EL QUE DIU EL DIARI I LA REALITAT

Eneko.

Dissabte passat un titular me va cridar l’atenció (ja sabeu que sovint no me quedo amb el titular, ni tan sols amb la informació que donen, sinó que vaig més enllà i miro de donar-los-hi  la volta: Tots els joves haurien de tenir plans d’estalvi.

És cert que el vaig trobar a les pàgines especials del  Periódico, però a mi coses com aquesta me van venir mal de panxa...

Aquest suggeriment el va fer Silvia Ávila subdirectora general i directora de Bancassegurances del Banc de Sabadell, tot i que qui ho hagi dit m’importa un rave, perquè ho hauria pogut dir qualsevol dels treballadors de la banca que hi ha a l’actualitat, més pendents d’arribar als objectius marcats per l’empresa que no de conèixer les veritables necessitats dels clients, a qui, a diferència del que passava abans, pràcticament no coneixen.

Eneko.

La senyora Ávila opina: Disfrutar d’una jubilació adequada requereix un esforça d’estalvi, i aquest esforç serà més petit com més aviat comencem.

La realitat és molt diferent. La taxa d’atur entre els joves és superior al 50% i molts d’ells no cobren cap prestació perquè o bé no han treballat mai o les condicions de la feina que han trobat és tan minsa que no tenen dret a cobrar l’atur o l’esgoten en pocs mesos.

Hi ha parelles que han de passar amb 500€ al més que just els ve per a cobrir les necessitats bàsiques i, encara sort, que reben l’ajuda dels seus familiars, com per exemple el pis on viuen. Ni vivint al domicili familiar governats pels progenitors o fins i tot iaios tenen capacitat d’estalvi.  

A part d’això, quan un és jove el que menys pensa és amb la jubilació que la veu a anys llum... Primer que res, quan es té una feina més o menys estable, la primera cosa que un es compra és un cotxe per a gaudir de certa autonomia de moviments, com per exemple anar a treballar ja que els horaris dels transports públics no solen coincidir quasi mai amb els horaris laborals de l’individu. I això havent-hi sort de que hi hagi transport públic... Després ve la casa... Això sí, endeutant-te fins el coll per a pràcticament tota la vida. Amb sort, ja que els bancs, els mateixos que té diuen que estalvies, tampoc no faciliten préstecs a segons quins perfils econòmics.

Continuo? Crec que no fa falta perquè qui més qui menys sap els que passarà després perquè o bé ho ha viscut com a pare o com a fill i tots sabem que, ara com ara, sinó som una família acomodada la capacitat d’estalvi al llarg de la nostra vida és pràcticament nul·la.
El que s'ha de fer és lluitar per les pensions públiques i exigir als nostres governants que prenguin les mesures que calgin per a garantir unes prestacions dignes. No potser que un treballador que hagi estat 40 anys donant el callo quan arribi l'hora de jubiar-se temi no poder cobrar o cobrar una quantitat tan minsa que no li permeti cubrir les seves necessitats.  

Eneko. 

Avui un altre titular: Nova bombolla financera. I continua: Ignacio de la Torre, expert que va predir la sortida d’Espanya de la crisi, avisa dels perills de liquiditat del BCE.  

És difícil per a un no entès com jo comprendre la magnitud de les dades macroeconòmiques que sovint hi trobem als diaris. En canvi si que puc comprendre que si algú va predi la sortida d’Espanya de la crisi o bé s’ho va inventar (així, tal com sona) o no coneix la realitat que l’envolta, una situació similar a l’anteriorment exposada.

Si Espanya amb un 20% de taxa d’atur, amb més del 50% d’atur entre els joves, amb una quantitat no especificada de gent que tot i treballar guanya un salari de misèria i que no arriben a final de més... Per cert, una altra dada macroeconòmica: Espanya és un dels països d’Europa amb més percentatge de pobres i, la xifra, lluny de disminuir va en augment dia darrere dia...

No hi ha ningú que conegui més la situació per la que estem passant que aquells que difícilment poden arribar a final de mes o els que van recorrent les administracions per veure si troben una nova prestació per família nombrosa, fills discapacitats o potser alguna que encara no s’ha creat però que algú els hi ha parlat de que no sé on ja la donen... 

ALLÒ QUE LA VERITAT AMAGA

Divendres 29 de gener un titular del Periódico me va cridar l’atenció. En principi era un titular més, d’aquells que complimenten la portada dels diaris i poca cosa més: L'atur baixa als nivells de 2010.

Tinc la completa seguretat que el titular és cert, però cal mirar més enllà per a descobrir que la situació laboral espanyola és molt diferent a la que hi havia el 2010.

Retrocedim en el temps fins el 2010. Com aquella que diu va ser el darrer any de Zapatero, si més no, el darrer complert ja que un any més tard el PP guanyava les eleccions després d’uns anys de govern socialista nefastos. Quan el 2008 Zapatero sortia reelegit president amb un còmode avantatge respecte Rajoy, la situació econòmica espanyola ja no era bona. Però els socialistes havien de maquillar el panorama per tal d’esgarrapar uns quants vots. Uns mals resultats econòmics solen tenir com a conseqüència uns mals resultats polítics. D’aquí que Rajoy s’aferrés tant a les fites econòmiques aconseguides durant el seu govern a manca d’altres dades positives que tot sigui dit, brillaven per la seva absència.  

Si s’escolta el dirigents del PP, en 4 anys de govern s’han aconseguit uns resultats magnífics: s’ha contingut el dèficit públic i s’ha rebaixat la taxa d’atur (tot i que encara s’està per sobre del 20%, una situació insostenible de no existir un alt percentatge d’economia submergida respecte al PIB nacional)

Si heu llegit atentament aquest darrer paràgraf n’he pogut treure alguna conclusió clara. ¿Com es pot reduir l’atur (en un 5 punts percentuals) i (tornant al titular del Periódico) tenir el mateix nombre d’aturats que 4 anys enrere? Molt fàcil, perquè un gran nombre de treballadors en actiu han hagut de marxar fora.

Per tan, és cert que el nombre d’aturats de finals de 2015 era el mateix que el de 2011, però el nombre de la població activa (que són aquells que es troben treballant o en situació de treballa), s’ha reduït considerablement fruit del retorn de milers d’immigrants al seu país d’origen per un costat i la immigració de molts espanyols, la majoria joves, que no troben feina aquí tot i les seves titulacions acadèmiques i màsters universitaris.  

