UNA LLIGA BOJA

L’empat de dimecres del Madrid al Nuevo  Zorrilla ha convertit al Barça en el màxim favorit per a guanyar la Lliga 2013-2014. Després d’empatar dissabte contra el Getafe, deia Xavi que el Barça havia perdut la lliga. Només 4 dies després, si guanya els dos partits que li queden (per tant depèn d’ell mateix), pot ser campió. Es tracta sense dubte d’una lliga de despropòsits, una lliga boja!    

Quan va acabar el partit contra el Getafe, ni el més optimista seguidor del Barça hauria apostat a que l’Atlètic perdria contra els granotes (així es coneix l’equip i l’afició del Llevant) i que el Madrid empataria a casa contra el València, un equip que va perdre la setmana passada la possibilitat de jugar la UEFA League al temps de descompte i va veure que el Madrid també li empatava en temps de descompte. Però al menys va conservar un punt i li va tocar els nassos am Madrid. La carambola va ser bona, però no suficient, ja que el Madrid, tot i l’empat, es convertia amb l’únic equip que depenia d’ell mateix i de sobte l’afició culer, va pensar el pitjor: un any em blanc, la décima i per al colmo el Madrid campió de lliga. Massa per al cos. Es clar que encara ens quedava un darrer cartutx a la recàmera: que el Celta de Luis Enrique (el que a hores d’ara té més possibilitats de convertir-se en el nou entrenador del Barça), al menys empatés diumenge a Balaidos amb el Madrid. Aquest fet encara pot passar.

No vull portar mala astrugància però el Barça del Tata Martino ha fet demèrits suficients per a no guanyar res. Es clar que també ha tingut molta mala sort, sobre tot en aquest tram final de la temporada amb les lesions de Victor Valdés, Piqué, Neymar, Jordi Alba i fins i tot Bartra.

Conclusió: No crec que el Barça guanyi perquè això suposaria que al darrer partit hauria de guanyar a l’Atlètic de Madrid a qui no ha guanyat en tota la temporada (i això que han jugat 5 partits) Però si el guanya i finalment és campió, no vegeu el que riuré...  

CONTRARIAT

Darrerament no em sento bé. No sé si contrariat és l’adjectiu que millor expressa el meu estat d’ànim... Però el cert és que estic incòmode, fins i tot no sóc feliç...

Mireu, us ho explicaré. Trobo que al Barça li xiulen massa penals a favor i pocs en contra. I segons es pot veure per televisió després de repetir-ho en càmera superlenta aquelles 8 o 10 vegades, finalment et fan adonar (perquè jo encara sóc incapaç de veure-ho) que el penal que li van xiular a favor, no ho era. O el que no li van arribar a xiular era un penal com una casa de pagès...  

A mi m’agradava el joc vistós de l’època de Guardiola i les victòries contundents con el 2-6 al camp del Madrid. Veritat que ningú va discutir el resultat? Quan es guanya per 3 gols o més, per molt malament que ho faci l’àrbitre es diu que no va influir en el resultat.  

Ah! Però quan es guanya per 3-4 com es va guanyar fa unes setmanes o per 0-1 a l’Espanyol i l’àrbitre deixar de xiular un penal a favor dels periquitos (encara que estigui fora de l’àrea) i en pita un de dubtós que permet al Barça guanyar el partit, llavors, tothom diu que al Barça sé li han regalat al menys 2 punts.

Llavors, la premsa de la casa blanca fa estudis per a demostrar que aquest any s’està beneficiant al Barça i perjudicant al Madrid. Com per exemple al Chiringuito de Jugones que dirigeix Josep Pedrerol.

També el diari la Razón de dilluns passat ho deixa prou clar:

-En tot el que va de temporada, al Barça li han expulsat 1 jugador, per 10 als equips als que s’ha enfrontat. Això li ha permès jugar en superioritat durant 235 minuts (uns 2 partits i mig)

-Li han xiulat 10 penals a favor i només 3 en contra.  

Mentre que al Madrid li han expulsat 5 jugadors per 7 dels seus rivals, la qual cosa li va donar superioritat numèrica durant 112 minuts (no arriba al i partit i mig) I en quan a penals, equilibri (6 a favor i 6 en contra)

A l’Atlético, el tercer en discòrdia (i primer a la classificació), li han expulsat a 4 jugadors per 7 dels equips rivals (107 minuts) I li han xiulat 7 penals a favor per 3 en contra.

No seré jo qui posi en dubte aquestes estadístiques, però si em permeteu us faré una pregunta:

Quan l’equip beneficiat era el Real Madrid (i a fe de Déu que ho va ser durant moltes temporades), la premsa de la caverna també treia estadístiques semblants?

Dit això, compadeixo als aficionats merengues. I ho faig de tot cor. No perquè aquest any els àrbitres els perjudiquen, sinó pel malament que s’han hagut de sentir durant dècades i dècades. Imagineu: Si jo per uns quans partits em trobo així, no comprenc com ells van poder aguantar tants anys contrariats i deprimits...  

EL MAL EXEMPLE DEL PILOTA D’OR

L’elecció de Cristiano Ronaldo com a Pilota d’Or de l’any 2013 no va estar exempta de polèmica. Allargar una setmana el termini per votar i anular les votacions fetes fins aquell moment coincidint amb el millor joc del jugador portuguès.

Durant mesos, Cristiano va evitar confrontacions amb els jugadors rivals i àrbitres, però una vegada celebrada la consecució del trofeu que l’acredita com el millor jugador del món, li ha faltat temps per a tornar a mostrar la seva cara més xulesca i provocativa. Diumenge va tenir alguna cosa més que paraules amb alguns jugadors de l’Athletic Club de Bilbao, fins arribar el punt de ser expulsat per l’àrbitre. Però Cristinao no en va tenir prou i, dirigint-se al quart àrbitre, va posar-se la ma a la cara donant-se petites bufetades, un gest inequívoc de dir-li que tenia la cara molt dura.

Sembla ser que al jugador blanc li cauran entre tres i quatre partits de suspensió, que el Madrid vol evitar o al menys reduir tan com pugui. Han al·legat defectes de forma a l’acta de l’àrbitre, però segons sembla, tenen poques garanties d’èxit... Encara que tractant-se del Madrid qualsevol cosa em podria creure.

Amb aquesta expulsió, Cristiano ja n’acumula 4 des de que va arribar al Madrid. Jo crec que vol assolir un altre rècord: ser expulsat més vegades que Sergio Ramós, que és qui ostenta el rècord d’expulsions al club blanc. Però en recordo d’altres també molt il·lustres en aquesta faceta: Fernando Hierro i Roberto Carlos. Són mostres del señorío del Madrid.      

EL PENAL DE LA VICTÒRIA

Les noves generacions estan acostumades a que el Barça guanyi, fins i tot, diversos títols a l’any. Quants anys portem així? És que ja ni ens en recordem...

Però si repassem la història veure’m que no sempre ha estat així. Aquesta setmana ho deia el president Sandro Rosell durant l’acte de lliurament d’insígnies  d’or als socis que complien 50 anys com a tals. Rosell, rememorant l’any en que van causar alta com a socis del club, va dir que l’equip de futbol, aquell any va acabar 6è a la lliga... Imagineu!

