I A LA DRETA, CIUDADANOS

De Manel Fontdevila a eldiario.es.

Van néixer com a Ciutadans, partit per a la Ciutadania, eren socialdemòcrates o lliberals... Tothom té un passat, però mentre la majoria canvia per a bé (potser fruit de l’experiència), però per a Ciudadanos (oblidem-nos de la primera denominació) i l’Albert Rivera(anteriorment se deia Alberto Carlos) qualsevol temps passat va ser millor. Potser no per a ell, però si per a una gran majoria de ciutadans d’aquest país.

Durant anys quan trobaves algú de dretes que no volia semblar-ho tant, té deia: jo sóc de la línia de Gallardón: moderat. Però finalment a Gallardón sé li va veure el llautó i va ensenyar la seva part més dretana, potser de tant conviure amb el seu sobre José Solís Ruiz, fatxa on el hi hagués.  

Quan va aparèixer C’s els que se consideraven de portes cap a fora moderats de dretes, se van reconvertir al partit de Rivera. Al principi semblava que sí, que C’s havia nascut per a trobar una centralitat que el PP de la segona legislatura d’Aznar, de l’oposició a Zapatero i del govern de Rajoy havien perdut. Sobre tot després dels atemptats de Madrid de ’11 de març de 2014.

En un primer moment Rivera va caure bé. Era jove i va sortir despullat a un cartell electoral: res que amagar. Però mentre passaven els anys, Rivera va treure la cara més dretana del partit. Un partit que prefereix pactar amb la dreta més rància i reaccionària d’aquest país. I no els hi tremola el pols a l’hora de fer-ho.

Busquen la confrontació i la polèmica. Han anat a Amer, el poble natal de Puigdemont, a Altsasu, un poble navarrès que s’ha enfrontat a la Guàrdia Civil i la Justícia, a Ugao-Miraballes, el poble natal de l’etarra Josu Ternera... I només hi ha anat amb una finalitat: buscar la confrontació amb els veïns per a sortir a la premsa.

El diari Público ho va publicar després de ser ‘expulsats’ del dia de l’orgull gai a Madrid. Havien aconseguit el seu propòsit: què se’n parlés.

Al Parlament de Catalunya feien igual. Buscaven la confrontació permanent amb els partits de govern. Per a què fer una oposició constructiva?

En els darrers temps ha quedat evidenciat que si alguna ideologia té C’s és la típica d’un partit de dretes. Però no una dreta moderada. De ser-ho mai hauria pactat amb l’extrema dreta.

Una dreta que vol aparentar moderna i europeista, però que en realitat és més del mateix. És com la dreta tradicional, la dreta de Fraga, la d’Aznar, la de Rajoy i la de Casado. Per això mateix alguns dels seus dirigents, fins i tot un fundador han abandonat la formació pel seu viratge. 
Potser Rivera hauria de pensar en tornar-se a castellanitzar el nom, tal com va fer Máximo Huerta. Seria molt coherent!     

MÉS INFORMACIÓ:

https://www.eldiario.es/politica/Ciudadanos-Orgullo-Arrimadas_0_918308707.html

https://www.eldiario.es/politica/Ciudadanos-pactos-PP-regeneracion-Madrid-Murcia-Castilla_y_Leon_0_917258991.html

https://www.eldiario.es/politica/Ciudadanos-Galicia-Fernandez-Ramil-asesora-dimision_0_919358655.html

https://www.eldiario.es/politica/denuncia-Ciudadanos-incluye-Arrimadas-sub-grupo_0_919008974.html

https://www.eldiario.es/politica/policial-contradice-Ciudadanos-ocurrido-Orgullo_0_918658182.html

AZNAR HA TORNAT A PERDRE UNES ELECCIONS

Tot i que només s’ha presentat 4 vegades, Aznar n’ha guanyat dues i n’ha perdut 4. Una mica difícil d’entendre? La solució és molt fàcil, ja veureu.

Aznar se va presentar com a cap de llista del PP a les eleccions de 1989, 1993, 1996 i 2000. Les dues primeres les va perdre davant el PSOE, mentre que va guanyar les de 1996 i el 2000.

Però l’any 2004, tot i que el cap de llista del PP va ser Mariano Rajoy, les eleccions les va perdre Aznar. I com va se això? Tot semblava que el PP revalidaria la victòria, però sortosament se van cometre els atemptats de l’11 de març a Madrid, només 3 dies abans de la data fixada per als comicis.

Només la mala gestió de la crisi i les mentides de Ángel Acebes (Ministre de l’Interior), però també d’Aznar van fer reaccionar als votants espanyols que van participar com poques vegades ho havien fet (77,21% de participació). Aquest fet va fer donar un tomb electoral que va propiciar la victòria del PSOE de José Luis Rodríguez Zapatero. Per tant, no les va perdre Rajoy (que era el cap de files del PP), sinó Aznar.

I el passat diumenge 28 d’abril va ser Aznar qui les va tornar a perdre ja que l’expresident del govern va ser el gran valedor de l’actual president del PP Pablo Casado.

La influència d’Aznar sobre Pablo Casado ha estat molt gran. Primer perquè sense el seu suport mai hauria arribat a la presidència del partit, càrrec que comporta poder-ne ser el cap de llista a unes eleccions generals i segona perquè Casado ha seguit fil per randa les directrius dictades per Aznar des de l’ombra.  

Us recomano llegir l'article del director del Periódico de Catalunya Enric Hernández:

https://www.elperiodico.cat/ca/opinio/20190430/article-enric-hernandez-pp-casado-dreta-canibal-7432236

SOBRE ELS ACCIDENTS DE TRÀNSIT

Inauguració per part de la plataforma de una de les rotondes de l'N-340. 

Aquest dies s’està parlant molt dels accidents de trànsit, ja que en els darrers mesos s’ha incrementat considerablement el nombre de víctimes a la carretera. L’any 2017 hi van haver 1.830 morts, un 1,1% més que l’any anterior, però és que aquest anys la xifra és de rècord, amb un increment del 42% respecte al primer semestre de l’any passat.

El govern de Pedro Sánchez ha nomenat novament Pere Navarro com a director de la Direcció General de Transit (ja ho va ser durant l’època de Zapatero (2004-2011) que va ser qui va implantar el carnet per punts i va aconseguir rebaixar notablement la sinistralitat a les carreteres espanyoles. Precisament, una de les primeres mesures que vol prendre és modificar el carnet per punts amb el propòsit de dissuadir els conductors a l’hora de cometre infraccions voluntàriament.

Un altra experta en temes de trànsit és Montserrat Tura, que va ser durant 3 anys Consellera d’Interior del Govern de la Generalitat durant la presidència de Pasqual Maragall. Tura va participar en un debat a la SER el passat dimecres i va dir coses molt interessants.

