EL DESLLORIGADOR?

Que Puigdemont segueix enrocat, no hi ha ningú que en aquestes alçades ho posi en dubte. De fet fa molts mesos que ell i alguns com ell estan força encaparrats sense voler atendre a la realitat que desgraciadament ens envolta.

Tot i que el seu partit li està dient que s’aparti i que faciliti la investidura d’un nou president o nova presidenta, Puigdemont se segueix resistint des del seu exili de Bèlgica. Té, això sí, el suport dels membres de la seva candidatura. Fins i tot Elsa Artadi, la que fa dies va sonant com a la seva substituta, li està donant suport (al menys de cara la galeria)

Mentre que no se trobi una solució, des de Madrid, Rajoy, la Soraya i companyia segueixen maquinant sobre com ens poden seguir tocant el que no sona i damunt que ens faci mal (sinó, per a què?)  

Però en política, com a la pròpia vida hi ha línies roges que no s’han de traspassar mai. Creuar-les pot arribar a desencadenar conflictes socials d’extrema magnitud. Sabeu per què ho dic, no?

Si el govern de Rajoy fent ús (i abús) del famós article 155 de la Constitució Espanyola pretén transformar l’escola catalana en una escola bilingüe, anem ben arreglats de comptes!

Ahir se va anunciar que els formulares d’inscripció de les escoles per al curs vinent portaran una casella per si els pares prefereixen l’ensenyament en castellà. Aquest fet va crear un gran rebombori i no cal dir-ho, tot els mitjans se’n feien ressò de la notícia o dels globus sonda, ves a saber.

Per la tarda, dintre del programa el Balcó de la Cadena SER va parlar en directe Josep Bargalló, exconseller d’Educació i vici-president del Govern amb Pasqual Maragall. Bargalló va dir que una escola bilingüe era, a la pràctica impossible, per que això implicaria obrir noves línies i més docents.

Però des del meu punt de vista no se tracta de poder o no poder, se tracta de defensar la nostra llengua a capa i espasa. El català sempre estarà en condicions de desavantatge respecte el castellà. Sempre! Per cada canal televisiu que emet en català n’hi ha desenes que ho fan en castellà i els nostres infants quan miren la tele no escullen el canal per l’idioma, sinó per la sèrie de dibuixos animats que s’emet i si els agrada o no.

A Catalunya des de fa dècades hi ha un pacte entre partits (fins i tot el PSC hi està d’acord) per a que l’ensenyament sigui en català, tot i que també hi ha una assignatura de castellà. Puc afirmar que els alumnes catalans surten d’escola parlant i escrivint perfectament els dos idiomes (la meva generació no vam tenir tanta sort), tot i que el castellà, sinó el practiquen pot costar una mica parlar-lo. Marta Rovira és un bon exemple del que estic dient.

A la vida, quan el lloc ensenya les orelles és quan el poble reacciona. En aquest cas no ha de reaccionar el poble, sinó els polítics que tenen capacitat de nomenar un President de la Generalitat que a la vegada pugui formar un govern dintre del marc legal de les lleis espanyoles (mal que ens pesi a una gran part dels catalans) i poder així deslliurar-nos del 155 i tornar a la normalitat que teníem fa uns anys.

L’amenaça d’una escola bilingüe a Catalunya pot ser el desllorigador que faci donar un pas al costat a Puigdemont i proposar un altre candidat.

De no ser així no auguro res de bo per al nostre poble, al menys en un futur immediat.    

Per cert, diu Xavier Garcia Albiol que no s'ha de fer política amb la llengua... A veure si li fem cas que és un home molt assenyat i que quan parla sap el que diu...   

L’ANÀLISI DEL DEBAT DE TV3

De Faro a Diari de Tarragona.

Dues novetats destacables: la presència de Marta Rovira, a qui havien mantingut mig amagada fins dilluns i el canvi d’actitud del director de la cadena televisiva, segurament perquè no és el mateix confrontar amb un de soll que amb tota una colla. Dilluns Vicenç Sanchis va estar bé i fins i tot me va agradar a l’hora de moderar el debat.

Per cert, una tercera novetat. El vaig seguir. Ja sabeu (més que res perquè sempre ho dic) que no acostumo a seguir els debats ja que m’avorreixen força. Després de cada debat intueixo que pocs canvien d’opinió, ja que cada polític que intervé, més que buscar vots dels indecisos miren d’acontentar a la seva pròpia parròquia.

-Iceta va estar molt bé –me va dir una militant del PSC convençuda després del debat de la Sexta-.

Com que quasi no vaig veure el debat de la Sexta i quan el vaig veure Iceta no va intervenir, no puc dir si va estar bé o no. Dilluns el vaig veure en la seva línia intentant allunyar-se d’uns i dels altres, però me sembla que va acabar per no convèncer a quasi ningú.

El debat va acabar com havia començat: amb la incertesa de si es podrà formar govern. De moment quasi tothom amaga les seves cartes i posats a amagar ni tant sols van parlar del seu programa.

