MAMBO!

De Manel Fontdevila a eldiario.es.

-7, 8, 10, 15 o 20 persones... Mambo!! 

Aquest és el límit que posa el President Rajoy a la corrupció al PP després de Ricardo Costa (Ric per als amics) cantés... Potser no un mambo, ni la Traviata de Verdi, ni tampoc com una almeja... Però va cantar amb un intent de salvar el seu coll i al mateix temps el de Francisco Camps (Paco per als amics), ja que els càrrecs que sé li poden imputar al que va ser President de la Cheneralitat, ja estan prescrits.

Des de que va esclatar el cas Gürtel, segurament el més sonat de tots els que estan esquitxant el PP, Rajoy i els seus van trampejant el temporal com poden. Normalment amb molta més pena que glòria perquè quasi no queda ningú que se cregui... Però encara són molts els que, malgrat tot, els continuen i continuaran votant.

Mentre Pablo Iglesias pressiona a Pedro Sánchez per a presentar una moció de censura, el líder socialista sembla estar més per la labor de reformar la Constitució. El que haurien de fer és seure’s a una taula i jugar una partida de dominó o de mus, que potser és mes castís. I de passada convidar a totes les altres forces, inclosos Ciudadanos. I si Ciudadanos no està per la labor, que quedin ben retratats i anar a per ells com si fossin els únics rivals a batre a les pròximes eleccions.

Però mentre l’esquerra estigui dividida i s’anteposin els interessos de partit per sobre dels del conjunt de la ciutadania, anem malament. Malament no, de mal en pitjor, perquè al menys que passi una hecatombe (i pel que sembla els casos de corrupció no ho són) veig a la dreta instal·lada al poder per molt de temps. I ja sabeu això que significa: Retallades, precarietat, pensions baixes, llistes d’espera hospitalàries, favors als seus, etc., etc.

Jo mai he votat un partit de dretes, mai. Encara que podem trobar molta gent que podria dir el mateix, jo no n’estaria tant segur de que ens estiguessin dient la veritat. Només cal fer comparatives de diferents comicis: municipals, autonòmics i generals (deixem els d’Europa que pràcticament no compten per a res) ens en adonaríem de les diferents tendències que hi trobaríem. Això vol dir que hi ha gent que vota segons siguin les eleccions. A Catalunya per exemple va estat guanyant Jordi Pujol per avantatges aclaparadores durant molt de temps i, en canvi, quan arribaven unes eleccions generals guanyava el PSC. A Amposta va governar CiU durant 7 legislatures seguides i pocs reconeixien que votaven primer a Roig i després a Ferré. És la hipocresia de l’individu.

Si els ciutadans (en general) votessin amb criteri, potser otro gallo nos cantaria!  

Ah! I per cert... No me val allò de que: ‘pos’ mira que les esquerres... Jo també estic molt decebut, però abans votar nul o a un partit que no té la més mínima possibilitat de obtenir representació (potser també ho estic fent malament) que votar a aquells que se’ns riuen a la cara (volia posar una expressió molt més grollera, però m’he contingut de fer-ho) 

UNS SÍ, ELS ALTRES NO

Sempre es diu que les majories absolutes no són bones i més si es perllonguen en el temps...

Però encara hi ha una cosa pitjor que els majories absolutes, que és el control de tots els estaments del poder.

A partir de 2011 el PP va aconseguir aglutinar tan altes quotes de poder com mai abans s’havia vist. A part del govern central (gràcies a la majoria absoluta assolida al Congrés) tenia el govern de pràcticament totes les autonomies (amb excepció de Catalunya, País Basc i Andalusia),  el Senat, molts dels ajuntaments de les capitals de la província, així com d’altres poblacions importants, diputacions, etc. Però no només això, sinó que controlava tota la resta d’institucions estatals:  Tribunal Constitucional, Consell General del Poder Judicial, Tribunal de Comptes... Fins i tot el Defensor del Ciutadà, què per molt independent que sigui la institució, al seu davant tenia (i té) a una exalcaldessa, concretament la de Sevilla.

