TRAJECTE A L’INVERSA

Foto: El Mundo. 

Us sona la frase?: Qui no és revolucionari als 18 anys és que no té cor, però qui continua sent-ho als 40 és que no té cervell. Segur que sí... O al menys alguna de les seves variants... Jo mateix l’he dit moltes vegades... Tot i que ens alguns casos no sigui del tot veritat.

És cert que de joves aspirem a canviar el món, però a mesura que ens fem grans en adonem que ens serà impossible fer-ho. Llavors, alguns com jo moderem les formes, segurament decebuts per les experiències acumulades al llarg dels anys. Però no tots ens fem conservadors, hi ha qui conservem l’esperit revolucionari i sovint ens veiem reflectits en el comportament dels nostres fills.

Conec pocs casos, de fet només un, que la seva evolució política ha estat a la inversa i, en el pas dels anys, cada cop es torna més revolucionari. Estic parlant de Jorge Verstynge que aquests darrers dies ha tornat a ser notícia per haver passat pel jutjat.

Vaig conèixer a Verstrynge quan era el secretari general d’Aliança Popular, el partit que va fundar Manuel Fraga. Era la seva ma dreta...

En aquell temps no havia Internet i per tant no podies recavar la informació com ara. Algú me va dir que Verstrynge, durant la seva època universitària havia estat militant d’algún grup d’extrema i que anava pegant hòsties als estudiants que feien olor de sofre...

Però un dia Verstrynge va decidir abandonar les tesis d’AP i es va apropar al PSOE, que ja governava Espanya. Llavors jo, una mica fastiguejat per algunes decisions que havia pres el govern de Felipe González, com per exemple el canvi d’opinió respecte a l’OTAN, vaig prendre una decisió: Si, com es deia, Verstrynge s’acabava afiliant al PSOE, me donaria de baixa del partit. I així va ser, l’exsecretari general d’AP es va acabar afiliant, tot i que va assegurar que ho feia com a militant de base i que no tenia aspiracions polítiques... I jo me’n vaig anar. Recordo qeu vaig adreçar una carta a Felipe Delgado, que en aquell temps era el secretari d’organització de la meva federació explicant-li els motius: No podia seguir ni un minut més a un partit on hi tenien cabuda exmilitants d’extrema dreta.

Al cap dels anys me’n vaig adonar que no n’hi havia per a tant, ja que Verstrynge estava passant totalment desapercebut dintre del PSOE, confirmant el que va dir quan va entrar, a la vegada que me’n vaig assabentar que la meva baixa del PSC mai s’havia tramitat.

Però tal com anaven passant els anys, Verstrynge també sé sentia incòmode dintre del PSOE, partit del qual es va acabar donant de baixa. Va continuar el seu viatge polític cada vegada cap a posicionaments més a l’esquerra. Actualment està molt proper a Podemos.

De l’època de Verstrynge a AP recordo una anècdota. L’any 1983 va ser candidat a l’alcaldia de Madrid. Pel PSOE s’hi presentava el Vell Professor, Enrique Tierno Galván que feia poc que havia ingressat amb el seu partit (Partit Socialista Popular)

Veníem de Barcelona i estava llegint una Dunia, una revista per a dones que, no sé com, havia caigut a les meves mans. Al seu interior s’entrevistava als dos candidats a l’alcaldia de Madrid amb més possibilitats: Enrique Tierno i Jorge Verstrynge. Se’ls hi feia les mateixes preguntes. De totes les preguntes una me va cridar l’atenció... Bé, segurament la resposta més que la pregunta. Sempre me’n he recordat i més una vegada ho explicat.

Se’ls hi preguntava si no creien que faltava una candidatura verda. El Vell Professor contestava que el PSOE ja representava el suficient els valors de l’ecologisme i que no feia falta. En canvi Verstrynge deia això: Ja sé sap que els verds són com els melons de moro... Verds per fora i rojos per dintre.

Per cert, ell es diu Rojas de segon cognom...         

LA REVOLUCIÓ ÉS LA SOLUCIÓ

 

L’altre dia em deia una amiga que la llàstima va ser que a Grècia no guanyés Syriza, una coalició de partits d’esquerra que molts consideren radical. Però si ho analitzem fredament, que es preferible, que ens governen partits com Syriza o com Amanecer Dorado, un partit ultradretà que no té cap tipus de mirament a l’hora d’enfrontar-se a les classes més populars.

Cada cop es fa més evident que estem caminant cap a una economia ultraconsevadora. La darrera notícia apareguda i que fa referència a les polítiques econòmiques que ens ofeguen, és que una associació de bancs centrals europeus, presidida per Jaime Caruana, que va ser president del Banc d’Espanya, estan a punt de tancar l’aixeta del crèdit als bancs i apujar els tipus d’interès. En una economia molt poc sanejada i que necessita estímuls per créixer i ser competitiva, voler tancar el crèdit em sembla un despropòsit que només beneficiarà als països i empreses que ara mateix ja estan controlant l’economia mundial.

Què li queda al ciutadà del carrer? Sembla ser que l’única sortida que té és la revolta. De moment pacífica, però ja sé sap com van aquestes coses...

Els últims dos països que s’han sumat a la llarga llista de revolucionaris han estat Turquia i Brasil, els dos considerats països amb economies emergents, sobre tot Brasil. Turquia fa anys que truca a les portes d’Europa sense que, de moment, sé li hagi donat una resposta que satisfaci els seus interessos.

Brasil, en canvi, és un dels països més pròspers del Mercosur (el mercat comú de Sudamèrica) Un país densament poblat i amb una economia emergent. Però com és sol dir, és un gegant amb els peus de fang. Hi ha molts barris marginals i molta gent pobra que sobreviu com pot, mentre que d’altres tenen un nivell de vida molt alta. És una clara mostra de les desigualtats entre classes socials. Mentre Turquia está governada per un partit islamista moderat (de dretes), el govern de Brasil és socialista.

Però és evident que cap partit dels considerats clàssics pot fer front a la voràgine del capitalisme. La prova està que ni la poderosa França, amb un notable gir a l’esquerra, se’n ha pogut sortir. François Hollande fa poc més d’un any que va arribar a l’Elisi. La seva intenció era la de donar la vota a l’economia francesa com si d’un mitjó es tractés. Però ha fracassat o l’han fet fracassa, tan és.

Està clar que els lobbys dominants volen governs fidels i per això millor governs de partits de la dreta. A Grècia, després d’un governs socialista que va succeir al govern de dretes que va portar el país a la ruïna, va tornar a governar el mateix partit de dretes. Les condicions econòmiques que els van imposar la Troyca van ser tan fortes que van fer caure el govern socialista.

A Espanya, amb Zapatero li va passar una cosa pareguda. Les primeres mesures d’ajust les hi van fer aplicar a ell i això el va desprestigiar tant que un PP sense programa i mentin a l’electorat, va guanyar les eleccions com es diu vulgarment: sense baixar del autocar.     

De totes formes, està vist que cap partit dels clàssics serà capaç d’enfrontar-se al poder financer per a acabar amb la crisi, ni que sigui només al seu propi país. Per tant, faria falta una revolució i l’arribada al poder d’un partit que trenqués amb els lligams econòmics que ara se’ns estan imposant.

Però a diferència de Turquia i Brasil, sembla ser que a Espanya encara es viu massa bé per a sortir al carrer.