ATRAPATS PER LA DANA (CRÒNICA D’UNA JORNADA CATASTRÒFICA)

Tot i que n'hi ha molts que diuen que el 12 d’octubre no tenen res a celebrar, jo, des de sempre celebro una data important, la del meu aniversari.

Com és costum, aquest any també ho vam celebrar en família anant a dinar de restaurant. La reserva l’havia fet amb uns quinze dies d’antelació.

Dissabte 11 van tornar de passar uns dies a Sevilla sense tenir temps d’omplir la nevera. S’anunciava mal temps, però un mai vol creure que serà tant com diuen. De vegades passa que per ‘curar-se en salut’ anuncien més mal temps que el que acaba fent. Aquesta vegada no va ser així, m’atreveixo a dir que potser no van preveure una tempesta com la que ens va caure a sobre, ja que les alertes meteorològiques no van sonar fins ben entrada la tarda del 12.  

No us enganyaré si us dic que vaig està a punt de cancel·lar el dinar que havia encarregat al restaurant Marisol dels Valentins, un establiment que d'aquí a dos anys serà centenari i que a principis de la dècada dels setanta ja hi havia anat alguna vegada. Finalment, no ho vaig cancel·lar, principalment perquè part de la família havia vingut expressament de Banyoles.

El dia no començava bé. El taxi adaptat que llogo per a portar a ma mare que té prop de 94 anys i necessita cadira de rodes, no la va passar a buscar a l’hora indicada. En veure que feia tard, li vaig haver de trucar per a recordar-los-hi. 

Aquí vam perdre uns 30 minuts que, com veureu més endavant van ser transcendents en els esdeveniments que ens van acabar passant.

En arribar al restaurant, la major part de la família ja eren asseguts a la taula, mentre que la resta de comensals ja dinaven. Així que ens vam haver d’esperar encara una mica perquè comencessin a servir-nos. Al principi, el servei anava a poc a poc, fins que, tal com anaven acabant ‘les altres taules’, el servei es va anar normalitzant.

Però entre unes coses i altres, es va fer molt tard. Tant que poc després que marxes el nostre fill Albert amb la seva família (els que havien vingut de Banyoles), ja es començava a parlar de talls de carretera en diferents punts de la xarxa viària. A ells per exemple, els van aturar a la Galera i a la família de l’altre fill Oriol que viuen a la Ràpita van poder arribar a les Cases d’Alcanar on van ser aturats.  

En veure que la situació s’agreujava cada moment que passava, Paco, el propietari del restaurant juntament amb la seva esposa Marisol, va suggerir-nos la possibilitat de llogar el taxi adaptat que tenen als Valentins. Finalment, i en veure que si venia a buscar-nos el taxi d’Amposta encara trigaríem més a marxar, van decidir fer-ho. Alberto, el taxista, va arribar en pocs minuts.

Les notícies que rebíem cada vegada eren més descoratjadores. Després de veure que no podíem circular per la carretera d’Ulldecona a Santa Bàrbara, Alberto va pensar que si d’alguna manera podíem arribar a Amposta seria per l’AP-7, via que, en aquells moments encara no estava talla segons Google Maps.

Vam entrar a l’autopista per Vinaròs, però a pocs quilòmetres, quan tot just havíem passat Ulldecona i després de circular molt lentament durant uns pocs centenars de metres, vam acabar aturant-nos. En aquells moments l’autopista ja estava tallada al trànsit i pel WhatsApp arribaven les primeres imatges de Godall i la Ràpita que et feien encongir el cor en veure la força de l’aigua que ho arrossegava tot per allí on passava.

Al cap d’una estona, la Guardia Civil que, com nosaltres havia entrat per Vinaròs ens va indicar que havíem de girar cua i tornar per on havíem vingut. Ja no podré dir mai que no he circulat en sentit contrari per autopista...

En aquells moments la nostra intenció era arribar a Ulldecona on l’hotel Bon Lloc ja estava ple. La Guardia Civil que ens barrava el pas a la sortida de l’AP-7 ens va dir que no hi podíem accedir tot i que els diguérem que portàvem a una persona gran i dependent. En aquell moment la meva dona va suggerir mirar d’arribar per Sant Rafel del Riu i llavors a Alberto se li va encendre la llum. Miraríem d’anar-hi pel camí del Molí de Toni i el camí de l’Olivar. A l’entrada a Ulldecona les regidores Cati Brusca i Mònica Fabra avisaven els conductors que la carretera de Santa Bàrbara estava tallada. 