En canvi, el Real Madrid tenia un paper hegemònic. Guanyava anys si, any també la lliga i fins i tot la Copa del Generalísimo... Eren els anys en que el Madrid va guanyar cinc copes d’Europa de forma consecutiva... (ja sabeu, això implicava no guanyar Eurovisión)

D’aquell 1963 no me’n recordo de res. Tenia 6 anys i sembla ser que encara no tenia ús de raó...   Però d’uns anys més cap aquí si que em queden flaixos de fets històrics, alguns d’ells renovats gràcies a que, de tant en tant, la premsa té a bé recordar-nos-els. Una de els jugades més polèmiques i comentades i que han quedat com exemple del domini (en tots els sentits, tant al camp com als despatxos) del Madrid, va ser el penal que Guruceta Muro va xiular en una falta que va cometre el jugador barcelonista Rifé (com entrenador del Barça va ser qui va guanyar la primera Recopa d’Europa) al jugador del Madrid Velázquez, un metre fora de l’àrea. Era l’any 1969, precisament l’any del seu debut com a àrbitre de Primera Divisió i el Barça va recusar a l’àrbitre guipuscoà, pràcticament a perpetuïtat: fins l’any 1985 quan va acabar el tema de les recusacions. El crit de Guruceta, Guruceta, encara és el crit de guerra de l’afició barcelonista quan creuen que un àrbitre ha comés una errada important en contra del nostre equip.  

També en aquella època, el Real Madrid tenia fama de guanyar molts de partits gràcies a un penal injust o per allargar els partits els minuts que calgués fins que els blancs marcaven el gol de la victòria. Per aquell temps no s’anunciava els minuts que havia de durar el descompte tal i com es fa ara. 

 

Si mirem les estadístiques dels penals xiulats durant les darreres temporades, podrem comprovar com encara ara, el Madrid es veu molt més afavorit per les decisions arbitrals que el Barça i, no cal ni dir-ho, que la majoria d’equips de la Lliga espanyola; tot i que el Barça és qui més possessió de la pilota té i més jugades de gol provoca i, per tant i, a priori, sembla que només per aquests fets, també seria el candidat principal a guanyar l’estadística de penals xiulats a favor.

El darrer escàndol  amb el Madrid com a protagonista es va produir el passat dimecres 25 de setembre a les acaballes del partit al camp de Martínez Valero contra l’equip de casa l’Elche (o l’Elx, segons es vulgui) Cristiano Ronaldo havia avançar el Madrid al començament de la segona part i al minut 90, el jugador local Boakye feia el gol de l’empat a passi del jugador de Sant Jaume d'Enveja Edu Albacar. Un empat que, en aquell moment semblava definitiu. Però ven-ho aquí que quan el públic local esperava que l’àrbitre Muñiz Fernández xiulés el final del partit, una falta de Carlos Sánchez a Pepe que va posar més pa que formatge quan ja passava més de mig minut del temps que havia marcat el quart àrbitre. El penal va ser transformat per Ronaldo i el Madrid es va acabar emportant els 3 punts d’Elx, la qual cosa li permet seguir a dos del Barça i del Atlético.

Els anys han passat, però les formes d’alguns sembla que no i, inevitablement, et traslladen, desgraciadament, a una altra època.     

CAMPEONAMOS!!!

L’any 1973 Rinus Michels es va fer càrrec del Barça com entrenador. En aquell temps només es permetia dos estrangers per club després de molts d’anys d’estar prohibida l’entrada a forans. El Barça va fitxar al peruà Hugo Cholo Sotil en espera de que es podés fer efectiu el fitxatge de Johan Cruyff, després de que el seu equip, l’Ajax, hi posés tot tipus d’entrebancs, sobre tot econòmics. Finalment, Cruyff va debutar amb el Barça a finals de l’octubre contra el Granada. Després d’un començament de lliga força dolent, a partir d’aquell moment el Barça va començar una remuntada que li va permetre guanyar la lliga quan encara faltaven 5 jornades per al final. El Cholo Sotil va trucar a sa mare i li va dir: Campeonamos!!

No n’hi havia per menys. El Barça tornava a guanyar la lliga després de 13 anys, tal i com ho va recordar la Trinca amb aquella inoblidable cançó de 1, 2, 3, Botifarra de pagès. Va ser l’any del 0-5 contra el Madrid al Bernabeu.

Dissabte el Barça va campeonar sense jugar. L’empat del Madrid contra l’Espanyol al Cornellà-el Prat, fa ver que el Madrid, matemàticament, ja no podia ser campió de la lliga 2012-2013 i, per tant, feia campió al Barça. I ahir diumenge el Barça va ratificar el títol guanyat al camp del Atlético de Madrid per 1-2, sense Messi que va haver d’abandonar el camp lesionat i amb un home menys, ja que quan l’astre argentí es va retirar, el Barça ja havia esgotat els canvis. I, a sobre, havent de remuntar un partit on l’Atlético s’havia avançat (1-0)

Ara mateix, sembla ser, que els aficionats donen a la lliga un mèrit menor. No és el mateix guanyar la lliga quasi ve cada anys (4 lligues en els darrers 5 anys) que guanyar-la després de 14 u 11 (fins l’arribada de Terry Venables no es va tornar a guanyar)

Sempre he dit que, per a mi, la lliga és el títol més important de la temporada. A part d’obtenir el premi a la regularitat, et permet quedar per davant de l’etern rival (encara que en els enfrontaments directes t’hagi guanyat) A més, t’obre les portes a poder disputar la Champions a la següent temporada. Ja sé que si quedes segon també tens garantida la disputa del màxim trofeu continental, però no és el mateix quedar primer que segon.  

Pel que fa a la part alta, ara mateix, la lliga, bé podria donar-se per acabada. Els tres primers ja està clar qui seran. Es podria dir que el segon  (el Madrid) i el tercer (l’Atlético) tenen el cap més ficat en la final de la Copa del Rei que no en els tres partits de lliga que encara queden per a disputar.

La final de la Copa serà força diferent. Mentre l’Atlético s’enfrontarà a les seves pors (porta molts d’anys sense poder vèncer a l’altre equip de la capital), el Madrid haurà de superar les divergències que ara mateix tenen una bona part del seu planter amb l’entrenador.

Segurament, per al Madrid, no és el moment més idoni per afrontar la Copa del Rei. Però només guanyat poden salvar la temporada. Una temporada on des d¡un bon començament ho havien apostat tot a un sol número y van perdre. Es a dir, quan es van veure despenjats de la lliga i tot semblava indicar que el Barça tard o d’hora es proclamaria campió, van optar per centrar-se en la Champions y mirar de guanyar l’ anhelada décima. Com es diu vulgarment, el tret els va sortir per la culata i ara, com a molt, s’hauran de conformar amb un premi menor.

Us imagineu que, després de quasi 15 anys, el Atlético pugui vèncer el Madrid i guanyar-los la copa? Al món de futbol tot és possible. Estadísticament, després de cada partit estan més prop de guanyar-los. 

Com al del bàsquet. Al Madrid no li quedarà ni el consol d’haver guanyat la novena del bàsquet. Després de superar divendres al Barça, a la grada del pavelló d’esports londinenc, es van poder veure pancartes amb la frase A por la novena! (Com no vagin a missa!)

