Fa uns dies, a la platja de Riumar, vaig viure
una situació un tant surrealista.
Havia una parella de joves pescant tranquil·lament
quan un grup de 6 persones que, aparentment anaven passejant amb els seus
gossos, se’ls hi van apropar fent-los la següent pregunta:
-Trobeu que els peixos al mar son feliços?
El noi, sense saber per on li sortirien, els
hi va contestar:
-Suposo que sí. Tots els animals dintre dels seu hàbitat
natural deuen de ser-ho...
A partir d’aquí, la que portava la veu cantant
del grup (no sé si s’ho devien de tornar o sempre li donaven a la mateixa el
paper protagonista) va començar una reprimenda al jove per que estava matant
els peixos.
Li va dir que eren vegans ja que un dia havien
decidit deixar de menjar productes d’origen animal, que formaven part d’una
associació i que estaven fent campanya per les platges del Sud de Catalunya.
No vaig escoltar tota la conversa, però la
seva forma de comportar-se me ve recordar a la d’algunes sectes religioses que
van casa per casa o t’aborden pel carrer en busca de nous adeptes. Normalment,
si els segueixes el corrent, entres al seu terreny i estàs perdut.
Malgrat tot, la parella de joves no ho van fer
i van intentar (sense cap mena de sort, val a dir-ho) contraposar la seva
opinió.
Fa uns anys el mot integrisme es solia
relacionar únicament amb les postures més fanàtiques de la religió. Per suposat
la musulmana, però també al si de l’església catòlica hi ha corrents extremistes.
Però amb el pas del temps, els corrents integristes
han anat obrint-se camí a d’altres àmbits com per ara la política, l’esport o,
com el cas que ens ocupa, l’alimentació.
Parlar d’integrisme és igual que parlar de
fonamentalisme o de fanatisme i creieu-me, tots els fanatismes son excloents i
perjudicials per a la societat en general.
Tinc amics vegans amb qui el respecte és
recíproc. Si algú decideix per pròpia voluntat seguir unes pautes de
comportament, sempre que no siguin perjudicials per a ell mateix i per al altres,
cap problema. Que cadascú faci el que millor cregui segons la seva consciència,
però quan s’intenta transmetre les seves idees transgredint els límits de la
intimitat i la convivència, s’acaba entrant en un terreny perillós i de difícil
sortida.
Una vegada es va acabar aquella improvisada reunió
de no menys de 15 minuts, me vaig apropar a la parella de joves que me van
afirmar que no van voler ser desconsiderats amb ells i van evitar treure-se’ls
de damunt de males maneres per respecte i educació. Potser era el que es mereixien...
La pesca en canya és una de les aficions més
relaxants que existeixen. Potser a partir d’ara s’haurà de considerar com una
afició d’alt risc.