Quan un país és demandant de ma d’obra i Espanya ho va ser durant bona part de la primera dècada del segle, atrau milions d’immigrants vingut de tots els confins del planeta. Eren els anys de la bombolla immobiliària on la riquesa era més aparent que real, ja que la majoria dels llocs de treball no eren fixes, sinó que es feien mentre durava l’obra. Molts d’immigrants també es van fer autònoms sense que coneguessin amb exactitud les obligacions tributàries que comportava ser-ho.

Un altre titular del Periódico, en aquest cas de dimarts 2 de febrer: el deute de les famílies es tan baix com en la precrisi. Com l’anterior també és un titular enganyós. Per què es dóna aquesta situació? En gran part per la reticència de la banca en donar crèdits. Al principi de la crisi, la banca espanyola, en lloc de facilitar el crèdit amb els diners que els hi arribaven del Banc Central Europeu a un baix interès, l’empraven per a invertir i amb els beneficis es capitalitzaven després del fiasco de les preferents.

Darrerament la situació ha canviat una mica, però el préstec encara no flueix amb la intensitat que ho va fer quan la taxa d’atur es situava sobre el 10% i ser mileurista estava mal vist perquè la majoria dels que treballaven a la construcció s’emportaven entre 2.000 i 3.000 euros cada més.

Un bon exemple del canvi de situació és el descens considerable de les oficines bancàries, però sobre tot de les immobiliàries que es van obrir pretenent menjar-se tot el pastís que es generava. Fa una dècada deien que a la Ràpita hi havia més immobiliàries que bars. Actualment només en queden unes poques.

LA PAELLA PEL MÀNEC

El gegant automobilístic Volkswagen no està passant pel seu millor moment. L’administració nord-americana el van enxampar cometés irregularitats amb la finalitat de camuflar les emissions reals derivades de la combustió dels motors dels seus vehicles. Per aconseguir-ho es va haver d’instal•lar un dispositiu electrònic a quasi tots els seus motors diesel.
Aquest fet li comportarà a Volkswagen multes multimilionàries, devolució d’incentius obtinguts irregularment, etc. Però la marca alemanya ja ha anunciat que contraatacarà: anul•larà totes les inversions no estratègiques que tenia previs fer en un futur immediat i això, evidentment, repercutirà directament en la seva plantilla de treballadors.
Com suposo que sabeu, SEAT és una de les marques del grup Volkswagen i per tant patirà les conseqüències directes de la retirada de les inversions. Com sempre quan passen aquestes coses, ràpidament les nostres autoritats s’han afanyat a l’hora de demanar que es prioritzin les inversions que s’havien de fer a la fàbrica de Martorell. Bé, és el que s’ha de fer, però sóc molt pessimista sobre que s’obtinguin els resultats desitjats.
I és que una cosa són els interessos dels governs que han de justificar la seva acció davant dels ciutadans, però sobre tot dels seus votants i per l’altra els interessos de els grans empreses que han de passar comptes davant dels seus accionistes. Per tant, interessos totalment contraposats. Poques vegades governs i grans empreses coincideixen a l’hora d’elaborar estratègies conjuntes o al menys coincidents.
Per a que m’entengueu. Si tan collen Volkswagen, és evident, tal i com ha anuncia, que no farà les inversions que tenia previstes i així, poder presentar davant els accionistes les menors pèrdues possibles (pèrdues que, previsiblement ha de tenir si al final es fan efectives les multes anunciades) Això repercutirà directament amb la feina de les seves factories repartides per diversos països i, per tant, aquest fet, farà que s’hagin d’acomiadar milers de treballadors.
Us imagineu amb la taxa d’atur que tenim en aquest país si de sobte uns quants milers més passen a formar part de la llista de l’atur?
És el perill que sempre plana quan es sancionen a les grans empreses. A Volkswagen sé la multat per manipular els seus motors diesel, però a empreses petrolieres o de comunicacions sé les ha sancionat per vulnera les normes de la competència i pactar preus... Algú es creu que, finalment no es repercuteix sobre l’usuari?
Un exemple. Fa mesos que el petroli està assolint els mateixos preus baixos que hi havia fa un bon grapat d’anys. No obstant, els preus dels carburants no han baixa, ni de bon tros, en la mateixa proporció. I no només en una o dos companyies, sinó que en totes... A què és degut.
D’exemples n’hi ha molts més. Un altre. Una determinada empresa comet frau fiscal. Una inspecció li detecta i li liquida una xifra astronòmica que, l’empresa, diu, no pot assumir. O hi ha rebaixa o acomiadament de treballadors. L’administració té la darrera paraula.
Sovint, quan una empresa s’ha d’instal•lar a un lloc concret (també a una ciutat o poble) obté tota una sèrie d’ajuts ja sigui de forma directa (cessió de terrenys)o indirecta (avantatges fiscals) Ara bé, quan els números no li surten, no tenen cap mania en deslocalitzar-les i marxar a un altre lloc on la rebran amb els braços.
Segurament si feu una mica d’exercici mental, us en vindran al cap unes quantes que, després d’instal•lar-se al nostre territori i estar-s’hi durant molts anys, van acabar marxant. En voleu uns exemples? Lear (l’antiga MAI), Nikos Ibérica, Kanasse España, etc. I d’altes com Cemex va pràcticament tancar per a tornar a les activitats amb el mateix personal, això si, pagant-los un preu molt més baix.
I és que com deia un: Tenen la paella pel mànec i el mànec també.

DIARI DE L'AGOST. DIMARTS 5 (Segona part)

Treballa però amb ‘seguro’... No recordo exactament, però allà pels anys 70 o 80, el Ministeri de Treball va fer una campanya que tenia per lema: Trabaja, pero seguro. La missió de la campanya era mentalitzar als treballadors que havien de prendre totes les mesures necessàries per a reduir al màxim els accidents de treball.

La saviesa popular va reconvertir la frase a: Trebaja pero con seguro. Llavors com eren molts els que treballaven sense tenir les més mínimes garanties laborals.

Només fa uns dies, el propietari d’un restaurant del Delta em va dir que el seu establiment havia tingut una inspecció laboral. L’empresa té un total de 22 treballadors, tot en nòmina, per tant, la inspecció no hi va trobar cap situació irregular. En canvi, al Poble Nou, d’un restaurant, de 5, hi van haver tres que van haver de marxar, perquè no estaven d’alta i un altre molt conegut, no en té cap d’alta a la Seguretat Social –em va dir-.

