TREBALLAR EN FESTIU

A Amposta, dilluns després de la Festa del Mercat a la Plaça és festiu... Un festiu per a descansar d’uns dies de xalera... Una festa que jo personalment no comprendré mai, però si així ho decideix l’Ajuntament serà perquè és el que toca fer. Així, el passat 23 de maig, a Amposta, els centres educatius estaven tancats. També la majoria dels comerços, tallers i indústries... Tampoc va funcionar la línia de transport urbà. Només treballaven aquells que no poden tancar: personal sanitari, policia, bars, comerços regentats per nouvinguts i algun d’altre gimnàs perquè sembla que com hi va gent de fora igual no saben que és festa... Però també van treballar la ‘brigada de l’asfalt’... Es a dir, aquells que enquitranen els carrers i miren de donar llustre a la nostra ciutat amb l’horitzó de 2023 que és any d’eleccions municipals. Anaven a tocar 2/4 de 9 del matí i la ‘brigada de l’asfalt’ havia concentrat tot el seu arsenal al carrer Amèrica, abans d’arribar ala cruïlla de l’avinguda de Catalunya. Qui semblava ser el capatàs de la brigada, telèfon en ma, es queixava de que aquell tram estava ple de cotxes estacionat tot i les senyals col•locades abans del cap de setmana. I jo pregunto: fa falta col•locar-les amb tanta anticipació? De totes maneres, com ja heu pogut comprovar sempre hi ha gent que li fa el cas que li fa o sigui: cap! Però després d’haver dinat, els operaris de la ‘brigada de l’asfalt’ no van treballar. Potser algú els hi va dir que a Amposta era festa i no es treballava... No ho sé. El que sí que puc dir-vos és que una vegada a un fill meu i el seu cap que estaven col•locant plaques d’escaiola a l’Ametlla de Mar, l’alcalde Antoni Espuny en persona els va fer plegar perquè era el 16 de juliol (festivitat de la Mare de Déu del Carme) i al poble ‘calero’ era festa i ells, com eren de fora, sembla que no se’n havien assabentat. Malgrat tot, no tothom va parar ja que sobre les 6 de la tarda vaig passar pel pavelló firal batejat com de l’1 d’Octubre en honor a un ‘referèndum d’autodeterminació’ que hi va haver a Catalunya l’any 2017 i al menys una màquina retroexcavadora hi estava treballant... Segur que el seu propietari també era foraster.

LA CRUA REALITAT DE LA SITUACIÓ LABORAL

Més enllà de les estadístiques oficials, la realitat del mercat laboral és ben diferent. No tot és tan bonic com quan ens diuen que l’atur baixa o que les cotitzacions a la Seguretat Social pugen... Primer caldria veure com són els llocs de treball que s’ocupen, temps, condicions, sou... Un estudi exhaustiu arribaria a la conclusió que la majoria d’aquests llocs de treball (assalariats o autònoms) són temporals, precaris i mal retribuïts.

Com sempre faig en casos com aquests, millor posar un exemples per a que us pugueu fer una idea de quina és la crua realitat (tot i que, evidentment, no tots els casos seran com aquests)

L’altre dia una amiga ens explicava que des de fa 4 mesos treballa a un escorxador d’aus (no cal que us digui el nom, veritat?) Treballa per mig d’una empresa de treball temporal, o sigui, l’empresa sé desentén de la contractació directa, li renoven el contracte de mes en mes i no l’avisen fins el darrer dia.

-El matí del dia que s’acaba el contracte penso que tal vegada el dia següent ja no treballaré.

Aquesta amiga té més de 50 anys... Com sé pot tenir en una situació així a una persona?

I encara està agraïda de poder treballar baix d’un sostre, ja que normalment ha treballat al camp i allí les condicions són molt més dures:

-Ens feien treballar amb pluja i fang... A Campredó, quan plovia, ens posàvem l’impermeable i a treballar...  

Al cap d’uns dies vaig trobar a un jove amb formació universitària de 30 anys. Després de les salutacions habituals (hola, hola, com estàs...? Bé i tu...?) Me va dir que estava content perquè havia trobat feina a Telepizza.

