no va ser fins al segle XX quan va arribar a la majoria dels països d’Europa i algun que altre escampat per Amèrica. I la democràcia, tot i tenir moltes coses negatives (diuen que és el menys imperfecte dels règims) és el règim que equipara més als ciutadans.

Una vegada mort el dictador que va acabar amb el govern democràtic de la II República (on ja es va aprovar una llei que permetia avortar), el restabliment de la democràcia va significar més llibertat, sobre tot per a les dones que, si bé mai han aconseguit una igualtat total amb els homes, s’hi estan apropant, però sobre tot, va comportar que poguessin decidir sobre el seu cos, es a dir, els va permetre avortar.

Va ser amb l’arribada al poder del primer govern socialista encapçalat per Felipe González, que es va tornar a promulgar una llei que permetia avortar en 3 supòsits i només tres: violació, greu risc física o psíquica per la mare i malformació del fetus. Després aquests supòsits es vana anar ampliant i, de facto, l’avortament era lliure, encara que aquest concepte no estigués escrit en lloc.

Ha hagut de ser amb el govern del PP, un govern que sembla que s’hagi saltat una generació sencera i siguin els continuadors del regim franquista en alguns aspectes, el que estigui a punt d’aprovar la llei més retrograda sobre l’avortament que mai ha hagut a Espanya. De fet els més retrògrad seria no tenir-ne. La diferència sobre la llei de 1985 és que elimina el supòsit de malformació del fetus.

Paradoxalment, ara a Espanya està en vigor una de les llei més carques sobre l’avortament i de les més progressives sobre les relacions de dues persones del mateix gènere. Hi ha qui en dóna més?

Tan antiquada és la nova llei (que encara ha de passar la fase parlamentària) que ha estat motiu de crítiques de la majoria de les societats més avançades i, ràpidament contestada, sobre tot, pels col·lectius de dones del país. Jo m’hi sumo!

La influència de l’Església Catòlica ha estat decisiva en un ministre tan catòlic, apostòlic i romà com és Alberto Ruiz-Gallardón Jiménez que tot i que la seva família va ostentar càrrecs durant la dictadura, estava considerada més monàrquica que franquista i potser ell, ara, amb la reforma de la llei de l’avortament ho vol esmenar.

I torno a repetir una frase que fa temps que no dic: JO NO VAIG VOTAR AL PP I TU?       

FRANÇA COM ESPANYA (O QUASI BÉ)

Aquest passat cap de setmana em va cridar molt l’atenció que un dels països que més representa les llibertats, sortís la gent al carrer per a manifestar-se en contra, del que per a mi, és un dret i una mostra d’igualtat i tolerància.

França, tradicionalment, ha tingut fama de ser un país que afavoreix les llibertats tant individuals com col·lectives. Evidentment, com tot és discutible, però no em negareu que passa per això. El lema de la República Francesa d’ençà de la revolució de 1789, és, tots ho sabem, llibertat, Igualtat, fraternitat.  

Des de fa relativament poc, el país veí del Nord, va aprovar les bodes entre persones del mateix sexe i, també, el dret de poder adoptar.

Però aquestes conquestes de llibertats sempre tenen detractors. A una gran part de la dreta, la més rància i intransigent, el s grinyolen aquestes situacions.

Evidentment aquestes lleis només poden aprovar-se quan governen les esquerres i, llavors, la dreta surt al carrer per a mirar de desestabilitzar el govern, en aquest cas de François Hollande al cap davant dels socialistes.

A Espanya aquestes situacions les coneixem bé, ja que la llei que permet casar-se a les parelles del mateix sexe, ja fa anys que es va aprovar i, tot i que la dreta la va recórrer, el Tribunal Constitucional la va avalar. Però les manifestacions d’oposició van ser nombroses. A part dels casposos de la societat civil, també sortien al carrer capellans i monges. Tot s’hi valia a l’hora de donar xifres oficials.

Potser l’única diferència que hi veig entre les manifestacions que es van fer a Espanya i les del passat cap de setmana a França, va ser que a les fotos no s’hi veia religiosos (al menys a la pancarta de la capçalera), només societat civil.

I és que a França l’Església Catòlica no té els privilegis que té aquí. Per algú que sigui de fora, resultaria molt difícil comprendre com en un estat laic (així ho diu la Constitució), l’estat els financi i que, per exemple, a l’hora de fer la renda, es pugui optar en marca la creu per a que una part dels teus impostos, l’estat els destini al sosteniment de bisbes, capellans, frares, monges i d’altres religiosos.

Però a pesar de tot, el francesos poden estar contents. Al menys allí no tenen a Rouco Varela.  