Amb aquests antecedents, és molt difícil que els índex d’atur es puguin reduir dintre d’uns límits raonables; encara que, com tots sabem, l’atur és un mal crònic d’aquest país i, ni en els millors temps s’ha aconseguit, ni de bon tros, la plena ocupació. Allà per l’any 2005, quan la bombolla immobiliària va arribar a tot el seu auge, l’atur es mantenia en un 10% aproximadament.

Ahir es van donar a conèixer les dades de l’atur del mes de juliol. El govern (com no!) treu pit per les magnífiques xifres assolides: l’atur al juliol es va reduir en 2.500 persones (per a ser més exactes, segons les xifres oficials són 2.499) La xifra d’afiliats a la SS sembla que ha estat una mica millor.

Des de que governa Rajoy, és la primera vegada que la xifra total d’aturats ha baixat de la que hi havia quan va entrar a governar. Però encara que des del PP es tirin les campanes al vol, de la interpretació de les xifres se’n extreuen d’altres conclusions: alguns aturats de llarga durada, cansats de no trobar feina, han abandonar les llistes de les oficines de l’atur, d’altres han tornar als seus països d’origen i, finalment, també, molts joves espanyols han deixat el país buscant feina a d’altres indrets.

Una dada més a tenir en compte és l’empitjorament de les condicions de treball de molts dels nous contractes. És el que normalment se’n diu precarietat. Contractes de curta durada, normalment a temps parcial i sovint fent havent de fer feines de superior categoria a part d’hores sense cotitzar.

Molt em temo que amb la inspecció laboral passa com a la inspecció tributària: no es va allà on s’hauria d’anar i que és on resideix el mal endèmic.

Podemos. També ahir es va saber l’enquesta del CIS sobre la intenció de vot per a les properes generals. El PP podrà seguir traient pit, ja que, tot els escàndols que li van sortint, segueix sent el primer partit en intenció de vot i guanyaria de llarg les eleccions. El segon partit seria el PSOE, però baixant (repeteixo, segons l’estudi fet pel CIS) i el tercer seria Podemos, molt per sobre d’Izquiera Unida i els altres partits.  

Tan Podemos, Podemos, al final podran. No sé si aconseguiran esgarrapar-li el segon lloc al socialistes i, llavors sí, ja podran dir que han trencat el bipartidisme a Espanya, però si res canvia, el partit de Pablo Iglesias II obtindrà uns grans resultats.

Des de les files socialistes ja s’han afanyat a dir que els resultats que sé li atorguen al PSOE, no són reals, ja que no tenen en compte l’elecció del nou Secretari General en la persona de Pedro Sánchez, un fet que, per si, hauria de comportar una certa dosi d’il·lusió que hauria d’anar acompanyada per una millora dels resultats.  

ELECCIONS GENERALS A LA VISTA?

Dijous tarda va córrer el rumor de que Rajoy podria avançar les eleccions legislatives per a la tardor d’aquest any.

Els contertulians de 8tv ho descartaven taxativament. No veuen a Rajoy predisposat a fer un avançament electoral.

Rajoy dóna el perfil de l’home gallec.: tranquil, mesurat, indecís, conformista... Uns traços que, sumats, donen com a resultat una persona insegura de si mateixa a qui no li agraden els grans sobresalts que, sense cap mena de dubte, unes eleccions generals comportarien.

Està clar que abans o després Rajoy s’haurà d’enfrontar a unes noves eleccions, si és que repeteix com a candidat. De no fer-ho, seria el primer que, tot i tenir majoria absoluta es retiraria després de la primera legislatura. Jo també sóc del que penso que no es faran, encara que sembla que motius n’hi ha.

Amb l’arribada del nou rei es van vaticinar una sèrie de canvis que no s’han produït, al menys, de moment. Es va dir que hi hauria una amnistia que trauria de les presons a tots els delinqüents de guant blanc (molts d’ells polítics, tècnics municipals i promotors urbanístics que es van enriquir durant els anys de la bombolla econòmica) Però la predicció més extravagant (no sé si és l’adjectiu més adequat) va ser que el nou cap de l’Estat destituiria el govern de Rajoy (o el faria renunciar) i en manaria formar un de tecnòcrata, es a dir més tècnics que polítics. Tampoc sembla que s’arribarà a produir.

Rajoy vol que els marcadors macroeconòmics vagin millorant fins la campanya de les generals de la tardor de 2015 (un dels contertulians de 8tv fins i tot apuntava que es podrien fer el gener de 2016, esgotant al màxim el termini que té) Durant aquesta legislatura hi haurà 3 moments claus de recuperació econòmica. Un ja l’hem passat: les eleccions Europees del passat mes de maig. El govern del PP va representar (com si d’una posada en escena es tractés) que la recuperació econòmica d’Espanya era evident i imparable.

El segon gran moment el viurem en vigiles de les municipals de la propera primavera. Una vegada més l’equip econòmic del govern del PP tornarà a parlar d’objectius assolits, de millora de l’estat del benestar i coses semblants, quan difícilment les famílies notaran cap canvi.

I el tercer momentaço serà, evidentment la campanya electoral de les generals. Aquí Rajoy i els seus trauran més pit que mai i parlaran de l’evident recuperació econòmica disfressada de tota una sèrie de xifres macroeconòmiques, obviant. D’altres estudis, fets sobre qüestions molt més domèstiques per organismes i entitats que no tenen res que veure ni amb el govern del PP ni tan sols amb la política, com UNICEF, Càritas, Creu Roja, Síndic de Greuges, etc. parlen de pobresa, desnutrició, de diferències socials entre rics i pobres...

Són dos visions d’una mateixa cosa, per tant, hi una gran discordança entre les dades oficials del govern i de certs organismes oficials i els altres estudis. Si per una part Espanya va molt bé i per l’altra ens demostren que cada dia que passa hi ha gent més pobra, és que no es tenen en compte els mateixos paràmetres per a fer els càlculs. La qual cosa em fa pensar que el polítics fan una interpretació interessada (mol interessada!) dels indicadors econòmics que mouen.

Amb aquest panorama, Rajoy i els seus, es presentaran com els salvadors de la pàtria i tornaran a culpar a Zapatero de l’estat com van trobar Espanya quan ells van començar a governar.

D’aquells indicadors (com l’atur) que no es seran tan favorables, hi passaran de puntetes per a que ningú qüestioni la seva política.

SE’NS EN FOTEN A LA CARA!