-De repartidor? –Li vaig preguntar-

-Sí, de repartidor... No és molta cosa, però pitjor és res...Al menys tindré uns ingressos...

Per la meva experiència laboral us puc dir que una part dels treballadors autònoms no té unes millors condicions. N’hi ha qui es dóna d’alta només quan té feina seguida... HI ha un que quan ve a donar-se de baixa ens diu:

-Amb el que m’estalvio aquest mes d’autònoms ja tinc per al carro del súper.

D’altres són (haurien de ser) treballadors per compte aliè a qui els fan donar d’alta com a treballadors per conte propi. En alguns casos els ingressos són tan baixos que la Tresoreria General de la Seguretat Social els hi diu que no s’han de donar d’alta al Règim Especial de Treballadors Autònoms.

Tenim clients que tenen un historial d’altes i baixes d’activitat extensíssim: quan troben feina es donen d’alta i quan se’ls hi acaba presenten la baixa i si acaben el dia 15 diuen que els hi dones a partir del darrer del mes anterior i així s’estalvien cotitzar un mes (no es prorrateja) Tan els hi dóna que tinguin un mes menys cotitzat...

Si continua governant el PP i segueix pegant ma de la guardiola de les pensions, igual el dia que es jubilen se trobaran que no tenen dret a cobrar...

Quin sistema què tenim! No penseu que s’hauria de canviar? Per si sol segur que no canviarà. No penses fer res?

EL PORTAL DE LA TRANSPARÈNCIA I EL GRAN DESCOBRIMENT

Sembla que els del PP amb una ma ens ensenyen el menjar i amb l’altra ens foten garrotada.

Metre un dia aproven la llei de la transparència, l’altre la llei mordassa. I així anem...

Una de les fites més destacades de la llei de transparència és el Portal de la Transparencia del Gobierno de España on es reflecteixen els sous que cobren des del president i els ministres del govern, fins als alts càrrecs de l’administració.

Quina novetat!! I a sobre és tema de conversa i surt als diaris com si fos el gran descobriment!

Però si tot això era públic i notori. Només cal que tots els anys es miri la Llei de Pressupostos de l’Estat i la Llei d’acompanyament (que van de la ma) cap els darrers dies de l’any i allí va tot això i més. No sé el motiu pel qual ara tan de rebombori per una cosa que ja sé sabia o al menys sabíem aquells que treballem a l’administració o que estan posats en lleis. Però, repeteixo, és públic i es pot consultar a qualsevol hemeroteca que contingui els BOE.

Una de les qüestions més debatudes és el sou del president i dels ministres respecte als alts càrrecs de l’Administració: Tribunal Constitucional, Consell General del Poder Judicial, etc. Efectivament la diferència de remuneracions és gran, però d’aquí a que calgui pujar els sous als polítics hi ha un abisme.

No, no estic a favor ni molt menys que s’apugin els sous els governants d’aquest país. Hi ha molts de motius per a no fer-ho. Mireu:

-Primerament serveix de tap. Si ara ja hi ha presidents de comunitats autònomes i fins i tot alcaldes que cobren més que Rajoy i companyia, si s’apugessin els sous seria com obrir la veda i la majoria de politiquets del tres al quatre estarien temptats en apujar-se’l.

-Els membres del govern tenen unes prebendes que no tenen els alts càrrecs: despeses de representació força més elevades, residència oficial amb totes les despeses pagades i una jubilació daurada encara que no estiguis molts anys ocupant el càrrec.  

-Els polítics estan en política unes vegades per que volen, perquè és vocacional i d’altres perquè tal vegada no saben fer una altra cosa. Per tant, i com deia la vicepresidenta, estan ben pagats. En canvi quan s’arriba a ocupar un alt càrrec de l’administració, has de tenir uns mèrits reconeguts, encara que la darrera paraula la tingui el partit del govern. Després, si no se’ls hi pagués bé, una bona part marxarien cap a algunes empreses privades que pagarien sous desorbitats (de fet els paguen) per a tenir a la seva plantilla persones de renom.

