TEMOR A UN ‘TAMAYAZO’

Després de seguir el debat d’investidura de Pedro Sánchez i de veure l’actitud de l’extrema dreta i l’extrema-extrema dreta (tal com els anomenava cada vegada Pablo Iglesias), vaig veure el perill de que poguessin estar preparant un altre ‘Tamayazo’. I és que durant el debat, de moments per arribar a pensar que una situació similar se pot tornar a produir no ne  van faltar, així com tampoc antes i després del mateix.    

Hem de partir de la premissa de que hi va haver quasi un empat: 166 vots a favor per 165 en contra i 18 abstencions. Tal com podeu comprovar, amb aquest resultat, només que un del bloc del sí passés a l’altre costat, Sánchez no seria investit president.

De moment ja hi van haver al menys dos electes que van canviar de vot. José María Mazón del PRC de Revilla i Ana Oramás de CC van canviar el vot que havien anunciat amb anterioritat pel no.

Durant el discurs, el president del grup de l’extrema-extrema dreta va interpel·lar el diputat de Teruel Existe Tomás Guitarte per a que s’ho repensés. De fet, el mateix Guitarte ha denunciat pintades al seu poble i pressions a les xarxes socials.

També la Inés Arrimadas, presidenta de Ciudadanos, va dirigir-se als diputats socialistes per a que algun valent votés en contra de la investidura de Sánchez.   

Motius per a tenir temor no en falten... La dreta disposa de gent prou poderosa que igual estarien disposats a finançar un nou ‘Tamayazo’ com finançar un cop d’estat com el que hi va haver l’any 36.

No us ho prengueu a broma. Jo ja fa temps que tinc temor a com poden arribar a actuar aquesta dreta espanyola que, sense cap mena de dubte, és la més rància dels països de l’Europa Occidental.   

De totes maneres, la investidura seguiria estant en mans d’ERC. Ja sé que puc dir un disbarat, però davant de la molt greu situació d’un nou ‘Tamayazo’, ERC podria prestar alguns dels seus vots i així, només que alguns dels diputats d’ERC votessin a favor de Sánchez, se podria normalitzar la situació.

Esperem que només sigui un mal son i que el dimarts vagi tot com ha d’anar...    

VOTS PER COPS

La Guardia Civil estava repartint llenya a tort i dret a la Ràpita. Les imatges que ens enviava quasi en directe un dels nostres fills eren impactants. La multitud que hi havia congregada prop del pavelló firal sé la veia amb actitud cívica i per a res violenta. Això sí, no desistien de la seva voluntat de votar tot i els impediments de la Guardia Civil que no van dubtar en repartir cops de porra per a fer prevaldre la seva autoritat. El clima de tensió va anar pujant gradualment fins que la gent s’hi fan enfrontar (segons algunes informacions hi va haver llançament de pedres) i els van fer recular. Finalment van optar en marxar a un altre poble per a dur a terme accions similars. El balanç total de ferits que es van atendre al CAP municipal va passar de la quarantena. No consta que cap guàrdia civil resultés ferit.

El Poble Nou del Delta, Roquetes i Móra la Nova van ser escenaris de la violència exercida pels antiavalots de la Guardia Civil. Tot i que es van veure imatges dels vehicles policials apropant-se al Mas de Barberans, segons el testimoni del propi alcalde, finalment no van accedir al poble. També van circular imatges de diversos vehicles policials aparcats prop d’Amposta, concretament al polígon de les Tosses, però sembla ser que hi van anar per a dinar.

Les imatges de Roquetes també van ser demolidores. Durant una estona s’hi van poder veure els robocops de la Guardia Civil trencant els vidres de la porta per accedir al pavelló d’esports. Els que en aquell moment es trobaven al seu interior els van donar totes les facilitats per tal de que no hi hagués cap més incident. Tot i això, segons un testimoni presencial, quan abandonaven el pavelló, van trencar algun retrovisor dels cotxes que hi havia aparcats. Calia tanta violència? Definitivament no!    

Ja per la nit, a la Sexta, Cristina Pardo va entrevistar Josep Cuní. El periodista català va afirmar que molts dels que ahir van anar a votar ho van decidit al darrer moment després de veure la extrema violència que havien emprat la policia a diversos punts de la geografia catalana. Jo vaig ser un d’aquests.

Per tant, tot i les votacions van estar plenes d’incidents (sense suport informàtic i amb la confiscació d’urnes), per les diferents imatges que es van anar veient i per la pròpia experiència que vaig tenir, van ser un èxit. Cal agrair l’extraordinària col·laboració tant del Govern d’Espanya con de la policia que va arribar a Catalunya expressament per a portar a terme les accions que es van poder veure per tots els mitjans possibles.  

A Amposta, en un principi es podia votar a la seu de les dues societats musicals: la Lira i la Fila i també al pavelló firal, ja que les seus habituals (instituts, col·legis, museu) van ser precintats pels Mossos. Precisament estava davant del museu amb la meva gosseta quan una persona es va apropar a la porta. Li vaig dir que estava precintat i tal com s’hi podia llegir a un cartell escrit a ma, avisava a la gent que es podia votar al pavelló. Me va dir que era l’encarregat d’obrir el museu i que hi havia d’accedir. Finalment ho va fer per una porta lateral. No tinc con constància de si el museu va obrir ahir als visitants.

