EL SISTEMA SANITARI CATALÀ

Una de les fal·làcies d’aquest procés ha estat posar en boca de Jorge Fernández Díaz la següent frase: Ens hem carregat el sistema sanitari. I no és cert...

La frase exacta va ser:  Els hi hem donat en tots els morros amb Ramon Bagó, els hi hem destrossat el sistema sanitari, els hem acusat, els estem emprenyant  amb el CTT [Centre de Telecomunicacions i Tecnologies de la Informació] I va ser pronunciada per Daniel de Alfonso, l’excap de l’Oficina Antifrau de Catalunya, per cert, durant l’època en que Mas va ser President de la Generalitat.

Però qui és Ramon Bagó? Bagó va ser alcalde de Calella i Director General de Turisme de la Generalitat durant el primer govern de Pujol. Va ser un empresari del sector turístic, però des de la seva època d’alcalde se va proposar crear un consorci de salut d’àmbit català. Durant molts anys va tenir un peu al sector públic i un altre al privat.

L’any 1983 sé va crear el Consorci Hospitalari de Catalunya (més tard el Consorci de Salut i Social de Catalunya) del qual Bagó va ser-ne el president i, posteriorment, el 1991 se crearia el Consorci Hospitalari de Catalunya SA, del qual Bagó ne seria vicepresident i conseller delegat que, a la pràctica és qui remena les cireres... Per cert, el president era Josep Abelló, alcalde de Reus (PSC) Amb el mateix alcalde socialista, l’any 1986, a Reus, Josep Prat comença a donar forma al holding Innova, del que formava part SAGESSA, el consorci hospitalari que va gestionar durant molts anys tant l’Hospital Comarcal d’Amposta com l’Hospital de Jesús (Tortosa)

En quan al Consorci de Salut i Social de Catalunya, només un apunt: l’actual president és Manel Joaquim Ferré Montañés que abans n’havia estat el vici-president.    

Si a hores d’ara no us he perdut, poc deu de faltar. El sistema sanitari català és molt complex i els interessos empresarials i polítics sempre han estat a l’ordre del dia.

L’any 2011 la Revista Cafeamb llet, creada per Marta Sibina i Albano Dante Fachin (potser aquest us sonarà més), va denunciar irregularitats als hospitals de Blanes i Calella i, posteriorment van fer extensiva la denúncia a tot el sistema sanitari català.

Per tant, i en conclusió, no cal buscar-hi els cinc peus al gat... Els sistema català fa anys que se’l venen carregant des de dintre (fins i tot hi ha exconsellers de la Generalitat assenyalats) Si a part d’això sé li sumen les retallades que va aplicar Arturo quan de Madrid sé li va demanar que havia de retallar per alguna part, arribarem a la situació actual i que, tot i la suposada recuperació econòmica, durant tots aquests anys ha canviat ben poc: manca de professionals, sales (i per tant menys llits) i quiròfans tancats, períodes més curts de recuperació hospitalària, etc. Per no donar no donen ni aigua (literalment parlant)   

RETORN AL PASSAT

Un vell conegut m’expressava avui la seva preocupació per la situació del seu fill menut de cara el curs vinent.

-A la Sénia, de 10 alumnes que hi havia al batxillerat científic, només n’han quedat 7 i s’ha decidit tancar la classe i que es busquin la vida... Aquest curs haurà d’anar a Barcelona... Menys mal que allí té a les seves germanes treballant i podrà estar amb elles...

-I perquè no va a Tortosa o a Vinaròs?

-Perquè hauria de matinar massa i no es voldrà aixecar. Per anar a Tortosa o a Vinaròs s’ha d’alçar abans de les 7 del matí...

-Sí home, està clar, però això ja passava abans. Jo conec molta gent de la Sénia de quan vaig anar a estudiar a l’Institut de Tarragona (Lluís Forné, Albert Puig i molts d’altres...) En aquell temps, els que no vivíem on hi havia institut o havies de matinar o anaves intern... Crec recordar que el primer institut que hi va haver va ser el d’Ulldecona i al començament no era ni institut... Més tard van començar a fer-ne a cada poble... El que passa és que durant uns anys hem viscut molt bé i ara costa renunciar al que teníem. A Amposta també s’ha suprimit una línia de P-3 de l’Agustí Barberà...

-I saps que ha passat aquest mes d’agost? Què només hi havia un pediatra entre la Sénia i Ulldecona i anava de cul...

-Digues-me: a la nostra època quan vàrem tenir pediatra? Llavors tothom anava al metge de capçalera (ara dit de família)... I ens donaven les injeccions amb aquelles xeringues reciclables de vidre... Igual me van donar una injecció amb una d’aquelles xeringues després d’haver-te punxat a tu el cul (li he dit de broma)

No, evidentment que no ho justifico. A l meva joventut teníem el que teníem i ens hi conformàvem. No teníem ni consoles de videojocs ni canals temàtics a la televisió, però tot el poble era un immens camp de futbol i qualsevol porta de pati ens feia de porteria... I sinó dos pedres per a delimitar la zona de gol o fins i tot la mateixa motxilla on portàvem els libres de l’escola. Eren altres temps, està clar.  

En aquella època ningú podia pensar que s’acabaria posant uns institut a cada poble relativament gran, com per exemple Santa Bàrbara que no deu d’arribar als 4.000 habitants... O Roquetes... És cert que també hi van alumnes dels pobles del contorn. No ser si dir de l’àrea d’influència, ja que cap de les dues poblacions es pot considerar de referència. Tradicionalment, fins i tot per a la gent del Montsià interior, la ciutat de referència ha estat Tortosa , en part degut a que els línies de bus de la Hife estaven orientades cap a Tortosa que és on hi havia els hospitals, clíniques, serveis administratius, etc. Si volies anar a Amposta havies de fer transbord a Santa Bàrbara i agafar un autobús de la companyia Altaba, l’única línia que havia per aquí d’aquesta companyia.

Amb el tema mèdic ha passat alguna cosa semblant. A Santa Bàrbara van obrir l’anomenada mini clínica que depèn d’Amposta i com que entre la Sénia i Ulldecona hi havia certa disputa, finalment es va voler acontentar (o no) i com a bons amics es van haver de repartir les competències.

El què està passant és conseqüència de les retallades. L’estat del benestar que varem obtenir a la dècada dels anys 80 ens ha durat si fa o no fa uns 20 anys... Després ja sigui en línies de col·legi, en metges especialistes o en altres serveis que ara mateix no me venen al cap, s’ha anat retallant por tots els costats.