Tots això permet al partit de Mariano Rajoy poder driblar sovint la Justícia i sortir-se’n tan ben parat que fa indignar a la ciutadania en general i creure que la Justícia no és igual per a tothomencara que així s’afirmi.        

Un dels exemples més clars el tenim amb el diferent tracte que han tingut els presidents andalusos Chavez i Griñán, per n constat i la cúpula del PP, amb Mariano Rajoy al capdavant, per l’altra.

Chavez i Griñán han acabat imputats pels cas dels ERO’s d’Andalusia i ho trobo perfecte. Per molt alt que estiguis, no pot servir d’excusa per a dir que no te’n assabentaves de res. Sé suposa que els presidents s’envolten de gent de la seva màxima confiança i aquests, a la vegada, fan el mateix. Si algun o alguns membres de la piràmide de poder cometen alguna irregularitat (tingui o no la consideració de delicte), hauria d’afectar a tos els estaments superiors, fins arribar al president (o secretari general) corresponent. No es pot mirar cap a un altre costat com si res. S’han d’assumir responsabilitats: ja sabeu, dimitir no és un nom rus...  

En canvi, la cúpula del PP se’n està sortint molt bé, comparativament parlant. És cer que hi ha càrrecs (sempre menors) del partit que es troben encausats i fins i tot a la presó. Mireu València amb el cas Gürtel. Així que recordi, qui va pagar els plats trencats va ser Ricardo Costa, però no va passar el mateix amb Paco Camps o Rita Barberà que han vist com han imputat a alguns dels seus màxims col·laboradors, mentre sortien indemnes de tan compromesa situació. Recordeu que un jurat popular va declarar innocent a Camps pel tema dels vestits (trajes), no sense certa polèmica, ja que hores abans del veredicte es va veure a un membre de Nuevas Generaciones al mateix hotel on s’allotjava el jurat que havia de pronunciar-se sobre el cas. 

La penúltima bona notícia per a la cúpula del PP es va saber només fa uns dies: el jutge que instrueix el cas Gürtel va desestimar per, crec recordar, tercera vegada imputar a Mariano Rajoy.

El president del govern d’Espanya, a diferència del Rei que no respon pels seus actes, si que ho fa. Si la Justícia ha estat inflexible amb Chavez i Griñán, el mateix hauria de fer amb Rajoy (o l’Esperanza Aguirre) Ells també són responsables del que ha passat al seu partit i, per tant, no s’haurien d’escapar del pes de la llei.

I per a que veiéssiu que res és casualitat, acabaré amb la recusació del tribunal que ha de jutjar el cas Gürtel per part de l’acusació particular. 3 dels tres magistrats que l’integren van ser vocals del CGPJ a proposta del PP. Casualitat? Jo no crec que els fets que envolten els casos de corrupció del PP siguin casuals, sinó fruit d’una planificació pensada fins el més mínim detall. Potser per això estan els assessors... No creieu?  

Amplieu la informació al Plural. 

ESCAC (I MATO?) A MARIANO RAJOY

No hi ha dubte que amb la dimissió de la Ministra de Salut Ana Mato s’ha fet escat a Rajoy. Si lareina és Soraya Sáez de Santamaria, l’exdona de Jesús Sepúlveda, el que fora alcalde del PP de Pozuelo de Alarcón (Madrid), seria una torre, una de les peces importants del joc.

El jutge Pablo Ruz ha implicat a la ja exministra com partícip a títol lucratiu de la trama Gürtel, un cas que ell mateix instrueix.

Darrerament, la gestió d’Ana Mato havia estat molt controvertida. La manera de portar la crisi de l’ebola, sobre tot el cas de Teresa Romero, va comportar que l’oposició li demanessin responsabilitats. Sembla ser que, llavors, Rajoy no la va deixar dimitir, però la va apartar i va posar al capdavant a la presidenta Sáenz de Santamaria.  