Finalment, vam fer nit a un pis que Alberto té a Ulldecona: la família d’Albert a la Galera i la família d’Oriol a l’hotel R H Vinaròs Playa.

Dilluns sobre ¼ d’11, finalment vam poder marxar a casa per la carretera de Santa Bàrbara. L’autopista estava tallada parcialment i l'N-340 encara continuava tallada. Al cap d’unes hores érem tots a casa sans i estalvis. 

COSES QUÈ HE ANAT ESCOLTANT AQUESTS DIES...

Perquè no és el mateix escoltar que sentir...

Sovint es parla de la politització de la justícia, però també de la judiciliació de la política. Són dos conceptes antagònics però que, desgraciadament solen anar estretament lligats.

Des de Catalunya visualitzem aquets dos conceptes amb molta més claredat que a la resta de territoris, al menys a l’actualitat, quan sembla que des de fa uns anys hem recollit el testimoni independentista que un dia va esgrimir el País Basc.

Darrerament, el Govern central sol recórrer totes les lleis que emanen del Parlament de Catalunya què, com totes les cambres legislatives expressa la voluntat del poble, tot i que no agradi a una part d’aquest, aquells a qui representen els grups minoritaris.  

Però encara hi ha una altra manera de judicialitzar la política, què és querellar-se contra tot aquell que s’atreveixi a traspassar la fina línia del que es considera legalitat; la legalitat poder, la legalitat dels intransigents... Recentment heu tingut diversos exemples: Mas, Forcadell, Homs, Rigau, Ortega... Recordareu que sempre dic el mateix, no estic d’acord amb la majoria de coses que han fet aquestes persones, però tampoc estic d’acord que per aturar-los s’hagi de procedir d’aquesta forma.

Si considereu que judicialitzar la justícia és una perversió, des del meu punt de vista encara és més pervers polititzar la justícia.

El sistema judicial espanyol, una gran part dels seus dirigents (potser tots) són escollits per la classe política a proposta, normalment, dels partits. D’aquí que es parli, per exemple de membres del Tribunal Constitucional del sector conservador o del sector progressista, tot i que sovint es confonen, sobretot que es tracta de defensar els grans temes de l’Estat.

Un dels debats més grans d’aquests darrers dies a mesura que ens aproximem al 12 d’octubre, és sobre l’oportunitat o no de celebrar aquesta festa. Mentre que uns la defensen a capa i espasa perquè exalta valors com la unitat de la llengua hispana i enforteix les relacions amb els països de Sudamèrica, els contraris hi veuen la celebració d’un genocidi.

Espanya deu de ser dels pocs països que té dos festes nacionals. Una el 12 d’octubre i l’altra el 6 de desembre, que se celebra la promulgació de la Constitució. Si una és inapropiada per a molts, de l’altra no en parlem... Si tenim en compte que en nom d’una Constitució clarament desfasada se tomba gran part de les lleis del Parlament, difícilment a Catalunya sé pot acceptar com a festiu... Però l’aqüeducte de desembre ja ens va bé...

L’ajuntament de Badalona, amb una alcaldessa propera a Podemos, ha donat llibertat als seus treballadors municipals per anar a treballar demà. No és un fet improvisat, sinó fruït de les negociacions amb els sindicats. Els que decideixin treballar demà podran fer festa el 7 de desembre (veieu com el dia 6 no és tan mal dia...)

Però el millor de tot encara està per vindre. Precisament, sobre l’anterior punt, ha sortit la Delgada del Govern Central a Catalunya la María de los Llanos de Luna i ha dit que la festivitat de demà és d’obligat compliment a tot el territori de les Espanyes i, per tant, també a Badalona. I va presentar una demanda al jutjat, per a que un jutge obligués a tots els treballadors municipals de Badalona a fer festa i, sobre tot, tenir tancades les oficines municipals. I així va ser. Un jutge va sentenciar que els treballadors havien de fer festa... En aquest cas no podríem utilitzar un el terme judicialització del treball? Què ràpida és la Justícia quan vol... La llàstima és que ho vulgui tan poques vegades...