-Te’n has adonat que l’únic que parla del seu programa és Carles Riera? –me va fer veure la meva dona-.

Efectivament qui menys sé va immutar i no va entrar en cap moment a la confrontació que si que hi va haver entre la resta de candidats (o representants dels diferents partits si voleu) va ser el candidat de les CUP.

Josep Turull, com a representant de la candidatura del President Puigdemont volia portar l’aigua al seu terreny:

-A veure senyor Domènech si en parlarà de pantans... Encara no s’han assabentat que aquestes eleccions van de democràcia, llibertat i de recuperar la dignitat –van ser algunes de les frases que va dir durant les dues hores de debat que hi va haver-.

Va quedar clar que tant Turull com a Marta Rovira sé sentien més còmodes parlant de la situació de Catalunya dels darrers mesos (a partir de l’1 d’octubre) que no sobre com serà Catalunya a partir de divendres vinent. Tocant la fibra sensible dels catalans, saben que tenen una mina i l’explotaran fins el final. Per a què entrar en altres terrenys si saben que no hi tenen res a guanyar.

L’ase de la majoria dels cops que hi va haver al llarg del debat va ser l’Arrimadas. Les enquestes electorals publicades fins ara li donen uns bons resultats i això fa temor. Temor a ells i a mi. ¿Quantes vegades he preguntat si us imaginàveu a l’Arrimadas de presidenta de Catalunya? Al menys dues. Si finalment l’Arrimadas arribés a la presidència de la Generalitat seria el gran fracàs de l’independentisme.

Me va semblar que el godallenc va dir algunes coses sense sentit. Sé li preguntava una cosa i sortia amb una altra. Però com que la resta dels contrincants ja coneixen sobradament qui és Garcia Albiol, deixaven que digués sense fer-li gaire cas. Potser també per que sé li auguren uns pèssims resultats i tampoc calia buscar el cos a cos amb ell.

A la substituta de Junqueras li manca bagatge. Ho va intentar, però no va convèncer ni als seus. Va voler jugar la carta de que tenia el seu company a la presó, però no va tenir un bon debat.

El candidat socialista va voler ser tan equidistant i marcar terreny sobre la resta que al final, sense voler-ho, va rebre de tots, majoritàriament de Turull quan li va recriminar que parlés del dèficit fiscal. Mentre els independentistes afirmen tenir un dèficit fiscal d’un 17.000 milions d’euros, Iceta, aportant un document de Mas-Colell, parlava d’uns 3... Llavors Turull, a part de dir-li que representava la cara bondadosa dels tres representants de Rajoy, li va dir:

-El senyor Rajoy estarà content amb vostè pel paper que li està fent...  

Finalment, Xavier Domènec va intentar posar una mica de seny, tot i que dubto que se’n sortís. Va voler convertir-se amb l’interlocutor de la Catalunya social, aquella que més problemes té, però tan Turull com la Rovira l’intentaven portar tota l’estona al seu terreny.

Per acabar una anècdota. No sé com funciona això dels espais electorals, però a la mitja part del debat, allà on quasi ningú canvia de canal, hi va haver dos anuncis diferents de Junts per Catalunya (un al començament i un altre al final), un d’ERC i un altre del PSC. Vosaltres mateixos... 

LA TELEVISIÓ QUE JO VOLDRIA (I DE PASSADA LA RÀDIO)

De Faro a Diari de Tarragona.

Sabeu que és la llei de Godwin o la regla d’analogies nazis de Godwin?

De fet és un enunciat (no una llei) i diu que a mesura que una discussió s’allarga, la probabilitat que aparegui una comparació amb  Hitler o els nazis, tendeix a 1.

No és el meu cas. Mireu que escric opinió i només utilitzo les paraules nazi, feixista, fatxa, etc. quan és estrictament necessari i no de forma gratuïta, sense venir al  cas.

Tot i això avui us vull posar d’exemple un nazi, el cap de propaganda de Hitler: Joseph Goebbels que va posar en pràctica els mètodes de propaganda i control dels mitjans per a que el règim nazi alemany aconseguís els seus propòsits.

Per tant sé podria dir que des de llavors, referent als mitjans de comunicació, està tot inventat. Amb el temps, només ha calgut modernitzar-los i potser polir-los una mica.

Aquestes pràctiques són les que usen i han usat diverses televisions quan han estat controlades per algun partit polític o per gent propera a un determinat partit polític. Cal posar noms o tots ens entem?  

Per a què no me digueu que només apunto cap a una direcció, el primer cas que us recordaré serà l’aparició televisiva de Felipe González l’11 de març de 1986 ho potser va ser el 10, per allò de la jornada de reflexió)

El dia següent, 12 de març, Espanya havia de votar en referèndum si volia entrar a l’estructura militar de l’OTAN. Tot indicava que sortiria que no. Felipe González al cap davant del govern socialista havia canviat d’opinió i van passar de l’oposició frontal de l’època en la que estava a la oposició a estar-hi ha favor i per tant havia que donar un cop d’efecte per a capgirar la tendència. El llavors President del Govern va sortir a la Primera de TVE en una hora de màxima audiència per a explicar als espanyols la necessitat d’entrar-hi. Catalunya, el País Basc i alguna comunitat autònoma més hi van votar en contra, però al conjunt d’Espanya va guanyar el sí. L’efecte que el govern socialista pretenia havia aconseguit el seu propòsit.