Ahir va ser un dia convuls per a la Mato. Primer va voler treure un comunicat oficial anunciant que, malgrat tot, no dimitia. Però des de Moncloa li van impedir que ho fes. Posteriorment, sembla que des de la pròpia Presidència del Govern, li van exigir la dimissió.

El motiu principal no era la implicació (que no imputació) en la trama Gürtel, sinó per que, precisament avui, Mariano Rajoy vol presentar al Congrés dels Diputats el seu pla de lluita contra la corrupció política. Us imagineu a Rajoy explicant-ho i a Ana Mato asseguda a la bancada blava (la dels membres del govern)?

Bé, tampoc és tan difícil imaginar-ho. En primer lloc, l’Ana Mato no estarà asseguda al banc del govern, però seguirà com a diputada. Crec que el millor que li hagués pogut fer Rajoy és donar-li uns dies de vacances fins que es deixés de parlar del tema. Sembla ser que és el que ha fet ja que no ha estat present... Sé li descomptarà de la nòmina? 

Però encara hi ha més. Potser la pregunta clau de tot aquest assumpte és: hi ha cap càrrec del PP que no estigui esquitxat per la trama Gürtel o algun altre cas? Difícil pensar el contrari.

Diaris digitals com Público afirma que el PP com a partit també va ser partícip a títol lucratiu, ja que se’n va veure beneficiat. I posa dos exemples: la trama de Correa i companyia va finançar les campanyes de les municipals de 2003 de dos ajuntaments de la província del Madrid (un d’ells el de Pozuelo de Alarcón) per un total de més de 200.000 euros, la qual cosa va fer que no ho hagués de desembutxacar el partit.

Quina seria la conclusió? Molt simple. Si el PP, directa o indirectament, està esquitxat pel cas, els seus membres, tots aquells que durant aquella època ocupaven càrrecs importants, també hi estrien. També Rajoy? Sí, evidentment també Rajoy. Els anys 2013-2004 va ser el secretari general del partit i vicepresident primer del govern. Per tant, bé havia d’estar assabentat del que passava al seu partit o també dirà que no sabia res, com ha fet l’Ana Mato o tants d’altres implicats...

Si Rajoy fos una persona honesta, hauria hagut de dimitir fa anys. Primer per incompliment del programa electoral del PP: han fet tot el contrari del que van dir que farien. I segon perquè han tocat a un membre del govern i per tant, directament a ell.

Sembla ser que si Rajoy no va cessar (o fer dimitir a la Mato) abans va ser perquè va ser la directora de la campanya electoral de 2011. Quin mèrit! El PP em posa a mi i segur que el resultat hagués estat el mateix. L’any 2011 el PP tenia guanyades les eleccions abans de dipositar els vots a l’urna. En termes futbolístics i parafrasejant qui fora entrenador del Barça Helenio Herrera, ho tenien guanyat sense caler baixar de l’autocar.  

Per cert, ¿us he adonat que tots aquells pel que Rajoy va tenir que donar la cara, finalment van se imputats o implicats? Matas, Camps, Mato...

Si un dia ve Rajoy i la dóna per mi, me’n vaig corrents abans de que m’agafi un jutge.

Si la dimissió de la Mato ho ha estat un escac i mat al govern de Rajoy, al menys s’ha quedat en escac i això sempre vol dir que suposa un risc per al rei que està obligat a canviar de casella o anteposar una altra peça per a evitar el pitjor.

ELS INTOCABLES DE LA JUSTÍCIA

El jutge Garzón va ser inhabilitat per investigar el cas Gürtel. El jutge Epílio José Silva apartat cautelarment per haver portat a la presó al banquer Blesa, amic de Aznar.