El que s’hauria de fer és apujar els salari mínim interprofesional (SMI), la merda (perdoneu) de prestació que tenen els aturats de llarga durada que són sobre els 425 euros al mes durant 6 mesos, no abusar dels contractes temporals, sobre tot als joves que són el futur del país i que necessiten una estabilitat econòmica per poder afrontar el futur (i valgui la redundància) amb més optimisme. En definitiva crear ocupació estable i de qualitat.

La resta del debat són romanços que s’allunyen del que hauria de ser el debat real d’aquest país.

A veure si ens ho anem ficant al cap... 

VIURE AMB POCA COSA

Una de les coses que ens ha portat l’estafa que estem vivint des de fa anys és que molta gent (massa gent) s’està acostumant a viure amb molt poca cosa. De vegades ni es deuen de cobrir les necessitats vitals.

Aquest matí a la SER he pogut escoltar unes paraules de Felip Puig, aquells conseller que ningú s’atreveix a fer fora. Deia Puig que a Catalunya cada vegada més s’està creant ocupació estable. Però les xifres oficials el desmenteixen i un alt (molt alt, massa alt) percentatge dels nous contractes són d’una durada inferir al mes.

Sovint he escoltat comentaris com aquest:

-Mira, de moment un mes, després ja es veurà...

La majoria de les famílies, després de tirar d’estalvis i fins i tot dels estalvis dels seus progenitors, s’han vist abocades a una situació insòlita: arribar a final de mes sense permetre’s fer cap despesa extra. Ni per petita que aquesta sigui.

Visc de prop una situació com la que us estic explicant. La persona en qüestió està vivien amb el que guanya dia a dia (està fent feines domèstiques), fins al punt que quan té algun imprevist demana que sé li avanci el pagament d’unes poques hores, al voltant d’uns 20€.

L’altre dia estava més contenta que unes pasqües:

-He trobat feina –em va dir-. He de cuidar a una senyora gran per les tardes.  

Ho veu com un sou segur, per esquifit que aquest sigui. La durada, evidentment, és indefinida i anirà en consonància a la salut de la persona, però pensa que ja arribaran temps millors i de moment, per anar tirant, ja està bé.

Que no ens vingui Puig amb romanços que la gent no és ximpleta. Ni Puig, ni ningú. Això que diuen els polítics que estan al govern de que l’economia espanyola s’està recuperant (Rajoy ho va dir ahir a Mèxic) és una fal·làcia i només s’entén des d’un punt de vista interessat i de voler convèncer, a força de repetir-ho a tots aquells que estiguin receptius i s’ho vulguin creure.

Però la realitat del dia a dia, de la gent normal i corrent, fins i tot d’aquells que encara conservem un lloc de treball estable, és molt diferent. I és que a les congelacions de sous (o la davallada de les vendes) hem de sumar-hi l’increment de tots aquells productes bàsics, com són l’alimentació, la llum, el gas, l’aigua, el transport, les cotitzacions a la Seguretat Social per als autònoms, etc.  

Fins que no hi hagi una recuperació de la considerada classe mitjana i que aquesta pugui tornar als nivells que tenia abans del 2008, parlar de recuperació econòmica és tan irreal com dir que el PP es preocupa pels aturats (tal i com va afirma la Soraya Sáenz de Santamaria)

DIARI DE L'AGOST. DIMARTS 5 (Segona part)

Treballa però amb ‘seguro’... No recordo exactament, però allà pels anys 70 o 80, el Ministeri de Treball va fer una campanya que tenia per lema: Trabaja, pero seguro. La missió de la campanya era mentalitzar als treballadors que havien de prendre totes les mesures necessàries per a reduir al màxim els accidents de treball.

La saviesa popular va reconvertir la frase a: Trebaja pero con seguro. Llavors com eren molts els que treballaven sense tenir les més mínimes garanties laborals.

Només fa uns dies, el propietari d’un restaurant del Delta em va dir que el seu establiment havia tingut una inspecció laboral. L’empresa té un total de 22 treballadors, tot en nòmina, per tant, la inspecció no hi va trobar cap situació irregular. En canvi, al Poble Nou, d’un restaurant, de 5, hi van haver tres que van haver de marxar, perquè no estaven d’alta i un altre molt conegut, no en té cap d’alta a la Seguretat Social –em va dir-.