Si jo fos un candidat independentista en aquestes eleccions, m’agradaria tenir uns mitjans de comunicació (televisió i ràdio públiques) propers i que estiguessin constantment fent campanya al meu favor. En espera del debat de dilluns, és evident que tan Vicenç Sanchis com Mònica Terribas estan clarament posicionats a favor de l’independentisme. Tampoc cal concretar si més cap a Junts per Catalunya o Esquerra Republicana de Catalunya... Però el cert és que ho estan.

De les entrevistes que Vicent Sanchis fa als caps de llista, només vaig veure una estona (i per casualitat) la que li va fer al candidat del PPC Garcia Albiol i ja me va sembla que Sanchis estava fent un paper que anava més enllà del d’un simple entrevistador. Posteriorment vaig llegir que va fer el mateix tant amb Iceta, el candidat del PSC com amb l’Arrimadas, cap de llista de C’s, fins al punt que el líder socialista li va haver d’etzibar: Jo me pensava que el debat era dilluns...      

En el cas de la Mònica Terribas, la Junta Electoral ha ordenar obrir un expedient a Catalunya Ràdio pels editorials de la directora del Matí, amb el corresponent enuig per part de l’independentisme. Una de les preguntes que li va formular va ser aquesta: Si és presidenta, qui manarà vostè o Rivera?

Me reitero: si fos candidat el 21-D m’agradaria tenir uns mitjans afins com té el món independentista des de fa molt de temps. L’única diferència amb el que està passant darrerament és que com estem en campanya electoral, tenen els focus de l’atenció a sobre.  

FIRTS DATES A TV3

De Faro a Diari de Tarragona. 

Us he de fer una confessió: sóc fan de Firts Dates, el programa de cites que fan a Cuatro a partir de les 9:30 de la nit i de dilluns a dissabtes (crec) 

Però no el veig tots els dies, només aquells que la meva dona, a les 9:30 no està a casa i que només són 2 o 3, segons l’època de l’any. Quan ve, tot i que me faig una mica el ronso, acabo per canviar de canal. Abans quan mirava el futbol me passava el mateix. Només me respectava els partits oficials del Barça i encara gràcies.

Anit era una nit d’aquestes que ella no estava a casa i l’estava mirant. Com sempre passa hi ha parelles que tenen feeling des del primer moment i d’altres que aquest no apareix el més mínim.

Eren les 10 tocades quan va arribar ella i al cap d’una estona me va dir:

-Va, canvia de cadena i posar Merlí... No és que m’agradi molt, però és millor que això que estàs mirant...

Complaent, tal com ho seria la majoria dels homes, vaig canviar. Però per a la sorpresa de tots dos el director de TV3 Vicenç Sanchis estava entrevistant el candidat del PPC Xavier Garcia Albiol.

Després d’escoltar-los durant uns instants, vaig arribar a la conclusió que si entre tots dos hi haguera hagut una taula amb plats amb menjar i copes amb beguda, bé podria haver estat una cita de Firts Dates d’aquelles que no hi ha feeling per cap lloc.  

Se va n enredar en el tema de TV3 sobre els motius que porten a Garcia Albiol per a dir que és una televisió parcial quan la televisió pública catalana rep premis i recolzaments pel seu rigor, segons paraules del seu director.

Al final no tinc clar si se va tractar d’una entrevista o va ser un debat entre l’independentisme i el constitucionalisme més ranci i espanyol. Per un moment me’n vaig recordar de les entrevistes que li va fer la Mònica Terribas a José Montilla, tan diferents als que li feia a Mas... Parcialitat de TV3? I ara, on l’heu vist? Jo per més que m’hi miri, a l’indret o a l’inrevés, cap per a munt o cap per a vall, no la veig en lloc.

Bé, tal i com us podeu imaginar, Vicenç Sanchis i Xavier Garcia Albiol no van sortir del plató de TV3 com a parella. El moixonet no va entrar al niu... Però mentre Sanchis tindrà encara moltes més possibilitats d’aconseguir-ne una, molt me temo que Garcia Albiol de moment se quedarà solter... Políticament parlant es clar... I espero que per molt de temps!      

¿I SI NÓ ÉS PUIGDEMONT?

Aquesta pregunta gens innocent apareix el Periódico de dijous  en un article signat per Fidel Masreal des de Barcelona i Sílvia Martínez des de Brussel·les.

Segons els periodistes l’excarceració de Turull i Rull obre noves vies alternatives sobre el presidenciable.  

