Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Art. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Art. Mostrar tots els missatges

diumenge, 18 d’octubre del 2026

MANOLO RIPOLLÉS I ‘LA SAVIESA DE LES COSES INÚTILS’

Manolo Ripollés (conegut com a Manolo lo Roco) és un artista ampostí, autodidacta i d’un estil molt personal. La seva obra és difícil d’encasellar, tot i que m’atreveixo a qualificar-la com d’avantguardista i, tal vegada, conceptual.

Vaig quedar amb ell al seu estudi del carrer Holanda d’Amposta. És un estudi humil, ple de pòsters, d’acudits del Roto (1), d’obres que mai han format par de cap exposició, d’esbossos, de projectes, però sobretot de records. 

PREGUNTA. Hola, Manolo! I tu, com qualificaries el teu estil?

RESPOSTA. No sabria dir-te, però sempre ha estat lligat a inquietuds socials que he tingut. D’ençà que vaig començar als anys setanta, sempre m’han interessat els temes socials i els he volgut plasmar a la meva obra. Un dels fets que més em va marcar va ser la mort de Puig Antich (2), però també la reivindicació del català.

P. Un altre dubte que tinc és que d’expressions artístiques n’hi ha de molts de tipus, pintura, escultura, ceràmica, gravat... Les teves obres, dintre de quin grup l’englobaries?

R. Sobretot en la pintura, però una mica de tot. Quan se m’acut una cosa i penso que puc representar-la i si per exemple, penso en un gravat, faig un gravat, però n’he fet pocs. Si  vull fer una escultura, intento tindre a mà el material que he d’utilitzar. Les darreres obres van ser el fang i la palla, els materials que s’usaven per a fer les barraques que han format part del paisatge que m’ha inspirat sempre, el Delta de l’Ebre.  

P. Recordo haver vist una exposició que vas fer a Amposta l’any 2008 anomenada ‘Pergamins oblidats’ on representaves amb llauna el que vindrien a ser els lloms de llibres col·locats a una prestatgeria. Un estil molt diferent de l’obra més recent exposada a lo Pati, Centre d’Art de les Terres de l’Ebre (3).

R. Certament, però entre l’una i l’altra he anat fet diverses coses. ‘Pergamins oblidats’ va ser sorgir d’una idea que vaig tenir un dia i la vaig transformar amb uns llibres fets de llauna, dels que només me’n van quedar dos. Allí al darrere per exemple, aquelles fibres, són unes algues que bé podria tractar-se d’una perruca o ves a saber què... Però cada dia m’agrada més. Sempre penso que quan veig alguna cosa i l’arreplego és perquè hi veig algun significat o bé perquè em pot ser útil per a fer alguna cosa, tot i que de vegades puc acabar tirant-la a la brossa.

P. Per què tu, Manolo, com tots els artistes, per quantes èpoques has passat? Poden distingir-se pels materials emprats o pels estils de cada moment?

R. Mai m’he preocupat pels estils perquè tampoc mai he pensat a dedicar-me professionalment a l’art. Per a mi, l’art ha representat una mena de psicoanàlisis. Sempre m’ha agradat molt llegir i a través de la lectura em venia al cap una idea, sobretot em passava quan llegia poesia. Un dia vaig conèixer a poetessa Zoraida Burgos (4) i la seva obra coincidia molt amb la meva manera de pensar. Per això, la darrera exposició està dedicada a ella. Gràcies a la seva amistat vaig poder entrar als ambients artístics de Tortosa, on vaig trobar el que aquí a Amposta no existia.

P. Quan vaig visitar la teva recent exposició, Jaume Arasa, el director de lo Pati, em va dir que per l’edat que tens, encara et trobes en ple procés de creació.

R. Efectivament. I això és perquè tinc curiositat per les coses i sempre intento estar al dia de tot. Ara mateix a la Pedrera de Barcelona (Casa Milà) (5) hi ha una exposició molt bona d’Anselm Kiefer (6) i que, sense conèixer-lo de res, em vaig adonar que les seves obres tenien una certa afinitat amb les meves.

P. Per cert, recordes la teva primera obra?

R. Sí, me’n recordo perfectament. Va ser una pintura abstracta i la tinc penjada a casa. De menut em van regalar una caixa de pintures a l’oli amb tots els estris necessaris per a introduir-me al món de la pintura.