Joan Aregio, director general del departament d’Empresa i Ocupació i, per tant, ma dreta de Felip Puig, fa anys que em cau malament. Des dels temps en que va ser president de la Diputació de Tarragona, on s’havia de promocionar per a ser alcalde de Tarragona en substitució de Joan Miquel Nadal. Amb la victòria de Mas l’any 2010, Aregio va ser director general de Transit tot i els seus escassos coneixements (i que consti que no ho dic jo, ho diu la Viquipèdia)

Aregio és el típic convergent a qui van engreixar per a que pogués fer carrera política, però sembla que degut a les seves limitacions l’han hagut de reciclar fent càrrecs menors.

Com sabeu, el passat 29 es va fer pública l’Enquesta de Població Activa, més coneguda per les seves sigles, l’EPA. Mentre els polítics de Madrid i Barcelona es mostraven satisfets (què dic satisfets, més que satisfets) pels resultats, el tècnics, els que de veritat n’entenen, els que s’han estudiat els resultats i no s’han limitat a destacar allò que els hi han dit els seus assessors, els que són imparcials, segueixen veient més ombres que llums.

El director general d’Empresa i ocupació va comparar l’estat de l’ocupació a Catalunya com un malalt que ja havia deixat la UCI i que l’havien posat a planta i que més tard ja l’havien donat l’alta i havia pogut marxar a casa... Això sí, encara no està per a poder córrer maratons... Només faltaria!  O ens prenen per babaus o, directament se’ns en foten a la cara!

I a què venia tota aquesta eufòria? Per què el nombre d’aturats a Catalunya havia baixat respecte a l’anterior EPA. Malgrat tot la xifra d’aturats encara és molt alta: del 23,8%.

La veritat és que per als que no som entesos en la matèria, interpretar els dades és una mica feixuc, però els comentaris que es poden llegir, ja sigui a les pàgines del diari o a Internet, expliquen clarament quina és la situació. Bàsicament, el nombre de desocupats baixen perquè hi ha una disminució de la població activa, es a dir, molts opten per marxar (ja siguin emigrants que van venir a Espanya durant els anys de la bombolla immobiliària, ja siguin d’aquí, sobre tot els joves, que opten per buscar feina a l’estranger)

Altres dades significatives és que encara es destrueix ocupació o que en 1 de cada 8 famílies, tots els seus membres estan a l’atur.

Una dada més encara que no formi part de l’EPA és que a les cues de Càritas ja hi ha més gent d’aquí que estrangers.

Sembla que tothom es conscient que la recuperació de llocs de treball encara trigarà anys i que mentre, els que es creen, són precaris i temporals. Sembla que allò d’una feina fixa ja ha passat a millor vida.

Una de les coses que vaig escolar a la SER mentre comentaven l’EPA va ser que ara hi ha  treballadors que acudeixen a la feina a la feina malalts o que pateixen accidents de treball i que, malgrat tot no agafen la baixa per por de perdre el seu lloc de treball.
Tal com comentàvem l’altre dia, ara, per part de les administracions, toca dir que l’economia es recupera. I més si tenim en compte que tenim unes eleccions al voltar el cantó. Tenen una importància relativa, però els partits que s’hi presenten, si no guanyar, al menys esperen treure un bons resultats.
Però la realitat, el dia a dia, tots ho sabem, és molt diferent.

JOVES I EMPRENEDORS

Segurament, la crisi, canviarà moltes coses. Fins i tot la mentalitat de moltes persones, d’aquelles que formaven part de la generació ni-ni o, simplement, els deien passotes.

Aquests joves,  la majoria sense formació de cap tipus, durant alguns anys van trobar feina a l‘emparo de la construcció. Per a fer de manobre no fien falta estudis ni tant sols ser massa treballador o fer bé la feina. La construcció ho absorbia tot. Qualsevol trobava feina i aviat es podia comprar un SEAT León per a poder fer de Fernando Alonso per les carreteres.

Ara estan tots a l’atur i reneguen dels immigrants que, com ells, tampoc tenen una base formativa que els impulsi a l’hora de trobar feina. Solien ser ma d’obra barata i carn d’atur en potència.

En aquests moments ens trobem amb una dura realitat: més del 50% dels joves de menys de 35 anys no tenen feina ni perspectives de trobar-ne.

Vagi per davant que a mi tots els impulsos oficials que es donen per fomentar l’emprenedoria i l’ocupació, en principi em semblen bé, però dubto de la seva eficàcia. La realitat és la que és i les classes mitjanes prou fan en poder arribar a final de mes després de haver pagat la hipoteca i el préstec del cotxe.

Per tan, i com a primera premissa, el que cal fer és reactivar l’economia. Aconseguir això passa per diversos factors, com ara aconseguir estabilitat laboral i que pugui fluir el crèdit tan a empreses com a particulars.

Si s’estimula la emprenedoria creant mesures que la puguin afavorir, però després resulta que el mercat no pot absorbir l’oferta, ens quedem pràcticament igual.

Al principi de la crisi i durant molt de temps vaig crear una secció al meu blog titulada “Idees imaginatives per a superar la crisi”. Vaig arribar a fer més de 20 entrades. Algunes d’elles relacionades amb el món de la informàtica i les noves tecnologies. Penso que davant de la situació que patim, idees originals i innovadores no en falten; el que falta són diners per a poder, primer, posar-les en pràctica i després consumidors que estiguin disposats  pagar el seu cost.

La jornada del passat dimarts, a París es repartia una milionada d’euros per a fomentar l’atur dels joves. Espanya, com a nació més afectada per aquesta xacra, n’esperava obtenir una mena de primer premi de la rifa. Al final pensaré que aquí, el que volem fer realment és viure de les subvencions i de l’esforç de la resta.

Fa anys, els joves ebrencs més preparats es quedaven prop d’on havien estudiat (Barcelona, Tarragona...) Només uns pocs trobaven feina a les nostres contrades. Ara, segons el Periódico de dimarts passat, són més de 50.000 joves catalans. Cal suposar que tots aquest joves tenen, la gran majoria, una àmplia formació acadèmica i, en menor grau, professional. Són el que se’n diu persones qualificades que, una vegada a l’estranger han de competir amb els nadius per un lloc de treball de qualitat. Alguns d’aquests joves catalans són, segurament, de les Terres de l’Ebre que han anat a buscar feina fora amb la impossibilitat de trobar-la prop de casa.

Fa molt que es donen idees per a evitar casos com aquests; com ara crear industria innovadora i adaptada a les peculiaritats del nostre territori. Algú ens ha fet mai cas? Jo no ho he vist, no sé si vosaltres sí.