Ho torno a dir, no ho justifico, però hi ha gent que sembla que hagi oblidat d’on venim i estan preocupats pels seus fills quan la nostra generació va haver de viure casos similars.

BOI ‘FUIG’

Recordeu d’on li ve l’apel·latiu de Fuig a Felip Puig (Felip Fuig)?

D’un plenari del Consejo General del Agua que havia de votar sobre el Pla Hidrològic Nacional impulsat pel govern d’Aznar i on Felip Fuig no va assistir excusant-se en una indisposició per no haver de votar en contra dels interessos de la gent de l’Ebre.  

Bé, ahir, al Parlament de Catalunya, el Conseller de Sanitat Boi Ruiz tampoc va acudir. Segurament seria un detall sense importància si no fos perquè, justament a la sessió d’ahir, s’havia de debatre una moció d’ICV-EUA sobre la gestió de l’ICS on es demanava també la reprovació del conseller.

No s’ha explicat on estava Boi Ruiz (al menys jo no me’n he assabentat). No sé sap si va ser una indisposició o bé una reunió d’aquelles que surten al darrer moment i de els que no et pots escapar... Però em fa l’efecte de que el primer és el primer i Boi Ruiz hauria d’haver donar la cara i enfrontar-se a l’oposició. Encara que el més ètic seria dimitir d’una vegada sense haver d’esperar les mocions de reprovació.

I els republicans? A què juguen? Primer, amb la seva abstenció, van fer possible que es censurés la gestió del departament de Salut, però més tard, juntament amb CiU van impedir la reprovació del conseller (de Boi Fuig, recordeu?)

I Junqueras? A Què juga Junqueras? Per matí, a les ones de la ràdio del poble on és alcalde (Sant Vicenç dels Horts), va posar en dubte que es celebressin eleccions el 27 de setembre. Després de l’enrabiada de CiU i alguna trucada, ja al Parlament (on va votar la no reprovació del Conseller de Salut –recordeu?-), va dir que no dubtava que s’acabarien celebrant, ja que hi havia massa gent compromesa.

Segurament Junqueras és un polític con cal, però també és possible que pequi de passerell. Sembla ser que encara no se’n ha adonat (o sí i per això va dir el que va dir pel matí...) que de Mas no te’n pots refiar. Recordareu que després de signar protocolàriament i amb tota la pompa el decret de convocatòria de la consulta, es va desdir. I no va ser la primera vegada. També recordo que després de que el ple del Parlament en una sessió solemne el dia 30 de setembre de 2005, va aprovar el nou Estatut de Catalunya promogut pel President Maragall i on CiU hi estava d’acord, Mas es va entrevistar amb Zapatero y van rebaixar considerablement les pretensions catalanes.

Per a que ens vagi demanant que hi confiem... Jo no, Sr. Mas i Gafarró.

EL PP EN ESSÈNCIA

Segurament són d’aquelles notícies poc notícies... Es a dir, que no solen sortir a les portades dels diaris, ni a les capçaleres dels informatius... Només se’n fan ressò uns pocs mitjans de comunicació i, com aquell que diu, de passada...

La primera la vaig escoltar (i veure) dimarts a la Sexta. Parlaven de 1.400.000 euros que s’havia gastat la comunitat de Madrid en una campanya sobre la qualitat de la sanitat pública.

Sembla ser que la campanya s’ha fet amb el propòsit de rentar la mala imatge que s’ha guanyat la Comunitat de Madrid. Els usuaris i, sobre tot els malalts, però també els professionals (metges, infermeres i resta de personal) denuncien les retallades en personal i mitjans en general. Sembla ser que les autoritats sanitàries han tret els malalts dels passadissos i els han posat a una grans sala que han habilitat per l’ocasió, allunyada de les mirades curioses. Deuen de pensar que allò que no es veu, no existeix.

Els més emprenyats són els malalts crònics d’hepatitis C. Uns malalts a qui els costa molt rebre el tractament que els facultatius els han prescrits, ja sabeu, el famós retroviral. Per tant, es queixen en raó: no hi ha diners per a pagar els tractaments, però si fer a fer publicitat del bons que són...  

Desgraciadament la propaganda cal·la entre el públic i sempre hi ha qui s’ho creo. Per cert, si diumenge passat vareu veure Salvados, on Jordi Evole va entrevistar a l’Esperanza Aguirre, aquesta, durant l’entrevista també va parlar de l’excel·lent sanitat que tenen a Madrid. M’agafen ganes d’anar-hi...

L’altra informació la vaig escoltar dimecres a la SER, mentre me’n anava a treballar. L’oposició gallega va presentar una moció al Parlament d’aquella comunitat sobre la pobresa energètica. El PP va rebutjar el concepte i el va canviar per consumidors vulnerables, un eufemisme que potser a la pràctica és el mateix, però costarà identificar-ho quan s’escolti.

Parlant de pobresa (en general), els índex que s’elaboren des d’Europa sobre els pobres que hi ha a cada país, indiquen que igual a Catalunya com a Espanya han crescut des forma desorbitada durant 2014.

Això contrasta moltíssim amb els arguments que ens donen des del govern de Madrid on s’assegura que la recuperació de l’economia espanyola és un fet.

El que és un fet és econòmicament parlant la tendència del començament de la crisi és la mateixa que la d’ara: mentre uns (pocs) són cada cop més rics, la majoria (molts) són cada vegada més pobres. Sobre tot la considerada classe mitjana que, pràcticament ha desaparegut del mapa quan abans de la crisi era el puntal que sostenia l’economia d’aquest país.  

A VEURE SI AL FINAL FAREM RIURE...

O plorar, ja que de vegades els sentiments estan tant prop els uns dels altres, que es poden intercalar fàcilment.

El titular del Periódico d’avui és aquest: CiU i ERC debaten unes altres eleccions el 2016.

El Periódico ha tingut accés a l’acord al que han arribat aquesta setmana les dues formacions i, entre d’altres coses, està tirar pel camí a la CUP i a ICV-EUA. Molt lloable, si senyor.

Les relacions entre CiU i ERC igual s’apropen com es distancien. Un dia sembla que està tot trencat i al dia següent s’arriba a un acord que, en un principi sembla que ha satisfet a totes dues parts. Quan diumenge Lluís Salvadó opinava que hi podia haver acord en dos o tres dies, ho vaig tenir clar: segur que l’hi ha.   

A tots els acords, sempre s’hi arriba cedint una mica totes les parts. Ni els experts es posen d’acord a l’hora d’assegurar qui ha cedit més i qui de les dues formacions ha sortit com a guanyadora. La veritat és que es fa difícil saber-ho.