Al menys ERC juga net: Si Junqueras segueix a la presó, la presidenciable serà Marta Rovira. Però si Puidemont segueix a Brussel·les (o allà on s’hi pugui estar) i no té clara la situació que es pot trobar si retorna a Catalunya, què farà el Parlament: Investir un candidat que no podrà ni presentar el seu programa de govern? A hores d’ara és difícil imaginar que pugi ser així. De fet s’ha comentat que farà campanya des d’algun lloc dels Pirineus prop de la frontera...

Al primer debat electoral fet ahir mateix, va ser Jordi Turull qui va anar en representació de la llista del President. En canvi d’ERC hi va anar Roger Torrent, el número dos per Girona.

Si tenim en compte que el debat va ser de les primeres espases (Jordi Turull per JxC, Arrimadas per C’s, Iceta pel PSC, Garcia Albiol pel PP, Xavier Domènech per En Comú Podem i Carles Riera per les CUP), hi trobo a faltar a Marta Rovira que va anar a manifestar-se a Brussel·les. Després del paperot de diumenge al cara a cara amb l’Arrimadas, potser va ser la millor opció per a no assistir-hi.

Tornant al presidenciable de JxC, és evident que si la situació de Puigdemont no sé soluciona ràpidament, el candida per força serà algú de la seva llista. També sobre això tenen experiència els postconvergents ja que si recordeu, a les darreres eleccions Mas anava de número 4 per Barcelona a la llista de Junts pel Sí, mentre que era Raül Romeva qui anava de número 1.

De totes formes JxC no descartaran Puigdemont fins el darrer instant. Saben que és el millor actiu que tenen ara per ara. Només cal veure les darreres enquestes que, després d’aventurar-los uns paupèrrims resultats, ara per ara estarien en un empat tècnic amb ERC.

Però què passarà si finalment Puigdemont no por arribar a ser investit? Presentarà JxC un candidat alternatiu? Votaran per Marta Rovira (si no és que abans surti Junqueras de la presó)? Difícil dilema.

Fa dies que penso que aquestes eleccions poden ser també les eleccions de les sorpreses. Si finalment la participació és del 80% segons se pronostica a les enquestes, els resultats poden ser incerts. Cap a quin sentit? Ja m’ho agradaria saber a mi. Tot i que sé pugui mobilitzar el sector més espanyolista, suposo que també hi haurà que puguin canviar de bàndol els darrers dies. 

QUÈ ÉS SER NORMAL?

Xavier Garcia Albiol, alies el Godallenc, dixit: Tancarem TV3 i la tornarem a obrir amb gent normal que sigui plural.

I es clar, quan escoltes o llegeixes una frase així, el primer que té preguntes (si ets dels que com jo hem de buscar-li sempre els 5 peus al gat, no tres, perdoneu...): Què és ser normal? A qui considerarà Garcia Albiol gent normal?

Des del meu punt de vista la normalitat és una raresa. Tu té consideres normal? Jo no! Torno a formular la pregunta: Què és ser normal?  Per uns pot significar una cosa i per altres potser tot el contrari.

Anem a posar uns exemples. Ser català i del Barça és normal? I ser català i de l’espanyol o del Girona? Ser socialista i facilitar la investidura de Rajoy és normal? Posar a parir el Govern central perquè no ha vingut a Catalunya l’Agència Europea del Medicament i voler fer un referèndum per a veure si s’ha de continuar o no a la UE? Són preguntes sense resposta... Què cadascú opini el que vulgui, és Benlliure de fer-ho.

Suposo (només suposo, no afirmo) que per a Garcia Albiol ser normal significa ser de dretes, possiblement catòlic practicant, estar d’acord amb la frase Viva España, Viva el Rey, viva el orden y la ley, veure la Primera de TVE o la 13TV i per tant, estar en contra de TV3, no haver votat la Constitució y en canvi defensar-la a capa i espasa, llegir diaris com la Razón, el Mundo o el País, ser tot el contrari a independentista, no veure la enorme corrupció que sacseja casa teva, estar molt d’acord amb l’aplicació de l’article 155 de la Constitució i fins i tot pensar en allargar-lo més enllà del 23-D, estar en contra de la immigració, pensar que els negres no haurien de tenir els mateixos drets que els blancs, etc., etc.

Si tu amic meu no estàs d’acord amb alguna de les coses que he enumerat abans, segurament per a Garcia Albiol no ets normal. Per molt que tu t’ho creguis, no ho ets, no li donis més voltes...

Tot i que sovint quan algun canal de televisió espanyol (jo només acostumo a mirar la Sexta) connecta en directe en algun lloc de Catalunya (quasi sempre Barcelona) per a retransmetre algun esdeveniment sé sol sentir de fons: Premsa espanyola, manipuladora...!  La veritat és que hi ha poca premsa imparcial. TV3 evidentment no ho és. Ja vaig explicar no fa molt que molts mitjans viuen pràcticament de les subvencions que reben dels organismes públics o bé de la propaganda institucional o d’emetre festes locals (tal com passa a les televisions territorials, què és una manera encoberta de subvencionar) En el cas dels mitjans públics catalans (TV3, Catalunya Ràdios, etc.) se financen via pressupostos de la Generalitat i de la publicitat. No fa gaires dies que vaig llegir que actualment, amb el 155 tots aquest mitjans que reben subvencions de la Generalitat temen per la seva subsistència.