Florentino haurà de fer el seu enèsim projecte. Haurà de portar algun jugador com Neymar, però sobre tot, un entrenador que posi una mica de pau al vestidor després de la més provable marxa del triturador Mourinho.

No sé li ha de treure mèrits a la lliga guanyada pel Barça. Si ens passa pel cap minimitzar-la, recordem (els més veterans) quan el Madrid ens passava la ma per la cara i ens havien de conformar amb la Copa del Generalísimo (y no sempre!) Recordem al Cholo Sotil i el seu Campeonamos. Llavors era un fet extraordinari i no per haver-se convertit en habitual ha de tenir menys importància. 

I sinó teniu prou arguments, celebre-ho per Tito i per Abidal. S'ho mereixen.

VISCA EL BARÇA!!!  

APEL·LAR “AL ESPIRITU DE JUANITO”

Ahir pel matí vaig anar a esmorzar al bar de cada dia. Vaig donar un cop d’ull a les plàteres de menjar per a veure que esmorzava i li vaig demanar a l’amo del bar dues o tres croquetes i una mica de carxofa arrebossada.  

Al cap d’un moment, l’amo del bar (què és del Madrid) em portava a la taula un plateret amb 4 croquetes i 4 tallets de carxofa. Li vaig preguntar si era una indirecta pel resultat del Barça i es va limitar a riure.

Normalment, quan guanya el Barça (i ens els darrers anys se’n ha fet un tip de guanyar), evito fer-li cap tipus de comentari. Però quan el Barça perd, sempre he d’escoltar alguna frase irònica.

I és que l’estereotip del aficionat del Madrid és així: es perd la boca. Tant acostumats a guanyar com estaven i ara, quan no ho fan, no saben perdre o, al menys, acceptar les victòries dels seus rivals.

Des de que van guanyar la novena, que parlen de guanyar la décima i d’això ja fa uns quants anys. Mentre, el Barça n’ha guanyat 3. Segur que algun any l’encertaran, però ara per ara, tot sembla indicar que no serà aquest. Encara que, evidentment, tot pot passar...

I per a que això passi, el Madrid apel·larà (tal com passa cada vegada que han de remuntar) el espíritu de Juanito, aquell jugador de la dècada dels 70 que va morir en un desgraciat accident de trànsit i que els merengues idolatren. Aquest matí a la SER ja ho advertia Jordi Martí al seu comentari, però abans ja ho havia pensat jo. Sempre és la mateixa història...

Ara imaginem-nos el pitjor dels escenaris: El Madrid queda eliminat pel Borussia de Dormund. La décima haurà de seguir esperant...

El Madrid, que després d’un començament de temporada calamitós i, veient com el Barça sé li escapava jornada rere jornada, va decidir jugar-s’ho tot a la carta de la Champions, si, finalment només guanya la Copa del Rei (la lliga només la pot perdre el Barça), per molt de valor que li puguin donar, la temporada haurà segut un fracàs estrepitós. Però no ho admetran. Són massa prepotents.

Mourinho (que més que la décima li importa la tercera –la seva tercera-) veurà ferit una vegada més el seu gran ego. Si finalment se’n va a finals de temporada, el balanç de qui es considera el millor entrenador del món amb un dels equips més poderosos del planeta (va ser declarat millor equip de futbol del segle XX), serà paupèrrim: 2 Copes del Rei (una xafada per l’autocar de la comitiva merengue) Un bagatge molt pobre si tenim en compte els diners que s’ha gastat el Madrid de l’era de Florentino Pérez després de l’enèsim projecte frustrat.

No cal ni dir que avui, quan he entrat al bar, li he deixat caure als seu propietari: Tens Lewandowski ? Posa-me’n  4.

Però ell que ja es temia alguna cosa així, m’ha rebut entonant l’himne del Madrid. La processó li anava per dintre.

DIARI DE L’AGOST. DIA 27 (dilluns)

UN BARÇA RESULTADISTA
2 partits, 6 punts. A Seguir així.
Ahir, al Reyno de Navarra de Pamplona el Barça no va fer el seu millor joc, tal vegada condicionat per l’alineació que va treure Vilanova amb jugadors com Xavi i Mascherano a la banqueta i sense jugar ni un sol minut. El Barça va patir tot el partit. L’1 a 0 que va posar l’Osasuna al marcador va ser difícil de superar i a punt va estar de posar el 2 a 0, No és que el Barça no hagués pogut marcar abans, ja que ocasions de gol en va crear, però si la sort hagués afavorit l’equip navarrès, capgirar el marcador hauria segut, pràcticament una fita impossible.
El gol de l’empat ve d’una estranya jugada amb polèmica inclosa i fins i tot un fora de joc. El gol el fa Messi amb una rematada de davanter centre clàssic. El mateix Messi va posar l’1 a 2 definitiu.
L’àrbitre va expulsar al jugador de l’Osasuna Puñal i a l’entrenador blaugrana Vilanova, a tots dos per protestar. Tal com va dir Vilanova, va posar el llistó molt baix, ja que, si un entrenador no pot queixar-se, què és el que pot fer? (A part de dirigir el seu equip, evidentment) 
 
UN MADRID DESDIBUIXAT
El Madrid està irreconeixible aquest començament de temporada. Un empat a casa contra el València (1-1) i una derrota (2-1) pràcticament també a casa (Getafe és com una pedania de Madrid, amb tots els respectes) fa que en dos partits només hagi sumat 1 punt i que se situï a 5 del Barça. Qualsevol barcelonista sospira per a què això duri moltes jornades de lliga i que aplani el camí de la victòria final. Però no serà així, ja ho veureu. Dintre d’unes jornades el Madrid agafarà la seva millor forma i el Barça, segur, patirà alguna ensopegada, la qual cosa reduirà l’avantatge o, fins i tot, el Madrid pot superar el Barça a la classificació (esperem que no)  
Cristiano Ronaldo sintetitza el joc apàtic del vigent campió. Molt haurà que millorar si vol guanyar la Pilota d’Or. 
 
RUTH I JOSÉ
Els dos xiquets desapareguts o millor dit, que el seu pare va fer desaparèixer, des d’avui sé sap que van ser escanyats amb quasi tota seguretat.
Fa un temps van trobar uns ossos a una finca dels seus iaios paterns, però els primers anàlisis van descartar que fossin humans. Només la insistència de la família materna i la contractació d’un forense independent, han esclarit un cas força complicat.
Davant de fets com aquest un no es pot quedar indiferent. Cóm, un pare, por arribar a matar els seus propis fills? No hi ha càstig humà contra un fet tan abominable com aquest. Ni la cadena perpètua que demana molta gent pot arribar a fer-li pagar l’assassinat de les dues criatures innocents. 
 
TURISTA RAJOY
A partir d’avui Rajoy viatjarà per mitja Europa tal com va fer el seu homòleg grec Samaras la passada setmana. Em sembla que el viatge serà més per plaer que per treball i si és per treball, serà del tot inútil, ja que si fins ara de solucions més aviat poques, res fa pensar que, a partir d’ara les coses puguin canviar.
La seva vicepresidenta, la Loyola Sáez de Santamaria, amb la seva verborrea de costum, va dir que Espanya vol ser protagonista en la recuperació econòmica d’Europa. Ha, ha, ha...! Perdoneu que sé m’escapi una riota. Protagonista de què? Estem en cap situació de ser-ho? Espanya, com Itàlia, Grècia o Irlanda, s’haurà de conformar en anar a remolc de les decisions (grans o petites –m’inclino més per petites-) que prendran d’altres països com Alemanya, França i fins i tot Noruega.
 