Al pavelló firal s’hi van habilitar diverses meses que, en teoria representaven els col·legis electorals clausurats, tot i que com a darrera hora es van habilitat col·legis electorals universals, s’hi podia votar a qualsevol de qualsevol municipi.

La nit anterior el pavelló firal va estar cedir a la colla castellera Xiqüelos i Xiqüeles del Delta que va organitzar el sopar per a les colles que hores abans havien actuat conjuntament amb la colla territorial per la seva diada del 4t aniversari. Després del sopar hi va haver festa i en acabar alguns s’hi van quedar a dormir, com per exemple els membres dels Nyerros de la Plana.

Uns crits de votarem, votarem, els van sobresaltar al cap de poc d’haver-se gitat. Els hi van dir que havien de marxar ja que s’hi havia de votar. D’un magatzem interior es van treure les urnes que un company de la colla havia dipositat pocs dies abans i que, tal com li van demanar, va guardar un mutis total sobre el tema.

Què podien fer els castellers? Posar-se al darrere de la barra que havien muntat per a la festa i servir begudes a tots aquells que volien beure. La nit anterior ningú es podia imaginar que es fes tant de calaix...              

ERDOGAN, UN PRESIDENT TOTALITARI

Con segurament sabreu, el passat cap de setmana es va celebrar a Turquia un referèndum per a fer una reforma constitucional que atorgaria més poder a l’actual president Recep Tayyip Erdogan.

La primera cosa que t’estranya és que només calgui el 50% més un dels vots escrutats per a poder portar a cap la reforma, quan aquí a Espanya per exemple, sé necessita una majoria de 2/3 parts de la Càmera Baixa i crec que només en determinats casos es duria a terme una consulta.

Com va dir una vegada un (no recordo qui) els referèndums els carrega el dimoni, ja que els resultats dels mateixos són sovint imprevisibles y poden tenir conseqüències inesperades.

Als països tercermundistes (i Turquia des del meu punt de vista ho és en molts de sentits) la població és més fàcilment manipulable. Una campanya sobre el referèndum on només s’explica les bondats (per anomenar-les d’alguna manera) de votar sí  i que no es doni als partidaris del no cap possibilitat de fer arribar el seu missatge és una indecència.  

Desgraciadament, a la història hi ha hagut molts líders polítics que han arribat al lloc polític més alt dels seus país i que després s’hi ha mantingut a base de fer tota mena de argúcies (legals o no)

¿O és què, amic meu, tu no has sospitat mai que el suposat intent de cop d’estat contra Erdogan de fa un any aproximadament, no se’l va inventar ell mateix? Va aprofitar l’ocasió per a depurar a tots aquells que considerava els seus enemics potencials. I no només polítics, sinó també militars, periodistes, professors universitaris, metges, etc. Una mica més i es queda sol... Bé, sol, sol, tampoc, que qualsevol dictador sempre té algú qui li rigui les gràcies. És el que es coneix vulgarment com a palmeros.  

De Ferreres al Periódico.

A un país, tot i vestit de democràcia, però que en realitat és un país presidencialista com Turquia, que només guanyi el sí per un estretíssim marge (va obtenir una mica més del 51%) és molt sospitós. Segurament també ho hauria segut si hagués guanyat per més del 90%.

És un marge massa estret que dóna peu a pensar que es va maniobrar per a que Erdogan no perdés la consulta que li havia de donar plens poders i permetre perpetuar-se en el temps. De fet, els observadors internacionals van posar en dubte la netedat del referèndum perquè hi van veure irregularitats. Fins i tot sembla que algú va gravar com es posaven paperetes dintre de l’urna el dia anterior de la votació. Sembla ser que aquestes paperetes anaven sense la corresponent validació (segell), però a l’hora del recompte no es va tenir en compte aquesta anomalia i es van donar com a vots vàlids.

Durant la dictadura franquista també hi havia eleccions (Espanya era una democràcia orgànica: família, municipi i sindicats) En una d’aquestes eleccions s’havia de votar una reforma la Llei de Referèndum Nacional, una de les 7 Lleis Orgàniques (una mena de Constitució) La votació es va celebrar el  20-04-1967 i, no cal ni dir-ho, el sí va guanyar sobradament amb més d’un 90%. De fet hi va haver pobles com Ulldecona que el sí va superar el 100%. Com pot ser això? Molt fàcil. Segons me va explicar el fill d’un dels qui aquell dia van formalitzar les meses electorals, en un moment de la jornada s’hi va presentar l’alcalde Ramon Forcadell acompanyat d’una comitiva de palmeros.   

   

-Què...? Com van les votacions? –Els hi va preguntar-.

 -Bé... Bé...

Llavors va treure un grapat de paperetes de la butxaca de l’americana i tot tirant-les dintre de l’urna, va exclamar:

-Ara encara anirà millor...

Tots van riure.

A QUI NO VOTARÉ DEMÀ

Actualment em passa en política el mateix que amb el futbol: sóc més anti que pro... Ja sabeu que temps enrere deia que sóc mésanti-madridista que barcelonista... En política sempre tinc clar a qui no votaré, però fins la darrera hora no tinc clar a qui he de votar.

Fa unes setmanes li vaig dir a un amic d’ERC d’aquells de tota la vida, no com altres que s’hi ha fet darrerament perquè estan de moda: No descarto votar ERC les properes generals del 20-D. Però al final no els votaré.

