Se confessaven del Madrid i espanyols i
afirmaven que quan el Barça jugava competicions europees contra un equip d’uns
altres estat, volien que guanyés perquè era un equip espanyol.
Els que som catalans i del Barça també ho
tenim molt clar: que el Madrid no guanyi ni jugant contra ells mateixos en un
entrenament.
Però ara sembla que els merengues s’han tret
definitivament la careta. Dimarts per la nit van donar mostres de molta alegria
en veure que l’equip català queia estrepitosament contra la Roma. Per a què han
de seguir dissimulant? O és que són hipòcrites.
Aquest matí llegia la columna del crític
televisiu Ferran Monegal. Explicava que dimarts per la nit el programa
Chiringuito de Jugones que emet Mega i que va assolir una quota d’audiència del
9,4% que per aquest canal televisiu és un autèntic disbarat. Per a que us feu
una idea la quota d’audiència de la Primera de TVE en aquell mateix moment era
del 9,9.
Segons explica Monegal, tots els convidats de
Pedrerol eren del Madrid excepte Quim Domènec que com a bon barcelonista que
deu de ser (no tinc ni idea de qui és aquest personatge), se mostrava dessolat
per la derrota.
Ara l’excusa que tenen els madridistes quan
desitgen la derrota del Barça és que representa l’independentisme català.
Mareta meua del meu cor... I els independentistes acusant el Barça precisament
per la seva ambigüitat institucional.
Històricament el FC Barcelona ha representat
el catalanisme polític i militant (fins i tot té un president afusellat pels
franquistes: Josep Sunyol) Durant la dictadura ser catalanista era un fet tant
delictiu com ser ara independentista. Si ara al minut 17,14 se crida llibertat,
en aquella època al camp hi solien onejar senyeres quan mostrar-les en públic
se considerava subversiu. Recordeu que llavors, com ara, no hi havia llibertat
d’expressió.
El Barça és el que és i sempre ho ha segut. I
el Madrid, també. Tots dos clubs són les dues cares d’una mateixa moneda que
representaria el futbol espanyol. Tota la resta, i no vull ofendre a ningú, són
insignificants al seu costat. Tots dos equips tenen el seus valors (bé, al
menys els Barça els té) i la seva idiosincràsia.
De vegades he escoltat d’aficionats
madridistes dir: Sóc del Madrid perquè m’agrada com juguen. Mentida! Són del Madrid per tradició
familiar o perquè s’hi veuen més identificats. Si fos per la forma de jugar
serien dels Barça, sobre tot durant les èpoques de Cruyff, Rijkaard i
Guardiola. Alguns però tenen la dignitat de reconèixer que Messi és millor que
Cristiano.
Dimecres un amic de Facebook va escriure el
següent: Em va ser donada una benedicció
dels déus haver nascut sent del Barça. I ho acompanyava d’una foto de Cristiano Ronaldo ensenyant
múscul després de haver marcat el gol de penal que va donar el passi a semis al
Madrid. Comparteixo plenament la seva opinió. Miro a Cristiano hi veig un tipus
vanitós que, des del meu punt de vista se identifica molt amb el club que
representa.
El que no
entendre mai (i ho diré per activa i per passiva) és com se pot ser
independentista i del Madrid.