BALDANA
Sabeu que al Baix Ebre, a la botifarra d’arròs, de ceba, d’arròs i ceba o de carn, l’anomenen baldana. És un dels pocs trets diferencials que tenim els ebrencs.

Baldana és el sobrenom que es va posar un jesusenc amb qui me les vaig tenir fa ja uns quants anys per Internet. No recordo el motiu que va originar els nostre rifi rafe, però al final va acabar tot com una picada de fesols.  Vaig deduir que, com jo, Baldana era socialista, no obstant em va semblar que era d’aquells que vol estar en possessió de la veritat absoluta. A partir d’aquell fet, les nostres relacions són inexistents. Casualment, a partir del blog la marfanta de Gustau Moreno me’n he assabentat qui s’amagava darrera d’aquell sobre nom. I ho he fet perquè ara ja és públic (ignoro quan va decidir-se a revelar la seva identitat)

Amagar-se darrere d’un nom fictici per criticar als altres és un fet força freqüent. D’aquesta manera ningú pot conèixer les vergonyes d’un que, com tothom, segur que té.
He estat intentat de demanar-li amistat al Facebook (on surt amb el seu nom real) diverses vegades ja que conec a Baldana des de fa més de 30 anys. Ara estic segur que no ho faré.
He de confessar que per culpa d’Internet i de les seves diferents eines, he trencat amb molts d’amics i alguna amiga. El que més m’indigna és quan algú d’aquest ha usat sobre noms per a   portar-me la contrària o intentar desprestigiar-me.
S’ha de ser valent i donar la cara, la covardia és pròpia dels mesquins.  

DIARI DE L’AGOST. DIA 20 (dilluns)

EL BARÇA, PRIMER LÍDER
Aquest cap de setmana va començar les lligues de futbol de la Primera i Segona divisions a Espanya. De fet una setmana abans del que era habitual. Encara que aquest any no hi ha ni mundial ni europeu, començar abans sempre està bé per una lliga tan atapeïda com la d’aquí.
El Barça és el primer líder al guanyar a la Real Societat de Sant Sebastià per 5-1. La penya barcelonista Joan Gàmper d’Amposta en van convidar a veure’l al seu local social, al Casino. Però a les 9 de la nit d’un diumenge quan al dia següent has d’anar a treballar, és una mica complicat. Vaig preferir quedar-me a casa i, de tant en tant, veure’l per Internet des de la pàgina Roja Directa. Després de provar-ho per diverses operadores, finalment em vaig quedar a un canal mexicà. Els comentaristes no paraven d’elogiar el joc blaugrana i remarcaven que no hi havia diferència entre el Barça de Guardiola i el de Tito Vilanova. L’única cosa que trobaven que podria dificultar el treball del nou entrenador és que no sàpiga com controlar el vestidor. Parlaven dels campions del món i d’Europa que hi ha a les files del Barça, així com del millor jugador del món (ells no tenien dubtes de que és Messi)
El moment més emotiu va ser quan el Guaje Villa va saltar a la gespa després de 8 mesos sense fer-ho i, a sobre, va marcar el gol que va tancar el marcador a passi d’Iniesta.
Els gols van ser marcats per aquest ordre: Puyol, Messi, Messi, Pedro i Villa.
En canvi el Madrid, que va jugar a casa, només va empatar amb el València (1-1) i no amb certa polèmica, ja que l’àrbitre va xiular un fora de joc a Soldado que, molt possiblement, no s’hi trobava. Si fos així, al Madrid ja sé li hauria regalat el primer punt. El gol el va fer Higuain després de xutar i agafar per dues vegades el rebot amb una clara passivitat defensiva.
Cristiano Ronaldo, mentre, va fer un mal partit. Sembla ser que encara li dura la ressaca europea. S’haurà d’espavilar d’aquí a final d’any si vol rebre la Pilota d’Or de la FIFA.
Qui va començar malament va ser l’Athlètic Club de Bilbao. Després d’anar perdent per 0-3 contra el Betis, va aconseguir empatar, però el resultat final va ser de 3-5. Bielsa, el seu entrenador, no va convocar ni a Fernando Llorente ni a Javi Martínez, les seves estrelles que estan negociant la sortida del club. Al menys que tingui recanvis al planter, no serà fàcil el campionat per als lleons. 
 
DIR-ME EL QUE JA SABIA
Ahir em vaig trobar amb un veí del barri i em va dir que feia uns dies que havia anar a Hasienda (de fet ens varem saludar) i em va dir que havia tingut un requeriment on sé li demanava justificar les quantitats donades a diverses ONG’s (entre elles Metges sense Fronteres)
Si us en recordeu, ja fa quasi dos mesos vaig explicar-vos que això passava, ja que també sé li havia requerit al pare d’una companya nostra.
Segons em va dir el veí, sé li demanaven uns 80 euros, que ell volia pagar per a no tenir problemes, però l’assessor li recomanar que demanés els justificants per a poder-ho demostrar i respondre el requeriment. Em va preguntar com era possible que sé li demanés això i ara (era de l’any 2008) La meva resposta va ser clara i contundent: Es la manera d’obtenir diner fàcil. 80 euros és una quantitat fàcil de recaptar, mentre que si és demanen cents de mils d’euros a un empresari, els hi costarà molt més poder-los arribar a cobrar.
 
SOBRE LES PREFERENTS

De Guindos va explicar que a partir d’ara, subscriure participacions preferents o cèdules hipotecàries serà molt més difícil. Caldrà l’autorització expressa i cal·ligràfica de l’interessat que dirà més o menys això: Sé que es tracta d’un producte de risc que no és apropiat per a mi, no obstant, el compro. Vull recordar que qui va ser la Defensora del Poble en funcions ja va suggerir que es posés una espècie de semàfor on el color roig significaria un producte d’alt risc, l’àmbar de risc mitjà i el verd de risc moderat.

Qualsevol solució és vàlida a l’hora d’evitar més enganys com els que han patit més d’un milió de ciutadans que van adquirir aquests tipus de productes, per molt que es vulguin justificar alguns empleats de la banca.  

10 ANYS ESPERANT LA “DÉCIMA”

Mourinho va tornar a fracassar de forma estrepitosa. Aquest any guanyaran la Lliga que sempre és més que la Copa del Rei que van guanyar la passada temporada. Però la desitjada “décima”, haurà d’esperar. Per a un club que portava monts d’anys sense guanyar pràcticament res i que només ha fitxats jugadors a base de talonari per a configurar la plantilla més imponent del futbol mundial.