D’entrada descarto tots aquells partits de dreta i fins i tot a aquells que es qualifiquen de centre. Ja sabeu que considero que ser de centre és no ser ni xixa ni limonà...    

Per tant (recapitulem) no votaré ni al PP, ni a C’s, ni a DiLl, ni a UDC, ni a altres partits extraparlamentaris més partidaris del’aguilot que de les urnes.  

L’altre dia feia broma amb un post que va penjar mon fill Facebook on es reflectien els diferents partits i les coses amb les quals estaven a favor i en contra. Mentre de les que eren partidaris hi havia un Sí en verd, a les que s’oposaven hi havia un No en roig. Vaig comentar que com que jo era roig, votaria al partit que més roig tenia o sigui, el PP. Hi va haver qui s’ho va prendre seriosament.

El PP, junt am CDC (aunque la mona se vista de seda...), d’entrada són els primers que descarto. És difícil trobar coincidències amb la meva manera de pensar. Ni socialment, ni econòmicament, ni laboralment i si m’apureu, ni culturalment... Per tant deduireu fàcilment que no els he votat mai... I si un dia ho faig, ja podeu anar mirant de tancar-me a un centre psiquiàtric perquè serà que m’he begut l’enteniment.  

C’s és a Espanya un partit nou, però a casa nostra ja fa uns quants anys que té representació parlamentaria. És evident que Rivera i els seus (Toni Cantó per exemple que va sortir esperitat de UpyD quan va veure que allí no tenia res a guanyar) tampoc compartim la mateixa idea de país. Amb el pas dels anys trobo que estic patint un procés a la inversa d’aquell que seria normal. Ja sabeu que diuen que qui als 20 anys no és revolucionari és que no té cor i que als 40 no és conservador és que no té cap. Trobo que cada vegada em radicalitzo més. A la meva edat ja no vaig a cap manifestació que no em motivi ni solc participar a cap assemblea amb la que no em senti identificat, ni miro cap debat que, a priori ja sé el que diran. Com a molt assisteixo a alguna xerrada que pugui enriquir els meus coneixements i de passada, en alguns casos, que em posi més de mala llet.

C’s, per molt que Rivera ho vulgui negar, representa a la dreta pura i dura. Alguns diuen que serà el substitut natural del PP i no descarto que així sigui. Em vaig equivocar quan vaig augurar que tindrien una vida curta, políticament parlant. Ara és com aquell animaló al que sé li ha donat tant de menjar que s’ha fet gros i quan te’n adones ja no el pots dominar.

De tots els que he esmentat més amunt només em queda parlar d’UDC, el partit de Duran, de Pelegrí, d’Espadaler i d’altres. Un partit al que jo, evidentment no votaré, però sembla que tampoc el votaran la majoria dels ciutadans, ja que les enquestes no li donen cap tipus de representació tal i com ja va passar les passades eleccions al Parlament del 27-S.

UDC no em produeix tanta animadversió com CDC, però difícilment votaré mai un partit que es defineixi com a socialdemòcrata.

A partir d’aquí s’accepten tot tipus de conjetures i que cadascú dedueixi quin serà el sentit del meu vot. Opcions ja no en queden tantes...  

Per cert, no fa gaires dies també vaig anunciar a un altre partit que tampoc votaré... Ah! 

DIFICULTATS PER VOTAR

Heu sentit parlar de la campanya rescata mi voto? Ha estat promoguda per la gent que el proper dia 20-D no estarà al seu lloc d’empadronament i que per tant no podrà votar presencialment davant les dificultats que troben a l’hora de votar per correu.

La campanya va dirigida a aquells ciutadans normalment abstencionistes per a que vagin a votar pels que no ho podran fer. No sé la repercussió que això tindrà. L’altre dia vaig escoltar a la ser a una persona que va dir que sí, que s’havia posat en contacte amb una altra que viu a l’estranger i que diumenge anirà a votar per ella.

Encara que hi hagi casos com aquest, no crec que la incidència sigui important. Des del meu punt de vista, el perfil de l’abstencionista sol ser el d’una persona apàtica i mandrosa a qui la política no li fa ni fred ni calor i el polítics encara menys.

Però com sempre passa, hi ha excepcions. Mai és tot blanc o tot negre. Hi ha casos de gent molt interessada en política que no va a votar perquè troba que no hi ha ningú que representi els seus interessos. De vegades la motivació sol ser diferent, com per exemple l’actitud de els CUP davant els comicis de diumenge on demanen l’abstenció perquè no s’identifiquen per a res amb l’Estat espanyol ni res relacionat. En els casos de perfils així sí que si tenen algun amic o conegut que es trobi amb algun cas com els que he explicat amb anterioritat i que volgués votar, es prestaria a fer el que promou la campanya rescata el meu vot.  

Una vegada més, davant d’uns comicis electorals, es constata la poca efectivitat que té el vot per correu, sobre tot per als que viuen a l’estranger. Són tantes les martingales que han de fer que, sovint, la desesperació s’apodera de l’individu i l’aboca a la renúncia. És increïble que després de quasi 40 anys, els sistema no hagi millorat pràcticament res.