Sé diu que no hi ha cap gos que mossegui la ma de qui li dóna de menjar. Per tant, és lògic (i potser fins i tot normal) que els mitjans públics catalans s’hagin posicionat d’una manera clara a favor del procés. Podien fer una altra cosa?

I quin és el terme contrari a normal? Està molt clar: anormal que, potser ho sembli a primera vista però que en cap cas és una desconsideració. Un és anormal quan surt de la normalitat i punt. Un exemple, imagineu-vos un poble on tothom fos roquer n’hi hagués un que fos punkie. Aquest seria la anormal del grup.  

Anormal i anormalitat són dues d’aquelles excepcions que quan l i poses l’article davant, no l’has d’apostrofar. No has de posar l’anormal o l’anormalitat, perquè pot prestar a confusió. S’ha de posar la anormal o la anormalitat.

Per tant, i ja per acabar, podem afirmar que si no la paraula normal, al menys si alguns dels seus derivats d’aquesta són una anormalitat dintre de la pròpia llengua. 

LA DERIVA SOCIALISTA

Des de fa temps molts militants, votants i antics votants del PSC se fan una pregunta: Cap on van? Quo vadis? Què deien els romans...  

Ja fa molt de temps que estan totalment descol·locats i només els faltava el procés independentista per acabar-ho d’ accentuar. Se pot estar en contra de com s’ha portat a terme el procés (jo hi estic), però tampoc no cal posar-se al costat del teu rival polític i manifestar-te per la unitat d’Espanya com van fer molts socialistes el passat 29 d’octubre. Recordeu la foto del primer secretari Miquel Iceta acompanyat de la Ministra de Sanitat Dolors Montserrat, del president del PPC Xavier Garcia Albiol i el delegat del Govern Central Enric Millo, entre d’altres. On s’ha vist què vagis de la ma d’un dels teus enemics històrics (l’altre va ser CiU)

Però segurament això ja ho sabeu. Es tracta de política nacional, aquella de la que tan agrada parlar als debats de les televisions local del nostre territori... Però que passa aquí?

Imagino que també sabeu que ERC, de forma unilateral, ha trencat els pactes dels consells comarcals del Montsià, primer i del Baix Ebre només fa uns dies. Aquest fets faran que, en un futur, si mai sé hi ha la possibilitat de reeditar un pacte similar, els càrrecs del PSC demanin totes les garanties del món per a que no torni a passar res similar. De fet, si feu memòria, ERC ja va trencar amb el PSC i ICV al final del primer Tripartit, obligant a acabar la legislatura. Un fet que, en part, suposaria la retirada anticipada de Pasqual Maragall.

I per què es va trencar el pacte al Consell Comarcal del Montsià? L’excusa que va donar ERV va ser la delació del llavors president Francesc Miró en trobar propaganda independentista a la seu del mateix consell a nom, segons sembla, de l’anterior presidenta i regidora de l’Ajuntament d’Alcanar Carme Navarro.

Tot i que cadascú és lliure de fer el que vulgui, sempre dintre dels límits de la llei, el gest de Francesc Miró no va agradar ni a propis (socialistes) ni a estranys (bé, potser a algun grup sí) Jo no hauria avisat a la Guardia Civil, tal com va fer l’edil ampostí. Però com he dit, cadascú és lliure, però això sí, també ha d’entendre que coses així poden comportar conseqüències, tal com va passar.  

Però arribem a la setmana passada. Un persona molt propera a mi va comentar un post de Francesc Miró a Twiter on li deia alguna cosa així: Sense vostè els socialistes d’Amposta anirien millor... (N tinc compte de Twitter i per tant no puc reproduir-ho literalment) La reacció del regidor del PSC d’Amposta va ser bloquejar-lo.

Anem a pams. Si un polític s’obre un compte a una xarxa social és per a expressar les seves idees i plasmar les seves accions. Si no s’està predisposat a acceptar comentaris, potser millor no obrir-lo. Jo entenc que bloqueja quan els comentaris siguin despectius o insultants, però no quan s’expressa una idea que no t’agrada.

La penúltima. Els socialistes ampostins tenim un grup: PSC Amposta. Si no ets membre, no el busquis, no el trobaràs... I no ho faràs perquè és un grup dels denominats tancats, d’aquells que només hi poden accedir els seus membres i, per a ser-ho, algú t’ha d’afegir.

En aquest grup, de tant en tant hi publicava coses. La majoria, ja ho sabeu, crítiques o molt crítiques amb la forma d’actuar del PSOE i del propi PSC. Bé, ja no puc fer-ho. El darrer comentari A la tercera va la vençuda... o no, va ser publicat l’1 de novembre. I per què no puc publicar res? Segons sembla perquè l’administrador o administradora de la pàgina ha canviat la configuració i no acceptava publicacions alienes. Visca la llibertat d’expressió!!  Un grup tancat on tothom és militant o simpatitzant socialista i que no té deixen publicar... Algú ho entén?