La primera cosa que va dir que me va cridar l’atenció va ser que, segons Tura,  hauríem de deixar d’anomenar accidents als sinistres que se produeixen a les carreteres. Un accident és un acte fortuït que provoca d’anys i a la carretera d’actes fortuïts n’hi ha pocs, ja que quasi sempre hi juga el factor humà, com per exemple les distraccions, el consum d’alcohol i estupefaents, etc. De fet, va explicar, que durant els 3 anys que ella va estar de responsable d’interior només recorda un accident que va ser produït per una tapa de clavegueram que se va enlairar per la pressió de l’aigua i va acabar encastant-se a un vehicle.

En quan a la renovació del carnet per punts, tot i que encara no s’ha dit en quin sentit canviaran, ja podeu imaginar-vos per on aniran els trets. No? Tindran més penalització aquelles sancions que derivin d’anar parlant o manipulant el mòbil mentre se condueix.

Si us hi fixeu, un gran percentatge de conductors parlen pel mòbil o miren la missatgeria mentre condueixen. Aquesta setmana n’hi vaig veure dos quasi de consecutius. I és que, desgraciadament, el mòbil s’ha fet tan imprescindible que algunes conductors no poden estar-s’hi ni quan condueixen  ni, fins i tot, portant criatures al darrere.

Vaig pensar que estaria bé que els vehicles portessin alguna mena d’inhibidors per tal de que fora impossible utilitzar el mòbil mentre condueixen. Però d’entrada aquest sistema tindria dos contratemps greus: no se podria utilitzar el sistema GPS per a indicar-te el camí, no se podrien rebre trucades que podríem qualificar com a importants i, finalment no podrien fer-se trucades d’emergència. De totes formes penso que la tecnologia actual podria filtrar aquestes excepcions i bloquejar els mòbils per als altres usos.

Durant la tertúlia de la SER se va dir que els conductors en general, darrerament ens hem relaxat. Que quan conduïm ja no tenim tanta cura com teníem fa uns anys i correm més. Segurament és així. Ara mateix no recordo haver vist cap campanya de sensibilització durant els darrers mesos. La darrera, des del meu punt de vista força impactant, era aquella que parlava de reduir el nombre de mots a 3 (o a 5...) A tothom els hi pareixia bé, però si aquest tres (o 5) eren membres de la teva família, se posaven a plorar i reclamaven que el nombre de víctimes a les carreteres fos 0. Jo sempre ho he dit: una vida humana té un preu incalculable; només depèn de per a qui.  

No vull acabar sense fer menció a unes de les carreteres amb més alta sinistralitat del país: l’N-340.

Com sabeu, la solució dels responsables de Trànsit durant l’època del PP va ser la construcció d’11 rotondes i fer 65 Km. de doble ratlla continua al seu pas per les Terres de l’Ebre. Potser han reduït el nombre d’accidents (això ho explicaran millor les estadístiques), però és veritat que han convertit un dels principals eixos viaris del país, en una mena de carrera local on transitar significa un suplici. L’N-340 només té un problema: el gran nombre de vehicles que hi circulen.   

La millora de les infraestructures va ser un altre dels temes que se van posar sobre la taula a la tertúlia de la SER. Segons Montserrat Tura, des de fa anys està aturada la construcció de més carreteres que servirien, entre altres coses, per a descongestionar el transit rodat.  

FER UN 'ARTUR MAS'

De Ferreres a l'Ara. 

Me temo el pitjor per a l’independentisme. Per a l’independentisme honest, el de veritat.

Potser trigarem dies, setmanes o mesos abans de saber tota la veritat de la trobada entre Sánchez i Torra a Madrid, però els precedents no són bons.

Allà per l’any 2006 Arturo Mas que només era un cap de l’oposició sense gaire rellevància política va anar a Madrid a reunir-se amb Zapatero. I sabeu que en va sortir d’aquella trobada?

Si heu dit o pensat que la retallada de l’Estatut de Miravet impulsat pel President Pasqual Maragall, l’heu endevinat.

Efectivament Mas se va presentar davant Zapatero per a ser l’interlocutor de la part catalana i va acceptar rebaixar les pretensions de l’Estatut (que el Parlament de Catalunya havia aprovat el 30 de setembre de 2005 amb el vot favorable de 120 diputats dels 135 que el configuren) Mas només demanava una cosa: ser el següent president de la Generalitat. L’ambició convergent no coneix límits i Mas, en aquella època, la tenia intacta.

Poc ha transcendit de la reunió Sánchez Torra, tret dels regals que li va fer el President català, entre ells, tal com explicava ahir, una botella de ratafia.

Segons diuen els mitjans, la reunió només va ser de desglaç, per a desencallar les malmeses relacions bilaterals que han derivat a la situació que estem vivint ara mateix: presos polítics, polítics fugits per a no caure en mans de la justícia espanyola, sentències per rebel·lió, etc.

Durant tot aquest temps, l’Estat ha deixat clar que no cedirà mi un mil·límetre utilitzant totes les armes de els que disposat: jurídiques, policials... I si cal, l’ús de la força.

Digueu-me malpensat, però me sembla que les reunions entre l’Estat i la Generalitat, ja sigui el President Torra, ja el Conseller Aragonès (no pervindrà de Roquetes aquest xic?) que s’ha de reunir properament amb la Ministra Calvo (també a Madrid), pactaran abaixar el suflé a canvi de diverses concessions a Catalunya: més autogovern, millor finançament... Les promeses de sempre però que fins ara mai s’han acabat de complir.

Evidentment Sánchez i el seu equip no els hi poden prometre un estat federal perquè ara com ara no hi ha una majoria suficient (2/3 del Congrés) per a que això pugui ser possible.

Un PP en hores baixes (i, presumiblement, després del seu congrés encara hi estarà més) i un C’s ara pujo ara baixo, però que en un futur ha de ser l’alternativa de dretes d’aquest país, no estan disposats a fer cap concessió a Catalunya i des de les seves posicions vigilaran que se compleixen escrupolosament la Constitució del 78 i la resta de lleis que regulen l’encaix Espanya/Catalunya.

Quan hi hagi una majoria qualificada tant al Parlament com al carrer serà l’hora d’establir noves relacions amb l’Estat amb uns interlocutors vàlids que no se deixen ni ensarronar ni facin prevaldre l’interès de tot un país per sobre dels interessos personals i del seu propi partit.

Mentre això no passi, mentre les negociacions amb Madrid siguin més del mateix, personalment ho anomenaré fer un Artur Mas. 

LA SEGONA RESURRECCIÓ DE FRANCO

De Ferreres al diari Ara. 

Al poc temps de morir el dictador va aparèixer una novel·la de ficció: Y al tercer año resucitó de Fernando Vizcaíno Casas. Amb tot el que us he dit, ja podeu fer-vos una idea de la temàtica de la novel·la.