P. Imagino que de menut ja havies de tenir una gran facilitat pel dibuix i potser alguna cosa més. Ens ho expliques.

R. Sí, al col·legi, per a guanyar-nos uns diners, potser una pesseta, fèiem dibuixos del Capitán Trueno (7) i del Jabato (8), però sobretot del primer. També vaig participar en unes exposicions que feien al Casino on participava molta gent i una vegada vaig obtenir un segon premi; fins que van començar-se a fer les biennals d’art que va organitzar Soriano-Montagut (9) on ja no vaig participar. 

P. Vas assistir a classes de dibuix o d’altres matèries o el teu aprenentatge ha estat del tot autodidacta?

R. Mai he fet estudis d’art, sempre he estat autodidacta. De jove sí que vaig voler anar a Barcelona, però a la meva família no li va semblar bé que hi anés.

P. Normalment, els artistes sempre teniu algun altre artista que us ha influït en la vostra obra, en el teu cas també ha passat?

R. L’únic artista que m’ha influenciat ha estat Manolo Millares (10). Vaig conèixer la seva obra al museu de Conca i he de reconèixer que hi va haver coses d’ell que en van influir.

P. Si et sembla, ens endinsarem una mica en la teva darrera exposició, ‘7 arbres de ribera de Manolo’. Com se’t van acudir les obres que presentes. Perquè és evident que la inspiració pot arribar-te en un moment donat, però les obres, entre si, són molt diferents. Com vas portar a terme el procés creatiu?

R. Passejant pel Delta. Com he dit abans, la meva obra sempre s’ha basat en el paisatge deltaic. Vaig molt a caminar per la via verda i un dia em vaig fixar en uns xops i en arribar a casa vaig dibuixar-los. Mentrestant, va arribar la pandèmia de la COVID i vaig d’haver de parar per un temps. Quan vaig poder retornar al meu treball i, mentre anava pintant els xops, se’m van ocórrer altres coses que tenien a veure amb el canvi climàtic i com quedaria el Delta sense natura. En canvi, les cases de la mostra ja feia vint-i-set anys que estaven fetes i formaven part d’una col·lecció particular. 

P. Per la data que figura a la descripció de cada obra, has passat uns quants anys elaborant-les. N’hi ha una del segle passat i la més recent és d’aquest mateix any.

R. Dins d’aquest any he fet poca cosa, tot i que vaig haver de dibuixar les fulles dels xops una a una buscant l’estètica de l’arbre.

P. D’això te’n volia parlar. Segurament, les fotografies que se n’han fet de la teva exposició, no fan el mèrit a la teva obra. Quan t’hi apropes i et fixes en els detalls, amb la confecció de les fulles pintades una a una... és una feinada... 

R. La feina no compta. Vaig pintar-les amb molta paciència mentre meditava. La primera obra va ser la fulla de palmera i, posteriorment van vindre les altres. En les pintures s’entremescla una mica l’estètica japonesa.

P. Intueixo que l’art per a tu ha estat més una afició que no un modus vivendi, però, tot i això, quantes exposicions has fet?

R. Així és, mai he viscut de l’art. Pel que fa a exposicions n’he fet molt poques, cinc o sis i alguna més de col·lectiva. Una vegada la Fundació Miró (11) em va donar un premi que ha estat el reconeixement més gran de tota la meva trajectòria artística. Els dibuixos que vaig presentar van anar a diversos llocs del Japó, d’on mai van tornar.

Saps com defineixo jo l’art? Com ‘la saviesa de les coses inútils’.

P. A part de la Ribera, has tingut altres fonts d’inspiració?

R. Sí, de tots els moviments socials que han anat sorgint. Durant l’època de la dictadura, un s’havia d’expressar d’una forma determinada per a poder passar la censura. Des de llavors les coses han canviat molt i ho vaig poder constatar mentre preparava la darrera exposició a lo Pati a l’hora de confeccionar el programa de mà.

Sempre m’ha interessat molt la cultura japonesa. Una vegada vam anar a veure al palau de Pedralbes de Barcelona una exposició d’una monja japonesa que en tassetes de porcellana pintava ‘haikus’ (12) que són poemes japonesos molt breus, de tres versos i vaig quedar impressionat.

P. Una curiositat que no sé si saps. A Ceret, a la Catalunya del Nord hi ha un important Museu d’Art Modern (13) amb obres d’artistes reconeguts internacionalment com Picasso, Matisse, Gris, Mallol, etc. Entre tots ells n’hi ha un que es coneix com a Manolo, així, a seques. Es tracta de Manolo Hugué (14). No sé si coneixies aquest particular?