Per a Mouriho és, sense cap mena de dubte un cop molt dur que, segurament, el seu ego no acabarà de pair. I el més dur és que no podrà donar la culpa al Barça, ni a Platini, ni a Villar i tampoc a UNICEF. La culpa de l’eliminació del Madrid ahir en mans del Bayern de Munic (l’equip que sense cap mena de dubte és la seva bèstia negra) no és de ningú més que del seu entrenador. D’acord que Cristiano Ronaldo va fallar un penal després d’haver marcar en els darrers 10. Passi que Sergio Ramos llancés la pilota als núvols (la quan cosa és avui la mofa d’Internet després d’haver “trencat” l’any passat la Copa del Rei)

Però la culpa d’haver perdut el partit només és de Mourinho. Les tàctiques les fa l’entrenador i, el portuguès, un cop més es va equivocar mostrant-se massa poruc. Amb un 2-0 al minut 15 i amb tot el poder ofensiu que té l’equip blanc, hauria hagut, com es diu ara, de “tancar el partit”, cosa que no va fer...
Només per no aguantar-los i haver d’escoltar els comentaris irònics que se’ls hi sol escapar als aficionats blancs, la derrota d’ahir té un doble valor... I la nostra derrota no és tan amarga.
Continuarà intentant-ho el Madrid amb Mourinho? Seguiran invertint més diners amb un altre projecte nou?
De moment està clar que el canvi de cicle, pel que respecta al Madrid, haurà d’esperar. La temporada que ve es previsible que hi hagi projectes nous amb canvi de cares. Molt probablement a les banquetes, però també de jugadors. Pel Madrid sembla ser que ni Higuain ni Kaka continuaran i qui sap que passarà amb els portuguesos si l’entrenador se’n acaba anat.
Mourinho ha tingut ocasió d’entrenar al “millor equip del segle XX”, el que té un palmarès més brillant i a penes haurà guanyat títols: una copa del Rei i una lliga.
Un bagatge massa curt per a tanta arrogància i prepotència.  
I Florentino? Perquè, tal per a qual...  

UN MADRID PATÈTIC

Anit vaig estar veient el partit del Madrid. Feia temps que no en veia cap de sencer. Segurament si hagués marcat hauria tancat la tele i me’n hauria anat a l’ordinador, qui sap si a pegar-vos la tabarra. Però el partit prometia i com que el València anava empatant, vaig esperar-me fins al final, a veure si finalment empataven i el Barça es posava a 4 punts com així va ser.

El joc del Madrid només es mereix un qualificatiu: PATÈTIC! Des de bon començament no van parar de buscar el penal. Sempre igual, sembla que si no guanyen de penal no saben guanyar. Crec que el primer de tots va ser Higuain. En una sacada de córner, quan va notar el braç d’un jugador del Valencia, va anar deixant-se caure poc a poc amb els braços aixecats per a ser més visible. En van buscar als menys 4 o 5. El darrer de tots, si no recordo malament, Cristiano Ronaldo que en una jugada es va desequilibrar tot sol fora de l’àrea i en caure dintre va reclamar-lo. Després a la televisió van voler demostrar que el jugador valencianista el va xafar pel darrere i que fruit d’això va anar per terra. Si és que hi va haver contacte, cosa que dubto, aquest va ser tan lleu que Ronaldo difícilment va notar res. Si l’hagués tocat, l’hauria esgarronat i li hauria sortit la bota, cosa que no va passar.

I la jugada de Pepe el Boig, cal comentar-la? Va simular una agressió d’un rival i quan Arbeloa va anar a dir-li que no fes teatre, que les coses no estaven per això, en pensar que era el jugador que l’havia tocat, li va etzibar una puntada de peu des del terra, però en aquest cas va anar a parar a la cama d’un company.

L’altre dia, al bar que acostumo a esmorzar, hi havia un madridista fan de Maurinho que semblava un lloro repetint les paraules que acostuma a dir l’entrenador portuguès: que si els àrbitres afavoreixen al Barça, que si Platini vol que el Barça guanyi la Chapions, que si la segona Champions que va guanyar el Barça li van regalar i que ell no voldria guanyar-ne una així, que si el Madrid havia guanyat 6 Copes d’Europa, quan era un mèrit fer-ho (sembla que ara no ho és)... I no sé quants disbarats més. Mentre jo segui esmorzant i fent com aquell que no l’escolta. M’havia de discutir amb ell? Per a què?

Segurament si li hagués preguntat si tot allò que deia s’ho creia, m’hauria respost que sí. És el que passa als fanàtics que encara que sigui totalment diferent a com ells ho aprecien, mai ho admetran. 

Os deixo amb l’himne del València.   

  

BOIXOS PERÒ AMB EL COMITÈ DE COMPETICIÓ DE CARA

Avui a l'acudit de Caye al diari Sport surten els jugadors del Madrid dintre d'un manicomi amb camises de força. El periodista David Torras publica un article al Periódico de Catalunya sobre el Madrid titulat: "Amb camisa de força".
No obstant, el Comitè de Competició es mostra molt benèvol als els jugadors i tècnics blancs. Dir-li "fill de puta" a l'àrbitre resulta "molt barat". Si la sentència crees jurisprudència, la majoria dels àrbitres es sentirien cada partit el que és, segurament, el pitjor insult que li pots dir a una persona, encara que, segurament, la mare no en tingui cap culpa. 

EL MADRID NO SAP EMPATAR… IMAGINA’T SI ARRIBA A PERDRE!!

Primer que res he d’acceptar que em vaig equivocar ahir. Vaig dir que al Madrid li acabarien xiulant un penal si la cosa es posava lletja, però no, al final no va ser així i l’àrbitre no en va xiular cap. Potser perquè el Vila-real no va cometre cap falta dintre de l’àrea que fos susceptible de poder-se xiular com a tal.
En canvi si que hi van haver dos penals molt clars a l’àrea blanca fets sobre Nilmar per dues agafades de la samarreta que els àrbitres no van saber o no van voler veure. Tothom coincideix que podrien haver-se xiulat com a penals, fins i tot els d’Intereconomía.
No us cregueu que vaig estar mirant “Punto Pelota”, el que passa és que mon fill si que ho va fer i aquest matí al engegar la televisió, esta posat i mira, ho he estat escoltant una mica mentre em prenia el suc de fruites i el cafè.
Segons sembla, la premsa de Madrid és força unànime a l’hora de criticar més el joc del Madrid i, sobre tot, al seu entrenador, que a l’àrbitre. Només el diari Marca es “desmarca” del criteri general. La majoria opinen que l’àrbitre a fer-ho molt malament, però que va perjudicar més el Vila-real al no xiular-li els dos penals esmentats. Sobre la discutida falta que va ocasionar el gol dels de la Plana, no la vaig veure (com tampoc el gran gol de Cristiano Ronaldo), per tant, he de limitar-me a les opinions que els meus companys m’han fet avui.
Sobre el Madrid, si s’ha de destacar alguna cosa, son les seves males formes quan no guanyen. A la tertúlia matinera amb els companys de treball, coincidíem que ni un equip de tercera regional (crec que ara es diu tercera divisió catalana) juguen amb tan males arts. Pepe, sempre Pepe, hauria de ser apartat dels camps de futbol per vida. Un dia, ja no és que farà mal a algú, és possible que li pugi produir una lesió tan gran que sigui l’altre que acabi per abandonar al futbol actiu. Anit, hi va haver una jugada que semblava més que feia arts marcials que futbol i com el jugador del Vila-real se’l va veure venir, es va preparar i li va arrear amb el colze i sembla que li van haver de donar dos punts de sutura (a Pepe) Parlant de Pepe, és un cínic, a part del jugador més violent que recordo. Quan l’àrbitre va xiular el final, estava al costat seu i li va donar la ma. Vaig pensar que alguna cosa li diria o el miraria de forma irònica o amenaçadora. Per a sorpresa meva, res d’això. Però, en arribar al túnel de vestidors sembla que li va dir: “Ha estat un robatori, fill de puta”. L’insult va quedar reflectit a l’acta arbitral i, amb els antecedents de “Kepler”, li poden caure un bon grapat de partits.
Més expulsions. El primer de ser expulsat va ser el preparador físic, el també portuguès Rui Faria. Sembla ser que és la quarta expulsió que pateix en el que va de temporada, ahir els comentaristes dubtaven si el d’ahir era el primer partit després de la darrera sanció o havia retornat a Sevilla. Sergio Ramos: quan sé li va treure la primera groga van dir que era la targeta número 100 de la seva trajectòria, amb la segona ja són 101. Si Messi és el màxim golejador històric del Barça alguna estadística ens tindria que aclarir si Sergio Ramos és el més amonestat del Madrid (i no precisament perquè s’ha tingut que casar moltes vegades...)