Amb l’arribada de Pedro Sánchez a la Moncloa s’han accelerat els tràmits per a desenterrar el cos de Franco del Valle de los Caidos, tal com havia aprovat el Congrés dels Diputats el mes de maig de l’any passat. La resolució que s’emmarcava dintre de la Llei de Memòria Històrica aprovada durant l’etapa dl govern de Zapatero, no era vinculant i per això el PP no va moure un dir per a portar-ho a terme (ja sabeu que Rajoy presumia de no haver destinat mai un euro per a fer complir aquella llei)

Si les informacions periodístiques no van errades, sembla que el trasllat de les restes del dictador és imminent. O sigui que tal com va passar a la novel·la de Vizcaíno Casas, la gran llosa de granit que cobreix el taüt de Franco s’obrirà i el dictador sortirà... No caminant, sinó dintre del propi fèretre per a ser traslladat a un nou emplaçament encara per decidir, perquè, pel que sembla, la família no se’n vol fer càrrec de les restes. Tan dolent era? (perquè sinó no s’entén) La resposta era sí, era molt dolent! Era extremadament dolentíssim! Tot i la imatge que volia transmetre en les seves aparicions públiques.

De fet, Franco mai ha mort. El franquisme (o postfranquisme si voleu) ha perdurat fins els nostres dies. Només cal veure els cartells que van aparèixer anit per Madrid: El Valle de los Caidos no se toca.     

És cert que al gran mausoleu que va idear i inaugurar el propi Franco hi ha enterrats combatents dels dos bàndols (republicà i feixista), però mentre a uns se’ls recorda i se’ls ret homenatge, els altre passen desapercebuts als ulls de tothom. Una mostra fefaent de que no tos els combatents eren iguals als ulls del règim dictatorial.

Però si Franco va morir un 20 de novembre de 1975, el franquisme no ha mort mai i ha perdurat fins els nostres dies. Sovint mig soterrat sota les sigles del PP.

Segurament amb el rebrot independentista d’aquests darrers anys és quan més ha decidir sortir de la caverna i donar la cara. Actualment potser sigui Vox el partit més representatiu, però hi ha d’altres partits (FE era el partit del règim i d’altres com Fuerza Nueva van néixer posteriorment) que sempre se’ls ha vist quan cal celebrar alguna de les seves diades més emblemàtiques: 18 de juliol, 12 d’octubre, etc.

Sempre s’ha presentat a Espanya com un país que ha sabut aturar a l’extrema dreta a diferència d’altres països com França, Itàlia, Àustria u Holanda on ha aconseguit una important representació parlamentària. Però és que aquí l’extrema dreta ha estat integrada dintre d’Alianza Popular primer i el PP més tard.

Amb el trasllat de les seves restes, el dictador no ressuscitarà, però el seu llegat, gràcies a la Fundació Francisco Franco i d’altres associacions de excombatents s’ha mantingut ben viu i ben finançat pel govern espanyol durant les èpoques d’Aznar i de Rajoy. Amb això queda tot dit.

Desgraciadament Franco és el referent de l’extrema dreta. Sinó hagués estat ell, segurament se’n hauria d’haver buscat un altre.

Al feixisme només el pot aturar amb la unió dels demòcrates (però demòcrates de veritat), tal com va passar al 36 amb el Front Popular o tal com ha passat més recentment amb la moció de censura a Rajoy. Però el gran problema és que ells sempre han estat molt més units que la resta de partits.       

MAI RECUPERAREM TOT EL QUE VAM PERDRE

Alguns dels medicaments que van quedar exclosos del finançament públic
(Foto: El Periódico de Aragón) 

Sabeu aquella dita de que cada bugada se perd un llençol? A la vida és així a diari i troben sovint exemples que ens ho demostren.

Diu Sánchez (el President) que els medicaments per als jubilats i pensionistes tornaran a ser gratis. Bé, però no paro de preguntar-me que passarà amb tots aquells medicament que durant els anys de la crisi van caure de la llista de gratuïts de la Seguretat Social i se van tenir que pagar? Tornaran a ser gratuïts? Permeteu-me que ho dubte.

La llista de greuges és inacabable. Aquest dies vaig llegir que els treballadors de la Generalitat de Catalunya havien de cobrar properament una part d’una de les pagues extres de 2012. Després de 6 anys ja va sent hora! Tot i que m’imagino que no diran blat fins a que estigui al sac i ben lligat.

Precisament les retallades econòmiques va ser una de les coses que més van afectar els treballadors de la funció pública. I no només els de l’Estat que eren els que més fàcil ho tenien, sinó també els de les comunitats autònomes , administracions locals (ajuntaments i diputacions) i la resta dels ens públics (RTVE, Agència Tributària, etc.)

Sabeu que a les pagues extres també se les denomina paga doble. Bé, als funcionaris (aquí si que vull fer una distinció entre els treballadors que tenen aquesta condició i els que no la tenen) mai se’ns havia pagat el doble. Era una mica menys, I això era així perquè la nòmina dels funcionaris consta de diverses parts: sou base, complement específic , complement de destí i triennis) Però com no se cobrava el 100% del complement específic, per això la paga extra no era el doble d’una mensualitat normal sense altres complements. Gràcies a un conveni que el sindicats van signar amb la Funció Pública del Govern de Zapatero se va aconseguir que poc a poc se cobraria la totalitat del complement específic a les pagues extraordinàries. No recordo si finalment van ser una o dues les que vaig arribar a cobra dobles.

Quan finalment la crisi ens va esclatar en tots els morros, a part de rebaixar-nos el sou, a part d’estar uns anys sense increment salarial, l’increment de les pagues extres va quedar sense efecte i, per tant, se tornava al sistema anterior.

Tot i la pèrdua d’una par de les nostres nòmines, els treballadors públics, en general, podem considerar-nos afortunats si mirem cap els nostres costats.

El rescat bancari, a part de costar-nos molts diners a tots els ciutadans d’aquest país, va comportar que molta gent hi perdés diners. Qui no se’n recorda de les participacions preferents i d’altres productes similars? La banca retornarà mai tot el que va estafar?

I aquells que van perdre, estan perden o perdran els seus habitatges... Van ser milions els treballadors que se van quedar a l’atur. Cases on no hi havia ningú amb feina. Llars que vivien (o malvivien de la pensió dels més grans. Van ser mils de milers que van haver d’acollir-se a la dació en pagament. I això sempre que l’entitat financera estigues oberta a negociar i acceptar aquesta fórmula. I els que van perdre la casa perquè van ser desnonats...

L’experiència me diu que, efectivament, tot el que se perd a la vida difícilment se recuperar. Ho he vist en deduccions i altres incentius de la Renda. Quan arribaven uns els treien, però amb els canvis de govern ja no se recuperaven.    

CALATALNS I CASTELLANS

De Vergara a eldiario.es.

Amb l’arribada de la migració a Amposta se va fer popular la següent dita:

-Qui s’ha mort?

-Ningú, un castellà...