R. Conec l’obra de Manolo. Una vegada, amb la meva companya, vam anar a casa d’uns amics a l’Empordà i volíem visitar Cadaqués, però finalment, en veure que a Ceret feien una exposició de ceràmica de Miquel Barceló, vam decidir anar a veure-la i allí vaig veure l’obra de Manolo.  

P. Per cert, la directora del museu de Ceret entre 1986 i 2012 va ser la godallenca Josefina Matamoros (15), filla d’immigrants catalans que es van establir a França l’any 1954. Tota una personalitat al país veí i que està en possessió d’una Creu de Sant Jordi concedida per la Generalitat de Catalunya l’any 1999. 

R. Sí, sabia que Josefina Matamoros havia estat directora del Museu d’Art Modern de Ceret durant molts anys. Crec que durant una temporada va viure entre Tortosa i Godall. 

P. I ja, per acabar, usarem el comodí de la pregunta no realitzada, vols afegir alguna cosa més que consideris important? 

R. Essencialment, penso que hem parlat de tot el que pot interessar al públic. Podríem segui parlant durant hores, però ja hauria de ser de temes personals.

Moltes gràcies, Manolo per dedicar-me una mica del teu temps.

Primera obra


 

(1)    El Roto. El Roto - Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure

(2)    Puig Antich. Salvador Puig i Antich - Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure

(3)    Lo Pati, Centre d’Art de les Terres de l’Ebre. Lo Pati

(4)    Zoraida Burgos. Zoraida Burgos i Matheu - Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure

(5)    Casa Milà (la Pedrera). La Pedrera - Casa Milà de Gaudí en Barcelona | Web Oficial

(6)    Anselm Kiefer. Anselm Kiefer - Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure

(7)    El Capitan Trueno. El Capitán Trueno - Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure

(8)    El Jabato. El Jabato - Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure

(9)    Soriano Montagut. Innocenci Soriano-Montagut - Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure

(10) Manolo Millares. Manuel Millares Sall - Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure

(11) Fundació Joan Miró. Entradas online para la Fundación Miró de Mallorca: descubre los estudios y la obra de Joan Miró en Palma - fundacion-miro.majorcatourismtickets.com

(12) Haiku. Haiku - Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure

(13) Museu d’Art Modern de Ceret. Museu d'Art Modern de Céret – Museu d'Art Modern de Céret Museu de Céret

(14) Manolo Hugué. Manolo Martínez Hugué - Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure

(15) Josefina Matamoros. Josefina Matamoros i Calvet - Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure











divendres, 8 d’agost del 2025

SÉ LI POT DONAR UNA SEGONA VIDA A UNA OLIVERA MORTA?

 

La resposta és un rotund sí. Només cal que la posin en mans d’un artista i de seguida li vindrà al cap una idea brillant per a convertir una ser mort (en aquest cas una olivera) amb una obra d’art.

Després de l’enterrament simbòlic d’una olivera de la finca el Pou del Mas de la Jana el passat dissabte 2 d’agost, dimecres 6 va tenir lloc al museu natural de les oliveres mil·lenàries de l’Arion, terme municipal d’Ulldecona ‘A cor Obert’ dels artistes Laurent Gongora i Manel Raga. El primer francès, el segon ‘faldut’.

Amb la presència de Núria Ventura, alcaldessa d’Ulldecona amb alguns dels regidors del consistori de la població del Montsià, l’alcalde de Rossell Evaristo Martí, president de torn de la Mancomunitat de la Taula del Sénia, els germans Lluís i Joan Porta Ferré, membres de la família propietària de la finca, els artistes abans esmentats, el mestre terrisser de la Galera Joan Cortiella, així com un nombrós grup de persones i membres de la premsa provincial (Diari de Tarragona) i comarcal (Canal Terres de l’Ebre) es va inicial l’acte cap a les 21:30 que va consistir en dues parts.

La primera part va consistir a homenatjar l’olivera morta. Prèviament, sé li havia col·locat una mena d’àmfora incrustada i posteriorment, aquelles persones que ho van desitjar, van anar dipositant missatges dins que feien entrar per un forat fet a propòsit. El meu va ser: d’Ulldecona al món passant per l’Arion.