Amb aquests antecedents, és molt difícil que els índex d’atur es puguin reduir dintre d’uns límits raonables; encara que, com tots sabem, l’atur és un mal crònic d’aquest país i, ni en els millors temps s’ha aconseguit, ni de bon tros, la plena ocupació. Allà per l’any 2005, quan la bombolla immobiliària va arribar a tot el seu auge, l’atur es mantenia en un 10% aproximadament.

Ahir es van donar a conèixer les dades de l’atur del mes de juliol. El govern (com no!) treu pit per les magnífiques xifres assolides: l’atur al juliol es va reduir en 2.500 persones (per a ser més exactes, segons les xifres oficials són 2.499) La xifra d’afiliats a la SS sembla que ha estat una mica millor.

Des de que governa Rajoy, és la primera vegada que la xifra total d’aturats ha baixat de la que hi havia quan va entrar a governar. Però encara que des del PP es tirin les campanes al vol, de la interpretació de les xifres se’n extreuen d’altres conclusions: alguns aturats de llarga durada, cansats de no trobar feina, han abandonar les llistes de les oficines de l’atur, d’altres han tornar als seus països d’origen i, finalment, també, molts joves espanyols han deixat el país buscant feina a d’altres indrets.

Una dada més a tenir en compte és l’empitjorament de les condicions de treball de molts dels nous contractes. És el que normalment se’n diu precarietat. Contractes de curta durada, normalment a temps parcial i sovint fent havent de fer feines de superior categoria a part d’hores sense cotitzar.

Molt em temo que amb la inspecció laboral passa com a la inspecció tributària: no es va allà on s’hauria d’anar i que és on resideix el mal endèmic.

Podemos. També ahir es va saber l’enquesta del CIS sobre la intenció de vot per a les properes generals. El PP podrà seguir traient pit, ja que, tot els escàndols que li van sortint, segueix sent el primer partit en intenció de vot i guanyaria de llarg les eleccions. El segon partit seria el PSOE, però baixant (repeteixo, segons l’estudi fet pel CIS) i el tercer seria Podemos, molt per sobre d’Izquiera Unida i els altres partits.  

Tan Podemos, Podemos, al final podran. No sé si aconseguiran esgarrapar-li el segon lloc al socialistes i, llavors sí, ja podran dir que han trencat el bipartidisme a Espanya, però si res canvia, el partit de Pablo Iglesias II obtindrà uns grans resultats.

Des de les files socialistes ja s’han afanyat a dir que els resultats que sé li atorguen al PSOE, no són reals, ja que no tenen en compte l’elecció del nou Secretari General en la persona de Pedro Sánchez, un fet que, per si, hauria de comportar una certa dosi d’il·lusió que hauria d’anar acompanyada per una millora dels resultats.  

JOVES I EMPRENEDORS

Segurament, la crisi, canviarà moltes coses. Fins i tot la mentalitat de moltes persones, d’aquelles que formaven part de la generació ni-ni o, simplement, els deien passotes.

Aquests joves,  la majoria sense formació de cap tipus, durant alguns anys van trobar feina a l‘emparo de la construcció. Per a fer de manobre no fien falta estudis ni tant sols ser massa treballador o fer bé la feina. La construcció ho absorbia tot. Qualsevol trobava feina i aviat es podia comprar un SEAT León per a poder fer de Fernando Alonso per les carreteres.

Ara estan tots a l’atur i reneguen dels immigrants que, com ells, tampoc tenen una base formativa que els impulsi a l’hora de trobar feina. Solien ser ma d’obra barata i carn d’atur en potència.

En aquests moments ens trobem amb una dura realitat: més del 50% dels joves de menys de 35 anys no tenen feina ni perspectives de trobar-ne.

Vagi per davant que a mi tots els impulsos oficials que es donen per fomentar l’emprenedoria i l’ocupació, en principi em semblen bé, però dubto de la seva eficàcia. La realitat és la que és i les classes mitjanes prou fan en poder arribar a final de mes després de haver pagat la hipoteca i el préstec del cotxe.