No era que se’l menyspreés, simplement volia dir que no era d’aquí. I és que durant molt de temps la nostra societat se dividia entre els d’aquí (tot i que no sempre ens sentíem del tot catalans *) i els castellans, que eren els que els nous vinguts. Per tant un andalús era un castellà, un extremeny era un castellà un aragonès era un castellà o un murcià era un castellà. No me queda clar que eren els valencians els bascos o els gallecs, tot i que suposo que en aquests casos si que hi havia una diferenciació.   

Per tant, la diferència entre catalans i espanyols ve de lluny. La qual cosa demostra que tot i que sempre ens han volgut posar al mateix sac (tots som espanyols) l’evidència demostra tot el contrari.

Tradicionalment al conjunt d’Espanya no ens han estimat, tot i que quan surt el debat ens diuen que sí, que ens estimen molt (com aquella campanya publicitària que va fer el PP fa uns anys) Però és mentida.

I per a mostra només cal un botó: Quants catalans han arribat a presidir el govern d’Espanya? Tres. A saber: El general Joan Prim durant el regnat d’Amadeu I de Savoia i que no va tenir temps d’exercir el càrrec ja que fou assassinat abans de que pogués prendre possessió del càrrec. Estanislau Figueras que va ser el primer president de la Primera República Espanyola durant quatre mesos. I, finalment, Francesc Pi i Maragall que e va ser el segon durant 38 dies! Com heu podeu comprovar el balanç és força decebedor.

A finals de la dècada dels anys 90, amb la caiguda de Felipe González i el poder socialista, un català volia ser candidat a la presidència del govern: Josep Borrell. Va guanyar les primàries amb una diferència prou respectable davant el basc Joaquín Almunia. Però quan semblava que tot li anava de cara, li van treure un afer de quan ell havia estat Secretari General d’Hisenda: els cas Huguet-Aguiar. El primer va ser cap de la inspecció de Barcelona i el segon Delegat Especial de Catalunya. Tots dos van ser investigats per corrupció ja que havien afavorit diverses empreses catalanes a canvi de contraprestacions.

A la dècada dels anys 80, el que fora el número dos de Pujol, Miquel Roca, va tenir deliris de grandesa i veient els bons resultats que teia a Catalunya CiU, va voler donar un salt a la política catalana amb el Partit Reformista Democràtic. Tot i els suports que va tenir del món polític amb Antonio Garrigues Walker i Federico Carlos Sainz de Robles i periodístics amb el director del Diari el Mundo Pedro J. Ramírez, l’anomenada operació reformista va ser un fracàs.

José Luis Rodríguez Zapatero no era català. Era castellà-lleonès. Però era del Barça i no s’ho amagava. Tot i estar al front del govern espanyols durant 7 anys i mig, mai va anar al Nou Camp a veure un partit de futbol. Dintre dels cercles de poder estava mal vist.

Amb tots aquests antecedents, sorgeix una pregunta: Pot arribar Albert Rivera a la presidència del govern de les Espanyes?

Segons el darrer sondeig conegut (el que hapublicat avui mateix el País), el partit de Rivera tindria una intenció de vot del 28,7%, el PP del 20,4, el PSOE dels 19,1 i Podemos del 18,3.

I el pitjor de tot és que C’s ha arribat fins aquí sense haver fet res. Ha jugat a la vella política de la puta i la Ramoneta donant suport al partit que més li ha interessat en cada moment i mirant de no fer gaire mal al PP, ja que entre els votants del partit de Rajoy estan la majoria dels seus futurs votants.

Bé, potser si que ha fet una cosa: anar clarament contra els interessos de Catalunya. Per això tant a Rivera com el seu partit se’ls veu com a castellans i no com a catalans.

Partint d’aquesta premissa, potser si que Rivera podrà ser un dia president del govern d’Espanya.

Quin panorama més negre!      

* De menut vaig escoltar moltes vegades l'expressió: Anem a la Catalunya... Ho deien per exemple quan anaven a veremar al Penedès o ha d'altres llocs més enllà de les nostres comarques ebrenques. 

ERA UN PARTIT D’ESQUERRES (O AL MENYS O SEMBLAVA)

Atenció al titular: PP, PSOE y Ciudadanos tumban la reforma de la Ley de Amnistía que pretendía juzgar los crímenes franquista (eldiario.es de 20-03-2018)

Després d’anar del bracet del PP i C’s a les manifestacions de Societat Civil Catalana, que el PSOE ara votés per a que no es pugui passar comptes amb el règim franquista me sembla el darrer acte cap a la deriva definitiva d’un partit que semblava d’esquerres i que va representar a milions d’espanyols durant molts anys.

És molt trist que hagin d’haver passat diverses dècades per a que sortissin a la llum alguns dels secrets d’alcova d’aquella època. Ara resulta que l’excusa principal és que no volen anar contra l’esperit de la Transició!

Que se deixen de romanços i que siguin conseqüents. Durant el govern de Zapatero se va aprovar la llei de la Memòria Històrica. Una llei que pretenia repara les injustícies que se van perpetrar contra desenes de milers de famílies republicanes a les que, després d’assassinar els seus familiars (de vegades molt directes: pares, germans), els feixistes els van acabar enterrant en fosses comunes al costat de les cunetes o fora de les parets d’algun cementiri.

La Transició espanyola va tancar la porta en fals a la dictadura. És possible que de no haver estat així molt possiblement les coses no haurien anat tat rodades com van anar, tot i alguns ensurts com el 23-F. Però amb el pas del temps ens hem adonat de que se’ns van amagar moltes coses.

El PSOE, un partit fundacionalment socialista i republicà, ha fet costat sempre a la monarquia espanyola. És normal de que així sigui? El vassallatge només s’entén si en aquella època se van tancar pactes secrets per a salvaguardar persones i entitats amb obscurs passats. A canvi de què? Possiblement mai ho sabrem amb exactitud.

Però després de 40 anys, és normal que encara existeixi aquest vassallatge al Rei i a l’antic règim? És que no hi havia una data de caducitat?

L’actual PSOE se troba emmordassat pel seu passat. Per això la vella guàrdia socialista (els Felipe González, Alfonso Guerra, Alfredo Pérez Rubalcaba i d’altres) segueixen tenint el pes que tenen dintre del partit. Per això mateix el seu actual líder Pedro Sánchez no acaba de collar tot i les il·lusions que alguns socialistes van dipositar amb ell. I també per això mateix, Susana Díaz, des del seu regne de taifes d’Andalusia, té tant de pes, ja que se sap recolzada per l’antiga guàrdia de corps del partit.

Fer les polítiques que ha estat fent el PSOE durant els darrers anys és anar en contra dels seu propi electorat. Un electorat que cada vegada més s’allunya del partit que els ha estat representant durant dècades i només els més adeptes són els únics que se mantenen fidels fent costat als seus dirigents.

D’aquí que els sondejos d’opinió detectin un estancament en la intenció de vot al PSOE. I és que el panorama és mol desolador:  un partit a la deriva, un líder que no s’enlaira i uns militants i simpatitzants cada vegada més desafectes.  