Quan vaig començar a interessar-me per la política (ho situaria als principis de 1977), de tant en tant a la televisió parlaven de comicis efectuats a d’altres països més avançats democràticament i en alguns casos, els resultats no sé sabien fins passats uns dies.

Què a l’instaurar-se la democràcia espanyola els resultats definitius (o gaire bé, a manca precisament del vot de l’estranger) es conegués la mateixa nit, em semblava increïble. Però així era. En aquell moment es van adoptar els mitjans més moderns, tot i que la informàtica encara es trobava en una situació embrionària. Recordo que els gravadors informàtics d’Hisenda que volien, les nits electorals anaven a la seu del Govern Civil de Tarragona (ara Subdelegació del Govern) precisament a gravar els resultats de els diferents meses, col·legis, municipis, etc. Tot i que darrerament no tinc informació, imagino que el procediment no ha degut canviar massa ja que les actes dels escrutinis segueixen sent idèntiques a les del començament.

Ara mateix, crec que l’única novetat que hi ha (i no estic segur que s’apliqui a totes les eleccions), és la possibilitat de poder els invidents amb paperetes que contenen l’escriptura en braille per a garantir el secret del vot.

Igual no ho sabeu, però des de fa un parell de mesos (no crec que més), la Policia Nacional està emetent un nou DNI. El format és força semblant a l’anterior o sigui, de la mida d’una targeta de crèdit i també incorpora un xip. És el nou intent per a que els ciutadans poguéssim identificar-nos a la xarxa, ja que l’anterior va suposar un fracàs.

A part d’això hi ha tota una sèrie d’entitats certificadores (la principal de les quals és la Fàbrica Nacional de Moneda i Timbre) que emeten el que es coneix com a signatura electrònica o digital, acreditació electrònica, certificat d’usuari... Després de personar-se davant el funcionari acreditador, s’haurà de descarregar una mena de programa que queda instal·lat a l’ordinador des d’on s’ha abaixat prèviament un codi. A partir del moment que queda instal·lat, cada vegada que entres a algun lloc on es requereixi la identificació, només cal acceptar-ho i capa dintre.

El camp que més conec, evidentment, és el de l’Agència Tributària. Amb certificar d’usuari es poden fer tota mena de tràmits:descarrega les dades fiscals per a fer la declaració de la renda, presentar la renda, demanar certificats tributaris, consultar pràcticament tot el referent amb el propi interessat, etc.

Aquest sistema no es podria aplicar al vot per correu? I no em val que em diguin que algú podria suplantar la identitat del titulat, perquè hi ho molts de casos on el votant no vota el que ell voldria, sinó el que volen els familiars, tutors o cuidadors.        

NIGÈRIA I ANDORRA

Dos notícies relacionades amb aquests dos països m’han cridat especialment l’atenció. Tan, que vull comentar-les.

Segurament sabreu que Nigèria, el país econòmicament més potent de l’Àfrica, ha celebrat eleccions presidencials. El cert és que no m’interessa si el president escollit va ser un excolpista o si ha guanyat allà on la presencia musulmana és més gran. El que m’ha cridat l’atenció és que en aquell país que, a priori, consideraríem del tercer món, es pot votar telemàticament. Ahí va la ostia...

Resulta que Espanya, on cada dia t’obliguen a fer més coses per Internet (presentar tot tipus de declaracions, demanar subvencions, cites prèvies, pagaments, etc., etc.) i tot hi existir certificats digitals i altres formes d’acreditació electrònica emesos per diverses autoritats (FNMT, CC.AA., diputacions provincials) i DNI electrònics, no es pot votar utilitzant mitjans electrònics. Cagati lorito...  

Els nostres governants diuen que si s’utilitzen mitjans telemàtics, no es pot granit l’autenticitat del vot o dit d’una altra manera, que algú pot robar la teva identitat si aconsegueix fer-se amb l’acreditació d’un altre.

Com si fer-se amb la voluntat d’un altre no s’hagués fet mai. Voleu exemples? Quans de pares no han influït amb els seus fills quan aquests encara no tenen clar a qui han de votar? O a l’inrevés, quants de fills no han posat la papereta de la seva opció al sobre del pare que han acompanyat fins el col·legi electoral? Com apoderat que he estat durant molts d’anys, situacions així estic cansat de veure-les. 

I encara un de pitjor: A qui voten els iaios que estan en residències. Preval la seva voluntat o voten per la candidatura que els hi posen les cuidadores dintre del sobre? 

Per tant, que es busquin una altra excusa que aquesta no em val.

Anem a Andorra. Ahir Antoni Martí, cap del Partit Demòcrata i guanyador de les eleccions fetes només fa unes setmanes, va prendre possessió del càrrec. Per tant, des d’avui mateix, el govern es posarà a treballar. Sinó la primera, una de els primeres lleis que volen promulgar és que quan el govern hagi de liquidat algun banc, com ha passat amb la Banca Privada Andorrana, seran els accionistes de l’entitat els que hauran de fer front als milions que comporti la liquidació. Però jo encara aniria ho acotaria més: els principals responsables i, per tant, els que més haurien de gratar-se la butxaca, hauria de ser (per aquest ordre) el consell d’administració i la junta d’accionistes.