Llista única com volia Mas, no. Eleccions immediatament com volia Junqueras, tampoc.

Però encara hi altres esculls que s’han de resoldre, com per exemple si, finalment, ERC donarà suport als pressupostos per al 2015 o si algú d’ERC entrarà al nou govern de Mas que, presumiblement farà abans de que s’acabi el seu mandat.

Primer es donava (al menys des d’alguns mitjà de comunicació) que algun membre destacat d’ERC entraria al govern. Recordo que n’hi ha d’actius que van formar part dels diversos governs del Tripartit i per tant ja tindrien experiència. En canvi, dies després o fins i tot unes poques hores més tard, semblava que Mas tancava la porta a aquesta possibilitat.

Vull recordar que les eleccions del 27 de setembre seran les terceres autonòmiques (o a l’àmbit de Catalunya si ho preferiu) que es portaran a terme en menys de 4 anys i, una vegada fetes (i segons quin sigui el resultat), ja es fixarà una data per a fer les properes (o sigui, les quartes en 5 anys) No us sembla molt? I, això, no té un significat?

Els qui com jo som escèptics a tots aquest procés (més d’una vegada m’he definit com a independentista pragmàtic), a part de recelar de Mas i companyia, pensem que ha Catalunya hi ha hagut desgovern. No es pot estar tots els dies parlant d’independència i dels pactes que s’han de fer i dels camins que s’han de seguir i governar per als ciutadans del nostre país.

Sense anar més lluny, ahir llegia que des de la Generalitat encara no es té clar que les Terres de l’Ebre es puguin incloure dintre de les rodalies ferroviàries de Catalunya.

Mireu, ara que per motius de salut he de viatjar sovint a Barcelona, me’n adono que, pràcticament, en ple segle XXI encara disposem de les mateixes infraestructures ferroviàries que als anys 70 o 80. De tos els trens que agafo, el més nou i més ben dotat és el que surt de l’estació de França a les 16:18 i quasi sempre arriba tard a l’Aldea.

Des de Nadal també he hagut d’anar d’hospital en hospital per mon pare. La situació aquí també és força lamentable. Segur que ho heu escoltat a més gent.

El passat dia 12, dimecres, mentre esperava que operessin a mon pare d’una trencada de turmell, vaig tenir el plaer de saludar Ismael Roldan, qui va ser director de l’Hospital Verge de la Cinta a part de delegat de Salut de les Terres de l’Ebre.

-Com han canviat les coses, Ismael.

-Molt, han canviat molt.

Fins i tot a alguns auxiliars sanitaris se’ls hi nota amb el seu comportament. A mon pare no li van posar cullereta de postres i mentre dues auxiliars estaven fent el llit del costat, els hi vaig dir:

-Ja sé que no és feina vostra, però com s’ho ha de menjar sense cullereta? –Pensant que igual me’n podien donar o deixar una-

-Tu ho has dit, no és feina nostra –em va contestar una de les dues-

La gent està cansada, fins i tot tipa diria jo de com estan anat les coses ens els darrers anys.

Independència? Amb matisos (amb molts de matisos, sí) però millor qualitat de vida o el que és el mateix, estat del benestar. Això que ens han robat a les classes mitjanes a canvi d’una paraula: independència.  

I no em val que em diguin que tota la resta ho recuperarem després, j que sovint he vist com el que es perd, normalment no es torna a recuperar. 

SOBRE ELS PRESSUPOSTOS DE 2015 I LA FUM ELECTORAL

El conseller d’Economia Andreu Mas-Colell va presentar ahir els pressupostos de la Generalitat per al 2015. Un pressupost irreal que, de moment, no té el suport de cap de la resta dels partits., tot i que, segons sembla, en un intent d’atraure el PSC, és més social que els anys precedents.

Segons els experts, els pressupostos es fan a partir d’uns ingressos reals i unes despeses inflades. Es a dir, els ingressos han de ser els segurs i no es poden complementar amb d’altres ingressos ficticis que es trauran no sé d’on... En canvi, en el capítol de despeses, sempre s’ha de tenir en compte que, normalment, hi hauran despeses imprevistes i, per tant, el prudent és inflar aquesta partida.

En canvi, els de la Generalitat contemplen uns ingressos extres de 2.183 milions que no saben ben bé d’on sortiran. En principi el govern català els reclamarà al govern central del que consideren que és el deute històric que l‘Estat té amb la Generalitat, segons la clàusula adicional tercera de l'Estatut. Però, hi si l’Estat no paga?

Si no recordo malament l’any passat van preveure la venda de patrimoni, d’immobles propietat de la Generalitat on tenien dependències administratives. D’haver-ho aconseguit, haurien fet uns diners extra, però les previsions van fallar i no es van recaptar els milions que s’havia previst.

De totes formes, abans d’aprovar-se, el govern de CiU ja ens ha volgut vendre la burra. La premsa comarcal publica avui les inversions que, suposadament, s’han de fer al territori, entre elles el nou CAP d’Amposta pressupostat en més de 300.000€.

És curiós que aquesta infraestructura només surti quan arriben les eleccions municipals. L’any 2011, no em cansaré de recordar-ho, el govern municipal d’Amposta la va anunciar en plena campanya electoral i fins i tot van col·locar un cartell allà on es preveia la construcció. Després de la denúncia de l’oposició davant la Junta Electoral de zona, aquesta la va fer retirar. El cartell es va treure, però el suport va quedar allí present com a testimoni del joc brut practicat per CiU a la nostra ciutat.

Han passat més de 3 anys sense sentir parlar més del tema i és ara, precisament ara, quan arriben les eleccions (24 de maig) quan es torna a anunciar. Imagino que l’alcalde trigarà poc en ordenar col·locar el mateix cartell que es va poder veure durant uns dies al maig de 2011.

Només espero que, si s’arriba a fer, aquesta vegada, sigui la definitiva i que el CAP s’acabi fent i no torni a ser fum electoral.   

Més informació a aguaita.cat. 

DINERS PÚBLICS A MANS PRIVADES

La setmana passada l’assemblea local de les CUP d’Amposta va fer un acte davant de l’Hospital Comarcal (conegut popularment a Amposta com la Clínica) on es denunciava el secretisme de la direcció de la societat que el gestiona (Gecohsa) a l’hora de facilitar informació detallada sobre l’estat de comptes, tot al·legant que la CUP no forma part del consell d’administració.