Tal com he dit tantes i tantes vegades, si no sé torna als orígens, a recuperar els valors perduts, difícilment podrà recuperar la S de socialista i la O d’obrer de les seves sigles.

CULPABLES I INNOCENTS DE LA CRISI BANCÀRIA

De Manel Fontdevila a eldiario.es d'avui. 

Aquests dies han passat per la comissió del Congrés sobre la crisi de la banca tres de les persones que més poden aportar sobre el tema per la seva responsabilitat política al front de diferents governs d’Espanya. Un Rodrigo Rato vicepresident i ministre d’economia en l’època d’Aznar i les altres dues va ocupar els mateixos càrrecs amb Zapatero com a president: Pedro Solbes i Elena Salgado.  

Després d’escoltar a tots tres, contrasten les seves actituds i les seves declaracions. Rato va estar pegant a tord i a dret contra Rajoy i els seus governs a part d’eludir tota responsabilitat política. O sigui, se va declarar innocent del tot. Mentrestant, Solbes i Salgado van acceptar la seva part de responsabilitat en un gest que els honra i impropi de la classe política espanyola i de la ciutadania en general tan poc propensa a acceptar que s’han equivocat quan ha estat així.

No cal perdre el temps parlant de Rato... Si voleu podeu llegir el que se diu d’ella a la pàgina los Genoveses. Potser de tots tres qui més m’interessa és Pedro Solbes, un bon ministre d’economia a qui Zapatero li va tallar les ales i no el va deixar que prengués les mesures adients per mirar d’apaivagar la crisi que ens venia a sobre. Perquè aturar-la completament era del tot impossible.

Per cert, Rato en cap moment va culpar de la crisi a Aznar quan l’origen de la bombolla immobiliària ve precisament d’aquella època. El govern d’Aznar va aprovar l’any 1998 una llei que liberalitzava elpreu del sòl i que, segons sé va dir, sé pretenia que hi hagués molt més sòl disponible per a construir i sobre tot a millor preu. Ja sabeu que al lliure mercat quan hi ha excedent d’un producte aquest baixa.

Al principi la bombolla immobiliària els hi va anar bé a tots: el PIB pujava, l’atur baixava, els sous eren alts i, per tant, la gent comprava més. Segurament la inflació pujava, però aquest era un detall menor sense importància.

Tot i que la crisi va ser internacional (recordeu que segons els experts tot va començar amb les hipoteques subprime) aquí tard o d’hora igualment n’hauria vingut una de grossa. La banca és culpable de gran part del que va passar i les autoritats monetàries de la resta. Recordeu que abans de que comencessin a fer fallida els primers bancs, feia poc que havien passat un test d’estrès davant les autoritats monetàries de la UE. Les caixes d’estalvi, a part d’acumular els mateixos problemes de la banca, ne van tenir un d’afegit: l’espoli que van patir per part de determinats partits polítics que les controlaven.

En plena campanya electoral de les eleccions de 2008, Solbes, com a responsable de l’economia espanyola va debatre amb Pizarro, un dels experts en economia del PP. Solbes va negar que ens vingués a sobre una crisi economia. Evidentment en campanya electoral no podia acceptar-ho de cap de les maneres.

És veritat que el govern de Zapatero va intentar fer alguna cosa per a pal·liar la crisi com per exemple el Pla E dirigit als ajuntaments i que era per a estimular l’economia i l’ocupació, però ja arribava massa tard...   

Tornant a la banca espanyola, a part de donar finançament a les constructores per a que seguissin construint arreu de la geografia Espanyola (se va començar per les grans ciutats però poc a poc sé va estendre com una taca d’oli fins arribar als pobles més menuts), també deixaven diners sense pràcticament garanties a aquells que volien comprar-se un habitatge. Un dels meus fills va estar treballant a Caixa Sabadell, ja desapareguda. Me va explicar que arribaven a donar hipoteques per sobre del 100%. Per què? Perquè el mercat estava tan boig que els habitatges augmentaven de valor cada dia... Fins que tot va petar i ho van haver de pagar qui menys culpa tenien. 

MAS SE’N VA, EL SEU LLEGAT SÉ QUEDA

La manifestació de la Diada de 2012. 

Ahir Mas va tornar a anunciar un altre pas al costat. El segon en dos anys. Evidentment qui fa passos al costat i no enrere, no acaba de marxar. Mas, com Pujol al seu dia o com d’altres líders convergents locals no acaben de marxar mai. Quina pena per a la política!

De fet la vida política de Mas ha estat una pena continua. Ungit per Pujol (hi ha qui critica que Joan Carles I fos posat a dit per Franco) i hereu seu en quasi tots els sentits, Mas ha estat un polític amb una ambició extrema. Diria més: fregava la paranoia. Però tampoc cabia esperar menys de la seva conducta ja que feia el que sempre havia mamat dintre del seu partit.

Li va costar esforços però al final va aconseguir el seu propòsit: ser elegit president de la Generalitat. Pujol l’havia criat per això en vista que el seu únic fill que s’havia dedicat a la política (l’Oriol) encara estava una mica verd per a poder assignar-li aquest paper.

Per aconseguir ser investit no va dubtar gens ni mica pactar amb el PPC de l’Alicia Sánchez-Camacho, la representat a Catalunya del partit que va multiplicar les retallades en drets i llibertats que va iniciar Zapatero. De fet, el PP i CiU eren com a dues gotes d’aigua en temes econòmics i laborals.

A Mas no li va tremolar el pols a l’hora d’aplicar les polítiques de retallades que li aconsellaven fer des de Madrid. Tal com va fer el PP, CiU a Catalunya també va retallar pel costat més social sense pensar en el mils de milers de ciutadans més necessitats. I el pitjor de tot és que encara s’està arrastrant en gran part les conseqüències d’aquelles retallades bàrbares.   

El pacte amb el PP no li anava gens malament a Mas i de fet hauria continuat de o haver segut per la Diada de 2012. L’11 de setembre de 2012 marca un abans i un després per a Mas i per a Catalunya en general. Va ser la data de la transfiguració de Mas. Va ser quan se’n va adonar que si l’independentisme omplia els carrers de Barcelona i ell se feia independentista, tenia assegurada la presidència de la Generalitat (o ves a saber si la d’una Catalunya independent) durant lustres.

Gran part del seu partit va virar cap a l’independentisme seguint el seu líder. Aquell fet li va suposar trencar amb el PPC, però guanyava un soci molt més solvent: ERC. Tan gran va ser la deriva que va incomodar a l’altre partit de la coalició fins al punt de trencar relacions. UDC sempre m’havia semblat un paràsit que havia sobreviscut gràcies a CDC. Però segurament a tots dos partits els hi anava bé aquest tipus de relació.