Si heu estat mai membres d’un consell d’administració (jo si, durant 1 anys i ½ aproximadament vaig formar part del de la GURSAM), sabríeu que entre unes poques persones controlen el cotarroi la resta es deixen guiar i, la majoria de les vegades voten els que els hi diuen (o manen) Per tant, no es d’estranyar el que va passar a Caja Madrid amb les targetes black o a Catalunya Caixa on tot el consell està imputat.

Potser llavors, abans de votar o signar un document s’ho pensarien dues vegades. Només eximiria de la responsabilitat a aquells que poguessin acreditar fefaentment que han expressat la seva disconformitat votant no.

Segur que m’heu entès perfectament.

CONSULTA SOBIRANISTA: DIA D

El meu vot. 

Avui he votat. El fet no és que sigui excepcional però certament, per a votar avui s’han hagut de saltar tota una sèrie d’impediments mai vistos des de la mort del dictador.

De totes maneres us recordo que vaig anunciar que avui no votaria (veure Consulta sense garanties -article publicat a Vinaròs News-) I si finalment ho he fet es deu a la intransigència d’un govern central parapetat en una actitud mesquina, però fàcil, molt fàcil d’entendre: els del PP son hereus del franquisme i es comporten com a tals i no reconeixen la democràcia més enllà dels resultats que els hi ha donat el govern de l’Estat. Tots aquells que usen la democràcia només en benefici propi en realitat són antidemòcrates militants.

Bé, després d’aquesta mena de preàmbul, us he de dir que, sense gaire convenciment (no hauria estat igual si Mas no hagués canviat el format de la consulta) he anat a exercir l’acció de votar.

Tot ha anat bé fins que he entrat al meu col·legi electoral que, per una vegada no ha estat el Museu de les Terres de l’Ebre, sinó l’institut Ramon Berenguer IV. En arribar allí he vist cares que m’han produït fàstic. Així (simbòlicament) amb els dits fent de pinça aguantant-me el nas per no sentir la pudor i en l’altra ma aguantant una bossa de plàstic per si em venia una arcada, he votat.

I qui em produïa aquest sentiment? Mireu, només citaré el seu cognom, qui els conegui bé i qui no, si vol ja m’ho preguntarà: Roig, Paz, Santiago, Pertegaz, Torta... A la majoria dels quals, sense ser del PP, evidentment, els posaria al mateix sac d’aquells que usen la democràcia només en benefici propi. Creieu-me si us dic que si de demòcrates en tenen poc d’independentistes encara menys. Són simplement camaleons de la política que sé saben adaptar a les circumstàncies de cada moment. Repeteixo: pudor i fàstic!

A part d’això la improvisació de la que us parlava aquests dies passat ha arribat fins avui. Quan ja t’apropaves a l’entrada de l’institut, Rafel Balada, el que fora el primer director del parc natural del Delta de l’Ebre i, posteriorment dels Ports, amb un grapat de paperetes i sobres a la ma, anava dient que les paperetes grogues, les que van arribar a casa no valien... Mentre, els de l’ANC que estaven allí recollint firmes, li portaven la contraria donant validesa a les paperetes grogues. Lamentable!

Després m’ha explicat la meva dona (el fet l’ha viscut ella) que quan ha anat a votar s’ha hagut d’esperar uns instants perquè els membres de la mesa debatien si els votants havien de signar al costat del llistat que feia de cens electoral. Jo no me’n he adonat, però sembla que al costat de les dades personals hi havia un petit espai on, semblava (o al menys als membres d’aquella mesa els semblava) s’havia de signar. La solució ha partit d’un dels propis membre: Ara truco a esbrinar-ho. Finalment han permès que votés. Eren les 9 del matí? No, les 12! Com es pot estar 3 hores amb un dubte sense resoldre’l? Inaudit!

Encara que el vot sigui secret, us diré el que he votat, no en tic cap problema. De fet, quan he sortit m’he trobat amb un grup de castellers militants o simpatitzants de les CUP i ja els ho dit.

Us deia abans que les circumstàncies de que la consulta no fos legal m’ha condicionat molt. Per una part, el meu vot ha estat un vot de rebel·lia en contra d’uns sistema intransigent i caduc, però a la vegada no volia que recomptessin el meu vot com un vot de suport al procés independentista que tan he criticat darrerament i, sobre tot, un vot al sistema que representen Mas i CDC, així que he votat nul. Directament he votat el segon sí. Per tant, encara que la meva papereta groga la invaliden, el resultat serà el mateix.

S'havia d'anar a votar? He anat a votar i ho he fet perquè votar és l'essència de la democràcia.       

Només espero que a partir de demà canviïn moltes coses per bé dels ciutadans de Catalunya. 

CATALUNYA I/& ESCOTLAND

Com diuen els crupiers, la sort està tirada. El referèndum d’Escòcia, no és que sigui qüestió de sort, però si que es veritat que només dintre de unes poques hores se’n sabran els resultats, previsiblement, abans de que apunti l’alba.

S’han fet moltes comparatives entre el procés escocès i el català, de les diferències i de les semblances. Per què jo no em puc fer una també?

No conec Escòcia i ara mateix no recordo haver parlat mai amb cap escocès i si ho he fet, segur que no ha estat del tema de la possible independència del seu país.

Per tant, no puc opinar sobre el veritable sentiment nacional que tenen. En canvi si que puc dir que els sentiment català, entre una majoria (molt qualificada de catalans i fins i tot que no ho són), és molt gran.