Si Gecohasa (que forma part del grup Sagessa de Reus juntament amb els hospitals de Móra d’Ebre, Jesús i l’antiga Aliança) tingues uns comptes clars i nets, no tindria cap tipus de problema en donar comptes a aquells que els demanessin.

A més, no cal que donin excuses, perquè em consta que quan algun grup membre del consell d’administració que forma part d’un grup polític de l’oposició a l’ajuntament d’Amposta, en primera instància també s’han negat de entregar-los.

I és que des de que va esclatar a Reus tot l’enrenou en torn del cas Innova, és evident que totes les societats que estan sota el mateix paraigua estan al punt de mira, perquè costa molt de creure que les ramificacions no arribin a tots els indrets del territori. Però com em deia l’altre dia un ampostí, en arribar a Amposta, s’atura sense saber-ne els motius...

Però és cert que a l’hospital d’Amposta hi passen coses inversemblants. Es fa difícil comprendre com es pot estar pagant per una grua que no presta cap servei. El que estic dient és un fet provat i contrastat, el que no puc assegurar-vos és si la situació va canviar des de que es va denunciar el fet. Com he dit, l’hospital estava pagant al voltant de 1.000 euros al mes per una grua que s’havia deixat a un pati interior després de les darreres obres.

La CUP va denunciar que la despesa de personal de l’Hospital d’Amposta augmentés un 70%, tot i que s’ha reduït la plantilla de professionals sanitaris i els que queden, han vist com se’ls hi reduïa o congelava el sou. On ha anat a parar aquest increment pressupostari? Tal com està la situació avui en dia on hi ha més casos de corrupció que rovellons aquesta temporada al Port, es fa difícil pensar que no hagin anat a parar a mans privades com ha passat tantes i tantes vegades...

Els de la CUP també veuen sospitós el contracte pel servei d’ambulàncies entre l’hospital i l‘empresa Ambulàncies Baix Ebre de Roquetes, el gerent de la qual és un dels imputats en les ramificacions del cas Innova.

També es va denunciar que aquesta empresa d’ambulàncies prestava un servei a l’Hospital de Móra d’Ebre pel qual cobraven 10.000 euros al mes. Un servei que es va fer sense cap concurs públic i pel que ara es paga una mica més de 1.000 euros mensuals.

Aquí pot cridar l’atenció que un servei d’ambulàncies només costi 1.000 euros al més, però és que el que s’estava pagant era un servei de missatgeria camuflada com un servei assistencial per a que d’aquesta manera es pogués incrementar el preu. On han ant a parar la diferència de 9.000 euros al mes?

El jutge que va imputar el gerent de l’empresa d’ambulàncies l’acusa de pagar 5.000 euros al mes a Josep Prat, director de Catsalut. Quan es suborna a algú amb 5.000 euros al més, quin benefici s’espera obtenir?

Perquè és evident que ningú dóna una quantitat de diners a canvi de res, més bé, esperes incrementar-la considerablement.

Mireu, una cosa lògica, del més lògica. Quan una empresa concursa per a fer-se amb algun contracte de serveis, ha d’ajustar-se molt a les clàusules d’aquest contracte i, evidentment en el preu de sortida. Per tant, sí que s’hi pot fer negoci, però fins a cert punt.

Ambulàncies Baix Ebre va passar de tenir un simple despatx dintre de la població de Roquetes a tenir unes grans instal·lacions al polígon de la Ravaleta... D’on han sortit els diners per a fer una infraestructura tan gran?   

DIARI DE L’AGOST. DIVENDRES 15

Sense alcaldessa. Es diu, es comenta, sé sap segur que l’alcalde assisteix a tots els actes tot sol. Què li passa a la nostra alcaldessa que no acompanya el seu marit? Si ens atenem a les fons oficials (que sembla ser que no tenen cap credibilitat), l’alcaldessa està malaltona. Aquest seria el motiu i, per tan, entraria dintre de l’àmbit estricte de la privacitat.

Però resulta ser que els personatges públics difícilment tenen vida privada i tot el que els afecta a ells, afecta a la societat que representen. Algú em dirà que l’alcaldessa no pertany a aquest col·lectiu i que només és la dona de la primera autoritat local. No hi estic d’acord.

Quan una persona s’implica a l’hora d’ajudar al seu marit a aconseguir vots per a que guanyi la seva candidatura i no només això, sinó que sé la veu (o sé la veia) implicada en temes municipals, deixa de banda la condició de consort per a convertir-se en alguna cosa més.

Un exemple. Al final de la legislatura 2007-2011, es va inaugurar el parc dels Xiribecs. Tots els regidors així com d’altres autoritats (de cuyo nombre no quiero acordarme), ens varem desplaçar en comitiva des de les grades on estàvem asseguts cap a l’altre costat del llac on hi havia (hi ha) la placa que commemora l’acte. I al mig de tots, l’alcaldessa. Més d’un es va preguntar que hi pintava allí. En llenguatge nostre sé li diu voler figurar. Crec que ha quedat prou clar.

Evidentment hi una segona teoria molt diferent i que apuntaria cap a una altra direcció. Fins i tot ja hi ha qui hi posa data de caducitat al matrimoni... Y hasta aquí puedo leer (o escriure)  

Sense acord. Sembla ser que els veïns del carrer Major i la plaça de l’Ajuntament es van reunir amb l’alcalde després de la protesta iniciada al col·locar pancartes a una majori de les cases d’aquella zona. La reunió va acabar sense acord. Segurament va passar com quan Rajoy li diu a Mas que li ofereix diàleg, però després s’ha de fer el que ell vol. Conec des de fa anys a l’alcalde i he de dir que si per alguna cosa es caracteritza és per la manca de diàleg. Ni dialogava amb l’oposició per temes importants (no fa gaire vaig parlar de la remodelació de la plaça del Mercat), però tampoc va consensuar la senyalització horitzontal del poble quan era el regidor responsable i manava l’altre o la remodelació del carrer del Grau) ni tampoc amb els veïns que li poden causar problemes i coneix sobradament que no són dels seus.

La conseqüència d’aquesta darrera reunió fallida ha estat una protesta encara més massiva i, segons sembla, algunes de les poques cases que no tenien pancarta, ara n’han posat.

Coordinació. La polèmica sobre la repatriació del capellà Miguel Pajares va més enllà de la seva mort. Cal recordar que després de gastar-se aproximadament ½ milió d’euros en el viatge, es van haver de prendre tota una sèrie de mesures per evitar contagis.

Tot i aplicar-se-li un tractament especial am un sèrum portat des del Canadà, el capellà només va sobreviure 5 dies.