Però no només Badalona tenia previst obrir dimecres. Molts d’altres ajuntaments catalans com per exemple el de Berga governat per les CUP, van obrir ja que, segurament, la Luna n’hi se’n va assabentar (igual devia d'estar a la idem) La qual cosa diu molt poc de la senyora...  

Bé, després de tot, me va agradat molt tornar a saber de la Sra. Delegada del Govern. Quan feia temps que no sabia de la seva existència, resulta que surt per polemitzar sobre un tema que només afecta als treballadors de Badalona...  És què no té millor feina que fer? Per això li paguen? O millor dit: LI PAGUEM?? 

A mi me sembla molt fort que el paper d’una delegada es limiti a ser una comissaria política del govern central. I crec que ho podríem fer extensible a tots els delegats... Sí! He dit a tots... També a Xavier Pallarés.    

11-S, 12-O...

Fa unes dècades es cantava: Tres días hay en el año que relucen más que un sol: Jueves Santo, Corpus Christi y el día de la Ascensión, encara que a la versió de la trinca es canviava el darrer pel 18 de juliol...
Però com els temps canvien, ara s’hauria de tornar a modificar per adequar-ho als temps actuals. Per exemple a Catalunya brilla en força l’11 de setembre (11-S)i sembla que la cosa va a més després de la gran manifestació de Barcelona de 2012 i la Via Catalana de 2013 que, segur, acabarà sent un èxit ja que s’acabarà per completar tots els trams. I a Espanya el 12 d’octubre. La seva festa nacional, la de l’exaltació de la grandesa pàtria.  
Però que passa si volem col·locar dintre del mateix calaix (en aquest cas Catalunya) totes dues festes? Que lliguen com un ou i una castanya, es a dir: res.
Davant la cada vegada més apropiació de la diada per aquells que s’autoanomenen nacionalistes, el PPC s’està rumiant si acudir o fer un acte pel seu compte. Si finalment s’opta per això últim, sembla ser que ho farien en un lloc emblemàtic com ara Ripoll o Poblet. Fins ara, de Montserrat no han dit res; potser perquè Montserrat és un lloc massa emblemàtic per al catalanisme més recent i ja seria massa pretendre fer-ho en aquest lloc.
Però l’únic dilema del PPC aquests dies no és si acudirà o no als actes de al Diada o si serà Poblet o Ripoll on finalment farà el seu. El PPC també debat si assistirà o no als actes que la facció espanyola que viu a Catalunya vol organitzar per al 12-O, sembla ser que a la Sagrada Família de Barcelona.
I si els independitzéssim? A qui? A tots aquells que viuen a Catalunya i no sé senten catalans. Si bé Espanya no vol donar-nos la independència (per què no ens la vol donar, ho teniu clar?), nosaltres, en un acte de comprensió i solidaritat els hi podríem donar a ells. Podríem establir una cosa així com una colònia dintre del territori català on es fessin classes en castellà per als seus fills, on poguessin veure TV4, evidentment en castellà i on poguessin utilitzar el seu propi idioma sense cap tipus de limitació. El problema seria on establir aquest nucli o si fer-ne més d’un per a que tothom pogués estar prop del seu centre de treball.

Per cert, arribarà el PSC a plantejar-se alguna vegada imitar al PPC? Fins ara el PSC ha recolzat sempre les lleis de política lingüística que s’han aprovat al Parlament i s’han identificat sempre en tot allò que representa Catalunya, però sembla ser que ara, poc a poc, s’estan allunyat d’aquestes tesis. I sí, també el PSC és xiulat i escridassat quan, per exemple, participa a l’ofrena floral de Rafael Casanova. Tot es pot arribar a veure, però si un dia la C es converteix en una O i sé li afegeix una E, potser serà el moment de replantejar-nos una nova relació amb el patit que avui lidera Pere Navarro i que demà, potser tindrà un altre perfil molt més espanyol encara. 
Per cert, jo seguiré celebrant les dues dates i si una ho faré amb devoció, l'altra encara més. Contradiccions que té un (o no)