Posteriorment, guiats per Manel Raga vam anar fins al ‘mas del mig’, a pocs metres de distància del lloc on estàvem, mentre se sentien sons de tambors. A una oliera de davant del mas s’hi projectava un joc de llums i colors així com a l’interior del patí annex a l’edifici principal del mas. Ara s’escoltaven unes gravacions fetes fa anys per Paco Itarte d’Ulldecona a una sèrie de gent del poble que li explicaven vivències i anècdotes viscudes. A les parets del pati dues sèries de dibuixos. A la primera es reproduïen dibuixos fets per xiquets espanyols durant els dies que van passar refugiats a la Guerra Civil Espanyola. La segona part també reproduïa dibuixos de xiquets, però en aquest cas de Gaza. El denominador comú no cal ni dir-ho, era l’horror de les guerres.   






divendres, 10 de juny del 2022

LO PULMONET

El rapitenc David Camuñas va presentar el passat dijous 9 de juny a la Biblioteca Comarcal Sebastià Juan i Arbó d’Amposta (ubicada provisionalment a les instal•lacions de l’oficina de turisme) un recull de fotografies anomenat Batecs de lo Pulmonet en format calendari que podria qualificar-se com el tret de sortida d’un projecte engrescador d’art i entreteniment que ell mateix defineix així: Pretén esdevenir un espai natural obert a l’art en totes les seves formes. La presentació va anar a càrrec de Joana Serret, encarregada de la biblioteca. Per a portar a terme aquest projecte, l’amic David va comprar una finca erma de 20 Ha al terme del Perelló i que poc a poc (i dintre els paràmetres legals) li va donant forma tot i que segurament mai podrà donar-se per acabat ja que les expressions de l’art son determinades així com els artistes que hi vulguin presentar les seves creacions.

dimecres, 17 de novembre del 2021

PEDRES QUE SON PATRIMONI

Fins el 22 de gener de 2022 es pot visitar al Centre d’Art lo Pati d’Amposta una exposició de l’artista de Buenos Aires establerta a Barcelona Nora Ancarola titulada ‘Abans el llenguatge/Antes del lenguaje’. Una de les seves obres es troba a la plaça que hi ha tot just davant el Centre d’Art i a la que recentment sé li ha posat el nom de l’artista ampostina Mari Chordà. L’obra consta bàsicament de dos elements: un munt de pedres i una gran lona que les cobreix íntegrament i on hi ha escrites una quantitat indeterminada de paraules que tenen un denominador comú: totes porten o poden portar el prefix ‘re’. Fins aquí la notícia... Però del que realment vull parlar-vos és de l’obra que hi ha exposada a la plaça... A la meva descripció (potser del tot desencertada des del punt de vista d’un artista visual) us he dit que l’obra constava d’un munt de pedres que, tal com hi posa al cartell explicatiu han estat portades des del Poble Vell de Corbera, un poble que va patir com cap els efectes devastadors de la guerra Civil Espanyola i que ha sobreviscut el pas dels anys com a monument a barbàrie que produeix qualsevol guerra. Vaig fer unes quantes fotos i les hi vaig enviar a l’amic Joan Antonio, president de l’Associació del Poble Vell de Corbera que és l’encarregada de gestionar el seu patrimoni. També li vaig preguntar si l’havien convidat a la inauguració que va fer-se diumenge passat. No va trigar ni un minut a sonar el meu mòbil. Era Joan que em volia expressar la seva indignació pel fet d’haver-se emportat les pedres del seu emplaçament original: -Tindran el permís de l’Ajuntament, però en cap cas es va comunicar a l’Associació del Poble Vell que des de fa anys és qui gestiona el monument i que és qui hauria d’haver donat la conformitat per a traslladar les pedres... T’imagines que algú s’emportés pedres de les ruïnes d’Empúries per a fer una obra d’art? És el mateix...I no, no em van convidar a la inauguració. No sé si hi va estar l’alcalde, però ho dubto... Aquestes pedres van caure de les parets de les antigues cases com a conseqüència del pas del temporal Glòria (19-23 de gener de 2020) que va causar desperfectes al ja de per si maltractat Poble Vell. -El que fa temps que demanem des de l’Associació del Poble Vell –va continuar dient Joan Antonio- és que es prenguin mesures eficients per a conservar les restes tal com estan, ja que amb el pas dels anys estan patint una constant degradació que pot acabar fent perdre l’essència del monument. En finalitzar la conversa Joan em va fer arribar fotos del munt de pedres al seu emplaçament original del Poble Vell i que, encara que sigui de forma provisional, han servit per a materialitzar l’obra de l’artista argentina. MÉS INFORMACIÓ: https://www.lopati.cat/ca/activitats/exposicions/nora-ancarola-abans-el-llenguatge/593/ http://www.noraancarola.com/NORA/p/1/1/0/Inici http://www.poblevell.cat/ca/indexca.php
FOTOS enviades per Joan Antonio de les mateixes pedres al seu emplaçament original al Poble Vell de Corbera d'Ebre.