El que jo entenc és que les meves opinions no agradin a molts dels meus companys socialistes, però crec s’emmarquen més dintre de la ideologia socialista que no la majoria de les polítiques oficials del PSOE i els PSC que des de fa temps van començar una deriva que de moment els ha portat a aliar-se amb el PP i C’s. 

DIARI DE L’AGOST. DIUMENGE 27

CONCENTRACIÓ PER LA PAU

Ahir a les 7 de la tarda va tenir lloc a la plaça del Mercat d’Amposta una concentració de rebuig als atemptats de Barcelona i Cambrils del passat 17 d’agost convocada pel col·lectiu musulmà d’Amposta.

La concentració va comptar amb la presència de l’Alcalde d’Amposta Adam Tomàs, de diversos regidors, tant del seu equip de govern con dels partits de l’oposició, els líders de les comunitats musulmanes d’Amposta, Camarles, Santa Bàrbara, els secretaris generals dels sindicats UGT i CC.OO. Valentí Marín i Josep Casadó, respectivament, etc., així com també una nodrida una representació dels Mossos d'Esquadra i dels Bombers de la Generalitat i altres ciutadans. Tot i que era difícil de comptabilitzar, m’inclino per que hi havia més musulmans que no ciutadans d'altres grups o ètnies.

No obstant vaig trobar a faltar a molta gent. Alguns, evidentment no hi van poder assistir per diversos motius, en canvi d’altres, tot i que la manifestació era per la pau, van preferir quedar-se a casa o fer d’altres activitats abans, pot ser, de relacionar-se amb un col·lectiu que sembla que estiguin infectats pel sarna o d’altres malalties contagioses.

Sempre he dit que per a mi la paraula més gran és llibertat i, tal vegada pau aniria en segon o tercer lloc. El dia després dels atemptats de Barcelona i Cambrils, les ampostines i ampostins van omplir la plaça de l’Ajuntament d’Amposta com a proba de repulsa contra el terrorisme.

Tal com va recordar ahir l’Alcalde Adam Tomàs, els terroristes quan volen matar no pregunten a les futures víctimes quina religió professen o de quina raça són. No obstant, com deia més amunt, hi vaig trobar a faltar molta gent. On estaven la resta de col·lectius estrangers que tenim a Amposta? O les minories ètniques? O aquelles persones que van de progressistes i s’omplen la boca de paraules com democràcia i llibertat? A d’altres, en canvi, ni els esperava... La seva presència m’hauria sobtat molt, la veritat.

Els valors de l’esquerra són, entre d’altres, la solidaritat i la comprensió,  la igualtat... Des del meu punt de vista no n’hi ha prou en dir que un és d’esquerres, ho ha de demostrar amb el dia a dia i, desgraciadament, n’hi ha molts que diuen que ho són, però que després no ho practiquen amb els seu exemple.

VERGONYA

Després de la manifestació de Barcelona, Xavier Garcia Albiol, àlies el Godallenc, va dir que, per primera vegada, havia tingut vergonya de molts catalans. M’agradaria saber quants d’aquests catalans pels qui Garcia Albiol va tenir vergonya han tingut alguna vegada vergonya d’ell. Suposo que tot i no una, sinó moltes vegades. Un personatge com ell que, per dir-ho d’alguna manera està a les antípodes del meu pensament causa sensació de vergonya i rebuig per allí on passa, tot i que a la seva ciutat, Badalona, segueixi sent la llista més votada. Això vol dir que garciesalbiols, n’hi ha molts més dels que ens pensem.

El Rei Borbó també va causar vergonya i rebuig. Si és veritat que la monarquia espanyola ha fet d’intermediària en la venda d’armes als països del golf Pèrsic, la seva presència ahir a Barcelona sobrava. És una hipocresia, tal com ja vaig dir fa un parell de dies que mostri rebuig al terrorisme quan els països als quals van destinades, financen el terrorisme internacional.

No vull acabar aquest paràgraf sense recordar-me’n, un dia més, d’Aznar, Bush i Blair. Si és que hi ha infern, què els aculli d’una vegada!

UN FUTBOLISTA CATALÀ INTERNACIONAL PER ALBÀNIA

Hi ha coses a la vida que són sorprenents i aquesta ho és. Ivan Balli, fill de Caldes de Malavella i jugador del Metz de la primera divisió francesa, ha estat convocat per a jugar amb la selecció albanesa. El motiu? Tenir un cognom força corrent a Albània, tot i que a la família Balliu no els hi costa cap avantpassat d’aquella nacionalitat.    

 http://www.emporda.info/esports/2017/08/27/balliu-caldes-albania/365096.html

LA DARRERA ESPERANÇA ‘BLANCA’ (2a part)

Al final del meu escrit d’ahir vaig esmentar-vos la paraula refundació, una concepte que els contertulians de la Sexta van emprar diverses vegades durant la nit electoral de les primàries del PSOE. Quants anys fa que estic dient que el PSOE s’ha de refundar? I quantes vegades n’he parlat des de llavors?