Per tan, i com a primera premissa, el que cal fer és reactivar l’economia. Aconseguir això passa per diversos factors, com ara aconseguir estabilitat laboral i que pugui fluir el crèdit tan a empreses com a particulars.

Si s’estimula la emprenedoria creant mesures que la puguin afavorir, però després resulta que el mercat no pot absorbir l’oferta, ens quedem pràcticament igual.

Al principi de la crisi i durant molt de temps vaig crear una secció al meu blog titulada “Idees imaginatives per a superar la crisi”. Vaig arribar a fer més de 20 entrades. Algunes d’elles relacionades amb el món de la informàtica i les noves tecnologies. Penso que davant de la situació que patim, idees originals i innovadores no en falten; el que falta són diners per a poder, primer, posar-les en pràctica i després consumidors que estiguin disposats  pagar el seu cost.

La jornada del passat dimarts, a París es repartia una milionada d’euros per a fomentar l’atur dels joves. Espanya, com a nació més afectada per aquesta xacra, n’esperava obtenir una mena de primer premi de la rifa. Al final pensaré que aquí, el que volem fer realment és viure de les subvencions i de l’esforç de la resta.

Fa anys, els joves ebrencs més preparats es quedaven prop d’on havien estudiat (Barcelona, Tarragona...) Només uns pocs trobaven feina a les nostres contrades. Ara, segons el Periódico de dimarts passat, són més de 50.000 joves catalans. Cal suposar que tots aquest joves tenen, la gran majoria, una àmplia formació acadèmica i, en menor grau, professional. Són el que se’n diu persones qualificades que, una vegada a l’estranger han de competir amb els nadius per un lloc de treball de qualitat. Alguns d’aquests joves catalans són, segurament, de les Terres de l’Ebre que han anat a buscar feina fora amb la impossibilitat de trobar-la prop de casa.

Fa molt que es donen idees per a evitar casos com aquests; com ara crear industria innovadora i adaptada a les peculiaritats del nostre territori. Algú ens ha fet mai cas? Jo no ho he vist, no sé si vosaltres sí.

EFECTES COLATERALS DE LES RETALLADES

Hospital Comarcal d'Amposta.

Sabeu que, de tan en tan, us explico anècdotes o vivències personals. La que avui us contaré l’hem viscut (la meva dona i jo) aquests dies.

Dimecres passat, la meva dona, va patir una petita intervenció quirúrgica que no va necessitar ingrés hospitalari. Si heu estat perspicaços, segurament us en heu adonat que no va necessitar està posat en cursiva, ja que és el criteri dels metges el que predomina sobre l’estat del pacient i aquest criteri està directament condicionat per les retalles que els imposen els governs. O dit d’una altra manera, per a que ens entenguem, per una operació de similars característiques, anys enrere t’haurien ingressar un o dos dies i ara t’envien ràpidament cap a casa.

Per tant, en arribar a casa, has de fer la convalescència que no fas a l’hospital i, sobre tot, si has tingut efectes secundaris de l’anestèsia com va patir la meva dona.

En un principi, tot apuntava que el dia següent ja podia anar a treballar. Però després de ser operada li van dir que l’anirien trucant a casa per a veure com es trobava. Quan els va recordar que cada dia s’havia d’alçar a ¼ de 6 del matí per anar a treballar a Tarragona, els va agafar el canguelo.

Llavors li van dir que d’això res de res i que durant uns dies s’havia de quedar fent repòs a casa. Per tant, necessitava que li fessin la corresponent baixa laboral.

Abans, quan hi havia ingrés hospitalari (no ambulatori), com a familiar directe, tenies 3 dies de permís retribuït. Ara, com que les retallades i la pèrdua de drets també han arribat a l’administració, volen que justifiques l’eventualitat.    

No n’hi ha prou que ho acreditis amb l’informe de l’operació i el justificant de baixa laboral; també cal que aportis un informe mèdic que acrediti que, la persona operada, necessita l’assistència d’una altra persona.

Compreneu la situació? A l’hospital t’envien cap a casa per a que passis allí els postoperatori, però el familiar (en aquest cas jo) ho ha de justificar per dues vegades.

La situació, des del nostre punt de vista, és del tot inversemblant i només s’entén en l’actual context de pèrdua de tot tipus de drets.