RACIONALITZAR + OPTIMITZAR = TANCAR OFICINES

Oficina de la Via Laietana de Barcelona, antiga seu central de la Caixa.

Segons el diccionari la paraula racionalitzar vol dir: Fer racional, es a dir, dotar alguna cosa de raó.

I optimitzar: Optimar. Dissenyar o modificar (un sistema o un programa informàtic) per tal d’obtenir-ne la màxima eficiència.   

A Amposta tanca l’oficina de la Caixa del carrer Amèrica núm. 2 i s’integrarà a l’oficina 720 de l’avinguda de Catalunya núm. 28. Això és el que anomena la Caixa racionalitzar i optimitzar.

La carta que s’ha enviat dies enrere comença així:

Ens posem en contacte amb vostè per a comunicar-li que a CaixaBank amb finalitzat amb èxit el procés d’integració de Banca Cívica, cosa que reforça el nostre lideratge al mercat espanyol.

Aquest procés també implica racionalitzar la nostra presència territorial i optimitzar el servei que li oferim, adequant-los a la nova realitat del mercat.

Com es pot comprovar s’ha acabat (fins i tot per a CaixaBank –digueu-li la Caixa si voleu-) els anys de les vaques magres quan tot eren flors i violes. No sé si productes com les primes úniques o les cèdules hipotecaries han tingut que veure en la caiguda de prestigi d’una entitat financera (pionera a Catalunya i Balears primer i a la resta d’Espanya després) que, tot i ser caixa d’estalvis competia de tu a tu amb les bancs més poderosos. La Caixa va ser emblema de Catalunya. La societat catalana difícilment es pot imaginar un país sense la Caixa.

Però com ha passat amb la resta d’entitats financeres, la bombolla immobiliària li ha acabat passant factura.

Fa anys la Caixa va començar un procés d’obertura de noves sucursals. Era igual que la presència a una determinada ciutat ja fos de lideratge, per a buscar la màxima competitivitats calia obrir més oficines. Amposta encara en té, en aquest moments 5: Mercat, Alcalde Palau (antiga Caixa de Barcelona), Catalunya, la Ràpita i Amèrica.

Quantes en quedaran a partir del dia 21 de novembre –la data que segons l’escrit ha de tancar l’oficina del carrer Amèrica? Perquè tampoc té sentit conservar la de l’Alcalde Palau (de totes formes sobre aquest punt no he sentit a dir res)

Imagino que el tancament significarà prejubilacions i trasllats i s’unirà a la resta d’entitats que han tancat sucursals ens els darrers anys: Caixa de Manresa, BBVA, Caixa de Terrassa, Caixa de Tarragona, Caixa de Catalunya (no sé si me’n deixo alguna més)

Per molt que es vulgui dir que el pitjor de la crisi financera ja ha acabat, res fa sospitar que pugui ser així. La setmana passada se’ns anunciava l’augment de l’atur tant a Catalunya com a Espanya i tots els indicadors fan preveure que encara haurem de patir durant molt de temps la destrucció d’ocupació, les retallades i la pèrdua de drets tan individuals com col·lectius.    

DIETA VEGETARIANA

Entre brots verds i fruita, sembla ser que els nostres governants estan capficats que ens tornéssim vegetarians.

Quan a penes havíem entrat de ple en la crisi, quan a Espanya encara governava un tal José Luis Rodríguez Zapatero al cap davant d’un bon grapat de socialistes, el president va dir que gràcies a les mesures econòmiques que s’aplicaven ja es començaven a veure els primers brots verds, tot referint-se a que el país començava a sortir de la crisi.

D’allò ja fa anys, no recordo quans però als menys 3.

Però el més dur estava per arribar. Al maig del 2010 el govern de Zapatero començava a aplicar les primeres mesures d’austeritat com per exemple la primera retallada de sous als funcionaris i el projecte d’endarreriment de l’edat obligatòria de jubilació que passaria del 65 al 67 anys.

Aquesta setmana el Borbó ha estat de viatge a la Índia. Quan ho vaig saber vaig pensar en aquell acudit que s’explicava quan el president del govern era Felípe González i el Ministre d’Afers Exteriors un tal Fernando Morán. Durant el seu discurs, el Borbó va dir que les mesures econòmiques que aplicava l’actualgovern de Rajoy començaven a donar els primer fruits.

Per aquells que no ho sàpiguen, els discursos que pronuncia el Rei no els escriu ell, sinó algú proper al govern de l’estat i que, evidentment, estan en consonància amb la ideologia política del partit que governa en aquells oments. O sigui el PP.   

Al Rei li van donar uns fulls i li van dir: això és el que ha de pronunciar sa majestat en el discurs del sopar de gal·la amb el president de la Índia. Per cert, algú sap com es diu el president de la Índia (és que encara estic pensant amb el acudit de Morán)

Però n’hi havia brots verd llavors ni es veuen ara els fruits derivats de les polítiques peperes. Si us he de dir el que penso és que, ara mateix, estem vivint els moments més durs de la crisi financera. I no ho dic perquè si, sinó per que les xifres oficials així ho indiquen.

Des de l’entrada en vigor de la reforma laboral (aquella reforma que segons el PP havia de servir per a crear llocs de treball) s’han creat més expedients de regulació d’ocupació (ERO’s) que mai o el que és el mateix, més acomiadaments que mai.

Segons la darrera Enquesta de Població Activa (l’EPA) que es va fer pública el passat divendres, a Espanya la taxa d’aturats que busquen feina ja és del 25 %, o sigui 1 de 4 persones en edat de treballar i que pot treballar, no treballa (al menys que ho faci a l’economia submergida i que no ho digui), mentre que a Catalunya és del 22,5 %.

La dieta vegetariana és la que es veuen obligats a portar moltes famílies que ja no tenen per a carn ni peix. Recordo que fa uns anys, en un dels traspassos de la fruiteria que hi ha tot just als baixos de l’edifici on visc, la qui traspassava el negoci li va dir a qui l’agafava: Sobre tot, quan arribi a final de mes, que no hi faltin ni ous ni patates. Fer una truita de patates sempre és una alternativa per a posar al plat.

Ara m’imagino que la propietària mira de tenir-ne sempre, ja sigui final de mes o principis. I moltes famílies, directament, acudeixen als serveis socials del municipi a la recerca del menjar per a cobrir les necessitats bàsiques.