Si Perdo Sánchez fa el que va dir que faria, està clar que sé li ha de donar la volta al partit com si d’un mitjó es tractés. El PSOE històric, el dels líders sortits del congrés de Suresnes (Felipe Gónzalez i Alfonso Guerra entre d’altres), el darrer que es va celebrar fora d’Espanya, va jugar un paper transcendental durant la transició i va ajudar a consolidar la democràcia a Espanya.

Però en aquella època no tot van ser flors i violes... Com passa quasi sempre també va tenir els seus moments foscos. Alguns d’elles per tots coneguts, tot i que no us en parlaré, avui no toca... Però hi van haver moltes més coses de les que no se’n ha dit res o molt poc.

Quan va guanyar Aznar vaig dir que els socialistes ho havien d’haver fet molt malament per a que tornessin a guanyar els hereus del franquisme. Però era la realitat: Ho havien fet molt malament...

Cal recordar també que quan el PSOE va tronar al Govern d’Espanya va ser per una carambola. L’any 2004 Zapatero no era ni de lluny favorit per a guanyar les eleccions, però els atemptats de Madrid 2 dies abans de celebrar-se els comicis i la mala gestió que va fer el PP d’aquella tragèdia, el va catapultar al càrrec. No obstant sé li ha de reconèixer a ZP la seva bona gestió durant la primera legislatura. Però la segona ja va ser una altra cosa... I el seu final va ser el principi del declivi socialista que va culminar diumenge amb la nova elecció de Pedro Sánchez.

Després de que Rubalcaba desafies les urnes l’any 2011 amb una sonora patacada, el 2012 el PSOE celebra primàries per primera vegada en la seva història. S’enfronten Pedro Sánchez, Eduardo Madina i José Antonio Pérez-Tapias, sortint-ne guanyador Sánchez amb una diferència més que considerable (més de 16.000 vots)

Tot i això Sánchez sortiria derrotat per dues vegades davant Rajoy i encara sort de que el PSOE no va quedar com a tercera força política per darrere de Podemos que, juntament amb Ciudadanos van ser les grans novetats per les legislatives de 2015 i 2016. Per tant, el nou descens electoral del PSOE no es deu només a un hipotètic manca de lideratge de Sánchez (tal com li atribuïen Susana Díaz i la majoria dels barons i dirigents històrics), sinó a un desgast continuat del partit (què s’arrossegava des del primer govern de Felipe, amb el parèntesi dels 4 primers anys de Zapatero), però sobre tot per l’entrada en escena de Podemos i, en menor mesura de Ciudadanos. És d’una demagògia total culpar només a Sánchez: Ha perdut dues vegades (li agradava recordar a la Susana Díaz)

felip

Diumenge qui va perdre de forma contundent va ser Susana Díaz. De fet ho va fer per més de 15.000 vots de diferència. Però no només va perdre presidenta andalusa, també van perdre la gran majoria dels barons territorials i sobre tot els històrics que representen la veritable rèmora del partit.

Si Pedro Sánchez vol defraudar els seus electors ha de fer neteja. Però una neteja a fons... De moment ja ha advertit que les barons territorials no tenen perquè continuar... Però més que els barons els que han de desaparèixer de qualsevol escena política són els Felipes, Alfonsos i companyia, ja que no aporten res de bo per al partit, sinó tot el contrari, només creen controvèrsia i divisió interna.

Si ho recordeu, la setmana passada vaig dir que en el cas de perdre Pedro Sánchez potser no seria tant dolent... I ho vaig dir perquè considerava possible que Sánchez acabés formant un nou partit socialista. Aquesta hipòtesi (que només era meva, ja que no ho vaig escoltar en lloc) ara ja serà impossible que es doni.

Tornant a la tertúlia de la nit electoral, un d’ells va dir que Sánchez era, dels tres candidats, qui millor pot atreure el vot dels menors de 40 anys, un vot que a les dues darreres eleccions ha anat a parar a Podemos.  

I què han dit els membres del Govern? Per un costat estan les felicitacions formals, però evidentment pensen que la victòria de Sánchez és el pitjor que els hi podia passar, tal com ho va fer constar el cap del PP al Parlament de Catalunya Garcia Albiol en una piulada: Que vuelva @sanchezcastejon es una desgracia para España. Escora al @PSOE en la extrema izquierda y una oportunidad d ampliar base al @PPopular.  

Si per al PP no és bo, molt possiblement els militants socialistes que diumenge vàrem triar l’opció de Sánchez l’hem encertat.        

DIARI DE L’AGOST. DIA 2

D'Alfons López al Diari Público.