El sentiment català va estretament lligat a nosaltres des del mateix moment de la nostra concepció. Fins i tot m’atreveixo a dir que molts dels qui mai votarien a favor de la independència de Catalunya sé senten tan catalans com el primer.

Possiblement la primera gran diferència és la parla. L’escocès (o gaèlic escocès), a diferència del català, és una llengua molt minoritària. Es calcula que a Escòcia (també el parlen a d’altres llocs com el Canadà) el parlen unes 58.500 persones. En canvi el català el parlem milions de persones i, tot i que el castellà també és oficial, és la llengua més parlada de Catalunya. És la llengua materna per a una majoria de catalans i la primera que s’ensenya a l’escola, tot i les traves que hi posen algunes famílies que voldrien que els seus fills fossin escolaritzats en castellà i, com sempre, han de ser sentències judicials (de vegades em pregunto que entendran els jutges de determinats temes –com els capellans quan parlen de sexualitat als cursets prematrimonials-) Però al final ens en sortirem, ja ho veureu.

Catalunya, ha diferència de Escòcia, ha estat sotmesa en diferents etapes de la seva història. Si bé la unió física entre el Regne de Castellà i la Corona d’Aragó (que incloïa Catalunya) va ser gràcies a un matrimoni, cal recordar que el rei Ferran d’Aragó no era d’estirp catalana, és més, el Compromís de Casp (1412) que va escollir el nou monarca a la mort de Martí l’Humà, el darrer rei de la Casa de Barcelona i que morí sense designar successor, va ser una ensarronada per part dels representants dels antics regnes d’Aragó, València i les Illes, que, gràcies a la intervenció de Sant Vicent Ferrer, van acabar designant un successor castellà. Per tant, era qüestió de temps que els dos grans regnes espanyols acabessin unint-se i més en aquella època en que la guerra contra els musulmans ja feia massa segles que durava i es volia posar fi com fos i ja sé sap que la unió fa la força. En canvi el Regne Unit (Anglaterra i Escòcia) va ser fruit d’un tractat on sembla que tots van ser tractats (i valgui la redundància) d’igual a igual. Prova d’això és que la bandera resultat d’aquesta unió és la suma de les diferents banderes nacionals. Aquesta unió es va produir l’any 1707, més de 200 anys després la boda dels Reis Catòlics (1469)

Però en aquell temps Espanya no tenia bandera i això si, l’escut resultat també contempla la unió dels diferents regnes, encara que tret el de Granada (l’últim reducte musulmà), els altres ocupen el mateix espai i així tenen el mateix pes el de Lleó (unit al de Castella) o el de Navarra que el que representa Catalunya, Aragó i les Illes Balears.

Sempre s’ha dit que la unió que van establir els Reis Catòlics i que ja s’anomenava Regne d’Espanya, va ser més política que real, ja que Catalunya va seguir mantenint els furs i determinants privilegis.

Però per a Catalunya, la unió amb Castella, sempre va ser incòmoda i, fins i tot, no desitjada. És per això que a la mort del darrer monarca de la Casa d’Àustria espanyola, Carles II, i amb la successió pel tro espanyol obert, Catalunya va veure la possibilitat d’aconseguir, sinó el trencament amb Espanya, si al menys que el nou monarca fos l’Arxiduc Carles d’Àustria, a qui donaven suport. Finalment venceren els Borbons recolzats pels castellans i, amb la caiguda de Barcelona l’any 1714, va començar una de les etapes més negres de la nostra història. Tot hi haver-ne d’altres (dictadura de Miguel Primo de Rivera), la dictadura del general Franco va suposar la pitjor etapa viscuda pels catalans durant segles. I, a l’altre costat, sempre els castellans... Per tant, es podria dir que sempre els hem tingut més d’enemics que no d’amics.

Si ens remuntem a èpoques més recents, Escòcia, tot i no ser un Estat propi, ha tingut uns privilegis que no ha tingut Catalunya o bé sé li han negat. Dos exemples molt clars: tenen la seva pròpia moneda, així com també les seves pròpies seleccions nacionals.

Per què si bé ara ja no se’n parla, la campanya pro seleccions catalanes va arrelar amb força durant la dècada passada. Fins i tot van ser reconegudes per alguna federació internacional d’esports minoritaris, però aquells que realment tenen pes (futbol, atletisme, natació, bàsquet, handbol, etc.) no van reconèixer mai Catalunya com a federació nacional. Hi va haver però un cas molt curiós, el de la selecció d’hoquei patins que si bé en un primer moment va ser reconeguda (recordem que aquest esport no és modalitat olímpica), van haver de jugar un mundial B i, com és lògic, es van acabar imposant a la resta per grans golejades. Llavors havien d’ascendir a la màxima categoria i aquí va ser quan la Federació Espanyola va fer servir el seu veto i va perdre el reconeixement de la internacional.

Si a algun lloc del món hi ha passió per les apostes, aquest és el Regne Unit. Així, avui, les cases d’apostes donaven clar guanyador al no i només es contemplava un 20% de possibilitats de que el si s’acabi per imposar. Però hi poden haver sorpreses, per què no? No sempre guanya qui més possibilitats té de fer-ho. 

Catalunya té dipositades moltes esperances amb el referèndum d’avui d’Escòcia que pot acabar influint amb els ànims dels catalans segons sigui el resultat.