Mentre, la Ministra de Salut (Ana Mató –el seu cognom ho diu tot-) va estar desapareguda i només va reaparèixer per assistir als funerals del capellà com a bona cristiana que és. No obstant, va assegurar que des de la llunyania havia coordinat tot els dispositiu sanitari. Llavors, quan sé li va preguntar sobre si s’havia desinfectat l’hospital Carles III on el capellà havia estat ingressat i va confessar no saber-ho. Quina coordinació, no?

Després, els mitjans oficials del ministeri van assegurar que s’havia desinfectat tot el personal sanitari que havia estat en contacte amb el pare Pajares. Una mentida més, ja que un dels metges va assegurar que a ell no l’havia desinfectat ningú, si no havia estat mentre dormia.      

DIARI DE L’AGOST. DILLUNS 11

Portal de l'església de Sant Miquel d'Alcanar.

Fonts d’informació. Els periodistes professionals es nodreixen de la informació que reben de diferents llocs. Són les anomenades fonts d’informació. Sense algú que els hi passés un fet, una sospita o un indici racional de que alguna cosa està passant, segurament ningú hauria guanyat un Pulitzer.

Sense anar tan lluny, ja que jo, com m’he definit moltes vegades, només sóc un simple opinador, encara que de tant en tant pugui donar alguna notícia, també tinc persones que m’informen. Sense anar massa lluny, ahir mateix, quan vaig parlar del vassallatgeque li dispensen les bandes de música ampostines a l’alcalde, vaig fer un parell de trucades per assegurar-me de que realment era així i una d’elles m’ho va confirmar i me’n va donar detalls. Evidentment, tal com fan els bons periodistes, mai revelaré qui és la persona que m’ha donat la informació, encara que reconec que de vegades, segons el tema de la notícia pugui ser molt evident.

Ahir (i fins i tot avui), me’n vaig adonar que tenia un gran nombre de visites al meu blog. Una gran part de les mateixes entraven a veure un post que havia fet feia més d’un mes: La Cooperativa d’Ulldecona: el que no explica la premsa. Evidentment, tot el que explicava allí m’ho havia dit algú que coneixia a la perfecció els fets.

Sembla ser que a aquest algú el van assenyalar amb el dit com si el que hagués fet fos pecat. La seva reacció en assabentar-se va ser de tornar-lo a publicar a la seva cronologia i, d’allí, el va compartir Vinaròs News. D’aquí que en dos dies aquest post tingués 279 visites que sumades a les que ja havia tingut al juliol, fan un total de 349 (a les 19:00 de la tarda que és quan estic escrivint això) Si ahir per la nit anunciava que havia entrat al top ten dels meus posts més visitats, avui puc anunciar que ja va el número 7, encara que a una diferència considerable del número 6 (Espècies invasores, escrit fa 5 anys)

L’actitud d’aquells que van assenyalar el meu informant, la trobo caciquil. Sembla ser que els responsables de que una cooperativa vagi malament, vulguin tapar les seves vergonyes culpant als socis de parlar massa. A la vida real ens trobem sovint en situacions similars. El tenen la culpa, culpen als altres de que s’acabi saben, per a fer-los sentir culpables de la situació. No senyor! La responsabilitat és d’aquells que comenten un acte que es pot considerar irregular, pervers, maligne o posa-li el verb que vulguis depenent de cada cas concret. En el cas que ens ocupa no sé si serà irresponsable, negligent o demostra la incapacitat dels qui gestionaven l’entitat, m’és ben bé igual.

Per cert, una darrera revelació i que sembla que no ha sortit en lloc. Un dels mals (potser el pitjor) va ser invertir diners de la secció de crèdit en fons d’inversió, un producte considerat de risc, a espatlles dels socis i, fins i tot, amagant informació als propis membres de la junta rectora. I que consti que no m’ho ha dit la mateixa font... Au!

La recepta de racionament. Segurament sóc un privilegiat... I no m’ho amago. Sempre he dit que sóc conseqüent i el que faig està en consonància amb el que penso. Tret d’una cosa. Com que sóc funcionari i, obligatòriament estic a MUFACE (la mútua de funcionaris civils de l’Estat que va crear Franco) Un dels trets diferencials, el que segurament és més ràpid de veure, és que som nosaltres els que tenim les receptes mèdiques i, quan anem al metge, ens hem de recordar de portar-les. Per això, conceptes com el de la recepta electrònica em sonen estranys.

Aquest matí hem anat a Alcanar a un acte luctuós i quan ja volíem marxar he entat a la farmàcia Ulldemolins. Allí he escoltat frases com aquesta: Avui et surt això, l’altre no et surt fins demà. Trobo que a Amposta no me’n havia adonat, no sé si és perquè no hi parava atenció o és perquè la gent s’espera una mica més lluny i no sé sent tant la conversa entre pacient i farmacèutic. Però la meva dona m’ha dit que realment és així. Trobo incomprensible que un determinat medicament no te’l puguin donar avui perquè et surt demà. M’ha recordat (encara que no ho vaig viure) les cartilles de racionament de la postguerra. Cada dia t’havies d’emportar la ració corresponent.

És lamentable haver arribat a aquest tipus de situacions per una mala gestió dels nostres polítics, però segur que també d’algun tècnic. Ja sabeu que per mig de la sanitat s’ha finançat més d’un... (Ja m’enteneu)

Carrers tallats. Encara que passi a més pobles, trobo incomprensible que s’hagin de tallar carrers de la xarxa principal del poble. Ahir per la tarda anàvem cap a Riumar i, per una vegada, hi volia anar per Sant Jaume i travessar l’Ebre pel Passador. Varem arribar fins la plaça de la Pau i allí, un senyal de trànsit prohibia seguir per l’avinguda de Sant Jaume perquè hi fan actes taurins. L’any passat es va tallar l’avinguda de la Ràpita en determinades hores.

Els responsables del bous d’Amposta, per acontentar tothom, solen alternar els actes taurins pels diferents barris i carrers del poble, sense importar-los que siguin principals o secundaris. Tenen la plaça pels anomenats bous o correbous, però els primers bous embolats i els bous de carrer els fan a un altre lloc. Si no fos que hi estic acostumat, no m’ho creuria.            

EL CÈNTIM SANITARI

Hi ha que veure el revolt que s’ha creat en torn al cèntim sanitari que s’aplicava a la venda dels carburants. Però es clar, és que no es tracta d’un cèntim, es tracta de molts de cèntims, i ja sé sap, de mica en mica s’omple la pica...  