Tan desmesurades van ser les retallades que va aplicar Mas a Catalunya que quan amb la suma de CDC i ERC no n’hi havia prou per a tornar-lo a col·locar al capdamunt de la Generalitat i necessitaven els vots de les CUP, aquesta formació (o suma de formacions) va demanar el seu cap a canvi del seu suport a la investidura. Va ser el primer pas al costat.

Però Mas va continuar com a líder espiritual del seu partit reconvertir després en PDeCAT en un intent de tapar les seves vergonyes fruit d’anys de corrupció a tots els nivells. Però finalment tots els seus esforços per a salvar-se han resultat inútils. D’aquí que ahir anunciés el segon pas al costat d’avant l’allau de vistes judicials que li estan a punt de caure.

Durant una estona vaig seguir la seva roda de premsa per TV3. Una vegada va acabar la seva intervenció, els periodistes assistents li van poder fer preguntes. Un dels periodistes n’hi va fer dues. La primera d’elles va ser si era casualitat o no que prengués la decisió d’apartar-se de la primera línia política pocs dies abans de que es conegués la sentència sobre el cas Palau. Mas va demanar permís al periodista per invertir el torn de les respostes i així la del cas Palau la contestaria en segon lloc. Després de respondre la primera i quan anava a començar la segona, TV3 va tallar l’emissió. És que no consideraven transcendent la resposta que anava a donar? O hi va haver censura per part de la televisió pública catalana?

Tal com me va dir una persona anit: Bon vent!     

S’ESTÀ PARLANT DE LES PENSIONS

Quan sé parla d’alguna cosa mai saps si és bo o dolent... Suposo que depèn del moment i del sentit en que enfoques el tema. Aquests darrers dies coincidint amb l’any que s’acaba s’està parlant mol de les pensions i no precisament en positiu, ja que els que està passat gràcies a Rajoy és que any rere any les pensions espanyoles perden poder adquisitiu.

Però el tema hauria de ser molt més ampli i parlar també dels sous públics. O sigui el que reben els treballadors públics que van, si fa o no fa paral·lels a les pensions, ja que en tots dos casos formen part dels Pressupostos Generals de l’Estat i els augments, congelades, però també retallades les aprova el govern de l’Estat.  

Com sabeu fa un parell de mesos que sóc pensionista. La meva pensió no me la paga la Seguretat Social sinó la Direcció General de Costos de Personal i Pensions Públiques perquè com a funcionari de l’Estat que era tenia un règim diferent. Tot i això suposo que els extraordinaris increments que tindré any rere any seran en el mateix percentatge que la resta de les pensions.

Com us comentava se parla molt de pensions i poc de sous públics. El col·lectiu de treballadors públics que són tots aquells que treballen a l’administració, ja sigui central, autonòmica o local.

Des de l’any 2011 en el que el govern de Zapatero va acordar rebaixar els sous públics en un 7,5% de mitjans, després de 6 anys, la majoria d’aquests encara estan pels mateixos nivells que llavors i tot gràcies als triennis, ja que els percentatges anuals d’increment encara no haurien aconseguit equiparar-los. Si l’IPC no ha parat de pujar, imagineu-vos la pèrdua de poder adquisitiu que ha patit el col·lectiu.  

Sobre les pensions se’n parla molt i s’actua poc. Un dels disbarats més grans que se diu sobre les pensions és que es trauran en funció del govern que guanyi les eleccions. És una por que sol llançar el partit que està al govern davant d’unes imminents eleccions generals, però també autonòmiques. I si ho dic és perquè conec perfectament el cas.

També se diu que el col·lectiu de pensionistes sol ser més conservador que la resta de la societat i que normalment vota al partit que governa. La veritat és que desconec si hi ha algun estudi seriós sobre aquest tema, però de ser veritat, farien bé els governs successius de tractar els jubilats (i també els pensionistes, no tenim que oblidar-los) amb molta més benevolència, ja que amb envelliment de la població cada cop representarà un percentatge més gran i si un dia se’n arriben a atipar, els governs poden anar caient un darrere de l’altre fins que s’arribi a aquells que, de veritat, apliqui les polítiques econòmiques adients i restableixi la normalitat que hi havia només fa uns anys quan els increments de les pensions anaven en consonància amb la pujada de la inflació.

Des de que el govern de Zapatero me va abaixar el sou, mai més he votat socialista en unes eleccions generals. Si aquells que diuen que representen a la classe treballadora té fallen hi deixes de confiar i és molt difícil retornar-los la confiança. Possiblement aquest és el problema mes gran que té el PSOE. I amb tota seguretat, com jo n’hi ha molts més. Per això, tal com llegia avui  mateix a eldiario.es, Rajoy tanca el seu primer any en minoria amb el poder intacte i les seves lleis més polèmiques en vigor.

No sóc massa de pronòstics, ja me coneixeu. Però ne vaig a fer una: Tenim PP per a anys i sinó ja m’ho direu...

Acabaré amb una metàfora que vaig llegir ja fa anys. Si Espanya fos el país dels dinosaures votaríem al meteorit! 

'A REY MUERTO, REY PUESTO...'

El 3 d’abril de 1979, Celestina Sánchez va sortir elegida alcaldessa del poble de Val de San Vicente (Cantàbria) Va ser una de les 99 alcaldesses que hi va haver a Espanya en aquelles primeres eleccions municipals de després de la dictadura.

Si vau veure el programa de la Sexta ¿Y tú dónde estabas entonces? del passat dijous, cap el final, segurament també vau veure el seu testimoni. Va explicar que durant un temps, quan anava al seu despatx s’hi trobava l’anterior alcalde franquista que no volia assumir que ja no ho era assegut a la seva cadira de braços obrint la correspondència o qualsevol altra cosa. Després de diversos avisos, al final no li va quedar més remei que fer un ofici on sé li ordenava que allí no s’hi podia estar.

Puigdemont va ser destituït com a President de la Generalitat per culpa del controvertit article 155 de la Constitució Espanyola, tot i que conservi el títol honorífic de President com també el conserven Maragall, Montilla i Mas.

Però el PDeCAT o els de Junts per Catalunya, no ho acaben de veure... Per ells, tot i que a l’exili de Brussel·les, Puigdemont continua sent el President i passi el que passi el dia 23-D, també volen que ho sigui. No fa gaires dies ja us vaig explicar el xantatge que les hi estaven fent als d’ERC al donar-los a triar entre Puigdemont i l’article 155.

Pel que sembla els postconvergents tenen el mateix problema que tenien els seus antecessors: se pensen que la Generalitat els hi pertany. Recordareu la frase de la matriarca del clan quan es va signar l’acord del Tinell que va donar pas al primer Tripartit: Ens han furtat la Generalitat...

I és que presidir la Generalitat no és qualsevol cosa. Mas estava obsessionat en presidir-la i pel que sembla Puigdemont, també... I això que va dir que només s’hi estaria un temps. Què ràpid que se canvia d’opinió...