ORA ET HAUD LABORA (resa i no treballes)

La frase original és ora et labora (resa i treballa) , encara que jo li he volgut posar la negació haud (no) Per tant, seria resa però no treballes. I no per falta de ganes, simplement perquè no es troba feina en lloc.

Fa un anys es va aprovar la reforma laboral del govern del PP. L’enèsima reforma laboral que s’aprova al nostre país. Sembla ser que tots els mandataris no volen passar a la història sense haver-ne aprovat, al menys, una.  

Totes les reformes laborals han tendit a perjudicar els treballadors i donar més marge de maniobra als empresaris per a que puguin abaratir salaris i rebaixar les indemnitzacions per acomiadament.

Però de totes, la de Rajoy, la que es va aprovar l’any passat, és la pitjor. Hi ho és perquè els sindicats no van poder dir ni piu. I es clar, si un govern de dretes, amic dels empresaris, legisla sense tenir en compte els sindicats, el resultat final no és un altre que una llei molt permissiva i que a la pràctica tolera totes les males arts que apliquen els empresaris.

Molts treballadors, davant d’una situació com aquesta, opten per callar i assumir l’autoritarisme de l’empresari.

El principi de una reforma laboral ha de ser crear ocupació i si és estable, molt millor. Espanya, tots ho sabem, és juntament amb Grècia el país d’Europa amb una taxa d’atur més elevada i això va en detriment del progrés econòmic del país. No cal ser economista per a fer afirmacions com aquestes.

Ara bé, l’objectiu dels empresaris davant una reforma laboral, és un altre molt diferent: abaratir costos de producció i el més fàcil és poder acomiadar treballadors pagant-los una misèria d’indemnització per a poder-ne contractar d’altres molt més barats. Negoci rodó i fàcil.

Potser per això, perquè el govern de Rajoy ha permès que l’acomiadament fos molt fàcil per als empresaris, durant l’any 2012 a Espanya es van perdre quasi mig milió de llocs de treballa, concretament 426.364 (més de 200.000 dels quals a Catalunya!) Una xifra que sumada a la que ja s’arrastrava, dóna que, en aquests moments, segons l’Enquesta de Població Activa (EPA), ja haguem superat els 6 milions d’aturats. Com Catalunya durant els primers anys de Pujol, som 6 milions, però d’aturats! Fixeu-vos en la magnitud de la tragèdia.

Què s’ha de fer per a fomentar l’ocupació? En teoria és molt fàcil, a la pràctica, no tant: fomentar les polítiques actives i crear llocs de treball. I què fa falta per a portar això a terme? Apostar pel creixement i l’economia productiva.

Però tothom, govern i empresaris, han aprofitat l’actual conjuntura econòmica per a fer, precisament, l’invers del que he dit. Amb la contenció de la despesa pública manada per Alemanya (no Europa, no, Alemanya), no es destina suficients diners per al foment de les polítiques actives de treballa ni s’inverteix en sectors considerats estratègics. I, així, d’aquesta manera, és impossible que hagi creixement econòmic. Creixement demogràfic tampoc no n’hi ha. Encara que sembli que ho hagi posat per posar-ho, penseu que el futur de les pensions només està garantit si e manté o augmenta el número de cotitzants a la seguretat social i això només és possible si hi ha un augment demogràfic sostingut.

I què més us podria explicar sobre el treballa? A sí, el cas treball o Pallerols que ha tornat a la actualitat després de més de 17 anys.

El cas Pallerols és un cas evident de que els diners que es destinen a crear polítiques actives, de vegades, té un ús inapropiat. Quan algú que es digui Pallerols o qualsevol altre nom està d’acord en fer tripijocs per a desviar diners cap a un partit polític determinat, tingueu en compte que ell també hi guanya, per què, de no ser així, qui ho faria?

Durant aquells anys el conseller de Treball de la Generalitat era Ignasi Farreres, d’Unió Democràtica de Catalunya, guardonat pel sindicat UGT. Recordo que en aquell temps, on el presumpte escàndol del finançament irregular d’UDC ja s’havia destapat, des de dintre del sindicat es van aixecar veus crítiques.