Queda clar no? A l’estat espanyol els amiguets “de”, són intocables. És el favor que ara els hi tornen aquells que es van beneficiar dels seus regals durant anys.

Ahir mateix la policia espanyola va fer pública una nova llista de “tocats per la sort”, entre ells un tal Francisco Camps. No sé si us sona? Un senyor que ja es va seure davant d’un tribunal de justícia per haver acceptat regals de la trama Gürtel. Va ser absolt.

A Eliot Ness (Jorge Fernández-Díaz) li va faltar temps per a sortir en defensa dels seus: La policia no condemna, només investiga –va dir el Ministre de l’Interior-. Segurament no hauria reaccionat igual si els que van acceptar suborns de la Gúrtel haguessin segut d’altres partits. No toquis el meu amic, és una lema antiracista. Ara sembla ser que s’aplica a una altra classe d’amics: les amistats perilloses dels polítics del PP.

Però els del PP no són els únics polítics que se’n estan sortint força bé de tots els enrenous on han estat involucrats durant els darrers anys. Recordo que la Justícia té embargada la seu central de Convergència Democràtica de Catalunya pel presumpte cobrament de comissions a través del Palau de la Música Catalana. Cap polític de CDC ha acceptat tenir cap tipus de responsabilitat i tots segueixen ocupant els seus càrrecs. Només Oriol Pujol va apartar-se de la primera línia política per un altre cas: el de les estacions d’ITV.

Uns, els del PP segueixen governant Espanya amb ma de ferro. És la forma de la democràcia que més es sembla a una dictadura. I tot indica que la situació anirà a pitjor. Si s’aproven les lleis que s’estan tramitant ara mateix, dintre de poc tindrem menys drets i llibertats.

Els altres, els de CiU, en un intent de passar pàgina, han fet un pas endavant i han enfilat el camí de la independència. Un camí nou i no exempt de dificultats. Però millor parlar de la independència i buscar la confrontació amb Madrid que afrontar el tema del finançament irregular del partit. Un finançament que els hi ha permès (segur!) obtenir una bona rendibilitat electoral a part d’econòmica.

Ja ho va dir Pasqual Maragall: el 3%... Però sembla ser que el percentatge era força superior. Però no passa res. La vida continua, amb el consentiment de polítics i tribunals de justícia.

Amb aquests precedents no és estrany que Espanya sigui el país d’Europa on els ciutadans perceben més la corrupció. AL MENYS SON ELS PRIMERS EN ALGUNA COSA! –deu de pensar Rajoy-. Endavant campió!!          

LA “PRIMERA” NOTÍCIA DEL DIA: L’ABSOLUCIÓ DE CAMPS

Cronològicament parlant, el primer tema transcendent del dia va ser l’absolució de l’expresident de la Xeneralitat Paco Camps. Per 5 vots a favor i 4 en contra, el jutjat popular el va declarar “no culpable” dels delictes que havia estat imputat.
Quan es va conèixer la notícia, la indignació entre el la gent d’esquerres, sobre tot els del País Valencià va ser gran. Però aquest matí, també m’han arribat opinions en contra de persones que res tenen que veure amb l’esquerra política.  
La primera notícia sobre l’absolució de Camps la vaig llegir al Facebook on un amic de Sagunt, company de treball i sindicat, l’havia penjat. El comentari que vaig deixar va ser que “estava indignat” i que, a partir de sentències així, ja es pot considerar que hi haurà “barra lliure”, per a tots els “espavilats de torn”.
Encara que el tribunal popular digués el contrari, els fets estaven més que provats, ja que d’altres imputats com Betoret, van admetre la seva culpabilitat.
El ajustat resultat de 5-4 fa pensar que “qualsevol altre resultat podria haver possible”. Però també es pot pensar que “es podria haver influït amb el jutjat”.  De fet, informacions periodístiques asseguren que es va veure a  “una persona de l’entorn de l’expresident” fent una aperitiu a la terrassa de l’hotel on estaven allotjats els membres del jurat popular. Casualitat? Potser sí, però després de tot el que s’ha dit i que s’ha escoltat durant el judici, però sobre tot, de veure de què han estat capaços els de la trama Gürtel, perdoneu, però penso que de casualitat res.
Us vaig dir que en parlaria i ho faig. Què passa amb el jutge Garzón? Si la passada setmana se’l va jutjar per haver manat escoltar les entrevistes dels advocats i acusats de la trama Gürtel, de forma irregular, aquesta setmana li toca judici per voler investigar els crims del franquisme. Ni el fiscal del cas hi està d’acord. Recordo que la Fiscalia representa a l’Estat i, per tant, a priori, és la part acusadora. Per tant, és significatiu que el fiscal carregui contra el propi jutge i denunciï irregularitats del cas.