M’agrada recordar-ho sovint, perquè sempre hi ha algun desmemoriat o potser quan va passar encara no tenia edat per a estar en política (jo ja porto 40 anys) L’any 2006 era any electoral a Catalunya ja que sé celebraven eleccions autonòmiques després de que Maragall hagués de donar per acabada la legislatura per manca de suports. Convergència havia guanyat sempre les eleccions en nombre de diputats i, per tant, sé considerava amb el ple dret de presidir la Generalitat. Però com sabeu, l’any 2003, Maragall (que havia guanyat en vots) va aconseguir un acord amb ERC i ICV i li van barrar el pas. Mas no volia que sé repetís aquella situació i per això, a principis d’aquell 2006 va anar a la Moncloa a parlar amb Zapatero per a proposar-li un pacte: la Presidència de la Generalitat a canvi d’una rebaixa substancial de l’Estatut. Zapatero ho va acceptar, però només hi va haver un problema: Montilla i els seus no van cedir davant la petició de Zapatero y tot que no sumaven tants escons com 3 anys enrere, van aconseguir reeditar el pacte amb ERC i ICV i assegurar-se així la Presidència per a Montilla.

Tot indica que ERC guanyarà les eleccions i ja sigui Junqueras, ja la Marta Rovira, seran els ferms aspirants a presidir la màxima institució catalana. Per els de la llista del President no els hi ho posaran gens fàcil.

Des del meu punt de vista ha de ser president qui aconsegueixi més suport parlamentaris, com ha passat sempre. Si el candidat o la candidata d’ERC pot aconseguir suports d’altres partits (els Comuns possiblement i el PSC més difícil, tot que no impossible) hauria de ser-ne el president. Punt i final. 

LA DARRERA ESPERANÇA ‘BLANCA’ (2a part)

Al final del meu escrit d’ahir vaig esmentar-vos la paraula refundació, una concepte que els contertulians de la Sexta van emprar diverses vegades durant la nit electoral de les primàries del PSOE. Quants anys fa que estic dient que el PSOE s’ha de refundar? I quantes vegades n’he parlat des de llavors?

Si Perdo Sánchez fa el que va dir que faria, està clar que sé li ha de donar la volta al partit com si d’un mitjó es tractés. El PSOE històric, el dels líders sortits del congrés de Suresnes (Felipe Gónzalez i Alfonso Guerra entre d’altres), el darrer que es va celebrar fora d’Espanya, va jugar un paper transcendental durant la transició i va ajudar a consolidar la democràcia a Espanya.

Però en aquella època no tot van ser flors i violes... Com passa quasi sempre també va tenir els seus moments foscos. Alguns d’elles per tots coneguts, tot i que no us en parlaré, avui no toca... Però hi van haver moltes més coses de les que no se’n ha dit res o molt poc.

Quan va guanyar Aznar vaig dir que els socialistes ho havien d’haver fet molt malament per a que tornessin a guanyar els hereus del franquisme. Però era la realitat: Ho havien fet molt malament...

Cal recordar també que quan el PSOE va tronar al Govern d’Espanya va ser per una carambola. L’any 2004 Zapatero no era ni de lluny favorit per a guanyar les eleccions, però els atemptats de Madrid 2 dies abans de celebrar-se els comicis i la mala gestió que va fer el PP d’aquella tragèdia, el va catapultar al càrrec. No obstant sé li ha de reconèixer a ZP la seva bona gestió durant la primera legislatura. Però la segona ja va ser una altra cosa... I el seu final va ser el principi del declivi socialista que va culminar diumenge amb la nova elecció de Pedro Sánchez.

Després de que Rubalcaba desafies les urnes l’any 2011 amb una sonora patacada, el 2012 el PSOE celebra primàries per primera vegada en la seva història. S’enfronten Pedro Sánchez, Eduardo Madina i José Antonio Pérez-Tapias, sortint-ne guanyador Sánchez amb una diferència més que considerable (més de 16.000 vots)

Tot i això Sánchez sortiria derrotat per dues vegades davant Rajoy i encara sort de que el PSOE no va quedar com a tercera força política per darrere de Podemos que, juntament amb Ciudadanos van ser les grans novetats per les legislatives de 2015 i 2016. Per tant, el nou descens electoral del PSOE no es deu només a un hipotètic manca de lideratge de Sánchez (tal com li atribuïen Susana Díaz i la majoria dels barons i dirigents històrics), sinó a un desgast continuat del partit (què s’arrossegava des del primer govern de Felipe, amb el parèntesi dels 4 primers anys de Zapatero), però sobre tot per l’entrada en escena de Podemos i, en menor mesura de Ciudadanos. És d’una demagògia total culpar només a Sánchez: Ha perdut dues vegades (li agradava recordar a la Susana Díaz)

felip

Diumenge qui va perdre de forma contundent va ser Susana Díaz. De fet ho va fer per més de 15.000 vots de diferència. Però no només va perdre presidenta andalusa, també van perdre la gran majoria dels barons territorials i sobre tot els històrics que representen la veritable rèmora del partit.

Si Pedro Sánchez vol defraudar els seus electors ha de fer neteja. Però una neteja a fons... De moment ja ha advertit que les barons territorials no tenen perquè continuar... Però més que els barons els que han de desaparèixer de qualsevol escena política són els Felipes, Alfonsos i companyia, ja que no aporten res de bo per al partit, sinó tot el contrari, només creen controvèrsia i divisió interna.

Si ho recordeu, la setmana passada vaig dir que en el cas de perdre Pedro Sánchez potser no seria tant dolent... I ho vaig dir perquè considerava possible que Sánchez acabés formant un nou partit socialista. Aquesta hipòtesi (que només era meva, ja que no ho vaig escoltar en lloc) ara ja serà impossible que es doni.

Tornant a la tertúlia de la nit electoral, un d’ells va dir que Sánchez era, dels tres candidats, qui millor pot atreure el vot dels menors de 40 anys, un vot que a les dues darreres eleccions ha anat a parar a Podemos.  

I què han dit els membres del Govern? Per un costat estan les felicitacions formals, però evidentment pensen que la victòria de Sánchez és el pitjor que els hi podia passar, tal com ho va fer constar el cap del PP al Parlament de Catalunya Garcia Albiol en una piulada: Que vuelva @sanchezcastejon es una desgracia para España. Escora al @PSOE en la extrema izquierda y una oportunidad d ampliar base al @PPopular.  

Si per al PP no és bo, molt possiblement els militants socialistes que diumenge vàrem triar l’opció de Sánchez l’hem encertat.        

MANIOBRA ESTRATÈGICA

De Vergara a eldiario.es.

El grup parlamentari d’Unidos-Podemos va anunciar dijous una moció de censura contra el President Mariano Rajoy. Tot i que raons no els hi falta, un cop anunciada van trobar més detractors que adeptes. Però sembla ser que és que buscaven.  