És evident que un sí donaria ales als sectors més independentistes i faria, amb tota seguretat que el dia 9-N hi haguessin urnes per a votar. Possiblement en un gest més simbòlic que legal, però els catalans podríem dir el que pensem.

Però teniu en compte una cosa: els resultats seran molt diferents si el referèndum fos legal (per tant, reconegut pel govern d’Espanya) que si no ho és. En el segon cas, la majoria de partidaris del no, no aniran a votar, la qual cosa desvirtuarà molt el resultat final.                     

DIARI DE L’AGOST. DIJOUS 14

Treballar a temps parcial. Un amic em va fer arribar la foto que il·lustra aquest escrit. A primera vista no s’hi veu res que pugui cridar l’atenció. Us en donaré detalls. El cartell està enganxat a la seu de les dependències municipals del Poble Nou que, evidentment, no té alcalde, ja que es tracta d’una pedania d’Amposta que, segons per a què, està mol més a prop de la Ràpita que d’Amposta... Bé, ara fixeu-vos en l’horari.

Com podeu comprovar, l’alcalde rep a la ciutadania un total de 6 hores setmanals. Potser millor un condicional pot rebre, ja que sigui l’hora d’atenció a la ciutadania no vol dir, necessàriament, que tingui plena la consulta cada dia.

I que la resta de dies estigui disponible, tampoc vol dir, necessàriament, que la gent que viu al Poble Nou, requereixin de la seva persona per fer-li una consulta o plantejar-li algun problema.

L’Ajuntament d’Amposta li paga al nou alcalde (recordo que només farà uns 3 mesos que ocupa el càrrec) un sou per dedicar-se 20 hores setmanals a la seva funció (o sigui, més de mitja jornada laboral...) A mi no em surten els números. No sé si a vosaltres (que sou més llestos que jo) trobeu una explicació raonable.

Primer idioma. Si aneu de vacances a un país estranger, us en haureu adonat que el primer idioma és el local. Després, si veuen que ets estranger et parlaran en anglès o, si coneixen el teu idioma, miraran de poder entendres amb aquest.

Catalunya, a part de ser un país normal a l’hora de votar, també ho hauria de ser a l’hora d’usar el nostre idioma que no és altre que el català. Ahir a Barcelona varem poder veure que el català, de vegades no és ni el segon i possiblement ni figura a la llista.

Barcelona és una ciutat cosmopolita que rep milions de turistes de tots els continents del món. Aquest fet es nota sobre tot als llocs d’arribada i partida que són els aeroports, ports i estacions de tren i autobús.

Ahir, en arribar a l’estació de Sants, varem anar a buscar el diari. A l’hora de pagar, davant de nosaltres hi havia una família estrangera i la caixera els hi parlava en anglès i mirava de fer-los entendre que un paquet de xiclets costava dos euros, però que si en compraven 2 només els hi costaria 3. En arribar-hi li vaig donar el bon dia en català i em va contestar en castellà. Segurament que català no en sap gens. ¿No seria normal que a part de conèixer el castellà i el anglès, també se’ls exigís un bon nivell de català per a dirigir-se als d’aquí amb el nostre idioma? Sembla ser que per alguns establiments, aquest fet no és ni imprescindible ni tant sols recomanable.

Reminiscències medievals. Dilluns varem assistir a Alcanar a un acte luctuós. En acabar la cerimònia religiosa, me’n vaig adonar que els homes, per la dreta (tot mirant cap a l’altar) anaven a donar el condol als homes de la família, mentre que les dones, per l’esquerre, el donaven a la part femenina. Molt pocs es van saltar el protocol i van fer les dues files.

A Amposta, per exemple, si bé és cert que a l’església, la família també es separa per sexes, a l’hora del condol només es fa una fila i després de passar per la bancada dels homes, es passa per davant del taüt i es va cap a les dones a les que també se’ls acompanya amb el sentiment.

En sortir al carrer varem parlar d’aquest particular amb amics i coneguts i coincidirem que són reminiscències medievals i que en una societat avançada com la nostra no hauria d’existir.

Votarem o no votarem? Sembla que aquesta és la qüestió! Els republicans, des de fora del govern, ho tenen molt clar. En canvi, els de dintre del govern, no ho veuen igual, sobre tot els ce UDC, però també els de CDC.

La vicepresidenta i presidenta en funcions Joana Ortega, va dir fa uns dies que la consulta ha de ser legal. Per tant, amb el consentiment del govern de Madrid. Són de la mateixa opinió Josep Antoni Duran i Lleida, Joan Rigol i d’altres.

Mas insisteix que la consulta es farà passi el que passi, però deixa entreveure que, tal vegada s’hagi d’aplaçar depenent de les circumstàncies.

Mas sap que pot ser detingut per sediciós i anar contra l’ordre establert. Cosa que, en principi, no passarà als dirigents d’ERC que, al no estar al govern, no hauran de firmar cap decret que permeti la consulta fora de la legalitat vigent.

Certament el Parlament haurà d’aprovar una llei de consultes (què han fet que han esperat a darrera hora?) Y si el govern la impugna com és previsible que ho faci davant del Tribunal Constitucional, automàticament quedarà suspesa.

Veure’m llavors qui serà el guapo... 

VOTEU, VOTEU, MALEÏTS!!