No sé si l’heu vist, però hi ha una pel·lícula americana (no recordo el títol, però devia de ser dels anys 60), on un comptable desviava els cèntims de les nòmines dels treballadors de  l’empresa al seu compte particular. Com era poca quantitat, els treballadors no es queixaven, ja que es pensaven que, simplement, es tractava d’arrodonir les nòmines, però el comptable en qüestió es va fer multimilionari. Una cosa així em sona el que s’ha fet amb el cèntim sanitari.

Ara que s’ha fet història, s’ha recordat que qui va dissenyar la normativa va ser Cristóbal Montoro durant el govern d’Aznar. I ha hagut de ser un tribunal europeu qui ha dictat sentència sobre la il·legalitat de la mesura com a conseqüència dels recursos presentats per associacions de transportistes.

El primer govern Tripartit ho va aplicar amb el consegüent desacord de CiU. No obstant, que Mas va arribar a la Presidència de la Generalitat, tampoc el va eliminar.

Dit això, sembla molt clar que si es crea un nou impost dit vulgarment el cèntim sanitari, els diners que es recaptin per aquest concepte han d’estar destinats a sufragar la sanitat pública. Cert, no? Error! Sembla ser que la recaptació d’aquest impost era per una altra cosa. I ara ve quan ens mosquegem... Per a què, cal preguntar-se? Per a finançar els partits polítics? Per a Defensa? Per a la gestió de la sanitat privada? Jo no sé com us sentiu vosaltres, però jo em sento estafat i enganyat.

Ara ens diuen que podem reclamar i que ens ho haurien de retornar. Però la majoria d’usuaris que no som professionals del transport, no guardem cap comprovant del carburant que hem estat posant durant tots aquests anys. Només els transportistes que estan donats d’alta com a tals i que tenen l’obligació d’emetre factures i conservar tan les que emeten com les que reben, és possible que encara les conserven (segons Hisenda només estan obligats a guardar-les durant els 4 darrers exercicis no rescrits)

De totes formes, a hores d’ara encara no sé a qui s’han d’adreçar per a sol·licitar la devolució. Jo diria que a l’Agència Tributària i més concretament al departament de Duanes que són qui porten el tema de carburats i impostos especials.

Però l’Agència Tributària ja s’ha avançat a dir que només es podran reclamar els 4 anys no prescrits dels que parlava abans, la qual cosa ha fet que els transportistes hagin posat el crit al cel (Si jo em sento estafat, imagineu-vos ells que gasten molt més carburant que jo!) Han dit que recorreran fins on faci falta.
Personalment, insisteixo, em dóna la sensació que ha estat una estafa en tota regla i, un altre cop fa que segueixi perdent la confiança en els nostres polítics, els mecanismes de control que haurien d’haver-los avisat sobre la il·legalitat que estaven cometent i fins i tot amb els jutjats i tribunals que han hagut de passar abans del seu peregrinatge a les institucions europees.

Em sembla molt fort i ens podríem tranquil·litzar si, a partir d’ara, se’ns garantís de que una cosa així no tornarà a passar, però segur que els nostres polítics se’n tornaran a inventar una altra manera de prendre’ns el pèl i els diners.  

SUÏSSA: PRIMER ELS DE CASA. CATALUNYA: LA SANITAT A LA CUA

Els suïssos, què són mol seus, acaben d’aprovar per referèndum limitar la immigració. Els principals partits impulsor de la mesura han estat (cóm no?) els partits de la dreta. Potser no ho han deixat tan clar com Anglada i companyia, però el resultat és el mateix: Primer els de casa!  

L’excusa és que posaran en dificultats el seu estat del benestar i també denuncien que fan un ús desmesurat de la seva sanitat pública.

Potser el que la majoria de gent desconeix és que Suïssa ja fa una selecció natural dels treballadors estrangers que pretenen trobar feina a aquell país. La majoria dels que hi troben feina és personal qualificat o sigui, gent amb carrera universitària o professionals d’oficis diversos. Als anys 60 i 70, mentre a França i Alemanya anaven a treballar espanyols al camp o a les fàbriques de operaris, a tots els que conec que van anar a Suïssa ho van fer per a treballar de pintors.

A principis dels anys 80 vaig conèixer un jove que va anar a treballar de cambrer. A Suïssa la vida és molt cara i els sous també, però està clar que depèn i molt de la professió que tinguis. Els immigrants dels països mediterranis que arriben a Suïssa en prou feines guanyen el suficient per a sobreviure. Una cosa així li va passa al jove cambrer que era natural d’Alcover (prop de Reus) Amb el que va estalviar el primer any se’n va anar de vacances a Anglaterra i només hi va poder estar 15 dies. L’any següent, amb la lliçó apresa va marxar a visitar la Xina i la Índia i s’hi va estar dos anys.

Tot aquest enrenou ha fet que les autoritats de la UE s’estiguin plantejant els tractats bilaterals amb el país helvètic. Ja sabeu que els països de la UE tenen establerta la lliure circulació de ciutadans membres, sense cap tipus de limitació, tret de quan el país en qüestió hi entra per primer cop. Així, el romanesos per exemple, es van d’haver d’esperar dos anys fins que van passar a ser ciutadans de primera de la UE.  

Una de les exportacions suïsses (a part de navalles, rellotges i formatges) és la de jubilats. A l’Ametlla de Mar per exemple hi ha una colònia important de jubilats helvètics que busquen sol i mar, dues coses que el seu país té carències importants, sobre tot de mar, per molts de llacs que tinguin.

Estic segur que aquest jubilats també fan ús (no sé si desmesurat o no) del nostre sistema públic de salut i no he escoltar mai a ningú que els culpi d’això. Aquí també usem el recurs fàcil de culpar a la immigració pobra.

I parlant de salut, vareu llegir la notícia que publicava dilluns el Periódico de Catalunya i que, segons explicava, el nostre país es troba a la cua respecte a les altres comunitats autònomes que conformen el mapa de l’estat espanyol.

Segur que el govern de Mas ens dirà que és per culpa de Madrid i del mal sistema de finançament que tenim. Però jo penso que és que es prioritzen altres àrees en detriment de les que són més importants per als ciutadans.

Què passarà quan siguem independents? Segurament que la Salut serà un dels pastissos més importants i, ja sé sap, on hi ha pastissos, necessàriament hi ha d’haver mosques.

MÚTUES

Maçanet de Cabrenys.