Per tant, ni brots verds ni fruits ni res que sé li aparegui... El panorama cada dia que passa és més desolador...  

 Per cert, us havia deixat intrigat amb l'acudit de Fernando Morán? 

Els Reis d'Espanya anaven de viatge oficial a la Índia (com aquests dies), però en contra del que és habitual, no viatjava amb ells els ministre d'Afers Exteriors per un problema de salut. Quan ja eren a l'avió el Rei li va preguntar a la Reina: Sofia, sap com es diu el president de la Índia? Ni idea -li respongué la Reina- Total que el Rei li demana al telegrafista que li fes arribar un missatge al ministre amb la següent pregunta:
Coneix el senyor ministre el nom del president de la Índia? 
Al cap d'uns moments reben la resposta:
Sí. 
El Rei, una mica confós per breu resposta, ordena enviar-ne un altre:
Sí i què més? 
Morán respon: 
Sí, Majestat!!   

DIARI DE L’AGOST. DIA 31 (divendres)

MANIFESTACIÓ DE L’11 DE SETEMBRE INCOMPATIBLE
Ahir Duran i Lleida ho va deixar clar: A la manifestació de l’11 de setembre els conceptes independència i pacte fiscal són incompatibles.
Per què tots tenim clar el que significa voler la independència, oi? I si el lema, que a sobre és innegociable, és Catalunya, un país d’Europa, els qui vagin a la manifestació han de tenir molt clares les seves conviccions ideològiques. En canvi, tal i com va recordar el president de UDC, el pacte fiscal ens continua vinculats a Espanya. Amb més autonomia financera, és cert, però dintre de l’estat espanyol, una situació que ja coneixem des de fa temps. 
 
INIESTA MILLOR JUGADOR D’EUROPA
Me’n alegro per ell i també per la gent de Fuentealbilla, sobre tot per la meva amiga Loli. Un periodista per cada país membre de la UEFA van proclamar ahir a Andrés Iniesta (D. Andrés) com el millor jugador d’Europa de la temporada 2011-2012. Un reconeixement més al joc del Barça, del que ell és un dels seus màxims exponents. Com a testimonis de luxes hi eren presents Messi (que se’n va alegrar) i Cristiano Ronaldo que feia cara de circumstàncies.
Crec necessari que si Ronaldo no guanya (el proper títol individual serà la Pilota d’Or de la FIFA), li estalviïn les molèsties del desplaçament i el tràngol d’haver d’aguantar com el guanyador és un altre. Com és ben sabut, Cristiano és massa egocèntric  i a sobre no va tenir iaies que li lloessin les virtuts i, per tant, no sap perdre i després adopta les actituds que tots coneixem. Per a la propera ocasió caldria filtrar-li que no ha estat el guanyador (si finalment és així) i que posi qualsevol excusa per no acudir. Potser molta gent ho acabarà agraint. 
 
EL DEL BARÇA, UN GRUP ASSEQUIBLE
Barça, Benfica, Spartak de Moscou i Cèltic de Glasgow són els integrants del grup G de la lligueta de campions de la temporada 2012-2013. A priori tothom coincideix que és un grup assequible on el Barça no ha de tenir problemes per a superar la fase.
Aquest tipus de lliguetes serveixen per a fer caixa, ja que poques sorpreses s’hi solen donar i, normalment, sempre es classifiquen els dos favorits (excepte alguna ocasió) Ja se’n encarreguen els dirigents de la UEFA per a que sigui així. A cada equip sé li atorga un coeficient que surt dels resultats obtinguts durant un determinat període de temps. El Barça, sense haver guanyat ni la Champions ni la lliga espanyola, era qui millor puntuació tenia. Així a cada grup solen entrar un equip potent, un altre tampoc està malament, un de més fluix i, finalment, la que sol ser la ventafocs del grup en escasses opcions de classificar-se.
Hi ha una coincidència força generalitzada que el grup del Madrid serà el grup de la mort, es a dir, on hi ha menys diferències entre els equips que el formen. A part dels blanc hi són presents el Manchester City, l’Ajax i el Borussia de Dortmund. Malgrat tot, no crec que el Madrid tingui problemes per a passar.
Els altres dos equips espanyols són el València i el Màlaga, un equip novell en aquest campionat. El València tampoc hauria de tenir problemes per a classificar-se, encara que ho faci com a segon de grup; en canvi, al Màlaga no li veig opcions per accedir a la ronda següent. 
 
AVUI S’HA DE CREAR EL BANC DOLENT

El Consell de Ministres, ha aprovat la nova reordenació del sistema bancari a instàncies de la Unió Europea. Entre les mesures que s’adoptaran, la més important serà la creació d’un banc dolent que pugui absorbir els productes qualificats com a tòxics.

A l’estat espanyol els principals productes tòxics (i tal vegada els únics) és tot l’estoc immobiliari sorgit de la bombolla i que no es van poder vendre.
Aquest mateix matí escoltava un debat a la Cadena SER on es deia que el valor actual dels pisos és molt inferior a la valoració inicial. Això és cert, però encara no he sentit parlar de que, els bancs, per impagament dels seus compradors, s’acaben quedat el pis més les quantitats pagades fins llavors. Certament, durant els primers anys, pràcticament no s’amortitza capital i només es cobren interessos, però a la pràctica, em temo que és ben bé el mateix: els hipotecats es queden sense casa i sense els diners i, a sobre, el deute contret no s’extingeix amb la dació, per tant, segueix viu en el temps.
Deien a la tertúlia que el banc dolent, a la pràctica, no ho serà tant, perquè haurà de jugar un paper important en el sanejament de la banca. No obstant això, hi posaven pegues:   
-Per què no s’ha fet abans? Es porta més de dos anys parlant del tema i,
-Per què als ciutadans no se’ls hi concedeixen les mateixes moratòries per a intentar sanejar-se? És diu que el banc dolent, abans no pugui treure’s de sobre tots el immobles propietat dels diversos bancs espanyols, poden passar 10 anys.
O sigui que va per a llarg... 

ELS DEL PARO, AL PARO
El Servei d’Ocupació de Catalunya (SOC) acomiadarà, a partir d’avui mateix 324 treballadors.
324 treballadors que passaran a formar de l’empresa més gran d’Espanya, es a dir, de l’INEM.  
O sigui que dintre d’uns dies hauran de retornar tal vegada al lloc on havien treballat durant els darrers temps per a passar la revista de la seva nova situació.