CICLISTES
S’hauria de fer un monument als ciclistes. De debò, ho dic seriosament... O una medalla al valor... Perquè valor, hi ha què reconeixeu, no els falta. Ja sabeu el que dic sempre, a la carretera el més feble és el vianant, després el ciclista, a continuació el motorista, etc.
Entenc que els ciclistes es queixin de que alguns automobilistes no guardin la distància de seguretat durant els avançaments... Però el ciclistes compleixen totes les normes de seguretat? No! Rotundament no! Aquest matí he viscut dos casos, tot dos al tram de la C-12 entre Amposta i Tortosa. Al primer cas el ciclista circulava en direcció a Tortosa i l’he avançat per la zona de Mianes. Passant en paral•lel l’antic traçat de la carretera, no comprenc perquè no l’utilitzin... Quan ja estava a punt d’arribar a la rotonda dels nusos, dos ciclistes venien en sentit contrari. Aquest tram és el més perillós, ja que la carretera aquí és molt estreta. Fa anys, segurament pensat per als treballadors de l’escorxador de Padesa, van fer un carril bici protegit per un petit mur de formigó. Ja sé que no és l’ideal, però és el que hi ha, el que es podia fer... Per què no l’utilitzen? Per incomoditat? I el perill que suposa anar per la calçada, què no hi compten?

DESCONNEXIÓ
Sense cap mena de dubte la notícia d’ahir a l’àmbit català va ser la decisió del Tribunal Constitucional d’anul•lar la resolució del Parlament de la setmana passada i amenaçar a la seva Presidenta, així com al President Puigdemont i a la resta del Govern d’acusar-los per desacatament amb les conseqüències que aquest fet els podrien ocasionar.
No sé vosaltres, però jo començo a estar-ne una mica tip de tanta fanfàrria. Ja us ho avanço: no mouré un dit per la Carme Forcadell. La qual cosa no vol dir que no trobi injust el comportament dels membres del Tribunal Constitucional, un tribunal massa polititzat i al servei del govern de torn (des de que governa el PP encara més)
El tema de la desconnexió ha entrat (des de fa temps) en un bucle de difícil sortida. Solució només n’hi ha una: seure les dues parts a parlar i negociar, amb la voluntat d’arribar a un acord. De la mateixa manera, l’acord també només pot ser un: fer un referèndum vinculant. Tot el que no sigui això, continuarà pels mateixos camins que ara i com diu la dita: embolica que fa fort!
Sobre aquest tema, qui ha pixat fora del tes ha estat el líder popular Garcia Albiol (alies el godallenc) I no m’estranya, perquè amb l’altura que té, apuntar des d’allà dalt deu de resultar difícil. Garcia Albiol va fer ahir unes declaracions que, des del meu punt de vista, no toquen pito. Va dir alguna cosa així com ni amb Franco s’havia posat tan en perill l’autonomia de Catalunya...  Quina autonomia? Quin any va néixer aquest individu? Què no ha llegit mai llibres d’història on es parla de la dictadura franquista?

ELS PREGONS DE FESTES
És a l’estiu quan es concentren majoritàriament les festes majors dels municipis. Un dels actes més tradicionals i protocol•laris és el pregó de festes.
Normalment és l’alcalde qui escull el pregoner de la festa major que, tot i que no és sempre així, trobo que hauria d’aportar alguna cosa a part de ser amè.
Entre les persones rellevants que hi ha al món de la cultura, de l’esport, etc., la majoria de les vegades, els alcaldes opten pels polítics que, normalment, són els que menys idea tenen de les particularitats del municipi. A Masdenverge per exemple (m’ho van fer arribar ahir) Àlvaro Arasa va tenir la pensada d’escollir com a pregonera a l’ampostina Annabel Marcos, directora general de l’Institut de Seguretat Pública de Catalunya. La Sr. Marcos és d’aquelles persones que es va criar dintre de l’antiga Convergència. Va començar de gerent a la Gursam (una societat urbanística creada en temps de Roig) i quan sé va haver de tancar perquè no tenia cap sentit que continués oberta, el partit la va catapultar a diputada al Parlament i després ha ocupat un parell de càrrecs més, sempre com a persona de confiança del partit.
Voleu que us expliqui una anècdota que va passar uns anys. Benito Porres era l’alcalde dels Muntells i va convidar a Paco Sancho (recent nomenat delegat del govern de les Terres de l’Ebre) a fer de pregoner. Però el pobre de Paco no tenia ni idea de els peculiaritats del poble, així que va haver d’improvisar a corre-cuita un pregó de festa major. Suposo que va voler ser original i així va agrair a totes les famílies originàries dels Muntells l’esforç dedicat per a crear el poble i que després prosperés. Llavors va començar a recitar tots els cognoms (fins i tot els dels nous vinguts!) Què va passar? Què va agafar la guia telefònica i va anar anotant un per un els cognoms que hi sortien. Només va treure les societats...

NOVA ASSEMBLEA A PEU DE L’N-340
Digueu-li assemblea, digueu-li concentració... És indiferent la manera que ho anomeneu. El cert és que davant la manca de permís per tallar la nacional ahir i avui, els veïns ens concentrem davant del magatzem de Fatsini enfront del restaurant Baix Ebre.
Gràcies Jordi Jardí, gràcies Xavier Pallarés! No treballeu massa, a veure si pendreu mal...