SANTORAL

Segons la Constitució, Espanya és un estat laic. Però en el nostre dia a dia segur que ens trobem multitud de referències relacionades amb l’Església Catòlica.
La tradició catòlica a la península Ibèrica té els seus orígens al principi del cristianisme, molt anterior als primes regnes cristians, o sigui, uns 2.000 anys.
Començant pels noms propis, quasi totes les persones tenim nom d’un sant, encara que en determinats moments s’hagin pogut acceptar altres noms que res tenien que veure amb el santoral, com per exemple durant la II República Espanyola. Per posar un exemple, el primer alcalde democràtic del Mas de Barberans, quan va néixer li van posar Placer i no el van batejar. Després de la victòria franquista el van obligar a batejar i li van canviar pel de Norberto. Una vegada mort el dictador i després d’aprovar la Constitució, es va legislar la possibilitat de poder posar als infants noms diferents al del santoral, sempre i quan estigueren recollits a la Carta Magna, com ara Democràcia, Llibertat, etc. Norberto va aprofitar la llei per a posar-se Placer com a segon nom.  
No hi ha cap ciutat ni poble d’aquest país que no tingui un bon grapat de carrers que portin el nom d’algun sant o Verge. De vegades estan directament relacionat amb el municipi o amb els seus habitats, com per exemple patrons de gremis, confraries, etc. Però de vegades costa trobar la relació.
També hi ha molts de pobles i d’altres llocs amb nom de sants i santes (toponimia): Sant Carles de la Ràpita, Santa Bàrbara, Sant Jaume d’Enveja, Sant Jordi, Sant Mateu, Santa Magdalena de Polpis, Sant Joan del Pas, Jesús, Jesús i Maria, etc. Cal recordar que en temps de la II República alguns d’aquests pobles (ignoro si tots), van canviar de nom. Així, Sant Carles de la Ràpita va passar a dir-se la Ràpita dels Alfacs i Santa Bàrbara les Planes del Montsià.

Moltes festes del calendari també estan estrictament lligades amb el santoral catòlic. Començant pel dia de Cap d’Any, que sé celebra en honor de l’Epifania del Senyor i continuant amb els Reis, Divendres Sant, l’Assumpció de la Verge Maria, la Immaculada, Nadal, etc. I no només les festivitats nacionals. A les festes d’àmbit autonòmic els passa pràcticament el mateix: dilluns de Pasqua florida, Sant Joan (patró dels Països Catalans), segon dia de Nadal (Sant Esteve)... I evidentment quin és el poble del nostre país que no celebri la seva festa major en honor d’algun sant o Verge? Sant Llorenç a la Galera, Sant Gregori a Santa Bàrbara, la Mare de Déu de la Pietat a Ulldecona, la de la Cinta a Tortosa, la del Remei a Alcanar, la del Carme a la majoria de poblacions marineres (per no dir totes) Sant Jaume a la Ràpita i Sant Jaume d’Enveja, Sant Joan a l’Ampolla... Seguim?

Moltes vegades s’ha parlat de la possibilitat de traslladar alguns festius relacionats amb l’Església i que caiguessin en dimarts, dimecres o dijous al dilluns o divendres més proper. Ara, el govern del PP vol negociar amb representants de la Conferència Episcopal espanyola aquesta possibilitat. Però serà l’Església qui tindrà la darrera paraula. Recordo que ja fa algunes dècades, la necessitat de suprimir festius, va comportar suprimir la festivitat de Corpus Cristi, que es va passar a celebrar en diumenge.  
Encara penseu que l’Església no intervé de forma directa en la nostra vida?

DIARI DE L'AGOST. DIA 3 (divendres)

MADALLA DE BONZE 
Ahir, la regatista basca d’aigües braves Maialen Chourraut va guanyar la segona medalla per a la delegació espanyola, en aquest cas de bonze a la prova de K-1. 
 

PATACADA REAL
La patacada en aquest cas és literal: morrada del Re. Un cop més, el Borbó va parar amb el nas per terra. El que més em va sobtar va ser la rapidesa en que la seva escorta van mirar de tapar les càmeres per a que no poguessin treure imatges de l’accident. No obstant, no van ser tan ràpids com els dits dels fotògrafs que van poder captar el moment. 
 

ESTIU DESOCUPAT
Al pas que anem fins i tot l’estiu es quedarà a l’atur. En arribar els mesos de juliol i agost sempre hi havia una contractació “estacional”, es a dir, lligada a les vacances: restauració, oci i tota mena de serveis que comporta el turisme.
És cert que hi ha hagut ocupació, però molta menys que els anys precedents. La causa és la davallada del turisme nacional degut a la pèrdua del poder adquisitiu de la població autòctona. Abans d’abaixar-nos els jornals, els funcionaris érem dels pocs col·lectius que ens podíem permetre alguna “alegria”. Les darreres vacances les varem fer en temporada baixa (la setmana després de la Setmana Santa) que varem anar de turisme rural a la Garrotxa. Les properes? Segurament que trigarem anys en poder tornar a sortir... 
 