La desmembració  de l’INEM (estatal) i la creació del SOC va ser una d’aquelles coses que, des del meu punt de vista, més malament no es podien fer. Un dia els hi van dir als treballadors: A partir d’ara vosaltres formareu part del SOC i vosaltres continuareu igual. Van seguir compartint local i només ells sabien exactament per a quina administració treballaven.

La diferència? Mentre que l’INEM s’ocupa de les polítiques passives (atur), el SOC ho fa de les polítiques actives, es a dir, de les ofertes de treball i cursos formatius.
 

L’ALTRA REALITAT

M’ha costat però finalment ho he comprés. Els dirigents del PP, alguns dels quals formen part del govern que decideix els nostres destins, viuen en una altra realitat.
Mentre la seva secretaria general la Maria Dolores de Cospedal (Maridolo, per als amics de les classes benestants) i el Ministre d’Economia (ex home for de Lehman Brothers a Espanya) s’han comprat nous habitatges d’acord amb les seves possibilitats econòmiques (el més baratet és el cèntric àtic de Madrid que s’ho comprat el ministre i que li ha costat uns 600.000 euros) , moltes famílies d’aquest país passen penúries econòmiques i tenen dificultats per arribar a final de mes i es veuen obligats a acudir a oenegés com la Creu Roja o Càritas per a buscar aliments de primera necessitat que els hi permetran sobreviure.
Estic convençut que si els membres del nostre govern, amb Rajoy al capdavant, coneguessin la dura realitat del país que governen, amb quasi 6 milions d’aturats, dels quals més d’un milió ja porten més de dos anys en aquesta situació, no farien l’ostentació que ara estant fent.
Fa només uns dies, la Ministra de Treball Fàtima Báñez anunciava la prorroga de l’ajut als desocupats  a qui se’ls hi hagi acabat la prestació d’atur. Va anunciar que la prestació passaria dels 400 euros actuals a 450, però obviava la lletra petita: la partida destinada a aquesta finalitat no sofrirà modificacions. Per tant, i per lògica, es dedueix que alguns dels qui ara cobren 400 euros, deixaran de cobrar-los.
Diuen els del PP que hi ha gent que no els necessita ja que viuen amb els pares. S’han plantejat que, tal vegada, viuen amb els pares perquè no poden mantenir una casa? S’han posat a pensar que, tal vegada, els pares estiguin sobrevivint amb una pensió que, a dures penes, supera els 600 euros mensuals? Han contemplat la possibilitat de que, aquests joves, puguin estar casats i que la seva dona també estigui a l’atur? I si a sobre tenen fills, cóm es pot subsistir amb 600 eros i escaig sinó existissin les entitats benèfiques?

Sempre he pensat que els que viuen allà a dalt (i no em refereixo precisament a l’àtic de De Guindos) de tant en tant haurien de baixar i tocar de peus a terra per a adonar-se’n de la realitat en que viu el país. Potser llavors comprendrien de les mancances i necessitats que tenen els seus administrats.

Mentre segueixin al seus núvols neoconservadors i només es relacionin entre ells, difícilment se’n adonaran que la seva realitat dista molt de la de la majoria d’espanyols. I si se’n adonen i giren el cap i fan com aquell que no ho vol veure, estarien demostrant que són uns hipòcrites i uns cretins i no mereixen governar el país.

Però... mentre hi hagi qui els voti, no baixaran del seu núvol, ni falta que els farà. Mal que ens pesi a alguns... Els qui ens en adonem de l'altra realitat.

DIARI DE L’AGOST. DIA 15 (dimecres)

UN ALTRE COP L’ANCALDE

Ahir, casualment, em vaig assabentar del discurs del dia del pregó de festes i de la presentació de les pubilles 2012. El nostre benvolgut ancalde demostra una vegada sí i una altra també l’estima que té als socialistes d’Amposta.

No deixa passar l’oportunitat per a recordar-se’n de nosaltres. Pobres de nosaltres, què li haurem fet? Si el seu ressentiment és degut a que li traiem els draps bruts, això només vol dir dunes coses:

1a. Què té draps brut que preferiria que seguissin amagats.

2a. Què és poc amic de les discrepàncies, o sigui, que com el seu antecessor (no m’hauria pogut imaginar mai que l’acabés superant en aquesta faceta) voldria imposar el pensament únic a la nostra ciutat. Els socialistes només fem el paper que ens pertoca que no és d’altre que fer d’oposició.

Fer oposició també és treballar per Amposta, sinyor ancalde.  

MERCADONA OBLIGADA A RETIRAR PRODUCTES COSMÈTICS

La cadena de supermercats Mercadona ha estat obligada a retirar productes cosmètics i perfumeria per utilitzar dos components que, pel que sembla, quan s’ajunten, poden ser estimular la creació de tumors cancerígens.

Aquests productes formen part de les anomenades marques blanques i, encara que no s’ha dit, al menys alguns d’ells es fabricarien a Ulldecona, concretament a la fàbrica Maverick que està situada al polígon industrial de Valldepins, a la carretera d’Alcanar.

400 EUROS AMB RESTRICCIONS

Tal i com es va anunciar ahir mateix, el govern de Rajoy prorrogarà`l’ajut dels 400 euros per als aturats de llarga durada. No obstant, vol revisar-ne les condicions i, a partir d’ara es restringirà el seu accés. Un com més Rajoy va parlar que han de server per a incentivar la recerca de feina. Segurament que encara no se’n ha assabentat de que a Espanya, si no fos per la temporada estival, es continua perden ocupació. La reforma laboral que es va imposar no ha servit per a res (com tampoc les reformes laborals que van promoure els governs socialistes) El fracàs, des del meu punt de vista es deu a dos motius:

1.r La manca d’estímuls (incentius a la inversió) per part del govern, sobre tot de cara els joves emprenedors.

2n. La desconfiança que demostren els empresaris (la majoria votants del PP i de CiU) en la recuperació econòmica del nostre país.  

ARIAS CAÑETE

Al menys quan Rajoy va nomenar els seus ministres no va fer com Mas que va dir que era el govern dels millors. Molts dels ministres del PP han demostrat ser nuls completament o xulescs i prepotents.

Un d’aquest és el titular d’Agricultura Arias Cañete, de qui, a les Terres de l’Ebre guardem un gran record per allò que va dir sobre el trnansvasament. Sí home, sí, allò que seria un paseo militar i que es faria por huevos.

Mentre una part d’Espanya s’està cremant, el prefereix anar-sen als toros amb el Rei o de vacances. Serà que té por a que sé li socarrimi la barba.      