I què dir sobre Mourinho. Una vegada més, després d’un mal resultat de l’equip, és el blanc de totes les crítiques. Els d’Intereconomía criticaven la seva actitud i fins i tot parlaven de “passotisme”. El propietari del bar on esmorzo, que és del Madrid, també el criticava. Li he recordat que després de perdre en lliga contra el Barça tothom el repudiava, però després de perdre l’eliminatòria de la Copa del Rei, tota la “casa blanca” va tornar a fer pinya a l’entorn de la seva figura (i geni on els hi hagi) Fins quan els durarà l’empipament.

Sembla que el que els hi falta als del Madrid, a part del “señorío” que ja fa temps que l’han perdut, és “SENSATESA”, perquè “SENY” només en tenim els catalans. 

VISCA EL BARÇA  

LA PREPOTÈNCIA DEL MADRID

Després de patir durant molts d’anys una greu síndrome d’inferioritat (aquí també l’hem patit sovint), el Madrid passa ara per una perillós estat de prepotència.
No en tenen prou en aconseguir la lliga amb la màxima puntuació de la història i ser l’equip màxim golejador, com passarà amb tota probabilitat sinó que volen aconseguir els títols individuals (més honorífics que un altra cosa)
L’any passat Cristiano Ronaldo va aconseguir ser el màxim golejador del campionat i va guanyar el trofeu “Pitxitxi”. Va ser l’únic “títol” del Madrid, a part, evidentment de la Copa del Rei (no faré broma) Per a que Ronaldo fos el màxim golejador, al final, i davant la impossibilitat de guanyar la lliga, al final tot l’equip jugava per a ell (més inclús del que ho acostumen fer normalment) Aquest any també va en camí d’aconseguir-ho, sobre tot si els àrbitres els hi van xiulant penals a favor. De no se així, Messi aniria destacat a la classificació de golejadors.
Però com he dit al principi, amb tot això, no en tenen prou. Vaig escoltar la setmana passada (no recordo on) que un dels objectius d’aquesta temporada és que Casillas “el capità de la selecció espanyola”, pugui ser el porter menys golejats i guanyar el Zamora. Deien que fa molts d’anys que un porter del Madrid no guanya aquest trofeu i per al qui està considerat el millor porter del món.

La premsa mediàtica, l’entorn, no pararà fins que ho puguin aconseguir. Els és igual els mètodes emprats, com per exemple que els àrbitres no els xiules penals en contra, com els que van cometre dissabte Xabi Alonso i Sergio Ramos. Sobre aquest penals, concretament sobre el de Sergio Ramos, explicaven aquest matí a Catalunya Ràdio que el diari As va consultar a diversos exàrbitres i tos coincideixen que no era penal. Sí així renten la seva consciència, millor per ells, però els qui varem veure en directe les dues jugades (crec parlar en nom de la majoria, encara que sempre hi haurà que no ho vulgui veure així) pensem que van se dos penals com dos campanars.  

Però aquest anys, molt abans de que comencés la lliga, el títol ja estava decidit. El Madrid fa anys que es gasta molts diners i no recull els fruits desitjats. Però és que a sobre ho han de fer en prepotència i “xuleria”, com la que tenen  Cristiano Ronaldo i Mourinho, els màxims representants d’aquesta “filosofia”.
Què els hi aprofiti!!

M’APETIA PARLAR DEL PARTIT DEL BARÇA D’AHIR

Aquells que vareu tenir la fortuna de poder veure el partit del Barça d’anit, imagino que estareu d’acord amb mi en que l’Atlético de Madrid va complir fil per randa les instruccions del seu preparador el Cholo Simeone (Sipixone que li deia jo quan era jugador) Si on recordeu, Simeone no era precisament una “germaneta de la caritat”. Més aviat era un jugador dur, agressiu,  què fins i tot, ratllava la violència moltes vegades. Si aquesta era la “filosofia” durant la seva època de jugador, no cal esperar res diferent ara que exerceix d’entrenador.
Des del primer minut, el jugadors matalassers van sortir a “marca territori” amb brusques entrades sobre els jugadors del Barça. La primera de totes la va fer el seu capità, Antonio López, però no va ser fins el minut 23 que Godín va veure la primera targeta groga per a un jugador de l’Atlético. Curiosament molt més aviat, al minut 6 la va veure Messi en anul·lar-li l’àrbitre un gol per haver-se ajudat amb la ma. No diré que la pilota no li toqués a la ma, però d’aquí a que fos voluntària... Potser els jugadors haurien de jugar sense braços i mans com aquells dels futbolins de la nostra infància.
Al final van ser 8 els jugadors de l’Atlético que van veure la cartolina groga, tots (crec recordar), per joc violent, per 4 del Barça, 3 d’ells davanters (si tenim en compte que Alves juga com a tal) Tal i com em deia aquest matí un gran aficionat al Barça i exjugador de la Galera dels anys 70, m’ha dit que “els davanters, al final, se’n atipen de rebre tanta duresa i més d’un cop, davant la condescendència de l’àrbitre cap els defenses contraris, s’acaben prenent la justícia pes seu compte”.
Jo no diria que anit l’àrbitre fos permissiu amb el joc de l’Atlético, el que passa és que, com he dit abans,  van seguir fidelment les directrius del seu entrenador i cada cop er un jugador diferent els que feia la falta, fins que li ensenyaven la targeta.

Sobre la locució, més del mateix. El locutor de Canal +, una vegada més, sembla que només veu les jugades polèmiques que cometen els jugadors del Barça. Durant una estona va estar parlant sobre unes “possibles mans de Mascherano dintre de l’àrea” quan la pilota, efectivament, li va tocar a l’avantbraç quan estava assegut al terra i es recolzava sobre aquella ma. També es va estar parlant molt sobre unes mans de Busquets (aquestes si que van existir) quan, a la sortida d’un córner disputava una pilota amb el cap amb els braços estesos. Intenta saltar, a veure com ho fas! De totes formes és una d’aquelles jugades que, d’haver-la vist l’àrbitre, amb tota seguretat hauria xiulat penal.