Ara, quan a correcuita s’està negociant per a que els imputats no entrin a la presó i la UDC està disposada a retornar els diners (la qual cosa és acceptar el delicte), són moltes les veus que reclamen la dimissió del màxim dirigent d’aquest partit i que no és un altre que Josep Antoni Duran i Lleida. Però no és l’únic que hauria de dimitir. També ho hauria de fer el màxim responsable de la UGT de Catalunya José María Álvarez.

I tu, si no tens feina, mentrestant, resa i no paris de resar i de tant en tant encén un ciri a Santa Rita, la patrona dels impossibles, a veure si de una vegades trobes feina i, de retruc, s’arregla la situació del país. La laboral? Sí home, aquesta també, però potser primer caldria arreglar la política, no trobes?    

EL QUÈ TENIM QUE VEURE

Aquest matí, un company de treball ha aparegut per l’oficina amb crosses.
Ahir al vespre un mal gest va fer que es fes un esquinç  al genoll. Tenia la cama tan inflamada que havia d’anar sense sabata.
El company de treball no portava la baixa. Ni el metge li va fer ni ell la vol. El motiu és que a partir de l’octubre, quan un treballador públic està de baixa, els 3 primers dies sé li descompta el 50 % del seu salari; entre el 4t i el 20è, el 25 % i només a partir del dia 21 rep la totalitat del seu salari (al menys que hi hagi hospitalització o intervenció quirúrgica) Hi ha molts treballadors que, per la seva situació familiar, no pot deixar de cobrar el seu salari complert.  
Aquesta mesura que pretén reduir l’absentisme laboral pot arribar a ser del tot injusta. Evidentment no és el mateix un que no vagi a treballar amb l’excusa d’un mal de cap que un que, com el cas del meu company, ha tingut, diguem-li, un accident domèstic que s’hauria de curar fent el màxim repòs possible.
Evidentment, el meu company, si ve a treballar no podrà rendir el 100 %, ja que la seva mobilitat és força reduïda i, la seva feina requereix que es tingui que alçar sovint per atendre al públic. Segurament s’acabarà donant-li feina interna apartada del taulell, però tot i així, ha d’estar amb la cama enlaire amb les molèsties que això li suposarà.
El cas del meu company només és un exemple de tants i tants que hi deuen haver al llarg de la geografia espanyola (i el que encara queden per venir...); però és un clar exemple de la pèrdua de drets socials que està patint el món laboral en general.

També queda palès que, com passa quasi sempre, ho acaben pagant justos per pecadors. Està clar que a l’administració hi ha gent que ha fet abusos, però de vegades ha comptat amb el beneplàcit del cap de l’oficina que ho ha tolerat. Si s’haguessin obert més expedients sancionadors quan era hora per aquests tipus de conductes, molt possiblement, els qui ens hem comportat correctament, no hauríem de patir ara aquestes decisions arbitràries preses per uns polítics que fan de tot menys governar. 

JO NO VAIG VOTAR EL PP... PERÒ EL BOTARIA!!  

TOTS SÓN ELS MATEIXOS

Ahir a la portada del Periódico de Catalunya es podia veure una foto en la que sortien Luis de Guindos i Joan Rosell donant-se una abraçada (no l'he pogut trobar per ensenyar-vos-la) La primera cosa que vaig pensar va ser: “Tots són els mateixos”. No recordo un gest tant amistós de Zapatero, Solbes o Arias Salgado amb cap representant de la gran patronal o de la banca espanyola.

Abans de que Rajoy s’emportés la victòria el 20-N, ja ho vaig advertir que la dreta acabaria dominant tots els estaments de l’estat.

Ara mateix controla els 3 poders bàsics: l’executiu, el legislatiu i el judicial. A part del món financer i a les organitzacions empresarials.

Avui llegia que Rajoy porta pressa per reformar el Tribunal Constitucional i el Defensor del Poble.

Un Tribunal Constitucional que sovint quan eren a l’oposició bloquejaven la renovació i molts dels seus càrrecs havien de continuar quan tenien el mandat esgotat. També el Defensor del Poble porta mesos sense que es nomeni un substitut a Enrique Mújica que més que un exsocialista, semblava un “pepero” de tota la vida. Ara, amb la força que els hi dóna la majoria absoluta podran reformar-los a mida i aconseguir que totes les decisions (digueu-li sentències si voleu), siguin favorables als seus interessos.