DRAGUI, DIMISSIÓ!!
Així, directament. Amb les declaracions d’ahir, Mario Draghi, el president del Banc Central Europeu (BCE), va demostrar que és un lacai de la Merkel i fa la política monetària que li mana la alemanya. Si la setmana passada, va dir que ajudaria a Espanya i Itàlia i la prima de risc va caure en picat i la borsa va pujar com feia temps que no ho feia, ahir va rebaixar substancialment les expectatives i l’efecte va ser el contrari (apujada de la prima de risc i baixada de la borsa), la qual cosa, evidentment no ajuda gens ni mica a les depauperades economies espanyola i italiana. Va ser com la cançó de Ricky Martin: “Un pasito palante Maria, un pasito patrás”... Per tant, “Dragui, dimissió!!”. 
 

EL VATICÀ VOL BEATIFICAR UN PLANER

L’Església catòlica, seguin la seva rància política de beatificar els “màrtirs” de la Guerra Civil espanyola, va iniciar un procés de beatificació del planer (per aquell que no ho sàpiga és un veí de Santa Bàrbara, durant la II República les Planes del Montsià) Josep Pla Arasa. Només hi v haver un petit problema: es van equivocar de Josep Pla Arasa. Mentre el Vaticà volia beatificar un capellà que va ser afusellat l’any 36 al començament de la guerra, però de qui es desconeix on està enterrat. Sembla ser que l’error va estar aquí, que de l’altre Josep Pla se tenia perfectament ubicat el seu cos i, es clar, un sant sense cos, per molta espiritualitat que hi hagi...

La filla del seglar que, per a més “inri” va lluitar al bàndol republicà i, fins i tot, estava afiliat a ERC va dir: “Per a nosaltres, mon pare era una bona persona, però d’aquí a ser un sant...”.      

PAGAR “RELIGIOSAMENT” L’IBI I “RESAR” PER A NO PAGAR-LO

Portal romànic de l'església de Siurana.

Avui Rubalcaba ha dit que el PSOE paga “religiosament” l’IBI de les seves seus, contestant així a l’Església Catòlica que avia anunciat que “També pagarien l’IBI si el pagament la resta dels qui estan exempts”, amb clara al·lusió als partits i també sindicats, oenegés i resta d’entitats sense finalitat de  lucre.

Perdoneu que ho digui així, però alguns membres del clero tenen molta barra. Si l’Església Catòlica vol comparar-se amb tots aquests col·lectius, els altres, sobre tot els més menuts (excloc a les grans centrals sindicals i als grans partits) haurien de gaudir dels mateixos privilegis.

Per a començar, són els únics que tenen un tracte diferenciats a la renda. Pots optar per contribuir al sosteniment econòmic de l’Església Catòlica i de tota la resta.

Si visitem la seu d’una ONG o d’una associació sense ànim de lucre, segurament ens trobarem amb una seu social i unes oficines, poca cosa més i ningú ens cobrarà entrada per a poder-ho visitar.

L’Església té centenars de monuments històrics. Sovint solen ser els edificis de més interès a l’hora de visitar una ciutat o un poble. Quan l’edifici té un especial interès cultural, artístic, etc. per a poder entrar has de pagar entrada o, en el cas de que s’hi faci visita guiada, has de pagar el suplement que val aquesta atenció.

Església de Porqueres, al costat de l'Estany de Banyoles.

Però darrerament se’n han inventat una altra. Sovint et trobes amb la porta tancada de l’església i no hi pots accedir. Però pagant una mòdica quantitat (sol ser 1 euros) s’il·lumina i la pots veure des de fora. Ara mateix me’n recordo de dues, la de Porqueres comarca de la Garrotxa i la de Siurana comarca del Priorat, totes dues romàniques.

Mentre les caps de l’Església Catòlica viuen amb l’opulència (el Vaticà fins i tot té un banc), molts de membres de oenegés comparteixen el poc que tenen amb els pobles als qui ajuden de l’Àfrica, Amèrica, Asia u Oceania i es juguen la vida prestant tot tipus de col·laboració.

Ja sé que també hi ha capellans, monges i d’altres religiosos que ho fan, però d’aquests m’agradaria saber si ho fan en nom de l’Església de Roma o de Crist. Potser ens trobaríem més d’una sorpresa.    

I reitero el que he dit els darrers dies. Aquesta actitud d’alguns membres de l’Església, la trobo poc cristiana i sona moltíssim a xantatge per a seguir mantenint els seus privilegis.

A hores d’ara, molts religiosos catòlics deuen d’estar resant (de vegades sembla que és l’única cosa que saben fer) per a que el govern aprovi fer-los pagar l’IBI i mantenir l’status actual.

Amén.