També em va cridar l’atenció una jugada on un jugador del Barça (no recordo qui, tal vegada Alves) va caure i ràpidament 3 o 4 jugadors matalassers, amb el típic gest de mostrar targeta, la reclamaven per al jugador blaugrana. Coses així són totalment premeditades i es fan seguint les consignes de l’entrenador. 
 
I TAMBÉ DEL PARTIT DEL MADRID...
Molt ràpidament. L’àrbitre del Rayo-Madrid, hauria d’haver expulsat a Sergio Ramos per una agressió amb un cop de colze i xiulat penal ja que va ser dintre de l’àrea. L’expulsió del jugador del Rayo sé la va inventar, ja que no va tocar al jugador del Madrid i Pepe en la línia de sempre. Només cal que mireu una foto que publica avui el Periódico.
La lliga ha de ser per als blancs sí o sí. 
Per cert, amb la d'ahir, Messi acumula 5 targetes grogues les mateixes que... (tatxin, tatxin -música de suspens-...) Pepe!! Curiós, no?   

LA FRASE DEL DIA 20-01-2012

"Mourinho tenia abduït una gran part del madridisme. Ara el segueixen els fonamentalistes? 

Autor de la frase José Joaquín Brotons (Periodista) 

TOT ELS ANYS LA MATEIXA CANTARELLA

I no ho dic perquè arribi Nadal i sonin les nadales. Tampoc perquè els nens del col·legi de Sant Ildefons el dia 22 cantin els números de la rifa. Ho dic perquè com tots els anys hem d’escoltar a la premsa afí al Reial Madrid dir les mateixes bajanades. Ahir m’ho deia una amiga: “Sembla mentida que o n’aprenguin!” Totalment d’acord.
I no vull dir que el Madrid no pugui acabar guanyant la lliga, però si no ho fan, quina excusa posaran?
Com es diu vulgarment, es repeteixen més que l’allioli. Quantes vegades hem hagut d’escoltar que el Madrid acabaria golejant el Barça? Us en recordeu de Vicente Boluda, l’empresari valencià que va arribar a la presidència del club merengue sense saber encara com? Sabeu perquè passarà a la història? Pel “chorreo” que havia de ser el Barça-Madrid del 2-6. Quantes vegades haurà pensat que millor haver-se mossegat la llengua?
Però el Madrid encara no ha acabat de digerir mai ni aquell 2-6 ni el 5-0 de l’any passat. Aquest any semblava que els astres s’havien alineat al seu favor. A diferència de les anteriors temporades que a la primera volta s’havia jugat al Nou Camp, aquest any es jugava al Bernabeu. El Madrid arribava amb 3 punts d’avantatge i un partit menys i després de portar 15 partits de lliga seguits guanyat. A la Champions també havien guanyat tots els partits de la lligueta de la primera fase. A més era l’equip màxim golejador (amb Ronaldo i Higuain estel·lars) i amb Casillas, el segon porter menys golejat després de Víctor Valdes. Damunt es van avançar als 22 segons de joc (amb un gol de fortuna? No, i ara...) Només la força mental dels jugadors del Barça va fer que acabessin guanyant el partit i que, a la segona part, els donessin un bany de joc (com va dir Sandro Rosell)

No miro mai la cadena Intereconomía. Per a què? Hi ha qui ho troba morbós quan les coses no surten com ells desitjaven. Jo vaig preferir veure l’especial que va oferir Televisió de Catalunya. Però em van explicar que Tomás Roncero va dir que al final del partit els coets serien tots blans. Una vegada més es va equivocar. La dita castellana diu que por la “boca muere el pez” i a aquest personatge sempre li acaba passant el mateix. També van explicar-me que el català Siro López va dir que es deixaria afaitar en directe el bigoti si al final de temporada el Madrid no era campió de lliga. Encara recordo quan Eugenio Martín Rubio, conegut home del temps quan a Espanya només hi havia dos canals i la televisió es veia en blanc i negre, que una vegada també es va apostar el bigoti fent una previsió meteorològica, i el va perdre. Menys mal que només es tracta del bigoti!

Ahir, la suposada moderació de Mourinho (m’imagino que només era en les formes i no totes,  ja que quan reclamava la segona targeta groga a Messi bé que feia el gest de “tragar” amb la ma) va tornar a ser el Mourinho de sempre: prepotent, desafiant, xulesc, etc.
El que deia, a estes alçades la mateixa cantarella de tots els anys (us en recordeu quan érem nosaltres els qui, guanyant al Madrid ja justificaven la temporada?
Ah! Per cert. Una dada. La mitjana d’ocasions del gol del Barça fins dissabte era de 9,3 per partit i dissabte davant el Madrid en va tenir 9, o sigui que va estar pràcticament en la mitjana.
Encara hi ha qui posi en dubte la superioritat del Barça?      

UNA DE ZOMBIS I UN MÉS

Avui el Periódico de Catalunya publica una sèriede caricatures de Hernán Migoya sobre personatges polítics i de la història d’aquest país convertits en zombis.  

No tots els personatges són polítics, ja que, entre ells, estan Franco i Muñoz Grandes (qui va ser general de la ‘Legión Española’)

Entre els polítics, està el milloret de cada casa: Zapatero, Rajoy, la Soraya Sáez de Santamaria, Fraga, Laporta... Però en falta un!!

Qui? El president de la “Casa Blanca” Florentino Pérez.

Quan he anat a comprat el diari he pogut veure la portada de l’Sport i sembla ser que el mandatari blanc porta un cabreig monumental amb el Barça. I no perquè guanyin més copes o juguin millor o aporten a la selecció espanyola més jugadors... Tot perquè no ha pogut fitxar a Neymar, la perla del futbol brasiler. Florentino no està acostumat a que li donin carabasses. Creu que tot es pot aconseguir a base d’usar talons bancaris i fer transferències des de paradisos fiscals (qui ho sap?) Només cal recordar el cas de Figo. Florentino ho va deixar tant lligat que quan Figo se’n va voler desdir ja no ho va poder fer. Amb Neymar es veu que va firmar un precontracte, però segons pareix, a l’hora de la veritat s’ha quedat en paper mullat.

Ara Florentino vol torpedinar els fitxatges que es faran a can Barça. No crec que li costi gaire. Tampoc se’n fan tants! La majoria de jugadors que acaben jugant amb el primer equip del Barça surten de la Masia. No cal anar a fitxar-los fora com fa ell!

També és cert que podria mirar de fitxar-los en edat cadet, com fan alguns equips anglesos, però, els jugadors i, sobre tot els pares, voldrien canviar el Barça per l’etern rival?

I de pensar que Florentino ens queia bé a la majoria de culers quan era opositor a Mendoza (el dels cavalls... Sí home, aquell que va protagonitzar allò de “què boti Mendoza, què voti Mendoza!) En aquell temps semblava un home assenyat, prudent, complaent... I poc a poc s’ha anat convertint amb el zombi que és ara.

Una vegada ja se’n va haver d’anar de la “Casa Blanca” per la nit i per la porta del darrere. Us imagineu que ara li tornés a passar? El càstig suposaria haver de vagar eternament pels voltants del Santiago Bernabeu sense poder-hi entrar més ni veure un sol partit.

Un càstig cruel, sense cap dubte!   