Ara imagineu-vos una cosa que pot passar. Que els corruptes i els assassins (em refereixo als qui van matar en nom d’Espanya durant la guerra i en la dictadura) quedin lliures de tota culpabilitat i, en canvi, es condemni al jutge que ho ha volgut investigar.

Sembla ser que som la riota de mig món (i de l’altre mig, perquè no se’n han assabentat)
Per acabar unes frases de “domini públic”: “Espanya és diferent” i la “Justícia és una disbauxa (cachondeo)
M'enteneu, no?    

LES “TRANSPARÈNCIES” DE CAMPS

De vegades penso si no tinc equivocat el sentit d’alguns conceptes. Encara que es força evident que la interpretació pot ser molt diferent segons qui la fa. Així, no s’interpretarà d’igual manera el que un diu, el que la gent pensa que diu i el que pensen els altres.
Un exemple molt clar el tenim en les recents declaracions de Francisco Camps, l’actual president la de Cheneralitat Valenciana, qüestionat des del seu propi partit, però que ell segueix endavant a pesar del que li puguin dir. A les declaracions que va fer, va dir que “El seu govern és el més transparent d’Europa i d’Espanya”. D’aquesta frase entenc a la perfecció totes les paraules menys “transparent”. El concepte que tinc jo de transparència no és el mateix que el que té Camps. Per a mi transparent és tot el contrari d’opac i significa “claredat”. Un govern és transparent quan ho és la seva gestió, quan no amaga res a l’oposició i a la ciutadania en general. Penso que el govern de Camps, si en alguna cosa no s’ha caracteritzats ha estat, principalment, per la transparència en la seva gestió.
Quan des del govern s’amaga (o es tracta d’amagar) la corrupció interna del propi partit i no es vol respondre a preguntes compromeses que li fan des de l’oposició, pot ser de tot menys transparent.

Cal recordar que el Tribunal Suprem va ordenar el govern valencià a respondre en seu parlamentaria a totes aquelles preguntes formulades per l’oposició sobre el cas Gürtel, un cas de finançament il•lícit que ha esquitxat el PP de mitja Espanya, sobre tot allí on tenien responsabilitats de govern i, especialment, a la Comunitat Valenciana que anomenen ells o País Valencià com m’agrada anomenar-lo a mi.
Molt abans d’entrar en política, de vegades sentia parlar de les “repúbliques bananeres” en referència a països del tercer món, sovint governants per dictadors sense escrúpols que no dubtaven en matar els seus adversaris polítics a l’hora de fer callar les veus crítiques amb el seu govern.
El País Valencià, governat per Francisco Camps, està molt més prop de semblar-se a una d’aquestes “repúbliques bananeres” que a un país on s’imposen els drets democràtics dels seus ciutadans.
No ho dic jo, ho diuen els entesos, aquells que fan estudis de tot, Canal 9, la televisió pública valenciana, és una de les més controlades pel govern, la qual cosa vol dir de les menys plurals i imparcials que hi ha a l’estat espanyol.
És una bona mostra de la “transparència” de la que parla Camps.