DIARI DE L'AGOST. DIA 3 (divendres)

MADALLA DE BONZE 
Ahir, la regatista basca d’aigües braves Maialen Chourraut va guanyar la segona medalla per a la delegació espanyola, en aquest cas de bonze a la prova de K-1. 
 

PATACADA REAL
La patacada en aquest cas és literal: morrada del Re. Un cop més, el Borbó va parar amb el nas per terra. El que més em va sobtar va ser la rapidesa en que la seva escorta van mirar de tapar les càmeres per a que no poguessin treure imatges de l’accident. No obstant, no van ser tan ràpids com els dits dels fotògrafs que van poder captar el moment. 
 

ESTIU DESOCUPAT
Al pas que anem fins i tot l’estiu es quedarà a l’atur. En arribar els mesos de juliol i agost sempre hi havia una contractació “estacional”, es a dir, lligada a les vacances: restauració, oci i tota mena de serveis que comporta el turisme.
És cert que hi ha hagut ocupació, però molta menys que els anys precedents. La causa és la davallada del turisme nacional degut a la pèrdua del poder adquisitiu de la població autòctona. Abans d’abaixar-nos els jornals, els funcionaris érem dels pocs col·lectius que ens podíem permetre alguna “alegria”. Les darreres vacances les varem fer en temporada baixa (la setmana després de la Setmana Santa) que varem anar de turisme rural a la Garrotxa. Les properes? Segurament que trigarem anys en poder tornar a sortir... 
 

DRAGUI, DIMISSIÓ!!
Així, directament. Amb les declaracions d’ahir, Mario Draghi, el president del Banc Central Europeu (BCE), va demostrar que és un lacai de la Merkel i fa la política monetària que li mana la alemanya. Si la setmana passada, va dir que ajudaria a Espanya i Itàlia i la prima de risc va caure en picat i la borsa va pujar com feia temps que no ho feia, ahir va rebaixar substancialment les expectatives i l’efecte va ser el contrari (apujada de la prima de risc i baixada de la borsa), la qual cosa, evidentment no ajuda gens ni mica a les depauperades economies espanyola i italiana. Va ser com la cançó de Ricky Martin: “Un pasito palante Maria, un pasito patrás”... Per tant, “Dragui, dimissió!!”. 
 

EL VATICÀ VOL BEATIFICAR UN PLANER

L’Església catòlica, seguin la seva rància política de beatificar els “màrtirs” de la Guerra Civil espanyola, va iniciar un procés de beatificació del planer (per aquell que no ho sàpiga és un veí de Santa Bàrbara, durant la II República les Planes del Montsià) Josep Pla Arasa. Només hi v haver un petit problema: es van equivocar de Josep Pla Arasa. Mentre el Vaticà volia beatificar un capellà que va ser afusellat l’any 36 al començament de la guerra, però de qui es desconeix on està enterrat. Sembla ser que l’error va estar aquí, que de l’altre Josep Pla se tenia perfectament ubicat el seu cos i, es clar, un sant sense cos, per molta espiritualitat que hi hagi...

La filla del seglar que, per a més “inri” va lluitar al bàndol republicà i, fins i tot, estava afiliat a ERC va dir: “Per a nosaltres, mon pare era una bona persona, però d’aquí a ser un sant...”.      

L'ATUR

La passada setmana es va fer pública l’Enquesta de Població Activa (EPA) del tercer trimestre de l’any amb un resultats esperats i decebedors. A Espanya quasi que 5 milions d’aturats, mentre que a Catalunya ja es frega la xifra de 750.000, 51.000 més que el trimestre anterior.

Al finalitzar el tercer trimestres el número d’aturats es sol incrementar, sobre tot, amb els temporers ocupats al sector de l’hostaleria i la restauració. Fins aquí, cap novetat. El que passa és que l’increment  ha estat molt superior al dels altres anys.

L’argument “barat” que utilitzar el PP és, com sempre, donar la culpa al govern de Zapatero. Però... I a Catalunya? Ja fa quasi que un any que tenim un govern de dretes presidit per Arturo Mas. Els de CiU ja no poden seguir culpant al govern “tripartit” (tal i com ells l’anomenaven) Comença a ser hora de que vagin assumint les culpes i reconèixer que ells tampoc tenen una “vareta màgica” per a crear ocupació. Com tampoc la tindrà el futur govern del PP si és que, finalment, guanya les eleccions.

Si bé és cert que l’empresariat és, bàsicament de dretes i, per tant, afins al PP a Espanya i a CiU a Catalunya. En moments de crisi econòmica, quan fa falta que es creï ocupació, aquest sector hauria de ser molt més receptiu a l’hora de col·laborar amb un govern de dretes que d’esquerres.

Però, normalment, els empresaris no miren tant pels interessos generals que els seus propis. Si durant molt d’anys a Espanya va arribar indústria gràcies a les inversions estrangeres (YKK a Tortosa, Kanase a Santa Bàrbara, etc), els empresaris espanyols també han invertit a d’altres països on la ma d’obra és més barata. I moltes de les indústries establertes aquí de capital estranger, han acabat marxant perquè, suposadament, no són rendibles. És el que es coneix com a deslocalització. La finalitat de les deslocalitzacions sempre són pel mateix: abaratir costos de producció (jornals, despeses generals i, sobre tot, subvencions dels organismes competents)

La solució, evidentment no passa ni passava per la construcció massiva. Encara que alguns dels habitatges construïts poden acabar en mans d’inversions estrangeres, de gent que opti per Espanya a l’hora d’establir una segona residència o bé una de permanent a l’hora de jubilar-se.

La solució, a part de la inversió (pública amb govern d’esquerres i privada amb governs de dretes)  la recerca, el desenvolupament i la innovació (r+d+i), els pilars bàsics de l’estabilitat econòmica. Però en aquest país sempre hem estat endarrerits, sobre tot, en investigació i quan hi ha crisi, també és un dels sectors per on més es retalla. Avui en dia pagar alta tecnologia a l’estranger suposa perdre competitivitat dels productes propis. I també és lògic que qui té els patens, a l’hora de fabricar o prefereixin fer-ho als seus propis països o bé on els surti més rendible.

En definitiva, tenim atur per a anys sinó es comencem a aplicar ja les mesures apropiades. I, torno a repetir, que ningú cregui que Rajoy té la vareta màgica per a sortir-ne. Dintre d’uns mesos, si voleu, en tornarem a parlar.