AVUI, 25 D’AGOST. SER O ESTAR

Des de menuts ens han ensenyat que “ser” i “estar”, són pràcticament la mateixa cosa. On vull anar a para? Molt senzill, a l’entorn del Madrid, del Reial Madrid. Arriba un moment que el que menys importa és si socis i aficionats s’han contagiat de Mourinho o, aquest, aglutina el sentiment unànime de la “parròquia”. El que és segur és que hi ha feeling. Segurament serà per la impotència del Madrid en els darrers anys en veure que mentre el Barça no para de guanyar títols, el Madrid s’ha de conformar amb una copa del Rei que, a sobre, feia uns 20 anys que no guanyava. Aquest fet ha provocat en la seva massa social un sentiment de frustració que no fa tant tenia l’afició del Barça respecte al seu enemic més gran. Si abans hi havia madriditis ara hi ha barcelonitis. Normalment els esdeveniments mundials són cíclics i des de fa uns anys, qui va pel darrera és el Madrid. És Mourinho la solució? Evidentment no. Encara que ahir en el decurs del trofeu Santiago Bernabeu (per a quan alguna cosa que recordi als germans Padrós, els catalans que van fundar el club allà pel 1902?) la majoria dels assistents van recolzar l’actitud del seu entrenador, cada vegada hi ha veus més crítiques que estan en desacord amb la seva reiterada actitud basada en el victimisme endèmic. Mourinho (el meu amic Paco Túnez em reitera sovint que no hi ha que dir-li Mou, que l’únic i genuí Mou és el de la sèrie “els Simpson”) sap que té la darrera oportunitat de guanyar un títol important com seria la Lliga o la Champions (una copa del Rei no serviria) De no fer-ho el seu prestigi i la seva credibilitat quedarien en entredit. El Madrid (o el seu president, Florentino Pérez) ha posat a l’abast de l’entrenador portuguès tota l’artilleria pesant que aquest li ha demanat i que és, segurament, la millor que podia aconseguir al mercat (la resta està a can Barça)

Un company de treball aficionat al Madrid opinava aquest matí que “Mourinho no acabaria la temporada al Madrid”. Crec que és aviat per a dir-ho, però tot podria ser. Si ha finals d’hivern, el Madrid, acaba eliminat de la Champions o té escasses possibilitats de cara la lliga, tot pot arribar a passar... L’enrenou que es va produir a començaments de setmana on hi va haver el desmentit per part del portaveu de l’entrenador del Madrid de que aquest (Mourinho) volgués abandonar el Madrid, és, al meu entendre, una manera d’anar preparant el camí i    sondejar la parròquia blanca.

 

En els darrers dies he estat criticant molt l’estat de brutícia i abandonament que es troba Amposta, sobre tot, durant els dies de la festa major. Per a que això passi han de confluir dos factors importants: l’incivisme d’alguns ciutadans i la passivitat del govern municipal. El Periódico del dia parla de que a Barcelona s’han incrementat les multes per incivisme. Serà degut a l’arribada d’un nou alcalde (Trias) o serà casualitat, no ho sé, però el fet és que s’ha posat fil a l’agulla per a resoldre un dels problemes més greus que pateixen molts de pobles d’aquest país. També Tortosa. No sé si serà que fa dies que no plou o que tampoc passa la brigada de neteja, però hi ha un tram del carrer Ulldecona on, a cada portal, s’hi poden veure pixerades de gos (mascle, ja que les femelles pixen d’una altra manera) i també alguna caguerada. Fins i jo que el sentit de l’olfacte el tinc poc desenvolupat, quan passo en sento la pudor.

I parlant de gossos una notícia que avui es repeteix pels diferents mitjans: el retrobament d’una família amb el seu gos “Brut”, que s’havia extraviat feia uns mesos. Només qui tenim gossos podem (potser) comprendre el que significa tenir un gos a casa.

AVUI, 18 D’AGOST. LA RESSACA DEL PARTIT D’ANIT

 

Acabo de veure per la “Cuatro” un ampli reportatge del partir que anit van jugar el Barcelona i el Madrid. Sincerament penso que han estat objectius en el seu anàlisi. Moltes de les coses que han dit, avui les havíem comentat. Moltes de les coses que hem comentat després de veure’l, també les havíem comentat abans.

Els que ahir varem veure el partit, no ens sorprenguérem de l’actitud de Khedira, no la de Pepe, ni la de Marcelo. A Marcelo el van expulsar per agredir a Cesc (se’n recordarà sempre del seu debut, no ho dubteu) i a Pepe l’haurien d’haver expulsat abans. Però ja coneixeu tot el que llavors hauria dit Mouriho... Ara, al menys, quan van expulsar a Marcelo el resultat ja era de 3-2.

Una de les imatges més visionades i més comentades va ser la del dit a l’ull que li va posar Mou a Tito Vilanova. I després, com judes el va negar: “No sé qui és aquest ‘Pito’”. Clar que ho sabia, al món del futbol es coneix tothom, fins els encarregats del material. Però Mou, a la seva.

Una altra cosa que s’ha comentat és el canvi de Casillas. Abans el porter del Madrid era un senyor. Ara, com la resta dels jugadors, és un truà

Escriure el meu comentari a aquestes hores, no és casualitat. Avui hem anat a la “Costa”, es a dir, a la Punta de la Banya. A l’embarcació ens acompanyava gent de Valladolid (aficionats del Madrid) i de Donosti (aficionats de la Real Societat i també del Barça) Els bascos ens han dit que Xabi Alonso també està irreconeixible; què quan jugava a la Real Societat no era així. És digne d’estudi com un entrenador pot canviar tothom, des dels socis i aficionats a la junta directiva. I si algú, com Valdano no hi està d’acord, millor que se’n vagi.

Segurament els qui vareu veure el partit, ja ho sabeu, però potser al descans en va agafar més d’un pixant i no ho va escoltar. El Madrid ha vetat a TV3. Ahir, el cap de premsa de l’entitat blanca es va dirigir a un dels periodistes del canal català que es sol moure per la llotja,  per anunciar-li que al final del partit cap dirigent del Madrid respondria a les seves preguntes. El motiu? Es veu que el periodista en qüestió (no recordo el seu nom), diumenge a la sala de premsa del Madrid, es va “atrevir” a preguntar a Karanka (Mou una vegada més es va amagar i va delegar en el seu segon –a qui per cert, Guardiola si que coneix-) que “Si amb el fitxatge de Cesc pel Barça, el Madrid li tindria més por”. Sembla ser que preguntes així no sé li poden formular al Madrid. Lliberta d’expressió? D?informació? de premsa? Evidentment, no!!

Des de la “central lletera” es critica al Barça, al seu entorn, però el Madrid a la seva... De moment els àrbitres són molt més benèvols i l’afició, la major par de l’afició blanca, cada vegada més partidària de l’entrenador portuguès.

Són molts de partits d’humiliació...

Per cert, ahir C. Ronaldo va marcar el gol 100 amb el Madrid, el primer que li marca al Barça al Camp Nou amb qualsevol camiseta. El segon que li marca després del de la final de la Copa del Rei. Mentre, Messi, ja n’hi ha fet 13 en 15 partits i és, després de Cesar el segon jugador del Barça que més gols li ha fet al Madrid. I si no passa res, encara n’hi farà molts més. Amb Casillas de porter o amb un altre. Crec que a Messi, això li importa poc.