Si durant l’època socialista el TC va retallar considerablement l’Estatut, què no passarà a partir d’ara? Esperaré assegut a veure-ho.

La patronal (sobre tot la gran), amb el suport del PP obtindrà la reforma laboral que tant desitja: acomiadament lliures o molt barats i sous de misèria per als nostres joves. Unes bones mesures per a reduir l’atur sobre el juvenil que tant preocupa a tothom.

Algú en dóna més?

AVUI, 26 D’AGOST. DE BICIS I NO VOLER TREBALLAR

Avui us explicaré coses que vaig poder viure ahir i també aquest mateix matí.
Per a començar, ahir per la tarda, entrava a Amposta per la carretera de Santa Bàrbara. Més o menys per la zona on està el Caprabo, un ciclista sense camiseta circulava per la calçada. Què anés sense camiseta no té la més mínima importància, però que circulés pel “mig” de la carretera sí, ja que aquell tram disposa de “carril bici”. No és el primer cop que em trobo amb situacions similars. De vegades m’hi havia trobat per la zona de l’avinguda Aragonesa. El passeig central d’aquesta avinguda també té carril bici i molts ciclistes circulen per la calçada.
El “carril bici” és una reivindicació històrica de la majoria de ciclistes. Per tant, crida l’atenció que quan poden utilitzar-lo no ha facin. Aquest matí en entrar a Tortosa (tram Padesa plaça del Mil·lenari) també he vist una situació similar. Un autocar de la empresa Hife que anava a uns 100 metres de mi, de sobte he vist com es col·locava al mig de la carretera. Des de la meva posició ne podia veure que passava. No he trigat gaire en veure-ho. Aquest tram també disposa de carril bici pel costat esquerre (segons el meu sentit) Segurament que insuficient, ja que és molt estret, però n’hi ha. De fet, treballadores del Padesa l’utilitzen quan van i venen del treball.
Els ciclistes són de tots els que poden circular per una carretera els més febles. De la utilització o no dels “carrils bici” (on els hi ha), depèn en bona part la seva seguretat. Ja no és només les molèsties que poden causar als vehicles de 4 rodes, és el perill que tenen a l’hora de compartir les mateixes vies.
També he pogut constatar les poques ganes de treballar que tenen alguns. A principis de mes tancava una peixateria després de quasi dos anys d’haver obert. Suposadament va tancar per la manca de clients. L’altre dia vaig parlar amb un excompany de treball i em va dir que de la fàbrica també va marxar de sobte, igual com ho va fer a l’hora de tancar que, després de posar que faria unes setmanes de vacances durant aquest més d’agost, finalment, un dia per l’altre, va decidir tancar. La propietària d’un establiment proper em va dir que “l’estiu no és bo per a ningú, però durant l’any ja es compensa uns mesos per uns altres”.
Aquest no ha estat l’únic cas. El dimarts de festes a Amposta, concretament el dia 16, vaig anar a comprar musclos a un establiment especialitat que es troba prop de la zona esportiva i firal. Estava tancat. No hi havia cap cartell informant si era per vacances o una altra cosa. Ahir per la tarda i vaig tornar. Tancat un cop més. L’únic horari que hi ha és el d’hivern!

Uns metres més amunt, a la rotonda on es fa ficar la reproducció de la torre de la Carrova, des de fa molts d’anys, hi ha un bar que, en el temps, ha anat canviat de propietaris. Indicatiu que és un local al que “li costa arrancar”. Els últims propietaris farà un parell de mesos que hi són. Quan vaig passar per davant, vaig veure que estava tancat per vacances. Evidentment no tinc res en contra que la gent faci vacances, però als dos mesos d’obir, em sembla una mica contraproduent. Si finalment no funciona (no és que desitgi que passi) hi donaran tota classe de justificacions. A la clientela sé l’ha de fidelitzar  i tancar l’establiment quan encara no la tens guanyada, no em sembla que sigui la millor manera. Ells sabran.