Està clar que Rajoy no està legitimat per a governar, la qual cosa no és cap novetat. Jo ja fa anys que ho dic, però no només jo, sinó molts polítics, analistes i ciutadans del carrer. Hauria d’haver dimitit tan prompte es van conèixer les irregularitats comeses pel PP o, si voleu, una vegada va entrar a la presó el primer dels seus militants... Però quan el jutge va acusar el PP de corrupció, Rajoy ja no hauria d’haver continuat ni un minut més al càrrec. Serà l’eròtica del poder que ningú vol abandonar el seu càrrec. És inaudit que el pitjor president que ha tingut la història recent d’Espanya encara continuï governant. Ara bé, els partits considerats d’esquerra s’ho haurien de fer mirar tots, ja que si el PP encara està al poder és per culpa d’ells i només d’ells.

Segons molts analistes polítics, l’anunci de la moció de censura a Rajoy per part de Pablo Iglesias només es deu a una maniobra estratègica de cara erosionar el PSOE que, com tots sabem no està passant pel millor moment de la seva història, de fet, per no tenir, no té ni líder, ja que té nul·les possibilitats de prosperar.

De ser cert (té molts de números de ser-ho), una vegada més el que pretén Unidos Podemos és convertir-se en el partit hegemònic de l’esquerra i arraconar el PSOE fins convertir-lo en un partit menut, tal com ha passat a d’altres països, com per exemple França.

Davant la possibilitat que el PSOE quedi com un partit pràcticament residual, no vull dir si és bo o dolent. El que si que diré és que com a militant del PSC tinc pena de veure en que ens hem convertit. No oblidéssim de que Podemos neix del moviment 15-M (de 2011) que protestava per les retallades que estava patint la nostra societat, unes retallades que van començar amb Zapatero y que van continuar i accentuar amb Rajoy.

És evident que l’anunciada moció de censura d’Unidos-Podemos ha agafat al PSOE amb el peu canviat. Un PSOE que, no ho hem d’oblidar, va facilitar l’elecció de Rajoy com a president del Govern després de la renuncia (forçada) de Pedro Sánchez i que ara ja ha dit que no pensa fer res per a treure’l del seu tron daurat.

Si ens aquests moments el PSOE fos un partit fort i tingués un líder amb vocació de tornar als valors tradicionals del partit, el que hauria d’haver fet, és anticipar-se a Unidos Podemos i presentar la moció de censura. Tot i que penso que no hi ha cap socialista que pensi que Rajoy ha de continuar al govern, també he de dir que els veig impotents i porucs per a prendre una decisió tan important com és una moció de censura.

Que Unidos-Podemos només busca fer-se autobombo? I us sembla poc? Tot i que saben que ningú els hi donarà suport, durant unes dies o potser només unes hores seran el protagonistes de la política espanyola i es mostraran com l’únic partit que planta cara al PP i el vol apartar de les institucions on governa.

Per acabar, vull recordar que la primera moció de censura la va presentar el PSOE contra Adolfo Suárez, quan ja s’intuïa que estava en hores baixes. També tenia clar que no prosperaria... Però a les següents eleccions Felipe González va guanyar per majoria absolutíssima, la més gran que ha obtingut mai un partit a Espanya.    

I A ZP SE’N HI VA ANAR L’OLLA...

De Manel Fontdevila.

-Aquí a Catalunya hi ha veus que han posat a sobre de la taula prejudicis sobre el projecte de Susana Díaz perquè és dona i andalusa.

Aquesta afirmació la va fer ahir dilluns qui va ser President del Govern d’Espanya durant la seva visita a Barcelona.

Durant anys i molts, molts de mítings (ho puc afirmar perquè hi vaig anar a uns quants), els militants i simpatitzants del PSC es bolcaven amb Felipe González, sevillà i andalús. Fins i tot la seva presència eclipsava els candidats catalans quan venia a donar-los-hi suport. També recordo les grans acollides que va tenir el propi ZP, lleonès i castellà, sobre tot arran de la seva bona gestió durant els 4 primers anys de govern. El Palau Sant Jordi de Barcelona li va donar suport incondicional.

El poble català (en general) ha demostrat constantment que és solidari, tolerant, acollidor, empàtic i d’àmplies mires... Per tant, opinar el contrari vol dir no conèixer-nos prou o bé soltar-la per a veure qui l’agafa...    

Va posar l’exemple de la recentment traspassada Carme Chacón quan era candidata a dirigir el PSOE... Trobo que ZP també es va equivocar aquí i que si la Chacón no va aconseguir el seu propòsit va ser per la manca de suports de fora de Catalunya, tot i la seva ascendència andalusa per part de pare.

Després de la renuncia de Felipe González, el lleidatà Josep Borrell va presentar la seva candidatura per a dirigir el PSOE davant el basc Joaquín Almunia. Borrell n’era el favorit però algú se’n va encarregar de treure-li draps bruts de la seva època de Secretari d’Estat d’Hisenda i es va haver d’apartar de la carrera successòria. Potser per què era català? No!!! I ara... Què mal pensats que sou...

Jo li diria a Zapatero que no hauria de buscar els tres peus al gat. Susana Díaz ha acumulat prou mèrits per a guanyar-se l’animadversió d’una majoria de militants i simpatitzants socialistes de Catalunya. Primer perquè amb el seu afany de defensar la seva gent més d’una vegada ha criticat els polítics catalans, com per exemple quan va dir de l’Ada Colau:

Any 2015: Ja no hi ha cafè per a tothom, només per a la Colau, a canvi d’un grapat de vots més.

Mentida! Cada vegada que Catalunya demana alguna cosa, ràpidament surten les altres comunitats demanant el mateix tracte. Si ho recordeu no fa gaires dies que va sortir la Mónica Oltra queixant-se de la promesa que va fer Rajoy de 4.200 milions d’Euros entre els anys 2018-2020.

Any 2016: Que tinguin clar que els vots dels andalusos no els van a servir per pagar els privilegis d’Ada Colau.

Privilegis? De quins privilegis parlava exactament? S’hauria d’haver explicat millor.

Però sobre tot, sobre tot, el que va fer enfurismar el socialisme català va ser la maniobra gens democràtica que va propiciar la caiguda del madrileny Pedro Sánchez.

Siguem clars. El PSOE esta immers en unes primàries i sembla que tot s’hi val a l’hora d’esgarrapar uns vots de la militància. L’aparell del partit, representat per la junta rectora que es va constituir després de la dimissió de Sánchez i la majoria dels barons històrics encapçalats pels dos expresidents del govern (Felipe González y Rodríguez Zapatero) es van postular clarament al costat de la Susana Díaz i en contra de Pedro Sánchez.

Les declaracions de Zapatero me recorden a aquella màxima de: O estàs amb mi o estàs en contra meva. Però ves per on, pel que a mi respecta té molta part de raó: A la Susana no la puc veure ni en pintura!

Respecto que Zapatero doni suport a Díaz, però això no treu que pensi que se’n va anar de l’olla per menysprear el poble català... I això que és del Barça!