Abans de començar a escriure, m’he posat a pensar sobre el poc que sé sobre aquestes entitats. No obstant això, penso que el que s’està intentant fer és un retorn cap el passat, millor dit, ens obliguen a retornar al passat. Imagineu-vos una de les pel·lícules de la nissaga de “Retorn al futur” de Robert Zemeckis amb Michael J. Fox com a protagonista principal. Segur que recordeu el film.

L’origen de les mútues o de les societats mútues es remunta a fa més d’un segle. Al Nord de Catalunya (què no a la Catalunya Nord) encara hi queden vestigis, ja que moltes mútues (normalment agràries) a l’hora de construir les seves seus, van optar pel modernisme i, per tant, aquests edificis, reconvertits en centres cívics, casals, etc., han sobreviscuts fins avui en dia.

Amb la creació de la Seguretat Social tal com l’hem conegut fis ara, ja sigui amb la denominació de Institut Nacional de Previsió o Instituto Nacional de la Seguretat Social, moltes d’aquestes mútues van desaparèixer, ja sigui per que van ser absorbides o bé perquè van fer fallida.

Però no tothom podia estar dintre dels sistema públic de l’INSS, ja que els funcionaris tenien un règim mutual diferent. Així n’hi havia un per als funcionaris de l’administració local, un altre per als militars de carrera i, també per als que, com jo, som funcionaris de l’Administració de l’Estat. MUFACE, tal i com es coneix la Mutualitat de Funcionaris de l’Estat, és, encara de les poques mútues que queden al sector públic.

El funcionament de MUFACE té considerables diferències amb l’INSS. Si bé és cert que el funcionament és bastant similar (tant l’empresa com el treballador paguen les seves quotes), l’atenció sanitària és un tant peculiar. En principi són mútues privades de salut les que donen el servei d’atenció sanitària. Antigament només n’hi havia tres: ADESLAS, SANITAS i ASISA. Però al llarg dels anys hi ha hagut moviments. Mentre unes sortien les altes entraven (DKV, MAPFRE...) El problema és que MUFACE paga poc a les mútues que té concertades i aquests, evidentment, als facultatius que li presten el servei sanitari.

Altres diferències és que els mutualistes som els que portem el talonari de receptes cada vegada que ens anem a visitar i quan s’està acabant, se’n ha de demanar un altre. També, al contrari del que passa amb la majoria dels treballadors, només paguem un 30% del cost del medicament, però a per vida. Es a dir, el dia que ens jubilem (es suposa que quan ets més gran també necessites més medicaments), seguim pagant un 30%. Però sense cap mena de dubte, la gran avantatge és que per acudir a un metge especialista no ens cal passar prèviament pel de capçalera i només ens cal demanar hora que se’ns donarà en un termini més o menys curt. Normalment no cal esperar-nos massa setmanes.

Però a partir de 2014 sembla que algunes d’aquestes coses canviaran i que, a la llarga, el nostre sistema sanitari pot arribar a convertir-se en uns sistema mixt, es a dir, entre públic i privat. De moment, la caixa dels trons ha estat iniciada per ADESLAS que traurà de la seva carta de serveis els facultatius amb més prestigi que, normalment, són els que més cobren. A partir d’aquest moment, els funcionaris haurem d’optar en acudir als metges de l’ICS o bé als que encara quedaran donant servei a la mútua.

Si un vol seguir amb l’antic facultatiu haurà de contractar una pòlissa complementaria i, evidentment, tindrà un gasto que abans no tenia. Si s’opta per aquesta segona opció, estaríem dintre dels sistema mixt del que abans us parlava.

És constata una vegada més la pèrdua de drets socials que venim patint els funcionaris en els darrers anys: retallada i congelació de sous, supressió de dies de vacances i assumptes propis per acabar amb el copagament sanitari.

Algú pensarà que ja ens està bé i que sempre hem estat uns privilegiats... Mireu, els funcionaris defensem el nostre status, com la resta dels treballadors haurien de defensar el seu. Aquell que pensi el contrari s’està equivocant i fent el joc als nostres dirigents que són els que ens han ficat en aquesta situació. Als uns i als altres!  

VAS ASSISTIR A LA MANIFESTACIÓ D’AHIR? NO ET VAIG VEURE…

Diuen que diumenge ens varem manifestar a Tortosa unes 2.000 persones. Potser els organitzadors estan més que satisfets per l’èxit assolit, no ho sé, però, personalment, considero un autèntic fracàs de participació.

Potser la paraula fracàs no sigui la més idònia, per respecte als manifestants que van acudir per a fer escoltar la seva veu contra les retallades, la pèrdua de drets laborals i socials, contra el acomiadaments massius, el deteriorament de l’estat del benestar, la corrupció i reclamant una regeneració política que no crec que s’acabi donant.

Però és que no se’m acut qualificar-ho duna altra manera. En general la ciutadania prefereix quedar-se a casa o sortir amb la família aprofitant que el dia no era tant dolent, encara que, al cel, s’hi podien veure alguns núvols.

La manifestació sortia de 3 llocs deferents: des del davant de la seu dels sindicats majoritaris (la  UGT, CC.OO i USO) ocupen el mateix edifici al barri del Temple; aquesta manifestació estava presidida pels treballadors de Erkimia de Flix. Des del barri de Ferreries i des de l plaça dels Dolors a la zona del Rastre. Cada una d’elles amb una reivindicació diferent: els sindicats en contra de la pèrdua de llocs de treball i la precarietat I, la segona en contra les retallades a la sanitat (alguns dels seus professionals van acudir amb les bates blanques), educació, etc. i la tercera en contra la corrupció i el deteriorament de l’estat del benestar, en contra de la corrupció política i financera i a favor de la regeneració política dels nostre país.

Totes tres manifestacions confluïen a la cèntrica plaça d’Alfonso (Alfons XIII) on es van llegir diversos manifests. Certament la plaça feia patxoca, però hauria d’haver estat molt més plena i fins i tot els carrers adjacents a la mateixa, tal com passa a les manifestacions multitudinàries.

Dos mil persones es manifestaven a principis de la dècada passada quan començaven les manifestacions antitransvasament i la gent encara no estava del tot conscienciada. Després, com recordareu, van començar a ser multitudinàries amb participacions de diverses desenes de milers i fins i tot centenars de milers, com les de Barcelona i Madrid) Aquelles manifestacions només eren mostra d’indignació contra el govern d’aquí (Generalitat) i d’allí (govern central) i en defensa de l’Ebre, però també de tot un territori. No obstant, hi havia molta gent que no s’hi sentia identificada.