Ningú com CiU viu tan intensament les eleccions. I és que s’hi juguen el ser o no ser en cadascuna d’elles. La majoria de càrrecs convergents tenen com a professió la de polítics, es a dir, fora de la política no han fet mai res. Voleu un exemple? Mas. De jovenet va entrar recomanat a treballar per la Generalitat fins que van veure que era un alumne avantatjat i ràpidament el van fer dedicar a la política.

Quan CiU perd unes eleccions o no treu els resultats que esperaven, molts dels que viuen d’això, es veuen abocats a haver d’abandonar el càrrec i, dit d’una forma planera, buscar-se la vida. Per això, sempre que es pugui, se’ls ha de recol·locar a d’altres administracions per ells controlades o bé crear-los llocs de confiança dintre de la pròpia Generalitat.

Dic això perquè Mas va obrir la campanya de les europees reclamant un vot massiu de l’electorat català i, evidentment, per a ells. Mas ho va justificar dient que si els catalans demanen poder votar, que pensaria Europa si quan hi ha eleccions la gent no hi va.

Les eleccions europees han estat, tradicionalment les més abstencionistes. Crec recordar que a les darreres a dures penes va arribar al 40% de participació.

La pretensió de Mas i els seus és guanyar a Catalunya i, a poder ser, augmentar el nombre d’eurodiputats, ja que això significarà tenir un maldecap menys. Per què, sinó, caldrà trobar-li una nova ocupació i, de vegades la mamella de la vaca no dóna per a més.  

El motiu d’haver un 60% d’abstenció està justificat per que la ciutadania veuen Europa com un ens llunyà i poc útil. Quan es pregunta a Europa sobre una hipotètica independència de Catalunya, la resposta és que és un tema intern d’un país membre i que no els incumbeix, al menys que aquest estat membre els hi demani que s’hi pronuncien.  

Catalunya ha estat sempre un país proeuropeista. Quan a al resta de Espanya ni tan sols es coneixia el concepte d’europeu, a Catalunya ja miràvem cap a munt com aquell que té una fantasia que sap que algun dia es convertirà en realitat. En canvi, ara, molts dirigents europeus miren en recel el procés independentista alliçonats pel govern espanyol que, en definitiva, ara per ara són els interlocutors vàlids davant els estaments europeus.

Més o menys és com el peix que es mossega la cua: quina confiança hem de tenir els catalans amb les institucions europees si ells tampoc fan cap gest de complicitat amb el poble català.

Per tant, si finalment el 25 de maig aneu a votar, penseu-vos molt per a qui ho heu de fer, encara que, possiblement, l’opció de quedar-se a casa sigui la més encertada.  

LA VOTACIÓ MÉS PAUPÈRRIMA DE LA HISTÒRIA

Jo no ho recordo, però és difícil (molt difícil)que una votació feta a un parlament només hagi tingut un vot favorable. El fet va passar dimarts al Congrés dels Diputats.
Va ser arran d’una iniciativa del diputat de Unión del Pueblo Navarro on es demanava reduir el dies de campanya electoral que passarien dels 15 actuals a 8. Segons el diputat navarrès la seva iniciativa pretenia estalviar diners ens uns temps tan complicats com els que estem vivint.
No cal ni dir-ho que la proposta va ser rebutjada. Si tant sols ell hi va votar a favor, només que dos haguessin votat en contra i la resta abstencions, ja no s’hauria aprovat.
Durant la mateixa sessió, ERC va presentar una proposta per a poder fer la consulta sobiranista a Catalunya. Va ser rebutjada amb els vots espanyolistes del PP, PSOE (incloent-hi els diputats del PSC) i UPyD.
Segurament que la proposta era del tot oportunista, segurament que d’haver-se aprovat, la resolució seria anticonstitucional, segurament , abans es requereix una modificació de la Carta Magna... Però una vegada més va posar en evidència als diputats del PSC i ja en van... Algú m’ho pot dir?

Aquest matí escoltava per la ràdio que hi va haver debat intern i malestar entre els diputats que estaven per votar a favor... Afavoreix això les perspectives electorals del PSC? Evidentment que no. Durant la campanya, els rivals polítics furgaran en la ferida oberta per a fer tot el mal que puguin. Sembla mentida que coses tan elementals com aquesta no es valorin a l’hora de prendre una decisió i, si ho fan, fins ara, s’han equivocat (sempre des del meu punt de vista, es clar!) totes les vegades.

I si acabem en Carretero? Mai me’n refiaria d’una persona que no somriu mai. Bé, potser ho faci a la intimitat igual que aquell i el català.
De Carretero sabíem que havia segut alcalde de Puigcerdà i conseller de Governació en l’època de Maragall. Un dia, fart del seu partit se’n va anar per a formar un nou partit polític (eren pocs i va parir la burra): Reagrupament. Al cap de poc se’n va voler anar perquè volia ser l’únic gall del galliner i sembla ser que hi havia massa veus discordants. Finalment no se’n va anar i ara demana el vot per a CiU a les properes autonòmiques.
Així que a part de no somriure mai, ara resulta que és ultraliberal i independentista, això sí, però ultraliberal!!
Un altre tret de la seva personalitat que encara em dóna més arguments per a pensar que és un mal tipus i, si no ha fet el salt definitiu a CDC, potser serà que no el volen. Al segon dia voldria estar a la mateixa alçada que Mas...