En canvi les manifestacions d’ahir (en total unes 60 a tot l’estat espanyol) estaven convocades pels sindicats, però també per una sèrie de col·lectius afectats per les polítiques restrictives del PP (allà) i de CiU + ERC (aquí) Difícilment podríem trobar algú a qui la manifestació no representés.

Els primers de sortir al carrer haurien de ser els aturats reclamant polítiques actives d’ocupació i després tots els diversos col·lectius de funcionaris que han vist con se’ls hi ha retallat sistemàticament el sou des del temps de Zapatero. També els ocupats perquè, segur, han perdut drets laborals. I, finalment, la ciutadania en general que han vist com han hagut de repagar alguns serveis sanitaris, con s’han incrementat les taxes universitàries, com s’han reduït el nombre de mestres incrementant la ràtio d’alumnes per aula, etc. etc.

Però la majoria de la ciutadania deuen de pensar que la situació s’arreglarà per si sola o que manifestar-se no serveix per a res o simplement i, tal com deia al començament, van preferir quedar-se a casa.

Què més ha de passar per a que la gent, com una sola persona, surti al carrer a lluitar per ell i el futur dels seus fills i nets?

Personalment, aquesta actitud de passotisme em sembla inversemblant.

Jo no vaig votar el PP i tu?        

AVUI, 5 D’AGOST

Aquest matí a la Cadena SER només es parlava d’economia. Ahir dijous, 4 d’agost, va ser un d’aquells dies “negres” per a l’economia mundial. L’encarregat d’espatllar el dia va ser el president del BCE, el francès Jean Paul Trichet. Sembla ser que ahir era un dia “normalet”  per a les borses mundials. La majoria d’elles tenien petites pèrdues, però res significatiu i alarmant. Qui va alarmar els mercats va ser el president de la màxima institució monetària del nostre continent. Ràpidament he fet un acudit fàcil: “Trichet va ‘trinxar” l’economia”.  La seva ambigüitat (va di que el BCE compraria bons d’alguns països sense nomenar-los.) Quan es va aclarir que es tractava de Grècia i Irlanda. Però el mal ja estava fet. L’economia mundial no està per a ensurts i ràpidament el pànic es va globalitzar i totes les borses mundials van tancar amb pèrdues substancials.
“Això” ho arreglem entre tots o no ho arreglarà ningú. Fins ara la Unió Europea s’ha vist incapaç de frenar la caiguda en picat de les economies d’alguns països i la situació comença a semblar-se a la caiguda de les fitxes de dominó. Si no s’atura a temps poden acabar caient fins les economies més fortes i, també evidentment, l’a nord-americana. Sembla mentida que les estats no poden fer res per aturar els especuladors, les agències de qualificació i la resta de rapinyaires.

Més al costat de casa ha estat notícia la protesta de l’hospital Joan XIII de Reus. Segons els seus treballadors, la sanitat pública ha desaparegut. Amb un conseller de Sanitat com BoiRuiz, el “jefe” de la patronal sanitària catalana no s’havia d’esperar una altra cosa. Sembla mentida que hi hagi gent tant ignorant que no arriben a preveure un futur “tan cert” com el que es divisava abans de les eleccions municipals de maig.

Si les grans ciutats (Barcelona, Badalona, Girona, Reus, etc.) haguessin continuat en mans de les esquerres, possiblement s’hauria pogut plantar cara al govern de la Generalitat. Ara, amb un poder tan ampli com tenen els convergents, els hi és molt més fàcil aplicar les mesures que creguin més convenients per als seus interessos.  

PRIVATITZA, QUÈ ALGUNA COSA QUEDA! (O no...)

Quan la dreta neoliberal arriba al poder és normal que vulgui aplicar la seva política de privatitzacions en detriment dels anomenats “serveis públics” (ensenyament, sanitat, transport, etc.)

Am el nomenament com a conseller de Boi Ruiz, que era president de l’associació de centres sanitaris privats, ja es va entreveure per on podria anar la política sanitària del nostre país (si és que algú en podia tenir dubtes de per on anirien els trets)

A la conferència que va fer Mas el passat dilluns davant de l’empresariat català, va parlar de privatitzar l’ensenyament, la sanitat, les infraestructures i els serveis socials.

L’ensenyament seria, evidentment concertat i es fomentarien, sense cap mena de dubte, els col·legis d’orientació catòlica.

En quan a la sanitat es potenciaria la gestió privada, tal i com ja es va posar en marxa durant el temps del “pujolisme” amb el programa Altebrat, on estan inclosos diferents hospitals de les nostres comarques, com els de Móra d’Ebre, Jesús i Amposta.   

Sobre el tema d’infraestructures cal dir que les autopistes són concessions administratives i, per tant, ja estan privatitzades, però per la manca de finançament de les administracions, ja es va parlar del tema durant l’època del govern d’Entesa. Una de les carreteres que es volia fer amb finançament privat és la que va a Horta de Sant Joan i Arnes i que surt des de l’Eix de l’Ebre.

Imagino que amb la privatització dels serveis social passaria una cosa similar al paper que ara juguen les mútues laborals amb les baixes dels treballadors. Encara que els ajuts, evidentment els autoritzaria i pagaria l’administració, la gestió dels mateixos es farien des d’empreses privades. Em consta que també hi funciona algun servei així i que està ubicat a l’hospital de Jesús.

Però Mas també va parlar dels serveix públics que no es privatitzaran: la policia, les presons, hisenda i la moneda (el què?)

Sobre la policia és normal, ja que des de la conselleria d’Interior i des de la pròpia presidència de la Generalitat es vol tenir un total control. Jo sempre he estat partidari de la integració de les policies locals al cos del Mossos d’Esquadra. Un com em va dir un policia que a la majoria d’alcaldes de ciutats i pobles amb policia no estan pel tema pel mateix, perquè volen tenir el control absolut sobre el cos armat.

En canvi, en el tema de presons, segurament que Mas encara no s’ho ha acabat de plantejar, ja que no seria cap novetat, ja que als Estats Units existeixen les presons privades.   

De reservar-se el control sobre hisenda, crec que sobren els comentaris. Si des de l’estat són reticents en traspassar a la Generalitat la gestió de impostos com l’IRPF i IVA, per qüestions de “control”,  de la mateixa manera la Generalitat no cedirà la gestió dels pocs impostos que encara gestiona, com per exemple el de transmissions patrimonials i actes jurídics documentats. D’altres, com el de Patrimoni ja es va suprimir per par de l’estat.

I, finalment, la moneda. És que la Generalitat emet moneda pròpia? Difícil entendre el concepte. 

(La pancarta està ficada al col·legi Miquel Granell d'Amposta)